Cartes a Irina

Fotografia de Sergey Pesterev a Unsplash

Aquestes píndoles literàries anuncien emocions de tendresa i empatia. Una commoció experimentada cap a una dona i que l’autor intueix una dolença i tristesa profundes, però que amb la callada correspondència pretenen ser “recer i aixopluc ” per a la nostra destinatària.

Portada del llibre realitzada per Juan Escrig Adsuara

Espere siguen, per a qualsevol lector, un refresc durant els tòrrids capvespres d’estiu.

Bones vacances de 2020 a tothom i afegim una nova criatura que ha nascut i madurat en aquesta pàgina, Cartes a Irina; la podeu acompanyar al llarg del viatge si piqueu damunt la fotografia del llibre. Una petita mostra ací.

Aquest llibre, posat ara a les mans de qualsevol persona que estime la prosa poètica.

Article elaborat per Joan Badenes.

OBRA AUTOBIOGRÀFICA DE MANUEL VICENT EN LA NOSTRA LLENGUA

Joan Badenes Edo

L’extensa obra literària de Manuel Vicent  ofereix un trilogia autobiogràfica novel·lada: CONTRA PARADÍS (1994), TRANVIA A LA MALVARROSA (1994) i VERÁS EL CIELO ABIERTO (2005). Aquestes tres novel·les no constitueixen una unitat editorial ja que han sigut escrites i publicades en diferents moments  de la seua vida, però  en les seues pàgines es substancien les vivències i records passats pel sedàs de la memòria de Manuel Vicent, des del seu naixement a la Vilavella l’any 1936,  fins a l’adolescència i primera joventut universitària en la València dels anys 50.

Segurament, per a molts veïns de la Vilavella, les més conegudes són les dues primeres, ja que en elles Manuel descriu les vivències infantils i adolescents allotjades al nostre poble i per les que passen personatges, indrets i paisatges  que configuren una mena de biografia col·lectiva per a tota una generació de vilavellers. Molts lectors  han sentit, mentre llegien les vivències de Manuel transmutades en narrativa en aquestes obres, l’enyor pels temps de la seua pròpia infància i adolescència, així com per al jovent configuren tot un relat històric de la vida del poble durant la post-guerra, el franquisme i el nacional-catolicisme des de l’any 1936, any del colp d’estat de Franco contra la República i la posterior Guerra Civil, fins a mitjans dels anys 50, anys molt durs fets de fam i repressió, temps de negror, misèria cultural i social, en la qual l’exaltació exacerbada del bàndol vencedor i la omnipresència del nacional-catolicisme era aclaparadora.

CONTRA PARADÍS, és la primera part d’aquesta memòria novel·lada i ha tingut diferents edicions. Primerament  es varen publicar en capítols setmanals en la revista El Temps allà per finals dels anys vuitanta. Posteriorment aquests records infantils viscuts per Manuel durant la post-guerra en la Vilavella els  va  recopilar i publicar la editorial Destino amb els meravellosos dibuixos de l’escultor Andreu Alfaro, l’any 1994. Gran part d’aquests capítols estan publicats pel seu germà Joan Antoni en aquest blog acompanyats per fotografies, i recentment ha realitzat un nova edició rústica amb l’objectiu que els veïns disposaren de l’obra i les joves generacions vilavelleres conegueren una part de la història recent del nostre poble.

Aquesta narrativa memorística va ser escrita en  valència, la llengua materna de Manuel i que li dóna el sentit, emotivitat  i una expressió genuïna, ja que les primeres vivències i records estan amassats per la llengua maternal, a partir de la qual ens iniciem en la vida. Contra Paradís expressa eixa emotivitat, l’enyor dels primers descobriments de Manuel, experiències, olors i sensacions que ell vessa en aquesta obra.

En la contraportada de l’edició rústica de Joan A. Vicent impresa per Sergravi  l’any 2013, Manuel indica: “ la  infància és una pàtria comuna… Aquesta consisteix només en un nus de sensacions: les primeres aromes, els primers sabors, les primeres visions, les primeres cançons, les primeres carícies. Totes les persones es reconeixen en ella..”

