La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

Anuncis

Presentació de “La Vilavella, nit i dia”

Amb ocasió de la presentació de la exposició “La Vilavella, nit i dia” vaig preparar un parell de fulls escrits com a guió del que volia dir  i que tot seguit trobareu a continuació de la foto de presentació. A sota del text hi ha un àlbum de fotos de tota la exposició.

Voldria aprofitar el títol de “la Vilavella, nit i dia” com metàfora del poble en el passat de fa uns quants anys, com la nit i la foscor,  i el poble que tenim ara. Per això quelcom tan senzill com contar-vos com era la Vilavella de quan jo era xiquet i adolescent (dècada anys 50’s del segle passat ) i com ha anat evolucionant al pas de temps.

No hi res per valorar una cosa com no tenir-la !!. El meu germà sempre diu que va descobrir realment la mar, el Mediterrani, quan ja vivia a Madrid, lluny, a l’altiplà. Jo, per la meua part sempre he estat fora, des dels 10 anys  fins a l’any 2002 i la tendència és a idealitzar allò que no tens. Als 11 anys ja estava intern als escolapis de Castelló per fer el batxiller, desprès els estudis universitaris entre Madrid i Barcelona. Treballe a Barcelona durant 30 anys i torne ara a viure al poble. Quan anava a Terrassa a veure al meu cosí Armando sempre acabaven parlant de Vilavella i no va haver cap estiu ni vacances sense passar uns dies al poble.

Anys 50’s …Vilavella estava on està ara però lluny de tot.. de València, de Castelló.. inclós de la mar. Sols ens unia un autobús de Fuente en Segures.

Ací mateix, on estem ara a la Caixa Rural, era un solar de l’antic balneari de l’Estrella. Carrers de terra (que quan plovia s’amplien de tolls), llumetes en les cantonades, ni cotxes, ni teles, ni aigua corrent, sols alguna radio. La bicicleta i no tots com mitjà de transport, alguna moto, molts carros i les seues egues i el gos lligat darrere. Les dones a llavar al llavador o a casa si tenien prop algun dels tres pous que hi havia. Per beure, un càntir i a per aigua de la font.  Moltes misses, missions, novenes i processons, això sí sempre la banda de música que alegrava aquells temps de nacional-catolicisme. Molt pronte les dones anaven de dol rigorós per la mort d’un familiar i que pràcticament no s’ho treien ja mai. Els homes cultivant el seus hortets o llogats amb jornals de fam. Altres en bicicleta al matí a la fabrica de Segarra la Vall.

A l’estiu Sant Roc i Sant Xotxim, un bou i para de contar. Serenates de la banda de música  a la plaça i  encara les ferides morals de la guerra. El cine Rialto a l’hivern en que et gelaves de fred i cine Miramar a l’estiu sota les estrelles. El bar Nacional ple de fum a l’hivern i a la fresca en l’estiu. Casa Patolea per als qui els agradava el vi. L’anada a la mar era en carro o bicicleta sols uns dies senyalats de l’estiu, per Sant Pere i la Mare de Déu d’agost.

Estudiàvem no més de 15, fills i filles de don José de la farmàcia,  del metge don Roberto, el meu germà i jo, i uns quants que anaven a l’Institut laboral de la Vall. Les escoles estaven on ara és la Casa de Cultura i el recreo a les eres del Poble Nou plenes de femers. Mestres don Manuel, don Ramón, doña Gertrudis i doña Pepita. El xiquets, i no tots, treien el certificat i a partir de 12 o 13 anys al camp o a casa segons fossis xic o xica. Quant eixíem d’escola jugàvem al  carrer o a la plaça a baló, qui el tenia, o a  parao, a galope, a capitolet, als bufos, a bali, etc…Les xiques al sambori, a saltar la corda,….

Em podeu preguntar…i amb tot això eres feliç ?…Si, molt.. la infància quasi sempre és un paradís i a més a més no es coneix un altra cosa.

Anys 60/70

Boom de la taronja. Aigües potables, s’asfalten el carrers. Primeres faroles i primers cotxes, primeres teles i electrodomèstics. Noves escoles i primers estudiants a l’institut…

Ara  tenim..

Un poble al mapa i ben comunicat.

Museu de la Vila, Museu dels Espardenyers, Casa de la Cultura, Casa de la música i  magnífiques instal·lacions esportives.

