La Plana. Paisatges de la memòria

 

El llibre  “La Plana. Paisatges de la memòria”  té com a finalitat visualitzar la Universitat Jaume I (UJI) com a capital i centre acadèmic de l’entorn geogràfic de la Plana, tant l’Alta com la Baixa. D’aquest espai pertany al menys el 60% del seu alumnat.

El llibre està dividit en set capítols que corresponen també a set zones de la Plana  que tenen cadascuna d’elles una personalitat pròpia dintre del conjunt. Cada capítol l’identifica un títol i consta de tres parts: un xicotet mapa per situar la zona en qüestió, un escrit que fa referència a aquest espai i d’un seguit de fotografies.

 

La Plana Baixa, des de la muntanya de Santa Bàrbara

 

Capítol I…. “Els límits del paradís”

Capítol II… “Cap a al cor de la serra d’Espadà”

Capítol III.. “El Millars l’artèria que rega la Plana

Capítol IV.. “Castelló, capital de la Plana

Capítol V..  “L’UJI, capital acadèmica de la Plana”

Capital VI… “El triangle marítim”

Capítol VII.. “Cap a la Plana Alta

 

Presentació a la Llotja del Cànem       

El llibre, una publicació conjunta de l’UJI i de la Diputació de Castelló, va  ser presentat el propassat dia 13 de desembre per el rector de l’UJI, Sr. Vicent Climent, i pel president de la Diputació, Sr. Javier Moliner, amb assistència dels seus autors Manuel i Joan Antoni Vicent.

 

Acte de presentació del llibre a la Llotja del Cànem

D’aquest acte la premsa es va fer ressó amb les següents frases :

A través de les seues 183 pàgines i els seus set capítols, l’obra ofereix un atractiu recorregut per la província sota el prisma del talent de Manuel Vicent en els textos i el seu germà Joan Antoni Vicent en les imatges. Tal com ha destacat el president en la seva intervenció “cadascuna d’aquestes pàgines és un regal per als sentits. Els dos germans, un a l’art de la paraula i l’altre en l’art de la fotografia, narren amb delicadesa i sentiment els paisatges de la Plana, des d’Almenara a Torreblanca i des Columbretes a la Serra d’Espadà, navegant per la memòria de un nen curiós amb mirada serena i pausada per descriure la bellesa dels paisatges, dels costums, de les emocions i el coratge dels castellonencs, dels plaers que tenim al davant i que tantes voltes mirem sense veure “.

 El president de la Diputació, Sr.Moliner,  ha assenyalat que avui presentem una oda literària, poètica i visual a la Plana de Castelló. I com no podia ser d’una altra manera, el Govern Provincial, com a garant de preservar i ficar en valor el patrimoni castellonenc, allò que estimem i del que ens sentim orgullosos, una vegada més ha volgut anar de la mà de la principal font de coneixement de la província, l’UJI, per fer realitat aquesta obra i sumar un nou llegat que deixar als castellonencs de present i futur”.

El rector de la Universitat Jaume I, Vicent Climent, ha felicitat els germans Vicent, els ha agraït el seu treball i dedicació i ha afirmat que “aquest llibre calia perquè no hem tingut, fins ara, cap altre llibre que pogués mostrar al món què som i que ho fes d’una manera tan subtil, tan elegant, tan exquisida com ho fan els germans Vicent “.

En aquest sentit, el rector ha explicat que “és un llibre difícil de classificar, ja que és un llibre literari, però també un llibre fotogràfic, un llibre de presentació d’un territori i uns paisatges, els de La Plana, que són els nostres, però que també podem mostrar amb orgull al món, i per això és també un llibre-catàleg, de presentació de la nostra terra. És, fins i tot, un llibre de viatges, un llibre per al turista i per a qui vulgui fer també un altre viatge molt especial, el de la memòria, els records de la infantesa de l’escriptor Manuel Vicent, el nostre estimat doctor honoris causa, l’escriptor castellonenc més universal i que més ha fet per donar a conèixer al món la nostra realitat, les particularitats de les gents que vivim a aquest racó de la mediterrània “.

Text… Associació de veïns

 

 

Anuncis

TRINITARIS, FUSTERS DE RENOM

Recentment s’ha clausurat al Museu una exposició sobre el Trinitaris i la seua obra sobre la noblesa de la fusta i que ha deixat empremta a la Vilavella. El present text i les fotos en forma d’enllaç que s’adjunten possibilitaran una nova visió digital de l’exposició.


