La Vilavella, Memòria fotogràfica (1890-1970)

L’Associació de Veïns té la complaença de presentar des del seu blog l’edició digital de l’obra  “La Vilavella, Memòria fotogràfica 1890-1970” de Joan A. Vicent Cavaller, Juan Escrig Adsuara i  Mª Pilar Vicent Cavaller.

Aquest llibre fotogràfic va ser editat per la Caixa Rural de la Vilavella l’any 1997, ara fa 18 anys, i amb la  presentació des d’aquest espai, amplia la seua divulgació i queda permanentment en el “núvol digital”, facilitant que siga retrobada pels que ja la  coneixien i descoberta per les noves generacions de vilavellers.

Aquesta recopilació fotogràfica s’ha convertit en un llibre d’història i antropologia de la Vilavella, ja que seguint la dita de que una imatge val més que mil paraules, ha esdevingut una autèntic aparador de la seua evolució des de finals del segle XIX i setanta anys del segle XX. Ací es mostra tota la vida del nostre poble durant aquest període de temps: quotidianitat, esdeveniments, tradicions, costums, festes, treballs, etc., testimonis analògics procedents de diferents fons i propietaris.

Recomanem als lectors que acudeixen a la pàgina 7 on en el preliminar s’explica la seua gènesi i el treball de recopilació i sistematització de les fotografies, així com els fons de procedència. Destaquem que el llibre sorgeix a partir de l’exposició que organitza Juan Escrig l’any 1992 en homenatge al seu oncle el fotògraf Enrique Escrig Arnau. A partir d’aquesta exposició i d’altra que va fer Mª Pilar Vicent Cavaller de fotografies antigues, Joan A. Vicent Cavaller desenvolupa el projecte de recerca i recopilació de les fotografies, juntament amb la seua germana i Juan Escrig.

Gran part de les fotografies del llibre procedeixen de l’arxiu d’Enrique Escrig Arnau, el fotògraf del poble durant més de cinquanta anys i posseïdor d’un ric arxiu fotogràfic, testimoni de la història del poble durant els seus anys de dedicació professional.  Enrique, que tenia el seu estudi al primer pis del bar d’Alberto, el Bar Nacional/Lliberal o el casino, ha sigut un artesà de la fotografia, a més d’una excel·lent persona , un altruista que va donar tot per la seua professió i pel poble de la Vilavella. Actualment som deutors de tot el legat fotogràfic que ens ha deixat a través del seu nebot Juan Escrig, hereu del seu “savoir faire” fotogràfic reconvertit a l’era digital. Legat que facilita el que les noves plèiades de vilavellers coneguen un període la nostra història local mitjançant les seues fotografies.

L’Associació de Veïns amb l’oferiment de visualitzar el llibre des del nostre blog, vol retre un homenatge a la  memòria d’Enrique Escrig Arnau, possibilitant que el seu treball passe a la posteritat.

Clicar damunt la foto per veure l’àlbum del llibre

El llibre quedarà en exposició permanentment en la portada del blog, al costat dels àlbums de Joan Antoni Vicent : Patrimoni arquitectònic de la Vilavella i el de la Casa Museu dels Espardenyers.

Text Joan Badenes

Escanejat del llibre  Joan Antoni  Vicent 

 

 

El Carlisme i les seues arrels a la Vilavella (1a part)

Si algú coneix el nostre poble el sol identificar normalment amb un adjectiu, “Tradicional”. Aquest no ha de ser necessàriament positiu o negatiu, simplement depen del punt de vista o la intenció del que ho afirma. Però si analitzem sociològicament i històricament què significa, la feina es complica. Observem com la democràcia i la globalització van canviant poc a poc moltes costums i maneres de fer de la nostra societat, com tenim reminiscències de la dictadura franquista, de la repressió de la postguerra o de la memòria difusa de la II República. Però si veiem un contínuum en la forma més o menys arquetípica d´un vilaveller o vilavellera veurem algunes característiques remarcables: utilització nuclear d´un valencià ric i resistent a la permeabilitat del castellà, una ideosincràcia aferrada a l´agricultura, uns valors catòlics des del punt de vista social, un temps de la vida circular marcat per les festivitats i actes consuetudinaris i una defensa atemporal d´un relat de la realitat del dia a dia.

