XV Marxa de muntanya “Sant Sebastià”

Quinze edicions d’un acte esportiu indiquen que ja és tot un clàssic i un referent per als esportistes aficionats a tal activitat. Això és el que ha aconseguit convertir-se la Marxa de Sant Sebastià que des d’ el seu inici l’any 2001, amb l’entrada del nou segle, any rere any ha anat augmentant en quantitat i qualitat, esdevenint una cita imprescindible per als amants de les carreres de muntanya i dels senderistes més agosarats. Enguany uns 800 participants, en altres edicions s’ ha arribat a 1.200,  completaran el recorregut que des de l’ inici en la plaça de la Vila i el seu final en la plaça de l’Estrella, passa pels llocs més emblemàtics del nostre terme i voltants: Camí de les Coves, el Terrer,  Racó de Montón, Font de Cabres, Barranc de Rius, l’ Ereta, pic de Font de Cabres, el Fenollar, la Murta, la Mallada, el Barranc Roget, Santa Bàrbara, i la Bassa dels Cavalls abans d’entrar al poble pel carrer Barranc. Un recorregut magestuós per la part més septentrional de la nostra Serra d’Espadà i que envolta el Puntal, uns indrets tan valuosos paisagísticament i botànica. En total un recorregut de quasi 20 km que satisfà a tot tipus de participants, tant els amateurs que cerquen arribar en les primeres posicions, com els que la fan a ritme de marxa, però tots tenint la mateixa preocupació d’aconseguir millorar les marques d’anys anteriors.

A  aquesta marxa de Sant Sebastià cal atribuir-li el mèrit de que, començant amb una organització humil i amb participants locals, ha anat creixent a cada any i d’ ella han sorgit una sèrie d’atletes  vilavellers que  avui en dia són reconeguts en el circuït de carreres de Muntanya i han arribat a ser campions: Ramón, Jonathan, Alejandro, etc. i la campiona autonòmica de marató 2014, Laia Cañes.

Des de l’associació de veïns recolzem aquest acte esportiu i social que dona promoció al nostre poble i assenyala el camí que cal mantindre, el de fer activitats esportives, culturals i cíviques que donen una bona imatge del nostre poble.

AdVV

Home a l’ascensor

En aquell indret no hi havia espills…

S’oïa un tranquil so de dues campanes i, en un obrir i tancar de portes, l’espai era omplert per un home puríssim, de gris: sense cap tipus de sentiment, sense cap ganyota que alterara l’aire, desprovist i buidat d’ell mateix, un ésser solitari, un ésser mut, perquè fóra observat per aquelles asèptiques quatre parets.

Ning-nang!

Ben límpides, de nou, sonaren aquelles dues campanes…

I per la porta oberta isqué la Tristesa de l’ascensor.

Reflexions al voltant d’una fotografia

Fotografia de Simón Sampedro

Quina és la vertadera revolució?

Creure’ns imprescindibles, millors i més bons, creure’ns més intel·ligents, més encantadors i amb més carisma, creure’ns importants?

Creure’ns més moderns, promotors del progrès, creure’ns més sincers, més veraços, creure’ns suprems?

Creure’ns superdotats, creure’ns amb presciència, creure’ns profetes, amb el do de vaticinar, creure’ns amb l’ull més crític, creure’ns salvadors, nets i immaculats?

Creure’ns rectes, saludables, sempre simpàtics, especials?

Creure’ns estrelles, incombustibles, amb el dret a la darrera paraula i portadors de l’eficiència, creure’ns espectaculars?

Massa ovella amb cor de llop.

Això és pensar des de l’Ego, en lloc d’escoltar els Altres i viure per a i amb la comunitat.

Quina és la vertadera revolució, aqueixa sincera actitud vital?

Poema a Sant Sebastià

Sant Sebastià Màrtir

patró del poble nostre.

El vint de gener celebren

amb molta devoció la seva festivitat.

Es munta una gran fira

on els xiquets omplen el recinte

amb gran diversió.

Ells riuen i juguen,

i els pares per ells són arrossegats,

que de la dura jornada estan cansats.

Moment de recollida de taronges

cultiu que dóna de menjar;

collidors i treballadores dels magatzems

que duen als xiquets

a divertir-se un temps.

Missa a l’ermita,

aurora i processó

que amb alegria i patiment

dediquem al patró;

festes de gran tradició

per venerar al nostre Sant

gojos i himnes cantats

amb la relíquia davant,

la regina amb la seua dama

s’engalanen per a honorar

en vítols a Sant Sebastià.

