Març de 2019 – Associació de veïns La Vilavella

Apreciats companys i veïns. Us deixe tot seguit la presentació afectuosa i propera que em va fer la poeta i membre d’El Pont Cooperativa de Lletres, Imma Monlleó Martínez, veïna de la Vilavella el 9 de març de 2019 a la casa de la cultura Manuel Vicent. Per a tots aquells que no vàreu poder escoltar-la, ni veure-la en directe. Tot seguit us enllace de nou al llibre, per si és del vostre gust llegir-lo:

https://www.dropbox.com/s/kz3kbn0lhq4ec5j/lesmeuesdonesFINALR.pdf?dl=0

Bona vesprada a totes i a tots,

Gràcies per la vostra presència,

Una vegada més ens trobem ací en la nostra Casa de la Cultura per alimentar el seu nom, per fer cultura al nostre poble.

Ens trobem ací entre amics, veïns, família, és a dir, amb gent de casa, i jo em trobe amb el privilegi de presentar l’obra del meu veí, amic, company, confident, que duu el títol de “Les meues dones” res més adient per la setmana en què ens trobem, i ací està ell envoltat de dones.

Quan em va demanar, ja fa temps que li fera la presentació del seu llibre, em va dir que m’ho pensara. No vaig haver de pensar més que en les lletres de la paraula “gràcies” cosa que torne a repetir ací en primer lloc junt amb “és un honor”. Perquè si el fet de que et demanen presentar un llibre ja és important pel fet mateix, que t’ho demane una persona a la que admires de fa anys i profundament… encara ho engrandeix més.

És la primera vegada que ho faig i com no pot ser d’una altra manera, ho faré des del cor, i des del joc amb les paraules, que és el que al final m’ha unit a tu.

Us encoratge a llegir en la intimitat i sense presses el pròleg que la nostra admirada Susanna Lliberós li ha fet al poeta, perquè té el pes d’una autora de la seua grandesa.

El que presentem, és una obra d’art amb majúscules i completa, en tots els sentits, perquè si bé als dibuixos o il·lustracions de vegades els falten paraules que expliquen les pinzellades, a alguns escrits no els aniria mal alguna imatge que poguera fer guaitar un trosset de l’ànima de l’autor, en aquest cas, gràcies a estos dos grans artistes, hui no trobarem menys mancances, tenim el privilegi de tenir agafats de la ma l’art de la pinzellada i del manuscrits.

Maria és llicenciada en Belles Arts, i com podreu llegir al llibre, professora de Secundària d’educació visual, i en esta obra ha elaborat a foc lent la cartografia d’un lloc on des d’un bon dia començaren a arribar les veus d’algunes de les dones d’aquest llibre.

A més de tot això i humilment, per a mi Maria, forma part de la cartografia de la meua infantesa, de l’escola, de l’albirar de l’adolescència. Ens separa una quinta, però hem compartit moltes hores cantant i ja, de ben menuda, admirava la inteligència que brollava delicadament de les seues mans, tant al piano com amb el llàpis; per tant, em sent doblement privilegiada per estar ací amb vosaltres.

Així, Maria ha donat llum i color a les paraules de l’escriptor i ell ha proposat diversos camins per als llapis i llenços de Maria.

I bé, què dir de l’escriptor?

Josep Lluís Abad i Bueno és el nom de l’escriptor que tinc l’honor de presentar hui.

Però, per a nosaltres i entre nosaltres… ja sabeu que és Pepe (i a pressa” que diríem ací).

I què vos puc contar?

Al carrer dels meus pares hi ha molt bon veïnat, i Pepe és un d’ells, és dels veïns amb qui intercanvies fruites, verdures, llibres de poesia i darrerament en l’era digital wifi (que no és qualsevol cosa).

Ens ha regalat als veïns a Jana, una altra veïna exemplar. Puc comptar els lladrucs que he sentit d’ella amb els dits de les mans, per a mi, fan poesia quan se’n van junts a passejar, penses: què estaran rumiant esta parella?

Ja sabeu que Pepe, és nascut al poble veí, a La Vall, però si m’ho permets, ja eres més nostre que d’ells, perquè com te vaig dir un dia, tu on estens la roba? i en això no ens pots enganyar, que jo te veig des de casa ma mare!

Com bé sabeu és professor de Secundària, de Filosofia de l’IES Honori Garcia de La Vall.

Té 11 publicacions de poesia, l’últim el va presentar ací fa 2 anys “Petites postals per a Grupeco” l’any 2017. També té quatre publicacions de narrativa curta, ha escrit en diverses revistes, ha fet col·laboracions poètiques a antologies bilingües i ha rebut fins a cinc premis de poesia que no vaig a nomenar per no estendre’ns més.

A Pepe el coneixem pràcticament tot el poble, però vaig a dir, ja que tinc el micròfon, que per a mi és una persona especial, perquè jo tinc la sort d’haver-lo tingut a prop molt de temps, literalment a l’altre costat de la paret, de tan a prop que… el sent tossir des de ma casa i com vos he dit, el veig estendre la roba.

