Mare meua la pastera ! Una falla villavellera de l’any 1944

Aquest escrit, revisat i corregit de nou, va ser publicat al BIM de la Vilavella.
Encara que semble estrany per a les noves generacions, fa 73 anys, concretament el 18 de març de 1944 es va plantar al nostre poble la primera falla, i onze anys després, en 1955 n’instal·laren una segona a la creu, prop del pou del carrer de santa Bàrbara, però aquesta no va tindre tanta nomenada. El mateix va ocórrer amb la tercera i última.

El tema principal i motiu d’inspiració, va ser una broma que unes xicotes gastaren a un venedor ambulant que acudia tots els dilluns al poble, per vendre pasteres per amassar el pa. L’home vestia un guardapols, jaqueta i una bufanda i amb aquesta indumentària quedà reflectit a la falla, acompanyat per una gran pastera que fou l’objecte de la burla.

Fotografia d’Enrique Escrig

La colla d’amigues que tenien en el pobre home un passatemps assegurat, anaren a la seua recerca i en trobar-lo demanaren el preu de la mercaderia, marejant-lo de mala manera, i per seguir el divertiment li digueren que volien una pastera més gran per regalar-li-la a una amiga que es casava. L’home es va quedar un poc recelós, desconfiant de l’encàrrec i a fi de cerciorar-se preguntà a una veïna si les joves eren de fiar, cosa que ella ho va afirmar sense cap dubte, contestant-li: “No es preocupe que són de confiança”.

Passaren alguns dilluns i el mercader no portava l’encomanda, cosa que causava gran bullanga entre el grup. Fins que va arribar la pastera, ben pomposa. I igual que altres vegades li preguntaren amb un to burlaner: ”tio Pasteretes -eixe era el renom que li havien tret- mos ha portat la pastera que li havíem encarregat?” Quan es la va ensenyar van fugir esvalotades i es van amagar perquè els van advertir que el polisero les buscava per tancar-les.

Prompte la notícia es va escampar pel poble i el fotògraf, Enrique Escrig, amb gran sentit de l’humor, en va traure profit i així ho va deixar palés a la falla amb el seu enginy. Vicent del Mut que estava aleshores estudiant Medicina a Madrid, va realitzar les glosses en un valencià poc ortodox i Rafael el Pintor va pintar els rètols. Els ninots, de mida natural, anaven vestits gràcies a la col·laboració d’Amèlia, germana d’Enrique. Les caretes eren de les que s’empraven a carnestoltes. Cinc ninots, quatre hòmens i una dóna formaven l’escenari humorístic.

La frontera de l’església amb el seu campanar constituïen el teló de fons de la falla, amb un lema que deia: “El dilluns mercat”. El personatge principal era el tio Pasteretes amb cara de sorpresa, la boca oberta i un cigarret que es despenjava del llavi. Amb la mà dreta subjectava una descomunal navalla i a l’esquerra duia una escaleta de pastar. No podia faltar-hi un llapis a la butxaca superior esquerra per agafar les encomandes. Al pit portava un cartell “¿Saben vostés qui ancomanat una PASTERETA?” Darrere, una jove, vestida a la moda, amb una cistella per anar al mercat i la inscripció “Mare meua la pastera, estic tota marechá, si ixe home mataulla en pega una navachá”!

Per completar la falla, el tema secundari exposava la competència entre un salser que s’havia establert a Moncofa i acudia al mercat a vendre sardines als clients i també els tenders del poble i altre venedor. Tots dos tenien al seu lloc una bóta de sardines, aliment bàsic en aquella època de postguerra. Un cartell, situat al frontal de la plataforma resava: “El dilluns en Vilavella, / es una divertició, / les dones roden la bota, / com si chuaren a bou redó”. I altre: “Agarreu la canastilla / y allarguevos al mercat/ Qu’alli vos daran sardina/ pa tota una eternitat.” Al fons un ninot esquifit, amb una sardina a la boca, s’havia quedat groguissó de tant de menjar el simpàtic peix, tota la seua dieta: “De menjar tanta sardina / me quedat estret de pit”. La veritat és que el preu de la sardina de bóta, gràcies al salser, havia caigut en picat, així ho manifestava altre cartell: “Si deu com esta costaren una pesseta…[il·legible]”. El dibuix d’una gran sardina envoltava el frontis, els laterals estaven ocupats per altres motius que no són visibles en la foto.

Com era d’esperar la falla causà gran rebombori al poble, desitjós d’esdeveniments i es va quedar per a la posteritat la frase: Mare meua la pastera!

La falla la posaren al carrer de la festa, a la placeta de Robres, l’únic lloc amb un poc d’amplària, però la vespra de la festa va caure malalta la tia Andrea (Andrea Viñerta Mechó) que just vivia d’esquena a la falla i es va morir de sobte. La tia Andrea havia estat una de les animadores, a sa casa s’havien elaborat els bunyols i el xocolate per a la celebració, així que per respecte a la difunta, traslladaren el monument, de soca-rel, sota el cantó del campanar. Poc abans de les 12 de la nit Pascual de Rovell amb la seua dolçaina i acompanyat pel seu tabaleter, posava la música. Després de cremar-la, menjaren el xocolate i s’acabà la festa.

