Marc Gumbau, premi de poesia a Nules

El nostre veí i col·laborador del blog de l’associació de veïns Marc Gumbau ha guanyat el 24è  prremi de poesia per a joves vila de Nules en la categoria B, amb el següent poema.

Des de l’associació li donem l’enhorabona i l’encoratgem perquè continue component versos.
Aquest ha estat el poema guanyador:

POEMA A LA LLIBERTAT

Era una vegada

un trist pardal engabiat,

que no parava de piular

a la seua llibertat.

Tenia tot el que es pot desitjar

una gàbia gran,

menjar i beure

i molts joguets en els que jugar;

però hi havia un problema

i es que estava en captivitat.

Va nàixer junt als seus germans

però, tots es van separar

ell cridava per si algú el sentia,

no tenia sort cap dia.

Un bon matí

l’amo es va deixar la porta oberta

i ell va escapar cap a la finestra;

el seu somni s’havia complit,

la llibertat ja estava ací.

Era lliure,

podia volar per on volgués

i sobretot podia tindre

una família amb els seus pollets.

I per aquest poema acabar

una frase m’agradaria recitar:

VISCA LA LLIBERTAT!

 

Anàlisi resultats electorals autonòmics 2015 a la Vilavella

RESULTATS ELECCIONS AUTONÒMIQUES 2015
	2015	%
PP	1.026	38,7%
PSOE	551	20,8%
Ciutadans	332	12,5%
Compromís	146	5,5%
Podem	89	3,4%
CCD	45	1,7%
EUPV-EV-ERPV-AS:AC	23	0,9%
Altres	33	1,2%
Vots nuls	76	2,9%
Vots en blanc	39	1,5%
Abstencions	292	11,0%
Total Cens Electoral	2.652	100,0%
Font: http://www.resultats2015.gva.es

Els resultats de les eleccions autonòmiques al nostre poble reflecteixen en part el mateix comportament electoral que ha sacsejat el País Valencià en concret i  la resta de l’estat en general.  En elles també s’ha produït allò que apunten les locals: respecte al PP fuga de molts vots,   i, derivat d’això, pèrdua de poder territorial; pel que fa al PSOE, pateix una davallada de vots encara que recuperarà poder institucional si els pactes ho faciliten. L’ altra vessant complementària és el creixement dels partits emergents que canalitzen el descontent i/o la indignació, COMPROMÍS,  PODEMOS i CIUDADANOS.

Tot aquest panorama electoral  assenyala un clar canvi de tendència que concretament en l’àmbit del nostre poble s’inicia en les últimes eleccions europees on el PP perd l’hegemonia al obtindre el 52 % del vots, quan anteriorment rondava el 60%, i ara amb les locals i autonòmiques perd la majoria absoluta i es queda en un 43 % i  en un 38’7% respectivament, així com els partits  emergents apareixen en la taula amb uns percentatges encara curts, però significatius.

Com havíem comentat en l’article anterior sobre els resultats de les eleccions municipals, les causes d’aquest impressionant canvi vénen explicades tant per les procedents de l’àmbit específicament local, com aquelles derivades del govern valencià i del central, a saber, els grans escàndols de corrupció que han donat una imatge lamentable de la Generalitat Valenciana, l’enfonsament i desaparició del sistema financer valencià atribuïble a les elits polítiques i econòmiques valencianes, les retallades en educació, sanitat i serveis socials que desmonten el feble estat del benestar que havíem aconseguit. També han afectat l’atur, l’ última  reforma laboral que ha rebaixat els drets laborals dels treballadors, una forta devaluació del sou, així com un considerable augment de la pobresa. Un panorama desolador.