I altre patrimoni encara més important de metges, infermeres, veterinaris, psicòlegs, químics, professors d’universitat, economistes, informàtics, advocats, mestres, un mag universal, molts escriptors i un de renom, poetes, bons músics..etc…

També un nombrós grup de gent jove  amb ganes d’aportar part del seu temps lliure en millorar el que ja tenim.

Dit això parlem  de la exposició. Es tracta d’una visió de patrimoni de la Vilavella, amb ulls de dia i de nit. Fotografies en blanc i negre per apreciar no els colors sinó les formes.

Hi ha que fer constar que “totes les que estan són, però no estan totes les que són” per una raó bàsicament d’espai expositiu.

Set grans grups:  1) El barri i l’ermita 2)La Caixa , Casa de la Cultura i voltants 3) Plaça de l’Ajuntament i voltants 4)Museu, Glorieta i voltants 5) Carrers Cova Santa, Sant Vicent i Sant Roc 6) Castell i trinxeres 7) Perifèria del poble i voltants.

 

 

( Cliqueu la foto per veure la exposició)

Fotos i text… Joan Antoni Vicent

Joan Antoni Vicent, la mirada que compon.

Publicat també en castellà en el blog LOS OJOS DE MIRAR.

http://www.losojosdemirar.com/joan-antoni-vicent-mirada-compone/

Autor : Carlos Laullón

******************************************************************

Joan Antoni Vicent disposa de la mirada felina que compon la situació idònia de captura. Caçador de llums i ombres que no deixen de sorprendre’ns. Tema, composició i tècnica són un tret definitiu en tots els seus treballs. Es va comprometre des de jove amb la càmera en una relació d’amor, de la qual han sorgit escenes meravelloses del seu entorn més immediat: La Vilavella, Barcelona, València, entre altres. Els seus paisatges, moments i les persones que les habiten queden per a la Història descrits de forma magistral i pròpia. La mirada de Joan Antoni Vicent és un tresor a protegir pels temps dels temps.

Nom complet, data de naixement, lloc i lloc de residència actual

Joan Antoni Vicent, vaig nàixer a mitjan gener de mitjan els quaranta, en la Vilavella, on residisc actualment. Durant 26 anys vaig treballar per a IBM, a Barcelona. Va haver-hi una prejubilació massiva a nivell mundial que també em va tocar, la qual cosa va ser una sort, perquè així vaig tindre més temps per a dedicar-me a la fotografia i practicar alguna que altra afició.

           Benidorm

4-14vmp-9-benidorm-img_0979pp_wg8_3

            La síntesi perfecta entre l’oci i el skyline de la gran ciutat entre la boira.

¿Qui és Joan Antoni Vicent, en realitat?

Una persona crec que intenta empatitzar amb la gent. Intent posar-me en el lloc de l’altre. Sóc el que es diu “bona gent”. Prou sociable encara que també depén on em trobe. I, des del punt de vista professional, vaig tindre la sort en el seu moment d’estudiar. Primer un batxillerat i després una carrera superior. Els estudis sempre obrin portes i així va ser. L’etapa de la meua vida en IBM va ser molt important, pel tipus de companys que vaig tindre i perquè vaig ser testimoni quasi des dels seus orígens de l’evolució de la informàtica. Des de la fitxa perforada fins a l’aparició  dels ordinadors personals, internet etc… Per tant, he estat testimoni  de tota la tecnologia que ara és ja tan popular i que en els anys 70 i 80 era desconeguda per al gran públic.

¿Qué significa per a tu la fotografia?

La fotografia per a mi és com una núvia. Acabat d’estrenar en el meu treball, un dia vaig acompanyar un amic a comprar-se uns carrets per a la seua màquina fotogràfica, i sense més em va dir: “I tu per què no fas fotos?”. No sé si va veure en mi una certa sensibilitat artística o va ser per un complit, però em va fer pensar “per què no faig fotos?”. En eixe moment tenia molt temps lliure i em vaig comprar una Yashica. Vaig començar a fer fotos i des de llavors, la cambra sempre ha sigut la meua companya de viatge.