Article elaborat per Imma Vicent.

Presentació de “La Vilavella, nit i dia”

Amb ocasió de la presentació de la exposició “La Vilavella, nit i dia” vaig preparar un parell de fulls escrits com a guió del que volia dir  i que tot seguit trobareu a continuació de la foto de presentació. A sota del text hi ha un àlbum de fotos de tota la exposició.

Voldria aprofitar el títol de “la Vilavella, nit i dia” com metàfora del poble en el passat de fa uns quants anys, com la nit i la foscor,  i el poble que tenim ara. Per això quelcom tan senzill com contar-vos com era la Vilavella de quan jo era xiquet i adolescent (dècada anys 50’s del segle passat ) i com ha anat evolucionant al pas de temps.

No hi res per valorar una cosa com no tenir-la !!. El meu germà sempre diu que va descobrir realment la mar, el Mediterrani, quan ja vivia a Madrid, lluny, a l’altiplà. Jo, per la meua part sempre he estat fora, des dels 10 anys  fins a l’any 2002 i la tendència és a idealitzar allò que no tens. Als 11 anys ja estava intern als escolapis de Castelló per fer el batxiller, desprès els estudis universitaris entre Madrid i Barcelona. Treballe a Barcelona durant 30 anys i torne ara a viure al poble. Quan anava a Terrassa a veure al meu cosí Armando sempre acabaven parlant de Vilavella i no va haver cap estiu ni vacances sense passar uns dies al poble.

Anys 50’s …Vilavella estava on està ara però lluny de tot.. de València, de Castelló.. inclós de la mar. Sols ens unia un autobús de Fuente en Segures.

Ací mateix, on estem ara a la Caixa Rural, era un solar de l’antic balneari de l’Estrella. Carrers de terra (que quan plovia s’amplien de tolls), llumetes en les cantonades, ni cotxes, ni teles, ni aigua corrent, sols alguna radio. La bicicleta i no tots com mitjà de transport, alguna moto, molts carros i les seues egues i el gos lligat darrere. Les dones a llavar al llavador o a casa si tenien prop algun dels tres pous que hi havia. Per beure, un càntir i a per aigua de la font.  Moltes misses, missions, novenes i processons, això sí sempre la banda de música que alegrava aquells temps de nacional-catolicisme. Molt pronte les dones anaven de dol rigorós per la mort d’un familiar i que pràcticament no s’ho treien ja mai. Els homes cultivant el seus hortets o llogats amb jornals de fam. Altres en bicicleta al matí a la fabrica de Segarra la Vall.

A l’estiu Sant Roc i Sant Xotxim, un bou i para de contar. Serenates de la banda de música  a la plaça i  encara les ferides morals de la guerra. El cine Rialto a l’hivern en que et gelaves de fred i cine Miramar a l’estiu sota les estrelles. El bar Nacional ple de fum a l’hivern i a la fresca en l’estiu. Casa Patolea per als qui els agradava el vi. L’anada a la mar era en carro o bicicleta sols uns dies senyalats de l’estiu, per Sant Pere i la Mare de Déu d’agost.

Estudiàvem no més de 15, fills i filles de don José de la farmàcia,  del metge don Roberto, el meu germà i jo, i uns quants que anaven a l’Institut laboral de la Vall. Les escoles estaven on ara és la Casa de Cultura i el recreo a les eres del Poble Nou plenes de femers. Mestres don Manuel, don Ramón, doña Gertrudis i doña Pepita. El xiquets, i no tots, treien el certificat i a partir de 12 o 13 anys al camp o a casa segons fossis xic o xica. Quant eixíem d’escola jugàvem al  carrer o a la plaça a baló, qui el tenia, o a  parao, a galope, a capitolet, als bufos, a bali, etc…Les xiques al sambori, a saltar la corda,….

Em podeu preguntar…i amb tot això eres feliç ?…Si, molt.. la infància quasi sempre és un paradís i a més a més no es coneix un altra cosa.

Anys 60/70

Boom de la taronja. Aigües potables, s’asfalten el carrers. Primeres faroles i primers cotxes, primeres teles i electrodomèstics. Noves escoles i primers estudiants a l’institut…

Ara  tenim..

Un poble al mapa i ben comunicat.

Museu de la Vila, Museu dels Espardenyers, Casa de la Cultura, Casa de la música i  magnífiques instal·lacions esportives.

I altre patrimoni encara més important de metges, infermeres, veterinaris, psicòlegs, químics, professors d’universitat, economistes, informàtics, advocats, mestres, un mag universal, molts escriptors i un de renom, poetes, bons músics..etc…

També un nombrós grup de gent jove  amb ganes d’aportar part del seu temps lliure en millorar el que ja tenim.

Dit això parlem  de la exposició. Es tracta d’una visió de patrimoni de la Vilavella, amb ulls de dia i de nit. Fotografies en blanc i negre per apreciar no els colors sinó les formes.

