Incendi en la Serra d’Espadà

Archivo 28-7-16 10 43 43

IMG-20160725-WA0004

incendi SE 2El foc destructor ha posat les seues urpes en les nostres muntanyes. La part occidental de la Serra d’ Espadà, entre Artana, Onda, Tales i Alcúdia de Veo,  ha sigut calcinada per un virulent incendi que ha carbonitzat 1.500 hectàrees, 700 de les quals formen part del denominat Parc Natural de la Serra d’ Espadà. Les columnes de fum del sinistre vistes des del nostre poble, donaven a entendre que el foc podia estar en la Font de Cabres o el Puntal, quan en el seu origen estava sols una miqueta més lluny, en el paratge de les Penyes Aragoneses, en Artana.

Archivo 28-7-16 10 48 53Les imatges que ràpidament s’han transmès  per les xarxes socials, i de les quals exposem ací algunes d’elles, testimonien el dramatisme del foc, i ens copsa més directament perquè és la nostra estimada serra, de la qual la Vilavella és porta d’entrada. La Serra d’ Espadà, per la seua configuració com a bosc mediterrani,  estructura, paisatge, vegetació i arbres autòctons, el més emblemàtic dels quals és la carrasca surera, així com els seu pobles,  fan un indret únic i paradisíac, al qual tots, tant les administracions com les persones de peu, hem de cuidar com un tresor que en qualsevol moment, com ara ha sigut, es pot malmetre.

El paisatge que resta després de l’ incendi és desolador, carbonitzat, sense vida, ni vegetal, ni animal,  i tardarà temps en ser el que era tal com nosaltres l’hem conegut, primer rebrotant el sotabosc que en 5 anys pot recuperar els matolls,  però el arbres tardaran dècades en ser el que eren. Els experts indiquen que a un bosc després d’un incendi li costa regenerar-se uns 50 anys.incendi SE 3

Les causes que provoquen que el bosc mediterrani, entre ells la nostra Serra d’Espadà, estiga en perill de desaparèixer per l’efecte dels incendis són diverses, però l’efecte desencadenant quasi sempre és la mà de l’home.

Trobem les causes que provoquen que el bosc siga actualment una potencial pira, una bomba, en una sèrie de variables: primer en l’abandonament productiu de les muntanyes que fan que el sotabosc, argelagues, esbarzers, etc. s’escampen formant  una massa altament combustible; en la falta de gestió de les mases de pi blanc que colonitzen aquestes zones agricoles abandonades i en les anteriorment cremades on la seua repoblació és tan abundant que surten mils de pins per hectàrea derivant en una massa impenetrable que propaga el foc molt ràpidament; per agreujar-ho tot més, la persistent sequera – cada vegada plou menys degut a l’ anunciat canvi climàtic, amb uns indicadors de pluviometria similars a les de zones desèrtiques.

Archivo 28-7-16 10 38 28Abans els cultius de muntanya: garroferes, vinyes, figueres, els accessos i bancals construïts per al conreu, amb els arbres autòctons com la surera i carrasca resistents al foc, aconseguien que les muntanyes estigueren netes, sense l’amenaça d’ incendis tant extensos i destructius com els actuals.

Actualment com la muntanya ja no és productiva, la seua vegetació s’escampa inexorablement convertida en fàcil combustió a expenses  que la mà de l’home, bé per inconsciència, irresponsabilitat i imprudència al fer foc prop de la massa forestal cremant rastrolls, o fent alguna evitable i absurda barbacoa, o a l’acció  malintencionada  provocada per piròmans o per obscurs interessos econòmics, active els tants repetits incendis. És sabut que a l’ inici dels incendis es  detecten moltes vegades  diversos focus.

