L’ofici de regador

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero. Foto d’estudi feta a Madrid, cortesia de la família.

Article elaborat per Imma Vicent Cavaller

L’OFICI DE REGADOR

El mar de tarongers que contemplem ara, no ha sigut sempre així, temps enrere el nostre poble estava envoltat de garroferes, alguna vinya, ametlers, figueres: era una agricultura de secà. Els nostres avantpassats, hòmens molt treballadors, arrapaven el que podien per guanyar un bancal a la muntanya i transformar-ho en productiu. Al pla, a la partida de l’Horta, hi eren les hortetes que abastien a les famílies. A la primera dècada del segle XX  van començar, a la nostra terra els conreus de tarongers.

Com bé sabeu, el terme de la Vilavella és un mocadoret perquè Nules l’ha devorat en una abraçada mortal.

Els cultius estaven supeditats a l’aigua que queia del cel, però la transformació de les terres de secà en regadiu va menester buscar pous d’aigua per a regar els camps. És en aquest moment quan surt la necessitat de domar l’aigua i crear els motors de reg i la infraestructura adequada.

El primer motor que es té constància a la Vilavella, és el del Vaporet que rep eixe nom perquè anava a vapor. Fou creat per a regar la finca del senyoret Ranch, l’any 1908.

Un intent frustrat, poc abans de 1920: el motor de Sant Sebastià, ubicat prop del cementeri i conegut per Comptagotes per la quantitat minsa d’aigua que treia.

A principi, els mateixos propietaris de la finca s’ocupaven del reg a manta, l’aigua sortia del pou guiada per la regadora i en arribar a l’hort trencaven el cavalló -després vingueren les cadiretes- fins que tota la parcel·la quedava arrublida. Els zeladors avisaven del torn i cadascú anava i regava el seu tros.

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero, primer va treballar amb son pare, foradant la terra cercant aigua del subsòl, obrint pous i després va ser regador del motor de Sant Rafael, popularment Rafel, creat en 1943 i situat anant a Vila-real pel camí Terme. Manuel pare, eixia de casa dilluns al matí i passava dos dies i mig al terme, els fills Manolo i Miguel Mateo li portaven el menjar. El seu fill major Manuel Recatalà Ibáñez, acompanyava al seu progenitor i en jubilar-se, el va substituir, doncs ja coneixia la feina. Es va iniciar en aquest ofici abans dels 13 anys.

Pou de Sant Rafael.

El pou de Sant Rafael té 47 metres de profunditat i la temperatura de l’aigua sempre es manté a 19 graus,

és ovalat i té tres km de tubs. Regava 1.075 fanecades que després de l’abandonament de finques han esdevingut en unes 970. Per a les tandes existia una relació de 300 propietaris i regaven, escrupolosament, per l’ordre establit: s’iniciava pel número u fins al 300 i després a l’inrevés.

Quan l’hort necessitava aigua, el propietari ho sol·licitava mitjançant el paperet del motor corresponent i anotava el seu nom i cognoms i també els minuts de reg que precisava i ho dipositava a la bústia de la societat de reg que primer estaven en les façanes de les cases, una d’elles en ca Patolea; després les van agrupar a l’interior del casino de la Caixa Rural. El regador les replegava per saber les demandes. El reg mínim eren cinc minuts.

Amb els mal pagadors es va arribar a un acord: si tenien més de tres rebuts sense abonar, no els regaven els rogles.

Manolo Recatalà Ibáñez al Brasil, en una hisenda de tarongers.

El torn nocturn eren deu hores seguides que Manuel passava al voltant del motor i el diürn quatre hores més. Mentre el seu germà era menut ell feia sempre el torn de nit, més el que li pertocava de dia, més endavant, entre tots dos es repartien el treball, una setmana cadascú de nit. Manolo ha tingut sort i no li ha ocorregut cap sobresalt, però el seu germà sí que va veure com li obrien el cotxe per furtar-li. Portaven una navalla per a punxar-li les rodes.

El primer dia que Manolo va anar a regar de nit, a les tres de la matinada va caure de la paret i es va xopar, però el fet, no va tindre més conseqüències. Va encendre una foguerada per assecar-se i continuà la feina.

Manolo quan estava regant, ha vist passar helicòpters i una llum misteriosa sense soroll.

Per passar la nit portava dos entrepans, un per a les nou i el següent a les 11, després venia ressopar, el termo amb les magdalenes, però tot ho cremava. Perquè fóra més suportable la nit llegia novel·les de vaquers. En arribar a casa, quan finalitzava el torn, es dutxava i tot seguit agarrava el son, però el seu germà ho portava pitjor.

Diumenge el regador anava a cobrar els rebuts casa per casa, als agricultors que havien fet ús del motor. Recorda Manolo quan costava arrancar els diners a la gent de Nules i conta una anècdota: un dia de ponent es va apropar amb la bicicleta a la casa d’un llaurador, la dona estava en un balancí i va decidir que tornara per no alçar-se, perquè feia massa calor. Quan li ho va contar al marit, li va saber greu que la seua muller el fera tornar per capritx i aquest fet ja no es va repetir. Els mesos de juliol i agost, quan més regaven, la gent de Nules estiuejava a la mar i els regadors esperaven que tornaren al poble per a cobrar tots els rebuts endarrerits.

