Per què es crema la Serra?

Ahir va fer 11 mesos que publicàrem aquest interessant article sobre els incendis forestals. Donada la qualitat de l’article us volem refrescar memòria.

Guillem Nebot Escrigues. Enginyer forestal i bomber.

Fotografies del text: Carlos Laullón.

Annex fotogràfic de les tasques d’extinció : Jesús Morcillo i Julià

 

La Serra d’Espadà

La Serra d’Espadà, està situada a les estribacions del Sistema Ibèric. Tota la zona és de clima mediterrani amb hiverns suaus a les zones baixes i gelades esporàdiques a les més altes i temperatures altes a l’estiu coincidint amb un període de sequera que produeix un estrés hídric molt important sobre la vegetació.

Les característiques geològiques particulars de la Serra amb predomini dels materials triàsics de diferents tipus com són les arenisques, calcàries i margues, combinat amb la proximitat al mar i amb els forts desnivells i canvis d’altitud i orientacions fan que trobem gran diversitat de formacions vegetals i endemismes. Ens trobem davant d’ecosistemes mediterranis, on destaquen les formacions vegetals dominades per sureres (Quercus suber) i pi rodeno (Pinus pinaster) a les zones amb substrat d’arenisques. I carrasques (Quercus ilex) i pi blanc (Pinus halepensis) a les zones de terreny calcari.

BARRANC-DEL-ROIG

Barranc del roig, Aín.  Carlos Laullón.

El foc i els ecosistemes Mediterranis

Els ecosistemes mediterranis han evolucionat juntament amb el foc. És característic dels climes mediterranis l’existència d’un dèficit hídric important durant la part càlida de l’any. Aquesta característica fa que l’aparició i propagació de focs que afecten les zones forestals siga molt favorable en aquest període.

Durant milers d’anys les comunitats vegetals mediterrànies han desenvolupat diferents tipus d’adaptacions i estratègies per mantenir-se després del pas del foc.

Tenim espècies de plantes amb capacitat de rebrotar, on els mateixos individus afectats es regeneren després del pas del foc. L’exemple més emblemàtic que tenim a la Serra són les sureres, que amb la seva escorça suberificada que protegeix les parts vives de la planta i permet de seva regeneració després d’una pertorbació.

Altres espècies es regeneren per via sexual, es a dir per llavors. És cas del pi blanc i el pi rodeno. Presenten un tipus de pinyes, anomenades serotines capaces de mantenir-se tancades molts anys a l’arbre i que només s’obrin després del pas del foc per dispersar les llavors, el que permet la regeneració de les zones cremades amb nous individus.

Les adaptacions de les nostres masses forestals al foc són moltes i variades i han sigut exitoses durant milers d’anys. Això ha permés la persistència d’estos ecosistemes fins als nostres dies.

Però es poden veure superades quan canvia el règim de focs al que estan adaptades, ja siga per una major recurrència d’incendis que no permet que es regenere el banc de llavors o les reserves de les plantes rebrotadores, per cremar en alta intensitat que supera la capacitat de protecció de les plantes i té un major impacte sobre els sòls. També hi ha un major impacte quan el foc afecta superfícies extenses i la colonització des de poblacions no afectades és més lenta.

Quan això ocorre s’entra en una dinàmica regressiva, amb una pèrdua de qualitat de la coberta vegetal i la pèrdua de la seva funció protectora i font de recursos tant directes com indirectes.

El problema s’agreuja quan ens trobem davant un escenari de canvi climàtic global en què s’espera que les condicions ambientals siguen més extremes, amb temperatures més altes i precipitacions encara més irregulars.

1097816_10151753541633400_1600355729_o

Panoràmica de la serra. Carlos Laullón.

L’evolució de la societat i les zones forestals

Al llarg del temps de la relació de l’home i el seu entorn ha anat canviat. En un primer moment van sorgir les poblacions nòmades del paleolític que obtenien els seus recursos de la caça i la recol·lecció.

Posteriorment l’establiment de les poblacions i el desenvolupament de les societats va fer que s’intensificara l’aprofitament dels recursos forestals amb l’extracció de llenya, el carboneig, fusta per a construcció, la indústria del suro, les neveres, obtenció de resines, forns de calç, pastoreig, indústria de l’espart, agricultura de muntanya… Totes aquestes activitats van produir una reducció important tant de la superfície forestal com de la quantitat de biomassa i combustibles forestals. En aquest escenari els incendis es podien controlar fàcilment per la escassesa de combustibles, la seva falta de continuitat i la presència constant de gent a les zones de muntanya.