COMPARATIVA AMB LES ELECCIONS AUTONÒMIQUES ANTERIORS
	2011	2015	Diferència	% Var.
PP	1.487	1.026	-461	-31%
PSOE	633	551	-82	-13%
Ciutadans	—	332	332	—
Compromís	61	146	85	139%
Podem	—	89	89	—
CCD	—	45	45	—
EUPV	40	23	-17	-43%
Altres	85	33	-52	-61%
Votsnuls	46	76	30	65%
Vots en blanc	49	39	-10	-20%
Abstencions	268	292	24	9%
Total Cens Electoral	2.669	2.652	-17	-1%

Com veiem en la taula i el gràfic, tot açò ha provocat un sotrac electoral important.  El PP perd respecte a les eleccions autonòmiques del 2011  un 31%, 461 vots. El PSOE  manté el tipus perdent sols 82 vots, un 13%, i són els partits emergents els que creixen: COMPROMÍS augmenta en 85 vots. i apareixen CIUDADANOS/CIUTADANS i PODEM.

Es pot pronosticar que tant CIUDADANOS amb 332 vots com COMPROMÍS amb 146 vots, presenten un sòl electoral sòlid que els permet estructurar en un futur no llunyà una organització política viable a la Vilavella.

L’ EIX DRETA – ESQUERRA  O  CONSERVADOR – PROGRESSISTA.

Com dèiem  a l’anterior article, les dades que presenten les eleccions autonòmiques confirmen el que comentàvem sobre l’eix dreta – esquerra o conservador – progressista en la Vilavella.

L’espai electoral local  PP – IxV – CCD  suma 1.484 vots, així com l’espai electoral autonòmic  PP – CIUDADANOS – CCD obté 1.403. Amb una xicoteta diferència, en les dues eleccions  s’observen un mateix  nombre de vots, però tot presentant un  tràfic de vots entre partits dintre del mateix espai. Es l’àmbit de la dreta o conservador on se situen el 63% dels vilavellers/es.

La mateixa dinàmica s’observa en l’espai electoral local  PSOE que obté 801 vot. Però en l’àmbit electoral autonòmic aquests vots es reparteixen entre diferents partits: PSOE 551, COMPROMIS 146, PODEM 89, EU 23. En total 809, xifra molt similar a la de l’àmbit local. És l’espai de l’esquerra –  progressisme on se situen el 36% dels nostres veïns.

 

En aquest gràfic observem la distribució de l’electorat vilaveller en l’eix dreta – esquerra. S’observa fàcilment, tal com apuntàvem en l’anterior article  i es repeteix elecció darrere elecció, que la Vilavella és un poble majoritàriament de dretes i conservador.

Text de Joan Badenes.

Taules i Gràfiques de Joan Recatalà.

Anàlisi dels resultats eleccions municipals 2015

A priori, en les eleccions al nostre ajuntament es presentava una situació diferent a les anteriors  celebrades al llarg del que va de segle i que propiciava certes possibilitats de canvi al voltant de la pèrdua de la majoria absoluta del PP, el partit hegemònic al llarg dels darrers vint i cinc anys al nostre poble. Cap menor de trenta anys ha vist en l’alcaldia un altre partit que no haja sigut el PP.

Aquestes opcions venien definides per diferents factors, que reunits entreveien una perspectiva de canvi  i deixar darrere la majoria absoluta del PP.  Concretament  destaquem les següents:

• Presentació de quatre llistes electorals que faciliten la dispersió del vot.

• D’ aquestes llistes tres competeixen pel mateix espai ideològic, el de dreta – centre, Partit Popular, Independents per la Vilavella ( abans U.V.)  i Ciudadanos de Centro Democrático. El PSPV – PSOE, al ser l’ única llista de l’espai d’esquerres i progressista, aglutina el vots de les persones amb aquestes posicions polítiques.

• Les contínues retallades realitzades pel PP en el sector públic, educació, sanitat i serveis socials, així com   l’última reforma laboral molt negativa per als drets dels treballadors.

• Alta vulnerabilitat econòmica i laboral de molta gent del poble.

• Deteriorament de la marca PP a nivell provincial i autonòmic pels reiterats i molt coneguts casos de corrupció política: C. Fabra, aeroport de Castelló, Blasco, Camps, Rus, Gürtel, Emarsa, Brugal, etc. així com el tancament de males maneres de RTVV – Canal 9 i la desaparició del sector financer valencià, Bancaixa, Caixa del Mediterrani i Banc de València.