Primer els motors funcionaven amb gasoil i requerien un maquinista que s’encarregava d’engegar-ho, ficar-li oli i reparar-ho. Però en passar a ser elèctrics s’ocupava el regador. En temps d’escassetat feien servir com a combustible la corfa d’ametlla.

Les eines imprescindibles del regador eren: una lligona per trencar el cavalló, un rellotge per apuntar el temps que costava regar cada finca i abans, un fanal de carbur que Manolo encara l’ha fet servir a les nits. La manta per abrigar-se i descansar i les botes d’aigua per a no mullar-se els peus no podien faltar. Així i tot molts regadors han acabat malament de les cames per la humitat que sofrien.

Tots els motors del terme estan baix l’advocació de Déu, un sant o mare de Déu, representats en un retaule ceràmic a la façana del motor, encara que algú tinga un sobrenom com el dels Atrevits (Nules).

Sols el dia de la Candelera paraven i es reunien els regadors de la Vilavella i Nules, tots els del conveni per a celebrar la festivitat. Assistien a missa, dinar de germanor i després acudien al cinema Emo de Nules on es projectava la pel·lícula “Mi mula Francis” una bèstia que parlava o bé “Las chicas de la Cruz Roja”.

L’any 2000 un canvi va revolucionar l’ofici de regador en incorporar la tecnologia i el reg per goter. Cada motor ha afegit un dipòsit amb adob per a fertilitzar els horts, una feina que abans realitzava el citricultor manualment. Ara mitjançant un ordinador i des del telèfon mòbil es pot engegar o apagar la maquinària.

Per a Manolo la por més gran no venia de la terra sinó del cel, la tronada, encara que estiguera dormint, els llamps actuaven com una atracció fatal i el feien anar prest al motor.

Sant Isidre, és l’únic motor ubicat al nostre terme.

Pous de Nules que tenen la seu al nostre poble, però no hi són al terme de la Vilavella: Sant Sebastià, Sant Rafel i Cor de Jesús. Altre de la Vall d’Uixó tocant el nostre terme és Sant Josep de la Muntanya.

Material estret de la xarrada de Manolo Recatalà Ibáñez als Voluntaris pel Patrimoni.

 

Anuncis

La Plana. Paisatges de la memòria

 

El llibre  “La Plana. Paisatges de la memòria”  té com a finalitat visualitzar la Universitat Jaume I (UJI) com a capital i centre acadèmic de l’entorn geogràfic de la Plana, tant l’Alta com la Baixa. D’aquest espai pertany al menys el 60% del seu alumnat.

El llibre està dividit en set capítols que corresponen també a set zones de la Plana  que tenen cadascuna d’elles una personalitat pròpia dintre del conjunt. Cada capítol l’identifica un títol i consta de tres parts: un xicotet mapa per situar la zona en qüestió, un escrit que fa referència a aquest espai i d’un seguit de fotografies.

 

La Plana Baixa, des de la muntanya de Santa Bàrbara

 

Capítol I…. “Els límits del paradís”

Capítol II… “Cap a al cor de la serra d’Espadà”

Capítol III.. “El Millars l’artèria que rega la Plana

Capítol IV.. “Castelló, capital de la Plana

Capítol V..  “L’UJI, capital acadèmica de la Plana”

Capital VI… “El triangle marítim”

Capítol VII.. “Cap a la Plana Alta

 

Presentació a la Llotja del Cànem       

El llibre, una publicació conjunta de l’UJI i de la Diputació de Castelló, va  ser presentat el propassat dia 13 de desembre per el rector de l’UJI, Sr. Vicent Climent, i pel president de la Diputació, Sr. Javier Moliner, amb assistència dels seus autors Manuel i Joan Antoni Vicent.

 

Acte de presentació del llibre a la Llotja del Cànem

D’aquest acte la premsa es va fer ressó amb les següents frases :

A través de les seues 183 pàgines i els seus set capítols, l’obra ofereix un atractiu recorregut per la província sota el prisma del talent de Manuel Vicent en els textos i el seu germà Joan Antoni Vicent en les imatges. Tal com ha destacat el president en la seva intervenció “cadascuna d’aquestes pàgines és un regal per als sentits. Els dos germans, un a l’art de la paraula i l’altre en l’art de la fotografia, narren amb delicadesa i sentiment els paisatges de la Plana, des d’Almenara a Torreblanca i des Columbretes a la Serra d’Espadà, navegant per la memòria de un nen curiós amb mirada serena i pausada per descriure la bellesa dels paisatges, dels costums, de les emocions i el coratge dels castellonencs, dels plaers que tenim al davant i que tantes voltes mirem sense veure “.

 El president de la Diputació, Sr.Moliner,  ha assenyalat que avui presentem una oda literària, poètica i visual a la Plana de Castelló. I com no podia ser d’una altra manera, el Govern Provincial, com a garant de preservar i ficar en valor el patrimoni castellonenc, allò que estimem i del que ens sentim orgullosos, una vegada més ha volgut anar de la mà de la principal font de coneixement de la província, l’UJI, per fer realitat aquesta obra i sumar un nou llegat que deixar als castellonencs de present i futur”.

