La Plana. Paisatges de la memòria

 

El llibre  “La Plana. Paisatges de la memòria”  té com a finalitat visualitzar la Universitat Jaume I (UJI) com a capital i centre acadèmic de l’entorn geogràfic de la Plana, tant l’Alta com la Baixa. D’aquest espai pertany al menys el 60% del seu alumnat.

El llibre està dividit en set capítols que corresponen també a set zones de la Plana  que tenen cadascuna d’elles una personalitat pròpia dintre del conjunt. Cada capítol l’identifica un títol i consta de tres parts: un xicotet mapa per situar la zona en qüestió, un escrit que fa referència a aquest espai i d’un seguit de fotografies.

 

La Plana Baixa, des de la muntanya de Santa Bàrbara

 

Capítol I…. “Els límits del paradís”

Capítol II… “Cap a al cor de la serra d’Espadà”

Capítol III.. “El Millars l’artèria que rega la Plana

Capítol IV.. “Castelló, capital de la Plana

Capítol V..  “L’UJI, capital acadèmica de la Plana”

Capital VI… “El triangle marítim”

Capítol VII.. “Cap a la Plana Alta

 

Presentació a la Llotja del Cànem       

El llibre, una publicació conjunta de l’UJI i de la Diputació de Castelló, va  ser presentat el propassat dia 13 de desembre per el rector de l’UJI, Sr. Vicent Climent, i pel president de la Diputació, Sr. Javier Moliner, amb assistència dels seus autors Manuel i Joan Antoni Vicent.

 

Acte de presentació del llibre a la Llotja del Cànem

D’aquest acte la premsa es va fer ressó amb les següents frases :

A través de les seues 183 pàgines i els seus set capítols, l’obra ofereix un atractiu recorregut per la província sota el prisma del talent de Manuel Vicent en els textos i el seu germà Joan Antoni Vicent en les imatges. Tal com ha destacat el president en la seva intervenció “cadascuna d’aquestes pàgines és un regal per als sentits. Els dos germans, un a l’art de la paraula i l’altre en l’art de la fotografia, narren amb delicadesa i sentiment els paisatges de la Plana, des d’Almenara a Torreblanca i des Columbretes a la Serra d’Espadà, navegant per la memòria de un nen curiós amb mirada serena i pausada per descriure la bellesa dels paisatges, dels costums, de les emocions i el coratge dels castellonencs, dels plaers que tenim al davant i que tantes voltes mirem sense veure “.

 El president de la Diputació, Sr.Moliner,  ha assenyalat que avui presentem una oda literària, poètica i visual a la Plana de Castelló. I com no podia ser d’una altra manera, el Govern Provincial, com a garant de preservar i ficar en valor el patrimoni castellonenc, allò que estimem i del que ens sentim orgullosos, una vegada més ha volgut anar de la mà de la principal font de coneixement de la província, l’UJI, per fer realitat aquesta obra i sumar un nou llegat que deixar als castellonencs de present i futur”.

El rector de la Universitat Jaume I, Vicent Climent, ha felicitat els germans Vicent, els ha agraït el seu treball i dedicació i ha afirmat que “aquest llibre calia perquè no hem tingut, fins ara, cap altre llibre que pogués mostrar al món què som i que ho fes d’una manera tan subtil, tan elegant, tan exquisida com ho fan els germans Vicent “.

En aquest sentit, el rector ha explicat que “és un llibre difícil de classificar, ja que és un llibre literari, però també un llibre fotogràfic, un llibre de presentació d’un territori i uns paisatges, els de La Plana, que són els nostres, però que també podem mostrar amb orgull al món, i per això és també un llibre-catàleg, de presentació de la nostra terra. És, fins i tot, un llibre de viatges, un llibre per al turista i per a qui vulgui fer també un altre viatge molt especial, el de la memòria, els records de la infantesa de l’escriptor Manuel Vicent, el nostre estimat doctor honoris causa, l’escriptor castellonenc més universal i que més ha fet per donar a conèixer al món la nostra realitat, les particularitats de les gents que vivim a aquest racó de la mediterrània “.

Text… Associació de veïns

 

 

Anuncis

TRINITARIS, FUSTERS DE RENOM

Recentment s’ha clausurat al Museu una exposició sobre el Trinitaris i la seua obra sobre la noblesa de la fusta i que ha deixat empremta a la Vilavella. El present text i les fotos en forma d’enllaç que s’adjunten possibilitaran una nova visió digital de l’exposició.


