Un jalogüín a casa!

jalouin2

Un super jalogüín ! !

Us ho assegure,  no sé com va ocórrer, però en entrar aquell matí a la cuina, el vaig veure movent la cua sobre  el banquet de granit.
Vaig haver de fregar-me els ulls davant de la meua incredulitat i, allà era, fotent bots sobre la pedra llisa: un jalogüín.

Era una cosa semblant a un peix però vestia de frac jaqueta negra, jupetí i una blanca, immaculada, impol·luta concepció per blanca camisa; somreia, sempre em somreia i duia una petita pancarta amb minúscules lletres que vaig desxifrar en traure aquella lupa color or vell i regal de mon pare per assabentar-me del missatge:

– Allibera’m! Allibera’m!

Amb la pell de les galtes estirada, el jalogüín  continuava amb aquell sagrat somriure.

A una braça tenia la paleta d’esclafar mosques i vaig pensar:

Merda de món!
Merda de gent!
Merda el pensament!

honorigarcia

L’Honori García

El país s’ensorra, els diners no mai arriben per allò necessari, més aviat s’evaporen en mans disperses de degenerats i estafadors. Les elits ho tenen tot ben lligat i trenat. A nosaltres ens prenen per idiotes.

Parlava tot sol davant del cara-neta del jalogüín; una ruïna caramel·litzada són aquests dies i la festa que ens volen fer creure.

Mentrimentres, -veges tu per què he hagut de ser jo-  qui tan sols, pel fet d’aixecar-me del llit, m’he trobat amb aquest gris petimetre que mou la cua amb pancarta incorporada!

No hi havia cap lògica, ni en el món que vivia, ni en aqueixa història que tenia davant dels nassos. Jo, un poca-solta conta-contes, no sabia com fer front a la voluntat d’aquest ésser que s’havia presentat somrient davant meu.

No ho vaig dubtar: d’una paletada el vaig esclafar tot just quan sonà el picaporta de la casa.
Encara commocionat pel fum morat que s’expandia entre els forats de la paleta vaig haver d’atendre aquella inusual trucada; de la cuina estant fins al rebedor, una boira morada em perseguia fins que vaigjalouin4bis obrir la porta.

Uns xiquets tots disfressats i amb tatuatges, serpentines, confeti, mata-sogres, trompetetes infernals i colors fins les orelles em digueren:

– Truc o tracte?

Sorprès per aquella xicalla, això és el primer que vaig badar:

– Truc o tracte?
Vés amb compte amb el cul d’aquell gat: és intacte!

El jalogüín aprofità la situació per tal d’impregnar-se en tota la colla de criatures que fugiren espantades com ànimes amb pena: Cames ajudeu-me!

Els qui vivien aquí, 2: cognoms

COGNOMS DE LA VILAVELLA

            L’estiu passat vaig publicar l’article Els qui vivien ací, una referència als moriscos, habitants de La Vilavella a les darreries del segle XVI. Aquests musulmans, conversos a la força, van ser expulsats de l’antic Regne de València el 1609, de manera que els llogarets de la Serrajaume-i-2_iiicapitulo d’Espadà, incloses la Vall d’Uixó i La Vilavella restaren buits; però ràpidament es van repoblar amb persones que vivien als pobles cristians de les rodalies. Molts d’aquests repobladors constitueixen les arrels dels habitants actuals del nostre poble, tal com ho mostren els cognoms conservats,  segle rere segle.

            Transcriuré els noms i cognoms tal com apareixen als diversos documents utilitzats, primer en valencià, fins a les darreries del segle XVIII, quan la major part ja s’escriuen en castellà. Remarcarem amb lletra negra els més freqüents i que han arribat  pràcticament als nostres dies.

            La primera referència al respecte és un document de 1611, la prestació d’homenatge a la marquesa de Quirra. Al document consta una relació de veïns “per tenir i celebrar consell, essent presents de les tres parts dels dits vehins e habitadors de la dita vila les dos”, per tal de prendre possessió de la presó, tenda, taverna i fleca (forn de pa).