 

Poema fet per Marc Gumbau Roglà.

Presentació del llibre de narrativa “Les mans i altres relats de guerra” de Nel.lo Navarro. Xerrada sobre les trinxeres de la guerra civil a les muntanyes de la Vilavella.

El periodista i escriptor Nel.lo Navarro ( la Vall d’Uixó 1960 ), col·laborador del nostre blog, presenta   divendres 23 a les 19’30 h. a la Casa de la Cultura Manuel Vicent, el seu llibre LES MANS I ALTRES RELATS DE GUERRA,  premi de narrativa breu JOSEP PASQUAL TIRADO de Castelló. L’acte estarà presentat pel poeta, escriptor i membre del consell editor de blog Pepe Abad.

Sobre l’obra que es presenta cal dir que en cada un dels  vuit relats que la composen, es van teixint les sensacions, els delers, les frustracions, la desesperança, l’amargor i tot un rosari de sensacions que lentament ens acosten a un desenllaç sorprenent.  Estan escrits amb un caràcter desenvadat i divertit que provoca somriures cómplices al final de cada relat per corprenedor i irònic. Juliol de 1936, la mirada desafiant de dos rivals es manté completament ferma malgrat la maror que desencadena al seu voltant l’avís del començament de la guerra. L’insuportable dolor d’una ferida de metralla, l’avís del soterrar d’un milicià, les dèries d’un pintor exiliat, l’entusiasme musical d’un corresponsal de guerra mentre visita un poble a reraguarda. El final inesperat del retaule de ceràmica d’un sant Jaume o la delejada llibertat aconseguida per un vell combatent en tornar la democràcia li donen peu a Nel.lo Navarro a apropar-nos a uns personatges arrossegats per la violència de la guerra civil espanyola de 1936-39.

L’autor  manifesta una gran coneixement no sols dels fets que han esdevingut ja  història de la Guerra Civil, sinó també  aprofundeix en aquelles vivències, il·lusions, passions, esperances truncades i dolors que sentirien les persones que foren els protagonistes; Les Mans… ens apropa de forma sensible a aquelles vivències i fets.

Sobre la trajectòria com a escriptor de Nel.lo Navarro cal assenyalar que va debutar com a narrador l’any 2001 amb la publicació de la novel·la La pantagruèlica guerra de Miquel Miracle, una història ambientada també en la guerra civil espanyola de 1936-39. Aquesta primera experiència editorial en el món de la narrativa va estar seguida dels llibres de relats Cantó de la Dula (2002) i Les quatre banderes (2003).

En la seua trajectòria com a escriptor destaca la producció poètica en la que ha guanyat diferents premis i ha publicat els poemaris 21 notes sobre la taula, L’ emprenta dels ammonits i Xalet Victòria.

També ha fet una incursió en la narrativa infantil amb les obres El camí secret de l’aigua i La plaça dels paraigües perduts.

És investigador i divulgador  de la Guerra Civil espanyola de 1936-39 als nostres indrets, sobretot els viscuts en el front de la Serra d’ Espadà. Sobre aquest tema és coautor de Símbols de ferro un treball d’investigació sobre la indústria de guerra durant aquest conflicte.

XERRADA DEL MATEIX AUTOR SOBRE: “ LES TRINXERES DE LA GUERRA CIVIL A LES MUNTANYES DE LA VILAVELLA.

Punt d’observació i niu de metralladores. Fotografiies de Joan Badenes

Com ha expert dels successos bèl·lics, dels fets històrics de  la guerra civil que es varen viure entre les trinxeres de la nostra Serra d’ Espadà i per extensió en les localitats de la Plana Baixa, una vegada finalitzada la presentació del llibre,  donarà una xerrada sobre les construccions i edificacions que encara resten en peu i que són testimonis muts del successos que es varen viure en les nostres muntanyes i pobles.

 Sobre aquest patrimoni , les trinxeres, les construccions de casetes encara en peu, eixes que s’han popularitzat entre les generacions que no han conegut els fets com a “Poble Desert”, els nius de metralladores i punts d’observació  que s’estenen des de la Penya Espiadora,  l’Associació de Veïns  vol fer una reflexió sobre l’ importància de que el nostre ajuntament  el pose en valor, ja que com deia Nel.lo Navarro al seu article “Patrimoni de la Guerra Civil a les muntanyes de la Vilavella”, ” es tracta d’un ric patrimoni que hem d’aprendre a protegir, conservar i divulgar com exemple d’una sagnant part de la nostra història més recent. A cada dia que passa, anem perdent un poc d’este tresor i de l’opció d’enriquir-nos que ens oferix”.

