Contra Paradís (27/52)

27. El sexe en l’espill

      En aquest temps ja havia començat a envoltar-me l’àmbit de l’església; eren dies clars de primavera en què jo també explorava els calaixos de la còmoda on ma mare guardava la ro­ba íntima que no estava lluny dels cofrets de les joies i dels flas­cons de perfum; aquelles lligacames amb acabats de randa, els sostenidors blancs, les calces obscures de cristall amb costura guardades en caixes planes de cartó, la mantellina d’anar a missa que apareixia traspassada per una agulla de plata, els delicats es­toigs de vellut on hi havia medalles d’or, camafeus o agulles de pit i les bragues plegades formant un estrat de setí negre i malva, tot un món que olia amb extremada dolçor a pols de talc i lavanda sota la mirada de la Mare de Déu del Carme tancada en una gran vitrina.

Aleshores l’església del poble tenia l’austeritat que li havien conferit les flames. La revolució havia deixat les seues parets pe­lades sense sants ni altars i en desaparèixer aquell fullatge d’es­caiola daurada el recinte havia adquirit una espiritualitat emblan­quinada amb un aire de protestantisme hortolà, però lentament unes altres imatges tornaven als pedestals, i els panys sagrats co­mençaven a cobrir de nou aquell espai quan jo em vaig adonar que _.hi havia un Déu en les esferes que havia triat per a dormir la capella del sagrari, antiga sala de billars, ara il·luminada una altra volta amb una llàgrima que surava en un got d’oli.

El silenci d’aquest angle profund de l’església era el mateix que regnava en l’habitació dels meus pares. Una por semblant m’aco­vardia. Aquell llit tenia un aspecte de cadafal rematat de metalls, però allí mai havia vist mon pare gitat com tampoc en la capella del sagrari havia vist Déu, sinó només el terror que ja m’havien inoculat. I aquesta sensació prompte es va anar omplint d’una olor a humitat de cera i de diverses capes d’encens, de la visió dels canelobres i dels panys erts que tapaven l’altar. Així mateix en l’habitació dels meus pares la imatge de la Mare de Déu del Carme no podia separar-se de l’aroma de lavanda i de la figura d’aquell llit tan gran com un retaule sota un cobertor dels cantons del qual penjaven quatre borles.

En els distints calaixos de la còmoda també hi havia altres peces de roba, les camises blanques de mon pare, els pantalons que es posava els dies de festa, els calcetins obscurs, la brusa negra amb plecs, vestits de ma mare, camises de dormir amb puntes de ganxet, rebeques d’angorina i alguns llaços de seda que a partir d’aleshores jo començava a unir al batec obscur de la carn i quan els diumenges veia els meus pares anar a missa engalanats amb aquelles peces que jo havia explorat, un món morbós va co­mençar a crear-se en la meua ment i dins d’aquella obscuritat el sexe se’m va anar revelant a través del joc d’un espill amb què em va iniciar el meu amic Camilo una vesprada de primavera, per pasqua florida. Ell portava ja un ull de vidre.

Aquelles adolescents saltaven a la corda i encara que hi havia moltes flors al voltant d’elles, cantaven una tonada trista que es referia a un presoner que des de la cel·la sentia una calàndria i plorava. Les xiquetes jugaven en un caminal entre tarongers da­vant de la caseta anomenada de la Valenciana i des d’allí se sentia en el silenci la banda de música del poble que tocava una marxa en la processó. Camilo Sarasa ja s’havia deixat un ull autèntic en la muntanya a causa d’una bomba i ara en lluïa un de fals enmig d’una cicatriu trenada que li partia el rostre. Em va tancar l’ullet que li quedava viu i després em va dir.

–¿Vols veure-li el cul a Maria?

–Sí.

–De mi has aprés a robar coure dels balnearis i t’he descobert el secret dels pistons de les bombes i t’he ensenyat a caçar par­dals amb visc i a l’ enfilat. ¿ Estàs d’acord, Manuel? -Sí.

–Doncs ara prepara’t perquè vas a saber la cosa més important de totes. Primer mira-li bé el cul a Maria.

Camilo, amb molt de mestratge i sense que ningú del grup se n’adonara, va col·locar un tros d’espill en terra, darrere de la xi­queta que menava la corda, i aleshores en veu baixa em va indi­car que mirara l’espill des d’un angle determinat. Dins s’hi reflec­tien les cuixes de Pepita i allí baix en terra també apareixien il·lu­minades les seues bragues amb uns misteriosos plecs de carn que un incipient embolic de pelussa enfosquia. Murmurant em va dir Camilo a l’orella:

–Per ací ixen els xiquets al món.