Després de finalitzada la guerra civil, es va produir un repunt en l’extracció de productes del bosc per la carestia de recursos. Però és a partir d’aquest moment que amb l’evolució cap a unes societats més urbanes i industrialitzades i canvis en les fonts d’energia els aprofitaments a les zones forestals s’ha anat reduint fins a ser residuals. I ja només és destacable en l’actualitat l’extracció del suro, la producció apícola, la caça, bolets i fruits del bosc… activitats de menor intensitat extractiva i que no eviten que cada vegada hi haja una major càrrega de combustibles.

Es ben patent de com s’ha incrementat la superfície forestal a la província de Castelló mirant les dades dels inventaris forestals nacionals. On als anys 60 teníem una superfície arbrada de 126.208 ha que representava el 18,9% de la superfície de la província. Les dades de l’últim inventari situen la superfície arbrada en 248.577 ha.

Les noves zones forestals són fonamentalment pinars degut al caràcter colonitzador d’aquestes espècies, especialment el Pi blanc (Pinus halepensis) que ha duplicat la seva superfície en els últims 40 anys. En contrast, a les zones forestals ja establertes i amb millors condicions les frondoses estan incrementant la seva presència respecte a les coníferes.

AÍN5

Aín . Carlos Laullón

Estat actual i perqué el foc és un problema, causes

El 78 % del total de los incendis forestals tenen origen antròpic, ja siga per negligències, causes accidentals o intencionats i en conjunt afecten al 82, 6% de la superfície total cremada. Segons estadístiques del MAGRAMA (Ministeri d’Alimentació, Agricultura i Medi Ambient)

I la tendència és a un increment en el nombre d’incendis. Les superfícies cremades es mantenen per l’increment gradual dels dispositius d’extinció d’incendis.

Gràfic_incendis

Gràfic resum del nombre d’incendis forestals i superfícies arbrades i no arbrades afectades. Font MAGRAMA.

 

Perqué l’extinció per si mateixa no resol el problema, la paradoxa de l’extinció

L’extinció d’incendis forestals ha anat evolucionant a mesura que ho ha fet la problemàtica originada pels incendis forestals. Es parla de generacions d’incendis, cada vegada més intensos i més complexos.

Primera generació.A partir dels anys 50-60 apareixen els primers grans incendis que es propaguen per la gran continuïtat dels combustibles, resultat de l’abandonament de moltes zones de muntanya.

Segona generació. Als anys 70-80 a banda de la continuitat, els incendis escapen de control per la seva alta velocitat de propagació al tenir una major càrrega de combustible amb estructures favorables per la propagació.

Tercera generació. Anys 90. Intensitat de foc de copes. Els incendis són capaços de cremar la vegetació a tots els nivells, intensitats molt elevades i llançament de focus secundaris a grans distàncies.

Quarta generació. Any 2000 i endavant. Els nous usos del territori han fet que vagen apareixent zones urbanes disperses i quan el foc arriba a elles es produeix un foc d’interfície urbana-forestal. On a més de les zones forestals es veuen amenaçades les persones i els seus bens.

La resposta de l’extinció ha sigut la creació d’infraestructures tallafocs, incorporació de camions autobomba, més mitjans aèris i de nou el reforç de tot l’operatiu quan s’han produït greus episodis d’incendis. El resultat és que la pràctica totalitat dels incendis s’apaguen molt ràpid afectant superfícies molt reduïdes, inclosos aquells incendis originats per causes naturals que en condicions favorables cremarien amb poca intensitat, cremen el matollar baix l’arbrat i creen discontinuïtats en el paisatge que afavoreixen la biodiversitat.

En canvi amb el model d’extinció total actual, la quantitat de combustible de les zones forestals es cada vegada més i més gran i quan s`origina un incendi amb condicions meteorològiques desfavorables aquest escapa de la capacitat d’extinció de tot l’operatiu i produeix un impacte molt gran sobre àmplies superfícies de terreny.

A pesar de les grans despeses en extinció el nombre d’incendis no es redueix i la superfície afectada per grans incendis es manté. Els grans incendis són considerats aquells que superen les 500 ha de superfície, sent menys del 0,8% dels incendis són responsables de casi un 40% de la superfície cremada segons les estadístiques d’incendis del Ministeri d’Alimentació, Agricultura i Medi Ambient (MAGRAMA).

SURERAS

Sureres. Carlos Laullón.

Importància de preservar les zones forestals

Les zones forestals són un banc de recursos. La seva bona conservació produeix molts beneficis tant per la població de la zona com a escala global i permet obtenir gran quantitat de bens directes i indirectes.

Estem parlant del manteniment de la fertilitat dels sóls i el control de l’erosió, increment dels recursos hídrics, millora les condicions climàtiques de l’entorn, increment de la biodiversitat, depuració de l’aire i magatzem de CO2 per la mitigació de les causes del canvi climàtic.