És amb la llengua materna, en el nostre cas el valencià, amb la que construïm el nostre primer món, la que dóna forma i expressió a les nostres primeres vivències. La llengua de les emocions i sentiments és la llengua maternal,  i que estructura els primers pensaments. Després sobre eixe substrat més profund del  nostre cervell podran incorporar-se  altres llengües, però la llengua més íntima, la que sentim “nostra”,  serà la llengua materna, la que  configura la nostra identitat individual i col·lectiva.

Seguint aquesta idea,  cal senyalar l’aforisme de Rainer Maria Rilke: “ la Infantesa és la veritable pàtria de les persones”. De nou ve a recordar-nos que allò viscut quan som xiquets i xiquetes estructura la nostra personalitat adulta i la nostra identitat. Aquestes reflexions estan desenvolupades i son l’essència de la psicoanàlisi  que assevera que les vivències i experiències infantils determinaran el ser adult.

Cal insistir en que en el nucli de tot plegat està la llengua amb la qual ens hem descobert, hem accedit al món i ens defineix. Aquesta reflexió ens porta a reivindicar-la, emprar-la i cuidar-la,  perquè és l’essència més profunda del nostre patrimoni, la més nuclear de qualsevol tradició cultural i, com he dit, configura la nostra identitat col·lectiva.

Seguint la publicació de les obres autobiogràfiques de Manuel Vicent arribem a Tramvia a la Malvarrosa (1994). En ella descriu les vivències adolescents i de la primera joventut viscudes en la València dels anys cinquanta en la seua etapa universitària d’estudiant de dret. És el seu viatge d’iniciació: descobrir el primer amor, la sexualitat, el món intel·lectual, l’antifranquisme, etc. Descriu com l’adolescència de Manuel i en general la de tots,  és l’etapa on es va concretant el continguts del món infantil i s’estructura definitivament la maduresa vital.

De nou en l’obra apareixen personatges, indrets, festes i actes socials que configuren  una descripció de la Vilavella dels anys de la post-guerra i del clima social i cultural del franquisme més granític. Manuel evoca el temps i la València que varen forjar la seua ànima literària.

Sobre l’ obra, hem tingut oportunitat de gaudir-la tant en la novel·la com en  pel·lícula ja que va ser portada al cinema pel director José Luís García Sánchez i en la qual van participar com actors i actrius de repartiment i extres, molts vilavellers i vilavelleres.

D’aquesta obra  volem presentar i destacar la nova edició d’aquest any, TRAMVIA A LA MALVA-ROSA (2019), felicitant-nos que es publique en valencià, contribuint així a la divulgació i promoció de la nostra llengua, i particularment seguir amb eixa expressió genuïna dels records viscuts durant l’ adolescència i primera joventut en la llengua en que ho va viure Manuel.

És en VERÀS EL CIELO ABIERTO quan anys després empra de nou la narrativa autobiogràfica com “ un espill interior on es reflexa el temps viscut” i plasma un calidoscopi de vivències no descrites en les dues obres anteriors i que ara conflueixen en aquesta narració per tal de completar allò que, de moment, configura l’obra autobiogràfica de Manuel Vicent.

Els seguidors de la seua obra, i que estimem la nostra llengua,  de nou ens felicitarem si aquesta novel.la  veu la seua traducció al valencià i així  es completaria aquesta trilogia autobiogràfica en la nostra llengua.

ENTREVISTA A VICENT ZARAGOZA , ÚLTIM ESPARDENYER DE LA VILAVELLA

Carlos Cuesta i Martínez

L’últim espardenyer de la Vilavella ensenya als veïns amb tallers i cursets, : «L’espardenya és una afició que em dóna vida»

Vostè va aprendre mirant als qui feien espardenyes?

Quan vaig començar no tenia els coneixements que tinc ara. T’ensenya el treball. Si estigueres nou anys al meu costat de ben segur que aprendries, perquè en veure-ho  et preguntaries per què fa açò, per què fa allò, per què fa aquest cordell així…

Quant de temps porta vostè fent espardenyes?