Si recerquem un moviment que defensara totes aquestes característiques el trobaríem al Carlisme on: la religió catòlica, les tradicions consuetudinàries, la defensa coercitiva (en cas de necessitat) d´aquestes i la llengua com a símbol de l´arcàdia de la identitat enfront del nouvingut i no des del punt de vista nacional, marquen la identificació d´un poble com a subjecte mitjançant un relat practicat però no teoritzat ni posat a debat públic sobre la seua congruència o divergència.

Per a afirmar que el carlisme és el light-motive  invisible d´aquesta sèrie de comportaments i mentalitats hem de trobar evidències d´acceptació d´aquest moviment en la història del segle XIX i principis del XX.

De la 1a guerra carlina (1833-1840) tenim molt poca informació, de fet sols tenim la de la destrucció de la 1a ermita de Sant Sebastià (VICENT CAVALLER, Joan Antoni (1986), “Nous documents referents al culte a Sant Sebastià”) durant aquest període. Si els carlins tenien a l´església com a aliat popular i els liberals la combatien, podem deduir que la destrucció de l´ermita fou feta per l´exèrcit liberal en un poble on es defensava a Carles V. També trobem un incident el 5 de gener de 1834 on en el terme de Betxí la milícia liberal de Vila-real comandada per Vicent Puchol mata a 2 carlins en la teulada del cementiri que ja havien sigut avistats en el terme de la Vilavella anteriorment. En aquesta 1a guerra el bandolerisme guerriller, la contrarevolució i l´antirevolució són difícils de deslligar o aclarir.

Hem de resseguir les dues guerres carlines posterior per a verificar si les nostres hipòtesis tenen versemblança i continuïtat o són pàgines soltes de la història que no poden explicar si el carlisme ha deixat emprempta en el “Tradicionalisme” de la Vilavella.

Josep Lluís Notari

 

Història d’un exili no-obligat

Quatre parets, una casa i un terme. El temps passa i l’esperança fuig lluny de les tres premisses. Un lloc exòtic, naturalista, urbà…un lloc allunyat, molt allunyat…una submisa retòrica provoca l’exili, una no-obligació d’abandonar les quatre parets, la casa i el terme. La idea de fer-te sentir útil et coacciona.

Arriba el dia, has de partir, diverses idees rondinen com un mosquit els teus pensaments. Arribes al nou lloc, lluny de les tres premisses, un lloc diferent, molt diferent.

Passa el temps, trobes a faltar les premisses i rondineja un nou pensament, un pensament fins aleshores desconegut possiblement, hi ha alguna cosa més. L’enyorança es dissipa en molts moments i torna en altres, però arriba un punt en que ja no és una necessitat, sols es un sentiment molt ocult.

Després de mil i una històries, canvies, crees noves parets, noves cases i nous termes. La vida segueix, semblava que el sol no tornaria a eixir als matins, que l’oxigen desapareixeria de l’aire, que la lluna no saludaria cada nit, però res d’això ha passat.

Així arribes a una conclusió, jo seguiré endavant siga on siga, perquè hi ha coses que no canviaran: quatre parets, una casa i un terme.

Héctor Notari

Audició Alumnes III Curs internacional de música la Vilavella

Pasqual al piano

Ahir per la vesprada -i amb una duració de dues hores- assistírem a l’audició que els alumnes del III Curs Internacional de música la Vilavella ens oferiren després d’haver rebut les classes amb els professors que ens feren el concert diumenge passat.

El públic assistent gaudí ja dels xavals i xavales que apunten maneres. Trombons, violins, violoncels, piano i clarinets foren els protagonistes.
Des de ben menuts a més crescuts, tots interpretaren les seues obres, on calia mirar la progressió feta.

En escoltar les seues interpretacions, una pregunta que ens podem fer és com poden cabre tantes notes musicals en els cervells, eixe òrgan plàstic que ordena, harmonitza i modula en el temps les melodies?

Ibrahim al clarinet

En acabar, allà cap a les 22:00, acudírem tots al camp de futbol on hi hagué un sopar típic mediterrani, a la fresca. Un ventijol agradable ens amenitzà la festa. En un bon ambient, es repartiren unes camisetes i pins del poble a tots els alumnes i professors, una mena de recordatori de la seua estada amb nosaltres.

Així tancàrem el III Curs Internacional de música la Vilavella, amb la sensació de haver realitzat una feina ben feta i amb la il·lusió i esperança que en futurs anys l’experiència es repetisca.

Agrair a tots els veïns de la Vilavella la cordialitat i “carinyo” amb què han rebut als nens becats en les seues llars.

