El Cacauero

Lluís Caballer, -fotografia de la família.

Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.
Es torrava el cacau, i les cacaues,
d’assuavides rodonors, serien
àvidament buscades; o bé es feien
roses, o bé hi havia carabassa.

Vicent Andrés Estellés
«El gran foc dels garbons»

Curiosament el mot cacauero manté en la nostra zona el sufix castellanitzat, però no així tramusser.
«Cacauets i tramussets, ¿qui rosega xiquets?».

El cacauet és d’origen americà, al segle XVIII ja n’hi havia plantes a València i a finals d’eixa centúria era molt corrent i es venia pels carrers i els mercats del Regne, i seria a Alginet (la Ribera Alta) on més arrelaria el conreu. Des d’aleshores que no ha deixat de consumir-se i si bé avui ja no hi ha venedors ambulants, se’n poden trobar a les botigues i els supermercats. Ma mare en torrava, als xiquets ens agradaven els cacauets perquè feien una festa per postres (Vicent Marqués. Publicat originalment a l’Avui, 2010).

Els cacaus i tramussos sempre han anat plegats, el que venia cacau també portava tramús. Una festa no ho era si no s’acompanyava d’aquestos dos productes. Tant els cacaus com els tramussos eren un aperitiu molt desitjat i popular, a la vegada que omplien la panxa i si a més d’això, estaven acabats de torrar o preparar, guanyaven en sabor.

Lluís Caballer Martínez, de la Vilavella va començar a vendre cacaus i tramussos cap a 1948 amb el seu germà Pasqual, però aquest s’ho va deixar prompte. La seua mare, Freisqueta, ja en venia a la plaça en una paradeta al costat de l’església.

Lluís disposava d’un cossi gran de zinc, a sa casa, per elaborar els tramussos de la següent manera: primer els ficava a remull, després canviava l’aigua cada dia perquè perderen l’amargor i finalment els bullia en una caldera, d’aquesta mena són mengívols. Pel que fa als cacaus, a vegades en plantava a l’hort, o bé els comprava crus i els portava en llandes al forn per torrar-los.

El tramús era de la varietat groga, sembla que en aquella època els llauradors en plantaven a les vores dels ribassos i el cacau era l’autòcton, xurret, de dos grans, menut i saborós que alternava amb les cacaues de major tamany i tres grans.

Quan eixia a vendre es cobria el cap amb una gorra i a la cintura es nugava el davantal, segurament blanc, d’una o dues butxaques per portar el canvi i els diners que cobrava. En una cistella ovalada de vímet, d’una sola ansa que identificava els cacauers, col·locava la mercaderia: paper d’estrassa per a les paperines, dues mesures de distintes mides (uns gobelets de fusta) i els cacaus i tramussos i eixia a vendre-ho pel poble. Segons el preu que li demanaven, emprava la mesureta que costava dos quinzets -la moneda del foradet al mig- o bé la mesura gran d’una pesseta, agafava el gènere i ho dipositava en la paperina per servir-ho al client.

Lluís era un home ben plantat, alt per a la seua època i amb una veu molt potent i apropiada per pregonar: “El cacaueeeroooo”.

Quan feien bous, no tants com ara, la presència del cacauero no fallava mai, inclús n’acudien de fora, a fi de poder abastir a la gentada que es congregava. Tanmateix venia la neulera (barquillera), una dona de la Vall que portava neules cilíndriques embolicades en paper de seda blanc i cridava «la barquillera, al buen barquillo». Per això, en els bous de carrer hi estava Lluís, ja fóra a Nules, Mascarell, Borriana, etc. Primer amb bicicleta i després amb un Mobilet ficava en saquets grans de tela els productes, el paper d’estrassa i els gobelets. A la Vilavella tenia uns quants llocs fixos on acudir els dies festius: a les partides de pilota valenciana, al cinema, tavernes com la del tio Quico, al carrer de sant Antoni, la de Juan de Bota i cal tio Batano, al bar Nacional i la Caixa. Altra clientela fidel eren els rogles de dones que estaven jugant la partida de cartes, com a ca la Terència –segur que alguna broma li gastarien-, ca Tenra i ca Marina, la dona de Batano, tocant a la part nord del poble. No oblidem que els hòmens anaven a les tavernes, al casino, al Nacional o a la Caixa.

Vicent Romero, fotografia de la família

Cap a 1952-53 s’ho va deixar per regentar el bar de la Caixa.

