Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Tenim en la Vilavella un bon exemple d’activisme social que expressa el valor de la solidaritat en les persones que porten endavant projectes d’ajuda cap a persones, col·lectius o pobles que pateixen per raons d’ injustícia social.

És el cas de l’ associació SMARA- Ajuda al poble sahrauí- que desenvolupa una sèrie d’accions dirigides a reduir el sofriment que pateix aquest poble des que Espanya els va abandonar l’any 1975 quan era una província més de la seua organització estatal.

Volem recordar totes les activitats que al llarg d’un any porta a terme l’Associació Smara, fent primer una reflexió sobre el concepte de solidaritat per a entendre el sentit d’aquesta ONG que realitza les seues activitats en la Vilavella i la Vall d’ Uixò.

La solidaritat és un valor que deriva de la virtut de la caritat que practiquen les religions, però que en la seua evolució la converteix en diferent.

La caritat és un acte d’auxili que es dóna a la persona necessitada. Porta a fer el bé en forma de beneficència. Es tracta d’oferir un servei o diners (una almoina ) a la persona que té fortes necessitats o dependències. És donar una miqueta del que u posseeix sense qüestionar ni transformar la situació vital del necessitat.

La solidaritat són accions d’ajuda tot observant i denunciant les causes que originen activament el patiment de les persones i els seus responsables. Es pregunta per les causes del que pateix partint del concepte de Justícia Social. L’acció solidària tracta d’organitzar grups humans que treballen per eradicar les causes de les injustícies.

Es distingeix a més de la caritat perquè se sent responsable de l’altre i de la seua situació. És una acció de tipus horitzontal, d’altruisme recíproc, AVUI PER TU, DEMÀ PER MI. Tracta de transformar les estructures que donen lloc als seus mals. No és vertical ni deixa de qüestionar-se pels orígens dels patiments. Ací cal recordar les paraules del bisbe brasiler Hèlder Càmara, teòleg de la teologia de l’alliberament, “ si done una almoina al pobre diuen caritat, si pregunte perquè hi ha pobres em diran comunista”

Per tant les accions solidaries mouen a les persones a intentar compensar les injustícies socials, canalitzant aquestes a través del voluntariat, ONGs, etc. Eixe és el sentit de l’Associació Smara, ajuda material al poble sahrauí que alleugere el seu patiment  i denúncia de les causes d’aquesta injustícia.

Aquestes activitats que realitza Smara  han donat a conèixer la dura realitat en la qual viu la població sahrauí,  que sobreviu en campaments de refugiats al sud-est d’ Argèlia des de 1975, any en que Espanya els va abandonar, i el seu territori – Sàhara Occidental  i les seues poblacions: l’Aaiun, Smara, Villa Cisneros (Dajla) etc. – van ser envaïts pel Marroc. Situació de patiment per als sahrauís que dura 42 anys i que es troba a l’espera de l’aplicació de la legalitat internacional, boicotejada contínuament per l’ocupant.

Encara que són  conegudes per molts vilavellers i vilavelleres, ja que han participat d’alguna manera en alguna de les seus activitats solidàries, fem un recordatori d’aquelles s’organitzades al llarg de l’any al nostre poble.

 

PROGRAMA DE VACANCES EN PAU. Durant els mesos de juliol i agost, les vacances escolars, acudeixen milers de xiquets i xiquetes sahrauís a conviure amb famílies acollidores. D’aquesta forma s’ajuda a alleujar el patiment d’aquest menors per les dures condicions de vida i climatològiques presents durant l’estiu a l’inhòspit desert on malviuen, al mateix temps que passen revisions mèdiques. Enguany tenim a una familia vilavellera, Gemma Flors i Victor Beade, que acull al xiquet Ahmed.

 

 

 

Acte comarcal de Benvinguada als xiquets i xiquetes sahrauís. Palau de Vivel, la Vall d’Uixò.

La familia de Gemma Flors i Victor Beade amb Ahmed

PROGRAMA D’ESTUDIS. Implica un nivell més alt de compromís per part de les famílies que han tingut durant l’estiu al xiquet o xiqueta i han establert una relació amb les seues famílies sahrauís. L’acolliment és permanent mentre duren els seues estudis. Al nostre poble dues xiquetes ( ara ja son unes dones)han vingut a estudiar i formen part de les seues famílies acollidores i de les nostres relacions socials, Minatu i Xerifa, que després d’estar més de deu anys entre nosaltres, s’han convertit en dues vilavelleres més.

Xerifa i Minatu

 

VIATGES I ESTANÇA DE CONVIVÈNCIA EN EL CAMPAMENTS DE REFUGIATS DE TINDOUF. Algunes famílies inicien una relació amb la família dels xiquets i xiquetes acollides  durant l’estiu que els porta a visitar-los i a conviure amb ells durant una setmana en els viatges als campaments de refugiats en Tindouf que en Pasqua o a principis de desembre s’organitzen. Les persones acollidores coneixen de primera mà una cultura, una realitat i una gent entranyable – la família dels xiquets- de la que no s’oblidaran mai pels llaços afectius i emocionals que se creen entre ells.

Carla i Aitana amb xiquets i xiquetes sahrauís als campaments de refugiats de Tindouf

 

JORNADA DE FUTBOL SOLIDARI. Per Nadal és ja tradicional l’organització, conjuntament amb el CF. la Vilavella, d’aquest esdeveniment esportiu on s’inicia la campanya d’arreplega d’aliments. Cada edició registra un augment d’assistència de públic que aporta aliments bàsics com arròs, llentilles, sucre i oli. A més la rifa solidaria i les donacions econòmiques permeten contribuir a fer front a les despeses del seu transport en camions als campaments de refugiats en Tindouf.

CAMPANYA D’ARREPLEGA D’ALIMENTS. Durant dos mesos continua l’arreplega d’aliments, que els voluntaris dipositen en les oficines de Mª Pilar Flors, i que conjuntament als aportats per altres poblacions valencianes, eixiran cap als campaments sahrauís als inicis del mes de Març.

 

AJUDA ECONÒMICA. El nostre ajuntament dóna una ajuda econòmica, que a més de l’arreplegada amb la venda de bijuteria i d’artesania sahrauí i loteria de Nadal, es financen les despeses que suposen el bitllets dels viatges dels xiquets i del transport d’aliments.

