Què es commemora el 25 d’abril ?

308 anys i encara resistim

Felip V

FELIP V . Quadre tal com està penjat al Museu de Xàtiva, en senyal de protesta per l’incedi de la ciutat que va ordenar.

Són les 18:00h, els núvols donen treva a una pluja amenaçant a la plaça Sant Agustí de València on la gent s´acull poc a poc a omplir-la. Com a formiguetes el cap i casal va construint un exèrcit de ciutadans plens de somriures i alegría per a rememorar una derrota, una pèrdua i una resistència viva que ja supera els tres segles.

Cada 25 d´abril els valencians tenim un pelegrinatge cap a la nostra reivindicació com a poble. Recordem que aquest dia, l´any 1707 fórem derrotats a la batalla d´Almansa per  l´exèrcit borbònic de Felip d´Anjou (Felip V). Una derrota inscrita en una guerra que sovint oblidem que fou una guerra europea.  No fou una derrota militar solament, fou a més a més,  la implantació del Decret de Nova planta amb el qual perdíem tots els nostres furs (drets feudals territorials) que construïrem des del segle XIII (1261) amb la corona d´Aragó.

Es van cremar ciutats com Vila-real o Xàtiva, moltes ciutats varen perdre privilegis comercials crucials per al nostre motor econòmic a la Mediterrània. Les nostres institucions foren abolides i postergades a l´oblit de la historia col.lectiva, els càrrecs de governació foren substituits molt per gent provinent de Castella i la nostra llengua fou prohibida en l´ensenyament i el món públic, institucional i oficial. En resum, una autèntica política de terra cremada i d´etnocidi cultural.

El nostre poble no fou alié a aquesta guerra; estigué al costat de les tropes austracistes de l´Arxiduc Carles i en contra de la corona borbónica. Aquesta afirmació s´extrau d´un estudi del vila-realenc Toni Pitarch  en el qual es senyala que després de la derrota, un grapat de guerrers austracistes fugiran cap a la Serra d’ Espadà on estarán intentant sobreviure i preparar una contraofensiva que mai arribarà. En aquest grup, veïns de la Vilavella hi formaren part. Es sap gràcies a que Felip V ordenà una amnistia i declarà el perdó a tots aquells que deixaren les armes i abandonaren la lluita armada. En el moment en que tornaren a les seues viles es feu un recompte i ubicació d´aquestos guerrillers.

Si molts dels nostres avantpassat  s´aixecaren un 25 d´abril els agradaria veure un poble que reivindicara la seua lluita, una lluita que feren per nosaltres i que a nivell de la Vilavella no hauríem    d´haver oblidat mai.

Cada 25 d´abril hem d´exir al carrer i recordar qui som, perquè la nostra situació institucional està on està i quin és el camí que ens queda per reconstruir. Si hem resistit 308 anys, ho podem fer tot com a poble.

JOSEP LLUÍS NOTARI

Anuncis

Propostes sobre Urbanisme i Patrimoni.

L’ajuntament com a institució de govern més propera té la funció indispensable de vetllar pel benestar de tots els veïns, i les nostres autoritats locals haurien de prioritzar aquest objectiu per damunt d’altres interessos. Per tal motiu han  de bregar per tindre uns serveis públics de qualitat, administratius, socials, d’ oferta educativa i cultural, atenció ciutadana, mantindre  instal·lacions per a l’educació i l’atenció sanitària, promocionar el comerç i la petita indústria, serveis de neteja, aigua, jardins,  etc.  en definitiva,  com a primera administració més propera als veïns ha de desenvolupar accions polítiques que faciliten la vida diària de la seua població.