Per Pasqua florida, enmig de l’explosió dels tarongers, Camilo em va contar el secret de la vida mentre els dos anàvem cap al poble des de la caseta de la Valenciana i una marxa lenta de la banda de música venia per damunt de les teulades i hi havia ban­dades de coloms amb les ales pintades de roig i groc en el cel d’aquella vesprada de primavera. Quan vam arribar a la plaça es­tava entrant la processó a l’església i jo acabava de conèixer el gran misteri, les bengales cremaven pólvora i sofre de tots els co­lors i les dones vestides de festa i perfumades formaven un pas­sadís perquè transitara Sant Vicent Ferrer damunt la peanya re­pleta de lliris. Darrere de l’última fila de públic que contemplava el pas de la processó continuava Camilo donant-me lliçons d’anatomia femenina a través de l’espill. El col·locava en terra entre els peus d’una dona i em feia observar com s’hi reflectia la carn blanca de les cuixes embolicada en aquelles teles suaus que jo havia explorat en la còmoda de ma mare. Jo volia saber més. I en l’instant en què la imatge de Sant Vicent Ferrer enmig de gran acords de música i sons de traques i campanes es ficava en l’es­glésia, Camilo, molt seriós, em va dir:

— Si em compres una peseta de caramels en la parada de la Paula, et contaré el que ton pare fa a ta mare al llit.

Manuel Vicent

Una nova exposició de “Viatge pel meu país” de Joan Antoni Vicent sobre el llibre de Joan Garí

Ahir s’inaugurà a Castelló,  al Centre municipal de cultura, una nova exposició que tots nosaltres, els vilavellers pogueren gaudir del nostre company i veí Joan Antoni Vicent, col·laborador del blog de l’Associació de veïns de la Vilavella.

Amb textos de Joan Garí ja ha fet un ampli recorregut per diferents ciutats del nostre País: València, La Vilavella, Ontinyent, Borriana, Dénia i Castelló. En el primer trimestre de 2016 viatjarà a Vinarós i Alcoi…

Segons m’han informat, la inauguració d’ahir  arreplegà quasi el centenar de persones interessades en aquesta obra d’una bellesa estètica i literària sense cap mena de dubte.

Novament li donem l’enhorabona als dos autors, amics nostres, i desitgem que en el futur córrega per tots els indrets del nostre País Valencià, una terra amb persones d’una bonhomia i una vàlua  excel·lents.

 

 

Mare de receptes

A les 6:40 a.m. sona el despertador i la mare inicia el surfeig pel meu temps; m’acompanya el cor.

A la cuina, seguisc una sagrada rutina mentre ella fa equilibris amorosos entre les ones nervioses de la meua petita ment, dolç univers privat.
– Mare, que m’estimes?

En un raconet enganxe el record de l’escala on baixaves carregada de mi, preparada la tina d’aigua tèbia i el pitxer on rajava l’aigua sobre el meu cos. Em dutxaves a la cambra que em va veure créixer, feia olor a diumenge, quasi l’hora d’anar a missa.

Jo col·loque el pa de sègol a la torradora i trac les melmelades, la mantega de cacauet, la crema de cacau i la llet d’ametlla; després un tovalló puríssim acull els coberts que canten per a tu. Mare, tu continues amb el teu passeig i ixes de casa amb mi i Jana.

– Petit príncep, has de fer un encàrrec. T’he preparat la cistella de vímet i has d’anar a ca la tia Rosa a per gel per al nostre refrigerador. També passaràs per la placeta Samarra i li compraràs carn a Teresa. Tens el paperet amb l’encomanda i el diners enrotllats. Prem-los fort, no els perdes!

No ha passat el temps des d’aleshores, perquè ella habita els palaus de vent on la memòria meua balla.

Baixem tots tres cap als afores del poble amb Venus i Júpiter que ens fiten les passes. Jana orina sobre el fullam d’un lledoner tardorenc i tot seguit grata amb les potetes el terra. Silenciosa, observa les ombres sota els vehicles perquè els gats esdevenen un divertiment per a ella. Tornem a casa, m’empolaine i la mare sura al meu univers. Em desdejune amb aqueixa bellesa que batega en mi: la dona dels núvols. Al món dels enamorats tan sols existeix la perfecció, l’equilibri, l’harmonia. Libe tot el nèctar que puc.