Ara, a part de ser els necessaris pulmons per a poder respirar un aire menys contaminat, les nostres muntanyes tenen una atracció paisatgística i l’utilitzem com a turisme,  lleure, oci i pràctica esportiva, senderisme, caminades, caça, etc. Aquesta utilització requereix per part  de tots els usuaris màxim respecte i precaució. Fa pena veure escampades per les muntanyes bosses de fem o deixalles als barrancs, pots de beguda, botelles,  plàstics, cartutxos d’escopeta, etc. Al veure aquesta lamentable brutícia no deixem de pensar que si aquest material ha sigut pujat a la muntanya ple, per qué no es baixen i s’ aboquen a contenidors urbans.

IMG-20160725-WA0008La Serra d’ Espadà, les nostres muntanyes,  són  de tots; més enllà dels límits administratius dels termes, a tots ens reclama protecció, tant a les persones, per la qual cosa hem d’evitar encendre foc i no embrutar-les, com per a les administracions: cal desenvolupar accions no sols d’extinció, sinó també  la necessària  prevenció,  i així netejar les zones d’alta concentració de pins, i sotabosc com les argelagues i els esbarzers.

De tots nosaltres depén la seua pervivència.

Joan Badenes

 

Anuncis

Premsa Antiga: Una mort violenta al carrer Santa Bàrbara, any 1.882

 Nel.lo Navarro.

La primera noticia de la mort del vilaveller Antonio Carreguí Orenga la trobem en l’edició nocturna del dimecres dia 12 de juliol de 1882 al diari EL DIA de Madrid. En un text telegràfic el rotatiu informa que “Ha sido muerto de un tiro en Villavieja (Castellón), Antonio Carreguí, por un convecino suyo, quien ha sido preso y entregado a los tribunales.”

L’endemà, dia 13, al diari LA PROVINCIA, que s’editava en aquells anys a la ciutat de Castelló de la Plana, trobem també una ressenya breu, de tan sols cinc línies, que apareix a la pàgina quatre diluïda entre altres informacions referents a pobles de la província. El text, que reproduïm íntegre, és el següent:

En Villavieja ha sido muerto de un tiro en medio de la calle Antonio Carreguí Orenga, por su convecino José Badenes Sales, habiendo sido éste capturado con el cuerpo del delito.

St. Bàrbara, 1905 001

Carrer Santa Bárbara, 1905

Ben poca cosa especifica el diari castellonenc per a tractar-se d’un crim esdevingut tan a prop de la capital de la província. Afortunadament, per satisfer la nostra curiositat sobre aquest succés, a un altre diari, LA IBERIA, aquest editat a Madrid, s’ofereixen més dades, així, es destaca que la mort violenta es va produir al carrer Santa Bàrbara on, segons el rotatiu madrileny “tuvieron noches pasadas una acalorada disputa los vecinos Antonio Carreguí Orenga i José Badenes, sobre cual de los dos tenía más aptitudes para el trabajo”.

Un altre diari madrileny, LA EPOCA, destaca també que la discussió en va iniciar en discutir “sobre cual de los dos era más trabajador”, però matisa que enmig de la baralla dialèctica, Carreguí li va dir a Badenes que era “que era un carlista” , cosa que va acabar d’encendre els ànimms d’aquest.

Mort d’un tir

La discussió pujar progressivament de to i al remat va acabar de forma tràgica quan, segons el diari madrileny, “Badenes entró corriendo en su casa, bajando después de ella armado con un retaco que para hacer el servicio de ronda nocturna le había entregado el alcalde”

20160710_223814

Pistola. Darrer terç del S. XIX. Trobada a una teulada del Carrer Sant Antoni. Museu de la Vilavella

Un retaco és un fusell o escopeta amb el canó curtet i més gros que els que habitualment tenen aquestes armes de foc. Una volta al carrer Santa Bárbara ell diari afirma que José Badenes va disparar el seu retaco contra Antonio Carreguí “que estaba a corta distancia, produciéndole una horrible lesión en la región inguinal izquierda, que le produjo la muerte casi instantáneamente.”

Segons  LA IBERIA a José Badenes aconseguiren detindre’l, o bé es va entregar, ja que el diari no especifica res al respecte, limitant-se a dir que “El agresor se encuentra preso en la cárcele del partido, y el Juzgado de primera instancia de Nules instruye con la mayor rapidez las diligencias sumariales.”