Després vaig passar a una Cànon A1, molt bona, analògica, amb bons objectius, un gran angular i amb ella vaig passar 20 o 25 anys. Més tard ja una primera digital. Ara use una Cànon EOS 60D. Però, amb tot, l’important no és la fletxa, sinó l’indi. Cal tindre bon ull i disfrutar-ho i gaudir-ho. Sempre el temps va a favor de la fotografia. Quan fas clic, darrere de la imatge hi ha un rellotge virtual que es posa en marxa, és el temps i quant més temps passe, millor serà la foto, perquè incorpora dades que ara tu les veus com obvis, però que dins de vint, trenta o quaranta anys no ho seran. La persona fotografiada haurà mort, d’eixe grup quedaren uns pocs, o eixa casa l’hauran tirat, eixos cotxes pareixeran d’època, la forma de vestir, etc.

                                    A la porta de casa

01img886-28x38p

Esta és la meua xica del National Geographic, com aquella famosa foto de la xica dels ulls verds d’Afganistan. És la mateixa mirada penetrant.

Bonica reflexió, Joan Antoni. I ara, dis-nos, què vols comptar amb la fotografia?

No sé si vull comptar res, l’única cosa que vull és la meua pròpia satisfacció. És una forma de mirar, com fer fotos sense màquina. Abans de fer la foto, els teus ulls, la teua mirada ja l’han fet. El clic, inclús, ho pots simular tancant un ull. No pretenc ensenyar res a ningú. Tan sols es tracta d’estètica personal. A mi em pot la composició. Tampoc faré fotos del tercer món en què et recrees en la misèria o en el mal viure d’altres persones per tal de traure una gran foto, encara que siga una foto-denúncia, en l’actualitat, tan necessàries. Així que jo mire a través de l’objectiu i allò que m’agrada a nivell composició, faig “clic” i m’ho porte a casa. Sóc com un caçador que dispara sense fer sang.

                                    El pavilló de Mies van der Rohe

 pavillo-mies-van-der-rohe

Forma part del treball “Barcelona silencis”. El pavellón es va construir en 1929 en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona en Montjuïc i mostra l’estil d’este gran arquitecte, les línies i els angles. La fotografia és un reflex perfecte a través del vidre.

Inicialment les meues fotos eren familiars, de la filla d’un amic que un dia la veus emmarcada en sa casa, per a algun concurs fotogràfic en l’empresa. Fotos costumistes en els estius en la Vilavella, etc…En el cas del pintor Ripollés, “Ripo”, com és molt fotogènic, ho tinc fotografiat, pràcticament des que va aparéixer per Castelló en els anys 80. En altres casos, com és el de “Barcelona silencis”, em vaig imposar el meu propi treball i vaig fotografiar la Barcelona habitual a hores no habituals, captar el silenci de la ciutat. Eixe va ser un bon tema per a mi. Vaig anar agafant l’aire de Barcelona amb una mirada diferent de la típica postal de reclam turístic. Un segon llibre va ser “La Vilavella, Roda el temps”, un any natural, dedicat a la Vilavella, al costumisme del poble, des de festes, comunions, persones, gent major assentada a l’estiu a la porta de casa. Un bot en les meues fotos va ser exposar en l’IVAM. “València del tramvia”, amb textos del meu germà i fotografies de la València dels anys 50. Actualment, i des de fa ja tres d’anys, una selecció d’estes fotos estan exposades en Les Corts valencianes. I després, el treball encarregat va ser “Viatge pel meu país”. Sóc feliç amb una cambra en la mà si tinc un projecte. Hui en dia, amb un poc de sensibilitat que tingues, pots fer bones fotos i quasi tot el món sap fer-les, més o menys, però l’important és tindre un tema. Si tens un tema, el tema tira de tu. Ara tinc un altre davant. He acabat un sobre els músics del meu poble, que ha sigut una experiència interesantíssima, i ara començaré un altre, que són paisatges de La Plana, de La Plana Alta i La Plana Baixa.

Defineix-te com a fotògraf.

