Estem millor que mai?

“…cómo a nuestro parescer,
cualquier tiempo passado
fue mejor”
Jorge Manrique (¿1440?-1479)

Coplas por la muerte de su padre

No discutirem si la coneguda afirmació de Jorge Manrique era i continua essent un tòpic; supose que cadascú tindrà una percepció diferent de la seua vida passada i present. Però sobre alguns aspectes del col·lectiu social hi ha fets reals que no poden contradir-se, com ara la millora en l’esperança de viure més i millor, si ho comparem amb la situació d’un passat més o menys llunyà. Ara que som als dies que recordem els morts, podríem dir alguna cosa respecte a epidèmies i d’altres malalties infeccioses del passat que, sortosament, s’han esborrat del record general.

En un article de Nel·lo Navarro s’esmentava una noticia del periòdic “El siglo pasado”, de 23-7-1885, referida a l’epidèmia de còlera de dit any a La Vilavella, produïda per la contaminació de l’aigua i els aliments. Diu que al nostre poble, el Dr. José Lodroño va tractar 219 malalts amb “sesquicloruro de hierro” i que la mortalitat dels afectats era del 75%. Efectivament, l’Arxiu Parroquial registra en aquest any 182 difunts, dels que 105 van morir de còlera. Si pensem que La Vilavella tenia aleshores al voltant de 2.000 habitants, la taxa bruta de mortalitat de l’any 1885 va ultrapassar el 90 per mil, quant als nostres dies no passem del 10 per mil.

Això ho sabem perquè, des de finals del segle XVIII, als registres parroquials de soterrars es feia constar el nom del difunt, sexe, edat a partir dels set o huit anys (els menors s’inscrivien sota la denominació de párvulos), i la causa de la mort.

En efecte, a primeries de juny de 1885 la causa de la mort apareix esmentada encara com “enfermedad sospechosa”, però de seguida va ser evident que es tractava de “cólera morbo”, i així consta durant tot l’estiu que va durar l’epidèmia. El màxim de defuncions es va produir entre el 15 de juny i el 10 de juliol, amb dies en que s’arribava als 15 soterraments. Aquesta va ser la darrera epidèmia de còlera que va afectar a tota Espanya, una catàstrofe de la que fa no més 130 anys, unes quatre generacions: els besavis o, fins i tot, els avis de la gent gran del poble n’eren coetanis.

Encara que la mortalitat extraordinària per epidèmies va desaparéixer, les poblacions seguien sotmeses a greus malalties infeccioses que produïen una mortalitat ordinària altíssima, especialment en les criatures. Per exemple, al primers anys del XIX, les mitjanes de defuncions anuals d’uns i altres són aquestes:

A les darreres dècades del segle XIX, canvia aquesta distribució i mai més es tornarà a produir una mortalitat dels xiquets superior a la dels adults. Per exemple, entre 1870-80, la mitja anual va ser de 45 adults i 20 xiquets, es a dir, un total de 65 defuncions. Comparem amb les 182 de l’any del còlera. De tota manera, malgrat la millora, encara es tracta d’una mortalitat fluctuant, és a dir, alguns anys les malalties infeccioses, com ara el tifus, la diftèria, el kala-azar infantil (leishmaniosi), etc., castigaven cruelment els menors. L’any següent al còlera, 1886, van morir 36 infants, la majoria a causa de la pallola, una malaltia que tots patien, però que aquell any va ser especialment punyent.

Per últim, encara s’enregistra una greu epidèmia: el grip dels anys 1918-20 anomenat “la cucaracha“, molt més coneguda per referències, ja que els més vells del poble eren aleshores xiquets menuts. Sens dubte va incidir en l’augment de les defuncions: 77, 64 i 73 en aquests tres anys, quan la mitjana es situava al voltant dels 50 en aquells moments. Gràcies a les millores higièniques i mèdiques han desaparegut les mortaldats extraordinàries. Ara tenim altres taxes de mortalitat que, curiosament, van augmentant per diferents causes, com ara l’envelliment de la població.