Document de 1611 (Arxiu del Regne de València. Real Audiencia. Procesos Madrid. Letra G 251. Transcripció completa en La Vilavella, pp. 228-230.

Loys Azuara, major, justícia; Frances Vicent, lloctinent de justícia; Joan Agostí, major, jurat; Loys Azuara, menor, jurat; Joan Quemades, mustaçaf; Pere Prima; Pere Simó; Françes Serçola; Phelip Olomar; Anthoni Navarro; Domingo Monlleó; Anthoni Roca; Viçent Ferrandis; Pere Crual; Joseph Franch; Anthoni Çentelles; Joseph Cucala; Gaspar Ninyerola.

            Com podem veure, els cinc primers són les autoritats locals que, junt amb la resta, representen les dues terceres parts dels habitants. Ja reconeixem alguns dels cognoms que s’han mantingut, fins i tot Quemades i Ninyerola, que han arribat al segle XX, però ara desapareguts.

            La informació següent s’empra dels llistats de contribuents dels Cap.patrons de Peites  de 1622, 1682 i 1777 (Arxiu de la Diputació de Castelló); del Vecindario del Reino de Valencia de 1646 (ARV); del Manifiesto de bienes de realengo que posee la parroquial iglesia de la Villa Vieja de 1740 i, pels anys centrals del segle XIX, dels llibres de defuncions i batejos de la Parroquia. Això significa que no sempre estan recollits tots els habitants del poble, però sí la majoria de cognoms.

            Al primer Cap.patró, després de la repoblació, datat el 1622, apareixen 31 contribuents i, respecte a l’anterior document, alguns cognoms han desaparegut però  s’hi han afegit de nous.

Cap.patró de 1622:

            Lois Adzuaracarratala, menor; Joan Agost; Jaume Arcos; Claudi Blau; Pere Borràs; Pere Castellar; Vicent Carratalà, menor; Antoni Centelles; Francés de Gabriel, Clofent; Pere Clofent, fill de Francés; viuda Na Cucala; Vicent Ferrandis; Berthomeu Ferrando; Joan Figols; Joseph Franch; Miquel Loscano; Francés Vicent Lluch; Matheu Marçal; Domingo Monlleó; Hieroni Mora; Gaspar Ninyerola; Joan Oliver; Miquel Oliver, fill de Joan; Martí Peixo; Joan Quemades; Sebastià Rufes; Francés Serçola; Pere Simó, fill de Jaume; Miquel Simó, notari; Jaume Vicent, fill de Francés; Blay Vicent.  Pot ser la Fonteta d’Oliver tinga que vore amb aquest Joan Oliver, un cognom que tampoc ha tingut continuïtat.

            Uns anys després, al Vecindario de 1646, apareixen els mateixos cognoms i uns pocs de nous: Aguilar, Aguilella, Barruer, Blanch, Navarro, Ribera i Soriano. Els moviments migratoris són sempre una constant en la història de qualsevol poble,  reflectida en les entrades i eixides de cognoms, molts dels quals s’han format a partir del lloc de procedència.

             A les darreries de segle, el 1682, es conserva poc més d’una dotzena dels que constaven a l’any 1622 i segueixen incorporant-se de nous. Per abreujar, d’ara endavant eliminarem els noms.

Cap.patró de 1682:

Adzuara,  Aguilar, Arcos, Aro, Badenes, Barruer, Bodí, Borràs, Bosque, Carratalà, Clofent, Costes, Esteve, Ferrandis,  Marti Navarro, Masià, Monlleó, Montón, Najer, Naixes,  Navarro, Ninyerola, Peirats, Pedra, Quemades, Ribera, Robres, Roglà, Salamó, Sales, Serrano, Sumalacarregui, (més endavant, aquest cognom apareix separat i, finalment, ha esdevingut Carreguí), Torrent, Traver, Vicent, Vilar i Villalba.