No sé si al cent per cent, però jo diria que sóc autodidacta. He assistit a algun curset, però no he conegut la “cuina” de la fotografia, que és ficar-se en un quart fosc. Tinc moltíssims llibres de fotografia, de grans fotògrafs com Cartier Bresson, Català-Roca, Miserachs, eixa foto costumista, ben composta, en blanc i negre. Un consell que em va donar Dimas, el fill de Ramón Dimas, qui va fer les fotos del llibre de Joan Fuster, “El País Valencià”, i que jo, ara, casualment, he fet les fotos amb Joan Garí, de “Viatge pel meu país”, 50 anys després del de Fuster. Perquè, el seu fill tenia una botiga de fotografia, Foto Dimas, i el dia que li vaig portar unes fotos a ampliar per a un xicotet concurs, va veure una d’elles, un retrat en color, i em va dir que eixa foto seria la guanyadora. No sé si ho va dir per voler guanyar un client o per què, però va encertar. Llavors em va dir: “Una bona foto ha de tindre tres coses: el tema, bona composició i que tècnicament estiga ben resolta”. I així és. A mi el que em pot és l’estètica, no puc evitar compondre bé una foto i ara amb més facilitat quan l’edite. Per deformació professional, per estudis, la geometria la tinc dins del meu cap, llavors, les fugues cap als angles, els paral·lelismes i amb el gran angular i un poc, però poc de Photoshop, no les manipule per a aconseguir coses rares. Potser el resultat és massa esteticista, però igual que un xiquet s’adorm amb una melodia i es desperta amb un soroll, perquè el seu cervell ho avisa; en fotografia, el cervell agraïx una bona composició.

          Els pelegrins de les Useres

els-peregrins-de-les-useres

Pelegrinatge des de les Useres fins a Sant Joan de Penyagolosa. És una tradició medieval. 30 km de recorregut en què els pelegrins caminen d’ermita en ermita per a demanar aigua per la sequera.

¿Blanco i negre o color?

Per a mi, indubtablement, blanc i negre, perquè està més prop de l’essència de les coses. Les coses tenen color, per això no cal despreciar-ho. Però, el blanc i negre dura més en la memòria. Tu fas una foto d’un arbre en color, potser serà molt bona però només representa a eixe arbre. Però si eixa foto la fas en blanc i negre, representa a tots els arbres, a causa de l’abstracció del blanc i negre. És més pur i està més prop de l’essència. El color afig informació, però al cervell el que més li crida l’atenció és el color i si hi ha molts rojos i grocs, això és el que la retina més reté. El groc i el roig es veuen molt més que els blaus. Amb això et vull dir que si tens la foto d’un senyor amb una mirada meravellosa, però amb una jaqueta roja, la informació se’n va cap al color roig i no, cap a l’essència que és la cara, els ulls, l’expressió de les arrugues. Per això, el blanc i negre per a mi és imbatible. No obstant això, en el meu reportatge -quasi inèdit- de les medines del Marroc és en color, perquè allí el color és quelcom molt exòtic. Encara que si les millors d’eixa col·lecció les passara a blanc i negre, crec que guanyarien.

          El Tribunal de les aigües

tribunal-de-les-aigues

Forma part de l’exposició “La València del tramvia”. El motiu, el Tribunal dels Aigües. Una vegada acabada la representació, em quede amb la majestuositat de la porta de la catedral, el Micalet al fons, membres del tribunal i la neboda d’un d’ells. Contrast i insinuació plasmat en una fotografia.

¿Retratista, paisatgista o…?

Un poc de tot. Vaig començar fent retrats de familiars, amics… Vaig veure que se’m donava bé, però jo sempre dic que l’èxit d’un bon retrat és del fotògraf i de la persona retratada, que posa molt de la seua part i és la seua fotogènia. El mateix passa amb el paisatge, el resultat és compartit. Després del retrat vaig continuar cap al paisatge urbà, em vaig iniciar a Barcelona, on vivia, “Barcelona silencis”. Encara que també vaig fer retrats de la gent major del meu poble, “A cavall del segle XX”, prenent el fresc a la porta de casa en eixa època en què no hi havia ni tantes cadenes ni tanta televisió. No sóc especialista en res, però tinc ull per a qualsevol cosa.

          Tramvia a la Malva-rosa

tranvia-a-la-malvarrosa

Síntesi del mar, el tramvia, Marisa, la xiqueta… Un de les icones de la pel·lícula.

¿Quina ha sigut la teua relació amb el cine?

El rodatge de Tramvia a la Malva-rosa va coincidir amb una gran època, la de la meua jubilació anticipada. Vaig parlar amb el meu germà Manuel i amb García Sánchez, el director, que va vindre a la Vilavella buscant exteriors. Aquet fet em va permetre entrar en un món que per a mi és una tramoia insòlita. Vaig poder conéixer el cine per darrere, la trampa o el truc, actors i figurants vestits a l’estil dels anys cinquanta parlant pel mòbil, i això em va permetre fer fotos divertides no del rodatge, sinó del que l’envolta. Vaig fer moltíssimes fotografies en diapositives en color. Així que Tramvia a la Malva-rosa va ser la meua única experiència en el cine, però intensa i magnífica.