D’aixó en parlarem un altre dia, però ja podem afirmar que, pel que fa a la mort, estem millor que mai.

Article elaborat per Concepción Domingo.

Renoms o malnoms a la Vilavella

Fa un grapat d’anys, vaig llegir l’article: Els malnoms de l’Alcúdia de Mª Oreto Bou Clemente (1986) que em va fer molta gràcia, al vore que per tot arreu es repetíen alguns renoms, especialment els referits a verdures, fruites i animals. Aleshores vaig pensar que seria interessant recollir també alguns malnoms de La Vilavella i això he fet, ara que tinc temps i ganes.

Simplificant molt les diferents definicions i estudis al voltant d’aquesta qüestió, direm que els individus són reconeguts actualment pel nom o prenom i el cognom o llinatge amb els que són inscrits legalment al Registe Civil. Alhora també es mantenen, especialmente a les comunitats rurals, els renoms, sobrenoms, motius, malnoms, àlias, noms de casa … que són extralegals, però que alguns dels quals han estat també en l’origen dels actuals cognoms. Es tracta de noms populars que fan esment a una persona o una família.

Els renoms, com que són al marge de la fixació legal, resulten inestables i sembla ser que hi ha tendència a la disminució perquè l’escolarització general fa que els alumnes coneguen i utilitzen sovint els cognoms dels companys i deixen d’emprar els renoms. No obstant això, també és cert que continúen creant-se de nous, al tems que desapareixen alguns dels antics. En uns i altres, hi ha que fer constar la castellanització de molts d’ells. En qualsevol cas, són un conjunt obert i sempre tenen una motivació, no són signes arbitraris, sinò que refereixen una especificitat.

L’estudi del seu significat és senzill quan es tracta de derivats de prenoms, cognoms, topònims, oficis o d’algún esment a l’aspecte físic o moral de la persona. Però, la majoria de malnoms té l’origen en un episodi del subjecte, una anécdota, un fet de paraula, etc. L’estudi d’aquests darrers, requereix una investigació laboriosa per tal d’esbrinar-ne el significat i el perqué li ho han adjudicat a una persona determinada. De moment, no més exposaré els que tenen un significat i una raó evident.

Oficis i ocupacions: aguacil/ aguacilera (d’agutzil), boticari/a, cacauero, calciner, calç (tenien forn de calç), cartero, cartereta, corretger, casinera, escolana, estanquer/a, ferrera, la fonda, fontanero/a, fornera, fraret, fuster, granerer, l’hostal, lejiera (fabricaven lleixiu), llimonero, llumera, manyano, marinera, matalafer, menescala, monjo, obrer, panadera, pellera, peluquera, pintor, planxadora, pouero/a, retora (els majors recordem Lola “la retora”, familiar del capellà del poble), sabatera, saboner, sucrer/a, torero, tramusser/a.

Topònims o procedències: alemà, alcriero (Les Alqueries), artanenc/a, belga, belloquero/a (Benlloch), betxinenca, extremenyo/a, fondeguillera, francesa, madrilenya, manya, mascarellero, morellana, navarra, nulera, nuletes (Nules?), saragossa, sevillano/a, torrenta (Torrent), valencià/na, vallero, valleret/a, vasco, xurro, xurret/a.

Circumstància personal: beato, beateta, bessona, cegueta, curreta, guapa, mudet, mudeta, orelletes, ploró, roja, rogeta, rubia, surdo (castellanisme: zurdo), viudo, xato/a. En ocasions, la trista circumstància física sembla voler suavitzar-se per l’entranyable ús dels diminutius valencians.