            La continuitat d’alguns cognoms es relaciona amb l’elevat nombre de fills varons que van expandint el cognom. Per exemple, porten el cognom Adsuara: Llois, Sebastià, Geroni i la viuda de Llois; Carratalà: Felis, Vicent, Bruno, Pere, Joan i Vicent; Vicent: Francés, Josep maior, Joachim, Ignaci, Josep menor i Pere. A banda dels esmentats Ninyerola i Quemades, aparaiex Najer, que encara el portaven els fills de Ana Mª Najer, Paco, Vicente i Luis Sales Najer. També hi ha que considerar el pas d’un cognom a un malnom posterior, com ara Bosque i altres que veurem més endavant i que es conserven com renom femení: Bosca.

            Al segle XVIII es consolida la majoria dels cognoms més arrelats al poble, segons el Manifiesto de 1739 i el Cap.patró de 1777:

Adsuara, Agramunt, Angel, Ballester, Barruguer, Benito, Benedito, Berthomeu, Bonet, Bonifaci, Bosque, Carratalà, Carreguí, Espuig (Dr. Pferrandizedro Espuig, rector de la Parroquia), Esteve, Fabià, Ferrandis, Ferrando, Gregori, Huguet, Ivañes, Llombart, Marti Navarro, Martínez, Mas, Millá, Montón, Monlleó,  Naixes, Najer, Navarro, Ninyerola, Orenga, Pedro, Peirats, Quemades, Recatalá, Ribera, Robres, Roglà, Romero, Rosselló, Salomó, Serra, Serrano, Torres, Traver, Tula, Vicent, Vilar, Villalba.

            Per últim, una ullada a  alguns llibres de batejos i soterrars entre 1861 i 1880, ens mostra la permanència dels anteriors i l’aparició dels més recents: Adsuara, Alavés, Alfonso, Almela, Armillas, Arnau, Aznar, Badenes, Bellido, Bosque, Buchardo, Canós, Carratalà, Carreguí, Casino, Cavaller, Cerdà, Cifre, Clofent, Collado, Días, Esteve, Ferrando, Ferrandis, García, Gomes, Gorris, Granell, Gosalvo, Hedo (posteriorment, sense h), Llombart, Mallenc, Martínez, Mechó, Millàn, Monlleó, Montón, Najer, Naixes, Nebot, Niñerola, Orenga, Peyrats, Pitarch, Quemades, Recatalà, Ribera, Roglà, Roig, Romero, Sales, Sanahuja, Saragosa, Serra, Serrano, Torres, Traver, Vicent, Vilar, Villalba, Ximeno, Ybàñez. De nou, alguns cognoms els coneixem ara com malnoms per línia femenina: Buchardo, Granell i, probablement, Mas. Pel contrari, l’antic Rosselló desapareix, però de fa uns anys hi ha un nouvingut Roselló; o Gorris, que reapareix amb el metge D. Roberto Górriz Torres.

             Altres cognoms, també molt  estesos al poble, són de més recent incorporació, com ara, Aleixandre, Barres, Bonet, Fenollosa, Lengua, etc.  Però, també és possible que no apareguen als documents esmentats, encara que foren presents en aquelles dates. Això haurem d’anar investigant-ho. De moment, ja hem vist  els que tenen un recorregut més llarg : Adsuara, Ferrandis, Navarro, Monlleó i Vicent.

Per molts anys de permanència!

Article elaborat per Concepción Domingo.

Elena Fenollosa, una vilavellera a Cambridge

Vaig anar a veure a la meua neboda  Elena Fenollosa que passava  uns dies de   vacances amb  la seua família ací a la vora en la platja de Nules, per tal de saber del seu treball com veterinària a Anglaterra. Estaven també presents la seua mare Consuelo, el seu marit Domingo, també veterinari com ella i Julia la filla de quatre anys que ja xampurreja en les tres llengües, valencià, castellà i anglès.

 

On fas fer els primers estudis ?

Al col·legi públic José Alba de la Vilavella fins tota l’EGB. Després BUP als Salesians de Borriana. La carrera de veterinària la vaig cursar a Saragossa.