• Una divisió soterrada dintre del PP a nivell local, que li podia provocar una fuga de vots de la llista presentada a les municipals.

• En el PP una aposta per una llista amb el predomini de persones joves i sense experiència en la gestió, excepte en la del seu cap  José Luís Jarque.

• El PSOE  ha combinat en la seua llista a persones amb una reconeguda solvència professional  i experiència política en l’ajuntament amb la incorporació de joves.

Aquesta situació que descrivim ha influït i de quina manera,  en la voluntat de l’electorat majoritari vilaveller i ha donat com a resultat la pèrdua de la majoria absoluta del PP. La Vilavella ha votat pel canvi, un horitzó difícilment predicible fins al moment.

Les eleccions municipals   han donat el següent resultat:

 

	2015	%
P.P.	976	36,6%
P.S.O.E.	801	30,0%
IxLV	390	14,6%
CCD	114	4,3%
Abstencions	286	10,7%
Vots nuls	69	2,6%
Vots en blanc	31	1,2%
Total Cens Electoral	2.667	100,0%

Un fet diferencial que es repeteix en totes les eleccions és l’alta participació dels veïns de la Vilavella, sempre per sobre de la mitjana valenciana i estatal, enguany ha sigut de 2.481 vots, 89’66 %  del cens electoral i que deixa l’abstenció en 286 vots,  un minvat 10’33 %, quan la participació general és d’un 65 % i l’abstenció un 35 %.

 

 

EVOLUCIÓ I COMPARATIVA AMB LES ELECCIONS MUNICIPALS ANTERIORS.

	2011	2015	Diferència	% Var.
P.P.	1.212	976	-236	-19%
P.S.O.E.	634	801	167	26%
IxLV	488	390	-98	-20%
CCD	—	114	114	—
Abstencions	260	286	26	10%
Vots nuls	53	69	16	30%
Vots en blanc	35	31	-4	-11%
Total Cens Electoral	2.682	2.667	-15	-1%
Font: http://resultadoslocales2015.interior.es

Dels resultats destaquen dos factors  com són la forta baixada del PP respecte a les eleccions municipals del 2011, 236 vots, un 19%,  i la pujada del PSOE en 167 vots, un 26% més dels vots que va obtindre en les mateixes eleccions. De fet el PSOE és l’únic partit que ha  experimentat una pujada i aquesta ha sigut molt considerable.

Tot i haver aconseguit dos regidors Independents per la Vilavella (IxV) de Carmen Navarro perd 98 vots, un 20 % menys del resultat de les eleccions anteriors. Una novetat d’aquest partit és que ha anat acompanyat amb la marca Ciudadanos.

L’aparició del CCD de David Gómez amb 114 vots i un 4’93%  no obté representació, tot l’intens treball que ha hagut de fer davant les condicions adverses que li s’han presentat.

En resum, els 236 vots que ha perdut el PP  més els 98 que ha perdut IxV han anat al Psoe 136, al CCD  114,  a l’abstenció 26 i als vots nuls 16. També cal considerar les noves aportacions de la joventut en aquestes eleccions. Tot açò indica que el més beneficiat d’aquestes eleccions municipals a la Vilavella ha sigut el PSOE, que amb el seu candidat Manel Martinez al capdavant té una responsabilitat d’entendre’s i negociar un programa de govern amb IxV si vol obtindre l’alcaldia i convertir-se d’aquesta manera en el primer alcalde progressista que té la Vilavella des de la transició democràtica de 1977.

Si s’analitzen els resultats des de l’eix dreta – esquerra o conservador – progressista, els resultats donen un  domini del vot de dreta – conservador, 37 % del PP. Els que a priori es situen més al centre, un 20%,   15 %  d’ IxV i  5 % de CCD, i  del sector progressista o d’esquerres, un 35 %. Tot açò indica que la Vilavella és un poble políticament conservador. Aquesta evidència l’analitzarem amb més detall al següent article sobre l’anàlisi de les eleccions autonòmiques a la Vilavella.