Hi ha que fer constar que “totes les que estan són, però no estan totes les que són” per una raó bàsicament d’espai expositiu.

Set grans grups:  1) El barri i l’ermita 2)La Caixa , Casa de la Cultura i voltants 3) Plaça de l’Ajuntament i voltants 4)Museu, Glorieta i voltants 5) Carrers Cova Santa, Sant Vicent i Sant Roc 6) Castell i trinxeres 7) Perifèria del poble i voltants.

 

 

( Cliqueu la foto per veure la exposició)

Fotos i text… Joan Antoni Vicent

La Vilavella d’ahir i d’avui: la Travessera del Pouet.

Donem a conèixer una fotografia inèdita de la Vilavella de l’any 1922. Forma part d’una col·lecció de nou unitats, pròximament les publicarem ací al nostre blog, que han arribat a Joan Antoni Vicent a través de Rafa Pallarés, propietari de l’Hotel Voramar de Benicàssim, amic d’ell i del seu germà Manuel Vicent, que se les va trobar i,  escanejades, li les ha remés.

La publiquem en aquesta secció de la Vilavella d’ahir i d’avui per tal de contrastar-la amb la realitzada en l’actualitat des del mateix punt i enquadrament, tal com de costum fem, per tal d’ observar el canvi urbanístic experimentat pel nostre poble durant el temps que separen les fotografies. En aquest cas contemplar el profund canvi experimentat en la Travessera del Pouet des del carrer Sant Antoni, lloc on es trobava l’antic pou que va ser enderrocat i abolit l’any 1967 juntament amb la resta de pous públics del  poble: Barranc, plaça de la Immaculada i santa Bàrbara.

 

 

l1-428

 

La fotografia, realitzada amb una càmera de rotllo de les que existien aleshores, ens mostra una família, segurament banyistes,  posant davant del pou del carrer sant Antoni. Presenta un enquadrament perfecte – el fotògraf tenia mestratge-  i on s’observen diferent plànols, des del primer en la qual se situen els personatges al costat del pou, a la seua esquena els vilatans carregant aigua amb càntirs, la casa del carrer Sant Roc, i la torre al peu de la muntanya de santa Bàrbara que domina el vèrtex superior. Els elements centrals de la fotografia, i que entenem el fotògraf volia immortalitzar, són la família protagonista, el pou, la torre i la muntanya.

De la fotografia podem obtindre informació sobre els personatges i de la arquitectura d’aleshores al nostre poble. Com hem dit, ens trobem amb una família de 4 o 5 membres, si considerem que el fotògraf és del mateix parentiu, que amb les vestimentes de l’home, jaqueta i barret, i de la dona, xal i bossa, més la càmera, més el ser clients d’algun balneari dels onze que existien al poble, indica que és una família “amb possibles”.

La cases que observem són del tipus vivenda majoritària del poble, unes amb planta baixa, altres amb dalt,  senzilles, humils i pobres, fetes amb terra, calç,  pedra,  teula,  i emblanquinades. A part estaven les cases de la poca burgesia local i les dels més potentats, les dels “senyorets”,  propietaris agraris provinents de València i que tenien la seua casa d’estiu al poble o al terme: Llop, Ranch, Boldó, Guijarro, a més, clar està, dels onze magnífics edificis dels balnearis.

Com a element urbanístic  destaca el pou de Sant Antoni, en el que posen els personatges de la foto. Els quatre pous serien per als banyistes punts de referència a visitar; actualment es considerarien construccions de alt valor turístic d’haver sabut protegir-los, – a qui se li va ocórrer enderrocar-los i abolir-los ?- igualment com haurien  sigut considerats els edificis dels balnearis, si s’ hagueren protegit.

Després de creuar el carrer Sant Roc observem que destaca en la part superior, al peu de la muntanya de santa Bàrbara, entre garrofers, un altre element arquitectònic diferenciador, la torre situada en el vèrtex superior d’un hort tancat de Llop i que comunicava amb la seua casa amb jardí situada entre el carrer sant Roc i el de Sant Antoni.

Aquesta torre era de construcció simple, oberta que tenia com a funció ser punt d’observació i contemplació de la Plana, en aquells moments amb garroferars com a cultiu, al mig Nules, les vies del tren,  la carretera general i al fons, a l’horitzó,  la mar Mediterrània, des de Castelló  fins a Casablanca d’ Almenara. Una excel·lent i privilegiada vista.

 

img_1053pps1

La fotografia actual de Joan A. Vicent mostra un paisatge urbà radicalment canviat. El temps i l’evolució del poble ha originat un  espai urbanístic amb   nous elements, però que en el contrast  s’enyora el pou desaparegut.

En primer pla veiem la casa cantonera del carrer sant Antoni on destaquen detalls modernistes en la seua façana, la decoració de la reixa i del balcó, la porta i finestres amb les llindes i brancals de rajoles amb sanefes. Al seu interior destaca , circumval·lant tota la planta baixa, un sòcol  de rajoles decorades amb sanefes i motius florals, una porta mitgera que separa el rebedor del menjador, i un xicotet jardí interior, elements propis del modernisme.