Qui eren els anomenats “Trinitaris”? Per què una exposició dedicada a ells? Intentarem respondre: D’una cosa podem estar segurs, l´herència d’aquests artesans ha estat prolífica i d’excel·lent qualitat. Portes, mobles, aparells de camp, atifells quotidians i fins i tot taüts conformen una obra perfecta en els acabaments i d’un gust modernista refinat.

Una xicoteta burgesia i llauradors acomodats eren els seus principals clients. Aquells volien ostentar la riquesa recentment adquirida procedent de l’explotació de la taronja. Estem parlant de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. Borriana, Vila-real, Castelló, Nules… tots comptaven amb edificis modernistes molts d’ells amb obres dels Trinitaris. Els poms de taronges, les corbes i els motius vegetals com les roses es combinaven amb vidre i taulell entre altres elements arquitectònics.

En aquell moment la façana de la vivenda era la imatge de la família i els Trinitaris elaboraven la part principal: la porta d’entrada, el client a partir d’un catàleg elaborat pels mateixos artesants, triava els elements decoratius i la combinació de fustes (nouer, Flandes, pi de Soria…) que donarien pas a l’obra mestra. La fusta emprada era la més cara, de qualitat i alhora exòtica, la de “mobila”. Procedent d’Estats Units i triada pels artesans en el mateix port de València, era treballada a partir d’un disseny fet a mà alçada i traslladat després al material noble amb una precisió que rosa la perfecció. Pepe es feia càrrec també de treballar les filigranes que marcaven la distinció de la família o el seu poder econòmic. Algunes de les portes dels nostres carrers estan elaborades per ells (casa Sebastià Huesa, Vicent Huesa, Joaquim Silvestre “el Bollo”, Consuelo “la Ventura”, “Miguelito la Xima”, “Doloretes l’Alqueriera”, Jose María “Ximet”, “Don Roberto”…etc).

Casa Vicent Huesa ( Cliqueu a sobre per veure  part de la seu obra )

Sabem que Pepe es va formar a Castelló (desconeixem la data, suposem que a partir de 1900)  i tal vegada allí va rebre la influencia del Modernisme de l`època i la base científica de l’ofici, aprés d’avis a pares.

Al rebedor de la mateixa vivenda, es podia continuar admirant la seua habilitat en les portes del rebedor o la sala d’estar on s’ubicaven els malalts per a rebre les visites. Si continuem dins de la vivenda trobarem el dormitori amb el llit, l’armari, la còmoda, l’espill, l’engronsadora i fins i tot un “catret” tan utilitzat per anar a l’Església. Seguim endinsant-nos fins arribar a la cuina on cantereres amb flors i corbes, rebosts de fusta i vidre o “gibrells” per a fer pa formen part de la quotidianitat de casa. Si volem arribar fins el “corral” trobarem lligones i aparells per als cavalls, indispensables en pobles rurals com la Vilavella.

Vista parcial de l’exposició ( Cliqueu a sobre per veure el reportatge )

 

La trajectòria d’aquests mestres de la fusta va estar

marcada pels esdeveniments històrics. En els sistema de la

Restauració (1874-1931) i fins l’inici de la Guerra Civil (1936-39) el negoci experimenta un creixement. Cal pensar que és el moment d’expansió de la taronja. Va tan bé que havien decidit ampliar el taller construint-ne un de nou on està actualment consum (al camí-Real).

L’opulència i la importància de la família es veu en la foto de casament d’Enrique (el del mig dels tres germans homes i l’únic casat) amb Josefa Recatalà el 1923 i que fins i tot arribaria a ser nomenat alcalde del poble (construint el parc de la “Glorieta”). Els seus fills, Enrique i Juan, continuaran l’ofici fins la seua jubilació ja en democràcia. La Guerra Civil trencaria els seus somnis i obriria la porta a la misèria. Després d’estar evacuats a Castelló la tornada va ser dura. No trobaren ni ferramentes ni fusta, així que calia començar de zero. Afortunadament, trobaran una màquina per a serrar a Artana però els clients supervivents molts ja no poden pagar. No és que el preu de les seues obres fora excessiu, de fet, més bé al contrari, però ara la prioritat era menjar. Es dediquen a fer objectes de primera necessitat,  de supervivència. Tot havia canviat. Arriben així als anys 60 jubilats i amb ganes de descansar del dur treball de tants anys de servici i dedicació a tots els veïns.