Veterinària per vocació ?

Si totalment. Ja de xicoteta sempre deia que volia ser veterinària. És cert que sempre m’han agradat els animalets però a la família no hi havia precedents sobre aquests estudis, per tant clarament per vocació.

Una vegada acabada la carrera, vas exercir ací en Espanya ?.

Si, les primeres pràctiques ací a la vora, a Nules, però només uns mesos. Desprès i durant un any vaig treballar a una clínica de Badalona, encara que vivia a Barcelona. Va ser llavors quan Domingo, que ja treballava a Manchester, em va proposar d’anar allà doncs hi havia una oportunitat de treball.

elena-domingo-julia-dsc_0099p

Domingo, la xicoteta Julia i Elena a terres angleses

Com va ser el teu aterratge a Manchester, clima, idioma, ..?.

Doncs al principi molt mal ja que venint del sol i la llum nostra et trobes en capes i capes de núvols que no s’acaben mai. Referent a l’idioma, doncs no entens a la gent com si parlaren quelcom que no has estudiat. El meu anglès era correcte a nivell gramatical però d’això a parlar en la gent de la clínica, els clients amb els seus modismes, accents, etc…semblava que tot el que havia estudiat no servia per res…clar era la llengua l’obstacle inicial. Per altra banda passes d’una cultura i forma de fer nostra a una altra totalment diferent. Resumint, al principi “durillo”…

Quins van ser el primers treballs a la clínica ?

Vaig fer un internat de sis mesos en un centre de referència, un centre multidisciplinari en que hi havia moltes especialitats. Em va agradar especialment l’oftalmologia i va ser a Barcelona on temporalment vaig tornar per ampliar estudis sobre aquesta matèria. Ja de tornada a Anglaterra vaig treballar primer un any a Nottingham, desprès a Birmingham i darrerament a Bristol durant dotze anys. Ara en quan acabe les vacances ens mudarem a Cambridge. Allí a la vora hi ha una clínica-hospital de referència per ampliar estudis d’oftalmologia. Són tres anys d’estudis especialitzats i vull treure’m el títol europeu.

Però tu Elena, fa uns anys vas vindre amb unes companyes teues a Castelló per tal d’esterilitzar gatets ?

elena-fenollosa-img_5071

Esterilitzant un gatet                    (Foto JA Vicent)

Si, és cert. Això és un tema personal i episòdic ja que em sap molt greu veure gats abandonats i de forma altruista vaig participar en aquesta iniciativa. Però no, no és el meu treball.

 

Quines són les dolències en ulls en gats i gossos ?.

En gossos xatos problemes en la còrnia com úlceres per exemple. També hi ha gossos i gats diabètics que pel desequilibri en la glucosa els origina cataractes. En aquests casos és molt satisfactori adonar-se que venen cecs i just desprès de la intervenció marxen veient. També hi ha dolències de glaucomes, conjuntivitis etc…

img_2976

Cataracta

Quina és la resposta dels clients amb un gatet o gos curat ?.

Ací hi ha un gran respecte pels animals. Els clients i pacients que m’arriben a mi son diferits d’altres clíniques aleshores ja arriben amb una altra predisposició. La majoria estan molt agraïts. Normalment són molt dedicats a les seues mascotes.  El meu treball i tipus d’operacions no són barates. Són moltes visites i acabes tractant-los, però se senten molt agraïts, fan xicotets regals, molta cerimònia de “thank you” amunt i avall.

Alguna anècdota ?.

Si, una divertida. En anglès pastor es diu “shepherd”. Una vegada em van portar per curar un gos pastor alemany; en comptes de tractar-lo amb el seu nom que no el sabia, doncs li deia:”hello shepherd” o “good boy shepherd” etc… Però resulta que el seu amo es deia de cognom “shepherd” i vaig estar tota l’estona parlant-li al gos amb el cognom del seu amo. No em va dir res, senyal que no li va desagradar.     

elena-p

Elena                ( https://www.dickwhitereferrals.com )

Creus que esta especialitat teua la podries exercir al nostre país ?.