El rector de la Universitat Jaume I, Vicent Climent, ha felicitat els germans Vicent, els ha agraït el seu treball i dedicació i ha afirmat que “aquest llibre calia perquè no hem tingut, fins ara, cap altre llibre que pogués mostrar al món què som i que ho fes d’una manera tan subtil, tan elegant, tan exquisida com ho fan els germans Vicent “.

En aquest sentit, el rector ha explicat que “és un llibre difícil de classificar, ja que és un llibre literari, però també un llibre fotogràfic, un llibre de presentació d’un territori i uns paisatges, els de La Plana, que són els nostres, però que també podem mostrar amb orgull al món, i per això és també un llibre-catàleg, de presentació de la nostra terra. És, fins i tot, un llibre de viatges, un llibre per al turista i per a qui vulgui fer també un altre viatge molt especial, el de la memòria, els records de la infantesa de l’escriptor Manuel Vicent, el nostre estimat doctor honoris causa, l’escriptor castellonenc més universal i que més ha fet per donar a conèixer al món la nostra realitat, les particularitats de les gents que vivim a aquest racó de la mediterrània “.

Text… Associació de veïns

 

 

Per què es crema la Serra?

Ahir va fer 11 mesos que publicàrem aquest interessant article sobre els incendis forestals. Donada la qualitat de l’article us volem refrescar memòria.

Guillem Nebot Escrigues. Enginyer forestal i bomber.

Fotografies del text: Carlos Laullón.

Annex fotogràfic de les tasques d’extinció : Jesús Morcillo i Julià

 

La Serra d’Espadà

La Serra d’Espadà, està situada a les estribacions del Sistema Ibèric. Tota la zona és de clima mediterrani amb hiverns suaus a les zones baixes i gelades esporàdiques a les més altes i temperatures altes a l’estiu coincidint amb un període de sequera que produeix un estrés hídric molt important sobre la vegetació.

Les característiques geològiques particulars de la Serra amb predomini dels materials triàsics de diferents tipus com són les arenisques, calcàries i margues, combinat amb la proximitat al mar i amb els forts desnivells i canvis d’altitud i orientacions fan que trobem gran diversitat de formacions vegetals i endemismes. Ens trobem davant d’ecosistemes mediterranis, on destaquen les formacions vegetals dominades per sureres (Quercus suber) i pi rodeno (Pinus pinaster) a les zones amb substrat d’arenisques. I carrasques (Quercus ilex) i pi blanc (Pinus halepensis) a les zones de terreny calcari.

BARRANC-DEL-ROIG

Barranc del roig, Aín.  Carlos Laullón.

El foc i els ecosistemes Mediterranis

Els ecosistemes mediterranis han evolucionat juntament amb el foc. És característic dels climes mediterranis l’existència d’un dèficit hídric important durant la part càlida de l’any. Aquesta característica fa que l’aparició i propagació de focs que afecten les zones forestals siga molt favorable en aquest període.

Durant milers d’anys les comunitats vegetals mediterrànies han desenvolupat diferents tipus d’adaptacions i estratègies per mantenir-se després del pas del foc.

Tenim espècies de plantes amb capacitat de rebrotar, on els mateixos individus afectats es regeneren després del pas del foc. L’exemple més emblemàtic que tenim a la Serra són les sureres, que amb la seva escorça suberificada que protegeix les parts vives de la planta i permet de seva regeneració després d’una pertorbació.

Altres espècies es regeneren per via sexual, es a dir per llavors. És cas del pi blanc i el pi rodeno. Presenten un tipus de pinyes, anomenades serotines capaces de mantenir-se tancades molts anys a l’arbre i que només s’obrin després del pas del foc per dispersar les llavors, el que permet la regeneració de les zones cremades amb nous individus.

Les adaptacions de les nostres masses forestals al foc són moltes i variades i han sigut exitoses durant milers d’anys. Això ha permés la persistència d’estos ecosistemes fins als nostres dies.

Però es poden veure superades quan canvia el règim de focs al que estan adaptades, ja siga per una major recurrència d’incendis que no permet que es regenere el banc de llavors o les reserves de les plantes rebrotadores, per cremar en alta intensitat que supera la capacitat de protecció de les plantes i té un major impacte sobre els sòls. També hi ha un major impacte quan el foc afecta superfícies extenses i la colonització des de poblacions no afectades és més lenta.

Quan això ocorre s’entra en una dinàmica regressiva, amb una pèrdua de qualitat de la coberta vegetal i la pèrdua de la seva funció protectora i font de recursos tant directes com indirectes.

El problema s’agreuja quan ens trobem davant un escenari de canvi climàtic global en què s’espera que les condicions ambientals siguen més extremes, amb temperatures més altes i precipitacions encara més irregulars.

1097816_10151753541633400_1600355729_o

Panoràmica de la serra. Carlos Laullón.

L’evolució de la societat i les zones forestals

Al llarg del temps de la relació de l’home i el seu entorn ha anat canviat. En un primer moment van sorgir les poblacions nòmades del paleolític que obtenien els seus recursos de la caça i la recol·lecció.