AdVV

 

Festa de Sant Sebastià 1929

El 19 de gener de 1929 el diari Heraldo de Castellón  publicava un article a primera plana titulat Villavieja a San Sebastián. Ligeros detalles de su fiesta y feria. Estava firmat per un tal Sevimar, Sebastián Vicent Martínez, un mestre radicat a Borriana d’ascendència vilavellana. Don Sebastián, va nàixer a La Vilavella el 17 de març de 1874. Va estudiar al seminari de Tortosa. Passà després a cursar magisteri. Aconseguit el títol es va traslladar a Borriana, on va obrir la seua primera aula l’1 de juliol de 1903.

Hi va gaudir en aquesta ciutat de gran estima, per la seua absoluta dedicació a l’ensenyament, ensems que simpatia i bonhomia. Després de 52 anys de magisteri es va retirar en maig de 1955, quan comptava amb 81 anys. Va morir a Borriana el 26 d’octubre de 1961, als 87 anys.

L’article que, tot seguit, transcrivim íntegre, constitueix una descripció molt precisa, pulcrament redactada, amb detalls que denoten que ens trobem al davant d’una persona      instruïda. Un preuat testimoni etnogràfic. Però, tanmateix, caldria destacar-ne l’amor que Don Sebastián sentia envers La Vilavella. Malgrat desenvolupar la seua activitat docent a Borriana mai va perdre el contacte amb el seu poble nadiu. Pujava a l’ermita el dia del patró,cantava a l’església durant els oficis de Setmana Santa, ací passava les seues vacances d’estiu. Per força aquest gran afecte que sentia per La Vilavella s’havia de patentitzar en cada paràgraf de la seua crònica.

Article i comentaris per Joan Antoni Vicent Cavaller.

TRANSCRIPCIÓ

Villavieja a San Sebastián.

Ligeros detalles de su fiesta y feria.

Este lindo y progresivo pueblo, de calles rectas, alegres y bien urbanizadas y siempre tan limpias como el cristal de sus purísimas aguas, dispónese a celebrar con la solemnidad de todos los años, su fiesta y feria a su Patronato  [sic] San Sebastián, el capitán [de] Domiciano y víctima inmolada a su feroz persecución y que Villavieja tiene colocado allá en lo alto de la montaña para que, como buen soldado y experto centinela, vele constantemente por su salud y bienestar.

 Ya el ermitorio y los muros del camino que a él conducen nos muestran la nívea blancura de su reciente encalado. Ya las mujeres se entretienen con el revoque y pincelado de sus casas y todo en fin parece indicar que el pueblo se está preparando para honrar dignamente a su querido Patrono.

El primer número del programa lo constituye el popular pasacalle de grupas que, si antaño resultaba concurrido, y con algún lucimiento, en la actualidad ha perdido todo su interés, porque los tiempos son otros, y el elemento joven que debiera darle vida, retráese en absoluto, y sintiéndose Sancho, prefiere el abrigado y blando retiro que le brinda el casino a ir luciendo su garbo en fría y húmeda noche, aunque para grupa le ofrezcan la más apuesta y gentil Dulcinea.

Tres señores del concejo caballeros en briosos corceles llevan la representación del Ayuntamiento tremolando el pendón con la efigie de San Sebastián.

Es el día del titular; antes de que el sol empiece a teñir de oro los altos edificios de esta riente villa, ya todo es actividad y movimiento en el recinto a donde va a instalarse la feria. Aquí presenciamos como descargan los pesados cajones que encierran el rico turrón. Allá un industrial sacando de sus arcas los vistosos juguetes y demás baratijas que ha de ofrecer a la venta. Más allá las típicas mesitas de blanco mantel, pastas y humeante cafetera brindando a los madrugadores sendos platos de buñuelos, pasas y aguardientes de dudosa fábrica; y por todas partes grupos de feriantes montando afanosos, las antiguas paradas de toldo y vela que al menor soplo de Eolo hemos de ver convertidas en pintorescos aeroplanos.

