L’altre amic

De tant en tant et saps tan sol
que l’altre que pensa a la vora teua
esdevé estrany.
                          En un silenci curt
et mira.
                I vol fer-te creure els mots
adobats amb vents i sang somiada.
Absent, no creus allò que els ulls presenten.
I cerques blaus motius de versos dits,
en els espills les ombres imantades,
aquells amors d’uns almanacs vençuts.
Tot és buidor.
                        I pels clavills t’escrius
llavors de llum, el pols de nova vida.

CLANDESTINS

“Perdut en el cor de la gran Babilònia.  (Manu Chao 1998,  disc CLANDESTINO)

Joventut emigrant 2Són les 07:00h d´ un dilluns laboral, el cotxe carregat i caravana de valencians per davant d´ aeroports fantasmes i autopistes privades amortitzades amb els diners dels pobles de llevant. Marxe per anar a treballar a Cornudella del Montsant (Priorat). Sé que companys amb la meua mateix situació me’ls creue  per l´ autopista o ja han fet el mateix camí d´ anada el diumenge a la tarda. L´ èxode setmanal de joves del País Valencià per anar a treballar a Catalunya amb un títol universitari baix del braç no és un fenomen nou. De fet en molts indrets de les nostres terres ja fa 20 anys que és allò habitual. Però a la Vilavella el fenomen s´ ha incrementat exponencialment entre  l´any 2004 i el 2012. Hi ha mestres i professors de la Vilavella en terres catalanes, però aquest no és el drama visible ja que les illes Balears també varen tenir entre 2004 i 2010 un augment substancial de treballadors del poble en aquestes.

Però entre 2010 i 2014 ja no parlem sols de mestres i professors que marxen a comunitats veïnes, parlem de diplomats, llicenciats, joves amb formació professional i inclús algun amb sols estudis primaris que prenen laJoventut emigrant 4 iniciativa forçada d´ anar a treballar o a recercar feina fora de les fronteres de l´ Estat Espanyol: Londres, Bristol, Brussel.les, Maastrich,  Bolònia, Porto….

Amb la caiguda en decadència del teixit econòmic de La Vilavella i per extensió de la Plana, el País Valencià i l´ Estat Espanyol (en diverses fases temporals) els joves de la Vilavella han hagut de fer un èxode on no sempre hi ha bitllet de retorn per raons professionals, familiars o simplement de projecte de vida. Actualment són 34 els vilavellers menors de 35 rodant pel món. El poble ja ho nota en la primera caiguda demogràfica dels últims 10 anys, però no es veu l´ estabilització dels nombres en l´ horitzó.

El que més pena em dona es escoltar en el poble com aquest èxode no és debatut, com el nombre de joves que marxen són tractats socialment com si fossin clandestins en la seua fuga cap a un futur. És parla de casos individuals i no d´un problema conjunt. Una fugida que comportarà un futur negre per a aquesta societat sinó es repatrien a mitjà termini.

Joventut emigrantUns joves que s´ han d´ enfrontar a un món globalitzat des del desarrelament que suposa ser un emigrant no sempre amb vistes de poder tornar, van sols amb la seua pena, i sols amb la seua condemna.

M´ agradaria fer una crida a tots aquells joves de la Vilavella que viuen fora d´ ella per aquestes circumstàncies per a que publiquen aquí al bloc de tots els veïns les seues experiències i la seua visió del poble des de l´ exterior….des de la fugida per a trobar el seu destí.

 

Menors de 35 anys amb estudis superiors que treballen fora del País Valencià

Catalunya 15
Gran Bretanya 10
Bèlgica 2
Irlanda 2
Portugal 1
Itàlia 1
Holanda 1
Balears 1
França 1
Total de joves 34

 

Article de Josep Lluís Notari Lozano

 

Altre article relacionat publicat al blog el 15 de Febrer : EL FUTUR LABORAL DELS NOSTRES JOVES. Cliqeu sobre l’ enllaç:

https://associaciodeveinslavilavella.wordpress.com/2014/02/15/el-futur-labor…-nostres-joves/

POEMES I CANÇONS : ACTUACIÓ DEL CANTAUTOR JOSEP LLUÍS NOTARI I DEL POETA JOSEP LLUÍS ABAD EN AÍN

El dissabte 2 d’Agost a les 19’30 h. , al Saló Multifuncional d’Aín, al bell mig del cor del parc natural de la Serra d’Espadà, es realitza un event poètic-musical, organitzat per veïns  estiuencs d’aquesta localitat de la Plana Baixa i que preten ser l’ inici de futurs aplecs de la Serra d’Espadà, reprenent els anteriors organitzats per la Societat d’Amics de la Serra d’Espadà (SASE) i que es deixaren de fer l’any 1997. Enguany l’acte es denomina POEMES I CANÇONS, on intervindran el cantautor de la Vilavella Josep Lluís Notari que presenta el seu disc D’ Espadà i altres versos, i el poeta, també veí de la Vilavella,  Josep Lluís Abad que llegirà poemes del seu “Llibre d’Aín” i d’altres inèdits.