Text…. Lola Molinos

Fotografia….Joan Antoni Vicent


La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

Presentació de “La Vilavella, nit i dia”

Amb ocasió de la presentació de la exposició “La Vilavella, nit i dia” vaig preparar un parell de fulls escrits com a guió del que volia dir  i que tot seguit trobareu a continuació de la foto de presentació. A sota del text hi ha un àlbum de fotos de tota la exposició.

Voldria aprofitar el títol de “la Vilavella, nit i dia” com metàfora del poble en el passat de fa uns quants anys, com la nit i la foscor,  i el poble que tenim ara. Per això quelcom tan senzill com contar-vos com era la Vilavella de quan jo era xiquet i adolescent (dècada anys 50’s del segle passat ) i com ha anat evolucionant al pas de temps.

No hi res per valorar una cosa com no tenir-la !!. El meu germà sempre diu que va descobrir realment la mar, el Mediterrani, quan ja vivia a Madrid, lluny, a l’altiplà. Jo, per la meua part sempre he estat fora, des dels 10 anys  fins a l’any 2002 i la tendència és a idealitzar allò que no tens. Als 11 anys ja estava intern als escolapis de Castelló per fer el batxiller, desprès els estudis universitaris entre Madrid i Barcelona. Treballe a Barcelona durant 30 anys i torne ara a viure al poble. Quan anava a Terrassa a veure al meu cosí Armando sempre acabaven parlant de Vilavella i no va haver cap estiu ni vacances sense passar uns dies al poble.

Anys 50’s …Vilavella estava on està ara però lluny de tot.. de València, de Castelló.. inclós de la mar. Sols ens unia un autobús de Fuente en Segures.

Ací mateix, on estem ara a la Caixa Rural, era un solar de l’antic balneari de l’Estrella. Carrers de terra (que quan plovia s’amplien de tolls), llumetes en les cantonades, ni cotxes, ni teles, ni aigua corrent, sols alguna radio. La bicicleta i no tots com mitjà de transport, alguna moto, molts carros i les seues egues i el gos lligat darrere. Les dones a llavar al llavador o a casa si tenien prop algun dels tres pous que hi havia. Per beure, un càntir i a per aigua de la font.  Moltes misses, missions, novenes i processons, això sí sempre la banda de música que alegrava aquells temps de nacional-catolicisme. Molt pronte les dones anaven de dol rigorós per la mort d’un familiar i que pràcticament no s’ho treien ja mai. Els homes cultivant el seus hortets o llogats amb jornals de fam. Altres en bicicleta al matí a la fabrica de Segarra la Vall.

A l’estiu Sant Roc i Sant Xotxim, un bou i para de contar. Serenates de la banda de música  a la plaça i  encara les ferides morals de la guerra. El cine Rialto a l’hivern en que et gelaves de fred i cine Miramar a l’estiu sota les estrelles. El bar Nacional ple de fum a l’hivern i a la fresca en l’estiu. Casa Patolea per als qui els agradava el vi. L’anada a la mar era en carro o bicicleta sols uns dies senyalats de l’estiu, per Sant Pere i la Mare de Déu d’agost.

Estudiàvem no més de 15, fills i filles de don José de la farmàcia,  del metge don Roberto, el meu germà i jo, i uns quants que anaven a l’Institut laboral de la Vall. Les escoles estaven on ara és la Casa de Cultura i el recreo a les eres del Poble Nou plenes de femers. Mestres don Manuel, don Ramón, doña Gertrudis i doña Pepita. El xiquets, i no tots, treien el certificat i a partir de 12 o 13 anys al camp o a casa segons fossis xic o xica. Quant eixíem d’escola jugàvem al  carrer o a la plaça a baló, qui el tenia, o a  parao, a galope, a capitolet, als bufos, a bali, etc…Les xiques al sambori, a saltar la corda,….

Em podeu preguntar…i amb tot això eres feliç ?…Si, molt.. la infància quasi sempre és un paradís i a més a més no es coneix un altra cosa.