Posteriorment l’establiment de les poblacions i el desenvolupament de les societats va fer que s’intensificara l’aprofitament dels recursos forestals amb l’extracció de llenya, el carboneig, fusta per a construcció, la indústria del suro, les neveres, obtenció de resines, forns de calç, pastoreig, indústria de l’espart, agricultura de muntanya… Totes aquestes activitats van produir una reducció important tant de la superfície forestal com de la quantitat de biomassa i combustibles forestals. En aquest escenari els incendis es podien controlar fàcilment per la escassesa de combustibles, la seva falta de continuitat i la presència constant de gent a les zones de muntanya.

Després de finalitzada la guerra civil, es va produir un repunt en l’extracció de productes del bosc per la carestia de recursos. Però és a partir d’aquest moment que amb l’evolució cap a unes societats més urbanes i industrialitzades i canvis en les fonts d’energia els aprofitaments a les zones forestals s’ha anat reduint fins a ser residuals. I ja només és destacable en l’actualitat l’extracció del suro, la producció apícola, la caça, bolets i fruits del bosc… activitats de menor intensitat extractiva i que no eviten que cada vegada hi haja una major càrrega de combustibles.

Es ben patent de com s’ha incrementat la superfície forestal a la província de Castelló mirant les dades dels inventaris forestals nacionals. On als anys 60 teníem una superfície arbrada de 126.208 ha que representava el 18,9% de la superfície de la província. Les dades de l’últim inventari situen la superfície arbrada en 248.577 ha.

Les noves zones forestals són fonamentalment pinars degut al caràcter colonitzador d’aquestes espècies, especialment el Pi blanc (Pinus halepensis) que ha duplicat la seva superfície en els últims 40 anys. En contrast, a les zones forestals ja establertes i amb millors condicions les frondoses estan incrementant la seva presència respecte a les coníferes.

AÍN5

Aín . Carlos Laullón

Estat actual i perqué el foc és un problema, causes

El 78 % del total de los incendis forestals tenen origen antròpic, ja siga per negligències, causes accidentals o intencionats i en conjunt afecten al 82, 6% de la superfície total cremada. Segons estadístiques del MAGRAMA (Ministeri d’Alimentació, Agricultura i Medi Ambient)

I la tendència és a un increment en el nombre d’incendis. Les superfícies cremades es mantenen per l’increment gradual dels dispositius d’extinció d’incendis.

Gràfic_incendis

Gràfic resum del nombre d’incendis forestals i superfícies arbrades i no arbrades afectades. Font MAGRAMA.

 

Perqué l’extinció per si mateixa no resol el problema, la paradoxa de l’extinció

L’extinció d’incendis forestals ha anat evolucionant a mesura que ho ha fet la problemàtica originada pels incendis forestals. Es parla de generacions d’incendis, cada vegada més intensos i més complexos.

Primera generació.A partir dels anys 50-60 apareixen els primers grans incendis que es propaguen per la gran continuïtat dels combustibles, resultat de l’abandonament de moltes zones de muntanya.

Segona generació. Als anys 70-80 a banda de la continuitat, els incendis escapen de control per la seva alta velocitat de propagació al tenir una major càrrega de combustible amb estructures favorables per la propagació.

Tercera generació. Anys 90. Intensitat de foc de copes. Els incendis són capaços de cremar la vegetació a tots els nivells, intensitats molt elevades i llançament de focus secundaris a grans distàncies.

Quarta generació. Any 2000 i endavant. Els nous usos del territori han fet que vagen apareixent zones urbanes disperses i quan el foc arriba a elles es produeix un foc d’interfície urbana-forestal. On a més de les zones forestals es veuen amenaçades les persones i els seus bens.

La resposta de l’extinció ha sigut la creació d’infraestructures tallafocs, incorporació de camions autobomba, més mitjans aèris i de nou el reforç de tot l’operatiu quan s’han produït greus episodis d’incendis. El resultat és que la pràctica totalitat dels incendis s’apaguen molt ràpid afectant superfícies molt reduïdes, inclosos aquells incendis originats per causes naturals que en condicions favorables cremarien amb poca intensitat, cremen el matollar baix l’arbrat i creen discontinuïtats en el paisatge que afavoreixen la biodiversitat.

En canvi amb el model d’extinció total actual, la quantitat de combustible de les zones forestals es cada vegada més i més gran i quan s`origina un incendi amb condicions meteorològiques desfavorables aquest escapa de la capacitat d’extinció de tot l’operatiu i produeix un impacte molt gran sobre àmplies superfícies de terreny.

A pesar de les grans despeses en extinció el nombre d’incendis no es redueix i la superfície afectada per grans incendis es manté. Els grans incendis són considerats aquells que superen les 500 ha de superfície, sent menys del 0,8% dels incendis són responsables de casi un 40% de la superfície cremada segons les estadístiques d’incendis del Ministeri d’Alimentació, Agricultura i Medi Ambient (MAGRAMA).

SURERAS

Sureres. Carlos Laullón.