També parlem de valor paisatgístic i recreatiu i d’una font d’atracció de visitants, naturalístic, esportiu… I de l’obtenció de productes del bosc com suro, llenya, fusta, biomassa,  aigua, resina, fruits silvestres, mel, caça…

Tot això ha de fer replantejar que els recursos destinats al bosc no s’han de veure com una despesa sinó com una inversió, no només per evitar incendis, sinó perque el retorn obtingut de les zones forestals siga cada vegada major.

Gestió i actuacions sobre el territori

Possibles actuacions per reduir la problemàtica d’incendis forestals:

Gestionar el territori per tractar els incendis forestals com un problema global, integrant la prevenció, extinció i usos de les mases forestals.

Estudiarles tipologies de focs que afecten cada territori i dissenyar estratègies de prevenció i extinció eficients.

Incentivar totes aquelles activitats d’explotació forestal sostenible que generen llocs de treball, fixen la població al territori i permeten la gestió d’una major superfície forestal.

Crear iniciatives per actuar sobre la propietat forestal, molt fragmentada i fonamentalment en mans privades.

Incrementar la identificació de la ciutadania amb el territori.

Conscienciació de la població sobre la realitat actual de les masses forestals, el problema dels incendis forestals i sobre bones pràctiques i us adequat dels recursos.

Adoptar noves eines de gestió com les cremes controlades. Amb l’objectiu d’obtenir masses de boscos adultes amb menor quantitat de sotabosc i més resistents per suportar el pas dels incendis sense veures afectades i que dificulten la seva propagació del foc.

980210_10151720297953400_1263800421_o

Senda per l’Espadà. Carlos Laullón.

 

Escenaris de futur i conviure amb el foc

En les pròximes dècades el problema dels incendis forestals es mantindrá o s’agreujarà si no es canvia la dinàmica actual; masses forestals sense gestionar que cada vegada tenen més continuïtat i quantitat de combustible, dispositius potents d’extinció però que es posen al límit de la seva capacitat en els grans incendis amb gran risc per a tots els intervinents i els habitants de la zona afectada i un escenari de canvi climàtic amb unes condicions cada vegada més extremes.

Adoptant canvis que posen de nou en valor les zones forestals, es puguen fer aprofitaments rentables i sostenibles, s’extreguen més quantitat de biomassa, es fixe la població al territori i es millore l’eficiència de la prevenció i extinció es pot avançar cap a un escenari on el foc pase de ser un problema molt greu i una amenaça.

I s’evolucione a un escenari on el foc pase a ser un factor ecològic més i en lloc d’extinció total s’apague el foc que supose una amenaça per zones forestals, persones i bens. Però en canvi es deixe propagar aquells petits incendis que es produeixen en condicions favorables, cremen en baixa intensitat i que ajuden al manteniment dels boscos més nets i sans.

Per tot per això caldran canvis importants i un llarg periòde de temps, al ritme d’evolució de les masses forestals.

 

Annex fotogràfic de les tasques d’extinció de l’incendi forestal de la Serra d’Espadà de juliol de 2016. Fotografies de Jesús Morcillo i Julià, Tècnic Superior en Gestió de Recursos Naturals i bomber forestal.

L’ Associació de Veïns de la Vilavella agraeix i felicita als bombers i personal que participaren en l’extenció de l’incendi. MOLTES GRÀCIES.

foto1 - copia - copia

Un grup de bombers forestals treballant per assegurar el perímetre de l’incendi i evitar reignicions.

foto2

 

Descàrrega d’aigua d’es d’un helicòpter Cougar de la UME per frenar la propagació del foc.

foto3

 

Avió anfibi Canadair 415T fent una descàrrega per refrescar el límit de la zona cremada .

foto4

 

Bomba forestal pesada de les Brigades d’Emergència. La gran distància entre els accessos i les zones de front de l’incendi obliga a muntar línies de mànegues de gran longitud.

foto5

 

Incendi propagant per zones forestals de gran continuitat i càrrega de combustibles de la Serra.

foto6

 

Avió Air Tractor fent una descàrrega d’aigua amb retardant per dificultar l’emisió de gasos inflamables en la combustió i frenar la propagació del foc.

foto7

 

Columna convectiva molt potent produida per l’alta intensitat i velocitat de propagació de l’incendi.

foto8

 

L’ambient canvia a tons groguencs, habitual de les mases de coníferes afectades pel foc.

Anuncis

La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

Mare meua la pastera ! Una falla villavellera de l’any 1944

Aquest escrit, revisat i corregit de nou, va ser publicat al BIM de la Vilavella.
Encara que semble estrany per a les noves generacions, fa 73 anys, concretament el 18 de març de 1944 es va plantar al nostre poble la primera falla, i onze anys després, en 1955 n’instal·laren una segona a la creu, prop del pou del carrer de santa Bàrbara, però aquesta no va tindre tanta nomenada. El mateix va ocórrer amb la tercera i última.