Anys 60/70

Boom de la taronja. Aigües potables, s’asfalten el carrers. Primeres faroles i primers cotxes, primeres teles i electrodomèstics. Noves escoles i primers estudiants a l’institut…

Ara  tenim..

Un poble al mapa i ben comunicat.

Museu de la Vila, Museu dels Espardenyers, Casa de la Cultura, Casa de la música i  magnífiques instal·lacions esportives.

I altre patrimoni encara més important de metges, infermeres, veterinaris, psicòlegs, químics, professors d’universitat, economistes, informàtics, advocats, mestres, un mag universal, molts escriptors i un de renom, poetes, bons músics..etc…

També un nombrós grup de gent jove  amb ganes d’aportar part del seu temps lliure en millorar el que ja tenim.

Dit això parlem  de la exposició. Es tracta d’una visió de patrimoni de la Vilavella, amb ulls de dia i de nit. Fotografies en blanc i negre per apreciar no els colors sinó les formes.

Hi ha que fer constar que “totes les que estan són, però no estan totes les que són” per una raó bàsicament d’espai expositiu.

Set grans grups:  1) El barri i l’ermita 2)La Caixa , Casa de la Cultura i voltants 3) Plaça de l’Ajuntament i voltants 4)Museu, Glorieta i voltants 5) Carrers Cova Santa, Sant Vicent i Sant Roc 6) Castell i trinxeres 7) Perifèria del poble i voltants.

 

 

( Cliqueu la foto per veure la exposició)

Fotos i text… Joan Antoni Vicent

Joan Antoni Vicent, la mirada que compon.

Publicat també en castellà en el blog LOS OJOS DE MIRAR.

http://www.losojosdemirar.com/joan-antoni-vicent-mirada-compone/

Autor : Carlos Laullón

******************************************************************

Joan Antoni Vicent disposa de la mirada felina que compon la situació idònia de captura. Caçador de llums i ombres que no deixen de sorprendre’ns. Tema, composició i tècnica són un tret definitiu en tots els seus treballs. Es va comprometre des de jove amb la càmera en una relació d’amor, de la qual han sorgit escenes meravelloses del seu entorn més immediat: La Vilavella, Barcelona, València, entre altres. Els seus paisatges, moments i les persones que les habiten queden per a la Història descrits de forma magistral i pròpia. La mirada de Joan Antoni Vicent és un tresor a protegir pels temps dels temps.

Nom complet, data de naixement, lloc i lloc de residència actual

Joan Antoni Vicent, vaig nàixer a mitjan gener de mitjan els quaranta, en la Vilavella, on residisc actualment. Durant 26 anys vaig treballar per a IBM, a Barcelona. Va haver-hi una prejubilació massiva a nivell mundial que també em va tocar, la qual cosa va ser una sort, perquè així vaig tindre més temps per a dedicar-me a la fotografia i practicar alguna que altra afició.

           Benidorm

4-14vmp-9-benidorm-img_0979pp_wg8_3

            La síntesi perfecta entre l’oci i el skyline de la gran ciutat entre la boira.

¿Qui és Joan Antoni Vicent, en realitat?

Una persona crec que intenta empatitzar amb la gent. Intent posar-me en el lloc de l’altre. Sóc el que es diu “bona gent”. Prou sociable encara que també depén on em trobe. I, des del punt de vista professional, vaig tindre la sort en el seu moment d’estudiar. Primer un batxillerat i després una carrera superior. Els estudis sempre obrin portes i així va ser. L’etapa de la meua vida en IBM va ser molt important, pel tipus de companys que vaig tindre i perquè vaig ser testimoni quasi des dels seus orígens de l’evolució de la informàtica. Des de la fitxa perforada fins a l’aparició  dels ordinadors personals, internet etc… Per tant, he estat testimoni  de tota la tecnologia que ara és ja tan popular i que en els anys 70 i 80 era desconeguda per al gran públic.

¿Qué significa per a tu la fotografia?

La fotografia per a mi és com una núvia. Acabat d’estrenar en el meu treball, un dia vaig acompanyar un amic a comprar-se uns carrets per a la seua màquina fotogràfica, i sense més em va dir: “I tu per què no fas fotos?”. No sé si va veure en mi una certa sensibilitat artística o va ser per un complit, però em va fer pensar “per què no faig fotos?”. En eixe moment tenia molt temps lliure i em vaig comprar una Yashica. Vaig començar a fer fotos i des de llavors, la cambra sempre ha sigut la meua companya de viatge.