Qui eren els anomenats “Trinitaris”? Per què una exposició dedicada a ells? Intentarem respondre: D’una cosa podem estar segurs, l´herència d’aquests artesans ha estat prolífica i d’excel·lent qualitat. Portes, mobles, aparells de camp, atifells quotidians i fins i tot taüts conformen una obra perfecta en els acabaments i d’un gust modernista refinat.

Una xicoteta burgesia i llauradors acomodats eren els seus principals clients. Aquells volien ostentar la riquesa recentment adquirida procedent de l’explotació de la taronja. Estem parlant de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. Borriana, Vila-real, Castelló, Nules… tots comptaven amb edificis modernistes molts d’ells amb obres dels Trinitaris. Els poms de taronges, les corbes i els motius vegetals com les roses es combinaven amb vidre i taulell entre altres elements arquitectònics.

En aquell moment la façana de la vivenda era la imatge de la família i els Trinitaris elaboraven la part principal: la porta d’entrada, el client a partir d’un catàleg elaborat pels mateixos artesants, triava els elements decoratius i la combinació de fustes (nouer, Flandes, pi de Soria…) que donarien pas a l’obra mestra. La fusta emprada era la més cara, de qualitat i alhora exòtica, la de “mobila”. Procedent d’Estats Units i triada pels artesans en el mateix port de València, era treballada a partir d’un disseny fet a mà alçada i traslladat després al material noble amb una precisió que rosa la perfecció. Pepe es feia càrrec també de treballar les filigranes que marcaven la distinció de la família o el seu poder econòmic. Algunes de les portes dels nostres carrers estan elaborades per ells (casa Sebastià Huesa, Vicent Huesa, Joaquim Silvestre “el Bollo”, Consuelo “la Ventura”, “Miguelito la Xima”, “Doloretes l’Alqueriera”, Jose María “Ximet”, “Don Roberto”…etc).

Casa Vicent Huesa ( Cliqueu a sobre per veure  part de la seu obra )

Sabem que Pepe es va formar a Castelló (desconeixem la data, suposem que a partir de 1900)  i tal vegada allí va rebre la influencia del Modernisme de l`època i la base científica de l’ofici, aprés d’avis a pares.

Al rebedor de la mateixa vivenda, es podia continuar admirant la seua habilitat en les portes del rebedor o la sala d’estar on s’ubicaven els malalts per a rebre les visites. Si continuem dins de la vivenda trobarem el dormitori amb el llit, l’armari, la còmoda, l’espill, l’engronsadora i fins i tot un “catret” tan utilitzat per anar a l’Església. Seguim endinsant-nos fins arribar a la cuina on cantereres amb flors i corbes, rebosts de fusta i vidre o “gibrells” per a fer pa formen part de la quotidianitat de casa. Si volem arribar fins el “corral” trobarem lligones i aparells per als cavalls, indispensables en pobles rurals com la Vilavella.

Vista parcial de l’exposició ( Cliqueu a sobre per veure el reportatge )

 

La trajectòria d’aquests mestres de la fusta va estar

marcada pels esdeveniments històrics. En els sistema de la

Restauració (1874-1931) i fins l’inici de la Guerra Civil (1936-39) el negoci experimenta un creixement. Cal pensar que és el moment d’expansió de la taronja. Va tan bé que havien decidit ampliar el taller construint-ne un de nou on està actualment consum (al camí-Real).

L’opulència i la importància de la família es veu en la foto de casament d’Enrique (el del mig dels tres germans homes i l’únic casat) amb Josefa Recatalà el 1923 i que fins i tot arribaria a ser nomenat alcalde del poble (construint el parc de la “Glorieta”). Els seus fills, Enrique i Juan, continuaran l’ofici fins la seua jubilació ja en democràcia. La Guerra Civil trencaria els seus somnis i obriria la porta a la misèria. Després d’estar evacuats a Castelló la tornada va ser dura. No trobaren ni ferramentes ni fusta, així que calia començar de zero. Afortunadament, trobaran una màquina per a serrar a Artana però els clients supervivents molts ja no poden pagar. No és que el preu de les seues obres fora excessiu, de fet, més bé al contrari, però ara la prioritat era menjar. Es dediquen a fer objectes de primera necessitat,  de supervivència. Tot havia canviat. Arriben així als anys 60 jubilats i amb ganes de descansar del dur treball de tants anys de servici i dedicació a tots els veïns.