ACCIONS ESPECIALS DAVANT DE CASTASTROFES. Si han patit destrosses en les seues elementals infraestructures d’habitatge, per inundacions o temporals, s’organitzen campanyes d’arreplega de mantes o roba.

ACTES INFORMATIUS sobre la situació política del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i participació en els actes reivindicatius per aconseguir que es complisca la legalitat internacional definida per l’ONU.

Aquest és un resum de les activitats que organitza Smara per ajudar als xiquets refugiats sahrauís. Unes activitats que sense la participació i col·llaboració de gent de la Vilavella no seria possible, i que expressen que al nostre poble hi ha gent solidària.

 

Associació SMARA de la Vilavella

 

 

 

 

Anuncis

Per què es crema la Serra?

Ahir va fer 11 mesos que publicàrem aquest interessant article sobre els incendis forestals. Donada la qualitat de l’article us volem refrescar memòria.

Guillem Nebot Escrigues. Enginyer forestal i bomber.

Fotografies del text: Carlos Laullón.

Annex fotogràfic de les tasques d’extinció : Jesús Morcillo i Julià

 

La Serra d’Espadà

La Serra d’Espadà, està situada a les estribacions del Sistema Ibèric. Tota la zona és de clima mediterrani amb hiverns suaus a les zones baixes i gelades esporàdiques a les més altes i temperatures altes a l’estiu coincidint amb un període de sequera que produeix un estrés hídric molt important sobre la vegetació.

Les característiques geològiques particulars de la Serra amb predomini dels materials triàsics de diferents tipus com són les arenisques, calcàries i margues, combinat amb la proximitat al mar i amb els forts desnivells i canvis d’altitud i orientacions fan que trobem gran diversitat de formacions vegetals i endemismes. Ens trobem davant d’ecosistemes mediterranis, on destaquen les formacions vegetals dominades per sureres (Quercus suber) i pi rodeno (Pinus pinaster) a les zones amb substrat d’arenisques. I carrasques (Quercus ilex) i pi blanc (Pinus halepensis) a les zones de terreny calcari.

BARRANC-DEL-ROIG

Barranc del roig, Aín.  Carlos Laullón.

El foc i els ecosistemes Mediterranis

Els ecosistemes mediterranis han evolucionat juntament amb el foc. És característic dels climes mediterranis l’existència d’un dèficit hídric important durant la part càlida de l’any. Aquesta característica fa que l’aparició i propagació de focs que afecten les zones forestals siga molt favorable en aquest període.

Durant milers d’anys les comunitats vegetals mediterrànies han desenvolupat diferents tipus d’adaptacions i estratègies per mantenir-se després del pas del foc.

Tenim espècies de plantes amb capacitat de rebrotar, on els mateixos individus afectats es regeneren després del pas del foc. L’exemple més emblemàtic que tenim a la Serra són les sureres, que amb la seva escorça suberificada que protegeix les parts vives de la planta i permet de seva regeneració després d’una pertorbació.

Altres espècies es regeneren per via sexual, es a dir per llavors. És cas del pi blanc i el pi rodeno. Presenten un tipus de pinyes, anomenades serotines capaces de mantenir-se tancades molts anys a l’arbre i que només s’obrin després del pas del foc per dispersar les llavors, el que permet la regeneració de les zones cremades amb nous individus.

Les adaptacions de les nostres masses forestals al foc són moltes i variades i han sigut exitoses durant milers d’anys. Això ha permés la persistència d’estos ecosistemes fins als nostres dies.

Però es poden veure superades quan canvia el règim de focs al que estan adaptades, ja siga per una major recurrència d’incendis que no permet que es regenere el banc de llavors o les reserves de les plantes rebrotadores, per cremar en alta intensitat que supera la capacitat de protecció de les plantes i té un major impacte sobre els sòls. També hi ha un major impacte quan el foc afecta superfícies extenses i la colonització des de poblacions no afectades és més lenta.

Quan això ocorre s’entra en una dinàmica regressiva, amb una pèrdua de qualitat de la coberta vegetal i la pèrdua de la seva funció protectora i font de recursos tant directes com indirectes.

El problema s’agreuja quan ens trobem davant un escenari de canvi climàtic global en què s’espera que les condicions ambientals siguen més extremes, amb temperatures més altes i precipitacions encara més irregulars.

1097816_10151753541633400_1600355729_o

Panoràmica de la serra. Carlos Laullón.

L’evolució de la societat i les zones forestals

Al llarg del temps de la relació de l’home i el seu entorn ha anat canviat. En un primer moment van sorgir les poblacions nòmades del paleolític que obtenien els seus recursos de la caça i la recol·lecció.

Posteriorment l’establiment de les poblacions i el desenvolupament de les societats va fer que s’intensificara l’aprofitament dels recursos forestals amb l’extracció de llenya, el carboneig, fusta per a construcció, la indústria del suro, les neveres, obtenció de resines, forns de calç, pastoreig, indústria de l’espart, agricultura de muntanya… Totes aquestes activitats van produir una reducció important tant de la superfície forestal com de la quantitat de biomassa i combustibles forestals. En aquest escenari els incendis es podien controlar fàcilment per la escassesa de combustibles, la seva falta de continuitat i la presència constant de gent a les zones de muntanya.

Després de finalitzada la guerra civil, es va produir un repunt en l’extracció de productes del bosc per la carestia de recursos. Però és a partir d’aquest moment que amb l’evolució cap a unes societats més urbanes i industrialitzades i canvis en les fonts d’energia els aprofitaments a les zones forestals s’ha anat reduint fins a ser residuals. I ja només és destacable en l’actualitat l’extracció del suro, la producció apícola, la caça, bolets i fruits del bosc… activitats de menor intensitat extractiva i que no eviten que cada vegada hi haja una major càrrega de combustibles.

Es ben patent de com s’ha incrementat la superfície forestal a la província de Castelló mirant les dades dels inventaris forestals nacionals. On als anys 60 teníem una superfície arbrada de 126.208 ha que representava el 18,9% de la superfície de la província. Les dades de l’últim inventari situen la superfície arbrada en 248.577 ha.

