Pa per avui, fam per a demà

Aín 2020

Ningú ha dit, ni diu que serà fàcil eixir d’aquest punt mort del viure.

 
Hem vist com en un no-res algunes empreses han canviat estructures i processos de producció per reinventar-se. 
Ho dic, no és, ni serà gens fàcil, però tornar a col·locar el sector de l’automoció com a model per a constatar la recuperació econòmica i aquest tornar a la normalitat esdevindrà un absolut fracàs. 
L’era del petroli hauria de ser considerada com una càrrega de la qual hauríem de desempallegar-nos. Això és un passat caduc: pol·lució, enverinament, destrucció del medi ambient, malalties, menyspreu de la vida. 

Aquesta segona revolució industrial ha mort o ens matarà. 

Si existeix consciència, ètica i responsabilitat cal dirigir-nos cap a una tercera Revolució industrial, on les energies netes siguen protagonistes d’una nova forma d’encarar la vida. Això comporta desviar l’atenció del consumisme a la producció, és a dir, comprendre el parany en què la propaganda i el màrqueting neoliberal d’aquesta societat de consum ens han instaurat; consumir no és sinònim de viure millor, ni molt menys viure èticament. Cal considerar que no importen les possibilitats d

Jana observant la vida

e consumir, sinó que hem de fixar-nos en els processos de producció i la finalitat darrera dels mateixos: produir per tal de viure bé, però amb solidaritat amb la Vida, és a dir amb tots els éssers vius, plantes, animals i persones humanes, és clar, però amb humilitat i sense creure’ns el vèrtex de cap piràmide vital. 

Les actituds d’ignorar aquest fet ens faran caure en els mateixos errors del present. I el temps passa i certs reptes poden perdre’s per a sempre. Hem d’implementar una nova forma de relacionar-nos els éssers vius; cal considerar-nos no el centre de l’univers, sinó una part més i, exactament, molt petita.
Engegar la maquinària de producció però sense haver canviat els paràmetres economicistes actuals i de consum, si actuem així el fracàs estarà garantit. 
No podem escapolir-nos de la dita: Pam per avui i fam per al futur proper. No haurem superat la qualificació feta per les generacions futures, pels nostres hereus.

La vergonya ens soterrarà.  

NO TODO SALDRÁ BIEN

Aín, tot esperant la tempesta

Fluctue en un cansament intel·lectual i emocional.

No és cert que TODO SALDRÁ BIEN.

Em superen les consignes i frases fetes, les cançons a les balconades, les programacions d’aplaudiments, els draps exposats i, massa suats, els ajuts per tal d’arreplegar diners en pro de la Covid-19.

Tothom hauria d’abandonar aquestes miserables caritats, aquestes almoines dickensianes i treballar amb responsabilitat i cura. L’únic homenatge que cal rebre sempre és aquell de la feina honesta, servicial i ben feta.

Tan sols això, ni més, ni menys, però ben complex i difícil:

• Els governs, haurien de gestionar amb honestedat els recursos públics; condemnar, perseguir i reintegrar diners negres emblanquinats per corruptes a l’erari públic
• Les persones per davant dels guanys econòmics.
• Festivals musicals mundials per figurar individualitats a canvi d’unes molles de diners: NO.
• SÍ anar a l’arrel dels autèntics problemes que causen injustícia humana i social.
• Treballar en silenci: tots som un sol cos i breguem en la direcció no de l’interés calculat i aquell ‘Sálvese quien pueda’, sinó més aviat de guarir, consolar, recolzar i servir a qui tenim al costat.
• Treballar en silenci, sense fer ostentació, ni creure’ns imprescindibles per tal d’oferir un nou horitzó de relacions ecològiques i humanes redissenyades cap a la Vida, i no cap al Negoci i l’ Utilitarisme monetarista.

Fart, avorrit i cansat d’aquesta tómbola audiovisual tan suada dels mitjans de comunicació, necessitem un nou ímpetu i molta més generositat i em reconcilie amb mi i tots vosaltres mitjançant la paraula senzilla, no venjativa, oberta i lliure. I també, amb el silenci.