Text…. Lola Molinos

Fotografia….Joan Antoni Vicent


La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

Presentació de “La Vilavella, nit i dia”

Amb ocasió de la presentació de la exposició “La Vilavella, nit i dia” vaig preparar un parell de fulls escrits com a guió del que volia dir  i que tot seguit trobareu a continuació de la foto de presentació. A sota del text hi ha un àlbum de fotos de tota la exposició.

Voldria aprofitar el títol de “la Vilavella, nit i dia” com metàfora del poble en el passat de fa uns quants anys, com la nit i la foscor,  i el poble que tenim ara. Per això quelcom tan senzill com contar-vos com era la Vilavella de quan jo era xiquet i adolescent (dècada anys 50’s del segle passat ) i com ha anat evolucionant al pas de temps.

No hi res per valorar una cosa com no tenir-la !!. El meu germà sempre diu que va descobrir realment la mar, el Mediterrani, quan ja vivia a Madrid, lluny, a l’altiplà. Jo, per la meua part sempre he estat fora, des dels 10 anys  fins a l’any 2002 i la tendència és a idealitzar allò que no tens. Als 11 anys ja estava intern als escolapis de Castelló per fer el batxiller, desprès els estudis universitaris entre Madrid i Barcelona. Treballe a Barcelona durant 30 anys i torne ara a viure al poble. Quan anava a Terrassa a veure al meu cosí Armando sempre acabaven parlant de Vilavella i no va haver cap estiu ni vacances sense passar uns dies al poble.

Anys 50’s …Vilavella estava on està ara però lluny de tot.. de València, de Castelló.. inclós de la mar. Sols ens unia un autobús de Fuente en Segures.

Ací mateix, on estem ara a la Caixa Rural, era un solar de l’antic balneari de l’Estrella. Carrers de terra (que quan plovia s’amplien de tolls), llumetes en les cantonades, ni cotxes, ni teles, ni aigua corrent, sols alguna radio. La bicicleta i no tots com mitjà de transport, alguna moto, molts carros i les seues egues i el gos lligat darrere. Les dones a llavar al llavador o a casa si tenien prop algun dels tres pous que hi havia. Per beure, un càntir i a per aigua de la font.  Moltes misses, missions, novenes i processons, això sí sempre la banda de música que alegrava aquells temps de nacional-catolicisme. Molt pronte les dones anaven de dol rigorós per la mort d’un familiar i que pràcticament no s’ho treien ja mai. Els homes cultivant el seus hortets o llogats amb jornals de fam. Altres en bicicleta al matí a la fabrica de Segarra la Vall.

A l’estiu Sant Roc i Sant Xotxim, un bou i para de contar. Serenates de la banda de música  a la plaça i  encara les ferides morals de la guerra. El cine Rialto a l’hivern en que et gelaves de fred i cine Miramar a l’estiu sota les estrelles. El bar Nacional ple de fum a l’hivern i a la fresca en l’estiu. Casa Patolea per als qui els agradava el vi. L’anada a la mar era en carro o bicicleta sols uns dies senyalats de l’estiu, per Sant Pere i la Mare de Déu d’agost.

Estudiàvem no més de 15, fills i filles de don José de la farmàcia,  del metge don Roberto, el meu germà i jo, i uns quants que anaven a l’Institut laboral de la Vall. Les escoles estaven on ara és la Casa de Cultura i el recreo a les eres del Poble Nou plenes de femers. Mestres don Manuel, don Ramón, doña Gertrudis i doña Pepita. El xiquets, i no tots, treien el certificat i a partir de 12 o 13 anys al camp o a casa segons fossis xic o xica. Quant eixíem d’escola jugàvem al  carrer o a la plaça a baló, qui el tenia, o a  parao, a galope, a capitolet, als bufos, a bali, etc…Les xiques al sambori, a saltar la corda,….

Em podeu preguntar…i amb tot això eres feliç ?…Si, molt.. la infància quasi sempre és un paradís i a més a més no es coneix un altra cosa.

Anys 60/70

Boom de la taronja. Aigües potables, s’asfalten el carrers. Primeres faroles i primers cotxes, primeres teles i electrodomèstics. Noves escoles i primers estudiants a l’institut…

Ara  tenim..

Un poble al mapa i ben comunicat.

Museu de la Vila, Museu dels Espardenyers, Casa de la Cultura, Casa de la música i  magnífiques instal·lacions esportives.

I altre patrimoni encara més important de metges, infermeres, veterinaris, psicòlegs, químics, professors d’universitat, economistes, informàtics, advocats, mestres, un mag universal, molts escriptors i un de renom, poetes, bons músics..etc…

També un nombrós grup de gent jove  amb ganes d’aportar part del seu temps lliure en millorar el que ja tenim.