Em diu ma mare que en un bou del carrer dels sants de la Pedra, a un cacauero foraster, guardant-se del bou, li va caure la cistella a terra. Tothom arreplegant cacaus i tramussos, encara que alguns van anar a parar a les butxaques o la boca dels que ho recollien.

El darrer cacauero de la Vilavella va ser Vicent Romero Monlleó (Vicent la Cegueta, però més conegut com a Lietes que era el renom de la dona), el seu fill homònim, l’ajudava.

Els tramussos, en sacs, els ficava a remulla al sifonet (davant de ca Barbareta, al Camí-reial) o també a la regadora d’un motor, prop de la caseta del Pateno. A vegades quan anava a agafar-ho es trobava un foradet en el sac i no era una rateta. Després els bullia a cal seu germà Benjamín en unes calderes i els cacaus, en llandes grans, els torrava al forn de Manil.

A la cistella també portava xufes remullades que eren més cares.

Tenia una paradeta al costat del bar Nacional que ja incloïa més coses com regalíssia de bastó, pipes, xicles i altres llepolies.

La mort del fill, als 20 anys en un accident de trànsit, l’any 1966 va trasbalsar al cacauero i va ser el motiu de deixar de vendre.

Article elaborat per Imma Vicent

Muntanya de Sang, tercera novel·la del nostre col·laborador Sebastià Roglà

 

Amb Muntanya de sang, el nostre amic i col·laborador articulista  de l’AA. VV , Sebastià Roglà inicia la seua tercera novel·la  que ha restat finalista al premi de narrativa de Sagunt d’enguany.

L’editorial Acen ha tingut a bé publicar-la i tots els veïns i companys de Sebastià podrem acostar-nos el dia 30 de desembre a la Casa de la Cultura per escoltar quatre cosetes sobre la mateixa, a les  20:15.

Ja sabeu, el color roig, com la sang, i no com l’orxata. Ens faran  14 0 15 cèntims per enganxar-nos a la trama, podrem preguntar-li com ha estat tot el procés de construcció i  i poder comprar-la, els qui són de llegir-la.

Enhorabona Sebastià i endavant!

 

 

Bon Nadal i millor 2017

L’any passat vaig escriure aquestes lletres sobre el simbolisme del Nadal.

Des de l’Associació de veïns i,  en nom de tots els col·laboradors que fan possible aquestes lletres, us les fem arribar a totes les persones de bona voluntat i de cor obert:

 

UN SOMNI QUE NO MAI S’ACABA

Camine pels carrers i tot són aparadors amb l’oferta total. Veig el deambular d‘ànimes anònimes arrossegant tristeses i solituds. Les seues cadenes fan soroll de secretes inquietuds; de tant en tant, alguna persona mig somriu, quasi com atorgant-te un bocí, un petit retall de l’amagada felicitat.

On són les paraules segrestades?

Amb els meus ulls les regale, però ningú no mira, i si ho fan, quasi no veuen.

Pels carrers hi ha tota una vida soterrada per les presses, per l’èxit, pels diners…

Un ocell canta mentre s’acomiada el capvespre. Li escric música amb paraules.

Vola cap a tu.

Si et plau, no li tanques la porta de l’ànima; si l’escoltes, comprendràs que cos i ànima són l’única realitat, idèntica.

Pels carrers camina Nadal. No hi ha ningú més: ets tu.
Procura oferir-te a cada moment del teu viure; no comptes les hores, els dies, les setmanes.

Nadal sempre habita en tu, en els batecs regalats a cada moment, per sempre més, any rere any.

Bon Nadal.

La Vilavella d’ahir i d’avui : el Barranc.

En aquesta secció contrastem, des del mateix angle i enquadrament, fotografies realitzades fa dècades d’uns llocs determinats amb les fetes en l’actualitat. L’objectiu és observar com afecta l’ interval de temps que les separa, i constatar si ha millorat  o no l’ urbanisme local. Ara observem els canvis urbanístics esdevinguts en altre lloc d’importància cabdal del poble: el Barranc.

El tòpic assenyala que una imatge val més que mil paraules. Aquest queda de manifest observant les tres fotografies plasmades des del mateix lloc, en diferents èpoques, dels últims seixanta anys  que fan sobrer qualsevol comentari. El canvi urbanístic en el Barranc és enorme; sis dècades separen la primera i l’actual foto i la seua transformació impressiona. L’espai urbà del Barranc actual, comparat amb el de l’any 1952, no té res a veure, són dos espais tan diferents que es fa difícil relacionar-los, ja que les edificacions de nova construcció formulen un revolt que nega el seu caràcter d’espai mediterrani tradicional, tal com mostra la primera fotografia.