Importància de preservar les zones forestals

Les zones forestals són un banc de recursos. La seva bona conservació produeix molts beneficis tant per la població de la zona com a escala global i permet obtenir gran quantitat de bens directes i indirectes.

Estem parlant del manteniment de la fertilitat dels sóls i el control de l’erosió, increment dels recursos hídrics, millora les condicions climàtiques de l’entorn, increment de la biodiversitat, depuració de l’aire i magatzem de CO2 per la mitigació de les causes del canvi climàtic.

També parlem de valor paisatgístic i recreatiu i d’una font d’atracció de visitants, naturalístic, esportiu… I de l’obtenció de productes del bosc com suro, llenya, fusta, biomassa,  aigua, resina, fruits silvestres, mel, caça…

Tot això ha de fer replantejar que els recursos destinats al bosc no s’han de veure com una despesa sinó com una inversió, no només per evitar incendis, sinó perque el retorn obtingut de les zones forestals siga cada vegada major.

Gestió i actuacions sobre el territori

Possibles actuacions per reduir la problemàtica d’incendis forestals:

Gestionar el territori per tractar els incendis forestals com un problema global, integrant la prevenció, extinció i usos de les mases forestals.

Estudiarles tipologies de focs que afecten cada territori i dissenyar estratègies de prevenció i extinció eficients.

Incentivar totes aquelles activitats d’explotació forestal sostenible que generen llocs de treball, fixen la població al territori i permeten la gestió d’una major superfície forestal.

Crear iniciatives per actuar sobre la propietat forestal, molt fragmentada i fonamentalment en mans privades.

Incrementar la identificació de la ciutadania amb el territori.

Conscienciació de la població sobre la realitat actual de les masses forestals, el problema dels incendis forestals i sobre bones pràctiques i us adequat dels recursos.

Adoptar noves eines de gestió com les cremes controlades. Amb l’objectiu d’obtenir masses de boscos adultes amb menor quantitat de sotabosc i més resistents per suportar el pas dels incendis sense veures afectades i que dificulten la seva propagació del foc.

980210_10151720297953400_1263800421_o

Senda per l’Espadà. Carlos Laullón.

 

Escenaris de futur i conviure amb el foc

En les pròximes dècades el problema dels incendis forestals es mantindrá o s’agreujarà si no es canvia la dinàmica actual; masses forestals sense gestionar que cada vegada tenen més continuïtat i quantitat de combustible, dispositius potents d’extinció però que es posen al límit de la seva capacitat en els grans incendis amb gran risc per a tots els intervinents i els habitants de la zona afectada i un escenari de canvi climàtic amb unes condicions cada vegada més extremes.

Adoptant canvis que posen de nou en valor les zones forestals, es puguen fer aprofitaments rentables i sostenibles, s’extreguen més quantitat de biomassa, es fixe la població al territori i es millore l’eficiència de la prevenció i extinció es pot avançar cap a un escenari on el foc pase de ser un problema molt greu i una amenaça.

I s’evolucione a un escenari on el foc pase a ser un factor ecològic més i en lloc d’extinció total s’apague el foc que supose una amenaça per zones forestals, persones i bens. Però en canvi es deixe propagar aquells petits incendis que es produeixen en condicions favorables, cremen en baixa intensitat i que ajuden al manteniment dels boscos més nets i sans.

Per tot per això caldran canvis importants i un llarg periòde de temps, al ritme d’evolució de les masses forestals.

 

Annex fotogràfic de les tasques d’extinció de l’incendi forestal de la Serra d’Espadà de juliol de 2016. Fotografies de Jesús Morcillo i Julià, Tècnic Superior en Gestió de Recursos Naturals i bomber forestal.

L’ Associació de Veïns de la Vilavella agraeix i felicita als bombers i personal que participaren en l’extenció de l’incendi. MOLTES GRÀCIES.

foto1 - copia - copia

Un grup de bombers forestals treballant per assegurar el perímetre de l’incendi i evitar reignicions.

foto2

 

Descàrrega d’aigua d’es d’un helicòpter Cougar de la UME per frenar la propagació del foc.

foto3

 

Avió anfibi Canadair 415T fent una descàrrega per refrescar el límit de la zona cremada .

foto4

 

Bomba forestal pesada de les Brigades d’Emergència. La gran distància entre els accessos i les zones de front de l’incendi obliga a muntar línies de mànegues de gran longitud.

foto5

 

Incendi propagant per zones forestals de gran continuitat i càrrega de combustibles de la Serra.

foto6

 

Avió Air Tractor fent una descàrrega d’aigua amb retardant per dificultar l’emisió de gasos inflamables en la combustió i frenar la propagació del foc.

foto7

 

Columna convectiva molt potent produida per l’alta intensitat i velocitat de propagació de l’incendi.

foto8

 

L’ambient canvia a tons groguencs, habitual de les mases de coníferes afectades pel foc.

L’avenc del castell.

Jesús Almela Agost del club Espeleo  de Castelló ha publicat en la revista d’espeleologia GOTA A GOTA, nº 12, pag. 86-94, l’article “Efectos morfológicos de corrosión por condensación en la Sima del Castellet (la Vilavella)”.  Per tal de donar a conèixer als veïns de la Vilavella aquest patrimoni geològic nostre – situat al costat del castell,  a la vora de la pedrera dalt de la piscina municipal – li hem indicat que ens informe d’aquest avenc.