 La casa es va construir sobre els fonaments de la senzilla vivenda anterior als inicis dels anys 30 del segle passat per  una família de València, Galofre, emparentada amb els propietaris del balneari del mateix nom, com a residència per a les seues estades al balneari i en període de vacances. Incorporava un dels primer lavabos amb banyera del poble. Va ser adquirida posteriorment per la família  Carreguí – Adsuara  que han reforçat en el seu manteniment els seu caràcter modernista.

Creua la Travessera del Pouet el carrer sant Roc en el que, en aquest punt,  destaca una ampla i robusta casa cantonera que ofereix un fris  que envolta  una magnífica teulada construïda a quatre aigües amb teula àrab.

Continua amb la paret del jardí – hort de la vivenda que dóna al carrer sant Xotxim, bastida amb pedra de Borriol per obrers de camp vilavellers- el nostre poble ha donat excel·lents obrers especialistes en la construcció de parets de pedra sostenidores dels bancals- .  L’ element central d’aquesta vivenda, edificada l’any 2000, és una clàssica torre que trobem en construccions mediterrànies, tipus masos, xalets, etc. És de forma quadrangular i es va construir com a element identificador de la vivenda, evocant i homenejant  la torre d’observació anterior que observem en la primera fotografia. Recentment se li ha afegit un rellotge de sol.

Entre els carrers sant Roc i Sant Xotxim la Travessera del Pouet continua amb un escala de 88 graons que salva  el alt desnivell existent en aquest punt.

En un antic garroferar als inicis del anys 90 es van construir 12 cases adossades que han donat continuïtat al carrer Sant Xotxim fins al camí del Barranc Roget.

En la part superior de la foto guaita un xalet blanc amb formes cúbiques de la agosarada  – pels alts desnivells – urbanització de santa Bàrbara, pràcticament buida. Actualment estan construïdes sols cinc vivendes en els, aproximadament, setanta solars projectats. Un reflex del destí que han tingut els innombrables plans d’actuació urbanística disseminats per tot arreu durant el “boom” immobiliari.

Concloent, el paisatge urbà canvia per l’acció dels veïns en el moment de construir les seues vivendes. Si estan fetes amb gust estètic i seny, aleshores contribuïm a millorar el nostre urbanisme alhora que expressa que els seus propietaris i arquitectes autors tenen  sensibilitat i bon gust. D’aquesta forma, a banda de la nostra vivenda,  estem fent un poble més bonic.

Fotografia actual : Joan A. Vicent

Text: Joan Badenes

Premsa Antiga: Festa de Sant Sebastià, 1895

Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)

El gener de 1895 –fa 122 anys- va iniciar el seu periple l’Heraldo de Castellón, un periòdic molt estimat pels historiadors, mercè la gran quantitat de dades que ens proporciona. Les cròniques relatives a la Vilavella –una estació termal prestigiosa- han il·luminat la nostra història recent. A tall d’exemple, i limitant-nos a la festa del patró, recordarem que el 20 de gener de 2015 es va publicar en aquest mateix blog una crònica de la diada de 1929, signada per Sebastià Vicent Martínez; i al programa de festes de Sant Sebastià d’enguany ha aparegut un article on es desvetla el nom de l’arquitecte de l’ermita nova: Lluís Costa Serrano.

L’Heraldo, un diari de caire liberal, va ser fundat per un valler il·lustre, José Castelló Tàrrega (La Vall d’Uixó 1866-1938), periodista i polític. Fins la seua desaparició, l’any 1938, substituït per Mediterráneo, la publicació va estar vinculada a la família Castelló Tàrrega.

ermita-001

Targeta postal, cap a 1902

La crònica que tot seguit transcrivim va ser redactada per un germà del director, Ramiro Manuel (La Vall d’Uixó ? – Madrid 1914), aleshores redactor en cap. Les biografies d’ambdós germans les podem trobar a la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, editada pel diari Levante l’any 2005.

Ramiro descriu, de forma vibrant,  l’ambient festiu que traspuava la vila. La ressenya dels actes religiosos, presidits pel rector Víctor Riba, té caràcter generalista. No s´hi aludeix, per cert, la popular fira, que, de ben segur, ja es celebraria.

Interessant l’esment a l’actuació d’uns filharmònics veïns de la Vall “modestos trabajadores”, interpretant seleccions de sarsueles, tot una novetat al poble. La festa de sant Sebastià era molt valorada pels vallers; i, recíprocament, els vilavellans estimàvem força la fira de “Sant Josep de la Vall”, dia festiu escolar fins no fa gaire.

I la referència a la gent coneguda per Ramiro entre el “inmenso gentío” arribat dels pobles de la contornada. En destaquem la presència de Pedro Alcázar, cap del partit liberal de Nules, propietari del balneari de Miramar.

sebisebi

L’ermita Vella el dia de la festa major. Targeta postal, cap a 1902

Tanmateix, tot no va ser joia en aquell dia. Ramiro, com a bon periodista, no pot deixar de mencionar el dissortat accident que va enterbolir un jorn que hom preveia joiós: la mort d’un xiquet valler, víctima innocent del trencament d’una roda de la diligència que feia el trajecte la Vall/la Vilavella. Tot provocant, ensems, un ferit greu.

