Els artistes plàstics de la Vilavella Marcos Vicent i Albert Escrig han encetat una nova fase en la seua trajectòria artística. Configuren, juntament amb altres pintors de la Vall d’Uixó, que com ells s’han format amb Pere Ribera, el col·lectiu GATEARTE-ARTGATE.

Cliqueu sobre la portada del programa de l’exposició per a veure la seua web

Aquest grup s’ha presentat a la Vall d’Uixó amb una exposició en el Palau de Vivel inaugurada el 17 de novembre organitzada per l’ Associació Cultural Amics de la Vall, i que restarà oberta fins el 3 de desembre. Com diuen en la web del col·lectiu, i reflexa el joc de paraules del nom que han triat com a identificació, “ els seus components passen del procés d’aprenentatge (GATEARTE – de gateig-) a entrar per la gran porta de l’art (ARTGATE 🙂 ”.

Respecte als nostres dos pintors, ressenyem el seu continu procés creatiu, i el salt promocional que pot esdevenir la creació d’aquest equip artístic.

MARCOS VICENT, com expressa en la crònica la comissària de l’exposició i crítica d’art Patrícia Mir, “ha protagonitzat diferents exposicions i projectes des de fa ja alguns anys. En la present exposició ofereix exemples de les seues sèries més recents, Retrats Black& White i Vides robades. Ambdues tenen en comú el cos nu i el color apagat, però mentre els essers que poblen la primera tenen una evident càrrega de sensualitat i cert erotisme, en la segona mostren els costat més esfereïdor de la humanitat. Sensualitat i violència tatuen la pell dels personatges “

Si voleu seguir l’obra de Marcos Vicent vos aconsellem que entreu al seu blog personal :

Cliqueu sobre la imatge del quadre per accedir al seu blog

ALBERT ESCRIG, seguint la crònica de la comissària de l’exposició, “submergeix a l’ espectador en l’ atmosfera d’una sala de concerts. Totes les seues composicions parteixen d’una vivència real d’Albert en cada un dels concerts on pren instantànies per a després pintar-les… La seua obra és elèctrica com les cordes d’una guitarra”.

Cliqueu sobre la imatge

Les dues facetes d’Albert, pintor i baixista de grup de música, queden expressades en perfecta simbiosi en els seus quadre. Volem recordar un article sobre la seua trajectòria com a músic i pintor que publicàrem en aquest blog el 17 de maig de 2014.

Aquest blog de l’ AdVV continuarà donant a conéixer els nostre veïns que reïxen en els diferents camps de la cultura ( escriptors, poetes, pintors, fotògrafs, músics..), artesania, i de l’esport. En els darrers anys des de la Vilavella ha eixit una excel·lent plèiade d’artistes i esportistes, senyal que el nostre poble ha donat un salt qualitatiu en el seu nivell cultural i esportiu.

Joan Badenes

13/01/2017 by javicent

Exposició fotogràfica “La Vilavella, nit i dia”

25/11/2016 by joanbadenes

Perspectiva de la vila (1945)

Joan Antoni Vicent Cavaller

Oli sobre llenç, 23 x 29 cm.

Signat a l’angle inferior esquerre: C R; dessota: 45.

Al revers del marc, al llistó superior, hom llegeix: Villavieja de Nules, escrit a llapis.

Conservació bastant correcta. El llenç presenta un lleuger trenc. Necessitaria una neteja i un reforçament del vernís.

Darrera peça ingressada al Museu de la Vilavella, mitjançant donació.

No disposem de cap pista tocant a l’autoria. Tanmateix, ens inclinem a pensar que podria tractar-se d’algun banyista de la ciutat de València.

El pintor (o pintora) va tindre bon ull en elegir l’enquadrament, emplaçat, a hores d’ara, davant de la parada d’autobusos de la carretera de la Vall. Al fons emergeixen els dos turons protectors de la vila: muntanyeta del Castell i piló de Santa Bàrbara. Conformen una V que deixa pas a un límpid cel. El nucli de població es desplega a la falda dels dos monticles, instal·lat a una plana habitada per fructífers tarongers.