Ara que s’apropen les eleccions municipals  és el moment oportú per a que des de l’AdVV presentem propostes sobre el nostre  patrimoni històric i natural per tal que els diferents partits locals  les tinguen en compte, i si les fan seues puguen ser una realitat, i així assolir per al nostre poble més referents patrimonials dels qual puguem sentir-nos orgullosos. CASA DE LA CULTURA MANUEL VICENT

En eixa direcció cal situar els dos edificis culturals construïts recentment, la Casa de la Cultura “Manuel Vicent” i el Museu de la Vilavella, que amb els dos edificats anteriorment, Casa de la música “Joaquin Mechó” i Casa-museu dels espardenyers, configuren un valuós patrimoni arquitectònic i cultural.

Entre les àrees de gestió municipal, la que més transcendència té, ja que configura la seua fisonomia de forma definitiva, és la d’urbanisme. En la gestió dels seus responsables s’ha de procurar el creixement racional  dels carrers, places i espais públics del poble, la seua trama urbanística.

Urbanització la Pedrera, en la carretera de la Valld'Uixò.

Urbanització la Pedrera, en la carretera de la Vall d’Uixò.

Al nostre poble els últims anys s’han caracteritzat per un creixement urbanístic caòtic i irracional que a l’albir de l’especulació immobiliaria  ha donat com a resultat l’aparició d’uns espais desconnectats de la trama urbana tradicional del poble. Són les urbanitzacions de la Pedrera en la carretera de la Vall, residencial Santa Bàrbara i la del camí de la Vieta. No cal definir-ho perquè salta a la vista, però és una mostra del que no s’ha de repetir mai més, conseqüència d’una especulació del territori insensata que romandrà com a testimoni d’aquesta època  no gens “edificant”.

Tot comença per u mateix i som nosaltres, els qui configurem la Vilavella, els primers en valorar i estimar allò que tenim. Posar en valor vol dir que els indrets amb característiques concretes, urbanístiques, patrimonis naturals o  històrics, han de ser cuidats i endreçats com a espais públics.

Al nostre poble, concretament entre el seu paisatge, estan presents una sèrie d’indrets amb un valor potencial que per desídia, desinterès o desconeixement  no els donem importància i que si es rehabilitaren  s’integrarien al nostre actiu patrimonial. Valguen aquestes reflexions i propostes per al nou ajuntament que es constituirà en les pròximes eleccions.

El Castell.

IMG_4316Les restes arqueològiques de més valor patrimonial que té la Vilavella ja que encara queden vestigis visibles de totes les civilitzacions i cultures que ens han precedit, ibera, romana,  àrab i medieval. Aquet indret d’alt valor històric i patrimonial, es mereix un tractament ben diferent a l’actual de deixadesa i abandonament.  Des de l’Ajuntament cal incidir per a que la Diputació de Castelló promoga estudis d’investigació arqueològics, es rehabiliten i il·luminen  les parets més emblemàtiques, s’ instal.len planells  informatius sobre la seua història i es senyalitze un circuït informatiu per dintre del castell,  organitzant visites guiades pel cronista oficial de la vila. Altres pobles dels voltants així ho han fet, com per exemple al Benicató a Nules, el castell d’Onda o  les restes ibèriques de Sant Josep a la Vall d’Uixò.

Les Basses Roges

Abocador Maig 2014L’antic camp de futbol de les Basses Roges encara és recordat per moltes generacions de vilavellers com un lloc d’activitats esportives i d’esplai. Actualment, tal com ja hem informat en anteriors articles, és un lloc abandonat i convertit en un immens abocador d’escombreries pel mateix ajuntament. Tanmateix és un terreny patrimonial que amb poca inversió es puguera recuperar com a zona verda, de temps lliure i d’activitats esportives. Sols requereix voluntat i imaginació per a convertir aquest espai en una nova zona d’ús públic.  Altra qüestió a resoldre és l’accés, el camí de les Basses Roges, tallat i sense capacitat per a la circulació pública.