Avanza la mañana. Alrededor de las nueve sale de la parroquia la comitiva religiosa para subir a la ermita la venerada reliquia del Mártir y celebrar en su propio santuario el sacrificio de la misa. Esta procesión, que presiden las autoridades, ciérrala nuestra flamante música con su invariable terno blanco y negro, algo parecido a los rusos que en forma de holador ingerimos en la estación estival en nuestro cuerpo.

En contados minutos sálvese en zig-zag la cuesta que conduce a la capilla, y el ligero cansancio que la subida nos produce se compensa largamente con el bienestar que experimentan nuestros pulmones al recibir a torrentes el oxigenado aire que tan hermoso paraje nos depara.

El panorama que desde este balcón de la Plana se presenta a nuestra vista, no puede ser más sugestivo. Enfrente, la dilatada llanura de nuestra riquísima vega orlada por la faja azul del mar latino y protegida por el anillo de montañas en su parte opuesta. Más a la derecha y como polícroma alfombra desplegada a nuestros pies, el pueblo de Villavieja radiante de luz y que el día de la fiesta nos parece más grande, más hermoso y hasta que ríe… y es que por las cubiertas chimeneas de todas sus casas salen hálitos de vida a borbotones, señal inequívoca de que en todos los hogares se va a comer caliente.

Terminada la solemne misa de la cual se destaca el sermón, confiado siempre a una lumbrera de la oratoria (el año anterior al P. Urbano) organízase de nuevo la procesión para bajar la santa reliquia a la parroquia; y respirando aquella atmósfera embalsada de pólvora y tomillo, nos despedimos de tan ameno lugar entre las denotaciones de la traca, los alegres acordes de la música y el ruido ensordecedor de nuestras chillonas campanas.

Es la hora de yantar. Las calles y particularmente la plaza van adquiriendo la consiguiente animación con la incesante entrada de forasteros entre los cuales se destacan los simpáticos y filarmónicos valleros cuyas mujeres, con su parla acentuada y sirviéndose de su léxico desenfadado, son las que dan la nota de color derramando alegría y festiva cháchara por doquier. Pronto la feria se ve invadida por enorme gentío que  moviéndose en oleadas pugna por abrirse paso y hacer sus provisiones en los puestos de golosinas, y en esta parada adquiere el mazapán y los ricos turrones; en esotra el gustoso torrat y las arrugadas castañas, y en la de más allá el caballito de cartón y muñeca que, junto con otros juguetes, han de ser alegría y alborozo de los peques. Y hecha ya la compra de tan dulces como regocijantes chucherías, aún les queda tiempo a los más para visitar el santo en su ermitorio, y llegarse después a la fuente para beber sus incomparables aguas en su tibio y abundoso manantial.

El redoble del tamboril acompañado del agudo son de la dulzaina, hace volver nuestra mirada hacia el pórtico de la iglesia. Es la procesión que sale para pasear en triunfo por las calles la imagen preciosa del Mártir Santificado.

Declina la tarde. El sol va dando fin a su carrera y el elemento forastero va desfilando poco a poco hácia la salida del pueblo, punto a tales horas convertido en abierto e improvisado garaje, en donde cada cual encuentra el medio más o menos cómodo para regresar a sus lares.

Por la franca alegría que se refleja en el semblante de los que se marchan, deducimos de su breve estancia entre nosotros les ha sido grata y el cronista se congratula de ello como asimismo del cariñoso trato que este buen pueblo les ha dispensado.

Villavieja que tantos recuerdos evoca de mi infancia; tacita de plata que te asientas pintoresca al pie de renombrada Sierra y cuyas casitas eternamente blancas semejan en lontananza bandada de sencillas palomas que ahí posaron atraídas por el mágico murmullo de tu riquísima Fuente Calda. Yo te saludo.

Sevimar

Patrimoni de la Guerra Civil (1936-39) a les muntanyes de la Vilavella

L’exèrcit republicà va perdre Betxí el dia 1 de juliol de 1938. Després d’una heroica resistència per part de les tropes republicanes (sobre tot de la 32 Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular que, pel seu valor i sacrifici en els combats, va ser condecorada amb la medalla del Distintiu de Madrid) les tropes franquistes van ocupar la localitat. La seua màquina de guerra avançava cap a València per la serra d’Espadà i per la Plana. La Vilavella, unida a Betxí per l’antiga carretera CV-2225, era per tant un dels pobles que estaven en el seu punt de mira més immediat.