Engegar el cotxe, arribar a la feina i la mare s’amaga sota l’interior d’una ona. Càlida, la note.

El matí, alumnes, classes, les prunes a la meua boca, immaculades, ecològiques. Mare, motiu i causa del meu viure, pluja en les sequeres, coixí que m’acompanya, marmessora de les paraules que em regalava de petit: ella m’ensenyà l’estima per elles i és just que li les retorne.

Isc de compra, camine; el sol de la mare sempre a la meua vora. Arribe a casa; migdia sobre la taula, parar-la. Admire l’amor de la dona dels núvols, l’oxigen que em crema de vida.

Bategue en somriures, la mare sempre present. Cau la tarda i, quasi sempre se’m clava el remordiment per restar tan quieta, tan silenciosa, la meua actitud envers la mare.
Però una mare no se’n va, no desapareix quan habites una llar nova, diferent. Les rutines casolanes per una banda, els pensaments per l’altra; la música catalitza aquestes lluites quotidianes.
Al cap d’una estona la dona dels núvols despenja el telèfon i truca la mare. Al fons de la casa, escolte esmorteïda la conversa; assumpte de receptes i de forma concreta li demana la forma de fer pollastre escabetxat. Hi ha una deriva cap a d’altres temes.

Una mare, un ser tan místic com real, sempre disponible.

Ella surfeja, imperceptible, entre les ones líquides del pensament.

 

8ª Marxa contra el càncer

Amb les Marxes contra el Càncer que des de fa vuit anys s’organitzen en la Vilavella queda de manifest la forta sensibilitat que el poble  sent cap a aquesta malaltia i la solidaritat per les persones afectades. Any darrere any centenars de vilavellers eixen al carrer vestits amb una samarreta del mateix color expressant d’aquesta manera les ganes de col·laborar en la lluita contra aquesta  malaltia,  i també amb la finalitat de arreplegar fons econòmics per a l’AECC.

El 18 d’octubre s’ha celebrat la vuitena edició amb una participació de més de 1.000 persones; majors, joves i xiquets han participat en aquesta filera colorista, enguany era de color taronja, en la que s’han venut 1.200 samarretes amb un preu minin de cinc euros cadascuna. El tipus de càncer recorda’t era la leucemia. Una resposta sorprenent, ja que indica que una tercera part de la població, el 30% , ha participat. Tot un èxit que reflexa la preocupació per aquesta malaltia i la voluntat d’ajudar per a que els descobriments mèdics avancen cap assolir els medicaments que la curen o pal·lien els seus efectes. Els diners recaptats van destinats a la seu central de l’AECC i van adreçats a la investigació mèdica, quedant-se una part en el poble per a ajudar als malalts en el seu tractament i a organitzar activitats destinades a contribuir a millorar la seua qualitat de vida, com són els tallers relaxació i de raiki.

Un nou acte col.lectiu que manifesta  la solidaritat i bonhomia de la Vilavella.

AdVV

FOTOGRAFIES DE JOAN A. VICENT RECATALÀ

Casa de la Cultura: Presentació del llibre “Els fils de la memòria” de Nel.lo Navarro i Josep V. Font.

Els fils de la memòria, al rescat de llegendes de la Plana Baixa

El proper divendres dia 13 es presenta a la Vilavella el llibre Els fils de la memòria, dels escriptors Nel·lo Navarro, col·laborador habitual del nostre blog, i Josep V. Font. Es tracta d’un volum on es recullen diverses llegendes recollides a pobles de la comarca de la Plana Baixa, entre les quals destaca també la presència de la Vilavella en algun dels relats.

Els autors de Els fils de la memòria, Nel·lo i Josep, es senten afortunats d’haver arribat a temps de rescatar les onze llegendes populars publicades en aquest volum de la col·lecció Narratives d’Onada Edicions. Tal i com ells destaquen, per qüestions d’edat “nosaltres encara tinguérem la sort, de menuts, d’escoltar de boca dels nostres majors històries, contes i llegendes ambientades en la nostra comarca, així com descripcions d’éssers i animals fantàstics i personatges mitològics que, d’una manera natural, acabaren formant part del nostre bagatge cultural i que mai no hem oblidat”.

