ENTREVISTA A VICENT ZARAGOZA , ÚLTIM ESPARDENYER DE LA VILAVELLA

Carlos Cuesta i Martínez

L’últim espardenyer de la Vilavella ensenya als veïns amb tallers i cursets, : «L’espardenya és una afició que em dóna vida»

Vostè va aprendre mirant als qui feien espardenyes?

Quan vaig començar no tenia els coneixements que tinc ara. T’ensenya el treball. Si estigueres nou anys al meu costat de ben segur que aprendries, perquè en veure-ho  et preguntaries per què fa açò, per què fa allò, per què fa aquest cordell així…

Quant de temps porta vostè fent espardenyes?

Vaig començar a fer espardenyes quan em vaig jubilar. El meu ofici sempre ha sigut ser obrer i després de jubilar-me, com vaig al bar i no m’agrada jugar a res, vinc ací a casa i per a mi és una distracció. Però és una distracció de la que no es pot viure, perquè unes espardenyes xicotetes costen tres o quatre hores de fer, a banda de tot el material que utilitze per fer-les. Ara el material me’l porten a la Cooperativa Sant Josep. Abans la gent també utilitzava l’espart per al camp: per fer tomateres, galeres… però ara la gent utilitza plàstic perquè és més pràctic.

Per què va començar a fer espardenyes?

No m’agrada molt llegir, sóc molt actiu i m’agrada fer coses així que vaig començar a fer gàbies quan em vaig jubilar. Durant un any o dos vaig estar fent gàbies fins que em vaig fartar, així que la meua filla menuda em va proposar fer espardenyes. En un principi vaig dir que no, perquè no tenia les ferramentes necessàries, però la meua dona guardava les de son pare en un sac. A més de les de la meua dona, he demanat ferramentes d’abans de la Guerra Civil a gent del poble a canvi de fer-los espardenyes.

Foto antiga exposada en la Casa-Museu dels Espardenyers

Quanta gent es dedicava a fer espardenyes en la Vilavella?

Tot el poble. En totes les cases feien espardenyes, excepte alguna casa que tindria tres o quatre fanecades i podien viure amb això. Mon pare era un obrer que treballava a la fàbrica Segarra, però de nit com guanyàvem pocs de diners, també feia espardenyes per vendre-les. Vam sobreviure i malviure.

Com funcionava la cooperativa dels espardenyers?

Antigament, com no hi havia màquines, abans i després de la Guerra Civil hi havia una cooperativa que estava al carrer de la Cova Santa. Els homes portàvem allí les espardenyes i hi havia una camioneta que anava a repartir-les i, a la tornada, portava espart.

Quan va tancar la cooperativa de la Cova Santa?

A la dècada dels seixanta es va deixar de fer espart, tant la cooperativa com la resta d’espardenyers, perquè ja no comprava ningú. Molta gent va tirar les ferramentes i jo les he anat recopilant. Aquestes són d’un dels últims espardenyers, el tio Ismael.

Maquinaria i ferramentes.  Casa-Museu dels Espardenyers

Per què la gent ha deixat de fer espardenyes?

L’espardenya va desaparèixer perquè dedicant-te una sola setmana a altra feina guanyaves el mateix que un mes treballant l’espart. A més que treballant en empreses estàs assegurat i l’espardenyer com a molt tenia el suport de la cooperativa i no era suficient per sobreviure. Patien molta fam.

Aleshores, vostè pensa que l’ofici de l’espardenya s’ha perdut perquè és molt d’esforç i no es guanya quasi res?

Clar. És més, quan vaig començar a festejar van començar a explotar la mina del poble, la fàbrica de Segarra de la Vall d’Uixó i a fer pous de regadius i grans obres per part de l’Ajuntament. En aquell moment ja em dedicava a l’obra i tenia dos borregos per sobreviure perquè no es guanyava res de bo. Vaig començar de peó, i de peonet guanyes tres i no res. Abans era tot un desastre. Jo sóc músic, i un dia tocant a les falles de València quan era jovenet vaig entrar en un magatzem per anar al bany. Allí vaig vore grans motles de ferro i de vidre i em van agradar tant que quinze dies després vaig buscar un lloc per posar-me a treballar com talliste.

On jo treballava feia falta gent així que li vaig dir al meu sogre, que era espardenyer, que vinguera a treballar com peó amb mi per vore si guanyava més diners. L’home va baixar a Nules a treballar amb mi i en una sola setmana va guanyar més que tot un mes fent espardenyes. I el que li va passar al meu sogre va passar a gent de tot el poble, però en altres oficis: la mina, la taronja, la construcció, la fàbrica Segarra…

Per què s’utilitza l’espart com material per fer espardenyes?

L’espart ve dels romans, perquè abans no hi havia màquines i era tot artesanal. Primer van començar a fer espardenyes de pell d’animal, després van trobar la planta a la muntanya. L’espart és una planta silvestre, no es cultiva. A l’espart li agrada un tipus de sòl concret, per exemple ací no creix bé, però en Albacete, Múrcia i Almeria és on es troba el terreny adequat per criar-lo.

L’espart s’ha de manipular abans de fer les espardenyes?

Quan l’espart es cria està silvestre i dur, per tant s’ha de picar en unes pedres picadores. L’espart picat es dobla, el cru no. Fa poc van inaugurar unes davant l’ermita de Sant Sebastià, però les més importants eren les cinc que estaven al Barranc que eren tan grans que entre dos homes no podien abarcar-les. Per picar-lo abans s’utilitzaven masses i altres ferramentes, però ara ja el piquen amb màquines.