Durant aquella primera setmana de juliol els combats foren brutals. Els republicans aguantaren l’ofensiva i lluitaren acarnissadament per cada pam de terreny al Solaig, a l’ermita de sant Antoni, a la cruïlla amb la carretera d’Artana, a les muntanyes pròximes de la serra d’Espadà com ara el Puntal o Font de Cabres i a l’extraradi del recinte urbà de la Vilavella.

La premsa de la zona republicana se’n feia ressó dels fets. A La Vanguardia es publicava el dia 6 de juliol de 1938 que al front de Llevant els combats eren intensos en tots els sectors, “En el sector de Tales, los ataques rebeldes en dirección a Ayódar han sido rechazados. En la zona de Bechí las fuerzas al servicio de la invasión extranjera, protegidas por gran número de tanques, atacaron Villavieja. Las tropas españolas las obligaron a retroceder, inutilizando un tanque.”

Malgrat la resistència republicana, sobre tot de la 75 i la 48 Brigades Mixtes, els franquistes arribaren finalment. Els dos bàndols es deixaren en estes accions de guerra molts morts i ferits i sofriren la pèrdua de diversos vehicles blindats. El dijous 7 de juliol de 1938 els soldats de la 55 Divisió de l’exèrcit de Franco (integrada dins del Cos d’Exèrcit de Galícia i comandada pel coronel Enrique Adrados Samper) posaren finalment el peus als carrers de la Vilavella.

L’endemà mateix als diaris que es publicaven a la zona ocupada per les tropes franquistes es donava la notícia. L’ABC, en la seua versió publicada a Sevilla, ja que la que es publicava a Madrid era republicana, destacava en portada que “en el sector de Artana han rebasado por el Oeste el castillo de Castro, han ocupado una importante altura al Sur del vértice Puntal y el castillo de Villavieja. Ha quedado dominado por nuestro fuego el camino de Villavieja a Vall de Uxó y se ha rebasado por el Este y Oeste el pueblo de Nules.”

Trinxeres i nius de metralladora

L’exèrcit de Franco va prendre posicions immediatament en tot el sistema defensiu que acabaven d’abandonar el republicans en la seua retirada. Les trinxeres, nius de metralladora, búnquers, camins coberts, postes de tirador i observatoris que fins aquell moment havien sigut l’objectiu dels seus atacs, es convertiren en posicions pròpies que havien de defensar davant una possible contraofensiva republicana.

Niu de metralladores en la Creu de Ferro.

Els soldats i els sapadors de la 55 Divisió es dedicaren a reforçar totes estes posicions i a fer-ne d’altres per millorar el seu esquema defensiu, així com dotar d’armament els búnquers i nius de metralladora mentre a reraguarda la seua potent artilleria i la nombrosa aviació de que disposaven gràcies a la aliança amb Hitler i Mussolini, continuava matxucant als republicans en tota la línia de front, carreteres, campaments i poblacions de reraguarda.

La Creu de Ferro, al fons el Puntal de Font de Cabres.

En aquell moment pràcticament es va traçar una línia de front de guerra que duraria la resta del conflicte armat. Les trinxeres, els pous i trampes antitanc i les amples defenses de fil d’aram punxós dels dos bàndols en contessa, marcaren durant quasi deu mesos el paisatge de Santa Bàrbara, la Mallà, la Murta, font de Cabres o la carretera de la Vall d’Uixó. El soroll dels trets de fusell, les ràfegues de metralladora i els esclats de les granades de mà i els obusos de l’artilleria ompliren cada racó del terme.

Una bona part d’este sistema defensiu encara es troba a les muntanyes de la Vilavella i pobles veïns. Este conjunt d’arquitectura militar, que la natura i el pas del temps han integrat ara ja en el paisatge, forma un patrimoni que, ben gestionat, pot ajudar a fer comprendre a les actuals i a les futures generacions que va ser el que va passar entre espanyols des del juliol de 1936 fins a l’abril de 1939.

Cliqueu sobre la fotografia per a veure reportatge fotogràfic de les trinxeres, nius de metralladora, i construccions defensives..

Es tracta d’un ric patrimoni que hem d’aprendre a protegir, conservar i divulgar com exemple d’una sagnant part de la nostra història més recent. A cada dia que passa, anem perdent un poc d’este tresor i de l’opció d’enriquir-nos que ens oferix.

NEL.LO NAVARRO.

FOTOGRAFIES DE JOAN BADENES