El tema principal i motiu d’inspiració, va ser una broma que unes xicotes gastaren a un venedor ambulant que acudia tots els dilluns al poble, per vendre pasteres per amassar el pa. L’home vestia un guardapols, jaqueta i una bufanda i amb aquesta indumentària quedà reflectit a la falla, acompanyat per una gran pastera que fou l’objecte de la burla.

Fotografia d’Enrique Escrig

La colla d’amigues que tenien en el pobre home un passatemps assegurat, anaren a la seua recerca i en trobar-lo demanaren el preu de la mercaderia, marejant-lo de mala manera, i per seguir el divertiment li digueren que volien una pastera més gran per regalar-li-la a una amiga que es casava. L’home es va quedar un poc recelós, desconfiant de l’encàrrec i a fi de cerciorar-se preguntà a una veïna si les joves eren de fiar, cosa que ella ho va afirmar sense cap dubte, contestant-li: “No es preocupe que són de confiança”.

Passaren alguns dilluns i el mercader no portava l’encomanda, cosa que causava gran bullanga entre el grup. Fins que va arribar la pastera, ben pomposa. I igual que altres vegades li preguntaren amb un to burlaner: ”tio Pasteretes -eixe era el renom que li havien tret- mos ha portat la pastera que li havíem encarregat?” Quan es la va ensenyar van fugir esvalotades i es van amagar perquè els van advertir que el polisero les buscava per tancar-les.

Prompte la notícia es va escampar pel poble i el fotògraf, Enrique Escrig, amb gran sentit de l’humor, en va traure profit i així ho va deixar palés a la falla amb el seu enginy. Vicent del Mut que estava aleshores estudiant Medicina a Madrid, va realitzar les glosses en un valencià poc ortodox i Rafael el Pintor va pintar els rètols. Els ninots, de mida natural, anaven vestits gràcies a la col·laboració d’Amèlia, germana d’Enrique. Les caretes eren de les que s’empraven a carnestoltes. Cinc ninots, quatre hòmens i una dóna formaven l’escenari humorístic.

La frontera de l’església amb el seu campanar constituïen el teló de fons de la falla, amb un lema que deia: “El dilluns mercat”. El personatge principal era el tio Pasteretes amb cara de sorpresa, la boca oberta i un cigarret que es despenjava del llavi. Amb la mà dreta subjectava una descomunal navalla i a l’esquerra duia una escaleta de pastar. No podia faltar-hi un llapis a la butxaca superior esquerra per agafar les encomandes. Al pit portava un cartell “¿Saben vostés qui ancomanat una PASTERETA?” Darrere, una jove, vestida a la moda, amb una cistella per anar al mercat i la inscripció “Mare meua la pastera, estic tota marechá, si ixe home mataulla en pega una navachá”!

Per completar la falla, el tema secundari exposava la competència entre un salser que s’havia establert a Moncofa i acudia al mercat a vendre sardines als clients i també els tenders del poble i altre venedor. Tots dos tenien al seu lloc una bóta de sardines, aliment bàsic en aquella època de postguerra. Un cartell, situat al frontal de la plataforma resava: “El dilluns en Vilavella, / es una divertició, / les dones roden la bota, / com si chuaren a bou redó”. I altre: “Agarreu la canastilla / y allarguevos al mercat/ Qu’alli vos daran sardina/ pa tota una eternitat.” Al fons un ninot esquifit, amb una sardina a la boca, s’havia quedat groguissó de tant de menjar el simpàtic peix, tota la seua dieta: “De menjar tanta sardina / me quedat estret de pit”. La veritat és que el preu de la sardina de bóta, gràcies al salser, havia caigut en picat, així ho manifestava altre cartell: “Si deu com esta costaren una pesseta…[il·legible]”. El dibuix d’una gran sardina envoltava el frontis, els laterals estaven ocupats per altres motius que no són visibles en la foto.

Com era d’esperar la falla causà gran rebombori al poble, desitjós d’esdeveniments i es va quedar per a la posteritat la frase: Mare meua la pastera!

La falla la posaren al carrer de la festa, a la placeta de Robres, l’únic lloc amb un poc d’amplària, però la vespra de la festa va caure malalta la tia Andrea (Andrea Viñerta Mechó) que just vivia d’esquena a la falla i es va morir de sobte. La tia Andrea havia estat una de les animadores, a sa casa s’havien elaborat els bunyols i el xocolate per a la celebració, així que per respecte a la difunta, traslladaren el monument, de soca-rel, sota el cantó del campanar. Poc abans de les 12 de la nit Pascual de Rovell amb la seua dolçaina i acompanyat pel seu tabaleter, posava la música. Després de cremar-la, menjaren el xocolate i s’acabà la festa.