Ferramentes, bancs i maquinaria emprada en la confecció de l’espardenya. Casa-Museu dels Espardenyers. ( Joan A. Vicent)

Quines ferramentes utilitzes?

Les agulles grans s’utilitzen per fer les soles i les agulles xicotetes per fer les cares i els talons de les espardenyes, perquè així és més pràctic. El cavallet és una ferramenta que dona forma a l’espardenya i té unes marques per a les talles. El cusset serveix per foradar l’aixereta. El metre és imprescindible perquè segons el tamany de l’espardenya hem de tallar el fil i utilitzar més o menys cordell. El mulladoret s’utilitza per mullar l’agulla i així travessar millor els cordells.

A banda de l’espart, s’utilitza algun altre material per fer espardenyes?

Actualment hi ha dos tipus d’espardenyes: les de sola d’espart i les de sola de cànem. Els últims espardenyers del poble no feien espardenyes de sola d’espart, des de fa trenta anys que ja no es fan així. El motiu és que sols amb el que costa fer l’aixereta ja costa més que el preu de tot el parell. Sense contar el material, l’aixereta costa una hora o hora i mitja d’elaboració i cobre el parell d’espardenyes per vint euros. Al sorgir les màquines i substituir el treball manual, els últims espardenyers van deixar les soles d’espart de costat perquè no era rentable i es van passar a produir espardenyes de sola de cànem.

Els últims espardenyers compraven ja el cordell i les soles de cànem de fàbrica, perquè aleshores sols has de fer la cara i el taló de l’espardenya, i són més resistents perquè porten goma a la sola i es poden banyar. Les d’espart no es poden banyar perquè es poden desfer. També les de cànem si s’embruten es poden llavar.

Espardenyes fetes per Vicent Zaragoza

Vostè a més de fer espardenyes també ha fet tallers per ensenyar a la gent del poble?

Aquest any vaig estar quinze dies ensenyant a fer espardenyes a la Casa de la cultura. Èxit del tot no ha tingut perquè la feina de les espardenyes s’ha de fer entre hòmens i dones. Per cosir la sola, que està molt dura i molt comprimida, una dona no té prou força per fer-la perquè s’ha d’apretar molt. I totes les que es van apuntar al curset van ser sis o set dones. Antigament els hòmens feien el més pesat, fer la sola i anar a picar l’espart, però primer vaig començar per ensenyar-les a fer cordes. Van aprendre molt ràpid a fer cordes i l’aixereta perquè com estan més acostumades a cosir ho aprenen abans que els homes. Després aprendre a fer cordells els va costar més, perquè en tan poc de temps costa aprendre de fer les coses ben fetes. Finalment els vaig ensenyar a fer les cares i els talons.

Per a mi l’espardenya és una distracció que em dóna vida. Fa dos setmanes vaig ensenyar als mestres que, com són joves tots, desconeixien com es feia l’espart i per què servien les màquines que hi ha exposades al museu. Abans eixes màquines les teníem en totes les cases, però o han desaparegut o se n’han desfet.

Per què als vilavellers ens diuen «lleganyosos»?

Tots els que treballaven amb espart, sobretot a la Vilavella, acabaven desenvolupant problemes a la vista: la conjuntivitis i el tracoma. Com en Vilavella tot el poble feia espardenyes, i el que no feia estava prop d’on les feien, de la pols que es genera al manipular l’espart es fan lleganyes. I els de Nules ens deien “lleganyosos” per eixe motiu, però nosaltres els diem genolluts. Els metges no sabien perquè tots els habitants de la Vilavella eren tan lleganyosos, i era per l’espart. Per eixe motiu jo sempre intente treballar al carrer, perquè em vaig donar compte que abans treballaven les espardenyes baix de garroferes o al carrer perquè l’aire no castigava la vista. L’espart s’ha de treballar en un lloc ventilat.

Postdata

El tio “Tòfol”

Ismael “El Seco”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cal recordar des de aquesta entrada als últims espardenyers que varen precedir a Vicent Zaragoza.  Realment han sigut els tres últims espardenyers que,  abans professionalment i després com a manteniment i exhibició de la seua el.laboració han mantingut viu el món de l’espardenya al nostre poble. 

AdVV

DE LLEGANYOSOS I SUPERVIVENTS

Carlos Cuesta i Martínez

 

«El treball de l’espardenya quina injustícia més gran, calces mitja humanitat i te toca patir fam»

Taulell homenatge als espardenyers que es troba al Barri, camí de l’ermita.

Tots els pobles tenen el seu malnom i en el cas de la Vilavella, una localitat castellonenca als peus de la Serralada d’Espadà de poc més de tres mil habitants, no anava a ser l’excepció. Rodejats per «genolluts» (Nules), «pardals» (la Vall d’Uixó) o «porquets» (Borriana), els veïns de la població de la Plana Baixa llueixen amb orgull el malnom de «lleganyosos». I si poden estar-ne orgullosos és perquè aquest naix de la feina característica que va donar aliment a tantes boques en la cruenta època de la postguerra: l’ofici de l’espardenya.

Aquesta dedicació, ara desapareguda, ja no és un treball rendible, i de les mil persones ―aproximadament el 40% de la població― que es van acabar dedicant a l’espardenya sols una segueix confeccionant-ne, malgrat que per afició i no per motius econòmics.