Encara recorde aquella vegada que em vas ajudar amb el meu primer contacte amb la Filosofia en primer de BUP, era la meua primera dissertació filosòfica sobre el temps i no sabia ni per on començar, va ser ma mare qui va pensar que tu em podries ajudar. Arran d’això un dia, vergonyosa te vaig contar que jo també escrivia una cosa semblant a la poesia (no m’atrevia ni a dir eixe nom, i encara em costa afirmar-ho). Crec que aquell intercanvi va traçar mots lligats entre nosaltres.

Però a més de tot això i per a mi, principalment, Pepe és una d’eixes persones que quan les veus pel carrer, sempre t’alegres de vore-les. Perquè saps que sempre tindrà un somriure sincer i si hi ha temps, alguna que altra xarrada eloqüent que en pocs altres llocs o persones pots trobar.

Per tot açò jo diria que ja el puc comptar com a amic o company d’instants valuosos, nosaltres compartim confidències de tant en tant, de la vida, dels meus pares, dels seus fills i també del verí que de grans ens ha unit.

I va ser este estiu en una de les nostres trobades porta amb porta, em va confiar el projecte que duïa entre mans, i que la dona que anava a posar-li color a les seues paraules era Maria, la qual cosa em va semblar extraordinària.En aquesta obra Pepe ens fa un homenatge de la millor manera que sap: enlairant milotxes. Com molts sabeu, ell s’anomena virtualment el Príncep de les Milotxes, perquè diu que intenta construir amb fonemes i grafies milotxes per volar on l’aire som nosaltres, en aquest cas les seues dones. També diu que fa poesia per tindre un món més bell, que no sé que us semblarà, però… pot haver una dedicació més bonica i més digna?

I ara ens el dedica a les dones, a les seues, a les que coneix i les que imagina, per a que puguem trobar al nostre món d’esbarzers punxeguts unes quantes paraules-flors que alleugerisquen el camí almenys per un moment, ni que siga per recuperar l’alé i seguir endavant lluïtant.

Per això també, gràcies!

Gràcies per posar la mirada a l’aire, el malferit -quasi sempre- aire nostre, el de les dones.

Perquè amigues, companyes, la revolució feminista, si no compta amb el canvi de mirada dels homes… no podrà ser o almenys eixa és la meua opinió ben humil.

Del llibre, com he dit abans, llegint el pròleg de la nostra admirada i estimada Susanna Lliberós, poques coses podria afegir jo, ella escriu “ Aquestes dones són les seues muses, però no són divinitats que alegren amb càntics el poeta, i no es dediquen a cap de les arts del cànon grec. Les seues muses són dones i el seu art és el de viure i conviure, el de ser en essència, persones extraordinàries per al poeta”. Amb això ho hem dit tot.

Així que jo, rescataré només algunes coses perquè sent pessigolles de colors a les puntes dels dits quan ens descriu.

En llegir la primera pàgina d’ELLES vaig saber que entre aquelles lletres “estava en casa”, que podria ballar amb aquelles paraules, que podria enlairar milotxes des dels meus ulls.

De la mateixa manera amb la segona part d’ELLES, va aconseguir trencar tota aquella imatge amb una dosi de realitat tan tangible com la que vivim totes les dones, pel fet de ser dones.

Ens dedica paraules com: intel·ligents, difuses, diligents, diletants, difícils, diverses, distintes, divines, distants, deeses d’un alenar que l’executa i adorables temples marins.

Després eixes belles princeses són amb la mateixa lletra “d”… diabòliques, difidents, dipositàries, divines, displicents, deeses de l’ofec.

I així, amb les dos cares d’una mateixa moneda en els dos primers escrits, es troben perfectament alineades en els mots les intencions, les atencions, les nostres llums i les nostres obscuritats, perquè així som les dones…estendarts de clars i obscurs bells i rígids. Després, la il·lustració de María ens duu, potser, a les profunditats de les deeses de l’ofec.

Per a mi aquesta obra són grans històries a les que pots aguaitar des de les finestres del llibre que són cadascuna de les seues pàgines.

L’autor apel·la a les alquimistes per trobar llum més enllà de les cel·lules.

Ens presenta la intimitat d’un parc on el cor esdevé espia d’una dona sigilosa que replega els seus secrets amb una abraçada somrient d’aiguamarina.

I ens segueix dedicant paraules com : princeses del silenci, fetilleres de l’aire, àngels de foc, acròbates del cos, prestidigitadores de la llum. Elles com paraules nues que s’esmunyen, nines pulcres del vocabulari, porcellanes de calor trencadissa.

Dones, com ciutats on cal lluitar per la màgia, la fascinació futura, l’esperança, la vida.

Ets molt més que un cos.

L’escriptor també dedica una oposició ferma a tots aquells homes que no ens veuen, que simplement no ens veuen com a éssers humans, que bescanvien plaer i diners sense vore més enllà…i junt amb el seu fill, Guillem ho fa paraula dient:

“Hauríeu de conéixer-los, desemmascarar els monyicots que, al fulgor de llunes febles, adoren el que compren. Tot creient-se redemptors, les esclavitzen: homes de pedra, carcasses buides amb sang de cinabri. Sense amor, ni seny són àspids verionosos, fuets de molibdè, mercaders de càdmi injectat en la limfa.