Les noves zones forestals són fonamentalment pinars degut al caràcter colonitzador d’aquestes espècies, especialment el Pi blanc (Pinus halepensis) que ha duplicat la seva superfície en els últims 40 anys. En contrast, a les zones forestals ja establertes i amb millors condicions les frondoses estan incrementant la seva presència respecte a les coníferes.

AÍN5

Aín . Carlos Laullón

Estat actual i perqué el foc és un problema, causes

El 78 % del total de los incendis forestals tenen origen antròpic, ja siga per negligències, causes accidentals o intencionats i en conjunt afecten al 82, 6% de la superfície total cremada. Segons estadístiques del MAGRAMA (Ministeri d’Alimentació, Agricultura i Medi Ambient)

I la tendència és a un increment en el nombre d’incendis. Les superfícies cremades es mantenen per l’increment gradual dels dispositius d’extinció d’incendis.

Gràfic_incendis

Gràfic resum del nombre d’incendis forestals i superfícies arbrades i no arbrades afectades. Font MAGRAMA.

 

Perqué l’extinció per si mateixa no resol el problema, la paradoxa de l’extinció

L’extinció d’incendis forestals ha anat evolucionant a mesura que ho ha fet la problemàtica originada pels incendis forestals. Es parla de generacions d’incendis, cada vegada més intensos i més complexos.

Primera generació.A partir dels anys 50-60 apareixen els primers grans incendis que es propaguen per la gran continuïtat dels combustibles, resultat de l’abandonament de moltes zones de muntanya.

Segona generació. Als anys 70-80 a banda de la continuitat, els incendis escapen de control per la seva alta velocitat de propagació al tenir una major càrrega de combustible amb estructures favorables per la propagació.

Tercera generació. Anys 90. Intensitat de foc de copes. Els incendis són capaços de cremar la vegetació a tots els nivells, intensitats molt elevades i llançament de focus secundaris a grans distàncies.

Quarta generació. Any 2000 i endavant. Els nous usos del territori han fet que vagen apareixent zones urbanes disperses i quan el foc arriba a elles es produeix un foc d’interfície urbana-forestal. On a més de les zones forestals es veuen amenaçades les persones i els seus bens.

La resposta de l’extinció ha sigut la creació d’infraestructures tallafocs, incorporació de camions autobomba, més mitjans aèris i de nou el reforç de tot l’operatiu quan s’han produït greus episodis d’incendis. El resultat és que la pràctica totalitat dels incendis s’apaguen molt ràpid afectant superfícies molt reduïdes, inclosos aquells incendis originats per causes naturals que en condicions favorables cremarien amb poca intensitat, cremen el matollar baix l’arbrat i creen discontinuïtats en el paisatge que afavoreixen la biodiversitat.

En canvi amb el model d’extinció total actual, la quantitat de combustible de les zones forestals es cada vegada més i més gran i quan s`origina un incendi amb condicions meteorològiques desfavorables aquest escapa de la capacitat d’extinció de tot l’operatiu i produeix un impacte molt gran sobre àmplies superfícies de terreny.

A pesar de les grans despeses en extinció el nombre d’incendis no es redueix i la superfície afectada per grans incendis es manté. Els grans incendis són considerats aquells que superen les 500 ha de superfície, sent menys del 0,8% dels incendis són responsables de casi un 40% de la superfície cremada segons les estadístiques d’incendis del Ministeri d’Alimentació, Agricultura i Medi Ambient (MAGRAMA).

SURERAS

Sureres. Carlos Laullón.

Importància de preservar les zones forestals

Les zones forestals són un banc de recursos. La seva bona conservació produeix molts beneficis tant per la població de la zona com a escala global i permet obtenir gran quantitat de bens directes i indirectes.

Estem parlant del manteniment de la fertilitat dels sóls i el control de l’erosió, increment dels recursos hídrics, millora les condicions climàtiques de l’entorn, increment de la biodiversitat, depuració de l’aire i magatzem de CO2 per la mitigació de les causes del canvi climàtic.

També parlem de valor paisatgístic i recreatiu i d’una font d’atracció de visitants, naturalístic, esportiu… I de l’obtenció de productes del bosc com suro, llenya, fusta, biomassa,  aigua, resina, fruits silvestres, mel, caça…

Tot això ha de fer replantejar que els recursos destinats al bosc no s’han de veure com una despesa sinó com una inversió, no només per evitar incendis, sinó perque el retorn obtingut de les zones forestals siga cada vegada major.

Gestió i actuacions sobre el territori

Possibles actuacions per reduir la problemàtica d’incendis forestals:

Gestionar el territori per tractar els incendis forestals com un problema global, integrant la prevenció, extinció i usos de les mases forestals.

Estudiarles tipologies de focs que afecten cada territori i dissenyar estratègies de prevenció i extinció eficients.

Incentivar totes aquelles activitats d’explotació forestal sostenible que generen llocs de treball, fixen la població al territori i permeten la gestió d’una major superfície forestal.

Crear iniciatives per actuar sobre la propietat forestal, molt fragmentada i fonamentalment en mans privades.

Incrementar la identificació de la ciutadania amb el territori.

Conscienciació de la població sobre la realitat actual de les masses forestals, el problema dels incendis forestals i sobre bones pràctiques i us adequat dels recursos.

Adoptar noves eines de gestió com les cremes controlades. Amb l’objectiu d’obtenir masses de boscos adultes amb menor quantitat de sotabosc i més resistents per suportar el pas dels incendis sense veures afectades i que dificulten la seva propagació del foc.

980210_10151720297953400_1263800421_o

Senda per l’Espadà. Carlos Laullón.

 

Escenaris de futur i conviure amb el foc

En les pròximes dècades el problema dels incendis forestals es mantindrá o s’agreujarà si no es canvia la dinàmica actual; masses forestals sense gestionar que cada vegada tenen més continuïtat i quantitat de combustible, dispositius potents d’extinció però que es posen al límit de la seva capacitat en els grans incendis amb gran risc per a tots els intervinents i els habitants de la zona afectada i un escenari de canvi climàtic amb unes condicions cada vegada més extremes.

Adoptant canvis que posen de nou en valor les zones forestals, es puguen fer aprofitaments rentables i sostenibles, s’extreguen més quantitat de biomassa, es fixe la població al territori i es millore l’eficiència de la prevenció i extinció es pot avançar cap a un escenari on el foc pase de ser un problema molt greu i una amenaça.