Vaig començar a fer espardenyes quan em vaig jubilar. El meu ofici sempre ha sigut ser obrer i després de jubilar-me, com vaig al bar i no m’agrada jugar a res, vinc ací a casa i per a mi és una distracció. Però és una distracció de la que no es pot viure, perquè unes espardenyes xicotetes costen tres o quatre hores de fer, a banda de tot el material que utilitze per fer-les. Ara el material me’l porten a la Cooperativa Sant Josep. Abans la gent també utilitzava l’espart per al camp: per fer tomateres, galeres… però ara la gent utilitza plàstic perquè és més pràctic.

Per què va començar a fer espardenyes?

No m’agrada molt llegir, sóc molt actiu i m’agrada fer coses així que vaig començar a fer gàbies quan em vaig jubilar. Durant un any o dos vaig estar fent gàbies fins que em vaig fartar, així que la meua filla menuda em va proposar fer espardenyes. En un principi vaig dir que no, perquè no tenia les ferramentes necessàries, però la meua dona guardava les de son pare en un sac. A més de les de la meua dona, he demanat ferramentes d’abans de la Guerra Civil a gent del poble a canvi de fer-los espardenyes.

Foto antiga exposada en la Casa-Museu dels Espardenyers

Quanta gent es dedicava a fer espardenyes en la Vilavella?

Tot el poble. En totes les cases feien espardenyes, excepte alguna casa que tindria tres o quatre fanecades i podien viure amb això. Mon pare era un obrer que treballava a la fàbrica Segarra, però de nit com guanyàvem pocs de diners, també feia espardenyes per vendre-les. Vam sobreviure i malviure.

Com funcionava la cooperativa dels espardenyers?

Antigament, com no hi havia màquines, abans i després de la Guerra Civil hi havia una cooperativa que estava al carrer de la Cova Santa. Els homes portàvem allí les espardenyes i hi havia una camioneta que anava a repartir-les i, a la tornada, portava espart.

Quan va tancar la cooperativa de la Cova Santa?

A la dècada dels seixanta es va deixar de fer espart, tant la cooperativa com la resta d’espardenyers, perquè ja no comprava ningú. Molta gent va tirar les ferramentes i jo les he anat recopilant. Aquestes són d’un dels últims espardenyers, el tio Ismael.

Maquinaria i ferramentes.  Casa-Museu dels Espardenyers

Per què la gent ha deixat de fer espardenyes?

L’espardenya va desaparèixer perquè dedicant-te una sola setmana a altra feina guanyaves el mateix que un mes treballant l’espart. A més que treballant en empreses estàs assegurat i l’espardenyer com a molt tenia el suport de la cooperativa i no era suficient per sobreviure. Patien molta fam.

Aleshores, vostè pensa que l’ofici de l’espardenya s’ha perdut perquè és molt d’esforç i no es guanya quasi res?

Clar. És més, quan vaig començar a festejar van començar a explotar la mina del poble, la fàbrica de Segarra de la Vall d’Uixó i a fer pous de regadius i grans obres per part de l’Ajuntament. En aquell moment ja em dedicava a l’obra i tenia dos borregos per sobreviure perquè no es guanyava res de bo. Vaig començar de peó, i de peonet guanyes tres i no res. Abans era tot un desastre. Jo sóc músic, i un dia tocant a les falles de València quan era jovenet vaig entrar en un magatzem per anar al bany. Allí vaig vore grans motles de ferro i de vidre i em van agradar tant que quinze dies després vaig buscar un lloc per posar-me a treballar com talliste.

On jo treballava feia falta gent així que li vaig dir al meu sogre, que era espardenyer, que vinguera a treballar com peó amb mi per vore si guanyava més diners. L’home va baixar a Nules a treballar amb mi i en una sola setmana va guanyar més que tot un mes fent espardenyes. I el que li va passar al meu sogre va passar a gent de tot el poble, però en altres oficis: la mina, la taronja, la construcció, la fàbrica Segarra…

Per què s’utilitza l’espart com material per fer espardenyes?