Vicent Zaragoza ―el tio Saragossa― és l’últim espardenyer, és a dir, l’últim vertader lleganyós. Encara que no ha sigut la seua feina sempre, inverteix el seu temps lliure confeccionant espardenyes de sola d’espart venent-les mòdicament a turistes o veïns del poble: «és una distracció de la que no es pot viure, perquè unes espardenyes xicotetes ―que ven per cinc euros― costen tres o quatre hores de fer a banda de tot el material que utilitze per fer-les».

El tio Saragossa, de setanta-nou anys, va començar a fer espardenyes quan es va jubilar per aprofitar l’elevada quantitat de temps lliure que podia gaudir, i malgrat que no siga una dedicació rendible no dubta en afirmar que «l’espardenya és una distracció que em dóna vida». Va aprendre sense cap tipus de mentor ni orientador, solament observant i mirant com treballaven l’espardenya a casa de la seua dona, encara que en eixe moment no estava interessat en l’ofici, ja que era obrer de vila, treball que l’ha acompanyat fins la seua retirada. «En aquell moment ja em dedicava a l’obra i tenia dos borregos per sobreviure, perquè no es guanyava res de bo», conta.

Vicent Zaragoza

I no solament hui en dia és una feina que dóna un escàs marge de benefici: l’espardenya sempre ha destacat per ser un ofici que generava molts pocs ingressos. «On jo treballava feia falta gent així que li vaig dir al meu sogre, que era espardenyer, que vinguera a treballar com manobre amb mi per vore si guanyava més diners. L’home va baixar a Nules a treballar amb mi i en una sola setmana va guanyar més que tot un mes fent espardenyes», relata l’últim espardenyer de la Vilavella.

Museu-Casa dels Espardenyers

L’escàs benefici que s’aconseguia dedicant-se a l’espardenya donava lloc a que es dedicaren famílies senceres a la producció, xiquets inclosos ja que havien de fer cordells a l’eixir de l’escola, o complementar l’ofici amb altre treball. Segons Verónica Chaves, historiadora i tècnica del Museu Casa dels Espardenyers de la Vilavella, «l’espardenya és un treball, una artesania, que no dóna molts diners. Un parell d’espardenyes costava de produir entre un dia i mig i dos dies sencers a cada espardenyer. Llavors, tenien molts fills i tenien que completar el sou amb altra activitat, normalment la taronja».

Eixa mateixa realitat vivien a casa del tio Saragossa: «Mon pare era un obrer que treballava a la fàbrica Segarra, però de nit, com guanyàvem tants pocs diners, també feia espardenyes per vendre-les. Vam sobreviure i malviure». Per tant, no resulta gens casual que al Barri (el nucli antic del poble i on es va focalitzar la manipulació d’espart i elaboració d’espardenyes a mitjans del segle passat) una imatge de ceràmica dedicada a la feina espardenyera rese: «El treball de l’espardenya quina injustícia més gran, calces mitja humanitat i te toca patir fam».

Fent eixareta

Amb una producció tan exigent i costosa, a causa de la seua elaboració eminentment manual, artesanal i domèstica i un marge de benefici tan limitat ―que fins 1960 no produïa guanys, encara que insignificants― era inevitable que el treball de l’espardenya acabara desapareixent com ho mostra la fallida de la cooperativa dels espardenyers el 1972. «L’espardenya va desaparèixer perquè dedicant-te una sola setmana a altra feina guanyaves el mateix que un mes treballant l’espart», explica Vicent Zaragoza. A més, la mecanització del procés va incentivar l’abandonament de l’espart i l’adopció del cànem per fer les soles de les espardenyes, produïdes industrialment.

Malgrat tot, la incidència de l’ofici de la manipulació de l’espart a la Vilavella és innegable. De gran rellevància a inicis dels anys quaranta i factor clau per evitar una emigració massiva a la postguerra, el treball de l’espardenya ha estat present al poble des de fa segles. En textos dels segles XVI, XVII i XVIII ja es menciona el cultiu de cànem i la presència dels oficis «corder» i «espardenyer» a la localitat. A més, no sols a la Vilavella, la utilització d’espart per fer calcer «ve dels romans» segons el tio Saragossa. «Primer van començar a fer espardenyes de pell d’animal, després van descobrir la planta», explica.

Tanta presència a la història del municipi acaba tenint un gran impacte en la seua cultura i la seua idiosincràsia. Manipular l’espart generava una polseta que s’adheria als ulls dels espardenyers, generant-los problemes oculars ―conjuntivitis i tracoma― i omplint-los la mirada de lleganyes. Aquesta tendència tan pròpia de la població va fer mereixedor el malnom de «lleganyosos» als vilavellers, un cognom propi que identificara els veïns del poble per a l’eternitat.

Pedres picadores de l’espart. Camí de l’ermita.

Si fins i tot el malnom dels veïns de la Vilavella naix d’una feina quasi extingida serà, per tant, responsabilitat dels propis vilavellers fer que no caiga en l’oblit. Per a Sebastià Roglà, regidor de cultura de l’Ajuntament de Vilavella, «La feina de l’espardenya ens ha definit als vilavellers tota la vida. És un fet identitari com podria ser la llengua o la cultura. És un fet que ens identifica i no podem perdre el passat».

«No s’ha de perdre perquè és part del que som. Tot el poble s’ha de comprometre, perquè no és part solament de l’Ajuntament i del Museu, sinó de tots nosaltres. Estem tractant de fer-ho, anem en eixe camí», assegura Verónica Chaves. Un camí que s’ha de fer, per sort, amb calcer d’espart picat i cordells brunyits.