Article elaborat per Imma Vicent.

Presentació de “La Vilavella, nit i dia”

Amb ocasió de la presentació de la exposició “La Vilavella, nit i dia” vaig preparar un parell de fulls escrits com a guió del que volia dir  i que tot seguit trobareu a continuació de la foto de presentació. A sota del text hi ha un àlbum de fotos de tota la exposició.

Voldria aprofitar el títol de “la Vilavella, nit i dia” com metàfora del poble en el passat de fa uns quants anys, com la nit i la foscor,  i el poble que tenim ara. Per això quelcom tan senzill com contar-vos com era la Vilavella de quan jo era xiquet i adolescent (dècada anys 50’s del segle passat ) i com ha anat evolucionant al pas de temps.

No hi res per valorar una cosa com no tenir-la !!. El meu germà sempre diu que va descobrir realment la mar, el Mediterrani, quan ja vivia a Madrid, lluny, a l’altiplà. Jo, per la meua part sempre he estat fora, des dels 10 anys  fins a l’any 2002 i la tendència és a idealitzar allò que no tens. Als 11 anys ja estava intern als escolapis de Castelló per fer el batxiller, desprès els estudis universitaris entre Madrid i Barcelona. Treballe a Barcelona durant 30 anys i torne ara a viure al poble. Quan anava a Terrassa a veure al meu cosí Armando sempre acabaven parlant de Vilavella i no va haver cap estiu ni vacances sense passar uns dies al poble.

Anys 50’s …Vilavella estava on està ara però lluny de tot.. de València, de Castelló.. inclós de la mar. Sols ens unia un autobús de Fuente en Segures.

Ací mateix, on estem ara a la Caixa Rural, era un solar de l’antic balneari de l’Estrella. Carrers de terra (que quan plovia s’amplien de tolls), llumetes en les cantonades, ni cotxes, ni teles, ni aigua corrent, sols alguna radio. La bicicleta i no tots com mitjà de transport, alguna moto, molts carros i les seues egues i el gos lligat darrere. Les dones a llavar al llavador o a casa si tenien prop algun dels tres pous que hi havia. Per beure, un càntir i a per aigua de la font.  Moltes misses, missions, novenes i processons, això sí sempre la banda de música que alegrava aquells temps de nacional-catolicisme. Molt pronte les dones anaven de dol rigorós per la mort d’un familiar i que pràcticament no s’ho treien ja mai. Els homes cultivant el seus hortets o llogats amb jornals de fam. Altres en bicicleta al matí a la fabrica de Segarra la Vall.

A l’estiu Sant Roc i Sant Xotxim, un bou i para de contar. Serenates de la banda de música  a la plaça i  encara les ferides morals de la guerra. El cine Rialto a l’hivern en que et gelaves de fred i cine Miramar a l’estiu sota les estrelles. El bar Nacional ple de fum a l’hivern i a la fresca en l’estiu. Casa Patolea per als qui els agradava el vi. L’anada a la mar era en carro o bicicleta sols uns dies senyalats de l’estiu, per Sant Pere i la Mare de Déu d’agost.

Estudiàvem no més de 15, fills i filles de don José de la farmàcia,  del metge don Roberto, el meu germà i jo, i uns quants que anaven a l’Institut laboral de la Vall. Les escoles estaven on ara és la Casa de Cultura i el recreo a les eres del Poble Nou plenes de femers. Mestres don Manuel, don Ramón, doña Gertrudis i doña Pepita. El xiquets, i no tots, treien el certificat i a partir de 12 o 13 anys al camp o a casa segons fossis xic o xica. Quant eixíem d’escola jugàvem al  carrer o a la plaça a baló, qui el tenia, o a  parao, a galope, a capitolet, als bufos, a bali, etc…Les xiques al sambori, a saltar la corda,….

Em podeu preguntar…i amb tot això eres feliç ?…Si, molt.. la infància quasi sempre és un paradís i a més a més no es coneix un altra cosa.

Anys 60/70

Boom de la taronja. Aigües potables, s’asfalten el carrers. Primeres faroles i primers cotxes, primeres teles i electrodomèstics. Noves escoles i primers estudiants a l’institut…

Ara  tenim..

Un poble al mapa i ben comunicat.

Museu de la Vila, Museu dels Espardenyers, Casa de la Cultura, Casa de la música i  magnífiques instal·lacions esportives.

I altre patrimoni encara més important de metges, infermeres, veterinaris, psicòlegs, químics, professors d’universitat, economistes, informàtics, advocats, mestres, un mag universal, molts escriptors i un de renom, poetes, bons músics..etc…

També un nombrós grup de gent jove  amb ganes d’aportar part del seu temps lliure en millorar el que ja tenim.