L’espart ve dels romans, perquè abans no hi havia màquines i era tot artesanal. Primer van començar a fer espardenyes de pell d’animal, després van trobar la planta a la muntanya. L’espart és una planta silvestre, no es cultiva. A l’espart li agrada un tipus de sòl concret, per exemple ací no creix bé, però en Albacete, Múrcia i Almeria és on es troba el terreny adequat per criar-lo.

L’espart s’ha de manipular abans de fer les espardenyes?

Quan l’espart es cria està silvestre i dur, per tant s’ha de picar en unes pedres picadores. L’espart picat es dobla, el cru no. Fa poc van inaugurar unes davant l’ermita de Sant Sebastià, però les més importants eren les cinc que estaven al Barranc que eren tan grans que entre dos homes no podien abarcar-les. Per picar-lo abans s’utilitzaven masses i altres ferramentes, però ara ja el piquen amb màquines.

Ferramentes, bancs i maquinaria emprada en la confecció de l’espardenya. Casa-Museu dels Espardenyers. ( Joan A. Vicent)

Quines ferramentes utilitzes?

Les agulles grans s’utilitzen per fer les soles i les agulles xicotetes per fer les cares i els talons de les espardenyes, perquè així és més pràctic. El cavallet és una ferramenta que dona forma a l’espardenya i té unes marques per a les talles. El cusset serveix per foradar l’aixereta. El metre és imprescindible perquè segons el tamany de l’espardenya hem de tallar el fil i utilitzar més o menys cordell. El mulladoret s’utilitza per mullar l’agulla i així travessar millor els cordells.

A banda de l’espart, s’utilitza algun altre material per fer espardenyes?

Actualment hi ha dos tipus d’espardenyes: les de sola d’espart i les de sola de cànem. Els últims espardenyers del poble no feien espardenyes de sola d’espart, des de fa trenta anys que ja no es fan així. El motiu és que sols amb el que costa fer l’aixereta ja costa més que el preu de tot el parell. Sense contar el material, l’aixereta costa una hora o hora i mitja d’elaboració i cobre el parell d’espardenyes per vint euros. Al sorgir les màquines i substituir el treball manual, els últims espardenyers van deixar les soles d’espart de costat perquè no era rentable i es van passar a produir espardenyes de sola de cànem.

Els últims espardenyers compraven ja el cordell i les soles de cànem de fàbrica, perquè aleshores sols has de fer la cara i el taló de l’espardenya, i són més resistents perquè porten goma a la sola i es poden banyar. Les d’espart no es poden banyar perquè es poden desfer. També les de cànem si s’embruten es poden llavar.

Espardenyes fetes per Vicent Zaragoza

Vostè a més de fer espardenyes també ha fet tallers per ensenyar a la gent del poble?

Aquest any vaig estar quinze dies ensenyant a fer espardenyes a la Casa de la cultura. Èxit del tot no ha tingut perquè la feina de les espardenyes s’ha de fer entre hòmens i dones. Per cosir la sola, que està molt dura i molt comprimida, una dona no té prou força per fer-la perquè s’ha d’apretar molt. I totes les que es van apuntar al curset van ser sis o set dones. Antigament els hòmens feien el més pesat, fer la sola i anar a picar l’espart, però primer vaig començar per ensenyar-les a fer cordes. Van aprendre molt ràpid a fer cordes i l’aixereta perquè com estan més acostumades a cosir ho aprenen abans que els homes. Després aprendre a fer cordells els va costar més, perquè en tan poc de temps costa aprendre de fer les coses ben fetes. Finalment els vaig ensenyar a fer les cares i els talons.

Per a mi l’espardenya és una distracció que em dóna vida. Fa dos setmanes vaig ensenyar als mestres que, com són joves tots, desconeixien com es feia l’espart i per què servien les màquines que hi ha exposades al museu. Abans eixes màquines les teníem en totes les cases, però o han desaparegut o se n’han desfet.

Per què als vilavellers ens diuen «lleganyosos»?