PODER I CONTROL SOCIAL: UNES xREFLEXIONS EN VEU ALTA A PROPÒSIT DEL VIRUS I LA Covid-19.

Cal reflexionar o posar les cartes sobre la taula de com transcorre la crisi del virus de la malaltia Covid-19 i la forma de transmetre la informació.

Hi ha una manera paulatina de controlar a la població amb les xifres que s’emeten per televisió i la por psicològica que creix lentament com aqueixa massa de farina i aigua a la qual li han introduït el rent perquè fermente. Això fa que s’assimile i s’accepte sense cap qüestionament, una obediència cega a les normes imposades que cal observar sota la penalització de multes pecuniàries, presó i també denúncia anònima dels propis ciutadans i veïns. Això em recorda passatges de novel·les com 1984 d’Orwell o El conte de la serventa de Margaret Atwood.

Així doncs, els mortals patim per si serem nosaltres els propers en desaparéixer i caure, per la qual cosa obeïm per la por personal i no atribuïm quines són les causes i qui són els culpables d’haver arribat a aquesta situació que fins ara ens té confinats sense saber quan finalitzarà.

Per exemple, ens horroritzem pels morts diaris que se’ns revelen dosificats, tot i que ni el mateix govern sap quan açò s’aturarà (crec que ells sí fan oracions als déus). També es lloa al cap expert de la OMS Tedros Adhanom Ghebreyesus quan recolza les mesures restrictives del govern espanyol pel bé de la lluita contra el virus, però quan en una situació normal, mesos arrere la OMS anunciava que 7 milions de persones moren a l’any al món i el CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) espanyol confirmava 30.000 ciutadans del nostre país morts anualment per causes de la contaminació, ningú deia res i consideraven que això era un preu normal que s’ha de pagar en nom del progrés. En aquest cas particular la relació Mortaldat- Reacció del Poder Polític no es regeix per un judici purament sanitari. Així és, que acabe d’escoltar al ministre de Sanitat Salvador Illa dient que en aquesta crisi de la Covid-19 no s’oposa Sanitat a Economia i argumenta que sense Salut no pot haber Economia, però mesos arrere ni el govern, ni tampoc l’oposició varen fer cap comentari sobre el mateix, és a dir, sobre les morts per afecció respiratòria. Sembla com si s’haguera de pagar aquest preu per disposar dels bens de consum en aquesta zona rica del planeta. (Siguem una mica cínics: què són 30.000 ciutadans morts menys a Espanya) Si hi ha algú que li cou, que es grate! Aquestes són les contradiccions del sistema.

La vertadera por del nostre govern i, per extensió, dels altres europeus és la situació de malalts acumulats i les unitats (UCIs) de cura intensiva, si fan la relació de 94.000 positius / nombre de Respiradors (em referisc a Espanya, és clar). A tot el món es generarà una de ben grossa car (problema afegit moral a més a més) els professionals de la medicina hauran de decidir qui ha de viure i qui morirà. I tot açò provocat per una visió neoliberal economicista on s’afirma que no hem d’invertir diners en recursos sanitaris, ni promoure la qualitat de valors públics com la Sanitat (malgrat les “troles” dites per Cayetana Álvarez PP), l’Educació i la Investigació Científica, reduïdes des de l’anterior crisi econòmica del 2008.

Un altre tema que no s’analitza, ni s’explica amb claredat és les condicions de treball i els mitjans que disposen tots el membres de la família sanitària: des dels Tècnics d’Emergència Sanitària que transporten malalts de la malaltia Covid-19, fins als infermers, auxiliars i metges. Com no va a haver una xifra tan alta de malalts sanitaris contagiats, si no treballen en les condicions més adients i salubres per a ells mateixa? Si els mitjans de protecció són mínims i s’han de mitigar pel treball voluntariós de veïns en la confecció de mètodes de barrera contra el virus Covid-19, la resposta és ben lògica: 12.300 i escaig d’infectats. El govern ha entrat en pànic, s’ha acollonat!