Dit això parlem  de la exposició. Es tracta d’una visió de patrimoni de la Vilavella, amb ulls de dia i de nit. Fotografies en blanc i negre per apreciar no els colors sinó les formes.

Hi ha que fer constar que “totes les que estan són, però no estan totes les que són” per una raó bàsicament d’espai expositiu.

Set grans grups:  1) El barri i l’ermita 2)La Caixa , Casa de la Cultura i voltants 3) Plaça de l’Ajuntament i voltants 4)Museu, Glorieta i voltants 5) Carrers Cova Santa, Sant Vicent i Sant Roc 6) Castell i trinxeres 7) Perifèria del poble i voltants.

 

 

( Cliqueu la foto per veure la exposició)

Fotos i text… Joan Antoni Vicent

Elena Fenollosa, una vilavellera a Cambridge

Vaig anar a veure a la meua neboda  Elena Fenollosa que passava  uns dies de   vacances amb  la seua família ací a la vora en la platja de Nules, per tal de saber del seu treball com veterinària a Anglaterra. Estaven també presents la seua mare Consuelo, el seu marit Domingo, també veterinari com ella i Julia la filla de quatre anys que ja xampurreja en les tres llengües, valencià, castellà i anglès.

 

On fas fer els primers estudis ?

Al col·legi públic José Alba de la Vilavella fins tota l’EGB. Després BUP als Salesians de Borriana. La carrera de veterinària la vaig cursar a Saragossa.

Veterinària per vocació ?

Si totalment. Ja de xicoteta sempre deia que volia ser veterinària. És cert que sempre m’han agradat els animalets però a la família no hi havia precedents sobre aquests estudis, per tant clarament per vocació.

Una vegada acabada la carrera, vas exercir ací en Espanya ?.

Si, les primeres pràctiques ací a la vora, a Nules, però només uns mesos. Desprès i durant un any vaig treballar a una clínica de Badalona, encara que vivia a Barcelona. Va ser llavors quan Domingo, que ja treballava a Manchester, em va proposar d’anar allà doncs hi havia una oportunitat de treball.

elena-domingo-julia-dsc_0099p

Domingo, la xicoteta Julia i Elena a terres angleses

Com va ser el teu aterratge a Manchester, clima, idioma, ..?.

Doncs al principi molt mal ja que venint del sol i la llum nostra et trobes en capes i capes de núvols que no s’acaben mai. Referent a l’idioma, doncs no entens a la gent com si parlaren quelcom que no has estudiat. El meu anglès era correcte a nivell gramatical però d’això a parlar en la gent de la clínica, els clients amb els seus modismes, accents, etc…semblava que tot el que havia estudiat no servia per res…clar era la llengua l’obstacle inicial. Per altra banda passes d’una cultura i forma de fer nostra a una altra totalment diferent. Resumint, al principi “durillo”…

Quins van ser el primers treballs a la clínica ?

Vaig fer un internat de sis mesos en un centre de referència, un centre multidisciplinari en que hi havia moltes especialitats. Em va agradar especialment l’oftalmologia i va ser a Barcelona on temporalment vaig tornar per ampliar estudis sobre aquesta matèria. Ja de tornada a Anglaterra vaig treballar primer un any a Nottingham, desprès a Birmingham i darrerament a Bristol durant dotze anys. Ara en quan acabe les vacances ens mudarem a Cambridge. Allí a la vora hi ha una clínica-hospital de referència per ampliar estudis d’oftalmologia. Són tres anys d’estudis especialitzats i vull treure’m el títol europeu.

Però tu Elena, fa uns anys vas vindre amb unes companyes teues a Castelló per tal d’esterilitzar gatets ?

elena-fenollosa-img_5071

Esterilitzant un gatet                    (Foto JA Vicent)

Si, és cert. Això és un tema personal i episòdic ja que em sap molt greu veure gats abandonats i de forma altruista vaig participar en aquesta iniciativa. Però no, no és el meu treball.

 

Quines són les dolències en ulls en gats i gossos ?.

En gossos xatos problemes en la còrnia com úlceres per exemple. També hi ha gossos i gats diabètics que pel desequilibri en la glucosa els origina cataractes. En aquests casos és molt satisfactori adonar-se que venen cecs i just desprès de la intervenció marxen veient. També hi ha dolències de glaucomes, conjuntivitis etc…

img_2976

Cataracta

Quina és la resposta dels clients amb un gatet o gos curat ?.