La Vieta

IMG_5285En el trajecte de la via del tren, actualment el camí la Vieta en la Vilavella i el camí de la Pedrera en Borriana, que transportava les roques des de la pedrera de la muntanya del castell fins al port de Borriana per a construir els seus molls, es podria erigir un carril bici i peatonal amb solució de continuïtat per a la circulació, salvant els obstacles dels talls actuals com el de la Serraleta,  els quals impedeixen que es puga circular en bicicleta inclòs fins a Nules, a excepció de la sempre perillosa carretera. Aquest projecte requereix l’acord entre els ajuntaments de la Vilavella, Nules i Borriana, els termes dels quals creuava el trajecte del tren i compensaria l’espoli que representà en el seu moment la extracció de pedra sense cap compensació per al poble de la Vilavella. Un projecte de similars característiques és el del carril bici que uneix Nules amb la  mar.

Les sendes de muntanya

IMG_5265La pràctica del senderisme té una gran afició en la Vilavella. És freqüent veure a vilavellers i forasters caminant per les pistes i sendes de les nostres muntanyes, porta d’accés a la Serra d’ Espadà. Aquest  tramat viari necessita indicadors, planells informatius, senyalitzacions, díptics explicant la varietat de rutes, flora i fauna, etc. que apropen aquests diversos recorreguts als caminants.

Les trinxeres

IMG_4305En el reportatge sobre les trinxeres de la Guerra Civil va quedar de manifest el ric patrimoni que representa aquest testimoni històric i que encara estem a temps de recuperar, al menys una part considerable i en allò que correspon al nostre terme, el que coneixem com a “Poble Desert”. Fer un inventari d’aquest indrets, trinxeres, nius de metralladores, postes d’observació, etc. rehabilitar allò més significatiu i fer un circuït amb planells  informatius, posaria en valor unes restes d’un temps encara històricament ben recent i del que no hem de perdre la memòria per a no tornar a repetir.

En posteriors articles  continuarem fent propostes dirigides a millorar el nostre poble.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE  LA VILAVELLA

Fotografies de Joan Badenes

 

Nou llibre de Manuel Vicent

Desfile de ciervos

     23 d’abril, dia del LLIBRE !

_L5P8142.jpg

El pintor Antonio Lopez mostra el seu quadre de la família reial

                                                    

El passat  dia 15 d’abril es va presentar a la Residencia de Estudiantes de Madrid el darrer llibre de Manuel Vicent: Desfile de ciervos. Un relat dels darrers vint anys de la historia d’Espanya fent servir com a metàfora el quadre de la família reial, recentment destapat al públic. Nota: El llibre està ja disponible a la biblioteca de la Casa de la Cultura.   manuel003

manuel004p manuel005 manuel006

A través del cel, de Christopher Lloyd Clarke

De vegades, la majoria dels comuns mortals hem d’escoltar o llegir una sèrie de declaracions estúpides fetes per una colla de personatges públics, que ens vénen ganes de fugir de la vergonya que patim i de la poca vergonya que veiem oferir-nos amb tanta desimboltura.

Molt de cara dura analfabet amb ínfules de  perdonavides set-ciències.

Davant d’aquesta tesitura cal solament escoltar una música tan humana com aquesta que té la virtut de treure’ns tots els dimonis interiors -que ens han fet la sang tan negra- i, un cop reconfortats, continuar amb la nostra vida.

El drama és el següent: els qui xuclen càmera  caldria encarrilar-los novament a “fer costura”, que comprengueren el significat de la dignitat,  la honestedat i transparència i que no mercantilitzaren les persones amb jocs sentimentals i florilegis lingüístics.

Actituds d’arrasar -ho i cremar-ho tot, parlen en silenci  d’individus sense escrúpols  i amb un EGO tan gran com inversa és la seua vàlua personal.

S’acosten temps fotuts on tot pot vendre’s.

Sigueu cauts, allunyeu-vos dels cants de sirena.

Fugiu dels salvadors i salvadores de palla i pacotilla.

Aquesta música ens SALVA.

Tanqueu els ulls i deixeu-vos anar.