Pel que fa a governs neoliberals mundials, Trump, Boris Johnson, López Obrador (socialdemòcrata) i Bolsonaro, l’estupidesa dels tres primers mandataris ha anat reculant fins ara, de postures negacionistes de perillositat vital de la malaltia Covid-19 fins l’acceptació de la mateixa. Cas a banda és el de l’egòlatra somiatruites de Bolsonaro: una gran desgràcia que caurà damunt del poble brasiler! De vegades no arribe a entendre com alguns polítics poden dirigir les regnes d’un país! La desinformació i la mentira ens les campanyes electorals poden explicar-ho.

Ara mateix, tots, govern i oposició ploren per la pesta que ens ha caigut damunt, però espereu uns mesos al control d’aquest episodi que veureu com suren al vent els ganivets esmolats. Veig els ulls vampírics retinguts de Teodoro García Egea i l’entristit No President del Govern Pablo Casado. Arrimadas es troba en mode Stand-by, i d’Abascal i els seus sequaços, millor callar, car el seu discurs pseudopatriota i allò espuri que podem trobar en un abocador, és quasi el mateix: xerrameca buida, oportunista i “salvapàtries” absoluts.

Un altre aspecte que m’ha fet reflexionar és com les Televisions han enfocat el tema fent-se colzades les unes amb les altres per buscar especialistes amb l’únic interés d’augmentar, en una guerra de xifres, el seu Share (quantitat d’audiència per cadena). Haurien pogut decidir donar una informació neutral i no mostrar-se en l’avidesa de creure’s excepcionals cadascuna d’elles. La qüestió de l’Ego pot veure’s tant a nivell individual com d’entitats, marques i institucions.

Arribem al tema de les donacions, de la caritat malentesa (els qui siguen creients poden llegir la Carta a Sant Jaume del Nou Testament; en tindreu prou per entendre l’autèntic significat de la caritat i no el col·locar banderoles al vent?

Això que comentàvem, donacions i pseudocaritat o pseudosolidaritat: l’elit dels esportistes (“mola” molt en aquestes circumstàncies) han unit els seus esforços per fer campanya i donar part sobrera dels seus milions d’euros/dólars per –diuen ells– SOLIDARITZAR-SE. Sí senyor, TENIM UNS HEROIS, ENS ELS MEREIXEM. A més, volen compartir els seus sous, millor dit renuncien al 70% del seu sou en aquesta situació puntual per compartir-lo amb tots els treballadors dels respectius equips: Olé!

El que no mai he vist tan clar és per què tenen molt més espai televisiu, per regla general, és a dir, diàriament, aquests ídols de fang davant dels científics, enginyers, investigadors, economistes, historiadors, filòsofs, poetes o naturalistes. Ara a través de la marca Banc de Santander van a arreplegar diners per aportar el seu gra d’arena en aturar aquest bitxet minúscul que està fotent a tothom, encara que, la veritat siga dita, fotrà més a persones de rendes mínimes i no tant a la resta tot i els esforços del país.

No sóc partidari ni d’aquesta caritat particular, ni aquella manifestada per marques, empreses multinacionals de diversos sectors (ara es fan amb la boca gran) ni de la caritat dels governs que ens tracten com a criatures menors d’edat que no sabem raonar i decidir.

I què pensem fer els ciutadans si tot açò no ens agrada? Restem mirant-nos i esperem a veure si els nostres polítics ens trauen d’aquesta situació? Els fem un “escoltet” a l’oïda? I quina és la forma per avisar-los? Ho teniu clar?

Aleshores molts de vosaltres direu: “Pájaro”, tu què proposes davant d’aquesta situació?