           Tramvia a la Malva-rosa 

tm056

Últims dies de rodatge de la pel·lícula, la síntesi, amb tota la tramoia cinematogràfica, gent vestida de particular, gent vestida d’època embolicats en la llum del mes de gener en terres valencianes.

Com són els teus ulls de mirar i per què?

Els meus ulls són el que he dit abans, es poden fer fotografies sense màquina. No és que vaja pel carrer composant fotos, però m’adone de la llum, de que podria eixir una foto molt bona, de l’anècdota del moment, etc. Es podria dir que tinc una mirada fotogràfica i prou entrenada, sempre composant, amb ulls de composició.

El llibre dels músics

(00) Llibre dels músics (coberta)Presentació: diumenge 24 a les 12:30h

Lloc: Casa de la Cultura “Manuel Vicent”

El present llibre és el resultat lògic de la bona acollida que van tindre les exposicions fotogràfiques  “La Vilavella 100 anys de música” i “Vilavella toca la música”,  fetes ambdós a cavall de la fi de l’any 2015 entre les festes de Nadal i Sant Sebastià. És com retrobar-vos amb les fotos, però esta vegada recollides en un llibre i així tenir-les per sempre a casa vostra.

    Tot va començar a mitjans de l’any 2015 quan Joaquín Ferrandis, com a president de la Agrupació Musical Artística Santa Cecília, em va proposar preparar una exposició  fotogràfica que testimoniara el darrers 100 anys de la Banda a la Vilavella. L’arxiu fotogràfic tenia diverses fons : el propi de la Agrupació,  d’Enrique i Juan Escrig, el d’Anna Portalés i el meu propi, així com fotografies soltes de particulars. Tot aquest material el vàrem classificar, escanejar, netejar, datar i reenquadrar amb formats equivalents tant en la forma com també en el pas d’algunes a blanc i negre per així crear una uniformitat en la seua presentació com: Un homenatge a tots el músics, homes i dones, que al llarg dels darrers 100 anys han tocat en la Agrupació Musical Artística “Santa Cecília” del nostre poble.

    En paral·lel a este treball de taula i ordinador, i aprofitant el coneixement i influència que té Joaquín amb el col·lectiu de músics i familiars, jo personalment no volia deixar passar l’oportunitat de fotografiar a cada músic de manera individual. Quan sona la música al poble en processons, cercaviles o a l‘escenari sempre és acollida com senyal de festa, com una unitat musical; però l’uniforme, la partitura o el propi instrument fan “invisible” al músic. Es per això que he volgut retratar-los fora del seu entorn musical i per això que millor que situar-los en llocs coneguts del nostre poble: el castell, l’ermita, font de llavar, font de beure, museus, plaça, balneari, etc…   com si el treball fotogràfic “Vilavella toca música” fóra un homenatge del poble als músics i també dels músics al poble.

    Haig de testimoniar que tant les exposicions com el mateix llibre no hagués pogut ser possible, de no contar amb l’entusiasme, passió i dedicació de Joaquín Ferrandis, que ha sigut el pal de paller d’aquets projectes i durant tot este temps. I també el meu agraïment molt especial a tot el col·lectiu de músics per la seua col·laboració, que han fet d’este treball fotogràfic una experiència personal inoblidable.

                                                                                Joan Antoni Vicent  

Nota: se rifaran tres llibres entre els assistents a l’acte

 

La Vilavella d’ahir i d’avui: el carrer Santa Lucil·la.

Idea i fotografies de JUAN ESCRIG

Sin título-1

Sin título-2

Aquesta secció sobre l’evolució de l’urbanisme del nostre poble és possible per l’inestimable treball del nostre fotògraf Juan Escrig. Aquesta secció,  tal com Juan l’ha ideada,  ens permet veure l’evolució dels carrers i el paisatge urbà. Es a dir s’observa  tal com era fa uns anys  i com és en l’actualitat. Gràcies al treball de recerca fotogràfica i contrast des del mateix punt on s’han fet les fotografies, podem contrastar aquesta evolució. Una evolució que no en tots els carrers ha millorat l’urbanisme,  respectat i mantingut el nostre patrimoni urbà. Recordem, si més no, l’enderrocament i desaparició dels diferents balnearis que existien al nostre poble i que feien d’ell una referència del turisme termal de principis i mitjans del segle XX. L’últim enderrocament i conversió en habitatges encara és ben recent, el balneari de Galofre, en la plaça de la Vila.