Noms. Potser el grup més abundant de renoms és el que deriva dels noms de persona que, per la seua raresa o singularitat, han esdevingut en renoms per als seus descendents. Vet aqui un recull d’uns setanta renoms, el més complet que he pogut aconseguir, encara que, de bon segur, hi hauran oblits. Alguns es presenten en masculí i femení, d’altres en un sol gènere . He posat el nom entre parèntesi, quan sembla dubtós:

Abrahama, Aguedeta (Àgueda. El masculí sona “Guedeto”), Agustina, Andona, Andrea, Àngel, Anselma, Asencia, Aurelio; Balbina, Barbereta, Batano (Sebastià: “Sebastiano”), Benito, Blai, Blanca, Bonifàcia; Calo/a, Caleta, (Pasqual: “Pasqualo”), Càndido, Cassiano, Catalina/o, Cecília, Clara, Cristina; Dominga, Dorotea; Enrica (Enric), Evarista; Felipa, Florència, Floro, (Telesforo); Gabriela, Gabrielet, Gràcia (o també de Engràcia?); Isabel; Joana, Joaneta; Llorens, Llúcia, Lluïsa, Lola; Macareno/a, Malena, Manuela, Marcelo, Margarita, Mariana, Marianica, Martinet, Miquela, Modesta; Nel.la (Manuela); Paco, Pasqualeta, Pasqualo, Paüet (Pau), Paula, Pepa, Peranço/a (Esperança), Pera (femení de Pere), Peret, Perico; Quico/a, Quiquet/a, (Francesc: “Francisquet” ); Ramón, Regino, Rosa; Simó; Tadea, Tàfol (Cristòfol), Tano/a, (Sebastià: “Sebastiano”), Terència, Tomàs, Toneta, Tràsila, Trinitari; Ventura, Victoria; Xano/a (Sebastià: “Sebastiano”), Ximo/a, Ximet (Joaquím, Xotxim). A banda, sembla ser que els renoms de Patrícia, Romana o Verònica, no provenen d’un nom propi, sinó dels personatges d’una obreta teatral ambientada en l’antiga Roma i representada per alguns veïns del poble fa molts anys.

Els renoms de vegetals i animals, com ara: ceba, fesol, fesolet, nabos, pebrera, pinyones, timona, (femení de timó?), tomata, tomateta, etc.; caragola, colom, coloma, gall, mico, mona, mosca, pajarito, pajarita, pato, pata, polleta, puça, rabosa, rata, teranyana (teranyina), xixarra, etc.; o d’altres: cantereta, cresol, dimoni, pablaneta, patena, rei, reina, rovell, salat, totibona, xulo, xuleta, etc., tenen un significat semàntic evident, però caldria esbrinar-ne la causa d’adjudicació al subjecte. Per exemple, pablaneta: li agradaba molt el pa blanet; totibona: volia de tot i bo.

Ara bé, d’un bon grapat de renoms, cal coneixer ambdues coses: significat i raò. Qui sap el qué i el perqué de malnoms tan curiosos com tiriti, tenra, barrota, panola, corrilla…?

Algú s’anima?

ARTICLE ELABORAT PER  CONXA DOMINGO

LA PEDRERA DE LA VILAVELLA I EL PORT DE BORRIANA

Amb la pedra arrencada a la muntanya del nostre castell, es va construir la pràctica totalitat del port de Borriana.  Quan passegem pels seus molls estem fent-ho sobre les roques extretes durant anys d’aquest turó de la Vilavella ornat amb tant de valor històric i patrimonial. I ens cal conèixer la seua història per, al menys, no repetir  fracassos col·lectius com el que va significar per al nostre poble aquesta extracció.

 El tall de la pedrera no està ací per accident, és una obra humana, immensa pel seu desplegament i que no va repercutir en res positiu per al nostre poble, al contrari, va representar un espoli sense contemplacions, ja que no es varen tindre en compte les conseqüències i perills sobre la població i el seu patrimoni i el que és pitjor, sense retorns econòmics compensatoris. Una cacicada amb totes les de la llei.