Dit això parlem  de la exposició. Es tracta d’una visió de patrimoni de la Vilavella, amb ulls de dia i de nit. Fotografies en blanc i negre per apreciar no els colors sinó les formes.

Hi ha que fer constar que “totes les que estan són, però no estan totes les que són” per una raó bàsicament d’espai expositiu.

Set grans grups:  1) El barri i l’ermita 2)La Caixa , Casa de la Cultura i voltants 3) Plaça de l’Ajuntament i voltants 4)Museu, Glorieta i voltants 5) Carrers Cova Santa, Sant Vicent i Sant Roc 6) Castell i trinxeres 7) Perifèria del poble i voltants.

 

 

( Cliqueu la foto per veure la exposició)

Fotos i text… Joan Antoni Vicent

La Vilavella d’ahir i d’avui: la Travessera del Pouet.

Donem a conèixer una fotografia inèdita de la Vilavella de l’any 1922. Forma part d’una col·lecció de nou unitats, pròximament les publicarem ací al nostre blog, que han arribat a Joan Antoni Vicent a través de Rafa Pallarés, propietari de l’Hotel Voramar de Benicàssim, amic d’ell i del seu germà Manuel Vicent, que se les va trobar i,  escanejades, li les ha remés.

La publiquem en aquesta secció de la Vilavella d’ahir i d’avui per tal de contrastar-la amb la realitzada en l’actualitat des del mateix punt i enquadrament, tal com de costum fem, per tal d’ observar el canvi urbanístic experimentat pel nostre poble durant el temps que separen les fotografies. En aquest cas contemplar el profund canvi experimentat en la Travessera del Pouet des del carrer Sant Antoni, lloc on es trobava l’antic pou que va ser enderrocat i abolit l’any 1967 juntament amb la resta de pous públics del  poble: Barranc, plaça de la Immaculada i santa Bàrbara.

 

 

l1-428

 

La fotografia, realitzada amb una càmera de rotllo de les que existien aleshores, ens mostra una família, segurament banyistes,  posant davant del pou del carrer sant Antoni. Presenta un enquadrament perfecte – el fotògraf tenia mestratge-  i on s’observen diferent plànols, des del primer en la qual se situen els personatges al costat del pou, a la seua esquena els vilatans carregant aigua amb càntirs, la casa del carrer Sant Roc, i la torre al peu de la muntanya de santa Bàrbara que domina el vèrtex superior. Els elements centrals de la fotografia, i que entenem el fotògraf volia immortalitzar, són la família protagonista, el pou, la torre i la muntanya.

De la fotografia podem obtindre informació sobre els personatges i de la arquitectura d’aleshores al nostre poble. Com hem dit, ens trobem amb una família de 4 o 5 membres, si considerem que el fotògraf és del mateix parentiu, que amb les vestimentes de l’home, jaqueta i barret, i de la dona, xal i bossa, més la càmera, més el ser clients d’algun balneari dels onze que existien al poble, indica que és una família “amb possibles”.

La cases que observem són del tipus vivenda majoritària del poble, unes amb planta baixa, altres amb dalt,  senzilles, humils i pobres, fetes amb terra, calç,  pedra,  teula,  i emblanquinades. A part estaven les cases de la poca burgesia local i les dels més potentats, les dels “senyorets”,  propietaris agraris provinents de València i que tenien la seua casa d’estiu al poble o al terme: Llop, Ranch, Boldó, Guijarro, a més, clar està, dels onze magnífics edificis dels balnearis.

Com a element urbanístic  destaca el pou de Sant Antoni, en el que posen els personatges de la foto. Els quatre pous serien per als banyistes punts de referència a visitar; actualment es considerarien construccions de alt valor turístic d’haver sabut protegir-los, – a qui se li va ocórrer enderrocar-los i abolir-los ?- igualment com haurien  sigut considerats els edificis dels balnearis, si s’ hagueren protegit.

Després de creuar el carrer Sant Roc observem que destaca en la part superior, al peu de la muntanya de santa Bàrbara, entre garrofers, un altre element arquitectònic diferenciador, la torre situada en el vèrtex superior d’un hort tancat de Llop i que comunicava amb la seua casa amb jardí situada entre el carrer sant Roc i el de Sant Antoni.

Aquesta torre era de construcció simple, oberta que tenia com a funció ser punt d’observació i contemplació de la Plana, en aquells moments amb garroferars com a cultiu, al mig Nules, les vies del tren,  la carretera general i al fons, a l’horitzó,  la mar Mediterrània, des de Castelló  fins a Casablanca d’ Almenara. Una excel·lent i privilegiada vista.

 

img_1053pps1

La fotografia actual de Joan A. Vicent mostra un paisatge urbà radicalment canviat. El temps i l’evolució del poble ha originat un  espai urbanístic amb   nous elements, però que en el contrast  s’enyora el pou desaparegut.