El quadret destil·la harmonia, reforçada per una paleta de colors suaus. De ben segur l’autor tenia coneixements més que bàsics de pintura. El realisme de la composició resulta patent, tot ens resulta familiar. Tan solament observem alguna concessió artística, per exemple, l’elevació del pendís del piló de Santa Bàrbara, o el relleu atorgat a la torreta de García Guijarro, a despit del campanar, que, teòricament, deuria constituir el centre principal. Tanmateix, hem de recordar que, en aquests casos, la vista, usualment, recau a la banda inferior esquerra. I que la torreta havia esdevingut ja l’edifici civil més important de la vila. Anotem, també, que l’antic balneari de l’Estrella ja no s’hi representa, car havia sigut derrocat pocs de temps abans. La casa que apareix davall de la façana lateral de l’església correspon a l’actual estanc.

Sens dubte, aquesta obra constitueix una aportació interessant a la manera de visualitzar i representar ,plàsticament, el nostre poble. Curiosament, alguns fotògrafs locals -Agramunt, per exemple- han emprat, recentment, un enquadrament molt similar per a les seues fotografies, radicat, espacialment, a l’inici del camí de l’Asseit. El mateix s’esdevé amb la panoràmica de la vila –obra del pintor Costi- que contemplem al mural de la plaça dels Espardenyers, executat al maig del present any. El nostre –pel moment- anònim artista no anava mal encaminat.

Fotografia: Juan Escrig

20/09/2016 by Príncep de les milotxes

Joan Antoni Vicent, la mirada que compon.

Publicat també en castellà en el blog LOS OJOS DE MIRAR.

http://www.losojosdemirar.com/joan-antoni-vicent-mirada-compone/

Autor : Carlos Laullón

******************************************************************

Joan Antoni Vicent disposa de la mirada felina que compon la situació idònia de captura. Caçador de llums i ombres que no deixen de sorprendre’ns. Tema, composició i tècnica són un tret definitiu en tots els seus treballs. Es va comprometre des de jove amb la càmera en una relació d’amor, de la qual han sorgit escenes meravelloses del seu entorn més immediat: La Vilavella, Barcelona, València, entre altres. Els seus paisatges, moments i les persones que les habiten queden per a la Història descrits de forma magistral i pròpia. La mirada de Joan Antoni Vicent és un tresor a protegir pels temps dels temps.

Nom complet, data de naixement, lloc i lloc de residència actual

Joan Antoni Vicent, vaig nàixer a mitjan gener de mitjan els quaranta, en la Vilavella, on residisc actualment. Durant 26 anys vaig treballar per a IBM, a Barcelona. Va haver-hi una prejubilació massiva a nivell mundial que també em va tocar, la qual cosa va ser una sort, perquè així vaig tindre més temps per a dedicar-me a la fotografia i practicar alguna que altra afició.

Benidorm

La síntesi perfecta entre l’oci i el skyline de la gran ciutat entre la boira.

¿Qui és Joan Antoni Vicent, en realitat?

Una persona crec que intenta empatitzar amb la gent. Intent posar-me en el lloc de l’altre. Sóc el que es diu “bona gent”. Prou sociable encara que també depén on em trobe. I, des del punt de vista professional, vaig tindre la sort en el seu moment d’estudiar. Primer un batxillerat i després una carrera superior. Els estudis sempre obrin portes i així va ser. L’etapa de la meua vida en IBM va ser molt important, pel tipus de companys que vaig tindre i perquè vaig ser testimoni quasi des dels seus orígens de l’evolució de la informàtica. Des de la fitxa perforada fins a l’aparició dels ordinadors personals, internet etc… Per tant, he estat testimoni de tota la tecnologia que ara és ja tan popular i que en els anys 70 i 80 era desconeguda per al gran públic.

¿Qué significa per a tu la fotografia?