Inmaculada Traver Badenes, una restauradora d’obres d’art a la Vilavella

restauradoraEncara recorde quan dues tímides xiquetes, germanes i bessones, Inma i Beatriz, pujaven cada matí en el cotxe de gespa fosca i tal com ens acostàvem durant sis anys a la Vall, jo anotava en secret el bategar dels seus cors i de la seua vida.

En un primer moment, sempre per tallar el gel, parlava jo, després parlava jo i, un dia més rere una altre, havia passat. Vingueren setmanes, mesos, la lluna i el sol perseguint-se i poques voltes trobant-se, i lentament, tal com les roselles s’obren d’elegància i bellesa vaig començar a conéixer les seues veus, després els gests i enfront dels meus ulls prenia cos un feix d’il·lusions: elles vivien, parlaven, somreien, callaven, però també cantaven.

Des de xicoteta Inma Badenes  va mostrar interès per la cultura i el patrimoni. Amb dots per a la música i el dibuix, ella reté un record agredolç dels “Premis Capla” que, potser, algun dia ens narrarà.  Aquesta passió per la història i l’art la portaren a estudiar un primer cicle d’arqueologia en la Universitat de València.  A poc a poc, creixia un ímpetu per tal d’actuar amb el patrimoni de forma directa. Això la motivà a estudiar Belles Arts en la Universitat Politècnica de València, on va acabar els seus estudis l’any 2008. Es va especialitzar en restauració de Béns Culturals, en concret en el món de la recuperació dels metalls.

Ella ha participat i col·laborat activament en la cultura local des de molt primerenca edat, formant part del “Consell del Museu” i ajudant a la seua creació i desenvolupament i des de diverses associacions culturals.

El fet de ser becària del Departament de Restauració els dos últims anys de la carrera, li oferí unaInma1 oportunitat per presentar la seua primera conferència en congressos nacionals. Va ser guardonada amb el “Premi Millor Projecte Fi de Carrera Bancaixa” de tota la seua promoció  (Recuperació del Llegat escultòric de Perelló La Creu, del Museu de Medallística Enrique Giner de Nules). Aquest fet la va portar a realitzar pràctiques laborals en l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Generalitat Valenciana, on ha treballat conjuntament amb el Servei de Conservació i Restauració de la Diputació de Castelló fins l’actualitat.

Treballar en el IVC+R li ha donat l’oportunitat de poder recuperar i intervenir nombroses peces d’incalculable valor i rellevància. Des d’artefactes arqueològics (puntes de llança de l’Edat del Bronze, utensilis romans i ibers, col·leccions de numismàtica i tresorets…) com per exemple algunes peces del conegut Tresor de Villena. Ha intervingut també nombroses peces de bronze monumental i és la restauradora autoritzada per a la recuperació del llegat escultòric de Mariano Benlliure.

Per les seues mans han passat peces tan conegudes com tots els elements d’or i plata de la Mare de Déu dels Desemparats de la Basílica de València o el Tresor Reial de la Catedral d’aquesta mateixa ciutat. També s’encarrega de totes les escultures metàl·liques del Museu D’art Contemporani de Vilafamés i ha intervingut moltes dels fons de la Fundació Martínez Guerricabeitia en València.

MinisteriLa varietat de tipologies i cronologies que abasta la seua especialitat comporten preses de decisions i tractaments d’intervenció molt variats i que s’adapten a la necessitat de cada obra, sempre des d’un punt de vista científic, amb caracterització de materials, testat de productes i tractaments que respecten la deontologia de la restauració.

Intervenir aquestes obres d’art li ha donat l’oportunitat de participar en nombrosos congressos nacionals i internacionals des de 2008 fins a l’actualitat.

Ella treballa en diversos projectes de I+D del Ministeri de Ciència i Innovació i el Ministeri de Cultura (Projecte CREMEL, COREMANS) i uns altres en col·laboració amb la Universitat de Sevilla. Ha sigut durant uns anys co-editora francòfona-hispanòfona del Butlletí Internacional sobre investigació en metalls BROMEC.