Abans clarament no. Però ara des de fa un tres o quatre anys, si. La gent és ja molt sensible al tema del animalets de companyia, s’estan obrint hospitals grans; hi ha gent que s’ha especialitzat a l’estranger i han tornat a Espanya. Concretament hi ha un hospital a València que porten la idea i forma de fer britànica. Tan de bo d’ací uns anys puga treballar a la nostra terra.

Un tema ara de moda, el Brexit. Com ho portes ?.

Tinc una sensació extremadament rara, de molta decepció. M’ha costat entrar en la  cultura anglesa però ara és un país que estime molt, m’agrada com funciona quasi tot. Resulta que un dia ens vam despertar i ens vam adonar que  el 52% de la població no et vol. De forma resumida, vam anar a dormir formant part del Regne Unit i ens vam despertar com a estrangers. De tota manera a nivell personal no he notat res. Ja veurem com evolucionarà tot aquest tema.

Per acabar, que trobes a faltar i que no tens ?

En primer lloc la família, ja que voldria que la nostra filla Julia s’alimentara del calor i companyia que donen agüelos, tios, cosinets i cosinetes. A les meus  amigues també, però es diferent,  ja que ara  hi ha vols barats, correus, whatsapps, skype, etc.. .La comunicació hui en dia es diferent a fa 15 anys quan vam aterrar per aquelles terres. I per damunt de tot també la forma de viure i el clima. 

Per a mi ha estat una conversa molt entranyable ja que conec a Elena des de xicoteta i ací en esta mar de Nules hem compartit estius amb familiars i amics. Sols afegir que aquestes respostes tan clares i concises han estat rodejades del seu somriure que fan encara més bonica la seua cara.

Joan Antoni Vicent

 

La font de llavar.

“El llavador públic estava al costat de la Glorieta i allí les dones del poble, alineades davant de la pedra, rentaven la bugada familiar.  Amb el sabó de sosa lluitaven contra la suor dels calçons, pantalons i camises dels llauradors”

Manuel Vicent  (del llibre Contra Paradís, 1993)

En aquest blog ens fem ressò dels canvis urbanístics de llocs i carrers que la memòria fotogràfica ho permet, així com  formes de viure i activitats molt presents  en la vida quotidiana del nostre poble i ara desaparegudes.

Ara presentem un indret profusament emprat per les nostres mares i avantpassades, el llavador. Un espai que  formava part de la nostra vida diària doncs, allà, durant molt de temps, es netejava la roba de tot el veïnat.

foto-anys-20-llargaria

Llavador any 1.921. Del llibre ” Memòria fotogràfica de la Vilavella “.

Amb l’arribada de l’aigua potable a les cases i tot just després la llavadora, ha esdevingut un recurs poc utilitzat, però ara és una joia etnogràfica, una estança d’indubtable valor patrimonial encertadament incorporada a l’edifici del Museu de la Vilavella.

Actualment ens és difícil imaginar com es feia la bugada, una feixuga tasca que la tradició encomanava a les dones. Portar la roba amb tines, poals, safates i gibrells a la font, hores de dura brega, fregant, ensabonant,  rentant, eixugant, i amb la càrrega humida, tornar-la a casa per estendre-la. Ara les comoditats i facilitats per a llavar la roba que ha aportat la llavadora, on la feina consisteix en introduir la roba, posar el sabó i el suavitzant, seleccionar un programa i després estendre-la, ha deixat obsolet com a ús diari  el llavador públic i poc utilitzat el safareig domèstic.

font-de-llavar-1985-ps1p

Font de llavar, 1985                (Foto JA Vicent)

Veiem  el llavador tal com és des de fa cent anys, una instal·lació necessària per a la higiene i neteja de la roba, de construcció senzilla, harmoniosa, que no ha canviat durant aquest temps.Guarda silenciosament tot un munt d’històries, contalles, xafarderies, preocupacions, comentaris i novetats ocorregudes al poble que allà han compartit les protagonistes de la dura tasca de rentar la roba, les dones.

font-anys-50-costat

Dones llavant, anys 50. Arxiu de J. Escrig.