 

Una de bous de carrer

Els bous de carrer són, sense dubte, una de les tradicions que més entusiasme desperta, tant entre els seus partidaris com entre els seus detractors. Parlar de bous, en un sentit o l’altre (i més encara si els dos sentits conflueixen) comporta quasi sempre un debat o una discussió apassionats. I no solament a la Vilavella, clar, si no a qualsevol altre poble de la comarca… I més enllà!

Partidaris i detractors de les celebracions taurines no són, però, patrimoni dels nostres dies. Al llarg de la història sempre ha planat sobre la festa de bous l’esperit de la prohibició oficial.

Eixida d'un bou al Barranc. Any 1945. Arxiu de J. Escrig

Eixida d’un bou al Barranc. Any 1945. Arxiu de J. Escrig

Si fem una ullada als diaris del segle XIX i els primers anys del segle XX trobem nombrosos exemples que interessen als pobles de la Plana Baixa.

Al diari EL IMPARCIAL apareix el dia 23 d’agost de 1908 una notícia referent als bous de carrer que afecta directament a la Vilavella. En aquell moment estaven prohibits per llei alguns espectacles taurins, la qual cosa havia causat gran malestar entre els partidaris d’esta festa.

Intervé la Guàrdia Civil

La prohibició governamental de celebrar estos espectacles va ser motiu de conflictes i alteracions de l’ordre públic a molts pobles; conflictes que generalment acabaven amb la intervenció de la guardia civil, tal i com llegim a les pàgines de EL IMPARCIAL: Con dirección a los pueblos de Nules y Villavieja han salido veinticinco números del regimiento montado de la Guardia Civil. Dícese que llevan orden de impedir que se celebren las corridas de toros sueltos y enmaromados por las calles anunciadas para hoy.

La notícia continua amb una referència a un altre poble de la Plana Baixa, Moncofa, on també hi havia programat un espectacle taurí: Se asegura también que en el pueblo de Moncófar intentarán correr esta noche un toro embreado. El alcalde ha manifestado que dimitirá si se impide la lidia del toro.

Eixida d'un bou al carrer Sant Roc. Any 1958. Arxiu de J. Escrig.

Eixida d’un bou al carrer Sant Roc. Any 1958. Arxiu de J. Escrig.

Lluita de bous

Un altre espectacle taurí que trobem a la nostra comarca són les lluites de bous. Al rotatiu LA IBERIA s’informava el dia 16 de juliol de 1883 d’un d’estos espectacles a Castelló amb exemplars de ramaderies de Xilxes i Cabanes. La noticia apareixia aixina: En Castellón se ha verificado una lucha a campo abierto entre los toros padres de dos ganaderías, la de Borrás de Cabanes y la de Tarín de Chilches. El sitio elegido fue la llamada acequia de la Obra.

Apenas se encontraron los toros padres de ambas ganaderías entablaron terrible lucha, quedando vencedor el Moracho de Tarín. Luchó después con otro de la misma ganadería, llamado Jardinero, a quien venció igualmente.

Segons es desprén de la publicació, estos espectacles comptaven amb nombrosos seguidors, ja que matisa el diari que, más de doscientas personas presenciaron la pelea de los cornúpetos.

NEL.LO NAVARRO

Inauguració del Museu de la Vilavella

El passat dissabte 28 de març va ser inaugurat oficialment el Museu de la Vilavella. Un moment llargament anhelat doncs feia ja temps que el continent, es a dir l’edifici,  estava preparat per a rebre el contingut, es a dir les peces que son les que  forment realment el museu. També allí estava esperant des de sempre  la peça per a mi més important com és el propi llavador. Tota una joia. No crec hi haja arreu un museu bastit sobre un antic i encara actiu llavador amb cent anys d’història i per on ha passat el treball i sacrifici de la dona vilavellera al llarg del darrer segle.

Tal com escriu Manuel Vicent en Contra Paradís:

“El llavador públic estava al costat de la Glorieta i allí les dones, alineades davant la pedra, rentaven la bugada familiar. Amb el sabó de sosa lluitaven contra la suor dels calçons, pantalons i camises dels llauradors”.