La fotografia per a mi és com una núvia. Acabat d’estrenar en el meu treball, un dia vaig acompanyar un amic a comprar-se uns carrets per a la seua màquina fotogràfica, i sense més em va dir: “I tu per què no fas fotos?”. No sé si va veure en mi una certa sensibilitat artística o va ser per un complit, però em va fer pensar “per què no faig fotos?”. En eixe moment tenia molt temps lliure i em vaig comprar una Yashica. Vaig començar a fer fotos i des de llavors, la cambra sempre ha sigut la meua companya de viatge.

Després vaig passar a una Cànon A1, molt bona, analògica, amb bons objectius, un gran angular i amb ella vaig passar 20 o 25 anys. Més tard ja una primera digital. Ara use una Cànon EOS 60D. Però, amb tot, l’important no és la fletxa, sinó l’indi. Cal tindre bon ull i disfrutar-ho i gaudir-ho. Sempre el temps va a favor de la fotografia. Quan fas clic, darrere de la imatge hi ha un rellotge virtual que es posa en marxa, és el temps i quant més temps passe, millor serà la foto, perquè incorpora dades que ara tu les veus com obvis, però que dins de vint, trenta o quaranta anys no ho seran. La persona fotografiada haurà mort, d’eixe grup quedaren uns pocs, o eixa casa l’hauran tirat, eixos cotxes pareixeran d’època, la forma de vestir, etc.

A la porta de casa

Esta és la meua xica del National Geographic, com aquella famosa foto de la xica dels ulls verds d’Afganistan. És la mateixa mirada penetrant.

Bonica reflexió, Joan Antoni. I ara, dis-nos, què vols comptar amb la fotografia?

No sé si vull comptar res, l’única cosa que vull és la meua pròpia satisfacció. És una forma de mirar, com fer fotos sense màquina. Abans de fer la foto, els teus ulls, la teua mirada ja l’han fet. El clic, inclús, ho pots simular tancant un ull. No pretenc ensenyar res a ningú. Tan sols es tracta d’estètica personal. A mi em pot la composició. Tampoc faré fotos del tercer món en què et recrees en la misèria o en el mal viure d’altres persones per tal de traure una gran foto, encara que siga una foto-denúncia, en l’actualitat, tan necessàries. Així que jo mire a través de l’objectiu i allò que m’agrada a nivell composició, faig “clic” i m’ho porte a casa. Sóc com un caçador que dispara sense fer sang.

El pavilló de Mies van der Rohe

Forma part del treball “Barcelona silencis”. El pavellón es va construir en 1929 en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona en Montjuïc i mostra l’estil d’este gran arquitecte, les línies i els angles. La fotografia és un reflex perfecte a través del vidre.

Inicialment les meues fotos eren familiars, de la filla d’un amic que un dia la veus emmarcada en sa casa, per a algun concurs fotogràfic en l’empresa. Fotos costumistes en els estius en la Vilavella, etc…En el cas del pintor Ripollés, “Ripo”, com és molt fotogènic, ho tinc fotografiat, pràcticament des que va aparéixer per Castelló en els anys 80. En altres casos, com és el de “Barcelona silencis”, em vaig imposar el meu propi treball i vaig fotografiar la Barcelona habitual a hores no habituals, captar el silenci de la ciutat. Eixe va ser un bon tema per a mi. Vaig anar agafant l’aire de Barcelona amb una mirada diferent de la típica postal de reclam turístic. Un segon llibre va ser “La Vilavella, Roda el temps”, un any natural, dedicat a la Vilavella, al costumisme del poble, des de festes, comunions, persones, gent major assentada a l’estiu a la porta de casa. Un bot en les meues fotos va ser exposar en l’IVAM. “València del tramvia”, amb textos del meu germà i fotografies de la València dels anys 50. Actualment, i des de fa ja tres d’anys, una selecció d’estes fotos estan exposades en Les Corts valencianes. I després, el treball encarregat va ser “Viatge pel meu país”. Sóc feliç amb una cambra en la mà si tinc un projecte. Hui en dia, amb un poc de sensibilitat que tingues, pots fer bones fotos i quasi tot el món sap fer-les, més o menys, però l’important és tindre un tema. Si tens un tema, el tema tira de tu. Ara tinc un altre davant. He acabat un sobre els músics del meu poble, que ha sigut una experiència interesantíssima, i ara començaré un altre, que són paisatges de La Plana, de La Plana Alta i La Plana Baixa.