Tots els que treballaven amb espart, sobretot a la Vilavella, acabaven desenvolupant problemes a la vista: la conjuntivitis i el tracoma. Com en Vilavella tot el poble feia espardenyes, i el que no feia estava prop d’on les feien, de la pols que es genera al manipular l’espart es fan lleganyes. I els de Nules ens deien “lleganyosos” per eixe motiu, però nosaltres els diem genolluts. Els metges no sabien perquè tots els habitants de la Vilavella eren tan lleganyosos, i era per l’espart. Per eixe motiu jo sempre intente treballar al carrer, perquè em vaig donar compte que abans treballaven les espardenyes baix de garroferes o al carrer perquè l’aire no castigava la vista. L’espart s’ha de treballar en un lloc ventilat.

Postdata

El tio “Tòfol”

Ismael “El Seco”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cal recordar des de aquesta entrada als últims espardenyers que varen precedir a Vicent Zaragoza.  Realment han sigut els tres últims espardenyers que,  abans professionalment i després com a manteniment i exhibició de la seua el.laboració han mantingut viu el món de l’espardenya al nostre poble. 

AdVV

DE LLEGANYOSOS I SUPERVIVENTS

Carlos Cuesta i Martínez

 

«El treball de l’espardenya quina injustícia més gran, calces mitja humanitat i te toca patir fam»

Taulell homenatge als espardenyers que es troba al Barri, camí de l’ermita.

Tots els pobles tenen el seu malnom i en el cas de la Vilavella, una localitat castellonenca als peus de la Serralada d’Espadà de poc més de tres mil habitants, no anava a ser l’excepció. Rodejats per «genolluts» (Nules), «pardals» (la Vall d’Uixó) o «porquets» (Borriana), els veïns de la població de la Plana Baixa llueixen amb orgull el malnom de «lleganyosos». I si poden estar-ne orgullosos és perquè aquest naix de la feina característica que va donar aliment a tantes boques en la cruenta època de la postguerra: l’ofici de l’espardenya.

Aquesta dedicació, ara desapareguda, ja no és un treball rendible, i de les mil persones ―aproximadament el 40% de la població― que es van acabar dedicant a l’espardenya sols una segueix confeccionant-ne, malgrat que per afició i no per motius econòmics.

Vicent Zaragoza ―el tio Saragossa― és l’últim espardenyer, és a dir, l’últim vertader lleganyós. Encara que no ha sigut la seua feina sempre, inverteix el seu temps lliure confeccionant espardenyes de sola d’espart venent-les mòdicament a turistes o veïns del poble: «és una distracció de la que no es pot viure, perquè unes espardenyes xicotetes ―que ven per cinc euros― costen tres o quatre hores de fer a banda de tot el material que utilitze per fer-les».

El tio Saragossa, de setanta-nou anys, va començar a fer espardenyes quan es va jubilar per aprofitar l’elevada quantitat de temps lliure que podia gaudir, i malgrat que no siga una dedicació rendible no dubta en afirmar que «l’espardenya és una distracció que em dóna vida». Va aprendre sense cap tipus de mentor ni orientador, solament observant i mirant com treballaven l’espardenya a casa de la seua dona, encara que en eixe moment no estava interessat en l’ofici, ja que era obrer de vila, treball que l’ha acompanyat fins la seua retirada. «En aquell moment ja em dedicava a l’obra i tenia dos borregos per sobreviure, perquè no es guanyava res de bo», conta.

Vicent Zaragoza

I no solament hui en dia és una feina que dóna un escàs marge de benefici: l’espardenya sempre ha destacat per ser un ofici que generava molts pocs ingressos. «On jo treballava feia falta gent així que li vaig dir al meu sogre, que era espardenyer, que vinguera a treballar com manobre amb mi per vore si guanyava més diners. L’home va baixar a Nules a treballar amb mi i en una sola setmana va guanyar més que tot un mes fent espardenyes», relata l’últim espardenyer de la Vilavella.

Museu-Casa dels Espardenyers

L’escàs benefici que s’aconseguia dedicant-se a l’espardenya donava lloc a que es dedicaren famílies senceres a la producció, xiquets inclosos ja que havien de fer cordells a l’eixir de l’escola, o complementar l’ofici amb altre treball. Segons Verónica Chaves, historiadora i tècnica del Museu Casa dels Espardenyers de la Vilavella, «l’espardenya és un treball, una artesania, que no dóna molts diners. Un parell d’espardenyes costava de produir entre un dia i mig i dos dies sencers a cada espardenyer. Llavors, tenien molts fills i tenien que completar el sou amb altra activitat, normalment la taronja».