Per a poder desenvolupar el seu treball de forma escaient, va continuar els seus estudis en diverses universitats; Gestora del Patrimoni Cultural Local l’any 2009 per la Universitat Jaume I, titulada en Màster Professional especialitat metalls nobles per la Universitat Panthéon-Sorbonne en Paris l’any 2011 amb la “Capacitació dels Museus Francesos”, Màster de Recerca en la Universitat Panthéon-Sorbonne en Paris l’any 2012, des d’on realitza un Doctorat Europeu juntament amb la Universitat de València.Inma2 Bilingüe en francès per la Escola oficial d’idiomes de Castelló.

Actualment el tema de recerca que porta entre mans; l’electrodeposició d’or sobre plata i la seua caracterització de tècniques no destructives (fluorescència de RAJOS X (CXRF)) aplicades a la recerca de patrimoni cultural.

CONGRESSOS: Metal España ’08, 12º Congreso Español de Ensayos No Destructivos 2010, Congreso Latinoamericano de Metales 2011, Jornadas sobre el patrimonio religioso y su conservación: valor social e inmaterial  2012, Jornadas sobre el Estudio de las artes Decorativas González Martí 2013, “Métal à ciel Ouvert” Paris 2014, Metal España 2015.

Per tant la nostra Inma està molt ben preparada:  si abans li costava parlar, ara domina el valencià (quan ho fa li brillen els ulls, de petita ja ho veia), parla castellà i francès. Sembla que la seua desimboltura ha crescut exponencialment i té un domini màgic pel seu cervell i les manetes.

Però vostès, amables lectors i veïns del poble, m’hauran de perdonar aquesta llicència afectiva: Sempre que li parle o pense en ella, em ve a la ment aquell aire invisible i silenciós que acompanyava aquella xiqueta.

Ara ella esculpeix l’aire i treu la bellesa amagada al cor de la matèria.

Inma Traver Badenes, una forma humil i callada de fer palesa, entre nosaltres, l’harmonia.

 

 

 

 

 

Premsa Antiga: Entrevista al sergent republicà Julio Balmaseda, un dels antitanquistes de la Vilavella.

El 18 de Juliol de 1.936, ara fa 80 anys, amb el colp d’estat i alçament d’una part de l’ exercit liderat pel general Franco contra el govern de la República, s’inicià la Guerra Civil. Un enfrontament bèl·lic entre el bàndol franquista, denominat “nacional”, i el que es manté lleial al govern de la República, denominat “republicà”.  La victòria del bàndol franquista l’any 1.939 dóna lloc a 40 anys de dictadura que finalitza amb la mort de Franco l’any 1975 i dóna pas a l’ inici de la recuperació democràtica concretada en la Constitució de 1.978.

80 anys en temps històric és un no-res, per tant encara està present en la consciència col·lectiva; encara queden vestigis recordatoris d’un costat en forma de monument,  i memòria per recuperar per l’altre.

IMG_4261Per la Vilavella passava la línea defensiva XYZ que l’exèrcit republicà va construir l’any 1938 des de Montes Universales i Javalambre, passant pel Maestrat i la Serrà d’ Espadà fins a Nules i Almenara, per a defensar València -en eixe moment capital de la República- de l’ofensiva des del nord de l’exèrcit franquista.

Al nostre poble es va estabilitzar el front durant 9 mesos, fins al final de la guerra l’any 1939. Existeix una arquitectura bèl·lica en forma de trinxeres, nius de metralladores, punts d’observació i restes d’habitatge dels soldats, etc. d’aquesta línea defensiva XYZ, testimoni destacat de la denominada  Batalla de Levante.


IMG_4269

Si voleu més informació sobre aquest patrimoni acudiu a l’article “ Patrimoni de la Guerra Civil a la Vilavella” clicant sobre aquestes lletres.

Ara presentem un nou article de Nel·lo Navarro sobre un fet ocorregut al nostre poble en el mes de Juny de 1938 en el context d’aquesta ofensiva i defensa, que va tindre molt de ressò en la premsa republicana, i del qual ja publicàrem un article ara fa un any.