Guillem i jo us maleïm, us ancorem, amb vidres, els fonemes nuls de la vostra falsa tendresa.”

I després, en altres moments dóna mostres de l’amor vertader dient:

“Amb el tacte ens pertanyérem sense cap tipus de privativa possessió.”

O quan a la dona dels Núvols, sempre present en els seus escrits li dedica:

“Que, amb ganes, moriria per escriure’t el pronom que em significa i ets: tu […].”

Podría llegir molts més passatges però resulta molt interessant també, destacar els noms propis que hi ha dins de l’obra, perquè li dóna caràcter i ens fa conéixer un poc més eixe mapa, eixa cartografia de muses del poeta :

La dona dels Núvols, en diverses ocasions (Eixa bellesa que batega en mi, l’oxígen que em crema de vida)
Carmen Lucas
Xelo Aguilar
Rebeca
Conxa Valls
Hermínia La Catalana
Encarna Romero (Ella és el cor, la ment, les cames, la veu i les mans de totes les heroïnes ignorades).
Conxa Romero
Inés Hernández
Inma Pérez
Maika
Judit Ortiz i Elena
A la Mare de les receptes (Una mare, un ser tan místic com real, sempre disponible. Ella surfeja, imperceptible, entre les ones líquides del pensament.…)

Per acabar agafaré novament un trosset de l’obra, ja que tinc permís:

“Com si del naixement d’un estel es tractara, un somriure de temps em caigué a la pell. “

Jo desitge que vos caiga a la pell cadascun dels somriures d’esta obra, cada bocí d’este camí de muses. Que guaiteu a cadascun dels paisatges que ens oferix Pepe sense prejudicis, només amb ganes de rebre.

Jo… saps que estaria hores parlant de tu, amb tu i de la teua escriptura.

Estima incondicional és la teua dedicatòria per a mi d’este llibre i jo Pepe, te la retorne incondicional en forma d’admiració i l’estima a fons perdut.

I ara li done la paraula a qui realment hem d’escoltar, als artifex d’esta arquitectura cartogràfica tan delicada.

IMMA MONLLEÓ

Piqueu sobre la imatge

Estimats amics, companys i veïns tots del poble de la Vilavella i rodalies:

és un plaer i goig poder oferir-vos aquesta setmana la presentació del meu nou llibre de proses poètiques Les meues dones que tan meravellosament il·lustrà María Llidó Vicent i que l’any passat presentà en aquesta mateixa sala de la Casa de la Cultura Manuel Vicent.

Les meues dones és un llibre d’amor i respecte als éssers racionals i emotius que són les dones. És el petit reconeixement que ha anat quallant al meu cor en la lentitud dels dies viscuts, una forma de retre-les homenatge, a la consideració humana que ens cal tindre a tots per ser capaces, elles, de donar-nos la Vida, de lluitar per la Vida, d’il·lusionar-nos per ella, de no deixar-nos véncer per tots els entrebancs quotidians.

Quan estimem, ja no cataloguem, no actuem de cara a la façana, ni pel què diran; no vivim i parlem en termes d’èxit o fracàs, d’acceptació i fama o d’oblit, de bellesa o lletjor.

Jo he estimat aquestes dones. I per amor han estat meues sense cap sentit privatiu, de propietat personal. Dones que he volgut, que us representen. Tots i cadascun dels qui estem en aquesta sala ens hem sentit estimats, hem abraçat per moments la soledat i incomprensió més obscura, hem desitjat més amor del que hem tastat, hem cercat el descans que palpita i confia en l’amor.

Som humans, som animals socials, però me n’he adonat que l’amor pels qui tens a la vora, l’empatia pels que són més lluny, és l’única realitat que ens pot salvar com a espècie humana.

Piqueu sobre la imatge

He escollit unes dones, no són totes les que existeixen; són més aviat, pinzellades de les meues i, ara ja, les nostres dones; no les he volgut idealitzar, us les he presentat amb respecte i veneració ja que si les paraules són petits artefactes sagrats, encara molt més ho són les dones, amb els seus ets i els uts.

Les meues dones són sagrades, lliures, profundes, amables i solitàries, són éssers granítics, distants, però també amicals, solidàries i infinites en recursos. Regalen set i fam, d’altres exigeixen espai per créixer, amor, aliment i aigua. Les meues dones també t’acosten al dolor, en altres ocasions t’ofrenen la vida tota, de forma absoluta, desinteressada, sense condicions, a cor obert, a bastament, a pèrdues.

Les dones no són negoci, ni carn per disposar, ni un rebost infinit d’on tan sols treure i encara treure més. Són intel·ligents, autònomes, diletants, diverses, extraordinàries, callades, encantadores i reivindicatives, éssers per admirar i compartir la llibertat d’aquesta Vida.

Les meues i nostres dones, Persones.

Els escriptors tan sols volem que les nostres paraules hagen estat acollides per aqueixa llum íntima que als vostres cors batega. És per aquest motiu que la vida meua arrela i continua: Així siga!

Josep Lluís Abad i Bueno