Ni ressenyar el traspàs, en dia tan senyalat, de l’esposa del secretari de l’ajuntament. He consultat l’arxiu parroquial i el corresponent al Jutjat de Pau i he localitzat les actes de soterrament/defunció. María Martínez Badenes, casada amb Francisco Roig Gollart, secretari de l’ajuntament, va morir a les 2 hores del 20 de gener, víctima d’una “bronquitis catarral crònica”. Fou soterrada el mateix dia. Tenia 61 anys. El matrimoni estava domiciliat al carrer de San Vicent, número 4.

N.B. He cercat a l’internet les quatre sarsueles – també denominades, les dues primeres “juguete cómico-lírico-“. Totes hi són referenciades:

. Als Lladres (1874). Lletra d’Eduard Escalante, música de Benet Montfort.

. Milord Quico (1887). Vicent Peydró.

. Chateâu Margueaux (1887). Manuel Fernández Caballero.

. Los Baturros (1888). Llibret d’Eduardo Jackson, música de Manuel Nieto.

Transcripció

(Heraldo de Castellón, 21-1-1895).  Agraïm a l’amic Ferran Valls Planes, historiador de Xilxes, autèntic rastreator d’hemeroteques, la notícia.

DESDE VILLAVIEJA

Entusiasmos populares.- Misa y sermón en la ermita de San Sebastián.- Procesión.- Función de teatro.- Forasteros.- Una desgracia.- Nota triste.

Querido hermano y director. Llegados esta mañana a la bonita población de Villavieja he podido observar el entusiasmo que aquí despierta la fiesta del glorioso mártir San Sebastián.

Al despuntar el día, todo el mundo ha abandonado la perezosa cama lanzándose en tropel por calles y plazas esperando la hora de la salida del ayuntamiento que con el clero parroquial y una multitud inmensa se ha dirigido al ermitorio de San Sebastián donde ha tenido lugar la misa y el sermón.

Terminada esta ceremonia religiosa el cabildo municipal se ha dirigido acompañado de la música del pueblo a la Casa Capitular.

Era cosa de ver los corros que á la salida del pueblo se formaban allá sobre la una de la tarde.

Una especia de romería á la Magdalena era hoy esto.

La procesión fue lucidísima asistiendo todo el cabildo y un concurso de gentes extraordinario.

Una de las cosas que más han llamado la atención de estos vecinos ha sido la función de esta noche en el teatro; en primer lugar por ser los artistas unos modestos trabajadores de Vall de Uxó que cultivan con verdadero amore y provecho el arte de Talía y en segundo por ser aquí poco frecuentes estos espectáculos.

Se representaron las bonitas zarzuelas “¡Als lladres!”, “¡Milord Quico!”, Chateau Margaux, y “Los Baturros”; no tengo por qué decir que las obras gustaron mucho y que los artistas fueron muy aplaudidos.

Entre el inmenso gentío que de Nules, Vall de Uxó, Artana y los pueblos limítrofes se ha reunido hoy en este pueblo, he podido ver y saludar á la distinguida familia de don Lucas Francia, á la ilustrada profesora de esta ciudad Elodia Pedrós con su distinguido esposo y amigo cariñoso mío, don José Salvado; al marmolista don Miquel Sanmillán, al jefe del partido liberal de Nules don Pedro Alcázar, á los laboriosos é ilustrados actuarios de aquel juzgado don José Figueres y don José Viñarta, á las monísimas señoritas, Flors y Arquimbau, de Villarreal.

Por lo que a mi afecta me encuentro muy bien y merezco distinciones que me enorgullecen de veras.

Me tratan con sobrado cariño  y mejor que lo haría la protagonista de una novela de Dumas con el infortunado Canolles.

Hasta hoy he sido huésped afortunado en el elegante balneario que aquí posee el padre de mi buen amigo, el acreditado fabricante de guanos de esa plaza don Pascual Galofre, que á la sazón se encuentra en ésta con su buena señora y las agraciadas señoritas Pilar Galofre y Rosita Ureña.

Pero en medio de tanta algaraza y de tanto entusiasmo por el Santo, dos desgracias han venido a turbar parte de esa alegría empañando algunos rostros de lágrimas y llevando al seno de muchas familias el llanto y la pena.

Esta mañana al salir uno de los coches de Vall de Uxó con dirección á ésta, sin duda por ir muy lleno y á causa del peso se ha roto una rueda y volcando la diligencia ha ocasionado la muerte de un precioso niño del interventor de consumos de aquel pueblo don Sinforoso Abad é hiriendo gravemente á otro sugeto.

También el secretario del ayuntamiento de este pueblo ha sufrido un rudo golpe con la muerte inesperada de su esposa, acaecida hoy y cuando el entusiasmo popular desbordaba el límite de lo posible.