Defineix-te com a fotògraf.

No sé si al cent per cent, però jo diria que sóc autodidacta. He assistit a algun curset, però no he conegut la “cuina” de la fotografia, que és ficar-se en un quart fosc. Tinc moltíssims llibres de fotografia, de grans fotògrafs com Cartier Bresson, Català-Roca, Miserachs, eixa foto costumista, ben composta, en blanc i negre. Un consell que em va donar Dimas, el fill de Ramón Dimas, qui va fer les fotos del llibre de Joan Fuster, “El País Valencià”, i que jo, ara, casualment, he fet les fotos amb Joan Garí, de “Viatge pel meu país”, 50 anys després del de Fuster. Perquè, el seu fill tenia una botiga de fotografia, Foto Dimas, i el dia que li vaig portar unes fotos a ampliar per a un xicotet concurs, va veure una d’elles, un retrat en color, i em va dir que eixa foto seria la guanyadora. No sé si ho va dir per voler guanyar un client o per què, però va encertar. Llavors em va dir: “Una bona foto ha de tindre tres coses: el tema, bona composició i que tècnicament estiga ben resolta”. I així és. A mi el que em pot és l’estètica, no puc evitar compondre bé una foto i ara amb més facilitat quan l’edite. Per deformació professional, per estudis, la geometria la tinc dins del meu cap, llavors, les fugues cap als angles, els paral·lelismes i amb el gran angular i un poc, però poc de Photoshop, no les manipule per a aconseguir coses rares. Potser el resultat és massa esteticista, però igual que un xiquet s’adorm amb una melodia i es desperta amb un soroll, perquè el seu cervell ho avisa; en fotografia, el cervell agraïx una bona composició.

Els pelegrins de les Useres

Pelegrinatge des de les Useres fins a Sant Joan de Penyagolosa. És una tradició medieval. 30 km de recorregut en què els pelegrins caminen d’ermita en ermita per a demanar aigua per la sequera.

¿Blanco i negre o color?

Per a mi, indubtablement, blanc i negre, perquè està més prop de l’essència de les coses. Les coses tenen color, per això no cal despreciar-ho. Però, el blanc i negre dura més en la memòria. Tu fas una foto d’un arbre en color, potser serà molt bona però només representa a eixe arbre. Però si eixa foto la fas en blanc i negre, representa a tots els arbres, a causa de l’abstracció del blanc i negre. És més pur i està més prop de l’essència. El color afig informació, però al cervell el que més li crida l’atenció és el color i si hi ha molts rojos i grocs, això és el que la retina més reté. El groc i el roig es veuen molt més que els blaus. Amb això et vull dir que si tens la foto d’un senyor amb una mirada meravellosa, però amb una jaqueta roja, la informació se’n va cap al color roig i no, cap a l’essència que és la cara, els ulls, l’expressió de les arrugues. Per això, el blanc i negre per a mi és imbatible. No obstant això, en el meu reportatge -quasi inèdit- de les medines del Marroc és en color, perquè allí el color és quelcom molt exòtic. Encara que si les millors d’eixa col·lecció les passara a blanc i negre, crec que guanyarien.

El Tribunal de les aigües

Forma part de l’exposició “La València del tramvia”. El motiu, el Tribunal dels Aigües. Una vegada acabada la representació, em quede amb la majestuositat de la porta de la catedral, el Micalet al fons, membres del tribunal i la neboda d’un d’ells. Contrast i insinuació plasmat en una fotografia.

¿Retratista, paisatgista o…?