Clique sobre la foto per entrar al museu

Museu-Casa dels Espardenyers.

 

 

 

 

L’ofici de regador

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero. Foto d’estudi feta a Madrid, cortesia de la família.

Article elaborat per Imma Vicent Cavaller

L’OFICI DE REGADOR

El mar de tarongers que contemplem ara, no ha sigut sempre així, temps enrere el nostre poble estava envoltat de garroferes, alguna vinya, ametlers, figueres: era una agricultura de secà. Els nostres avantpassats, hòmens molt treballadors, arrapaven el que podien per guanyar un bancal a la muntanya i transformar-ho en productiu. Al pla, a la partida de l’Horta, hi eren les hortetes que abastien a les famílies. A la primera dècada del segle XX  van començar, a la nostra terra els conreus de tarongers.

Com bé sabeu, el terme de la Vilavella és un mocadoret perquè Nules l’ha devorat en una abraçada mortal.

Els cultius estaven supeditats a l’aigua que queia del cel, però la transformació de les terres de secà en regadiu va menester buscar pous d’aigua per a regar els camps. És en aquest moment quan surt la necessitat de domar l’aigua i crear els motors de reg i la infraestructura adequada.

El primer motor que es té constància a la Vilavella, és el del Vaporet que rep eixe nom perquè anava a vapor. Fou creat per a regar la finca del senyoret Ranch, l’any 1908.

Un intent frustrat, poc abans de 1920: el motor de Sant Sebastià, ubicat prop del cementeri i conegut per Comptagotes per la quantitat minsa d’aigua que treia.

A principi, els mateixos propietaris de la finca s’ocupaven del reg a manta, l’aigua sortia del pou guiada per la regadora i en arribar a l’hort trencaven el cavalló -després vingueren les cadiretes- fins que tota la parcel·la quedava arrublida. Els zeladors avisaven del torn i cadascú anava i regava el seu tros.

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero, primer va treballar amb son pare, foradant la terra cercant aigua del subsòl, obrint pous i després va ser regador del motor de Sant Rafael, popularment Rafel, creat en 1943 i situat anant a Vila-real pel camí Terme. Manuel pare, eixia de casa dilluns al matí i passava dos dies i mig al terme, els fills Manolo i Miguel Mateo li portaven el menjar. El seu fill major Manuel Recatalà Ibáñez, acompanyava al seu progenitor i en jubilar-se, el va substituir, doncs ja coneixia la feina. Es va iniciar en aquest ofici abans dels 13 anys.

Pou de Sant Rafael.

El pou de Sant Rafael té 47 metres de profunditat i la temperatura de l’aigua sempre es manté a 19 graus,

és ovalat i té tres km de tubs. Regava 1.075 fanecades que després de l’abandonament de finques han esdevingut en unes 970. Per a les tandes existia una relació de 300 propietaris i regaven, escrupolosament, per l’ordre establit: s’iniciava pel número u fins al 300 i després a l’inrevés.

Quan l’hort necessitava aigua, el propietari ho sol·licitava mitjançant el paperet del motor corresponent i anotava el seu nom i cognoms i també els minuts de reg que precisava i ho dipositava a la bústia de la societat de reg que primer estaven en les façanes de les cases, una d’elles en ca Patolea; després les van agrupar a l’interior del casino de la Caixa Rural. El regador les replegava per saber les demandes. El reg mínim eren cinc minuts.

Amb els mal pagadors es va arribar a un acord: si tenien més de tres rebuts sense abonar, no els regaven els rogles.

Manolo Recatalà Ibáñez al Brasil, en una hisenda de tarongers.

El torn nocturn eren deu hores seguides que Manuel passava al voltant del motor i el diürn quatre hores més. Mentre el seu germà era menut ell feia sempre el torn de nit, més el que li pertocava de dia, més endavant, entre tots dos es repartien el treball, una setmana cadascú de nit. Manolo ha tingut sort i no li ha ocorregut cap sobresalt, però el seu germà sí que va veure com li obrien el cotxe per furtar-li. Portaven una navalla per a punxar-li les rodes.

El primer dia que Manolo va anar a regar de nit, a les tres de la matinada va caure de la paret i es va xopar, però el fet, no va tindre més conseqüències. Va encendre una foguerada per assecar-se i continuà la feina.

Manolo quan estava regant, ha vist passar helicòpters i una llum misteriosa sense soroll.

Per passar la nit portava dos entrepans, un per a les nou i el següent a les 11, després venia ressopar, el termo amb les magdalenes, però tot ho cremava. Perquè fóra més suportable la nit llegia novel·les de vaquers. En arribar a casa, quan finalitzava el torn, es dutxava i tot seguit agarrava el son, però el seu germà ho portava pitjor.

Diumenge el regador anava a cobrar els rebuts casa per casa, als agricultors que havien fet ús del motor. Recorda Manolo quan costava arrancar els diners a la gent de Nules i conta una anècdota: un dia de ponent es va apropar amb la bicicleta a la casa d’un llaurador, la dona estava en un balancí i va decidir que tornara per no alçar-se, perquè feia massa calor. Quan li ho va contar al marit, li va saber greu que la seua muller el fera tornar per capritx i aquest fet ja no es va repetir. Els mesos de juliol i agost, quan més regaven, la gent de Nules estiuejava a la mar i els regadors esperaven que tornaren al poble per a cobrar tots els rebuts endarrerits.