I s’evolucione a un escenari on el foc pase a ser un factor ecològic més i en lloc d’extinció total s’apague el foc que supose una amenaça per zones forestals, persones i bens. Però en canvi es deixe propagar aquells petits incendis que es produeixen en condicions favorables, cremen en baixa intensitat i que ajuden al manteniment dels boscos més nets i sans.

Per tot per això caldran canvis importants i un llarg periòde de temps, al ritme d’evolució de les masses forestals.

 

Annex fotogràfic de les tasques d’extinció de l’incendi forestal de la Serra d’Espadà de juliol de 2016. Fotografies de Jesús Morcillo i Julià, Tècnic Superior en Gestió de Recursos Naturals i bomber forestal.

L’ Associació de Veïns de la Vilavella agraeix i felicita als bombers i personal que participaren en l’extenció de l’incendi. MOLTES GRÀCIES.

foto1 - copia - copia

Un grup de bombers forestals treballant per assegurar el perímetre de l’incendi i evitar reignicions.

foto2

 

Descàrrega d’aigua d’es d’un helicòpter Cougar de la UME per frenar la propagació del foc.

foto3

 

Avió anfibi Canadair 415T fent una descàrrega per refrescar el límit de la zona cremada .

foto4

 

Bomba forestal pesada de les Brigades d’Emergència. La gran distància entre els accessos i les zones de front de l’incendi obliga a muntar línies de mànegues de gran longitud.

foto5

 

Incendi propagant per zones forestals de gran continuitat i càrrega de combustibles de la Serra.

foto6

 

Avió Air Tractor fent una descàrrega d’aigua amb retardant per dificultar l’emisió de gasos inflamables en la combustió i frenar la propagació del foc.

foto7

 

Columna convectiva molt potent produida per l’alta intensitat i velocitat de propagació de l’incendi.

foto8

 

L’ambient canvia a tons groguencs, habitual de les mases de coníferes afectades pel foc.

L’avenc del castell.

Jesús Almela Agost del club Espeleo  de Castelló ha publicat en la revista d’espeleologia GOTA A GOTA, nº 12, pag. 86-94, l’article “Efectos morfológicos de corrosión por condensación en la Sima del Castellet (la Vilavella)”.  Per tal de donar a conèixer als veïns de la Vilavella aquest patrimoni geològic nostre – situat al costat del castell,  a la vora de la pedrera dalt de la piscina municipal – li hem indicat que ens informe d’aquest avenc.

Situació de l’avenc del castell (cast. sima)

Rep el nom d’avenc ” la cavitat natural on predomina la component vertical. Pot èsser constituït per un pou o diversos pous enllaçats entre si. Quan la cavitat és formada per pous i galeries s’anomena cova – avenc. La roca calcària és la més adient per a la formació d’aquestes cavitats, ja que es dissol amb l’aigua i constitueix les formes càrstiques ” ( Enciclopèdia Catalana Bàsica).  Entre el món de l’espeleologia es coneix com l’Avenc del Castellet (Sima del Castellet en castellà) el que nosaltres coneixem com la “cova del castell ” i que forma part de les fantasies i faules que, des de xiquets, generacions de vilavellers hem construït al voltant de la seua existència. Ara publiquem aquest article de Jesús Almela en el que descriu les seues característiques  i algunes de les fotografies que els espeleòlegs que entraren varen realitzar. Cal assenyalar que és un avenc, una cavitat vertical, per tal motiu el seu descens sols es possible realitzar-lo per personal especialitzat amb equips adients d ‘espeleologia i alpinisme: cordes, mosquetons, arnesos, etc…, no tothom pot baixar….. malauradament.

L’AVENC DEL CASTELL

La muntanya on s’ubica el castell de Centelles, just dalt de la població de La Vilavella, constitueix l’últim aflorament rocós de la serra d’Espadà. En aquesta muntanya els materials són calcaris, al contrari dels que l’envolten, que són de “rodeno” de coloració rogenca. En aquesta roca calcària és un lloc apropiat per a la formació de coves i avencs, una mostra d’això són les moltes coves que hi ha a l’Espadà.

Entrada a contrallum

En la part nord de la muntanya del castell trobem una cavitat que presenta molt d’interés des del punt de vista geològic i espeleològic, ja que algunes de les formes que hi ha al seu interior s’han format per un mecanisme de corrosió a causa de la condensació. Aquesta condensació està fortament influenciada per les aigües termals que hi trobem al subsòl de la Vilavella,  fenomen poc freqüent al nostre territori.

Per què és una cova única?

La formació de les cavitats per les aigües termals o processos interns s’han estudiat en les últimes dècades de mode molt sistemàtic, descrivint així les coves hipogèniques. Els geòlegs tradicionalment han interpretat la formació de les coves per dissolució de la roca, on l’aigua per gravetat va formant espais subterranis, per on circula aquesta. L’espeleogènesi hipogènica trenca aquestos esquemes tradicionals, ja que les cavitats es formen per aigües ascendents, normalment termals. Per tant, tenim dos mecanismes de formació de cavitats; la tradicional o epigènica que es forma una cova de dalt cap a baix i la hipogènica, que es forma de baix cap a dalt.

En aquest context en l’avenc del Castell podem apreciar les seues voltes en el sostre, cúpules i formes arredonides amb característiques hipogèniques. També hi han toveres, unes curioses formacions alterades per els corrents d’aire ascendent, que han anat desgastant la calcita. També trobem en ella una temperatura interior calenta, ja que la temperatura de les coves és constant i aquesta es correspon normalment amb la mitja anual de la zona exterior, que en el cas de la Plana està al voltant dels 17 °C. En canvi en l’interior d’aquest avenc i en el seu punt més allunyat de l’entrada la temperatura és de 21,5 °C. Aquesta temperatura més alta del normal, que pensem que prové per les aigües termals que hi ha al subsòl, provoquen que en la part superior de la galeria,  més proper a la boca, hi haja un contrast i que es produïsca la condensació que s’aprecia dins la cavitat amb gotetes en el sostre. Aquestes gotetes van dissolvent la roca i formant les cúpules i voltes del sostre, sense que la dissolució tinga lloc amb aigua que es filtra de de l’exterior.