Un poc de tot. Vaig començar fent retrats de familiars, amics… Vaig veure que se’m donava bé, però jo sempre dic que l’èxit d’un bon retrat és del fotògraf i de la persona retratada, que posa molt de la seua part i és la seua fotogènia. El mateix passa amb el paisatge, el resultat és compartit. Després del retrat vaig continuar cap al paisatge urbà, em vaig iniciar a Barcelona, on vivia, “Barcelona silencis”. Encara que també vaig fer retrats de la gent major del meu poble, “A cavall del segle XX”, prenent el fresc a la porta de casa en eixa època en què no hi havia ni tantes cadenes ni tanta televisió. No sóc especialista en res, però tinc ull per a qualsevol cosa.

Tramvia a la Malva-rosa

Síntesi del mar, el tramvia, Marisa, la xiqueta… Un de les icones de la pel·lícula.

¿Quina ha sigut la teua relació amb el cine?

El rodatge de Tramvia a la Malva-rosa va coincidir amb una gran època, la de la meua jubilació anticipada. Vaig parlar amb el meu germà Manuel i amb García Sánchez, el director, que va vindre a la Vilavella buscant exteriors. Aquet fet em va permetre entrar en un món que per a mi és una tramoia insòlita. Vaig poder conéixer el cine per darrere, la trampa o el truc, actors i figurants vestits a l’estil dels anys cinquanta parlant pel mòbil, i això em va permetre fer fotos divertides no del rodatge, sinó del que l’envolta. Vaig fer moltíssimes fotografies en diapositives en color. Així que Tramvia a la Malva-rosa va ser la meua única experiència en el cine, però intensa i magnífica.

Tramvia a la Malva-rosa

Últims dies de rodatge de la pel·lícula, la síntesi, amb tota la tramoia cinematogràfica, gent vestida de particular, gent vestida d’època embolicats en la llum del mes de gener en terres valencianes.

Com són els teus ulls de mirar i per què?

Els meus ulls són el que he dit abans, es poden fer fotografies sense màquina. No és que vaja pel carrer composant fotos, però m’adone de la llum, de que podria eixir una foto molt bona, de l’anècdota del moment, etc. Es podria dir que tinc una mirada fotogràfica i prou entrenada, sempre composant, amb ulls de composició.

28/05/2016 by joanbadenes

Mural de la Plaça dels Espardenyers

Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)

Fotografies de J. Escrig

El passat cap de setmana (20-22) vàrem assistir al desenvolupament, en aquesta plaça, d’una fita artística memorable: la realització d’un mural de grans dimensions (10 x 19 m), a càrrec dels artistes Costi, Dean i Huedo Rico; amb la supervisió de Javier López López, president de l’associació M.I.A.U. de Fanzara. L’obra estava contemplada als pressupostos municipals de l’any en curs.

Un mes abans, Javier, Costi i Dean es varen passar pel museu de la Vilavella per tal de recavar informació. Hi feren fotografies d’algunes peces i s’emportaren el llibre La Vilavella. Memòria Fotogràfica. Se’ls va donar llibertat per a crear, tot i que se’ls va indicar que la vila, i amb ella les seues arrels, podrien estar presents al mur.

Pocs dies abans de la realització de l’obra els artistes van presentar un esbós, que va obtenir el vist i plau corresponent. I ara, per tal de respondre a una pregunta viral, del tipus: Asseat la gana, però què significa tot açò?, ens ocupem de la gènesi, execució i claus per a la seua comprensió.

LA COMPOSICIÓ. Tècnica mixta: pintura plàstica –de vegades expandida amb corró- i pintura d’esprai, emprada en grafits. Mural bimembre, dos cossos dividits per un eix que emplaçaríem a l’actual carrer del Barranc.