Doncs la resposta és ben clara i no em digueu que és utopia, no siga que haja d’explicar el sentit profund de la paraula; us propose el següent:

1/ Una societat fonamentada en la justícia social i no en les almoines i la caritat.
2/ Una societat que siga servida i protegida pels Estats i governs i no a la inversa.
3/ Una societat on la Globalització i intercanvi de productes no estiga fonamentada en un consum irracional i l’absolut negoci.
4/ Una societat que es decante més cap al benestar públic i no cap als guanys privats.
5/ Una societat que siga més oberta i no tan centralitzada i on se promoga la llibertat de pensament i d’acció.
6/ Una societat allunyada del neofeixisme i fonamentada en el respecte a la terra (Ecologia, una ciència empírica) que ens proveeix dels recursos necessaris per a la subsistència.
7/ Una societat no fonamentada en un turisme malversador de recursos naturals i estúpids i, on a la vegada, els individus no vulguen imitar aqueix individualisme consumista i insolidari (capitalisme popular per imitació dels que són propietaris de grans fortunes).

No res va a ser igual com abans d’aquesta crisi produïda per un microorganisme que ens ha frenat a tothom per mostrar-nos les vergonyes i les actituds canalles que tots hem vist, alguns patit fins morir i d’altres viscut, però no d’igual manera.

Si superem aquests dies, molts seran els qui hauran desaparegut en nom d’unes conductes egoistes, d’actituds que ens alienen i que poden mostrar el pitjor que existeix al nostre interior.

Espere que el govern del nostre petit país i els altres donen la nota, però aquesta vegada ens caldrà un colp de timó ben fort per tal d’orientar la vida dels ciutadans cap a horitzons no d’explotació i mort, i sí de Vida.

Amb esperança i fe en una Humanitat nova! Hi ha persones molt lluitadores, que davant dels mals temps fan sempre bona cara i posen la pell i la vida per aquells que han estat afectats.
Aquestes paraules van per ells, ultrapassen les decisions i accions de molts polítics!

Endavant.

Fonts:

https://ctxt.es/es/20200302/Politica/31513/coronavirus-michel-foucault-biopolitica-cambio-climatico-luca-dobry.htm

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-i-el-cisne-negro.html?m=1

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-ii-poniendose-en-marcha.html?m=1

https://www.alfdurancorner.com/articulos/paisaje-despues-de-la-batalla.html

CAMPANYA ELECTORAL 2019

Llegiu el text de la contraportada

Prime Time

Aquest terme, tan utilitzat per part de la gent, és un vocable que s’ha posat de moda. Segons aquesta nova enciclopèdia online que és la Viquipèdia (tan plena de veritats com d’errades) el prime time ve a ser l’horari central d’emissions televisives. Però aquesta franja horària no és la mateixa en cada país, sinó que hauria de reflectir la cultura i els costums de cadascun dels territoris.

Al nostre país comença bastant tard en comparació amb la majoria dels països, ja que va de 22:00-01:00. La majoria dels informatius a Espanya comencen a les 21:00, seguint l’horari central una hora després. No obstant això, a causa de la forta competència en els noticiaris, sobretot entre els de les cadenes privades, a més del major temps utilitzat per al retorn a les llars i una major demanda per continguts de contingència, en els últims anys fins i tot s’ha retardat entre 22:40 i les 23:00.

Que vol dir tot això, doncs que encara que els mitjans de comunicació tinguen un especial interés en mantenir aquests horaris, possiblement no són els que més convenen a la nostra societat. Per part dels nostres governant s’ha intentat diverses vegades regular aquesta franja horària, però tot continua igual sense saber el perquè.

Els mitjans de comunicació han d’ajustar-se a les normes que des del parlament es regulen i no fer i desfer al seu antoix sense que es pose cap regulació.

Imagine que, com en altres coses, prima més l’interés econòmic dels poderosos que, realment, l’interés dels ciutadans. Així, tal com passa amb els bancs (anunciava fa uns dies un banc rescatat per l’Estat que havia obtingut uns guanys de 800 milions d’Euros), les grans companyies tecnològiques, les petrolieres o les elèctriques, tothom mira cap a un altre costat. Perquè continua sent impossible donar-se de baixa d’una empresa de telefonia, és impossible saber el preu de la gasolina i el perquè d’ell o més complicat encara, entendre perquè és més cara l’electricitat quan fa vent, quan no en fa, quan plou i quan no. Són aquests misteris que els ciutadans de a peu no entendrem mai i que possiblement mai es solucionaran.