És molt gran l’avenc del castell?

Presenta una entrada molt menuda, amb unes dimensions de 0,60 x 0,35 metres. A primera vista sembla que no cap una persona, però sí que es pot entrar. Tot just haver entrat hi ha una saleta i un graó que baixem fàcilment i ens deixa en un pou de 18 metres. Per a descendir aquest pou necessitem materials de progressió vertical i coneixements, pel que no permet aventurar-se al seu interior a qualsevol persona. Baix del pou una escletxa d’un metre d’amplada la podem recórrer durant 65 metres, apreciant en tot moment que el sostre està format per cúpules formades per les condensacions tèrmiques. En un punt d’aquesta galeria inferior trobem un estret pou que baixa 12 metres més, assolint un punt molt estret on una persona ja no pot passar, però tirant pedres es veu que continua alguns metres més, amb una amplada de 10 centímetres. La fondària màxima de la cavitat és de -39 metres i el recorregut de 174 metres.

És molt positiu que la gent conega aquesta cavitat i la seua formació singular, però sempre amb uns límits, ja que mai hem de tirar deixalles en aquest fràgil entorn. Aquest patrimoni geològic deu preservar-se i que les generacions futures puguen gaudir-ho.

Jesús Almela Agost. Espeleo Club Castelló

 

 

Adolescència i alcohol

Tractar  sobre el consum de drogues  resulta necessari,  encara que descriure els aspectes contradictoris d’una societat provoca incomoditat i per tant s’evita parlar-ne més enllà dels especialistes. L’actitud d’ignorar un problema pot resultar comprensible ja que, individualment o col·lectiva, molesta fer visibles els aspectes negatius o criticables que tenim.

Resulta peremptori i inexcusable afrontar el consum de drogues entre els nostres adolescents, perquè si no ho fem ni observem críticament  els  motius causants i mantenidors, no sabrem quines solucions es poden desenvolupar per a reduir-lo, si així ho preferim. D’aquesta forma el fenomen avança, amb el seu impacte destructiu, tant a nivell individual com social.

Cal ser conscients del consum de drogues entre els nostre joves ja que ha esdevingut un problema de gran magnitud per la seua extensió i perquè condiciona negativament la seua vida futura. Per tal motiu es fa urgent els seu abordatge per a  desenvolupar mesures preventives, i en el primer nivell de responsabilitat, com tractarem  després, radicaria l’actitud i el tipus d’educació en valors que transmet la família.

Una forma de constatar el consum de drogues entre la joventut seria acudir a les dades dels estudis sobre aquest fenomen que realitzen les institucions públiques, tant a nivell estatal con autonòmic. En elles es quantifica, amb percentatges, el que s’observa en la realitat diària, en festes, casals, concentracions de “botellons”, etc: les drogues formen part de la quotidianitat de molts dels nostres joves.

Segons els estudis de la Conselleria de Sanitat, que concorden amb les del Ministeri de Sanitat,  les drogues més consumides pels adolescents entre 14-18 anys, per ordre de consum, són les següents: alcohol, tabac, cannabis , hipnosedants, cocaïna  èxtasis.

El nivell i intensitat del consum varia, des del moderat i ocasional al més intens, fins arribar al que pot convertir-se en crònic, en drogodependència. Però les dades de consum esporàdic o continu són preocupants: un 80%  d’adolescents indica que ha consumit alcohol, 35 % tabac, 25 % cannabis, 11 % hipnosedants i 5 % cocaïna; dades que manifesten que adolescència i drogues comencen a anar junts. Un fracàs social i educatiu.

CONSUM D’ALCOHOL. EL FENÒMEN DELS “BOTELLONS”

Per la seua extensió i normalització el consum d’alcohol esdevé el més preocupant. Els indicadors, així com la simple observació, manifesten que és la droga més consumida pel jovent. Aquestes dades estadístiques es poden extrapolar a la realitat concreta del nostre poble, doncs l’expansió dels costums festers i els hàbits de consum no ens fa ser diferents a la resta de la població valenciana i espanyola.

Als 14 anys un 60% ja ha consumit alcohol,  als 16 anys arriba a un 85 %. L’ edat mitjana d’inici se situa als 15 anys, i l’edat d’iniciació va baixant, tot i que està prohibida la seua venda als menors. Cada vegada és més freqüent veure borratxeres entre els adolescents, així com també es donen casos de coma etílic; recordem que l’any passat van morir dues adolescents de 13 anys per aquest motiu.

Beure alcohol i emborratxar-se s’ha convertit en un objectiu a experimentar entre els adolescents, convertint-se en un comportament ritual iniciàtic. El seu efecte inicial desinhibidor facilita la ingesta. ¿Com no traure a debat el fenomen dels “botellons” com a oci i relacions entre joves i  adolescents? En ells, el seu consum i borratxera és massiu,  associats també a brutícia i  incivisme: vomiteres, vessaments, deixalles, botelles, pixarrades “in situ”…. un resultat lamentable i gens edificant.

Els patrons de consum en menors es deu a una diversitat de factors: família, amics -la pressió del grup, dels iguals, té molta força -, les normes culturals, els mass-media, etc. Com a societat ens consta veure l’alcohol com una droga posat que el seu consum està normalitzat i naturalitzat des dels seu inicis; Baco, el déu del vi, ja era adorat en les saturnals  romanes,  el vi  està present en rituals religiosos, i les cançons de la nostra cultura popular lloen els efectes etílics: “no en volem cap que no estiga borratxo…. “, “posa vi, posa vi, posa vi, el beurem…” etc.

El problema no és el seu consum moderat en gastronomia i oci, el perill està en fer-ho de forma abusiva i a una edat cada vegada més tendra. Les conseqüències de tot plegat són ben paleses i clares: afecten greument  el seu desenvolupament físic i mental, pot provocar també el perill de la dependència, de la caiguda en l’ alcoholisme.

El primer factor que explica el consum d’alcohol entre els joves és per tant l’alta tolerància social,  fet que no passa tant amb la resta de drogues. Forma part de la nostra vida diària en festes, oci, o gastronomia. Les últimes generacions s’han socialitzat en el seu consum omnipresent. Els joves han vist i veuen a pares i adults en casals, festes, esdeveniments, inclús esportius,  amb el gotet en la ma, bevent “cubates”, gran quantitat de cerveses, i tot tipus de licors. Un principi de l’educació indica que els xiquets imiten el comportament dels adults.