Després vaig passar a una Cànon A1, molt bona, analògica, amb bons objectius, un gran angular i amb ella vaig passar 20 o 25 anys. Més tard ja una primera digital. Ara use una Cànon EOS 60D. Però, amb tot, l’important no és la fletxa, sinó l’indi. Cal tindre bon ull i disfrutar-ho i gaudir-ho. Sempre el temps va a favor de la fotografia. Quan fas clic, darrere de la imatge hi ha un rellotge virtual que es posa en marxa, és el temps i quant més temps passe, millor serà la foto, perquè incorpora dades que ara tu les veus com obvis, però que dins de vint, trenta o quaranta anys no ho seran. La persona fotografiada haurà mort, d’eixe grup quedaren uns pocs, o eixa casa l’hauran tirat, eixos cotxes pareixeran d’època, la forma de vestir, etc.

                                    A la porta de casa

01img886-28x38p

Esta és la meua xica del National Geographic, com aquella famosa foto de la xica dels ulls verds d’Afganistan. És la mateixa mirada penetrant.

Bonica reflexió, Joan Antoni. I ara, dis-nos, què vols comptar amb la fotografia?

No sé si vull comptar res, l’única cosa que vull és la meua pròpia satisfacció. És una forma de mirar, com fer fotos sense màquina. Abans de fer la foto, els teus ulls, la teua mirada ja l’han fet. El clic, inclús, ho pots simular tancant un ull. No pretenc ensenyar res a ningú. Tan sols es tracta d’estètica personal. A mi em pot la composició. Tampoc faré fotos del tercer món en què et recrees en la misèria o en el mal viure d’altres persones per tal de traure una gran foto, encara que siga una foto-denúncia, en l’actualitat, tan necessàries. Així que jo mire a través de l’objectiu i allò que m’agrada a nivell composició, faig “clic” i m’ho porte a casa. Sóc com un caçador que dispara sense fer sang.

                                    El pavilló de Mies van der Rohe

 pavillo-mies-van-der-rohe

Forma part del treball “Barcelona silencis”. El pavellón es va construir en 1929 en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona en Montjuïc i mostra l’estil d’este gran arquitecte, les línies i els angles. La fotografia és un reflex perfecte a través del vidre.

Inicialment les meues fotos eren familiars, de la filla d’un amic que un dia la veus emmarcada en sa casa, per a algun concurs fotogràfic en l’empresa. Fotos costumistes en els estius en la Vilavella, etc…En el cas del pintor Ripollés, “Ripo”, com és molt fotogènic, ho tinc fotografiat, pràcticament des que va aparéixer per Castelló en els anys 80. En altres casos, com és el de “Barcelona silencis”, em vaig imposar el meu propi treball i vaig fotografiar la Barcelona habitual a hores no habituals, captar el silenci de la ciutat. Eixe va ser un bon tema per a mi. Vaig anar agafant l’aire de Barcelona amb una mirada diferent de la típica postal de reclam turístic. Un segon llibre va ser “La Vilavella, Roda el temps”, un any natural, dedicat a la Vilavella, al costumisme del poble, des de festes, comunions, persones, gent major assentada a l’estiu a la porta de casa. Un bot en les meues fotos va ser exposar en l’IVAM. “València del tramvia”, amb textos del meu germà i fotografies de la València dels anys 50. Actualment, i des de fa ja tres d’anys, una selecció d’estes fotos estan exposades en Les Corts valencianes. I després, el treball encarregat va ser “Viatge pel meu país”. Sóc feliç amb una cambra en la mà si tinc un projecte. Hui en dia, amb un poc de sensibilitat que tingues, pots fer bones fotos i quasi tot el món sap fer-les, més o menys, però l’important és tindre un tema. Si tens un tema, el tema tira de tu. Ara tinc un altre davant. He acabat un sobre els músics del meu poble, que ha sigut una experiència interesantíssima, i ara començaré un altre, que són paisatges de La Plana, de La Plana Alta i La Plana Baixa.

Defineix-te com a fotògraf.