Dos notas tristes son éstas y me apenan el ánimo y que siento tener que participar.

Como he de aprovechar la oportunidad del viaje á ésa de un amigo mío, cierro estas líneas.

Ramiro M. Castelló

 

El Cacauero

lluis-caballer-foto-de-la-familia

Lluís Caballer, -fotografia de la família.

Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.
Es torrava el cacau, i les cacaues,
d’assuavides rodonors, serien
àvidament buscades; o bé es feien
roses, o bé hi havia carabassa.

Vicent Andrés Estellés
«El gran foc dels garbons»

Curiosament el mot cacauero manté en la nostra zona el sufix castellanitzat, però no així tramusser.
«Cacauets i tramussets, ¿qui rosega xiquets?».

El cacauet és d’origen americà, al segle XVIII ja n’hi havia plantes a València i a finals d’eixa centúria era molt corrent i es venia pels carrers i els mercats del Regne, i seria a Alginet (la Ribera Alta) on més arrelaria el conreu. Des d’aleshores que no ha deixat de consumir-se i si bé avui ja no hi ha venedors ambulants, se’n poden trobar a les botigues i els supermercats. Ma mare en torrava, als xiquets ens agradaven els cacauets perquè feien una festa per postres (Vicent Marqués. Publicat originalment a l’Avui, 2010).

Els cacaus i tramussos sempre han anat plegats, el que venia cacau també portava tramús. Una festa no ho era si no s’acompanyava d’aquestos dos productes. Tant els cacaus com els tramussos eren un aperitiu molt desitjat i popular, a la vegada que omplien la panxa i si a més d’això, estaven acabats de torrar o preparar, guanyaven en sabor.

Lluís Caballer Martínez, de la Vilavella va començar a vendre cacaus i tramussos cap a 1948 amb el seu germà Pasqual, però aquest s’ho va deixar prompte. La seua mare, Freisqueta, ja en venia a la plaça en una paradeta al costat de l’església.

Lluís disposava d’un cossi gran de zinc, a sa casa, per elaborar els tramussos de la següent manera: primer els ficava a remull, després canviava l’aigua cada dia perquè perderen l’amargor i finalment els bullia en una caldera, d’aquesta mena són mengívols. Pel que fa als cacaus, a vegades en plantava a l’hort, o bé els comprava crus i els portava en llandes al forn per torrar-los.

El tramús era de la varietat groga, sembla que en aquella època els llauradors en plantaven a les vores dels ribassos i el cacau era l’autòcton, xurret, de dos grans, menut i saborós que alternava amb les cacaues de major tamany i tres grans.

Quan eixia a vendre es cobria el cap amb una gorra i a la cintura es nugava el davantal, segurament blanc, d’una o dues butxaques per portar el canvi i els diners que cobrava. En una cistella ovalada de vímet, d’una sola ansa que identificava els cacauers, col·locava la mercaderia: paper d’estrassa per a les paperines, dues mesures de distintes mides (uns gobelets de fusta) i els cacaus i tramussos i eixia a vendre-ho pel poble. Segons el preu que li demanaven, emprava la mesureta que costava dos quinzets -la moneda del foradet al mig- o bé la mesura gran d’una pesseta, agafava el gènere i ho dipositava en la paperina per servir-ho al client.

Lluís era un home ben plantat, alt per a la seua època i amb una veu molt potent i apropiada per pregonar: “El cacaueeeroooo”.

Quan feien bous, no tants com ara, la presència del cacauero no fallava mai, inclús n’acudien de fora, a fi de poder abastir a la gentada que es congregava. Tanmateix venia la neulera (barquillera), una dona de la Vall que portava neules cilíndriques embolicades en paper de seda blanc i cridava «la barquillera, al buen barquillo». Per això, en els bous de carrer hi estava Lluís, ja fóra a Nules, Mascarell, Borriana, etc. Primer amb bicicleta i després amb un Mobilet ficava en saquets grans de tela els productes, el paper d’estrassa i els gobelets. A la Vilavella tenia uns quants llocs fixos on acudir els dies festius: a les partides de pilota valenciana, al cinema, tavernes com la del tio Quico, al carrer de sant Antoni, la de Juan de Bota i cal tio Batano, al bar Nacional i la Caixa. Altra clientela fidel eren els rogles de dones que estaven jugant la partida de cartes, com a ca la Terència –segur que alguna broma li gastarien-, ca Tenra i ca Marina, la dona de Batano, tocant a la part nord del poble. No oblidem que els hòmens anaven a les tavernes, al casino, al Nacional o a la Caixa.

vicent-romero-foto-de-la-familia

Vicent Romero, fotografia de la família

Cap a 1952-53 s’ho va deixar per regentar el bar de la Caixa.

Em diu ma mare que en un bou del carrer dels sants de la Pedra, a un cacauero foraster, guardant-se del bou, li va caure la cistella a terra. Tothom arreplegant cacaus i tramussos, encara que alguns van anar a parar a les butxaques o la boca dels que ho recollien.