En el capítol actual les fotografies de Juan Escrig ens permeten contrastar l’evolució del carrer Santa Lucil·la en 60 anys, des de les que va fer el seu oncle Enrique Escrig l’any 1956 i les que ha fet  Juan Escrig enguany. Els punts d’emplaçament  i enfocament de les perspectives són exactament el mateix:  des de la plaça  la Estrella i des de la carretera de la Vall d’Uixò.

Del paisatge urbà observat en les fotos destaca la casa i torre d’estil valencià de la casa de Luís García-Guijarro, immutable en les dues fotografies, a la qual,  com s’observa, es va afegir posteriorment la vivenda dels casolans en la part de baix i una entrada de garatge en la de dalt, així com incorporacions arquitectòniques posteriors, com  la pèrgola al terrat i el mirador, que per cert trenca tot l’equilibre de la façana.

Luís García-Guijarro ( València 1885-Madrid 1974) era una alt representant de la burgesia terratinent agrària de principis de segle XX, i un destacat dirigent polític tradicionalista de la “Derecha Regional Valenciana” incorporada durant la IIª República a la CEDA. Com a polític va ocupar alts càrrecs, tant abans de la República  com  durant el franquisme, com  ser ambaixador d’Espanya en Praga o ministre-conseller d’Economia Exterior en l’Ambaixada espanyola en Washington D.C.  Posseïa aquesta casa senyorial on passava breves estades durant l’estiu. Una joia arquitectònica que cal destacar per la seua elegància; actualment el seu fill la conserva en una estat immillorable, pintant-la amb regularitat, fet que li permet mantindre el seu esplendor. Cal assenyalar que el carrer porta el nom de la santa de la seua primera esposa, Lucil·la. El nom del carrer el canviaren només acabada la Guerra Civil  l’any 1939 ja que fins aleshores portava el nom de l’escriptor Benito Pérez-Galdós.

Tocant al pany de cases del carrer, destaquen a banda dreta les cases estil mediterrani amb els tradicionals balcons amb mallorquines.  Originàriament mantenien una gran unitat, totes les cases eren idèntiques, després cadascú ha anat reinterpretant-les, així el color blanc original ha estat substituït per altres colors i materials, canviant també les formes ovalades de les finestres. L’estil de construcció d’aquestes cases més antigues  contrasta amb les noves construccions fetes sobre els antics horts, amb una nova fesomia que abandona aquest estil tradicional de les cases mediterrànies de finestres i balcons forjats per miradors sobreeixits al carrer amb marcs d’alumini. Es veu també una petita part de  la casa de “les peluqueres” que dona a la plaça de la Estrella i que intenta combinar amb l’estil de la casa de García-Guijarro.

Com molt be es veu en les fotos, no cal dir que l’any 1956, fa seixanta anys, encara no hi abundaven els cotxes al poble, com a màxim hi havien quatre o cinc automòbils. El cotxe és signe omnipresent dels últims cinquanta anys  que inicia definitivament la vida moderna, i altera definitivament el paisatge urbà.

Text: Joan Badenes

Una nova exposició de “Viatge pel meu país” de Joan Antoni Vicent sobre el llibre de Joan Garí

Tríptic expo Viatge pel meu país Castelló_Página_1

Ahir s’inaugurà a Castelló,  al Centre municipal de cultura, una nova exposició que tots nosaltres, els vilavellers pogueren gaudir del nostre company i veí Joan Antoni Vicent, col·laborador del blog de l’Associació de veïns de la Vilavella.

Amb textos de Joan Garí ja ha fet un ampli recorregut per diferents ciutats del nostre País: València, La Vilavella, Ontinyent, Borriana, Dénia i Castelló. En el primer trimestre de 2016 viatjarà a Vinarós i Alcoi…

Segons m’han informat, la inauguració d’ahir  arreplegà quasi el centenar de persones interessades en aquesta obra d’una bellesa estètica i literària sense cap mena de dubte.

Novament li donem l’enhorabona als dos autors, amics nostres, i desitgem que en el futur córrega per tots els indrets del nostre País Valencià, una terra amb persones d’una bonhomia i una vàlua  excel·lents.

Tríptic expo Viatge pel meu país Castelló_Página_2