L’acte està patrocinat per l’Ajuntament d’Aín i amb ell s’inicien les activitats del cap de setmana centrades en la denominada  Fira a l’Antiga, on  s’exposen els treballs dels artesans de la Serra d’Espadà,  gastronomia, ceràmica, cistelles de vímet, i fins fa poc, el nostres espardenyers. Una bona excusa per presenciar l’acte i visitar aquest bonic poble de la nostra comarca.

CARTELLOK

Cartell de l’acte

 

“Little Band” a la Casa de la Cultura “Manuel Vicent”

La nostra Banda de Cambra, Little Band.    (article de Pablo Mechó)

La Banda de cambra “Little Band”, l’hem fundat aquest any 2014 al gener un grups d’amics de La Vilavella, amb motiu del concurs de música de cambra que es celebra cada any a l’Alcora i que organitza l’ I.E.S Ximén d’Urrea de l’Alcora. Vam començar a ser com un grups d’amics que es vam ajuntar i alguns dissabtes anavem a assajar a la casa de la música i tocavem algunes obres que ens agradaven. En el concurs sabien que anavem a passar-ho bé i no a guanyar i així va ser. Al transcurs dels mesos després del concurs de l’Alcora, vam pensar que si seguíem, assajant podríem fer algun concert més i donar-se a conèixer a la gent. Així ho vam fer i a l’institut de Nules al Juny vam aconseguir fer un concert coincidint amb la trobada de primària i secundària que va organitzar l’institut. Desprès de l’èxit d’aquest concert vam pensar que podríem actuar a les jornades culturals que organitza l’Ajuntament de La Vilavella i després d’aconseguir-ho, vam actuar el passat 18 de Juliol a la Casa de la Cultura “Manuel Vicent”.

Allí, vam interpretar unes obres bastant variades.

Les obres són les següents:

La Vereda de Óscar Navarro.

Mambo nª 5 de Pérez- Prado.

La Concha Flamenca de Perfecto Artola.

The Final countdown de Joey Tempest.

Tequila de Chuck Rio.

Actualment la banda està formada per 16 músics de La Vilavella i Nules.

Clarinets:       Rocio Mechó, Lía Navarro

Requinto:       Lledó Roglà

Saxo Alt:         Carlos Cuesta

Saxo Tenor:    Manel Pèrez

Trompeta:      Borja Martínez, Israel Badenes

Trompa:         Edu Estefan, David Roselló

Trombons:    Albert Martin-Lorente, Ferran Arnau

Tuba:             Pablo Mechó

Percussió:     Victor Herràiz, Marc Miralles, Jordi Forner i Abelardo  Badenes.

IMG_6684

Clicar per veure reportatge fotogràfic… (Fotos  Joan Antoni Vicent)

 

Little Band informal

 

 Little Band                     ( article de Sebastià Roglà )

La remodelada Casa de La Cultura “Manuel Vicent” de La Vilavella va acollir l’actuació del grup municipal “Little Band”. Aquests joves varen deixar bocabadats als assistents que varen omplir el saló en comprovar com un grup tan jove interpretava de manera magnífica un repertori que anava des d’un pasdoble clàssic o un mambo fins a una de les cançons més ballades en la dècada dels noranta: “The final countdown”. Els membres de la banda varen interpretar el seu repertori sense necessitat d’un director que els guiara durant la mitja hora d’explosió musical plena de força. Ells sols són els que s’han preparat les cançons, els que han dut a terme els assajos durant els sufocants matins del mes de juliol, els que s’han encarregat de fer totes les correccions en les partitures, en fi, ells sols són els que han creat un grup musical que ara comença la seua singladura i que busca fer-se un lloc en l’espai cultural comarcal. El concert va començar davant l’escepticisme de tots els assistents, els quals no esperaven massa d’un grup de joves que en plena adolescència viuen la vida de manera agosarada. Les mares, pares, avis, amics i tot el públic creuaven mirades d’incredulitat i en veu baixa s’escoltaven expressions com ara: “Què bé ho fan estos xiquets” o “No m’esperava mai que tocaren així”. Però aquests comentaris varen passar a un complicitat entre músics i públic, així varen sonar palmes d’acompanyament, crits d’ànim i somriures d’orella a orella. La Little Band havia passat la prova que tenia davant del seu públic més fidel, un públic que d’entrada estava disposat a perdonar-los totes les errades i que venia predisposat a aplaudir però que varen quedar rendits davant del descobriment d’un grup que ha treballat molt en la preparació de les obres i que ho ha fet amb una alegria i una il·lusió que ha estat per damunt de tota qualitat musical. Aquesta il·lusió farà que la Little Band no abaixe la guàrdia i que continue amb el plaer de la música i gaudint dels sopars i tertúlies de la Caixa Rural després dels assajos mentre l’escala musical fa ballar les notes dins del seu subconscient.