Primer els motors funcionaven amb gasoil i requerien un maquinista que s’encarregava d’engegar-ho, ficar-li oli i reparar-ho. Però en passar a ser elèctrics s’ocupava el regador. En temps d’escassetat feien servir com a combustible la corfa d’ametlla.

Les eines imprescindibles del regador eren: una lligona per trencar el cavalló, un rellotge per apuntar el temps que costava regar cada finca i abans, un fanal de carbur que Manolo encara l’ha fet servir a les nits. La manta per abrigar-se i descansar i les botes d’aigua per a no mullar-se els peus no podien faltar. Així i tot molts regadors han acabat malament de les cames per la humitat que sofrien.

Tots els motors del terme estan baix l’advocació de Déu, un sant o mare de Déu, representats en un retaule ceràmic a la façana del motor, encara que algú tinga un sobrenom com el dels Atrevits (Nules).

Sols el dia de la Candelera paraven i es reunien els regadors de la Vilavella i Nules, tots els del conveni per a celebrar la festivitat. Assistien a missa, dinar de germanor i després acudien al cinema Emo de Nules on es projectava la pel·lícula “Mi mula Francis” una bèstia que parlava o bé “Las chicas de la Cruz Roja”.

L’any 2000 un canvi va revolucionar l’ofici de regador en incorporar la tecnologia i el reg per goter. Cada motor ha afegit un dipòsit amb adob per a fertilitzar els horts, una feina que abans realitzava el citricultor manualment. Ara mitjançant un ordinador i des del telèfon mòbil es pot engegar o apagar la maquinària.

Per a Manolo la por més gran no venia de la terra sinó del cel, la tronada, encara que estiguera dormint, els llamps actuaven com una atracció fatal i el feien anar prest al motor.

Sant Isidre, és l’únic motor ubicat al nostre terme.

Pous de Nules que tenen la seu al nostre poble, però no hi són al terme de la Vilavella: Sant Sebastià, Sant Rafel i Cor de Jesús. Altre de la Vall d’Uixó tocant el nostre terme és Sant Josep de la Muntanya.

Material estret de la xarrada de Manolo Recatalà Ibáñez als Voluntaris pel Patrimoni.

 

La figura de Sant Sebastià al llarg de la historia de l’art

Rafael 1501

Sant Sebastià, el sant del doble martiri, “l’Apol·lo cristià”; havent sobreviscut a les fletxes, és sanat per Irene, es presenta altra vegada davant l’emperador Dioclecià amb la mateixa fe, és executat i el seu cadàver llançat a les clavegueres, d’ on serà rescatat pels seus correligionaris.

En el segle XIII la seua llegenda es difon per tota l’Europa cristiana i es convertirà en el tercer patró de Roma  darrere de Sant Pere i Sant Pau. Ja en l’epidèmia de pesta que assolà aquesta ciutat l’any 680, el seu culte s’havia intensificat. L’edat Mitjana el convertirà en protector contra l’epidèmia, sobretot després de la terrible “Pesta Negra” que causà la mort de la meitat de la població europea durant el segle XIV .

Si pensem la metàfora de les fletxes llançades contra el sant  – de les quals sobreviu i cura les seues ferides –  com les epidèmies llançades per la divinitat contra el poble pecador – com Apol·lo en la Iliada i Jehovà en el Salm VII -, això ens explicaria la seua advocació contra la pesta.

L’aventura iconogràfica d’aquest personatge semilegendari el mostra en els frescos de les catacumbes com un home madur amb toga i cabell i barba grisos – catacumbes de Sant Calixte, Roma, segle V – .

El primer Renaixement ens mostrarà un Sant Sebastià bell i jove, on evolucionarà, perdent anys i roba, fins adquirir un aspecte jovenívol. Hi ha un cert patetisme, però en la majoria d’artistes interessa més la representació de la bellesa que la del sofriment – Piero de la Francesca, Antonello de Mesina i Boticelli – .

Pedro Orrente 1616 (Catedral de València )

En el segle XVI abunda més la varietat: Rafael el presenta adolescent i androgin . Passà a ser el patró dels arquers, ballesters i fabricants d’objectes de ferro, a més dels atletes,  per allò de “noble atleta de Crist”.

Alonso de Berruguete, 1526.

Atlètic el representen Tiziano, Rubens i Bernini, o ambigu com  Bronzino, Sodoma i Van Dyck.

Està clar que per als artistes constituí un pretext per representar la bellesa física, lluir les habilitats en la representació del cos nu i el coneixement de l’ estatuària antiga.

La Contrareforma difon la iconografia de les dones santes, les composicions d’ esvelts cossos en forçades postures i turbulents cels barrocs, on un trencament anunciarà, amb àngels o sense ells, la recompensa divina.

L’art modern tampoc s’ha oblidat, des dels seus paràmetres i la seua perspectiva iconoclasta, de representar la seua figura.

De com l’art,  a través de la seua història, ha tractat la figura del Sant Sebastià, Josep Mª Ortiz donarà la deguda informació en la conferència que realitzarà en la Vilavella, amb la projecció de més de setanta imatges, de les més de tres-centes recopilades i estudiades per a l’esdeveniment.