A l’hemisferi de la dreta (de l’espectador) podem contemplar una perspectiva cara als vilavellers, obtinguda des del camí de l’Asseit, coronada per les benvolgudes torres del castell. Inútil cercar-hi fidelitat absoluta. Els artistes tenen llicència per a re-interpretar la realitat. Caminant pel bosc oníric del pla ens trobem amb uns meravellats Costi, Dean i Huedo Rico, és a dir, els mateixos artistes, extasiats en contemplar tanta bellesa solta. Per dalt de la muntanyeta del Castell flueix una legió de lleus àtom nuvolencs, a la recerca, en vol tangencial, d’altres àmbits on residir.
L’hemisferi esquerre remet a la cultura llatina. En aquesta part de la vila i terme la romanització brolla a gavells. Tenim el santuari hispano-romà del Pilonet de Santa Bàrbara, dedicat a Apol·lo, una fita arqueològica de la Hispania romana. Connectat amb la font Calda, “fons Calida”, el delectable do dels deus als tristos i assedegats mortals. Amb les seues suposades balnea (termes). I uns voltants pròdigs en troballes arqueològiques hispano-romanes. Més una vil·la rústica força interesant, la del camí de l’Asseit, encara per excavar.

II.1 Apol·lo. Potentíssim bust del déu -set metres d’alçada-, del tipus denominat de Kassel, còpia romana en marbre (segle II) d’una escultura grega en bronze, original de Fidias (segle V a.C). Apol·lo, una de les divinitats principals de la mitologia greco-romana. Fill de Zeus i Leto, germà bessó d’Artemisa. Després de Zeus, el més influent i venerat dels deus de l’antiguitat clàssica. Déu de la curació, de la protecció contra les forces malignes, de la bellesa, la perfecció, l’harmonia i la raó; connectat amb la natura, patró de la música i la poesia, déu del sol. Associat amb les aigües termals. És per ço que l’artista ha pintat un regalí d’aigua que s’inicia dessota el remat del mur i travessa, en ziga-zaga, l’escena. Aigua de la font Calda.

II.2 Columna. En principi se’n contemplava una d’ordre corinti, però al final es va optar per una d’ordre jònic, molt menys complex. Pintada amb tonalitat taronja, perquè, cal recordar-ho, columnes i escultures en marbre, a l’antiguitat, ben sovint, anaven pintades amb colors vius.

Part superior del fust, amb canaletes. Al capitell, dues volutes, oves i roseta. Sobre l’àbac, un estornell (Sturnus vulgaris), nomenat Amadeus. Adelerat, interpreta una cantata, però, a la vegada, ataülla alguna olivera on traslladar-se per a menjar olives. L’olivera, emblema de la mediterrània, regal de la deessa Atenea a la ciutat d’Atenes.

Dues columnes –o allò que en resta-, s’enfilen pel bell mig del Barranc.

II.3 Taronges. La fruita predilecta del terme de la nostra vila. ¿ Que no es coneixia per ací, en temps dels romans? Potser, però la Xina ja hi era.

II.4 Moneda. Imatge del poder. Un auri, de l’emperadriu Julia Domna, esposa de l’emperador Septimius Severus, i mare de Publius Septimius Geta i Marcus Aurelius Antoninus (Caracal·la) ambdós, també, emperadors. Nascuda a Emesa, actual Homs, atribolada ciutat de Siria, víctima d’una despietada guerra. Amatent de la filosofia i la religió. Iulia Augusta.

Les monedes romanes foren ben presents a l’excavació del santuari del Pilonet de Santa Bàrbara, ofrenades com a promeses (ex-vots). De vegades, a partir de Constantí, presenten atributs cristians, tot i tractar-se d’ofrenes a unes divinitats paganes.

CONSIDERACIONS FINALS. Estem al davant d’una obra que no deixarà indiferent ningú. Alguns ja estan preocupats en com es comportarà la pintura en fer-se presents els efectes del sol i la pluja. Ja s’hi veurà com actuar aleshores. No podem escalfar-nos el cap tan prompte. Ara és moment de gaudir, tot contemplant una obra d’art sorprenent; i de primera línia.

16/04/2016 by joanbadenes

L´ARCÀDIA DE SYNTAGMA, nou disc de Josep Lluís Notari. Presentació a la Vilavella 22 d’abril.