No sé si al cent per cent, però jo diria que sóc autodidacta. He assistit a algun curset, però no he conegut la “cuina” de la fotografia, que és ficar-se en un quart fosc. Tinc moltíssims llibres de fotografia, de grans fotògrafs com Cartier Bresson, Català-Roca, Miserachs, eixa foto costumista, ben composta, en blanc i negre. Un consell que em va donar Dimas, el fill de Ramón Dimas, qui va fer les fotos del llibre de Joan Fuster, “El País Valencià”, i que jo, ara, casualment, he fet les fotos amb Joan Garí, de “Viatge pel meu país”, 50 anys després del de Fuster. Perquè, el seu fill tenia una botiga de fotografia, Foto Dimas, i el dia que li vaig portar unes fotos a ampliar per a un xicotet concurs, va veure una d’elles, un retrat en color, i em va dir que eixa foto seria la guanyadora. No sé si ho va dir per voler guanyar un client o per què, però va encertar. Llavors em va dir: “Una bona foto ha de tindre tres coses: el tema, bona composició i que tècnicament estiga ben resolta”. I així és. A mi el que em pot és l’estètica, no puc evitar compondre bé una foto i ara amb més facilitat quan l’edite. Per deformació professional, per estudis, la geometria la tinc dins del meu cap, llavors, les fugues cap als angles, els paral·lelismes i amb el gran angular i un poc, però poc de Photoshop, no les manipule per a aconseguir coses rares. Potser el resultat és massa esteticista, però igual que un xiquet s’adorm amb una melodia i es desperta amb un soroll, perquè el seu cervell ho avisa; en fotografia, el cervell agraïx una bona composició.

          Els pelegrins de les Useres

els-peregrins-de-les-useres

Pelegrinatge des de les Useres fins a Sant Joan de Penyagolosa. És una tradició medieval. 30 km de recorregut en què els pelegrins caminen d’ermita en ermita per a demanar aigua per la sequera.

¿Blanco i negre o color?

Per a mi, indubtablement, blanc i negre, perquè està més prop de l’essència de les coses. Les coses tenen color, per això no cal despreciar-ho. Però, el blanc i negre dura més en la memòria. Tu fas una foto d’un arbre en color, potser serà molt bona però només representa a eixe arbre. Però si eixa foto la fas en blanc i negre, representa a tots els arbres, a causa de l’abstracció del blanc i negre. És més pur i està més prop de l’essència. El color afig informació, però al cervell el que més li crida l’atenció és el color i si hi ha molts rojos i grocs, això és el que la retina més reté. El groc i el roig es veuen molt més que els blaus. Amb això et vull dir que si tens la foto d’un senyor amb una mirada meravellosa, però amb una jaqueta roja, la informació se’n va cap al color roig i no, cap a l’essència que és la cara, els ulls, l’expressió de les arrugues. Per això, el blanc i negre per a mi és imbatible. No obstant això, en el meu reportatge -quasi inèdit- de les medines del Marroc és en color, perquè allí el color és quelcom molt exòtic. Encara que si les millors d’eixa col·lecció les passara a blanc i negre, crec que guanyarien.

          El Tribunal de les aigües

tribunal-de-les-aigues

Forma part de l’exposició “La València del tramvia”. El motiu, el Tribunal dels Aigües. Una vegada acabada la representació, em quede amb la majestuositat de la porta de la catedral, el Micalet al fons, membres del tribunal i la neboda d’un d’ells. Contrast i insinuació plasmat en una fotografia.

¿Retratista, paisatgista o…?

Un poc de tot. Vaig començar fent retrats de familiars, amics… Vaig veure que se’m donava bé, però jo sempre dic que l’èxit d’un bon retrat és del fotògraf i de la persona retratada, que posa molt de la seua part i és la seua fotogènia. El mateix passa amb el paisatge, el resultat és compartit. Després del retrat vaig continuar cap al paisatge urbà, em vaig iniciar a Barcelona, on vivia, “Barcelona silencis”. Encara que també vaig fer retrats de la gent major del meu poble, “A cavall del segle XX”, prenent el fresc a la porta de casa en eixa època en què no hi havia ni tantes cadenes ni tanta televisió. No sóc especialista en res, però tinc ull per a qualsevol cosa.