Ací hi ha un gran respecte pels animals. Els clients i pacients que m’arriben a mi son diferits d’altres clíniques aleshores ja arriben amb una altra predisposició. La majoria estan molt agraïts. Normalment són molt dedicats a les seues mascotes.  El meu treball i tipus d’operacions no són barates. Són moltes visites i acabes tractant-los, però se senten molt agraïts, fan xicotets regals, molta cerimònia de “thank you” amunt i avall.

Alguna anècdota ?.

Si, una divertida. En anglès pastor es diu “shepherd”. Una vegada em van portar per curar un gos pastor alemany; en comptes de tractar-lo amb el seu nom que no el sabia, doncs li deia:”hello shepherd” o “good boy shepherd” etc… Però resulta que el seu amo es deia de cognom “shepherd” i vaig estar tota l’estona parlant-li al gos amb el cognom del seu amo. No em va dir res, senyal que no li va desagradar.     

elena-p

Elena                ( https://www.dickwhitereferrals.com )

Creus que esta especialitat teua la podries exercir al nostre país ?.

Abans clarament no. Però ara des de fa un tres o quatre anys, si. La gent és ja molt sensible al tema del animalets de companyia, s’estan obrint hospitals grans; hi ha gent que s’ha especialitzat a l’estranger i han tornat a Espanya. Concretament hi ha un hospital a València que porten la idea i forma de fer britànica. Tan de bo d’ací uns anys puga treballar a la nostra terra.

Un tema ara de moda, el Brexit. Com ho portes ?.

Tinc una sensació extremadament rara, de molta decepció. M’ha costat entrar en la  cultura anglesa però ara és un país que estime molt, m’agrada com funciona quasi tot. Resulta que un dia ens vam despertar i ens vam adonar que  el 52% de la població no et vol. De forma resumida, vam anar a dormir formant part del Regne Unit i ens vam despertar com a estrangers. De tota manera a nivell personal no he notat res. Ja veurem com evolucionarà tot aquest tema.

Per acabar, que trobes a faltar i que no tens ?

En primer lloc la família, ja que voldria que la nostra filla Julia s’alimentara del calor i companyia que donen agüelos, tios, cosinets i cosinetes. A les meus  amigues també, però es diferent,  ja que ara  hi ha vols barats, correus, whatsapps, skype, etc.. .La comunicació hui en dia es diferent a fa 15 anys quan vam aterrar per aquelles terres. I per damunt de tot també la forma de viure i el clima. 

Per a mi ha estat una conversa molt entranyable ja que conec a Elena des de xicoteta i ací en esta mar de Nules hem compartit estius amb familiars i amics. Sols afegir que aquestes respostes tan clares i concises han estat rodejades del seu somriure que fan encara més bonica la seua cara.

Joan Antoni Vicent

 

Espai Manuel Vicent

(45) Los últimos mohicanos (2016) (1)p

El proper dissabte 30 a les 19h, i com a colofó  de la Primera Setmana de la Cultura i les Lletres, s’inaugura a la biblioteca de la Casa de la Cultura “l’espai Manuel Vicent”: una llibreria amb tots el títols de la seua obra literària, un bust en bronze de l’escriptor obra de l’escultor Joan Castejón  i un recull de fotos de la biografia literària de Manuel Vicent. Posteriorment es realitzarà la presentació del seu darrer llibre “Los últimos mohicanos” a càrrec del mateix escriptor i xarrada col·loqui sobre els seus llibres on la Vilavella està present, com “Contra Paradís”, “Tranvía a la Malvarrosa” i “Veràs el cielo abierto”. També  en la primera novel·la “Pascua y Naranjas” , encara que no de forma explicita, sí que l’atmosfera del poble està en l’ambient.

Qui vulga pot aprofitar també aquest encontre per a la signatura d’alguns dels sus llibres.

Abans de l’acte anunciat i de forma particular es farà una visita guiada al Museu de la Vila i a la Casa Museu dels Espardenyers, ambdós espais que el nostre paisà Manuel vol conéixer personalment. Aquestes visites es faràn a partir de les 5 de la vesprada i estan obertes a tot aquell que desitje visitar també aquests dos llocs.

(14) Contra Paraíso (1993) (1)p

(2) Pascua y Naranjas (1967) (1)p(20) Tranvía a la Malvarrosa (1997) (3)p(34) Verás el cielo abierto (2005) (1)p

 AdVV