Text de Joan Badenes

Gràfics i taules de Joan Recatalà

Parallamps

Estimat Fernando…

Són massa els matins, migdies, capvespres i nits en què et trobe a faltar, amic…

És per això que no ets fulla perduda en cap vora de barranc, ni la distància del temps en què no hi ets, no esborra l’aigua del record, ni l’estima per la teua fesomia.

Ací, has de saber que ningú t’oblida, que intentem cremar les “neures”, els dimonis interiors. Cada matí -pose els fills per testimoni- et salude en passar vora les flors, ara vermelles, que t’han deixat en el camí. Bon dia Fernando, són les 7:45 i vaig al treball. “Els parallamps dels fanals escapçats fan d’ham per rescatar-te a la terra en sang neta”.

Què en farem?

És l’excusa de la literatura, de col·locar les “as” i les “es”, unes rere les altres, per diluir aquesta separació, aquest mussol tan jove i fosc, tan fred.

Bon dia, Fernando. En entrar a La Vall, la gespa esgrogueïda et reclama i, Paco, el teu company, diu pels ulls que preparar les eines del jardí és vacuna humil contra l’oblit. Els ocellets piquen el teu nom que encara entre la gespa s’amaga; sempre juganers li fan pessigolles que mussiten en l’aire, giragonses per burlar el buit de ferro cru; avui els núvols s’han vestit del color de la plata lenta, i mentre renaix el pols impermeable de la nit adormida, les gotes de pluja t’agombolen el pit. Almenys, el nen interior que m’habita, ho veu.

Bon dia Fernando, són les 2:45 i torne del treball amb els xics. Són els mateixos quilòmetres que feies llunes i sols arrere, però les oliveres ja han estat munyides, algun trist i abandonat tarongerar -per tu me’ls mire-, d’aroma rebenta… i la brossa no demana per créixer cap permís , com les flors d’hivern, ametllers espectants de primavera, ara ja florits.És perquè el sol em frega les mans -aquests ulls badats de tanta absència- que vull retornar-te gratant els horts i omplir de terra i flors la teua bella calavera…

És per això que li trene paraules, versos callats al carter celeste, i et faig collarets amb tinta pura que per tu batega: s’entendreix el dur escrit.

Que se l’enduga el vent, que volarà i volarà, milotxa meua…!
Que la pluja cristal·lina mulle les lletres perquè et germinen flors sense estacions i cabassades d’amor ataronjat!

Les veig a l’entrada del poble; al costat d’on passen dones entumides que marxen al magatzem. Hi ha un petit rectangle de terra farcit d’una llum immensa i groga: te n’has adonat que la magreta ens somriu?

Bona vesprada Fernando. El sol s’ha post i els dits se’m gelen. Uns núvols blancs ornamenten l’horitzó que fotografie per al text; en aquest erm, ara, tan sols hi ha un bosc de parallamps, tant sols com tristos, lluents. Els abrace per sentir-te més a prop. Mentrestant uns gafarrons busquen, absents, llavor de cànem, beuen als bassals i piquen els lletsons…

Estimat amic, avui he mirat per la finestra de l’ànima i t’he trobat sense saber com fer-ho…

Ara, quan cau la nit al descampat i un aire fred m’envolta, he vist als parallamps nocturns un lleu fulgor: somreies primaveres a l’hivern.

Josep Lluís Abad i Bueno

A Fernando Gimeno Adsuara,
estimat per molts de nosaltres,
i, sempre, l’amic present.

Arròs al forn

I per a dinar què?

És dijous, dia en què els forns de pa obrin per a que la gent del poble porte les seues elaboracions culinàries a coure, i no és estrany veure passar a alguna veïna amb una cassola de fang plena d’un deliciós menjar. Quin plat és? Està clar, l’arròs al forn.

L’arròs com a ingredient principals dels nostres plats es remunta als temps dels moriscos. Molt arrelat a la dieta mediterrània i protagonista d’una gran quantitat de receptes de la terreta ha arribat fins als nostres dies. Així, des de El Pilar de la Horadada a Vinaròs, l’arròs al forn és protagonista de molts àpats, en alguns llocs fins i tot, tan important com és la Paella.