Situació de l’avenc del castell (cast. sima)

Rep el nom d’avenc ” la cavitat natural on predomina la component vertical. Pot èsser constituït per un pou o diversos pous enllaçats entre si. Quan la cavitat és formada per pous i galeries s’anomena cova – avenc. La roca calcària és la més adient per a la formació d’aquestes cavitats, ja que es dissol amb l’aigua i constitueix les formes càrstiques ” ( Enciclopèdia Catalana Bàsica).  Entre el món de l’espeleologia es coneix com l’Avenc del Castellet (Sima del Castellet en castellà) el que nosaltres coneixem com la “cova del castell ” i que forma part de les fantasies i faules que, des de xiquets, generacions de vilavellers hem construït al voltant de la seua existència. Ara publiquem aquest article de Jesús Almela en el que descriu les seues característiques  i algunes de les fotografies que els espeleòlegs que entraren varen realitzar. Cal assenyalar que és un avenc, una cavitat vertical, per tal motiu el seu descens sols es possible realitzar-lo per personal especialitzat amb equips adients d ‘espeleologia i alpinisme: cordes, mosquetons, arnesos, etc…, no tothom pot baixar….. malauradament.

L’AVENC DEL CASTELL

La muntanya on s’ubica el castell de Centelles, just dalt de la població de La Vilavella, constitueix l’últim aflorament rocós de la serra d’Espadà. En aquesta muntanya els materials són calcaris, al contrari dels que l’envolten, que són de “rodeno” de coloració rogenca. En aquesta roca calcària és un lloc apropiat per a la formació de coves i avencs, una mostra d’això són les moltes coves que hi ha a l’Espadà.

Entrada a contrallum

En la part nord de la muntanya del castell trobem una cavitat que presenta molt d’interés des del punt de vista geològic i espeleològic, ja que algunes de les formes que hi ha al seu interior s’han format per un mecanisme de corrosió a causa de la condensació. Aquesta condensació està fortament influenciada per les aigües termals que hi trobem al subsòl de la Vilavella,  fenomen poc freqüent al nostre territori.

Per què és una cova única?

La formació de les cavitats per les aigües termals o processos interns s’han estudiat en les últimes dècades de mode molt sistemàtic, descrivint així les coves hipogèniques. Els geòlegs tradicionalment han interpretat la formació de les coves per dissolució de la roca, on l’aigua per gravetat va formant espais subterranis, per on circula aquesta. L’espeleogènesi hipogènica trenca aquestos esquemes tradicionals, ja que les cavitats es formen per aigües ascendents, normalment termals. Per tant, tenim dos mecanismes de formació de cavitats; la tradicional o epigènica que es forma una cova de dalt cap a baix i la hipogènica, que es forma de baix cap a dalt.

En aquest context en l’avenc del Castell podem apreciar les seues voltes en el sostre, cúpules i formes arredonides amb característiques hipogèniques. També hi han toveres, unes curioses formacions alterades per els corrents d’aire ascendent, que han anat desgastant la calcita. També trobem en ella una temperatura interior calenta, ja que la temperatura de les coves és constant i aquesta es correspon normalment amb la mitja anual de la zona exterior, que en el cas de la Plana està al voltant dels 17 °C. En canvi en l’interior d’aquest avenc i en el seu punt més allunyat de l’entrada la temperatura és de 21,5 °C. Aquesta temperatura més alta del normal, que pensem que prové per les aigües termals que hi ha al subsòl, provoquen que en la part superior de la galeria,  més proper a la boca, hi haja un contrast i que es produïsca la condensació que s’aprecia dins la cavitat amb gotetes en el sostre. Aquestes gotetes van dissolvent la roca i formant les cúpules i voltes del sostre, sense que la dissolució tinga lloc amb aigua que es filtra de de l’exterior.

És molt gran l’avenc del castell?

Presenta una entrada molt menuda, amb unes dimensions de 0,60 x 0,35 metres. A primera vista sembla que no cap una persona, però sí que es pot entrar. Tot just haver entrat hi ha una saleta i un graó que baixem fàcilment i ens deixa en un pou de 18 metres. Per a descendir aquest pou necessitem materials de progressió vertical i coneixements, pel que no permet aventurar-se al seu interior a qualsevol persona. Baix del pou una escletxa d’un metre d’amplada la podem recórrer durant 65 metres, apreciant en tot moment que el sostre està format per cúpules formades per les condensacions tèrmiques. En un punt d’aquesta galeria inferior trobem un estret pou que baixa 12 metres més, assolint un punt molt estret on una persona ja no pot passar, però tirant pedres es veu que continua alguns metres més, amb una amplada de 10 centímetres. La fondària màxima de la cavitat és de -39 metres i el recorregut de 174 metres.

És molt positiu que la gent conega aquesta cavitat i la seua formació singular, però sempre amb uns límits, ja que mai hem de tirar deixalles en aquest fràgil entorn. Aquest patrimoni geològic deu preservar-se i que les generacions futures puguen gaudir-ho.