Eixa mateixa realitat vivien a casa del tio Saragossa: «Mon pare era un obrer que treballava a la fàbrica Segarra, però de nit, com guanyàvem tants pocs diners, també feia espardenyes per vendre-les. Vam sobreviure i malviure». Per tant, no resulta gens casual que al Barri (el nucli antic del poble i on es va focalitzar la manipulació d’espart i elaboració d’espardenyes a mitjans del segle passat) una imatge de ceràmica dedicada a la feina espardenyera rese: «El treball de l’espardenya quina injustícia més gran, calces mitja humanitat i te toca patir fam».

Fent eixareta

Amb una producció tan exigent i costosa, a causa de la seua elaboració eminentment manual, artesanal i domèstica i un marge de benefici tan limitat ―que fins 1960 no produïa guanys, encara que insignificants― era inevitable que el treball de l’espardenya acabara desapareixent com ho mostra la fallida de la cooperativa dels espardenyers el 1972. «L’espardenya va desaparèixer perquè dedicant-te una sola setmana a altra feina guanyaves el mateix que un mes treballant l’espart», explica Vicent Zaragoza. A més, la mecanització del procés va incentivar l’abandonament de l’espart i l’adopció del cànem per fer les soles de les espardenyes, produïdes industrialment.

Malgrat tot, la incidència de l’ofici de la manipulació de l’espart a la Vilavella és innegable. De gran rellevància a inicis dels anys quaranta i factor clau per evitar una emigració massiva a la postguerra, el treball de l’espardenya ha estat present al poble des de fa segles. En textos dels segles XVI, XVII i XVIII ja es menciona el cultiu de cànem i la presència dels oficis «corder» i «espardenyer» a la localitat. A més, no sols a la Vilavella, la utilització d’espart per fer calcer «ve dels romans» segons el tio Saragossa. «Primer van començar a fer espardenyes de pell d’animal, després van descobrir la planta», explica.

Tanta presència a la història del municipi acaba tenint un gran impacte en la seua cultura i la seua idiosincràsia. Manipular l’espart generava una polseta que s’adheria als ulls dels espardenyers, generant-los problemes oculars ―conjuntivitis i tracoma― i omplint-los la mirada de lleganyes. Aquesta tendència tan pròpia de la població va fer mereixedor el malnom de «lleganyosos» als vilavellers, un cognom propi que identificara els veïns del poble per a l’eternitat.

Pedres picadores de l’espart. Camí de l’ermita.

Si fins i tot el malnom dels veïns de la Vilavella naix d’una feina quasi extingida serà, per tant, responsabilitat dels propis vilavellers fer que no caiga en l’oblit. Per a Sebastià Roglà, regidor de cultura de l’Ajuntament de Vilavella, «La feina de l’espardenya ens ha definit als vilavellers tota la vida. És un fet identitari com podria ser la llengua o la cultura. És un fet que ens identifica i no podem perdre el passat».

«No s’ha de perdre perquè és part del que som. Tot el poble s’ha de comprometre, perquè no és part solament de l’Ajuntament i del Museu, sinó de tots nosaltres. Estem tractant de fer-ho, anem en eixe camí», assegura Verónica Chaves. Un camí que s’ha de fer, per sort, amb calcer d’espart picat i cordells brunyits.

Clique sobre la foto per entrar al museu

Museu-Casa dels Espardenyers.

 

 

 

 

Les meues dones, nou llibre de Maria Llidó Vicent i Josep Lluís Abad

Maria Llidó Vicent i Josep Lluís Abad han presentat el seu darrer llibre en el món virtual i de les xarxes socials titulat Les meues dones.

Les il·lustracions del llibre són de Maria Llidó i les ha treballat durant quasi 24 llunes sobre els textos de Josep Lluís.  Com diu l’autor, escriure és una forma d’encarar-se a la vida i valorar allò que som i tenim. Ells han volgut compartir amb tots nosaltres, l’experiència creativa  que ha conformat  les seues maneres de ser i viure.