Però tornant al prime time, qüestió que sembla menor que les anteriors, aquest també necessita un estudi, ja que l’horari actual influeix de manera negativa en tots nosaltres.

Em fixaré, en primer lloc, amb els estudiants que tenim cada dia al nostre càrrec. Fa uns dies em comentaven que havien estat veient un programa molt famós que circula per la televisió i que a molta gent els té enganxats. Un programa que té un públic de totes les edats i que molts dels adolescents seguien. Doncs bé, preguntats els alumnes sobre la temàtica, l’horari i altres continguts del mateix m’expliquen tot sobre ell, i a mi em crida l’atenció que l’espectacle s’acabara a les dues de la matinada i que, en la meua classe, tots l’estigueren mirant. Si extrapolem les xifres obtingudes en la classe a tota la societat aquestes no serien fiable, però sque indiquen que fou seguit per moltíssimes persones que comencen la seua jornada de treball a les huit hores.

Ací és on està la veritable qüestió, si aquest programa (o altres, de fet hi ha moltíssims que acaben a altes hores) finalitza la seua emissió tan tard, els joves que el dia següent van a classe han dormit sols sis hores, quan la recomanació dels experts en recomana, com a mínim, huit. I quan un alumne assisteix a classe havent descansat tan poc temps, el dia següent no rendeix perquè està cansat i no ha dormit prou. Però no és això sol, ja que la conseqüència d’aquest cansament dura tot el dia, a sobre una vegada marxen a casa, dinen i després dormen (alguns fins les set o les huit de la vesprada), sense que tinguen temps per fer deures ni estudiar. Però clar, que és el que passa si han dormit tant de vesprada? Doncs que per la nit no tenen son i tornen a dormir-se tard. És com el peix que es mossega la cua.

Evidentment, aquest maleit horari afecta a tots els ciutadans però ho fa sobre-manera a una franja d’edat que es troba desprotegida i que necessita estar despert. Els reptes als que s’enfronten són molt difícils, la situació laboral no és bona i fa falta que posen els cinc sentits en tot el que fan. Queda clar que la regulació dels horaris acaba afectant al rendiment acadèmic de tot un país i malauradament els afectats, cada vegada, són més joves.

Text (solament text) elaborat per Sebastià Roglà.

Nova proposta artística dels pintors de la Vilavella Marcos Vicent i Albert Escrig.

Els artistes plàstics de la Vilavella Marcos Vicent i Albert Escrig han encetat una nova fase en la seua trajectòria artística. Configuren, juntament amb altres  pintors de la Vall d’Uixó,  que com ells s’han format amb Pere Ribera, el col·lectiu GATEARTE-ARTGATE.

Cliqueu sobre la portada del programa de l’exposició per a veure la seua web

Aquest grup s’ha presentat a la Vall d’Uixó amb una exposició  en el Palau de Vivel inaugurada el  17 de novembre organitzada per l’ Associació Cultural Amics de la Vall,  i que restarà oberta fins el 3 de desembre.  Com diuen en la web del col·lectiu, i reflexa el joc de paraules del nom que han triat com a identificació,  “ els seus components passen del procés d’aprenentatge (GATEARTE – de gateig-)  a entrar per la gran porta de l’art (ARTGATE 🙂 ”.

Respecte als nostres dos pintors, ressenyem el seu continu procés creatiu, i el salt promocional que pot esdevenir la creació d’aquest equip artístic.

MARCOS VICENT, com expressa en la crònica la comissària de l’exposició i crítica d’art Patrícia Mir,  “ha protagonitzat diferents exposicions i projectes des de fa ja alguns anys. En la present exposició ofereix exemples de les seues sèries més recents, Retrats Black& White  i Vides robades. Ambdues tenen en comú el cos nu i el color apagat, però mentre els essers que poblen la primera tenen una evident càrrega de sensualitat i cert erotisme, en la segona mostren els costat  més esfereïdor de la humanitat. Sensualitat i violència tatuen la pell dels personatges “

Si voleu seguir l’obra de Marcos Vicent vos aconsellem que entreu al seu blog personal :

Cliqueu sobre la imatge del quadre per accedir al seu blog

ALBERT ESCRIG, seguint la crònica de la comissària de l’exposició, “submergeix a l’ espectador en l’ atmosfera d’una sala de concerts. Totes les seues composicions parteixen d’una vivència real d’Albert en cada un dels concerts on pren instantànies  per a després pintar-les… La seua obra és elèctrica com les cordes d’una guitarra”.