El llavador no sols era el lloc on fer la bugada, era també l’espai privatiu de les dones on cap home entrava. La gent jove se n’adonarà de la diferent divisió en la utilització dels espais segons sexe, les dones al llavador (treball no reconegut), els homes al casino (oci). Qüestions de l’educació tradicional, si més no en camí de superació, al menys teòricament, ja que la cultura va canviant i va superant-se l’actitud de creure que els treballs domèstics, com la neteja de la roba,  és cosa de dones. La tradició patriarcal divideix el treball en funció del gènere i a les dones atorga el treball domèstic, ni reconegut ni remunerat.font-anys-50-costat-2

Però fem un poc d’història. Abans de la  construcció del llavador les dones netejaven la roba agenollades en sèquies, rierols, rius  o fonts. La Vilavella creix al voltant de fonts, la Freda i la  Calda; en les seues aigües  rentaven la roba les  nostres avantpassades. Segons el cronista de la vila, Joan A. Vicent Cavaller, la primera menció al llavador data de 1583; les dones de Nules pujaven a la font Calda “a llavar i ensabonar”. El llavador està situat on després s’ instal·larien els banys de Cervelló. Les dones llavaven sobre pedres mòbils, instal·lades a una sequiola sobrera de la font Calda. En 1788 ja se’n parla d’un edifici, i s’indica, també, que les dones de Nules pujaven a llavar-hi (Nules no tenia, pròpiament un llavador). En 1842, en inaugurar-se els banys de Cervelló, el llavador es desplaça de lloc, ocupant un espai quasi coincidint amb l’actual, i  costejat pel comte de Cervelló. En 1898 el municipi el va cobrir amb teula catalana. En 1924, essent alcalde Rafael Arnau, es va rebaixar el paviment perquè les dones pogueren llavar dempeus, ja que fins aleshores ho feien agenollades, quedant el llavador tal com és avui. Actualment cobert per una sala del museu, però fins fa poc la coberta era de xapa suportada per estructures metàl·liques.

img_5148

Font de llavar, 2.015              (Foto..JA Vicent )

El nostre llavador abasta  25 metres de llargària. En cada un  dels dos costats  es construïren pedres inclinades que aboquen a unes canaletes que arrepleguen l’aigua ensabonada, impedint així que vesse en l’aigua clara. Està dividit en dues parts: la primera, d’on brolla l’aigua provinent de la font calda per a netejar la roba més polida, és denominada “la font de dalt”, i la segona per a netejar la roba més bruta, coneguda com “la font de baix”.

img_5154

Font de Llavar, 2015.                                                           (Foto..JA Vicent )

Com dèiem, actualment està bastant en desús, s’ empra esporàdicament per netejar grans bugades, com mantes, catifes, etc., o per persones que ho fan de bon grat perquè agafa molt bé el sabó.

Però el seu valor ara és patrimonial, arquitectònic i etnogràfic, i com a tal una peça més del Museu de la Vilavella,  que inclús es pot contemplar des de l’interior d’ una de les sales. Una joia del qual hem de sentir-nos-en orgullosos.

 

Vocabulari valencià al voltant de llavar la roba:

Aclarir – aixeta – bugada ( fer la bugada) – banyar – eixugar – ensabonar – escórrer – estendre – cossi – fregar – gibrell – llavar – lleixiu – remullar – rentar – raspall – safa – safareig – tina .

 

Expressions vilavelleres:

Molta roba i poc sabó:  Pocs mitjans per fer una feina.

Els draps bruts es renten a casa: Les diferències familiars es tracten en privat.

Hi ha roba estesa: Evitar dir certes coses per la presència de gent inoportuna (menors).

Igual dóna sabó que fil negre, tot és per a la roba: Dóna igual una cosa que altra, el final és el mateix.