Aquestes llegendes i aquests protagonistes són els que omplen les pàgines de Els fils de la memòria. Gegants cruels, pastors humils però alhora intel·ligents, monstres de dos caps, bruixes fetilleres, cavallers i donzelles, amors dissortats entre nuvis de cultures diferents, la lluita eterna entre el bé i el mal, conformen el contingut de les històries narrades, recollides totes elles de viva veu entre les persones més majors de la Vall d’Uixó i d’altres pobles de la comarca.

Arqueologia de la paraula

Algunes de les llegendes recopilades els arribaren completes als autors, d’altres, però, estaven incompletes, eren com passatges, fragments que “per la temàtica i pels noms dels personatges que hi generaven l’acció estava clar que formaven part d’una mateixa història. Haguérem, per tant, d’intervenir i anar, pausadament, lligant caps per poder conjuntar tots els passatges de la manera més fidel a l’estil de les altres llegendes que ens havien contat, dotant així d’un principi i d’un final a aquestes històries incompletes”, destaquen els autors.

Una de les característiques comunes a moltes de les llegendes presentades en aquest llibre és el fet de l’exacta ubicació geogràfica d’alguns dels paratges on ocorren els fets narrats. És el cas de la penya de la Nòvia, penya-segat situat vora el riu Belcaire al terme de Fondeguilla, on tràgicament acaben els dissortats amors entre una cristiana i un musulmà, o l’Escoladora dels Moros, a la Vall d’Uixó, escenari d’una sagnant batalla entre els moros d’Uixó i les tropes cristianes durant els anys de conquesta de l’antic Regne de València.

Altres històries conten, en clau de llegenda, com els formaren paratges tan singulars com ara les illes Columbretes, a conseqüència de les pedres llançades a la mar Mediterrània per un gegant des de la serra d’Espadà, o el mateix riu Belcaire, que discorre per Fondeguilla,  la Vall d’Uixó i Moncofa, format a causa de la caiguada a terra del mateix gegant.

AdVV

 

Estem millor que mai?

“…cómo a nuestro parescer,
cualquier tiempo passado
fue mejor”
Jorge Manrique (¿1440?-1479)

Coplas por la muerte de su padre

No discutirem si la coneguda afirmació de Jorge Manrique era i continua essent un tòpic; supose que cadascú tindrà una percepció diferent de la seua vida passada i present. Però sobre alguns aspectes del col·lectiu social hi ha fets reals que no poden contradir-se, com ara la millora en l’esperança de viure més i millor, si ho comparem amb la situació d’un passat més o menys llunyà. Ara que som als dies que recordem els morts, podríem dir alguna cosa respecte a epidèmies i d’altres malalties infeccioses del passat que, sortosament, s’han esborrat del record general.

En un article de Nel·lo Navarro s’esmentava una noticia del periòdic “El siglo pasado”, de 23-7-1885, referida a l’epidèmia de còlera de dit any a La Vilavella, produïda per la contaminació de l’aigua i els aliments. Diu que al nostre poble, el Dr. José Lodroño va tractar 219 malalts amb “sesquicloruro de hierro” i que la mortalitat dels afectats era del 75%. Efectivament, l’Arxiu Parroquial registra en aquest any 182 difunts, dels que 105 van morir de còlera. Si pensem que La Vilavella tenia aleshores al voltant de 2.000 habitants, la taxa bruta de mortalitat de l’any 1885 va ultrapassar el 90 per mil, quant als nostres dies no passem del 10 per mil.

Això ho sabem perquè, des de finals del segle XVIII, als registres parroquials de soterrars es feia constar el nom del difunt, sexe, edat a partir dels set o huit anys (els menors s’inscrivien sota la denominació de párvulos), i la causa de la mort.

En efecte, a primeries de juny de 1885 la causa de la mort apareix esmentada encara com “enfermedad sospechosa”, però de seguida va ser evident que es tractava de “cólera morbo”, i així consta durant tot l’estiu que va durar l’epidèmia. El màxim de defuncions es va produir entre el 15 de juny i el 10 de juliol, amb dies en que s’arribava als 15 soterraments. Aquesta va ser la darrera epidèmia de còlera que va afectar a tota Espanya, una catàstrofe de la que fa no més 130 anys, unes quatre generacions: els besavis o, fins i tot, els avis de la gent gran del poble n’eren coetanis.