IMG_1138

Àlbum fotogràfic de la inauguració del Museu de la Vilavella      ( clicar damunt )

L’acte va estar presidit per José Luís Jarque, alcalde de la Vilavella, per Serafín Castellano, delegat del Govern a la Comunitat Valenciana i altres autoritats i alcaldes de pobles veïns. L’un i l’altre van fer ús de la paraula emfatitzant sobretot la importància de la cultura com argamassa fonamental per a fer poble.

A la fi dels parlaments un obsequi recordatori va ser lliurat a les persones que més directament, algunes de forma altruista, han participat en aquest projecte:

Joan Antoni Vicent Cavaller

Les germanes Imma i Beatriz Traver

Lucas Segarra

Joan Antoni Vicent

i altres col·laboradors de museus de Castelló no presents en l’acte.

Posteriorment tan les autoritats  com la resta de gent del poble assistents a l’acte van fer una visita guiada per el museu, incloent-hi l’antic oratori així com el llavador.

El museu, ha estat dissenyat per l’arquitecte Leonardo Omar i sent Luis Alba l’aparellador de les obres. S’ha finançat amb els diners del tan criticat pla E i construït per obrers, pintors, ferrers i fusters del nostre poble.

En properes edicions del blog presentaré un àlbum fotogràfic resum de les obres del museu des del seu inici fins a la seua finalització.

 

Fotografies i text   Joan Antoni Vicent

Contra Paradís (25/52), Setmana Santa

       

25. El misteri del pa

De sobte un dia els sants de l’església apareixien tapats amb cortines morades i algú deia que estava prohibit xiular i jugar a la baralla: el temps de la passió era propici per a anar a buscar espàrrecs en els ribassos dels barrancs i també per a caçar caderneres, pit-rojos, gafarrons i verderols amb cep o amb enfilat; les nits caminaven cap al pleniluni de pasqua i ja olia la primera melassa dels tarongers, començava a cantar el cuquello, passaven els vols de passarells cap al nord; de les co­nilleres eixia un baf profund de fecunditat i tots els coloms que estaven en zel feien remolins d’ales roges i verdes perseguint la femella al voltant del campanar i en la ràdio sonaven cors inter­pretant partitures de Palestrina.

Les ferides de la imatge de Crist,la carn viva dels seus genolls i la sang que brollava de la corona d’espines es manifestaven per aquests dies enmig de les flors de primavera i aquell dolor de Déu es trobava ficat en el perfum que eixia dels forns de pa i tampoc eren distintes les llàgrimes de la Mare de Déu plorant i els llamps de les joies que portava en la processó del Via Crucis. Tots els brots dels arbres ja havien rebentat de plaer.

img269(p)

Estampes de Setmana Santa, final anys 80                 (Fotos JAVicent)       (Clicar damunt)   

–Demà de bon matí, abans de l’eixida del sol,    anirem a caçar a l’enfilat –em deia Sebastianito Ballester, el fill del forner–. Anirem Luis de Nácher, tu i jo. Compra llavors de cànem en casa el Xato.

-¿On està posat el parany?

–Prop de barranc fondo. Però no li ho digues a ningú.

Dins del temps de passió solien fumejar els bunyols de Sant Josep i encara quedava rosada en les cunetes del camí de la Vall d’Uixó quan al clarejar el dia tres xiquets anàvem amb una cadernera en la gàbia que serviria de reclam i unes altres gàbies buides i els aparells de xarxes, fils i canyes per a muntar el pa­rany en aquella partida del secà per on travessaven molts vols de pardals. Entretant preparàvem les arts apuntava l’alba per la mar de Borriana amb una boirina de color violeta i tots els anys aquest ritu d’esperar les aus de pas a l’eixida del sol coincidia amb el cant de lAurora o d’un rosari matinal o de la processó de les Creus en Setmana Santa, la remor de la qual arribava per darrere de la muntanya dels Cristallets. Els fidels, tots de negre, de matinada cantaven a cor: “Perdona a tu pueblo, Señor, perdona a tu pueblo, perdónalo Señor”.