Escullera del port de Borriana. amb les roques de la pedrera. Fotografia de Joan A. Vicent

Escullera del port de Borriana i la Serra d’Espadà. Fotografia de Joan A. Vicent

Tampoc la societat vilavellera d’aleshores tenia el nivell adient  de consciència per a plantar cara a aquesta decisió, ni el seu ajuntament va saber o poder defensar la vila amb dignitat. La construcció del port de Borriana amb la pedra de la muntanya de l’ermita de Sant Sebastià va significar al final que els beneficis anaren per a d’ altres i per a la Vilavella l’espoli,  els problemes i els  patiments.  Estaria bé extraure  lliçons  per tal que en els temps presents no es repetira la història davant de situacions actuals en les que  els guanys econòmics van cap a uns i al nostre poble les pèrdues,  molèsties i brutícia.

La història  de la pedrera és indissociable de  la del port de Borriana i esdevé a  grans trets  de la següent manera.

Durant el primer terç del segle XX,  Borriana i València eren els centres exportadors de taronges. La burgesia agrària i els magatzems de la Plana demandaven un port d’eixida cap als mercats europeus per a les taronges produïdes ací. En aquells moments l’exportació es feia a través de via marítima i en la mar de Borriana eren carregades a mà 400.000 caixes al mes en els vaixells fondejats mar endins,  una tortuosa forma d’embarcar la mercaderia,  ja que era carregada a mà en barcasses a vora mar i transportada  fins al vaixell.  No estava desenvolupat el transport per ferrocarril,  ni les carreteres existents permetia el seu transport.

En 1921, es va projectar el port i el diputat conservador Jaime Chicharro ha quedat com una figura cabdal en la seua construcció, iniciada l’any 1926.  Aquesta estructura portuària necessitava de grans quantitats de roques, i on es trobava aquest material que estigués a prop ? . En aqueix moment els promotors van posar els ulls sobre la muntanya del castell i de l’ermita de Sant Sebastià de la Vilavella sense importar-los la destrucció del seu patrimoni, ni els riscos  ni perills per a la població per les contínues explosions de dinamita que comportava la seua extracció. La Vilavella era un poble pobre, sense pes ni lideratges polítics que defensaren els seus interessos i drets; mal endèmic que arrosseguem des de temps passats.

Des de 1926,  al llarg de 10 anys s’anava arrencant pedra a  la muntanya. La Vilavella sols era un convidat de pedra ( mai millor dit), l’ únic “guany” per al poble va suposar el subministrament  de mà d’obra barata en l’explotació. Segons els historiadors, cap benefici més va suposar per al poble: la riquesa per a Borriana,  l’explotació, perills i problemes per a la Vilavella. La història actualment  es repeteix en el cas de la fàbrica ceràmica veïna.

L’ermita, pedrera i instalacions. 1933. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller

Entre el nostre poble i la nova infraestructura portuària es va construir una via estreta de tren per al transport de les roques; les restes les podem detectar als trossos encara rectilinis del camí que ara es denomina  la Vieta.  La mateixa Ordre que va autoritzar la construcció del port l’any 1921 va permetre la construcció d’aquesta línea de ferrocarril de 10 Km, que va ésser inaugurada l’any 1926.  Transcorria rectilíniament des del seu inici en la mateixa pedrera, en la qual es trobava la cotxera de les locomotores. Discorria  entre camps de tarongers  i vorejant Mascarell arribava al mateix port on descarregaven les 20 vagonetes plenes de grans roques.

L’ermita dies abans de ser enderrocada, any 1933. Arxiu de Joan A. Vicent Cavaller.

La pedrera avançava inexorablement i el seu producte fornia els molls del futur port. L’any 1933, amb nocturnitat, varen dinamitar l’ermita i amb ella es va consumar la destrucció d’un entorn entranyable i d’un patrimoni d’alt valor per al poble, doncs era la del seu patró Sant Sebastià.  L’ any següent, per a compensar es va construir l’actual.

La pedrera  i el ferrocarril van deixar de funcionar l’any 1936, per motiu de l’ inici de la Guerra Civil, i la voladura de part de les seues instal·lacions. De la pedrera es va deixar d’extraure roques, ja que el port de Borriana es va acabar de construir  amb blocs de formigó; es va abandonar  i  el seu recinte  – l’actual camp de futbol –   es va convertir en magatzem de material  obsolet, vies del tren desmuntades , vagonetes, grues i resta de maquinària. El llit de la via va esdevenir  un camí rural, el camí de la Vieta.