Carpeta del disc. Obra de Sebastià Carratalà i Anna Moner

El segón disc de Josep Lluís Notari, l’Arcadia de Syntagma, es presenarà a la Vilavella el divendres 22 d’abril. L’actuació es farà a les 22’30 en la Plaça de la Vila. Apart del recital del nostre cantautor, actuarà també un altre cantautor molt reconegut dintre de la cançò en valencià, Andreu Valor amb el qual ha gravat una de les cançons del nou disc, ” La neu ni et frega”. Una actuació a la qual no podem faltar, ja que es tracta d’un acte especial al nostre poble, un esdeveniment molt emotiu ja que ha volgut presentar en la plaça la Vila la seua segona obra discogràfica.

Josep Lluís Notari. Fotografia de Carlos Laullón (Los ojos de mirar)

Aprofitem l’anunci d’aquest esdeveniment per a presentar al nostre blog aquest segon disc de Josep Lluís. Aquesta obra musical del nostre cantautor ha esdevingut un compendi d’aportacions artístiques: música, pintura, fotografia i video-clip, que fan del disc una obra excel.lent.

Si no recordem i aprenem del passat no tindrem futur ja que no tindrem arguments per a debatre en el present. Aquest debat ha de ser públic, sense complexos, de cara a cara, participatiu…..

Aquest seria un bon començament per a explicar la idea central del disc. L´Arcàdia de Syntagma és una relectura interior i exterior de la visió sobre la vida i la societat durant aquest anys de crisis econòmica, social, política i de valors.

Des del punt de vista musical podrem observar una evolució en el disc de la línea més “chanson française” i “Folk” a una altra més “elèctrica”, amb tonalitats fosques menys acústiques. La producció artística d´Hèctor Tirado està present en cadascuna de les notes delicioses que engalanen aquest treball i el so atrevit i pulcre que en els estudis de Metrònom (Castelló) ha realitzat Juanvi Ortells.

L´àlbum consta de 8 cançons que tracten temes com la resistència contra el neoliberalisme a nivell global, el compromís ciutadà per un nou projecte per al País Valencià, poemes musicats de Josep Estrem i Fa i Manel Garcia Grau que ens parlen de conceptes com el de llibertat o la lluita quotidiana, la passió sexual, la violència de gènere, els canvis a la vida o el moviment dels indignats. Aquestos són els seus títols:

El segon món, Jo tinc un compromís, El Xiprer i les cuques de llum, Petita lletra de batalla, Res a amagar, En el fons, L´Arcàdia i La neu ni et frega.

En l’elaboració visual del disc també ha participat un altre artista de la Vilavella com és Sebastià Carratalà que conjuntament amb la vila-realenca Anna Moner han dissenyat amb la técnica de l´oli sobre alumini fregat la portada que remena els conceptes que donen nom al CD.

A l´igual que el seu 1r treball, Josep Lluís ha volgut fer partíceps a altres ciutadans de la vila en el segell dels seus treballs i posar en valor la riquesa cultural que moltes voltes s´amaga entre l´olor a Azahara del nostre poble. Reivindicar des d´aquesta associació la feina per la cultura que realitzen molts veïns i veïnes del poble.

Andreu Valor i Josep Lluís Notari. Fotografia de Carlos Laullón (Los ojos de mirar)

Pel que fa al “single” la cançó escollida fou “La Neu ni et Frega”. Aquest tema s´ha començat a promocionar mitjançant l´elaboració d´un videoclip de la mà de Carlos Laullón i Rafa Coronas i la seua producción audiovisual de “Los ojos del mirar”. La cançó és un duet amb Andreu Valor (Concentàina), un dels cantautors més emblemàtics del panorama de música d´autor al país Valencià. Els resultat també ens dona pistes sobre el salt de qualitat que ha experimentat el nostre veí del barri de Santa Bàrbara.

Finalment donarem les dates de presentació i concerts fins ara confirmats per als pròxims mesos :

20 Abril: presentació al públic i a la premsa a les 19:00 h. en llibreria Babel, Castelló

22 Abril: concert a La Vilavella, a la plaça de la Vila a les 22:30 h, amb Andreu valor.