 

Retaules ceràmics de Casa Escrig

Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)

Aquest immoble, situat al núm. 56 del carrer de Sant Vicent, ben a prop de la Font Calda, va ser bastit a les darreries del segle XVIII/inici del s.XIX. Una casa “de senyorets” ben reeixida, feta construir per Pedro Pascual Escrig. El tenim documentat com alcalde de districte de la ciutat de València durant la invasió napoleònica. En 1828 figura com a corredor de llotja i agend de canvis. Vivia al carrer de les Cuines núm. 18. Dos anys després está documentat a la nostra vila per primera vegada, mitjançant una donació a l’església parroquial: D. Pedro Pascual Escrig hizo el presente á la Virgen de la Asunción el 4 de Octubre del 1830… (Riba, 1906: 85).  Un net seu, José Escrig de Olóriz es va doctorar en dret canònic l’any 1878. Habitava a València, al carrer dels Cadirers, núm. 13, parròquia de sant Nicolau, en una casa burguesa que encara és dempeus.  Adquiriren a la Vilavella, i també al terme de Nules, un nombre elevat de finques rústiques que , majoritàriament, arrendaven. Els Escrig passaven llargues estades en aquesta casa del carrer sant Vicent.

Casa Escrig, afortunadament, es va salvar d’un enderroc més que probable, essent rehabilitada l’any 2003, per l’actual propietari Amador Berganza.  Allotja a la seua frontera dos retaules ceràmics singulars, tant per la seua vàlua artística com per les seues dimensions. Han estat declarats Béns de Rellevància Local. Foren realitzats a la ciutat de València, cap a 1810, molt probablement per un mateix pintor. L’autoria, pel moment, ens és desconeguda. Amb tècnica de taulell pla esmaltat, dibuix estergit i pintat a mà.

Sant Pere Pasqual de València

Banda esquerra de l’espectador. Configuració rectangular vertical. Mides: 174×92 cm. Quaranta cinc taulells: 32 de 20,5×20,5 cm, 12 de  20×10 i un de 10×10 . El taulell superior dret pertany a altre retaule.

Aquest sant naix a València, cap a 1227, al si d’una família cristiana mossàrab. Iniciat en els estudis eclesiàstics els continua a París, a partir de 1241. Nomenat canonge de la catedral de València en 1250. Viatja posteriorment a Roma i ingressa en l’orde de la Mercè.El 1296  a Roma estant, el papa Bonifaci VIII el consagra bisbe de Jaén. El 20 de febrer de 1297, mentre realitza una visita pastoral per la seua diòcesi és capturat durant una incursió comandada per Muhammat IIde Granada, on és traslladat captiu. Durant l’empresonament redacta  escrits de caire religiós. Mor decapitat en aquesta ciutat el 6 de desembre de 1300.

El pintor ceramista representa el sant a l’interior d’una capella,  vestit amb hàbit de canonge de la seu de València i portant un llibre on es llegeix Tota pulcra est Maria. En la part inferior descansa la capa blanca de l’orde mercedària, amb el seu escut, acompanyada de mitra i bàcul, com a bisbe de Jaén, més la palma de martiri. Front al sant, sobre un núvol, descansa la Immaculada Concepció, voltada d’angelets. Pere Pasqual va ser un ferm defensor del dogma de  la Immaculada.

El pintor ceramista es va inspirar, per a la realització d’aquest retaule, en un gravat de Manuel Bru sobre dibuix de Francesc Bru de 1794, servat a l’Acadèmia de Belles Arts de València.

Patriarca Sant Josep

Banda dreta de l’espectador. Configuració vertical. Mides: 174×92 cm. Trenta dos taulells de 20,5 x 20,5,12 de 20×10 i un fragment –que no correspon al retaule– de 10×10.

Sant Josep apareix assegut, enmig de núvols, vestit amb túnica morada, portant en braços el Nen Jesús, i sostenint la vara florida, en al·lusió a la narració dels evangelis apòcrifs. A la seua dreta apareix sant Joan Baptista xiquet, tot sostenint un bàcul creu amb filactèria on es llegeix Ecce Agnus Dei. Sobre les figures de sant Josep i el  Jesuset sobrevola l’Esperit Sant.

Tota l’escena està voltada de núvols, angelets (un d’ells portant una serra de fuster) i querubins. Possiblement el pintor ceramista coneixia el gravat de Vicent Capilla, que va realitzar sobre dibuix de Vicent López (Col·lecció municipal, València).

….

Durant la Guerra Civil, aquests dos retaules foren desmuntats, atenint-se a un edicte d’alcaldia. Els amagaren a les solletes de porcs del corral, tal com m’ha comentat ma mare, Maria, que en aquella època vivia a la casa dels Escrig, juntament amb els seus pares. Després de guerra acabada,  l’obrer Vicentet de Nabos els va tornar a instal·lar a la façana. Durant les obres de rehabilitació de l’edifici (2003) foren, novament, desmuntats i tornats a ficar, afortunadament sense conseqüències, car Vicentet havia emprat, com a suport, algep. En aquesta ocasió es va alterar l’ordre de posició: sant Josep va passar a la dreta i sant Pere Pasqual a l’esquerra. Val a dir, també, que abans de la darrera compra-venda, el retaule de Sant Pere Pasqual estava destinat a ser desmuntat per tal de  traslladar-lo a un pis del passeig de la Castellana de Madrid. El museu de la Vilavella es va oposar, fermament, a aquesta operació, perquè considerava que devien, ambdós,  continuar a la mateixa frontera per a la qual foren creats.

Fotografies dels retaules: Pascual Segura Moreno (Vila-real)

Bibliografia

PÉREZ GUILLÉN,Inocencio Vicente (1991): La pintura ceràmica valenciana del s. XVIII. Ed. Alfons el Magnànim. Valencia, planes489-90.