Instalacions de la pedrera i inici de la vieta. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller

Empresari de la Pedrera i treballadors. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller.

Recinte i instal·lacions van quedar oblidades, mentre el port de Borriana vivia una època d’esplendor comercial i de trànsit de vaixells carregats de taronges durant els anys cinquanta i seixanta, fins l’any 68 en el que es va carregar l’últim vaixell. El tren i actualment la carretera han substituït al port i els vaixells com a infraestructura i mitjà de transport de les caixes de taronges.

L’any 1980,  l’espai que va sorgir de la pedrera i que durant un temps va ser el cementiri del material abandonat de les instal·lacions ferroviàries, va passar a ser propietat municipal i convertit en instal·lacions esportives; al menys alguna cosa positiva hem tret de tota aquella injustícia i maltractament al nostre poble,  amb el desgavell, tot siga dit,  de la construcció d’un trinquet  baix mateix  de la línea de possibles despreniments de pedres, com així ha ocorregut.

La Pedrera en l’actualitat. Fotografia de Joan A. Vicent

Sols queda reivindicar, i tant debò   les nostres autoritats municipals es facen ressò d’aquesta demanda: que la Vieta, tot l’antic trajecte fins al port, siga recuperada com a via verda, per a circular en bicicleta o caminar fins al port de Borriana. El trajecte, tret d’algun tram esquarterat per l’ autovia, està marcat en la seua antiga línea recta entre la Vilavella i el port. Sols així es compensaria a la població de la Vilavella de tot el sofriment del nostres avis i de l’espoli  comés en l’extracció de roques de la muntanya del castell per al port de Borriana.

 Article de Joan Badenes. Fotografies de Joan A. Vicent i de l’Arxiu de Joan A. Vicent Cavaller.

VIDEO: ” AMB L’AIGUA AL COLL”. DEPARTAMENT DE CIÈNCIES DE LA COMUNICACIÓ. UNIVERSITAT JAUME I.  SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DEL PORT DE BORRIANA I LA PEDRERA DE LA VILAVELLA.

Com anem de naixements a la Vilavella?

Fa unes setmanes, un article al diari El País (6-7-2014), advertia que, el 2050, Espanya seria el tercer país més envellit del món amb més d’un terç de la població per damunt dels 65 anys, segons les projeccions demogràfiques. Naturalment, certs paràmetres podrien canviar, la qual cosa modificaria aquesta predicció: en concret, una pujada de la natalitat autòctona (cosa difícil en les condicions socioeconòmiques actuals), i/o l’increment del corrent immigratori que augmente el grup de dones en edat fèrtil. Però, com ja sabem, La Vilavella té una població prou envellida per la coincidència de dos factors: l’augment de l’esperança de vida que, sortosament, sembla que continuarà, malgrat les retallades del sistema sanitari, i la caiguda de la natalitat, questió que mirarem tot seguit.

El Concili de Trento (1545-63) va fer obligatori a les Parròquies el manteniment dels Llibres Sagramentals, on s’enregistraven cinc esdeveniments de la vida dels cristians: batejos, soterrars, matrimonis, confirmacions i excombregacions. Gràcies a aquesta disposició, i com que antigament tothom era batejat, podem identificar els naixements amb els batejos, cosa molt útil als investigadors, abans de la creació del Registre Civil, el 1870. Encara que l’Arxiu Parroquial de La Vilavella està incomplet, amb aquesta font i la informació actual de l’Institut Nacional d’Estadística, podem saber la mitjana de naixements anuals en diverses décades:

La segona meitat del segle XIX ha estat la més prolífica de la història del poble. Els anys 1867, 1869, 1884 i 1886, enregistraren més de 100 batejos, essent 1869 el màxim de la sèrie, amb 112. La caiguda del nombre de naixements es produeix a partir dels anys 80 del segle passat, una tendència que continua fins ara i amb xifres ja molt baixes: per exemple, els 23 i 20 naixements dels anys 2001 i 2012.