En ella observem una imatge perfecta d’un poble mediterrani, un espai obert, una anterior barrancada transformada en un carrer ample i una plaça a mida de vianants, amb un element socialitzador: el pou, que subministrava l’aigua dels corrents subterranis que existeixen en el subsòl de  la Vilavella, quan  encara les vivendes no es proveïen  d’aigua potable ni s’havia construït el clavegueram.  Les cases eren senzilles, d’entrada ampla, emblanquinades, de planta baixa i dalt  amb balcó, i algunes amb andana. Estaven homogeneïtzades per una similar concepció arquitectònica adaptada a les necessitats productives de les famílies, fidels a l’estil comú mediterrani amb teulada àrab. Són cases simples, de llauradors o espardenyers, que reflectien l’estatus social i econòmic dels seus habitants, diferenciades de les cases, algunes burgeses, dels carrers de la part baixa del poble.

Tot l’espai está coronat, amb una visibilitat prominent, dominant l’escenari urbanístic, pels monuments patrimonials més emblemàtics del poble: el castell i l’ermita, configurant una imatge excepcional, bella per la seua simplicitat i tanmateix amb una complexitat única: cases, pou, castell i ermita.

En la segona foto, feta vint anys després, a l’inici de la dècada dels setanta, ja s’observen canvis en algunes cases que apunten al trencament de l’harmonia del paisatge urbà, però encara mantenint l’altura que permet la visibilitat del castell i l’ermita. Evidentment les millores públiques com les instal·lacions d’aigua corrent i clavegueram, milloren la qualitat de vida. La presència de dos cotxes prenuncia el seu domini absolut del carrer com a trànsit i aparcament.

Però l’element central identificador del Barranc, l’entranyable pou, protagonista fins aleshores de l’espai del Barranc i que observem en les fotos sobre els bous del carrer de Sant Xotxim ja no hi és, ha sigut substituït l’any 1967 pel  monument  d’homenatge als morts del bàndol vencedor de la Guerra Civil. A partir d’aquest any domina,  impertorbable,  l’escenari del Barranc.

La tercera foto reprodueix un paisatge actual urbà que no es reconeix amb el seu passat d’espai  mediterrani  amb cases emblanquinades. L’elevació de les anteriors cases provoca que la percepció de l’espai quede minimitzat, les dues i tres altures han trencat la uniformitat vilatana, ocultant la coronació anterior del castell i l’ermita, ja engolits en la perspectiva. Les cases ja no presenten un estil arquitectònic comú,  l’alumini substitueix al ferro i a la fusta, i els finestrals sobreeixits de les façanes eliminen els tradicionals balcons.  És el tipus de construcció que s’imposa durant els  anys setanta i vuitanta. Segurament el boom econòmic de la taronja va imposar la necessitat de canviar les antigues cases, associades a la penúria,  per altres més modernes,  però sense estil arquitectònic autòcton. Era allò nou, diferent, de nova estètica, que substituia la construcció tradicional, ben nostra.

Com molt bé mostra la foto els cotxes envaeixen tot l’espai del carrer. Com a epítom: noves construccions sense uniformitat, multitud de cotxes aparcats, un  monument alt, contenidors….., tot plegat provoca una sensació d’aclaparament, on abans era un gran espai obert que mostrava l’ermita i castell.

A falta d’un pla urbanístic rector, cadascú aplicava el seu criteri,  sense valorar l’harmonia de les façanes ni l’arquitectura tradicional. Però quan l’ajuntament s’ha dotat d’una normativa urbanística, tampoc s’ha respectat; el resultat urbanístic final en alguns indrets del poble no esdevé encisador.

Fotografies: Arxiu de Juan Escrig.

VESTIGIS DEL FRANQUISME

Fotografia de Joan A. Vicent Recatalà

Comentari apart requereix aquest monument. Encara ara, quasi vuitanta anys després de la Guerra Civil i quaranta de la Constitució, es manté aquest recordatori dels vencedors de la guerra, mentre que els qui la van perdre han quedat en la ignorància i en l’oblit, sense cap restauració ni reconeixement.

Va ser erigit  en el tardo franquisme, l’any 1967, i esdevé una obra  contundent que  substitueix  l’antic i entranyable pou, el qual  va ser enderrocat  i abolit juntament amb els dels carrers de Sant Antoni, plaça de la Immaculada i el de Santa Bàrbara.