Jesús Almela Agost. Espeleo Club Castelló

 

 

La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

Incendi en la Serra d’Espadà

Archivo 28-7-16 10 43 43

IMG-20160725-WA0004

incendi SE 2El foc destructor ha posat les seues urpes en les nostres muntanyes. La part occidental de la Serra d’ Espadà, entre Artana, Onda, Tales i Alcúdia de Veo,  ha sigut calcinada per un virulent incendi que ha carbonitzat 1.500 hectàrees, 700 de les quals formen part del denominat Parc Natural de la Serra d’ Espadà. Les columnes de fum del sinistre vistes des del nostre poble, donaven a entendre que el foc podia estar en la Font de Cabres o el Puntal, quan en el seu origen estava sols una miqueta més lluny, en el paratge de les Penyes Aragoneses, en Artana.

Archivo 28-7-16 10 48 53Les imatges que ràpidament s’han transmès  per les xarxes socials, i de les quals exposem ací algunes d’elles, testimonien el dramatisme del foc, i ens copsa més directament perquè és la nostra estimada serra, de la qual la Vilavella és porta d’entrada. La Serra d’ Espadà, per la seua configuració com a bosc mediterrani,  estructura, paisatge, vegetació i arbres autòctons, el més emblemàtic dels quals és la carrasca surera, així com els seu pobles,  fan un indret únic i paradisíac, al qual tots, tant les administracions com les persones de peu, hem de cuidar com un tresor que en qualsevol moment, com ara ha sigut, es pot malmetre.

El paisatge que resta després de l’ incendi és desolador, carbonitzat, sense vida, ni vegetal, ni animal,  i tardarà temps en ser el que era tal com nosaltres l’hem conegut, primer rebrotant el sotabosc que en 5 anys pot recuperar els matolls,  però el arbres tardaran dècades en ser el que eren. Els experts indiquen que a un bosc després d’un incendi li costa regenerar-se uns 50 anys.incendi SE 3

Les causes que provoquen que el bosc mediterrani, entre ells la nostra Serra d’Espadà, estiga en perill de desaparèixer per l’efecte dels incendis són diverses, però l’efecte desencadenant quasi sempre és la mà de l’home.

Trobem les causes que provoquen que el bosc siga actualment una potencial pira, una bomba, en una sèrie de variables: primer en l’abandonament productiu de les muntanyes que fan que el sotabosc, argelagues, esbarzers, etc. s’escampen formant  una massa altament combustible; en la falta de gestió de les mases de pi blanc que colonitzen aquestes zones agricoles abandonades i en les anteriorment cremades on la seua repoblació és tan abundant que surten mils de pins per hectàrea derivant en una massa impenetrable que propaga el foc molt ràpidament; per agreujar-ho tot més, la persistent sequera – cada vegada plou menys degut a l’ anunciat canvi climàtic, amb uns indicadors de pluviometria similars a les de zones desèrtiques.

Archivo 28-7-16 10 38 28Abans els cultius de muntanya: garroferes, vinyes, figueres, els accessos i bancals construïts per al conreu, amb els arbres autòctons com la surera i carrasca resistents al foc, aconseguien que les muntanyes estigueren netes, sense l’amenaça d’ incendis tant extensos i destructius com els actuals.

Actualment com la muntanya ja no és productiva, la seua vegetació s’escampa inexorablement convertida en fàcil combustió a expenses  que la mà de l’home, bé per inconsciència, irresponsabilitat i imprudència al fer foc prop de la massa forestal cremant rastrolls, o fent alguna evitable i absurda barbacoa, o a l’acció  malintencionada  provocada per piròmans o per obscurs interessos econòmics, active els tants repetits incendis. És sabut que a l’ inici dels incendis es  detecten moltes vegades  diversos focus.

Ara, a part de ser els necessaris pulmons per a poder respirar un aire menys contaminat, les nostres muntanyes tenen una atracció paisatgística i l’utilitzem com a turisme,  lleure, oci i pràctica esportiva, senderisme, caminades, caça, etc. Aquesta utilització requereix per part  de tots els usuaris màxim respecte i precaució. Fa pena veure escampades per les muntanyes bosses de fem o deixalles als barrancs, pots de beguda, botelles,  plàstics, cartutxos d’escopeta, etc. Al veure aquesta lamentable brutícia no deixem de pensar que si aquest material ha sigut pujat a la muntanya ple, per qué no es baixen i s’ aboquen a contenidors urbans.

IMG-20160725-WA0008La Serra d’ Espadà, les nostres muntanyes,  són  de tots; més enllà dels límits administratius dels termes, a tots ens reclama protecció, tant a les persones, per la qual cosa hem d’evitar encendre foc i no embrutar-les, com per a les administracions: cal desenvolupar accions no sols d’extinció, sinó també  la necessària  prevenció,  i així netejar les zones d’alta concentració de pins, i sotabosc com les argelagues i els esbarzers.

De tots nosaltres depén la seua pervivència.

Joan Badenes

 

Voluntariat pel Patrimoni: Estima el teu poble!