Naturalment, el que hem vist fins ara són xifres absolutes. Es més aclaridor relacionar els naixements amb la població. Així obtenim la Taxa de Natalitat: naixements per cada mil habitants; la Taxa de Fecunditat: naixements per cada mil dones en edad fèrtil (15-49 anys), i l’Indicador Conjuntural de Fecunditat: mitjana de fills per dona. Al següent quadre es pot vore la trajectòria d’aquestes taxes. Per evitar distorsions, el nombre de naixements utilitzat és la mitjana del quinqueni anterior i posterior a l’any de referencia.

Per a la substitució generacional, cada dona deu deixar-ne una altra, de manera que el nombre de fills per dona no pot baixar de 2’1, i això sempre amb condicions sanitàries òptimes. La raó del decimal és perque naixen més xiquets que xiquetes: 512 xics per cada 1000 naixements. Tal com podem vore, fins els anys setanta encara una generació podía substituïr ampliament l’anterior, però ja fa décades que això no és possible. De tota manera, hem de tindre present que la natalitat tan elevada en èpoques antigues, no era tan sols fruit de la manca d’informació i de mitjans anticonceptius o de certes actituts religioses, sinó que responia a una mena de compensació de l’altíssima mortalitat infantil que impedia tirar endavant una bona part dels nascuts: deu, vint o, fin i tot, més de trenta xiquets morien a l’ any, com vorem, en parlar de la mortalitat.

Finalment, direm que l’índex de fecunditat de La Vilavella, està per sota de l’espanyol (1’41) i que l’espanyol, al seu torn, és un dels més baixos d’Europa. La preocupació per l’envelliment de la població ha fet que alguns països europeus tinguen polítiques molt més favorables a la natalitat (serveis, ajudes familiars, avantatges laborals per a les mares) amb l’elevació d’aquest índex, que ja s’apropa a la substitució generacional: 2’13 a Islandia, 1’92 a Noruega o, el més cridaner, 1’97 a la veïna França.

Caldrà pensar-hi.

Article elaborat per Concepción Domingo.

CLANDESTINS

“Perdut en el cor de la gran Babilònia.  (Manu Chao 1998,  disc CLANDESTINO)

Són les 07:00h d´ un dilluns laboral, el cotxe carregat i caravana de valencians per davant d´ aeroports fantasmes i autopistes privades amortitzades amb els diners dels pobles de llevant. Marxe per anar a treballar a Cornudella del Montsant (Priorat). Sé que companys amb la meua mateix situació me’ls creue  per l´ autopista o ja han fet el mateix camí d´ anada el diumenge a la tarda. L´ èxode setmanal de joves del País Valencià per anar a treballar a Catalunya amb un títol universitari baix del braç no és un fenomen nou. De fet en molts indrets de les nostres terres ja fa 20 anys que és allò habitual. Però a la Vilavella el fenomen s´ ha incrementat exponencialment entre  l´any 2004 i el 2012. Hi ha mestres i professors de la Vilavella en terres catalanes, però aquest no és el drama visible ja que les illes Balears també varen tenir entre 2004 i 2010 un augment substancial de treballadors del poble en aquestes.

Però entre 2010 i 2014 ja no parlem sols de mestres i professors que marxen a comunitats veïnes, parlem de diplomats, llicenciats, joves amb formació professional i inclús algun amb sols estudis primaris que prenen la iniciativa forçada d´ anar a treballar o a recercar feina fora de les fronteres de l´ Estat Espanyol: Londres, Bristol, Brussel.les, Maastrich,  Bolònia, Porto….

Amb la caiguda en decadència del teixit econòmic de La Vilavella i per extensió de la Plana, el País Valencià i l´ Estat Espanyol (en diverses fases temporals) els joves de la Vilavella han hagut de fer un èxode on no sempre hi ha bitllet de retorn per raons professionals, familiars o simplement de projecte de vida. Actualment són 34 els vilavellers menors de 35 rodant pel món. El poble ja ho nota en la primera caiguda demogràfica dels últims 10 anys, però no es veu l´ estabilització dels nombres en l´ horitzó.