Elena al violoncel

Agrair a l’Ajuntament la disponibilitat per solucionar les dificultats heretades i que se’ns han presentat: és el que pertoca fer.

Agrair la calidesa i acollida del poble a l’esdeveniment i, com no, agrair a la Caixa Rural Sant Josep el recolzament econòmic perquè la formació musical i humana puga expandir-se. També que la nostra vila haja gaudit d’uns músics espectaculars, de primera línia, en un concert sense parangó.

I finalment agrair a Simó i tots els qui han intervingut haver pensat en nosaltres.

Des de l’Associació de veïns ens sentim orgullosos d’un veí que considerem nostre i que mitjançant la música posarà la humil pedreta per construir un món millor, una humanitat generosa, amable i altruista.

Endavant Simón!
El proper any et rebrem amb els braços oberts!
Moltes gràcies per tot i que la música t’acompanye sempre.

Una llum diferent a la Vilavella: Mònica Martínez Zaragoza

Amb 22 anys, la nostra intel·ligent, simpàtica i atenta veïna Mònica Martínez ha estat guardonada per la Universitat Jaume I com exemple d’excel•lència acadèmica. Aconseguit amb gran esforç i sacrifici, ara en acabar els seus estudis ha estat recompensada amb el premi al Rendiment Acadèmic que atorga la Universitat de Castelló als millors estudiants que han obtingut el millor expedient durant tots els anys de la carrera.

A més a més, el cas de Mònica, és la primera dona que ha aconseguit aquest títol, la qual cosa ha estat vertaderament un honor.

Mònica aconseguí durant els quatre primers cursos el Premi al Rendiment Acadèmic per obtenir les notes més altes en cada curs; per haver aprovat totes les assignatures en la primera convocatòria i amb una nota superior a 8,5, la universitat li atorgà el Premi a l’excel•lència acadèmica al Grau de Finances i Comptabilitat.

Per reblar el clau se li atorgà el Premi Extraordinari Final de Carrera en tot el Grau per obtenir les qualificacions més altes.
També ha obtingut el Premi del Col•legi d’Economistes de Castelló al millor expedient acadèmic de Grau de Finances i Comptabilitat.

Encara recorde Mònica, quan es preparava per a la Selectivitat que vingué uns dies a casa per tal de repassar els autors de filosofia. Ha plogut temps de tot allò, car el temps és inexorable. Jo no recorde si li vaig preguntar, en aquell moment, quins estudis volia realitzar. Supose que de nombres en sabrà una mica a les altures on ens trobem i després d’uns estudis tan brillants.

“Fou a segon de batxillerat quan vaig descobrir la vertadera essència de la comptabilitat i des d’aleshores no vaig dubtar ni per un moment que havia de dedicar-me a les Finances i Comptabilitat”, paraules textuals dites per ella. El 8,9 obtingut, així ho acredita.

Com s’arriba a un resultat així?

Amb molta dedicació, estudi, assistint a les classes i preguntant sempre tot allò que no entenem per tal d’aclarir-ho. Mònica estudiava sempre de dia, però ens diu que, haver encertat en els estudis que a una persona li agraden té prou a dir del bon resultat obtingut.

Mònica Martínez Zaragoza. Una xiqueta que des de la Vilavella ha anat fent un camí que desconeixem per quins indrets la duran. Ara mateix i des que ha finalitzat els estudis a la UJI s’està preparant les oposicions per tal d’accedir al cos de Funcionaris de la Inspecció d’Hisenda. Unes oposicions complexes i força difícils; però des de l’associació de veïns i amb l’empenta que li donaran familiars i amics esperem que aquesta altra meta la puga assolir.

Esperem que siga on siga en el futur, el seu bon quefer, la professionalitat, la justícia i l’ètica siguen els elements que la orienten en construir un món millor per a tothom, tal com resa el lema de la nostra associació.

Ben pagats i orgullosos que estem com a ciutadans vilavellers de haver-la vist créixer i saber que és nostra.

Endavant Mònica!

III Concert Internacional de Música de la Vilavella

Piqueu sobre la foto per tal de veure l’àlbum

És ben cert que escoltem música clàssica a les llars.
És ben cert que escoltem les emissores radiofòniques a tot arreu i seguim els festivals internacionals on directors de gran vàlua i les orquestres ens meravellen.

Però el que ha ocorregut aquesta vesprada al nostre poble al concert dels mestres del III Curs internacional de música la Vilavella, ha sigut això mateix, i , a més a més, en viu.

Per dir-ho amb una sola paraula ha estat espectacular.