Cliqueu sobre la imatge

Les dues facetes d’Albert, pintor i baixista de grup de música, queden expressades en perfecta simbiosi en els seus quadre. Volem recordar un article sobre la seua trajectòria com a músic i pintor que publicàrem en aquest blog el 17  de maig de 2014.

Aquest blog de l’ AdVV continuarà  donant a conéixer els nostre veïns que reïxen en els diferents camps de la cultura ( escriptors, poetes, pintors, fotògrafs, músics..), artesania,  i de l’esport. En els darrers anys des de la Vilavella ha eixit una excel·lent plèiade d’artistes i esportistes, senyal que el nostre poble ha donat un salt qualitatiu en el seu nivell cultural i esportiu.

Joan Badenes

 

Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Tenim en la Vilavella un bon exemple d’activisme social que expressa el valor de la solidaritat en les persones que porten endavant projectes d’ajuda cap a persones, col·lectius o pobles que pateixen per raons d’ injustícia social.

És el cas de l’ associació SMARA- Ajuda al poble sahrauí- que desenvolupa una sèrie d’accions dirigides a reduir el sofriment que pateix aquest poble des que Espanya els va abandonar l’any 1975 quan era una província més de la seua organització estatal.

Volem recordar totes les activitats que al llarg d’un any porta a terme l’Associació Smara, fent primer una reflexió sobre el concepte de solidaritat per a entendre el sentit d’aquesta ONG que realitza les seues activitats en la Vilavella i la Vall d’ Uixò.

La solidaritat és un valor que deriva de la virtut de la caritat que practiquen les religions, però que en la seua evolució la converteix en diferent.

La caritat és un acte d’auxili que es dóna a la persona necessitada. Porta a fer el bé en forma de beneficència. Es tracta d’oferir un servei o diners (una almoina ) a la persona que té fortes necessitats o dependències. És donar una miqueta del que u posseeix sense qüestionar ni transformar la situació vital del necessitat.

La solidaritat són accions d’ajuda tot observant i denunciant les causes que originen activament el patiment de les persones i els seus responsables. Es pregunta per les causes del que pateix partint del concepte de Justícia Social. L’acció solidària tracta d’organitzar grups humans que treballen per eradicar les causes de les injustícies.

Es distingeix a més de la caritat perquè se sent responsable de l’altre i de la seua situació. És una acció de tipus horitzontal, d’altruisme recíproc, AVUI PER TU, DEMÀ PER MI. Tracta de transformar les estructures que donen lloc als seus mals. No és vertical ni deixa de qüestionar-se pels orígens dels patiments. Ací cal recordar les paraules del bisbe brasiler Hèlder Càmara, teòleg de la teologia de l’alliberament, “ si done una almoina al pobre diuen caritat, si pregunte perquè hi ha pobres em diran comunista”

Per tant les accions solidaries mouen a les persones a intentar compensar les injustícies socials, canalitzant aquestes a través del voluntariat, ONGs, etc. Eixe és el sentit de l’Associació Smara, ajuda material al poble sahrauí que alleugere el seu patiment  i denúncia de les causes d’aquesta injustícia.

Aquestes activitats que realitza Smara  han donat a conèixer la dura realitat en la qual viu la població sahrauí,  que sobreviu en campaments de refugiats al sud-est d’ Argèlia des de 1975, any en que Espanya els va abandonar, i el seu territori – Sàhara Occidental  i les seues poblacions: l’Aaiun, Smara, Villa Cisneros (Dajla) etc. – van ser envaïts pel Marroc. Situació de patiment per als sahrauís que dura 42 anys i que es troba a l’espera de l’aplicació de la legalitat internacional, boicotejada contínuament per l’ocupant.