Per exemple, a Xàtiva, aquest plat va esdevindre en un concurs nacional que s’ha vingut celebrant anualment fins el 2011. Però a la Vilavella no ens quedem darrere i també fem honor a l’arròs al forn en un dia especial, el dia de la “cassoleta”. Vespres de Nadal els xiquets de l’escola celebren el fi de curs amb un dinar al pati, mengen, arròs al forn en cassoleta de fang. També les ames de casa o l’associació de jubilats i pensionistes per tancar l’any fan la seua “cassoleta” d’arròs al forn.

Però quins són els elements que conformen aquest suculent plat? Evidentment, l’arròs; una varietat de carns procedents del porc: costella, botifarra, llonganisses, pilotes de carn picada…; i pel que fa als vegetals cal afegir creïlles, tomata i una cabeça d’alls. També s’hi pot afegir julivert. Tots aquests ingredients es distribueixen per la cassola (de fang, si pot ser) i s’afegeix el caldo de l’olla, és per això, que també podem trobar cigrons entre l’arròs.

Malgrat tot, si no comptem amb el caldo sobrant de l’olla, també és pot fer simplement en aigua. De fet, no és estrany que a banda de la cassola, vegem a les dones anar cap al forn amb una ampolla d’aigua que afegiran al plat just abans de cedir-li la cassola al panader.

Amb els ingredients ja esmentats podríem dir que estem davant d’un arròs al forn estàndard, però segons ens movem per la geografia valenciana encontrem algunes variacions. A Castelló de la Plana, per exemple, en comptes de creïlla posen carabassa i fins i tot, en alguns llocs utilitzen la pell de la carabassa com a cassola per coure l’arròs. A la comarca de la Ribera posen panses junta amb els dels cigrons.

Però les variacions també les trobem en el nom, al nostre poble és conegut com arròs al forn, perquè, òbviament, és fa al forn. Però les obvietats lingüístiques són presents en totes les formes d’anomenar-lo. Arròs passejat, perquè el portem a coure als forns de les panaderies; arròs a la cassola, perquè és fa en cassola o arròs rossejat, pel color rogenc que agafa a causa de la tomata.

Si esteu salivant és hora de preparar-vos un bon arròs al forn. Ací vos deixem una de les possibles receptes, ni la millor ni la pitjor, sinó una de tantes varietats:

Ingredients per a 4 persones
• Costelles de porc,
• cansalada,
• botifarres de carn i de ceba,
• uns xoricets,
• 2 creïlles,
• 2 tomates,
• cigrons,
• 1 cabeça d´alls,
• caldo de l’olla o aigua
• oli d´oliva,
• pimentó dolç o de la Vera,
• safrà
• cassola de fang
• I per suposat, arròs

Elaboració:
Sofregir les costelles i la cansalada, a foc mig-suau. Quan estiguen apartar-les i fregir les creïlles tallades a rodanxes. Seguidament fregirem les botifarres, els xoricets i la cabeça d´alls. També l´arròs el sofregirem amb aquest oli fins que estiga ben fet.

Afegim tots els ingredients a la cassola de fang amb un cert ordre i afegim per últim el caldo de l’olla, sempre el doble que d´arròs (4 gots d´arròs = huit gots d´aigua). Li posem un pessic de safrà per a que done color. I per últim afegim les creïlles i les tomates crues a rodanxes. Ho posem tot al forn a uns 200º i uns 45′ minuts.