Hem de recordar que Nel·lo és un gran expert sobre el tema de la Guerra Civil en les nostres terres, amb un munt d’investigacions i estudis, tant en arxius i hemeroteques com “in situ”.  També com a escriptor ha publicat obra narrativa ambientada en esta època. Destaquem la seua obra “ Les mans i altres relats de guerra” presentada a la Casa de la Cultura “Manuel Vicent”.

DIARI LA HORA . VALÈNCIA, 24/7/1938: ENTREVISTA A JULIO BALMASEDA.

Amb el títol “Uns, entre tants, herois oblidats”, publicàvem en aquest mateix bloc un article sobre la defensa republicana de la Vilavella i la destrucció d’uns tancs de l’exèrcit de Franco dins del poble per part dels soldats republicans. Un d’aquest soldats, tal i com informàvem a l’article, va ser Julio Balmaseda, sergent de l’Exèrcit Popular.

Ací teniu l’enllaç, per si voleu recordar-lo

Sin título (2)Al diari LA HORA, publicat a València el dia 24 de juliol de 1938 hem localitzat un nou article que parla d’aquest fet, contat en primera persona pel sergent Balmaseda. Es titula “COMO INUTILICÉ DOS TANQUES”  i situa amb prou precisió el lloc dels fets.

Balmaseda destaca en el text que quan ell i els seus companys estaven lluitant “en el pueblo de Villavieja nos entraron ocho tanques. Colocados en un cerro hacíamos fuego con los fusiles, pero en vista de que no nos servían, cogimos las bombas y bajamos al pueblo. En una de sus calles yo me encontré con un tanque. Al verlo, me subí a una higuera, y luego a un tejado. El enemigo disparaba contra el cerro en que estaban mis compañeros”.

El sergent segueix contant que “Le tiré una bomba. Hizo una explosión enorme. Los enemigos que iban dentro quedaron aullando.” D’acord amb les paraules del sergent és molt probable que els republicans estigueren parapetats a la muntanya del Castell, des d’on baixarien a les cases més pròximes a la carretera de Betxí.

El relat continua matisant que “cuando el tanque quedó inutilizado bajé y me marché por la carretera, y vuelvo a encontrarme con otro tanque. El oficial que lo mandaba decía que dispararan contra mis compañeros. Al oir esto, sin esperar un momento, me abalancé sobre el tanque y por la ventanilla lo maté. Había otro -que por cierto era portugués- que echó a córrer, pero yo le dijé: “Aunque vayas a Castellón te tengo que coger”. Salí corriendo tras él, y al ver que no podia cogerlo, le disparé y cayó.

Altres accions

A l’article el sergent Balmaseda relata altres fets ocorreguts prop de la Vilavella dels quals va ser protagonista. Així, destaca que el dia 2 de juliol “en una retirada que tuvimos, bajaba con un compañero que había sido herido, llevaba también dos fusiles y dos correajes, pues me era muy lamentable que los fusiles se quedaran allí. Al llegar al botiquín dejé al compañero y me marché otra vez”.

A cap d’una estona assegura el sergent Balmaseda que “encontré un cañón antitanque que estaba abandonado. Me sabía mal dejarlo. Cargué con él y me lo llevé hasta dos kilómetros más allà, donde estaban nuestros tanques”.

L’entrevista acaba quasi amb una arenga militar que demana lluitar més contra el sublevats. Així, Balmaseda assegura que al front demanen “que no nos falte la munición. Que nos falte la comida antes que las municiones, porque si no nos faltan el enemigo no pasarà”.

NEL·LO  NAVARRO

 

La Vilavella d’ahir i d’avui: la Glorieta

Glorieta, dóna el nom a una placeta enjardinada, generalment tancada per enreixats. Eixa és la idea que portarien els seus promotors originaris en voler dissenyar un jardí al lloc denominat al segle XIX “ pla del rajoler”, on es fabricaven rajoles per a la construcció aprofitant l’aigua sobrera de la font. En cloure el rajoler la seua activitat, el lloc resultava idoni per a dedicar-lo a un jardí municipal.

