El Carlisme i les seues arrels a la Vilavella (1a part)

CarlismeSi algú coneix el nostre poble el sol identificar normalment amb un adjectiu, “Tradicional”. Aquest no ha de ser necessàriament positiu o negatiu, simplement depen del punt de vista o la intenció del que ho afirma. Però si analitzem sociològicament i històricament què significa, la feina es complica. Observem com la democràcia i la globalització van canviant poc a poc moltes costums i maneres de fer de la nostra societat, com tenim reminiscències de la dictadura franquista, de la repressió de la postguerra o de la memòria difusa de la II República. Però si veiem un contínuum en la forma més o menys arquetípica d´un vilaveller o vilavellera veurem algunes característiques remarcables: utilització nuclear d´un valencià ric i resistent a la permeabilitat del castellà, una ideosincràcia aferrada a l´agricultura, uns valors catòlics des del punt de vista social, un temps de la vida circular marcat per les festivitats i actes consuetudinaris i una defensa atemporal d´un relat de la realitat del dia a dia.

Si recerquem un moviment que defensara totes aquestes característiques el trobaríem al Carlisme on: la religió catòlica, les tradicions consuetudinàries, la defensa coercitiva (en cas de necessitat) d´aquestes i la llengua com a símbol de l´arcàdia de la identitat enfront del nouvingut i no des del punt de vista nacional, marquen la identificació d´un poble com a subjecte mitjançant un relat practicat però no teoritzat ni posat a debat públic sobre la seua congruència o divergència.

Per a afirmar que el carlisme és el light-motive  invisible d´aquesta sèrie de comportaments i mentalitats hem de trobar evidències d´acceptació d´aquest moviment en la història del segle XIX i principis del XX.

De la 1a guerra carlina (1833-1840) tenim molt poca informació, de fet sols tenim la de la destrucció de la 1a ermita de Sant Sebastià (VICENT CAVALLER, Joan Antoni (1986), “Nous documents referents al culte a Sant Sebastià”) durant aquest període. Si els carlins tenien a l´església com a aliat popular i els liberals la combatien, podem deduir que la destrucció de l´ermita fou feta per l´exèrcit liberal en un poble on es defensava a Carles V. També trobem un incident el 5 de gener de 1834 on en el terme de Betxí la milícia liberal de Vila-real comandada per Vicent Puchol mata a 2 carlins en la teulada del cementiri que ja havien sigut avistats en el terme de la Vilavella anteriorment. En aquesta 1a guerra el bandolerisme guerriller, la contrarevolució i l´antirevolució són difícils de deslligar o aclarir.

Hem de resseguir les dues guerres carlines posterior per a verificar si les nostres hipòtesis tenen versemblança i continuïtat o són pàgines soltes de la història que no poden explicar si el carlisme ha deixat emprempta en el “Tradicionalisme” de la Vilavella.

Josep Lluís Notari