Ana Vicent

Contra Paradís (26/52)

26. Les processons de primavera

En els tres dies de pasqua el grup d’onze amics que ja s’havia format anàvem d’excursió amb la mona en el sa­quet i portàvem a més algun ou dur de repost, una truita amb espàrrecs i una botella de sarsa de color rosa on al segon glop començaven a surar molles de pa. Tot el terme estava ple de quadrilles i n’hi havia algunes que eren terribles. S^‘apoderaven d’un encreuament de camins estratègic enmig dels tarongers i allí sembraven el pànic perseguint les xiquetes amb coets bor­ratxos. Després de la brega l^‘olor a pólvora quedava extasiat en aquell aire d’abril que sempre semblava fet per a alçar el catxe­rulo fabricat amb paper de periòdics i una cua de retalls. Sens dubte en aquelles pàgines de diari que volaven sobre els rebrots de la primavera venien noticies d’una guerra molt major que en aquest temps es desencadenava a Europa, la incidència de la qual jo havia vist en les fotos de la revista Signal que a voltes queia per casa, però les nostres batalles en pasqua amb aquells coets borratxos de tres parades només es feien per a conquistar menuts cors de xiquetes que portaven molts llaços, i una libido encara molt tendra però excitant s’establia entre les parelles in­fantils que jugaven ja a ser nuvis per les sèquies i les alqueries.

Hi havia uns llocs d’iniciació on s’anava caminant amb espar­denyes noves de cànem a menjar la mona en aquells dies de pasqua florida, noms que sonen en la meua memòria units a les primeres palpitacions de la carn en primavera: l’ermita, el cas­tell, la bassa dels cavalls, la caseta del pinet, el motor de Sant Vicent, les basses roges, la fonteta d^‘Oliver, la casa de Lucia, el cup, el barranc fondo, la caseta de Huesa o de la Valenciana i en cadascun d’aquests punts del terme estan encara els primers àngels i dimonis de la infància, els jocs sota l’olor de pólvora i l’eco adormit de la cançó que cantava aquella xiqueta; “Una tar­de fresquita de mayo cogí mi caballo y me fui a pasear…^“. La cantava quan entre rialles botava al meu costat per la carretera de Nules sota els xops que ja verdejaven prop de la finca del Cor de Jesús, en el portal de la qual hi havia esparregueres, plumbagines  i buguenvíl·lies.

Processó Verge del Rosari, anys 50

 

Processó Verge del Rosari, 1943

 

Processó Verge del Rosari, 2015

 

Després de la setmana de pasqua arribava el dilluns de Sant Vicent i aquest dia de bon matí a l’eixida del sol es feia la processó dels combregants per a dur la comunió als malalts que no havien pogut complir amb parròquia.
Els escolans obrien aquesta marxa sacramental tocant les campanes i se­guien dues files de llauradors amb el ciri en la mà que anaven pensant en Déu o en la collita de les vernes. Sota el pal·li portat per propietaris de confiança avançava el rector amb la custòdia i darrere anava l’Ajuntament amb les vares d’autoritat i les ce­lles molt severes; tancava la sagrada comitiva la banda de mú­sica i un tropell de dones de negre que entonaven a cor: “cante­mos al amor de los amores,cantemos al Señor, Dios està aquí…”. I el primer sol del dia perfumat per la melassa dels ta­rongers pegava contra les parets blanques del poble i se sabia en quina casa hi havia un malalt perquè apareixia acabada d’emblanquinar, oberta i amb l’entrada plena de flors, amb un cobertor penjat del balcó o d’una finestra i mossèn Agustín i el sagristà Joanet de Caleto s’introduïen en una habitació on espe­rava el Sagrament un vellet transparent enmig de llençols emmi­donats o una malalta que havia tret de la còmoda la millor to­queta per a incorporar-se sobre el coixí. La comunió arribava a algunes cases humils del barri dels espardenyers al peu de l’er­mita i allí hi havia una pobresa de calç i espart alegrada pels geranis i el blavet de les baranes; entrava també en casa dels llauradors rics que tenien gallines en el corral i l’haca en l’esta­ble; la diferència de classes estava en la lluentor dels mobles, però sobretot en la qualitat de les olors: les cases dels pobres olien a sardina de bota i a moniato recalfat, les cases dels rics tenien un perfum de pa, d’herba seca, de garrofa, d’oli d’oliva, encara que aquest dia Déu entrava en tots els racons que el per­fum de les flors havia unificat.