Eixa naturalitat explica, a la vegada, que els pares accepten amb normalitat i tolerància el consum d’alcohol dels fills als casals o en festes com la de la darrera edició del “mig any fester”, que ha provocat en el poble diferents concentracions de “botellons”.

Podem preguntar-nos:

Estem contents amb aquest  fenomen ?

Ens preocupa la salut i educació dels nostres fills adolescents ?

Estem educant en valors o ens deixem portar per la desídia ?

Som conscients que aquest problema pot afectar negativament a la seua salut, física i mental, al desenvolupament de la seua personalitat, així com en la seua educació ?

Els metges, psicòlegs, sociòlegs i educadors recomanen la prevenció: educar al si de la família, essent els pares uns referents en valors i bones pràctiques,  també des de l’escola i instituts, sense oblidar la responsabilitat de les institucions públiques més properes com els ajuntaments, que haurien d’estimular i aplicar polítiques alternatives d’oci, esport i lleure que no faciliten la proliferació dels “botellons”. En definitiva, els adults tenim la resposta: o eduquem en valors de vida saludable, civisme i relacions socials fonamentades en el respecte, o açò se’ns va de les mans. Tots hi som responsables, tots eduquem.

JOAN BADENES

La Vilavella d’ahir i d’avui: la Travessera del Pouet.

Donem a conèixer una fotografia inèdita de la Vilavella de l’any 1922. Forma part d’una col·lecció de nou unitats, pròximament les publicarem ací al nostre blog, que han arribat a Joan Antoni Vicent a través de Rafa Pallarés, propietari de l’Hotel Voramar de Benicàssim, amic d’ell i del seu germà Manuel Vicent, que se les va trobar i,  escanejades, li les ha remés.

La publiquem en aquesta secció de la Vilavella d’ahir i d’avui per tal de contrastar-la amb la realitzada en l’actualitat des del mateix punt i enquadrament, tal com de costum fem, per tal d’ observar el canvi urbanístic experimentat pel nostre poble durant el temps que separen les fotografies. En aquest cas contemplar el profund canvi experimentat en la Travessera del Pouet des del carrer Sant Antoni, lloc on es trobava l’antic pou que va ser enderrocat i abolit l’any 1967 juntament amb la resta de pous públics del  poble: Barranc, plaça de la Immaculada i santa Bàrbara.

 

 

l1-428

 

La fotografia, realitzada amb una càmera de rotllo de les que existien aleshores, ens mostra una família, segurament banyistes,  posant davant del pou del carrer sant Antoni. Presenta un enquadrament perfecte – el fotògraf tenia mestratge-  i on s’observen diferent plànols, des del primer en la qual se situen els personatges al costat del pou, a la seua esquena els vilatans carregant aigua amb càntirs, la casa del carrer Sant Roc, i la torre al peu de la muntanya de santa Bàrbara que domina el vèrtex superior. Els elements centrals de la fotografia, i que entenem el fotògraf volia immortalitzar, són la família protagonista, el pou, la torre i la muntanya.

De la fotografia podem obtindre informació sobre els personatges i de la arquitectura d’aleshores al nostre poble. Com hem dit, ens trobem amb una família de 4 o 5 membres, si considerem que el fotògraf és del mateix parentiu, que amb les vestimentes de l’home, jaqueta i barret, i de la dona, xal i bossa, més la càmera, més el ser clients d’algun balneari dels onze que existien al poble, indica que és una família “amb possibles”.

La cases que observem són del tipus vivenda majoritària del poble, unes amb planta baixa, altres amb dalt,  senzilles, humils i pobres, fetes amb terra, calç,  pedra,  teula,  i emblanquinades. A part estaven les cases de la poca burgesia local i les dels més potentats, les dels “senyorets”,  propietaris agraris provinents de València i que tenien la seua casa d’estiu al poble o al terme: Llop, Ranch, Boldó, Guijarro, a més, clar està, dels onze magnífics edificis dels balnearis.

Com a element urbanístic  destaca el pou de Sant Antoni, en el que posen els personatges de la foto. Els quatre pous serien per als banyistes punts de referència a visitar; actualment es considerarien construccions de alt valor turístic d’haver sabut protegir-los, – a qui se li va ocórrer enderrocar-los i abolir-los ?- igualment com haurien  sigut considerats els edificis dels balnearis, si s’ hagueren protegit.

Després de creuar el carrer Sant Roc observem que destaca en la part superior, al peu de la muntanya de santa Bàrbara, entre garrofers, un altre element arquitectònic diferenciador, la torre situada en el vèrtex superior d’un hort tancat de Llop i que comunicava amb la seua casa amb jardí situada entre el carrer sant Roc i el de Sant Antoni.

Aquesta torre era de construcció simple, oberta que tenia com a funció ser punt d’observació i contemplació de la Plana, en aquells moments amb garroferars com a cultiu, al mig Nules, les vies del tren,  la carretera general i al fons, a l’horitzó,  la mar Mediterrània, des de Castelló  fins a Casablanca d’ Almenara. Una excel·lent i privilegiada vista.

 

img_1053pps1

La fotografia actual de Joan A. Vicent mostra un paisatge urbà radicalment canviat. El temps i l’evolució del poble ha originat un  espai urbanístic amb   nous elements, però que en el contrast  s’enyora el pou desaparegut.

En primer pla veiem la casa cantonera del carrer sant Antoni on destaquen detalls modernistes en la seua façana, la decoració de la reixa i del balcó, la porta i finestres amb les llindes i brancals de rajoles amb sanefes. Al seu interior destaca , circumval·lant tota la planta baixa, un sòcol  de rajoles decorades amb sanefes i motius florals, una porta mitgera que separa el rebedor del menjador, i un xicotet jardí interior, elements propis del modernisme.

 La casa es va construir sobre els fonaments de la senzilla vivenda anterior als inicis dels anys 30 del segle passat per  una família de València, Galofre, emparentada amb els propietaris del balneari del mateix nom, com a residència per a les seues estades al balneari i en període de vacances. Incorporava un dels primer lavabos amb banyera del poble. Va ser adquirida posteriorment per la família  Carreguí – Adsuara  que han reforçat en el seu manteniment els seu caràcter modernista.