Tots vosaltres podeu baixar-vos l’obra  (picant sobre la fotografia) i properament el 9 de març de 2019, amb motiu del dia  de la dona, serà presentat a la Vilavella.

Tot seguit reproduim, allò que l’autor ha escrit al seu blog espaiclaudator:

Vaig iniciar ací escrits antics que afegia quan s’encetàva açò dels blogs i amb el temps he decidit tancar el llibre escollint-ne uns quants textos en format llibre. Farà més de dos anys, vaig veure a Maria Llidó pels carrers del poble. 

Li vaig oferir els meus textos per si de cas ella volia pintar unes imatges. Ja li vaig comentar que no tenia cap pressa i que si no  li resultava l’experiència engrescadora, que no passava res. 

Al capdavall la closca de la fruita es trencà i eclosionaren dibuixos: Maria s’havia mullat d’aquesta breu pluja.

Oblideu-vos del sentit privatiu i possessiu de l’adjectiu.

Sí, novament teniu al vostre abast amigues i amics el darrer llibre nostre, de Maria Llidó Vicent pel que fa a les il·lustracions, i d’aquest homenet pels textos, de franc, sense haver de canviar monedes per paper, mots, claredats o foscors.

He anat arreplegant petites històries des de fa 10 anys per apuntar com totes aquestes dones, reals, imaginàries, presents i absents m’han confirmat ésser humà amb llums i ombres. És per això que hi ha disparitat de registres en llurs presentacions: persones irrepetibles, sagrades per al poeta.He volgut retre-les un humil homenatge, com un ventijol, sense escarafalls. 

He fet una petitíssima edició en paper amb ISBN gratuït, la qual cosa implicarà que no podrà ser comprat comercialment.

El llibre té una llicència Creative Commons, tant a nivell d’il·lustracions com de text, per la qual cosa pot ser copiat, fotocopiat, redistribuït amb unes condicions mínimes que han de ser respectades: no intentar fer negoci amb ell, ni canviar cap text, ni refer cap il·lustració, a banda de fer referència directa sempre als creadors de l’obra.

Gràcies a Maria Llidó Vicent, la il·lustradora que el féu lentament seu durant quasi 24 llunes. A la poeta Susanna LLiberós pel pròleg transparent i bondadós. I a l’amic i poeta Josep Porcar pel disseny digital i material. 

El deixe tot seguit perquè us el baixeu, si és del vostre grat. 

Les meues i vostres dones, ara i sempre “Belles princeses, intel·ligents, difuses, diligents, diletants, difícils, diverses, distintes, divines, distants, deesses d’un alenar que m’executa, que fermenta la meua joia, criatures immortals”.

 

Associació de Veïns de la Vilavella

La figura de Sant Sebastià al llarg de la historia de l’art

Rafael 1501

Sant Sebastià, el sant del doble martiri, “l’Apol·lo cristià”; havent sobreviscut a les fletxes, és sanat per Irene, es presenta altra vegada davant l’emperador Dioclecià amb la mateixa fe, és executat i el seu cadàver llançat a les clavegueres, d’ on serà rescatat pels seus correligionaris.

En el segle XIII la seua llegenda es difon per tota l’Europa cristiana i es convertirà en el tercer patró de Roma  darrere de Sant Pere i Sant Pau. Ja en l’epidèmia de pesta que assolà aquesta ciutat l’any 680, el seu culte s’havia intensificat. L’edat Mitjana el convertirà en protector contra l’epidèmia, sobretot després de la terrible “Pesta Negra” que causà la mort de la meitat de la població europea durant el segle XIV .

Si pensem la metàfora de les fletxes llançades contra el sant  – de les quals sobreviu i cura les seues ferides –  com les epidèmies llançades per la divinitat contra el poble pecador – com Apol·lo en la Iliada i Jehovà en el Salm VII -, això ens explicaria la seua advocació contra la pesta.