El darrer cacauero de la Vilavella va ser Vicent Romero Monlleó (Vicent la Cegueta, però més conegut com a Lietes que era el renom de la dona), el seu fill homònim, l’ajudava.

Els tramussos, en sacs, els ficava a remulla al sifonet (davant de ca Barbareta, al Camí-reial) o també a la regadora d’un motor, prop de la caseta del Pateno. A vegades quan anava a agafar-ho es trobava un foradet en el sac i no era una rateta. Després els bullia a cal seu germà Benjamín en unes calderes i els cacaus, en llandes grans, els torrava al forn de Manil.

A la cistella també portava xufes remullades que eren més cares.

Tenia una paradeta al costat del bar Nacional que ja incloïa més coses com regalíssia de bastó, pipes, xicles i altres llepolies.

La mort del fill, als 20 anys en un accident de trànsit, l’any 1966 va trasbalsar al cacauero i va ser el motiu de deixar de vendre.

Article elaborat per Imma Vicent

La Vilavella d’ahir i d’avui : el Barranc.

En aquesta secció contrastem, des del mateix angle i enquadrament, fotografies realitzades fa dècades d’uns llocs determinats amb les fetes en l’actualitat. L’objectiu és observar com afecta l’ interval de temps que les separa, i constatar si ha millorat  o no l’ urbanisme local. Ara observem els canvis urbanístics esdevinguts en altre lloc d’importància cabdal del poble: el Barranc.

El tòpic assenyala que una imatge val més que mil paraules. Aquest queda de manifest observant les tres fotografies plasmades des del mateix lloc, en diferents èpoques, dels últims seixanta anys  que fan sobrer qualsevol comentari. El canvi urbanístic en el Barranc és enorme; sis dècades separen la primera i l’actual foto i la seua transformació impressiona. L’espai urbà del Barranc actual, comparat amb el de l’any 1952, no té res a veure, són dos espais tan diferents que es fa difícil relacionar-los, ja que les edificacions de nova construcció formulen un revolt que nega el seu caràcter d’espai mediterrani tradicional, tal com mostra la primera fotografia.

el-barranc-1

En ella observem una imatge perfecta d’un poble mediterrani, un espai obert, una anterior barrancada transformada en un carrer ample i una plaça a mida de vianants, amb un element socialitzador: el pou, que subministrava l’aigua dels corrents subterranis que existeixen en el subsòl de  la Vilavella, quan  encara les vivendes no es proveïen  d’aigua potable ni s’havia construït el clavegueram.  Les cases eren senzilles, d’entrada ampla, emblanquinades, de planta baixa i dalt  amb balcó, i algunes amb andana. Estaven homogeneïtzades per una similar concepció arquitectònica adaptada a les necessitats productives de les famílies, fidels a l’estil comú mediterrani amb teulada àrab. Són cases simples, de llauradors o espardenyers, que reflectien l’estatus social i econòmic dels seus habitants, diferenciades de les cases, algunes burgeses, dels carrers de la part baixa del poble.

Tot l’espai está coronat, amb una visibilitat prominent, dominant l’escenari urbanístic, pels monuments patrimonials més emblemàtics del poble: el castell i l’ermita, configurant una imatge excepcional, bella per la seua simplicitat i tanmateix amb una complexitat única: cases, pou, castell i ermita.

je_-230116dsc_5749ret

En la segona foto, feta vint anys després, a l’inici de la dècada dels setanta, ja s’observen canvis en algunes cases que apunten al trencament de l’harmonia del paisatge urbà, però encara mantenint l’altura que permet la visibilitat del castell i l’ermita. Evidentment les millores públiques com les instal·lacions d’aigua corrent i clavegueram, milloren la qualitat de vida. La presència de dos cotxes prenuncia el seu domini absolut del carrer com a trànsit i aparcament.

Però l’element central identificador del Barranc, l’entranyable pou, protagonista fins aleshores de l’espai del Barranc i que observem en les fotos sobre els bous del carrer de Sant Xotxim ja no hi és, ha sigut substituït l’any 1967 pel  monument  d’homenatge als morts del bàndol vencedor de la Guerra Civil. A partir d’aquest any domina,  impertorbable,  l’escenari del Barranc.

d9823a7b-7c24-41f8-b559-793f0598014b

La tercera foto reprodueix un paisatge actual urbà que no es reconeix amb el seu passat d’espai  mediterrani  amb cases emblanquinades. L’elevació de les anteriors cases provoca que la percepció de l’espai quede minimitzat, les dues i tres altures han trencat la uniformitat vilatana, ocultant la coronació anterior del castell i l’ermita, ja engolits en la perspectiva. Les cases ja no presenten un estil arquitectònic comú,  l’alumini substitueix al ferro i a la fusta, i els finestrals sobreeixits de les façanes eliminen els tradicionals balcons.  És el tipus de construcció que s’imposa durant els  anys setanta i vuitanta. Segurament el boom econòmic de la taronja va imposar la necessitat de canviar les antigues cases, associades a la penúria,  per altres més modernes,  però sense estil arquitectònic autòcton. Era allò nou, diferent, de nova estètica, que substituia la construcció tradicional, ben nostra.