Creua la Travessera del Pouet el carrer sant Roc en el que, en aquest punt,  destaca una ampla i robusta casa cantonera que ofereix un fris  que envolta  una magnífica teulada construïda a quatre aigües amb teula àrab.

Continua amb la paret del jardí – hort de la vivenda que dóna al carrer sant Xotxim, bastida amb pedra de Borriol per obrers de camp vilavellers- el nostre poble ha donat excel·lents obrers especialistes en la construcció de parets de pedra sostenidores dels bancals- .  L’ element central d’aquesta vivenda, edificada l’any 2000, és una clàssica torre que trobem en construccions mediterrànies, tipus masos, xalets, etc. És de forma quadrangular i es va construir com a element identificador de la vivenda, evocant i homenejant  la torre d’observació anterior que observem en la primera fotografia. Recentment se li ha afegit un rellotge de sol.

Entre els carrers sant Roc i Sant Xotxim la Travessera del Pouet continua amb un escala de 88 graons que salva  el alt desnivell existent en aquest punt.

En un antic garroferar als inicis del anys 90 es van construir 12 cases adossades que han donat continuïtat al carrer Sant Xotxim fins al camí del Barranc Roget.

En la part superior de la foto guaita un xalet blanc amb formes cúbiques de la agosarada  – pels alts desnivells – urbanització de santa Bàrbara, pràcticament buida. Actualment estan construïdes sols cinc vivendes en els, aproximadament, setanta solars projectats. Un reflex del destí que han tingut els innombrables plans d’actuació urbanística disseminats per tot arreu durant el “boom” immobiliari.

Concloent, el paisatge urbà canvia per l’acció dels veïns en el moment de construir les seues vivendes. Si estan fetes amb gust estètic i seny, aleshores contribuïm a millorar el nostre urbanisme alhora que expressa que els seus propietaris i arquitectes autors tenen  sensibilitat i bon gust. D’aquesta forma, a banda de la nostra vivenda,  estem fent un poble més bonic.

Fotografia actual : Joan A. Vicent

Text: Joan Badenes

CONFERÈNCIA: Què ha passat en aquesta campanya de la taronja?

JOSEP RAMON URBAN  donarà un conferència en la Casa de la Cultura de la Vilavella:  PRESENT I FUTUR DE LA TARONJA. ANÀLISI DE LA CAMPANYA ACTUAL, en la qual col·laboren la Regidoria d’Agricultura, el Consell Agrari Local i la nostra Associació de Veïns.

Urban a banda de ser agricultor,  pertanyent a l’executiva de la UNIÓ DE LLAURADORS DEL P.V. presenta un ample curriculum que li fa ser tota una autoritat sobre la taronja al nostre país i un gran coneixedor dels problemes de la seua producció i comercialització  a nivell europeu.

Una conferència necessària per tal que els agricultors de la Vilavella tinguen la informació, tant la tècnica com la de les decisions polítiques, per a que coneguen amb amplitud els problemes que li afecten i que poden influir en el tancament de les seues produccions si no es posa remei.img-20170116-wa0004

 

Josep Ramon Urban ens fa un breu resum del contingut de la conferència, ineludible per a tindre informació important a l’hora de prendre decisions futures sobre la venda de les nostres taronges.

Enguany la campanya citrícola tenia unes previsions amb uns resultats econòmics satisfactoris per a totes les persones que intervingueren en la cadena – des de la producció, recol·lecció, manipulació i sector comercial- i tot això malgrat que patíem una sequera important des de fa ja tres anys.

La qualitat dels fruits era l’adequat. Els llauradors/productors teníem prou il·lusió perquè la temporada passada finalitzà amb esperança envers la d’enguany. Podia ser millor.

A la fi, entre la desídia d’un tractat dolent amb  Àfrica del Sud  que ha repercutit en nosaltres molt negativament, a banda d’unes condicions meteorològiques adverses (granissol, pluges) en algunes zones, la campanya per als xicotets agricultors de la comarca ha sigut un desastre.

img-20161224-wa0022Les darreres pluges,  tot i que són necessàries per a la vida, han vingut en una època que a les nostres mandarines i clementines no els feia cap falta. Això conjuntament amb una pujada de temperatures han provocat el pixat i una gran part de les collites s’ha fet malbé.

A més, ha estat condicionat greument el tractat amb Sud-Àfrica del qual cal fer un comentari:
– S’ha fet sense contar amb el sector de la producció per tal de signar-lo i amb uns representants polítics no adequats per a defendre els interessos de la nostra agricultura, sinó més aviat defendre als empresaris que tenen capacitat per importar els fruits d’aquells països, sense comptabilitzar el mal que aquestes decisions  comportaven per al nostre sector productor.

Per això mateix des del Sindicat  Unió de Llauradors començaren a denunciar que aquesta mesura no beneficiaria la nostra producció i això és el que finalment ha ocorregut.

Així doncs, espere que els nostres polítics de proximitat prenguen nota i ho comuniquen a les elits perquè consideren el sector al nostre país i es revisen aquests tractats que ens perjudiquen i molt.

 

JOSEP RAMON URBAN

Elogi de la fusta i dels fusters

FUSTERS DE LA VILAVELLA

A Manuel  Aznar, IN MEMORIAM

En anteriors articles sobre la Vilavella d’ahir i d’avui  hem vist com ha anat canviant  l’urbanisme al nostre poble i hem avaluat que aquesta transformació, en alguns caos, no ha significat una millora. El tradicional estil de construcció mediterrània ha sigut desplaçat per altres estètiques descontextualitzades, sense estil propi.

Aquest canvi també s’ha produït amb els elements emprats en l’edificació de les nostres llars. Materials tradicionals i nobles com la fusta han sigut reemplaçats per altres com l’alumini i el PVC en les portes i finestres.

bigues-001

Bigues d’una casa en construcció.