Tinc la memòria plena d’aquelles processons de primavera. El tres de maig el rector a mitjan matí baixava a una de les eixides del poble i des d’allí beneïa el terme amb aigua d’hisop i aquest potser era l’únic insecticida que hi havia aleshores. Sobre un menut altar, els tapissos del qual agitava la brisa, es muntava aquella creu de maig enmig de les primeres hortalisses i al tio Manuel aquesta cerimònia li agradava molt. Sempre em duia amb ell i quan el rector tirava l’aigua beneïda cap a l’horit­zódels tarongers el meu tio es persignava amb molta solem­nitat i després em deia:

—L’aigua d’hisop és la millor cosa que hi ha per a les vernes. Ara només falta que el Bassero o Monsonís ens les paguen a dotze duros l’arrova. Demà et duré al tossal i veuràs quina collita hi ha.

 

Processó de les Missións, 1953

 

Processó del Corpus, 2011

 

Després venia la processó del Corpus sobre els carrers enra­mats de murta, acabats d’agranar i arruixar. L’olor a encens pu­java fins a la volada de les teules i les dones veien passar el Santíssim amb la cara empolvorada agenollades en els llindars de les cases i darrere del pal^.li la banda de música tocava la marxa reial.

Algunes famílies riques i devotes muntaven davant de la seua porta un altar sobre una catifa de pètals de flors fent dibuixos i allí es parava la custòdia. De sobte un d’aquells dies de maig arribaven alguns vendavals que deixaven el cel esme­rilat, preparat ja per a l’estiu.

 Manuel Vicent

 

 

El bon temps

Sembla que l’hivern ja ha acabat (eixa estació de l’any que a quasi ningú li agrada sense saber molt bé perquè és així). Torna a vindre l’estiu i ho fa a una velocitat endimoniada. Quan encara ressonen les darreres notes de les revetlles populars i els darrers gots de gintònic acaben d’eixugar-se a la pica del xiringuito, ja, de nou, tornen a obrir les terrasses d’estiu.

El temps no para i la seua maquinària roda i roda sense adonar-se que a nosaltres ens està fent més vells. Però nosaltres no la podem parar. Però és millor així, perquè no ens posaríem d’acord en quin moment volem aturar-la. El temps ens acurta la durada vital i els nostres fills es fan grans. La roda no para i arrossega el fred la calor, les tempestes i el ponent.

Nosaltres romanem impàvids sota la dictadura del calendari. No podem aturar-lo de cap manera, ni tampoc el podem controlar. Les alegries es fan curtes i les tristeses s’allarguen infinitament.

Però ara ja sembla que anem cara al bon temps. Un espai temporal que ens agrada, ens revitalitza i ens renova. Així comencem a veure cames blanques que guaiten per sota dels camals curts, braços i muscles descolorits, i peus que acaben d’hivernar i guaiten per davant de les sandàlies descobertes.

El mes de maig, avantsala del mes de juny que ens portarà cap al foc purificadors, ens deixa els carrers engalanats amb flors de maig. Els poals, els motxos i les finestres obertes anuncien la neteja d’estiu i els pintors i fusters recorren les cases del poble per preparar les cases on algun xiquet o xiqueta ha de prendre la comunió.

La roda no para i va consumint els dies com si fora una trituradora, però sempre hi ha algú que es queda pel camí (recorde a l’amic Salvador amb el Vespino roget i assegut de costat mentre obria les portes de bat a bat amb el crit de «Cartero»). Però els que continuem sota la voràgine dels dies, la feina i les activitats no tenim temps a pensar més d’un temps determinat sobre qui se n’ha anat, on estarà i que farà. Alguns van i els recorden als cementiris, però altres prefereixen tenir un record de quan eren vius.

El temps continuarà imparable, els dies es faran llargs o curts segons l’interès de cadascú, sense que importe massa la velocitat de les sagetes del rellotge, però els records de les persones i l’esperança de que vinguen dies millors sempre quedarà en el nostre subconscient.

Article elaborat per Sebastià Roglà.