En febrer, es va gelar sa mare en el llavaner.

 

Cobleta del versador de la Vilavella Batiste el Marraixo, dictada durant la Primera Guerra Mondial, ( recollida per Joan A. Vicent Cavaller) :

“Els hòmens estan en França / passant a  mitja ració; / les dones en Vilavella / deprenen a fer sabó”.

Joan Badenes

 

 

9 d’octubre, una excusa per tal de viure en germanor

No ens agraden les guerres. No ens agrada cap tipus de violència.

A més a més de ser experiències doloroses i miserables, també comporten i promouen la revenja, l’odi interior i un desequilibri emocional que genera desassossec i represàlia.

Antigament, no fa molts anys, la majoria dels conflictes o desavinences eren solucionades per la força bruta. Era la forma de manifestar i demostrar a tothom qui manava i qui portava les regnes dels assumptes importants de la societat. Ara, malauradament, no ha canviat molt.

El 9 d’octubre celebrem la data en què Jaume I entrà l’any 1238 a la ciutat rendida de València i guanyada als sarraïns (identificats com àrabs i més tard per la cristiandat com a tots els musulmans) que hi vivien.

Anteriorment aquesta ciutat o plaça fou conquerida (any 711), més aviat pactà una capitulació i els musulmans del segle VIII respectaren els ciutadans de València i Oriola, però les ciutats que oferiren resistència foren fortament castigades ( Mèrida o Tarragona).

Nosaltres, coneixedors per la història de totes les desgràcies que acosten les guerres, voldríem donar un nou simbolisme a aquesta data i creiem que podríem encetar una forma diferent de festejar aquesta efemèride com una excusa per celebrar la possibilitat de germanor entre els distints pobles i cultures que conformen en l’actualitat els territoris. De fet, les fronteres són tan sols línies imaginàries i convencionals posades o im-posades per uns grups humans envers els altres i on massa vegades manifesten l’estupidesa humana.

Així doncs, per a commemorar el dia del valencians, utilitzarem  la música que Pep Gimeno “Botifarra” interpretà per a tots nosaltres amb la nostra Banda de música tan estimada.

Que la música amanse les feres!

Lletra: Recordem al tio Palero / al cantar la granaïna, / la que esballava en la plaça / i la festa es feia aixina. //  Llaurador de terra ferma, /  no es valora el teu treball / ni en fruita ni en verdura / ni en vinya i tarongeral. // Si no canvia la taronja / i el preu no millora un poc, / agarrem la motoserra / i fem llenya per al foc. //  Que visca Montaverner, / el poble de l’alegria,  / on les xiques són boniques / i ballen la granïna.

Lletra : La Petenera està mala, / i no saben lo que té, / que ha dormit en camisola, / a la porta del carrer. / La Petenera està mala, / i no sabem lo que té // Diuen que te’n vas, te vas, / a Canales  a vevir, a una casa con balcones / i a l’hospital a morir. / Diuen que te’n vas, te vas, a Canales a vevir. // La Petenera s’ha mort, / ja la van a soterrar. / La porten quatre toreros, / el retor i el sagristà. / La Petenera s’ha mort, / ja la van soterrar.

Lletra: Mira si he corregut terres, / que he estat en Alfarrasí, / en Adzaneta i Albaida, / en el Palomar i ací. //  L’ altre dia jo somiava / que ja era realitat / un món sense violència / ple de pau i llibertat // Vinc del cor de la Costera, / del poble dels socarrats, / d’allà on renaixen les cendres / del meu País Valencià.

La pell fina

djangoQuan érem menuts, els dissabtes, ens asseiem davant la televisió, en blanc i negre, per contemplar als pistolers de l’oest americà fer ús de la munició de manera indiscriminada contra tot el que venia bé. Nosaltres amb un got de malta i un tros de coca, anomenada «de boda», observàvem aquells actors que sempre resultaven triomfadors en qualsevol duel.