Encara que la mortalitat extraordinària per epidèmies va desaparéixer, les poblacions seguien sotmeses a greus malalties infeccioses que produïen una mortalitat ordinària altíssima, especialment en les criatures. Per exemple, al primers anys del XIX, les mitjanes de defuncions anuals d’uns i altres són aquestes:

A les darreres dècades del segle XIX, canvia aquesta distribució i mai més es tornarà a produir una mortalitat dels xiquets superior a la dels adults. Per exemple, entre 1870-80, la mitja anual va ser de 45 adults i 20 xiquets, es a dir, un total de 65 defuncions. Comparem amb les 182 de l’any del còlera. De tota manera, malgrat la millora, encara es tracta d’una mortalitat fluctuant, és a dir, alguns anys les malalties infeccioses, com ara el tifus, la diftèria, el kala-azar infantil (leishmaniosi), etc., castigaven cruelment els menors. L’any següent al còlera, 1886, van morir 36 infants, la majoria a causa de la pallola, una malaltia que tots patien, però que aquell any va ser especialment punyent.

Per últim, encara s’enregistra una greu epidèmia: el grip dels anys 1918-20 anomenat “la cucaracha“, molt més coneguda per referències, ja que els més vells del poble eren aleshores xiquets menuts. Sens dubte va incidir en l’augment de les defuncions: 77, 64 i 73 en aquests tres anys, quan la mitjana es situava al voltant dels 50 en aquells moments. Gràcies a les millores higièniques i mèdiques han desaparegut les mortaldats extraordinàries. Ara tenim altres taxes de mortalitat que, curiosament, van augmentant per diferents causes, com ara l’envelliment de la població.

D’aixó en parlarem un altre dia, però ja podem afirmar que, pel que fa a la mort, estem millor que mai.

Article elaborat per Concepción Domingo.

Poetes i cia: un espectacle creatiu interdisciplinari

El nostre amic i col·laborador del blog Nel·lo Navarro, una ànima inquieta, positiva i emprenedora fa més d’un any se li va col·locar entre cella i cella la possibilitat de crear un esdeveniment on una quantitat d’artistes mostrara als seus veïns la creativitat que són capaços de dur a terme.

Després de fer múltiples gestions, considerar espais de temps i converses personals o telefòniques i d’altres maldecaps, la criatura quasi està amb nosaltres.

I és per això que us escrivim aquestes lletres i us anunciem l’hora del part perquè , si és del vostre interès i teniu voluntat i temps, ens acompanyeu.

Ens faria molta il·lusió.

L’espectacle s’anomena POETES & CIA i com podeu veure a les fotos de l’entrada es tracta d’una exposició on s’han combinat diverses arts: pintura, música i poesia.

Com que es tracta del poble veí, la Vall d’Uixó, els artistes són d’aquell poble o nascuts allà.

L’altre col·laborador del nostre blog, Josep Lluís Abad també ha estat escollit per dedicar-se a això que anomenen Poesia. Així que per doble partida ens alegrem.

Hi haurà una exposició que s’obrirà divendres dia 6 de novembre al Palau dels Marquesos de Vivel de la Vall d’Uixó a les 19:30 hores. Veurem  les pintures / dibuixos que agafant els poemes han generat pintors i pintores de la Vall. Els músics que han col·laborat interpretaran les peces, el dia 14 al Saló de la Caixa Rural de la Vall d’Uixó a les 19:00, músiques que han assajat i triat per a l’ocasió i cada poema particular. Allà també es realitzarà la lectura dels diferents poetes i potser, en acabar hi haurà un intercanvi d’opinions entre tots els assistents.

Vaja una activitat interdisciplinària, Música, pintura i poesia que ens pot mostrar una mica quines coses se couen en l’àmbit artístic al poble veí.

Cal dir que tota aquesta feinada que Nel·lo ha anat ordint en silenci ha estat patrocinada i recolzada per l’Ajuntament de la Vall, la Diputació de Castelló i la Caixa Rural i ha estat guiada sota els auspicis de la Societat Cultural Amics de la Vall, una organització que duu ja un bon grapat d’anys promovent la Cultura amb majúscules perquè l’eixida de la Caverna  i la possibilitat de veure el sol i gaudir del paisatge siga una realitat quotidiana.

Que la llum d’aquest treball silent i amagat arribe a les vostres llars.

Us esperem.

AdVV