Encara que són  conegudes per molts vilavellers i vilavelleres, ja que han participat d’alguna manera en alguna de les seus activitats solidàries, fem un recordatori d’aquelles s’organitzades al llarg de l’any al nostre poble.

 

PROGRAMA DE VACANCES EN PAU. Durant els mesos de juliol i agost, les vacances escolars, acudeixen milers de xiquets i xiquetes sahrauís a conviure amb famílies acollidores. D’aquesta forma s’ajuda a alleujar el patiment d’aquest menors per les dures condicions de vida i climatològiques presents durant l’estiu a l’inhòspit desert on malviuen, al mateix temps que passen revisions mèdiques. Enguany tenim a una familia vilavellera, Gemma Flors i Victor Beade, que acull al xiquet Ahmed.

 

 

 

Acte comarcal de Benvinguada als xiquets i xiquetes sahrauís. Palau de Vivel, la Vall d’Uixò.

La familia de Gemma Flors i Victor Beade amb Ahmed

PROGRAMA D’ESTUDIS. Implica un nivell més alt de compromís per part de les famílies que han tingut durant l’estiu al xiquet o xiqueta i han establert una relació amb les seues famílies sahrauís. L’acolliment és permanent mentre duren els seues estudis. Al nostre poble dues xiquetes ( ara ja son unes dones)han vingut a estudiar i formen part de les seues famílies acollidores i de les nostres relacions socials, Minatu i Xerifa, que després d’estar més de deu anys entre nosaltres, s’han convertit en dues vilavelleres més.

Xerifa i Minatu

 

VIATGES I ESTANÇA DE CONVIVÈNCIA EN EL CAMPAMENTS DE REFUGIATS DE TINDOUF. Algunes famílies inicien una relació amb la família dels xiquets i xiquetes acollides  durant l’estiu que els porta a visitar-los i a conviure amb ells durant una setmana en els viatges als campaments de refugiats en Tindouf que en Pasqua o a principis de desembre s’organitzen. Les persones acollidores coneixen de primera mà una cultura, una realitat i una gent entranyable – la família dels xiquets- de la que no s’oblidaran mai pels llaços afectius i emocionals que se creen entre ells.

Carla i Aitana amb xiquets i xiquetes sahrauís als campaments de refugiats de Tindouf

 

JORNADA DE FUTBOL SOLIDARI. Per Nadal és ja tradicional l’organització, conjuntament amb el CF. la Vilavella, d’aquest esdeveniment esportiu on s’inicia la campanya d’arreplega d’aliments. Cada edició registra un augment d’assistència de públic que aporta aliments bàsics com arròs, llentilles, sucre i oli. A més la rifa solidaria i les donacions econòmiques permeten contribuir a fer front a les despeses del seu transport en camions als campaments de refugiats en Tindouf.

CAMPANYA D’ARREPLEGA D’ALIMENTS. Durant dos mesos continua l’arreplega d’aliments, que els voluntaris dipositen en les oficines de Mª Pilar Flors, i que conjuntament als aportats per altres poblacions valencianes, eixiran cap als campaments sahrauís als inicis del mes de Març.

 

AJUDA ECONÒMICA. El nostre ajuntament dóna una ajuda econòmica, que a més de l’arreplegada amb la venda de bijuteria i d’artesania sahrauí i loteria de Nadal, es financen les despeses que suposen el bitllets dels viatges dels xiquets i del transport d’aliments.

ACCIONS ESPECIALS DAVANT DE CASTASTROFES. Si han patit destrosses en les seues elementals infraestructures d’habitatge, per inundacions o temporals, s’organitzen campanyes d’arreplega de mantes o roba.

ACTES INFORMATIUS sobre la situació política del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i participació en els actes reivindicatius per aconseguir que es complisca la legalitat internacional definida per l’ONU.

Aquest és un resum de les activitats que organitza Smara per ajudar als xiquets refugiats sahrauís. Unes activitats que sense la participació i col·llaboració de gent de la Vilavella no seria possible, i que expressen que al nostre poble hi ha gent solidària.

 

Associació SMARA de la Vilavella