            En aquelles pel·lícules de mitat vesprada, davant d’un possible enemic, no es preguntava mai. Hi havia una llei no escrita que deia que abans es disparava i després es preguntava. Ara, sembla que hem tornat al llunyà oest i, encara que les bales no ixen des d’un revòlver, fan el mateix efecte que abans (o pitjor).

            Les xarxes són com una gran pistola des de la qual es disparen armes més mortíferes que les dels dissabtes de vesprada, així tothom que té accés a un teclat i una xarxa pot fer molt més mal que abans.

            On ha quedat aquell mite sobre el botó del que disposaven els americans i els russos per disparar en qualsevol moment i fer esclatar mig món? Aquest ha quedat substituït per un teclat  i una xarxa.

            On vull arribar amb tot això? Doncs bé, en l’actualitat tothom té dret a opinar, a embolicar, a criticar i a exigir. Ningú, comprova. Ningú pensa. I a ningú li importen les conseqüències que la pulsació d’un botó virtual pot originar. En fi tothom pot disparar, en qualsevol moment, sense necessitat de preguntar.

           farenheit-2 D’aquesta manera, ens permetem el luxe de donar la nostra opinió sense contrastar moltes de les manifestacions que es fan. Moltes vegades compartim comentaris o entrem en discussions de les quals, una gran part, són interessades i en algunes d’elles, encara que no sabem de que es parla, ens deixem portar per on vol la majoria.

            Totes aquestes discussions han fet que s’haja produït una involució en la manera de pensar del col·lectiu. Ens hem tornat molt poc permissius, ens hem fet més radicals, més intolerants, però el més greu és que, també, estem perdent el sentit de l’humor.

            Hui en dia no es pot donar cap opinió diferent de la que pensa un col·lectiu  nombrós i influent, no podem criticar certs comportaments ni ideals, ni tampoc podem tindre un pensament diferent en segons quins llocs del país o del món. Perquè, quan un satèl·lit d’aquests que circulen per les xarxes, moltes vegades amb un pseudònim, diu que el sol és negre tothom ho acaba creient i defensant com si fóra quelcom i ens anara la vida.

            L’esperit crític està desapareixent, ja no queda sentit de l’humor, no es pot fer broma de segons quines coses, ens escandalitzem sense motiu, ens hem fet molt intolerants, no s’accepten les crítiques i la major part de les vegades en compte de mirar el cel, mirem el dit que l’assenyala. Tot és blanc o és negre. Els grisos han desaparegut.

            Per què, realment, qui sabia què havia passat amb els titellaires als quals havien acusat de terrorisme? Perquè tothom, policia i polítics inclosos, varen declarar que estaven fent apologia del terrorisme. I qui es va qüestionar el que varen dir alguns assistents? Ningú

    maria_frisa        L’escriptora Maria Frisa ha estat criticada i assetjada per un llibre escrit sobre l’educació del nostres fills. Doncs a partir d’una frase treta de context d’un llibre de 300 pàgines s’ha armat un gran enrenou. S’ha insultat a l’autora, s’ha recomanat que es cremen els seus llibres (Recordeu Farenheit 451?) i el més «graciós?» de tot és que el noranta-nou per cent dels que l’han criticada no s’han llegit el llibre.

            Un altre exemple el podríem trobar amb l’escriptor Pérez Andújar a qui se l’ha criticat pels seus treballs i els seus articles on qüestiona algunes posicions polítiques. Doncs els que no pensen com ell ja s’han encarregat d’orquestrar una campanya d’assetjament a través de les xarxes socials (com si de cop la llibertat d’expressió haguera desaparegut).

            Malauradament, la societat està entrant al joc dels qui controlen el món. Ells són els que dicten les normes a seguir. Ens diuen el que està bé i el que malament. No necessiten res més que un click a l’ordinador o que compartim alguna de les seues idees. Qui intenta qüestionar o defensar una mentida acaba engolit per la massa. I nosaltres disparem i després preguntem, mentre davant del monitor tenim recolzada la tassa de malta i encara queden molles de coca.

Article elaborat per Sebastià Roglà.