          Tramvia a la Malva-rosa

tranvia-a-la-malvarrosa

Síntesi del mar, el tramvia, Marisa, la xiqueta… Un de les icones de la pel·lícula.

¿Quina ha sigut la teua relació amb el cine?

El rodatge de Tramvia a la Malva-rosa va coincidir amb una gran època, la de la meua jubilació anticipada. Vaig parlar amb el meu germà Manuel i amb García Sánchez, el director, que va vindre a la Vilavella buscant exteriors. Aquet fet em va permetre entrar en un món que per a mi és una tramoia insòlita. Vaig poder conéixer el cine per darrere, la trampa o el truc, actors i figurants vestits a l’estil dels anys cinquanta parlant pel mòbil, i això em va permetre fer fotos divertides no del rodatge, sinó del que l’envolta. Vaig fer moltíssimes fotografies en diapositives en color. Així que Tramvia a la Malva-rosa va ser la meua única experiència en el cine, però intensa i magnífica.

           Tramvia a la Malva-rosa 

tm056

Últims dies de rodatge de la pel·lícula, la síntesi, amb tota la tramoia cinematogràfica, gent vestida de particular, gent vestida d’època embolicats en la llum del mes de gener en terres valencianes.

Com són els teus ulls de mirar i per què?

Els meus ulls són el que he dit abans, es poden fer fotografies sense màquina. No és que vaja pel carrer composant fotos, però m’adone de la llum, de que podria eixir una foto molt bona, de l’anècdota del moment, etc. Es podria dir que tinc una mirada fotogràfica i prou entrenada, sempre composant, amb ulls de composició.

El llibre dels músics

(00) Llibre dels músics (coberta)Presentació: diumenge 24 a les 12:30h

Lloc: Casa de la Cultura “Manuel Vicent”

El present llibre és el resultat lògic de la bona acollida que van tindre les exposicions fotogràfiques  “La Vilavella 100 anys de música” i “Vilavella toca la música”,  fetes ambdós a cavall de la fi de l’any 2015 entre les festes de Nadal i Sant Sebastià. És com retrobar-vos amb les fotos, però esta vegada recollides en un llibre i així tenir-les per sempre a casa vostra.

    Tot va començar a mitjans de l’any 2015 quan Joaquín Ferrandis, com a president de la Agrupació Musical Artística Santa Cecília, em va proposar preparar una exposició  fotogràfica que testimoniara el darrers 100 anys de la Banda a la Vilavella. L’arxiu fotogràfic tenia diverses fons : el propi de la Agrupació,  d’Enrique i Juan Escrig, el d’Anna Portalés i el meu propi, així com fotografies soltes de particulars. Tot aquest material el vàrem classificar, escanejar, netejar, datar i reenquadrar amb formats equivalents tant en la forma com també en el pas d’algunes a blanc i negre per així crear una uniformitat en la seua presentació com: Un homenatge a tots el músics, homes i dones, que al llarg dels darrers 100 anys han tocat en la Agrupació Musical Artística “Santa Cecília” del nostre poble.

    En paral·lel a este treball de taula i ordinador, i aprofitant el coneixement i influència que té Joaquín amb el col·lectiu de músics i familiars, jo personalment no volia deixar passar l’oportunitat de fotografiar a cada músic de manera individual. Quan sona la música al poble en processons, cercaviles o a l‘escenari sempre és acollida com senyal de festa, com una unitat musical; però l’uniforme, la partitura o el propi instrument fan “invisible” al músic. Es per això que he volgut retratar-los fora del seu entorn musical i per això que millor que situar-los en llocs coneguts del nostre poble: el castell, l’ermita, font de llavar, font de beure, museus, plaça, balneari, etc…   com si el treball fotogràfic “Vilavella toca música” fóra un homenatge del poble als músics i també dels músics al poble.

    Haig de testimoniar que tant les exposicions com el mateix llibre no hagués pogut ser possible, de no contar amb l’entusiasme, passió i dedicació de Joaquín Ferrandis, que ha sigut el pal de paller d’aquets projectes i durant tot este temps. I també el meu agraïment molt especial a tot el col·lectiu de músics per la seua col·laboració, que han fet d’este treball fotogràfic una experiència personal inoblidable.

                                                                                Joan Antoni Vicent  

Nota: se rifaran tres llibres entre els assistents a l’acte