SEGURA MORENO, Pascual Luis (maig de 2013): www.retabloceramico.net, Los retablos cerámicos de la provincia de Castellón, números 112 i 114.

Mare meua la pastera ! Una falla villavellera de l’any 1944

Aquest escrit, revisat i corregit de nou, va ser publicat al BIM de la Vilavella.
Encara que semble estrany per a les noves generacions, fa 73 anys, concretament el 18 de març de 1944 es va plantar al nostre poble la primera falla, i onze anys després, en 1955 n’instal·laren una segona a la creu, prop del pou del carrer de santa Bàrbara, però aquesta no va tindre tanta nomenada. El mateix va ocórrer amb la tercera i última.

El tema principal i motiu d’inspiració, va ser una broma que unes xicotes gastaren a un venedor ambulant que acudia tots els dilluns al poble, per vendre pasteres per amassar el pa. L’home vestia un guardapols, jaqueta i una bufanda i amb aquesta indumentària quedà reflectit a la falla, acompanyat per una gran pastera que fou l’objecte de la burla.

Fotografia d’Enrique Escrig

La colla d’amigues que tenien en el pobre home un passatemps assegurat, anaren a la seua recerca i en trobar-lo demanaren el preu de la mercaderia, marejant-lo de mala manera, i per seguir el divertiment li digueren que volien una pastera més gran per regalar-li-la a una amiga que es casava. L’home es va quedar un poc recelós, desconfiant de l’encàrrec i a fi de cerciorar-se preguntà a una veïna si les joves eren de fiar, cosa que ella ho va afirmar sense cap dubte, contestant-li: “No es preocupe que són de confiança”.

Passaren alguns dilluns i el mercader no portava l’encomanda, cosa que causava gran bullanga entre el grup. Fins que va arribar la pastera, ben pomposa. I igual que altres vegades li preguntaren amb un to burlaner: ”tio Pasteretes -eixe era el renom que li havien tret- mos ha portat la pastera que li havíem encarregat?” Quan es la va ensenyar van fugir esvalotades i es van amagar perquè els van advertir que el polisero les buscava per tancar-les.

Prompte la notícia es va escampar pel poble i el fotògraf, Enrique Escrig, amb gran sentit de l’humor, en va traure profit i així ho va deixar palés a la falla amb el seu enginy. Vicent del Mut que estava aleshores estudiant Medicina a Madrid, va realitzar les glosses en un valencià poc ortodox i Rafael el Pintor va pintar els rètols. Els ninots, de mida natural, anaven vestits gràcies a la col·laboració d’Amèlia, germana d’Enrique. Les caretes eren de les que s’empraven a carnestoltes. Cinc ninots, quatre hòmens i una dóna formaven l’escenari humorístic.

La frontera de l’església amb el seu campanar constituïen el teló de fons de la falla, amb un lema que deia: “El dilluns mercat”. El personatge principal era el tio Pasteretes amb cara de sorpresa, la boca oberta i un cigarret que es despenjava del llavi. Amb la mà dreta subjectava una descomunal navalla i a l’esquerra duia una escaleta de pastar. No podia faltar-hi un llapis a la butxaca superior esquerra per agafar les encomandes. Al pit portava un cartell “¿Saben vostés qui ancomanat una PASTERETA?” Darrere, una jove, vestida a la moda, amb una cistella per anar al mercat i la inscripció “Mare meua la pastera, estic tota marechá, si ixe home mataulla en pega una navachá”!

Per completar la falla, el tema secundari exposava la competència entre un salser que s’havia establert a Moncofa i acudia al mercat a vendre sardines als clients i també els tenders del poble i altre venedor. Tots dos tenien al seu lloc una bóta de sardines, aliment bàsic en aquella època de postguerra. Un cartell, situat al frontal de la plataforma resava: “El dilluns en Vilavella, / es una divertició, / les dones roden la bota, / com si chuaren a bou redó”. I altre: “Agarreu la canastilla / y allarguevos al mercat/ Qu’alli vos daran sardina/ pa tota una eternitat.” Al fons un ninot esquifit, amb una sardina a la boca, s’havia quedat groguissó de tant de menjar el simpàtic peix, tota la seua dieta: “De menjar tanta sardina / me quedat estret de pit”. La veritat és que el preu de la sardina de bóta, gràcies al salser, havia caigut en picat, així ho manifestava altre cartell: “Si deu com esta costaren una pesseta…[il·legible]”. El dibuix d’una gran sardina envoltava el frontis, els laterals estaven ocupats per altres motius que no són visibles en la foto.

Com era d’esperar la falla causà gran rebombori al poble, desitjós d’esdeveniments i es va quedar per a la posteritat la frase: Mare meua la pastera!

La falla la posaren al carrer de la festa, a la placeta de Robres, l’únic lloc amb un poc d’amplària, però la vespra de la festa va caure malalta la tia Andrea (Andrea Viñerta Mechó) que just vivia d’esquena a la falla i es va morir de sobte. La tia Andrea havia estat una de les animadores, a sa casa s’havien elaborat els bunyols i el xocolate per a la celebració, així que per respecte a la difunta, traslladaren el monument, de soca-rel, sota el cantó del campanar. Poc abans de les 12 de la nit Pascual de Rovell amb la seua dolçaina i acompanyat pel seu tabaleter, posava la música. Després de cremar-la, menjaren el xocolate i s’acabà la festa.