Com molt bé mostra la foto els cotxes envaeixen tot l’espai del carrer. Com a epítom: noves construccions sense uniformitat, multitud de cotxes aparcats, un  monument alt, contenidors….., tot plegat provoca una sensació d’aclaparament, on abans era un gran espai obert que mostrava l’ermita i castell.

A falta d’un pla urbanístic rector, cadascú aplicava el seu criteri,  sense valorar l’harmonia de les façanes ni l’arquitectura tradicional. Però quan l’ajuntament s’ha dotat d’una normativa urbanística, tampoc s’ha respectat; el resultat urbanístic final en alguns indrets del poble no esdevé encisador.

Fotografies: Arxiu de Juan Escrig.

VESTIGIS DEL FRANQUISME

img_1025

Fotografia de Joan A. Vicent Recatalà

Comentari apart requereix aquest monument. Encara ara, quasi vuitanta anys després de la Guerra Civil i quaranta de la Constitució, es manté aquest recordatori dels vencedors de la guerra, mentre que els qui la van perdre han quedat en la ignorància i en l’oblit, sense cap restauració ni reconeixement.

Va ser erigit  en el tardo franquisme, l’any 1967, i esdevé una obra  contundent que  substitueix  l’antic i entranyable pou, el qual  va ser enderrocat  i abolit juntament amb els dels carrers de Sant Antoni, plaça de la Immaculada i el de Santa Bàrbara.

Com a símbol polític és un element anacrònic després de la Constitució de 1978, vigent quasi quaranta anys. En la creu està gravada l’expressió “ Caídos por Dios y por España ¡Presentes!”  enaltint una part de les víctimes i oblidant les altres,  i a més a més s’apropia del concepte d’Espanya i del nom de Déu.

Més prompte que tard, s’haurà de complir la legalitat de la Memòria Històrica, tal com estan fent tots els pobles  i ciutats, a més a més cal tindre en compte que cap país d’Europa, com Alemanya o Italia, manté monuments que enalteixen les seues dictadures. Ja en 1980 es va treure el jou i les fletxes, símbol de la Falange,  de la façana de l’ajuntament,  a finals dels noranta es van retirar els noms del règim franquista del nomenclàtor urbà,  ara solament ens queda aquest anacronisme, recordem inconstitucional.

Text: Joan Badenes

Perspectiva de la vila (1945)

Joan Antoni Vicent Cavaller

je_caixarural_-3243

Oli sobre llenç, 23 x 29 cm.

Signat a l’angle  inferior esquerre: C R; dessota: 45.

Al revers del marc, al llistó superior, hom llegeix: Villavieja de Nules, escrit a llapis.

Conservació bastant correcta. El llenç presenta un lleuger trenc. Necessitaria una neteja i un reforçament del vernís.

Darrera peça ingressada al Museu de la Vilavella, mitjançant donació.

 

No disposem de cap pista tocant a l’autoria. Tanmateix, ens inclinem a pensar que podria tractar-se d’algun banyista de la ciutat de València.

El pintor (o pintora) va tindre bon ull en elegir l’enquadrament, emplaçat, a hores d’ara, davant de la parada d’autobusos de la carretera de la Vall. Al fons emergeixen els dos turons protectors de la vila: muntanyeta del Castell i piló de Santa Bàrbara. Conformen una V que deixa pas a un límpid cel. El nucli de població es desplega a la falda dels dos monticles, instal·lat a una plana habitada per fructífers tarongers.

El quadret destil·la harmonia,  reforçada per una paleta de colors suaus. De ben segur l’autor tenia coneixements més que bàsics de pintura. El realisme de la composició resulta patent, tot ens resulta familiar. Tan solament observem alguna concessió artística, per exemple, l’elevació del pendís del piló de Santa Bàrbara, o el relleu atorgat a la torreta de García Guijarro, a despit del campanar, que, teòricament, deuria constituir el centre principal. Tanmateix, hem de recordar que, en aquests casos, la vista, usualment, recau a la banda inferior esquerra. I que la torreta havia esdevingut ja  l’edifici civil més important de la vila. Anotem, també, que l’antic balneari de l’Estrella ja no s’hi representa, car havia sigut derrocat pocs de temps abans. La casa que apareix davall de la façana lateral de l’església correspon a l’actual estanc.

Sens dubte, aquesta obra constitueix una aportació interessant a la manera de visualitzar i representar ,plàsticament, el  nostre poble. Curiosament, alguns fotògrafs locals -Agramunt, per exemple- han emprat, recentment, un enquadrament molt similar per a les seues fotografies, radicat, espacialment, a l’inici del camí de l’Asseit. El mateix s’esdevé amb la panoràmica de la vila –obra del pintor Costi- que contemplem al mural de la plaça dels Espardenyers, executat al maig del present any. El nostre –pel moment- anònim artista  no anava mal encaminat.

Fotografia: Juan Escrig