La Glorieta ha quedat com el nom emprat entre nosaltres per a referir-nos a l’espai que envolta la “Font Calda”  i  la “Font de llavar”.  Un espai verd, en moments un jardí ben cuidat arribant a ser un xicotet jardí  botànic enreixat, però que, malauradament, des de finals dels anys 80 va començar la seua decadència i durant molts anys posteriors ha estat abandonat a la seua sort.

En el seu origen la Glorieta és també una conseqüència directa de la presència de la font Calda, o més pròpiament, una deferència del municipi envers els banyistes que la freqüentaven, posat que, fins a temps ben recents, destinar espais verds ha estat considerat, a les comunitats rurals, més be un luxe. Comptava amb un precedent immediat, el denominat “Plantio” o “Alameda”, situada al ponent de la fonda de Cervelló, al costat mateix de la font Calda.

Glorieta, anys 30 001

Glorieta en el temps del seu inici. (Anys 30)

La Glorieta naix al març de l’any 1927 quan es va efectuar la seua plantació amb pins (pi ver), ailants i acàcies de bola procedents d’un viver emplaçat al Pinar de Castelló. El mèrit i honor de la seua construcció cal atribuir-lo a l’ alcalde d’ aleshores,  Enrique Recatalà Pla (Enrique el Fuster).

Glorieta Anys 50

Glorieta anys 50

Glorieta 1950

Glorieta anys 50

Glorieta Anys 60

Glorieta anys 60

1966 001

Glorieta 1966

Des de la seua configuració com a jardí, no només era un lloc destinat per als banyistes i per als que acudien a la font Calda, sinó que ha sigut un punt de trobada dels veïns. Els majors per a simplement estar, prendre la fresca o xerrar, els adolescents per a trobar-se les colles o viure els primers enamoraments, els nuvis per a festejar i els xiquets per a jugar. La Glorieta ha sigut durant els 90 anys de la seua existència un lloc emblemàtic per a tots els vilavellers, però que les darreres dècades fins a l’actual rehabilitació ha esta massa temps oblidada, amb èpoques d’autèntic abandonament, com  el periode que ens il·lustra la fotografia de l’any 1.975, utilitzant-se com espai per a fer mitings polítics, sopars i balls de festa la vila.

Glorieta 1975 (1)

Glorieta anys 70

Un parèntesi d’esplendor es va produir amb la restauració de l’any 1979 amb el disseny i plantació d’un jardí botànic realitzat i mantigut per Joan A. Vicent Cavaller. Un arbre destacat d’aleshores va ser un pebrer bort (cast. “falsa pimineta”). El jardí botànic estava enreixat i ben cuidat pel seu jardiner Bienvenido fins quan l’ajuntament del moment, l’any 1986,  decideix eliminar les tanques i a partir d’ací comença una nova decadència de la Glorieta com a jardí.  Quina curta vida va tindre la Glorieta com a jardí botànic !.

jardí botànic 1984 001

Glorieta durant la seua curta vida com a jardí botànic, amb el seu dissenyador i cuidador Joan A. Vicent Cavaller. Any 1984

Glorieta actual:

Glorieta 2014

Glorieta Actual 2

Glorieta Actual 1

Glorieta Actual 3

Amb la construcció l’any 2011, essent alcalde José Luís Jarque, del Museu de la Vila,  s’ha dissenyat un nou traçat, i s’ha recuperat com un espai enjardinat adherit a l’edifici que integra el llavador. Museu, llavador i Glorieta conformen una unitat urbanística d’estil modern.  L’element que focalitza l’atenció, curiosament no és un arbre natural…. és una escultura de trencadís que representa un arbre. L’inventari vegetal està compost pels pins originaris que han sobreviscut, aurons, magnòlies, una acàcia, una robínia,  la carrasca supervivent del jardí botànic dels 80, i les tanques d’arbust, la part més fràgil i sotmesa a les trepijatdes, que ja noten la falta de protecció i cura. La instal·lació de jocs infantils, taula de pin-pon, tobogan, i gronxadors, li ha restat espai enjardinat i crea les condicions per a que els arbusts tinguen curta vida.