JOAN RECATALÀ

vilavella desde lapàz

Arxiu de J. Escrig

La Vilavella és un poble amb més de 2.000 anys d’història!.  Durant aquest llarg període les diverses èpoques i els diferents pobles que l’han habitada han anat deixant testimonis. De vegades en formes materials com utensilis del seu dia a dia, obres artístiques, arquitectòniques o infraestructures i altres vegades testimonis immaterials com les seues creences, costums, tradicions o valors. Tots aquests testimonis a través dels quals podem hui conéixer la nostra història és el que anomenem Patrimoni.

El Patrimoni té una qualitat particular i és que una vegada es destrueix, és perd o s’oblida és irrecuperable. Aquesta feblesa és la que al mateix temps li dóna tant de valor i per la qual l’hem de conservar com un tresor.

Posem un exemple d’anar per casa: pense que a tots ens resulta més emotiu i enriquidor regalar als nostres fills, nebots o néts qualsevol cosa vinculada a nosaltres o als nostres avantpassats que no algun objecte recentment adquirit, encara que tinga major valor econòmic.

IMG_8023

La casa-museu dels espardenyers. Fotografia de Joan A. Agramunt

La Vilavella és un poble menut, però amb molt de Patrimoni, per nomenar només algun exemple podem parlar del santuari de Santa Bàrbara, del Castell, de la Mina, dels Balnearis, de les diverses fonts, del llavador, de l’ermita, l’església, la indústria de l’espart o la taronja, de totes les nostres arrelades festes, i de la història de tants personatges il·lustres que han contribuït a fer de la Vilavella el poble que hui és.

Pi Mascle

Xiprers. Fotografia de Joan Recatalà

També destacat és el patrimoni natural del que formen part la meravellosa Serra Espadà, la Cantera, els innumerables barrancs i un seguit d’oliveres, garroferes i xiprers, com per exemple el Pi Mascle a l’interior de la Gruta de Lourdes.

També la nostra llengua, que és la expressió més primària de la història pròpia i la nostra manera d’entendre el món. És patrimoni per sí mateix però a més envolta i traspua tota la resta, sense la qual esdevindria sense ànima pròpia.

L’Ajuntament del poble, com a màxima institució a nivell local té la responsabilitat de vetlar per aquest patrimoni, però aquesta tasca no és possible sense la col·laboració dels veïns que deuen prendre consciència de la importància del tema i tant de bo col·laborar pel bé comú.

Amb la missió de posar en valor tot el Patrimoni de la Vilavella, l’Ajuntament llança una iniciativa anomenada Voluntariat pel Patrimoni, que pretén donar l’impuls per a que els veïns passen a l’acció. Els objectius son molt clars:

  1. Preservar el Patrimoni existent per respecte als nostres avantpassats i per responsabilitat cap a les generacions venidores a les quals no podem privar d’aquesta herència que nosaltres sí hem rebut.
  2. Difondre el coneixement d’aquest Patrimoni existent, perquè les coses no es poden respectar i estimar si no es coneixen.
  3. Dinamitzar la vida cultural a la Vilavella: Compartir i enriquir el Patrimoni entre tots, per a què en comptes d’accions concretes, la preservació, difusió i respecte al Patrimoni siga una forma de viure.
IMG_5281

El castell. Fotografia de Joan Badenes

Carrer Sant Josep

El grup pel carrer Sant Josep. Fotografia de Joan Recatalà

Enquadrat en aquests objectius n’hi ha un de prioritari, degut a una emergència  actual: El Castell ens cau. La torre Desfeta del nostre Castell amb una història de 800 anys està en un moment delicat i si no actuem la perdrem per sempre. El Castell sempre ha estat ací, és part de la silueta del nostre poble i seria una irresponsabilitat no actuar.

Aquest Voluntariat pel Patrimoni ja ha començat a caminar: la primera acció ha consistit en realitzar un inventari de tot el Patrimoni existent per saber de que estem parlant. A continuació s’han organitzat visites guiades a aquest Patrimoni per a apropar-nos conjuntament, conéixer-lo un poc més i comprovar el seu estat actual. La primera d’aquestes visites ha sigut el passat diumenge 1 de maig. Un trentena de persones amb el guiatge de Joan Vicent, vam visitar les mostres patrimonials més destacades radicades al clos antic, el nucli primigeni de la vida, rovell  que irradia vida: carrers de Sant Josep, Sant Sebastià, Pou, Presó i Calvari, la Casa-Museu dels Espardenyers, la gruta de Lourdes i l’ermita de Sant Sebastià amb les pedres picadores al davant. Tot cloent la matinada als enigmàtics –i desconeguts- Caminets del Moro.

El Patrimoni de la Vilavella no només és nostre sinó que és una part de nosaltres mateix, per tant si ens estimem com som ens hem d’involucrar en la seua conservació.

SALVEM EL CASTELL, SALVEM EL PATRIMONI, perquè demà serà massa tard!

Uneix-te al Voluntariat pel Patrimoni, apunta’t:

Fes clic damunt de la fotografia.

IMG_8058.0

El grup del voluntariat a l’ermita. Fotografia de Joan A. Agramunt