L’aventura iconogràfica d’aquest personatge semilegendari el mostra en els frescos de les catacumbes com un home madur amb toga i cabell i barba grisos – catacumbes de Sant Calixte, Roma, segle V – .

El primer Renaixement ens mostrarà un Sant Sebastià bell i jove, on evolucionarà, perdent anys i roba, fins adquirir un aspecte jovenívol. Hi ha un cert patetisme, però en la majoria d’artistes interessa més la representació de la bellesa que la del sofriment – Piero de la Francesca, Antonello de Mesina i Boticelli – .

Pedro Orrente 1616 (Catedral de València )

En el segle XVI abunda més la varietat: Rafael el presenta adolescent i androgin . Passà a ser el patró dels arquers, ballesters i fabricants d’objectes de ferro, a més dels atletes,  per allò de “noble atleta de Crist”.

Alonso de Berruguete, 1526.

Atlètic el representen Tiziano, Rubens i Bernini, o ambigu com  Bronzino, Sodoma i Van Dyck.

Està clar que per als artistes constituí un pretext per representar la bellesa física, lluir les habilitats en la representació del cos nu i el coneixement de l’ estatuària antiga.

La Contrareforma difon la iconografia de les dones santes, les composicions d’ esvelts cossos en forçades postures i turbulents cels barrocs, on un trencament anunciarà, amb àngels o sense ells, la recompensa divina.

L’art modern tampoc s’ha oblidat, des dels seus paràmetres i la seua perspectiva iconoclasta, de representar la seua figura.

De com l’art,  a través de la seua història, ha tractat la figura del Sant Sebastià, Josep Mª Ortiz donarà la deguda informació en la conferència que realitzarà en la Vilavella, amb la projecció de més de setanta imatges, de les més de tres-centes recopilades i estudiades per a l’esdeveniment.

 

Petites postals per a Grupeco, llibre de poemes de Josep Lluís Abad

Simplement dir-vos, apreciats lectors, amics i veïns de la Vilavella  que el nostre veí i col·laborador del blog de l’Associació de Veïns , Josep Lluís Abad i Bueno, tindrà el gust de presentar-nos aquest nou llibre  de poemes  convertits en postals que ha anat escrivint durant cinquanta dues setmanes correlatives; el nostre veí les ha arreplegades en aquest petit volum en què podreu interactuar a la web.

El 12 de Novembre passat (enllaç) en aquets blog ja vàrem fer una ressenya i descriguerem la història del seu procés de creació.

El llibre serà presentat per les seues amigues Rosa Maria Vicent, ex-mestra de la Vilavella que actualment treballa a Nules i per la poeta de Nules Marisol Gonzalez.  

Fruit d’un compromís personal amb aquest col·lectiu Grupeco, una cooperativa d’autoconsum de productes ecològics i formada per llauradors de la terra, Grupeco  abasteix 50 famílies i té l’esperit d’expandir-se en la seua filosofia de compartir experiències i proporcionar totes les eines informàtiques, organitzatives i d’infraestructura, perquè aquest sistema de relacionar-nos amb les persones i natura puga ser imitat i, per descomptat, millorat.

Les Postals han volgut ser esperó i adob per generar empatia amb tot allò pensat i viscut que ens envolta. Petites revolucions per manifestar una forma distinta i amable de generar lligams afectius entre els éssers vius.

Tot està per fer, però la Humanitat ja camina.

Us esperem aquest proper divendres dia 12 de gener a les 19:30  al primer pis de la Casa de la Cultura Manuel Vicent. El llibre és gratuït i l’autor ens dirà com ens el podem decarregar del web.

No us esglaieu, estarem en família.

Serà tot un plaer  escoltar pels membres de Grupeco i altres veïns del poble les seues postals, en una època on els carters ja no reparteixen moltes cartes d’amor.

Sols queda recordar que l’acte l’ha organitzat l’Associació de Veïns de la Vilavella amb el propòsit de complir una de les seues aspiracions, que és el de donar a conéixer la tasca cultural que els  autors i creadors del poble desenvolupen. El nostre Ajuntament és un fidel col·laborador en aquest empeny cultural.

Us esperem.

AdVV