Ara que s’ha donat aquest impuls a la Glorieta, hem de procurar que siga un lloc ben cuidat, mantingut per l’ajuntament i respectat pels veïns, per tal d’evitar la inèrcia tradicional en la seua falta de protecció i manteniment, una assignatura pendent de la gestió municipal en les últimes dècades.

Text: Joan Badenes i Joan A. Vicent Cavaller.

Fotografies: Arxiu de Joan A. Vicent Cavaller i Juan Escrig.

Premsa Antiga: Un vilaveller ferit a la guerra de Cuba.

Nel.lo Navarro, de tant en tant,  fa una recerca sobre mencions referides a la Vilavella en la premsa espanyola dels últims  200 anys, i va descobrint una sèrie de noticies desconegudes per als vilavellers/es actuals. Ell ens les fa arribar comentades en forma d’article per a que siguem coneixedors d’allò que destacava la premsa sobre  succesos ocorreguts al nostre poble o als seus veïns en uns temps ja un poc llunyans. Avui presentem una noticia sobre un vilaveller ferit a la Guerra de Cuba.

La Guerra d’independència cubana o Guerra del 95,  és el nom amb el qual es coneix l’última guerra per la independència dels cubans contra Espanya. La guerra es va iniciar en 1895,  i va acabar amb la rendició de les tropes espanyoles davant l’avanç de l’ Armada Nord-americana el 1898 en la ja Guerra hispano-estatunidenca,  i que va suposar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipinas per pard d’Espanya, ara fa  118 anys.

La pèrdua de les últimes possesions del denominat “Imperi espanyol” va suposar un fort trauma en la identitat espanyola del moment. Entre els nostres més inmediats avantpassats perduraven, i encara avui es podem sentir, expressions referides a aquesta guerra com, ” Més es va perdre en la guerra de Cuba!”  com a consol quan algú es queixa d’alguna pèrdua.

Però entrem en matèria tal com ens la conta Nel.lo Navarro.

Al militar vilaveller li deien Vicente Zaragoza Casino i les referències a la seua ferida apareixen a la REVISTA DE SANIDAD MILITAR, concretament al número 426, que es va editar a Madrid el dia 15 de març de l’any 1905.  Aquest exemplar publica una estadística de “las operaciones quirúrgicas practicadas durante la campaña de Cuba en el hospital militar de Alfonso XIII de la Habana”  durant els anys 1896, 97 i 98.

Cuba-hospital

Fotografia de l’Hospital Militar “Alfonso XIII” de l’exercit espanyol en l’Havana durant la Guerra de Cuba (1895-1898 )

A Vicente Zaragoza Casino el feriren en combat quan servia al rei Alfons XIII en el batalló expedicionari del regiment d’Infanteria de Línia Almansa Número 18, concretament mentre ell i els seus companys formaven part d’una columna comandada pel tinent coronel Aguilera.

Els fets ocorregueren a Palos, un menut poblat situat al municipi de Nueva Paz, a la província de Mayabeque, el dia 26 de febrer de 1897. Les característiques de la ferida, segons la REVISTA DE SANIDAD MILITAR foren les següents: “Un proyectil de arma de fuego le mutiló el dedo pulgar de la mano izquierda, por el tercio medio de la segunda falange, desgarrando los tejidos blandos que la cubren, hasta las inmediaciones de la articulación metacarpo-falangiana.”

La revista continua informant que tres dies després de l’operació a l’hospital militar de la Habana se li va practicar una “desarticulación metacarpo-falangiana del pulgar, a raqueta”, evolucionant favorablement la ferida, la qual cosa va provocar que en pocs dies li donaren l’alta. “Curado, fué propuesto para el retiro”, acaba matisant la publicació. No sabem res més de la seua vida posterior.

Nel.lo Navarro