La fusta, des de sempre, és un element fonamental en la construcció de cases. No sols forma part de l’estructura tradicional dels habitatges com les bigues, finestres i portes, sinó també de tot el mobiliari que vesteix i engalana cada un dels  seus habitacles: llits, taules, cadires, butaques, sofàs, prestatgeries, aparadors, vitrines, passamans, etc, que tant de confort i elegància ens ofereixen.  La fusta, tractada artesanalment, tant en portes i finestres com en mobiliari, per la seua forma ornamental és i ha sigut considerada objecte artístic, element decoratiu, modelada segons estils: clàssic, gòtic, barroc, rococó,  modernista, etc.

Aquesta perspectiva dóna sentit al seu elogi com a element indispensable de les nostres vivendes si volem considerar-les amb distinció,  i per extensió als professionals artesans que la transformen en objectes útils i estètics des del seu tronc vegetal, els fusters. Un ofici tradicional i artesanal, encara que actualment predomina la seua vessant industrial, i que requereix mestratge  per transformar i modelar la fusta. Generalment de tradició familiar, passa de pares a fills o bé d’experts a aprenents, ja que necessita d’ un llarg aprenentatge per a dominar la tècnica.

manuel-i-vicent-001

Manuel Aznar i Vicent Roselló Aznar.

imagen-028

Vicent Roselló Aznar

Aqueixa és l’evolució que han experimentat els únics fusters que queden al nostre poble, els germans Vicent i Juan Roselló i Pascual Vicent, de la Fusteria Roselló (recentment ens ha deixat el quart fuster del taller, Manuel Aznar). Si donem una mirada al passat observem que a la Vilavella  han hagut cinc fusteries que han donat excel·lents fusters dels quals sols queden ells. Recordem la dels “Trinitaris”, la de Toni “Suarep”, la de Pepe “Vaporet”, o la de  Pepe “l’Eslider”  a més de  l’esmentada Fusteria Roselló.

vicent-rosello-pare-en-la-construccio-del-cancell-001

Vicent Roselló Usó

Aquesta s’inicia l’any 1964 de la mà de Vicent Roselló Usó quan munta la fusteria a l’actual carrer Tirant lo Blanc, enfront de la Vieta. Vicent, originari de Nules,  treballava en una fàbrica de sellons en Xilxes.  El destí el porta a casar-se amb Maria Aznar i crea la seua pròpia fusteria dessota la vivenda familiar. Des del seu inici  s’ incorporen com aprenents de fusters, Manuel Aznar i Pascual Vicent, que desenvoluparan tot el seu exercici professional en el taller, primer juntament amb Vicent i des de la seua jubilació,  amb els seus fills, actuals gestors de la fusteria. Manuel fa cinc mesos que ha mort – es va morir el 23 d’agost – i en aquest article el volem recordar amb la seua bonhomia, amabilitat i alegria,  a més de ser  un fuster excel·lent.

imagen-020

Homenatge a Manuel Aznar, IN MEMORIAM.

Al trobar-se el taller baix de casa, fa que Vicent i Juan, els dos fills, vagen observant i  adquirint el bagatge necessari per  convertir-se en fusters; des dels 10 anys, durant les vacances escolars,  ajuden al taller i així  van adquirint el domini de la tècnica. Vicent remarca que l’aprenentatge de fuster requereix molta pràctica i anys d’exercici – un fuster no s’improvisa- per ser un excel·lent artesà. Un ofici que en altres països té un reconeixement com a “mestre fuster”, però que ací no gaudeix d’eixa distinció. La fusteria Roselló ostenta la categoria atorgada per la Generalitat Valenciana com ARTESANIA COMUNITAT VALENCIANA.imagen-022

El taller  del Poble Nou es queda xicotet i l’any 2007 el traspassen a l’actual  polígon industrial del poble, on disposen d’una amplia nau, nova maquinaria més moderna, que amb les tradicionals ferramentes  manuals, desenvolupen la tasca de transformar les fustes. Treballen amb tot tipus de fusta, roure, faig, noguer, cirerer, pi melis procedent dels EEUU – la “mobila” vella de més qualitat procedeix de les bigues d’anteriors construccions, ara enderrocades – avet, pi de Suècia, iroko  i teca, procedents d’ Àfrica.

sostre-duna-torre

Bigues d’una torre formant figures geomètriques.

foto_puerta

Porta principal d’una vivenda

Realitzen tot tipus d’elements de fusta: bigues, portes d’entrada a les cases -hi ha portes amb alt valor artístic  en algunes cases del poble- d’habitacions, vestidors, mobiliari de cuina, persianes, finestres, destacant la seua especialització, molt sol·licitada per a la construcció actual de vivendes: les finestres amb tancament hermètic. També estan  incorporant noves demandes com  la de parquet de fusta que dóna un estil càlid a la vivenda, del qual tenen una ample mostrari. Tot i això, sense obviar la necessària atenció al manteniment i reparació que demanden les vivendes del poble.

Però  hi ha una construcció de la que les persones que han fet i continuen fent possible la Fusteria Roselló estan especialment orgullosos, és el cancell de l’església Sagrada Família de la Vilavella  bastit l’any 1995, una obra senyera per la seua presència artística i grandiositat, tal com mostren les fotografies.

manuel-aznar-i-vicent-rosello-pare-durant-la-construccio-del-can-001

Manuel Aznar i Vicent Roselló (pare) durant la construcció del cancell

tranportant-el-cansell-001

Pascual, Juan, Manuel i Vicent transportant el cancell pel carrer Eixida d’Artana cap a l’esglèsia…

vicent-i-juan-rosello-manuel-aznar-i-pascual-vicent-en-el-muntatge-del-cancell-001

… i durant el muntage del cancell.

Des d’ací desitgem llarga vida a la fusteria Roselló ja que la Vilavella necessita del seu servei. Manté al nostre poble aquest ofici tradicional, una fusteria que al ser de format familiar no ha sigut víctima del “boom” de la construcció i posterior esclat i crisi. Una fusteria de “proximitat”, local, que la tenim ací per a satisfer les demandes d’aquest noble producte, però que ara ha de competir amb el productes  de baixa qualitat de  les grans superfícies.

La fusta, malgrat l’aparició de nous elements per a la construcció que poden competir amb ella, sempre serà un element imprescindible en les vivendes i més si admirem el mobiliari artístic i de  bona qualitat. Els fusters com els de la fusteria Roselló, sempre seran necessaris i ben valorats.

Text: Joan Badenes.

Fotografies : arxiu de Vicent Roselló