Article elaborat per Imma Vicent.

Presentació de “La Vilavella, nit i dia”

Amb ocasió de la presentació de la exposició “La Vilavella, nit i dia” vaig preparar un parell de fulls escrits com a guió del que volia dir  i que tot seguit trobareu a continuació de la foto de presentació. A sota del text hi ha un àlbum de fotos de tota la exposició.

Voldria aprofitar el títol de “la Vilavella, nit i dia” com metàfora del poble en el passat de fa uns quants anys, com la nit i la foscor,  i el poble que tenim ara. Per això quelcom tan senzill com contar-vos com era la Vilavella de quan jo era xiquet i adolescent (dècada anys 50’s del segle passat ) i com ha anat evolucionant al pas de temps.

No hi res per valorar una cosa com no tenir-la !!. El meu germà sempre diu que va descobrir realment la mar, el Mediterrani, quan ja vivia a Madrid, lluny, a l’altiplà. Jo, per la meua part sempre he estat fora, des dels 10 anys  fins a l’any 2002 i la tendència és a idealitzar allò que no tens. Als 11 anys ja estava intern als escolapis de Castelló per fer el batxiller, desprès els estudis universitaris entre Madrid i Barcelona. Treballe a Barcelona durant 30 anys i torne ara a viure al poble. Quan anava a Terrassa a veure al meu cosí Armando sempre acabaven parlant de Vilavella i no va haver cap estiu ni vacances sense passar uns dies al poble.

Anys 50’s …Vilavella estava on està ara però lluny de tot.. de València, de Castelló.. inclós de la mar. Sols ens unia un autobús de Fuente en Segures.

Ací mateix, on estem ara a la Caixa Rural, era un solar de l’antic balneari de l’Estrella. Carrers de terra (que quan plovia s’amplien de tolls), llumetes en les cantonades, ni cotxes, ni teles, ni aigua corrent, sols alguna radio. La bicicleta i no tots com mitjà de transport, alguna moto, molts carros i les seues egues i el gos lligat darrere. Les dones a llavar al llavador o a casa si tenien prop algun dels tres pous que hi havia. Per beure, un càntir i a per aigua de la font.  Moltes misses, missions, novenes i processons, això sí sempre la banda de música que alegrava aquells temps de nacional-catolicisme. Molt pronte les dones anaven de dol rigorós per la mort d’un familiar i que pràcticament no s’ho treien ja mai. Els homes cultivant el seus hortets o llogats amb jornals de fam. Altres en bicicleta al matí a la fabrica de Segarra la Vall.

A l’estiu Sant Roc i Sant Xotxim, un bou i para de contar. Serenates de la banda de música  a la plaça i  encara les ferides morals de la guerra. El cine Rialto a l’hivern en que et gelaves de fred i cine Miramar a l’estiu sota les estrelles. El bar Nacional ple de fum a l’hivern i a la fresca en l’estiu. Casa Patolea per als qui els agradava el vi. L’anada a la mar era en carro o bicicleta sols uns dies senyalats de l’estiu, per Sant Pere i la Mare de Déu d’agost.

Estudiàvem no més de 15, fills i filles de don José de la farmàcia,  del metge don Roberto, el meu germà i jo, i uns quants que anaven a l’Institut laboral de la Vall. Les escoles estaven on ara és la Casa de Cultura i el recreo a les eres del Poble Nou plenes de femers. Mestres don Manuel, don Ramón, doña Gertrudis i doña Pepita. El xiquets, i no tots, treien el certificat i a partir de 12 o 13 anys al camp o a casa segons fossis xic o xica. Quant eixíem d’escola jugàvem al  carrer o a la plaça a baló, qui el tenia, o a  parao, a galope, a capitolet, als bufos, a bali, etc…Les xiques al sambori, a saltar la corda,….

Em podeu preguntar…i amb tot això eres feliç ?…Si, molt.. la infància quasi sempre és un paradís i a més a més no es coneix un altra cosa.

Anys 60/70

Boom de la taronja. Aigües potables, s’asfalten el carrers. Primeres faroles i primers cotxes, primeres teles i electrodomèstics. Noves escoles i primers estudiants a l’institut…

Ara  tenim..

Un poble al mapa i ben comunicat.

Museu de la Vila, Museu dels Espardenyers, Casa de la Cultura, Casa de la música i  magnífiques instal·lacions esportives.

I altre patrimoni encara més important de metges, infermeres, veterinaris, psicòlegs, químics, professors d’universitat, economistes, informàtics, advocats, mestres, un mag universal, molts escriptors i un de renom, poetes, bons músics..etc…

També un nombrós grup de gent jove  amb ganes d’aportar part del seu temps lliure en millorar el que ja tenim.

Dit això parlem  de la exposició. Es tracta d’una visió de patrimoni de la Vilavella, amb ulls de dia i de nit. Fotografies en blanc i negre per apreciar no els colors sinó les formes.

Hi ha que fer constar que “totes les que estan són, però no estan totes les que són” per una raó bàsicament d’espai expositiu.

Set grans grups:  1) El barri i l’ermita 2)La Caixa , Casa de la Cultura i voltants 3) Plaça de l’Ajuntament i voltants 4)Museu, Glorieta i voltants 5) Carrers Cova Santa, Sant Vicent i Sant Roc 6) Castell i trinxeres 7) Perifèria del poble i voltants.

 

 

( Cliqueu la foto per veure la exposició)

Fotos i text… Joan Antoni Vicent