Com a símbol polític és un element anacrònic després de la Constitució de 1978, vigent quasi quaranta anys. En la creu està gravada l’expressió “ Caídos por Dios y por España ¡Presentes!”  enaltint una part de les víctimes i oblidant les altres,  i a més a més s’apropia del concepte d’Espanya i del nom de Déu.

Més prompte que tard, s’haurà de complir la legalitat de la Memòria Històrica, tal com estan fent tots els pobles  i ciutats, a més a més cal tindre en compte que cap país d’Europa, com Alemanya o Italia, manté monuments que enalteixen les seues dictadures. Ja en 1980 es va treure el jou i les fletxes, símbol de la Falange,  de la façana de l’ajuntament,  a finals dels noranta es van retirar els noms del règim franquista del nomenclàtor urbà,  ara solament ens queda aquest anacronisme, recordem inconstitucional.

Text: Joan Badenes

L’hora del Barri

Joan Antoni Vicent Cavaller

(Museu de la Vilavella)

L’Ajuntament de la Vilavella ha ultimat l’emblanquinament de les cases del Barri, a càrrec dels pressupostos municipals. En total han sigut 49 els habitatges on s’hi ha actuat, 19 al carrer de la Presó i 30 al carrer del Calvari. Sols ha restat al marge una vivenda, més altres tres amb fronteres de rajola vista. Hi havia, inicialment, una certa suspicàcia,  però, progressivament, la desconfiança ha anat reduint-se, conforme avançaven els treballs i hom comprovava els beneficis que suposava acollir-se al pla.

Fotografia de Juan Escrig

Tal com s’indica al tòtem d’informació turística que ha estat instal·lat al creuament dels carrers Calvari i Presó, el Barri constitueix la part més antiga de la vila, juntament amb els actuals carrers de Sant Josep, Pou, Sants de la Pedra i Santa Bàrbara. Va ser  habitat, fins al 1609, per famílies morisques. A partir del segle XVIII els espardenyers van començar a instal·lar-se, fins a constituir una majoria aclaparadora. Als inicis del segle XX rebia altres dues denominacions populars: el Raval i el Gurugú, en record de la muntanya homònima marroquina confrontada amb Melilla, reconquerida per l’exèrcit espanyol el 29 de setembre de 1909.

A la dècada dels 70 del passat segle el Barri va patir una forta transformació. Es reformaren interiorment els habitacles i, fins i tot, alguns es tiraren a pla, per tal de bastir uns espais més concertats amb la vida moderna. Les teulades mores donaren pas a terrats plans. Les façanes deixaren d’emblanquinar-se. S’hi implantà l’alumini a portes i finestres; plàstic a les canals, taulells i marbre a les socalades. Sense comptar el cablejat elèctric. Es va crear una normativa específica per a les façanes, però la degradació va continuar. Als darrers temps feren aparició els aparells d’aire condicionat i caselles, poc adients, per a comptadors de la llum.

Ara, amb l’actuació que comentem, el Barri se’ns presenta als nostres ulls amb una imatge sorprenent, harmònica, mediterrània, un espai digne de ser visitat i viscut. “Açò pareix  Mikonos”, he oït recentment a un visitant. L’emblanquinat, màgicament, ha tingut la virtut d’emmascarar les dissonàncies. Blanc a les fronteres, conjugat amb blau indi i verd suau en brancalades i ampits de portes, finestres i balcons. Colors tradicionals.

El Barri allotja un immoble singular, molt preuat pels banyistes del balneari: la Casa-Museu dels Espardenyers, encertadament restaurada l’any 2010 ( Podeu veure l’àlbum fotogràfic de Joan A. Vicent Recatalà clicant en la fotografia del museu, en la portada del blog).  Però no acaba ací la cosa, perquè esdevé, també, viarany d’accés al Calvari, on es trobem amb les capelletes del Via Crucis, la gruta de Lourdes i, com a coronament, l’ermita del patró. Sense oblidar-nos dels caminets del Moro i les pedres Picadores, indrets on ja s’està actuant en la seua recuperació. Més els xiprers, plantats fa més de 150 anys, amb un exemplar força reeixit, l’anomenat pi Mascle.

Per a finalitzar, voldríem felicitar l’equip de govern, molt especialment la regidora de Patrimoni, Loles Orenga, per l’entusiasme mostrat en la tasca i la seua capacitat de diàleg i poder de persuasió. També l’equip de pintors (Miguel, Paco i Miguel Sebastián), per la seua professionalitat. I, com no, a tots els habitadors del Barri. Són ells els que possibiliten que  història i  vida s’hi agermanen.