El que més pena em dona es escoltar en el poble com aquest èxode no és debatut, com el nombre de joves que marxen són tractats socialment com si fossin clandestins en la seua fuga cap a un futur. És parla de casos individuals i no d´un problema conjunt. Una fugida que comportarà un futur negre per a aquesta societat sinó es repatrien a mitjà termini.

Uns joves que s´ han d´ enfrontar a un món globalitzat des del desarrelament que suposa ser un emigrant no sempre amb vistes de poder tornar, van sols amb la seua pena, i sols amb la seua condemna.

M´ agradaria fer una crida a tots aquells joves de la Vilavella que viuen fora d´ ella per aquestes circumstàncies per a que publiquen aquí al bloc de tots els veïns les seues experiències i la seua visió del poble des de l´ exterior….des de la fugida per a trobar el seu destí.

 

Menors de 35 anys amb estudis superiors que treballen fora del País Valencià

Catalunya	15
Gran Bretanya	10
Bèlgica	2
Irlanda	2
Portugal	1
Itàlia	1
Holanda	1
Balears	1
França	1
Total de joves	34

 

Article de Josep Lluís Notari Lozano

 

Altre article relacionat publicat al blog el 15 de Febrer : EL FUTUR LABORAL DELS NOSTRES JOVES. Cliqeu sobre l’ enllaç:

https://associaciodeveinslavilavella.wordpress.com/2014/02/15/el-futur-labor…-nostres-joves/

Planteristes, denominació d’origen la Vilavella

Un sector productiu molt arrelat al nostre poble i altament reconegut des de València fins a Tarragona, és el de la producció de planters d’hortalisses,  que porten el nom de la Vilavella per tota la contornada. Tradicionalment han sigut diferents planteristes els que s’han dedicat  a aquesta activitat agrària, generant tota classe de plantes per al conreu d’hortalisses i melons i que han subministrat aquests productes als rebosts de les famílies de les comarques de Castelló i de València.

Actualment són sis els productors els qui han heretat dels seus pares, continuat i modernitzat aquesta especialitzada dedicació, fins fa poc encara manual i artesanal, i en la qual  van introduint un cert nivell de tecnificació.               ( Clicar sobre la foto per veure l’àlbum )

Paco Adsuara, hivernacle i familia

En diferents llocs del terme s’observen naus de plàstic, hivernacles, on creixen,  amb molta cura i atenció, les plantes que germinen de les llavors inserides en les corresponents quadrícules de les safates que les sostindran. Caldrà, durant aquest procés, mesurar el nivell d’humitat, de temperatura, de llum solar, d’adobs i tractaments, per tal que les plantes estiguen llestes per a ser transportades a les cooperatives i mercats. Un treball que requereix molta dedicació amb horaris  de treball llargs i extenuants.

Una vegada les plantes ofertes i adquirides en les diferents cooperatives, tendes i  mercats, seran trasplantades pels llauradors en les hortes particulars  i d’empreses productores i amb el temps precís de maduració, s’obtindran les diferents hortalisses. Desenes de varietats de cada producte s’elaboren en aquestes factories hortícoles: melons, bajoques, pebreres, tomaques, cebes, cogombres, enciams, albergínies, carabassetes, pèsols, cardets…. tot un món de productes vegetals per a l’alimentació.

Cal reconèixer l’ activitat dels nostres planteristes i valorar la seua especialitzada i apreciada producció hortofrutícola. Aquests són:

Germans Esteve Vicent, ( Moratalla) en la partida del Barranc Roget.

Germans Adsuara Benedito en la partida del la Mallada.

Vicente Carratalà ( el Xulo)  en la partida de la Torreta.

Paco Roig ( la Masa) en la partida del Nassareno.

Pascual Martinez (Saboner)  en el camí de Betxí.