I la brisa que portava les veus d’aquesta oració també agitava la punta dels fenassos i de les argelagues. Havíem format una basseta d’aigua amb llavors de cànem escampades al voltant i la cadernera de reclam feia voltes molt excitada dins la gàbia i tres xiquets esperàvem amb uns fils en la mà a mitja distancia dins  d’una  barraqueta  que  ha­víem  muntat  per amagar-nos. Les xarxes estaven obertes i des de les figueres que ja tenien fulles inicials, des dels garrofers i les oliveres d’aquella galta de la muntanya els pardals queien sobre aquell bevedor i es produïa amb una frenètica algaravia de crits que contrastava amb el silenci espectacular de l’alba.

Tornàvem al poble a mitjan matí amb gàbies plenes  de pit-ro­jos, verderols, passarells, gafarrons, caderneres i de regrés bus­cant espàrrecs pels pendents dels barrancs un any vaig trobar el mateix dia de Divendres Sant un home desconegut penjat d’una carrasca, les espardenyes d’espart del qual s’engronsaven un pam més amunt d’un esbarzer florit, però la cosa normal era trobar només de tant en tant un gos penjat d’algun arbre. Un al­tre home nu i fin aleshores per a mi també desconegut penjava d’una creu per aquest temps i tota una festa plena de sensualitat se celebrava al voltant de les seues ferides. Els oficis de Setma­na Santa significaven una de les formes més primigènies del te­atre: els diumenges de rams amb les palmes blanques que no­més aconseguien els rics, el cadafal del monument, el blat ger­minat, els lliris, els penitents de negre que anaven descalços darrere del Sepulcre en la processó amb el perfum de la nit re­bentant, els jueus perversos, els romans que es rentaven les mans, el bes d’un traïdor, la negació de l’apòstol preferit, aques­ta escenificació de tantes passions es desenrotllava mentre les dones més racials de la postguerra adoraven també els ous de gallina i desitjaven tenir un poc de farina refinada i un poc de rent per a fer les mones.

IMG_4694

Estampes de Setmana Santa, en l’actualitat                 (Fotos JAVicent)      (Clicar damunt)

Vaig descobrir el misteri del pa en aquells dies junt amb la mort de Crist, acabat d’estrenar l’ús de raó. El meu amic Sebas­tianito Ballester era fill de forner i jo passava moltes hores en sa casa perquè criava un xotet en una cambra al costat del for que a mi m’agradava molt. Durant tot l’any hi havia pa de racio­nament i les dones només portaven al forn llandes de moniatos i carabasses, coques de dacsa i alguna cassola d’arròs, però en algunes famílies hi havia la vanitat del pa blanc, l’exhibien amb impudor enmig de la fam general portant en el cap un taulell ple de fogasses daurades, grans i tan perfumades que t’omplien de saliva les ganyes només de veure-les passar. No obstant en Setmana Santa el forn celebrava uns oficis semblants als de l’església: inclús la gent més humil podia pintar de roig un ou dur i tenia un poc de farina per a pasta de mona amb anisets i aquest tragí omplia el forn d’activitat i, mentre en l’església un predicador de València a les tres de la vesprada feia el sermó de les Set Paraules i els cantors Peranso i Robres entonaven el Stabat Mater  acompanyats pel  bombardí de  Nassiet  de Barates, en el forn de Ballester anava inflant-se la pasta de les mones i el Dissabte de Glòria, que sempre feia un sol molt blau, pegà­vem colps amb maces en les portes per a pregonar que Déu ha­via ressuscitat i del campanar queien al·leluies, però en realitat el que ressuscitava no era sinó aquell rent dins del pa que havia dormit durant tres dies en el forn al costat d’un xotet que no cessava de belar.

Manuel Vicent