En primer pla veiem la casa cantonera del carrer sant Antoni on destaquen detalls modernistes en la seua façana, la decoració de la reixa i del balcó, la porta i finestres amb les llindes i brancals de rajoles amb sanefes. Al seu interior destaca , circumval·lant tota la planta baixa, un sòcol  de rajoles decorades amb sanefes i motius florals, una porta mitgera que separa el rebedor del menjador, i un xicotet jardí interior, elements propis del modernisme.

 La casa es va construir sobre els fonaments de la senzilla vivenda anterior als inicis dels anys 30 del segle passat per  una família de València, Galofre, emparentada amb els propietaris del balneari del mateix nom, com a residència per a les seues estades al balneari i en període de vacances. Incorporava un dels primer lavabos amb banyera del poble. Va ser adquirida posteriorment per la família  Carreguí – Adsuara  que han reforçat en el seu manteniment els seu caràcter modernista.

Creua la Travessera del Pouet el carrer sant Roc en el que, en aquest punt,  destaca una ampla i robusta casa cantonera que ofereix un fris  que envolta  una magnífica teulada construïda a quatre aigües amb teula àrab.

Continua amb la paret del jardí – hort de la vivenda que dóna al carrer sant Xotxim, bastida amb pedra de Borriol per obrers de camp vilavellers- el nostre poble ha donat excel·lents obrers especialistes en la construcció de parets de pedra sostenidores dels bancals- .  L’ element central d’aquesta vivenda, edificada l’any 2000, és una clàssica torre que trobem en construccions mediterrànies, tipus masos, xalets, etc. És de forma quadrangular i es va construir com a element identificador de la vivenda, evocant i homenejant  la torre d’observació anterior que observem en la primera fotografia. Recentment se li ha afegit un rellotge de sol.

Entre els carrers sant Roc i Sant Xotxim la Travessera del Pouet continua amb un escala de 88 graons que salva  el alt desnivell existent en aquest punt.

En un antic garroferar als inicis del anys 90 es van construir 12 cases adossades que han donat continuïtat al carrer Sant Xotxim fins al camí del Barranc Roget.

En la part superior de la foto guaita un xalet blanc amb formes cúbiques de la agosarada  – pels alts desnivells – urbanització de santa Bàrbara, pràcticament buida. Actualment estan construïdes sols cinc vivendes en els, aproximadament, setanta solars projectats. Un reflex del destí que han tingut els innombrables plans d’actuació urbanística disseminats per tot arreu durant el “boom” immobiliari.

Concloent, el paisatge urbà canvia per l’acció dels veïns en el moment de construir les seues vivendes. Si estan fetes amb gust estètic i seny, aleshores contribuïm a millorar el nostre urbanisme alhora que expressa que els seus propietaris i arquitectes autors tenen  sensibilitat i bon gust. D’aquesta forma, a banda de la nostra vivenda,  estem fent un poble més bonic.

Fotografia actual : Joan A. Vicent

Text: Joan Badenes

La Vilavella d’ahir i d’avui : el Barranc.

En aquesta secció contrastem, des del mateix angle i enquadrament, fotografies realitzades fa dècades d’uns llocs determinats amb les fetes en l’actualitat. L’objectiu és observar com afecta l’ interval de temps que les separa, i constatar si ha millorat  o no l’ urbanisme local. Ara observem els canvis urbanístics esdevinguts en altre lloc d’importància cabdal del poble: el Barranc.

El tòpic assenyala que una imatge val més que mil paraules. Aquest queda de manifest observant les tres fotografies plasmades des del mateix lloc, en diferents èpoques, dels últims seixanta anys  que fan sobrer qualsevol comentari. El canvi urbanístic en el Barranc és enorme; sis dècades separen la primera i l’actual foto i la seua transformació impressiona. L’espai urbà del Barranc actual, comparat amb el de l’any 1952, no té res a veure, són dos espais tan diferents que es fa difícil relacionar-los, ja que les edificacions de nova construcció formulen un revolt que nega el seu caràcter d’espai mediterrani tradicional, tal com mostra la primera fotografia.

el-barranc-1

En ella observem una imatge perfecta d’un poble mediterrani, un espai obert, una anterior barrancada transformada en un carrer ample i una plaça a mida de vianants, amb un element socialitzador: el pou, que subministrava l’aigua dels corrents subterranis que existeixen en el subsòl de  la Vilavella, quan  encara les vivendes no es proveïen  d’aigua potable ni s’havia construït el clavegueram.  Les cases eren senzilles, d’entrada ampla, emblanquinades, de planta baixa i dalt  amb balcó, i algunes amb andana. Estaven homogeneïtzades per una similar concepció arquitectònica adaptada a les necessitats productives de les famílies, fidels a l’estil comú mediterrani amb teulada àrab. Són cases simples, de llauradors o espardenyers, que reflectien l’estatus social i econòmic dels seus habitants, diferenciades de les cases, algunes burgeses, dels carrers de la part baixa del poble.