Familia Traver en la partida de Miramar.

 

Text, Joan Badenes

Àlbum fotogràfic,  Joan Antoni Vicent

LA PLANA D’AHIR I D’AVUI: DEL MINIFUNDISME AL DESORDRE TERRITORIAL

II.  EL DESORDRE TERRITORIAL DES DE LA VILAVELLA

La Vilavella i el terme. Any 2014. Foto J. Badenes

 

El desenvolupament de la indústria ceràmica,  s’inicia als anys 80 amb l’arribada del gasoducte i l’aparició del gres. Aquest procés que s’estén al llarg dels anys 90 i principis dels 2000, provoca com a conseqüència un nou paisatge, caracteritzat per un trencament de l’anterior disseny racional agrari convertit ara en un desgavellat i caòtic panorama de traces divergents. El sinuós paisatge agrari d’abans ha quedat fragmentat, irreconeixible.

En la Plana Baixa, les fàbriques del taulell han substituït a camps de tarongers i alqueries; ací i allà, sense criteri ni planificació, han aparegut de sobte naus polsegoses i sorolloses al costat de poblacions; han crescut concentració de fàbriques, i polígons sense infraestructures. Per a aquesta  industria s’han creat autovies alçades sobre el nivell de terra, les quals han partit el territori en trossos desconnectats i han tallat els camins rurals, perdent la seua continuïtat i disseny original.

 A aquesta nova realitat paisatgística  d’un desordenat territori, recentment  s’han afegit  nous convidats, els Plans d’Actuació Urbanística, les “urbanitzacions” de l’última especulació del territori, convertides ara en elements fantasmagòrics. Al nostre poble tenim com exemple més paradigmàtic les urbanitzacions de Sta. Bàrbara,  “Azahar” en la carretera de la Vall ara lamentablement abandonada,  i la de la carretera de Betxí.

Terrenys de l’urbanització Azahar. Foto J. Badenes

El boom de les urbanitzacions ha tingut el seu punt i apart de bogeria. S’ha cregut que pobles de 3.000 habitants anaven a duplicar i triplicar la seua població. Zones fora dels nuclis urbans anaven a convertir-se en habitatges residencials per a la classe mitja, però d’ on eixiria tanta gent?,  d’ on apareixeria el personal destinat a viure en aquestes urbanitzacions, quan tots, si, si , tos els pobles, tenien abundants Plans Urbanístics. No s’ha reflexionat prou sobre  el que sols ha sigut pura especulació territorial, molt barroera i sense recorregut, tal com s’ha quedat de manifest  al rebentar la bombolla urbanística. La lluentor dels diners fàcils ha cegat la vista i ha esquarterat part del territori.

En lloc d’un creixement urbanístic racional i sostenible, on els carrers que configuren l’entramat urbanístic progressen amb una continuïtat longitudinal i tranversal ordenada, s’ha volgut crear “zones residencials”  afegides i desconnectades dels nuclis urbans, amb els problemes de dotacions i serveis que això comportaria en  un futur.

Autovia de la Plana. Foto J. Badenes

 En conclusió, així queda configurat el nou paisatge vist des de la Vilavella: camps de tarongers encara en producción (fins a quan?) i d’altres ja abandonats convertits en secalls, terrenys “urbanitzats” per a residir molta gent ara mig buits o oblidats, polígons deserts, una enorme fàbrica sorollosa i polsegosa al mateix costat del poble,  autovia que suporta una gran intensitat de trànsit (entre Nules i la Vilavellla passen diàriament 90.000 vehicles); el creixement urbanistic lògic entre Nules i la Vilavella  ha quedat absolutament inviable.

Tot un “revolt” on abans existia harmonia i simplicitat en aquell terme idíl·lic definitivament perdut.  Aquest, ara convertit en una lletja fisonomia  resultat  del desenrotllament de la indústria del taulell a més dels pedaços  de l’especulació urbanística.  Un paisatge frenètic on ja no existeix la calma.

                                                                                                                                                                                                                   Joan Badenes