En les dues parts del concert hem tingut part d’entreteniment contemporani i peces més clàssiques, totes elles cultes i barrejades amb una nitidesa interpretativa i una tímbrica i delicadesa impressionants.
Una gran tècnica embolicada amb una emotivitat de vellut ens han anat dibuixant paisatges on els espectadors hem viatjat. El temps semblava en suspensió, el fluir dels cors que, calladament, rebien tots els colors dels genis compositors de les peces, bategava en la sala.

Hem sigut una vegada més espectadors de la bellesa que l’ésser humà pot generar. Simplement ens ho hem de proposar i actuar: individus i les nostres institucions posar-nos mans a l’obra.

Gràcies Simón, gràcies Liina, gràcies David, gràcies Juan Carlos, gràcies Iason, gràcies Julio, gràcies Cristian, gràcies a tots mestres per haver-nos acompanyat. Avui, una altra vegada més, s’ha fet palès entre nosaltres que la Música és VIDA.

Vilavellers i vilavelleres sapigueu que allò dit pel mestre Daniel Baremboim, que la música és una eina que pot treure la bondat dels cors de les persones, és una veritat inqüestionable.

Espectacular: un món millor és possible.

Gràcies per compartir-ho i per generar esperança amb la música.

Fotografies: Joan Antoni Vicent.

Uns, entre tants, herois oblidats

Durant la primera setmana de juliol de 1938 els combats per voltants de la Vilavella entre l’exèrcit de la República i l’exèrcit franquista foren duríssims. La maquinària de guerra del general Franco atacava amb ímpetu les tropes de l’Exèrcit Popular que li barraven el pas en el seu avanç cap a la ciutat de València. Els republicans es retiraven, però defensaven acarnissadament cada pam de terreny. Els bombardejos i les constants ofensives i contraofensives s’emportaven per davant la vida de molts soldats anònims dels dos exèrcits.

En algun moment d’esta ofensiva, mentre la Vilavella encara estava en mans de les tropes republicanes, es va produir una acció dels franquistes que intentaren apoderar-se del poble utilitzant tancs. L’atac amb blindats pretenia donar el colp de gràcia definitiu als defensors republicans, però va ser frustrat per la decidida acció de set militars de l’Exèrcit Popular.

Arrastrándose entre escombros

Capçelera del diari de l’exèrcit republicà (Zona Llevant).

La notícia la trobem al diari VANGUARDIA, una publicació de l’Exèrcit de Llevant, sota el títol LOS SOLDADOS DE ESPAÑA QUE DEFIENDEN LEVANTE i presenta els fets aixina: “Antitanquistas en Villavieja, significan para nosotros hoy, cerca de los dos años de guerra, el resumen de todos los hechos realizados por nuestros combatientes en el frente de Levante”.

La lectura del text ens mostra com la Vilavella era en aquell moment un poble destrossat per les bombes, amb les cases caigudes i els carrers plens de runes, on estos set republicans “sin bombas especiales bajaron del castillo al pueblo a detener la marcha de los blindados. Escondiéndose por las casas rotas, encaramados a los tejados, arrastrándose entre escombros, disparando su fusil contra el cañón de los aparatos, inutilizaron cuatro tanques”. A conseqüència d’esta acció els franquistes es veren forçats a retirar-se.

Els protagonistes

D’estos set militars, els protagonistes d’aquell fet puntual de la defensa de la Vilavella, trobem fotografies a l’article publicat a VANGUARDIA, però la seua identificació és escassa, ja que a banda de no informar a quina brigada mixta pertanyien, no ens oferix els seus noms complets. La informació facilitada, assenyalant els noms amb els números que apareixen a les fotografies corresponents es la següent: “Capitán Mauro Velasco (1), teniente Fernando (2), sargentos Navarro (3), Balmaseda (4) y Galeote (5), comisario Agudo (2) y soldado Lledó”.

Cas de sobreviure a la guerra estos set militars passaren a formar part d’un exèrcit derrotat i captiu. Es convertiren en presoners d’incert destí que veien córrer el temps amb el pensament pres per la més cruel de les incògnites, la que no et permet saber si estàs destinat a seguir viu o a morir.

En perdre la guerra la seua acció militar, que els va portar a omplir el full d’un diari i a ser tractats d’herois, es va enfonsar en les fosques aigües de l’oblit. Ara, des d’ací, rescatem aquell fet i tornem a donar un poc de llum a la seua memòria.

Nel.lo Navarro