Tot l’espai está coronat, amb una visibilitat prominent, dominant l’escenari urbanístic, pels monuments patrimonials més emblemàtics del poble: el castell i l’ermita, configurant una imatge excepcional, bella per la seua simplicitat i tanmateix amb una complexitat única: cases, pou, castell i ermita.

je_-230116dsc_5749ret

En la segona foto, feta vint anys després, a l’inici de la dècada dels setanta, ja s’observen canvis en algunes cases que apunten al trencament de l’harmonia del paisatge urbà, però encara mantenint l’altura que permet la visibilitat del castell i l’ermita. Evidentment les millores públiques com les instal·lacions d’aigua corrent i clavegueram, milloren la qualitat de vida. La presència de dos cotxes prenuncia el seu domini absolut del carrer com a trànsit i aparcament.

Però l’element central identificador del Barranc, l’entranyable pou, protagonista fins aleshores de l’espai del Barranc i que observem en les fotos sobre els bous del carrer de Sant Xotxim ja no hi és, ha sigut substituït l’any 1967 pel  monument  d’homenatge als morts del bàndol vencedor de la Guerra Civil. A partir d’aquest any domina,  impertorbable,  l’escenari del Barranc.

d9823a7b-7c24-41f8-b559-793f0598014b

La tercera foto reprodueix un paisatge actual urbà que no es reconeix amb el seu passat d’espai  mediterrani  amb cases emblanquinades. L’elevació de les anteriors cases provoca que la percepció de l’espai quede minimitzat, les dues i tres altures han trencat la uniformitat vilatana, ocultant la coronació anterior del castell i l’ermita, ja engolits en la perspectiva. Les cases ja no presenten un estil arquitectònic comú,  l’alumini substitueix al ferro i a la fusta, i els finestrals sobreeixits de les façanes eliminen els tradicionals balcons.  És el tipus de construcció que s’imposa durant els  anys setanta i vuitanta. Segurament el boom econòmic de la taronja va imposar la necessitat de canviar les antigues cases, associades a la penúria,  per altres més modernes,  però sense estil arquitectònic autòcton. Era allò nou, diferent, de nova estètica, que substituia la construcció tradicional, ben nostra.

Com molt bé mostra la foto els cotxes envaeixen tot l’espai del carrer. Com a epítom: noves construccions sense uniformitat, multitud de cotxes aparcats, un  monument alt, contenidors….., tot plegat provoca una sensació d’aclaparament, on abans era un gran espai obert que mostrava l’ermita i castell.

A falta d’un pla urbanístic rector, cadascú aplicava el seu criteri,  sense valorar l’harmonia de les façanes ni l’arquitectura tradicional. Però quan l’ajuntament s’ha dotat d’una normativa urbanística, tampoc s’ha respectat; el resultat urbanístic final en alguns indrets del poble no esdevé encisador.

Fotografies: Arxiu de Juan Escrig.

VESTIGIS DEL FRANQUISME

img_1025

Fotografia de Joan A. Vicent Recatalà

Comentari apart requereix aquest monument. Encara ara, quasi vuitanta anys després de la Guerra Civil i quaranta de la Constitució, es manté aquest recordatori dels vencedors de la guerra, mentre que els qui la van perdre han quedat en la ignorància i en l’oblit, sense cap restauració ni reconeixement.

Va ser erigit  en el tardo franquisme, l’any 1967, i esdevé una obra  contundent que  substitueix  l’antic i entranyable pou, el qual  va ser enderrocat  i abolit juntament amb els dels carrers de Sant Antoni, plaça de la Immaculada i el de Santa Bàrbara.

Com a símbol polític és un element anacrònic després de la Constitució de 1978, vigent quasi quaranta anys. En la creu està gravada l’expressió “ Caídos por Dios y por España ¡Presentes!”  enaltint una part de les víctimes i oblidant les altres,  i a més a més s’apropia del concepte d’Espanya i del nom de Déu.

Més prompte que tard, s’haurà de complir la legalitat de la Memòria Històrica, tal com estan fent tots els pobles  i ciutats, a més a més cal tindre en compte que cap país d’Europa, com Alemanya o Italia, manté monuments que enalteixen les seues dictadures. Ja en 1980 es va treure el jou i les fletxes, símbol de la Falange,  de la façana de l’ajuntament,  a finals dels noranta es van retirar els noms del règim franquista del nomenclàtor urbà,  ara solament ens queda aquest anacronisme, recordem inconstitucional.

Text: Joan Badenes