 

Logo Little Band

 

CLICAR damunt del logo per escoltar la versió original del “Mambo nº 5”  de Perez-Prado,  que tant bé i amb tant bon ritme van interpretar.

 

RECORDANT EL BAR LLIBERAL/NACIONAL. EL CASINO D’ALBERTO

El bar Nacional, abans de la guerra (1936-1939) es deia bar Lliberal, també conegut com a casino d’Alberto, ha gravitat en la vida social del poble durant  gran part del segle passat. La seua història particular ha reflectit la història col·lectiva així com la manera de viure dels vilavellers durant 80 anys.Era un punt de trobada i de relacions  tan d’adults com del jovent,  era un petit paradís de l’oci i el lleure, cuina sagrada dels aperitius, també improvisada oficina de cobrament dels jornals dels collidors.

 Des de l’inicidel segle XX quan va aparèixer, fins el 1986, any que es tancaren les seues portes, el casino d’Alberto ha significat  un lloc de referència cabdal  en la vida social de la Vilavella i així ho recordaran tots els vilavellers majors de quaranta anys. C’ Alberto era tot açò si fem una ullada retrospectiva del que allí passava, els hàbits i costums, el  nivell econòmic  i situació política que ha existit en la Vilavella durant aquest interval de temps.

 L’origen del bar el trobem en una casa del carrer Sant Roc, coneguda posteriorment com la de “Rafael  el pintor”, vaivé de la història, d’esquena a l’actual bar de C’ Alberto, hereu i testimoni dels sabors que s’elaboraven al casino. En la planta baixa d’aquesta casa el Juan Escrig originari, avi dels actuals Alberto, Paquita i Juan, tenia una tenda, un comerç de queviures de l’ època, denominada “Ultramarinos Finos”.  Allí es venien embotits, arròs, farina, oli,  sardines de bota, etc…, els productes essencials de l’ alimentació d’aleshores. En el primer pis  oficiava una barberia i una tertúlia de café dels prohoms del poble, farmacèutic, metge, rector…

bn666

Bar Nacional. Fotografia de l’arxiu de J. Escrig

En 1927 Juan Escrig amb els diners d’una herència compra l’edifici del balneari de Repressa, el San Juan Bautista, situat al carrer Sant Roc  aprop de la plaça de la Vila, i munta el bar Lliberal, denominació que indica quin seria el seu tarannà.

Des del seu inici el Lliberal ofereix tota un sèrie de productes d’elaboració pròpia:  aperitius, refrescos, cafés,  xocolate, pastes i la seua especialitat, els gelats amb el seu afamat “Biscuit Glacé”. També és un local de celebració de bodes, on el menú que s’ofereix és xocalate amb pastes, el típic de les bodes de l’ època.

 Si en la planta baixa es reunien els lliberals, al primer pis ho feien els socialistes, tot un exemple de ser un local amb vocació tolerant i d’integració democràtica.  I així es manté fins l’any 1936, que amb la sublevació militar de Franco contra la República, esclata la guerra civil i el bar Lliberal ha de tancar les seues portes. La família de Juan Escrig i de Concepción Arnau es parteix, els majors dels cinc germans, Juanito, Rafael i Enrique són reclutats al front, i com  la Vilavella es trobava al mig mateix d’un front bèl·lic, els pares amb els fills menuts Amelia, Alberto i Conchita, es refugien al poble de Llaurí (València) on el fill Alberto treballa de cambrer al casino del poble.

ordres de tancament i apertura

Ordre governativa del tancament.

 Finalitzada la confrontació bèl·lica, el bar obre de nou les seues portes i reprèn la seua activitat, però ha canviat la seua denominació, ara adaptada al nou règim, del bar Lliberal passa a anomenar-se bar Nacional, sense lliberals ni socialistes. Determinats noms dels seus productes també canvien de nom, el “mig rus”, la copa de café gelat amb bola de “mantecao” passa a denominar-se  “copa nacional”.  La duresa de la post-guerra  i la repressió també li van arribar al bar. Amb motiu que Juan Escrig atenia amb normalitat els vençuts de la guerra -els republicans represaliats que allí tractaven de fer vida normal sobreposant-se a la marginació i humiliació-  el 9 de Gener de 1.943 el van castigar amb el tancament del local, en principi indefinidament després quedà en vint dies.  L’ordre governativa indicava amb severitat que  “ en ese local se hace labor contraria al Glorioso Movimiento Nacional, con aquiescencia de Vd., practicandose asimismo en determinadass mesas y clientes marxistas, una labor derrotista contra nuestro movimiento..”

La post-guerra i el temps de la fam també van marcar la precarietat i l’austeritat sobre els productes consumits al bar, algún café i les clàsiques ampolles d’aigua eren tot el que es veien sobre les taules de marbre blanc.

bn42

Celebració d’una boda en el bar Nacional 1962. Fotografia arxiu de J. Escrig

 En 1950 Alberto es casa amb Paquita Adsuara, i en 1955 s’encarregaren de la seua gestió, però ja com a propietaris, una vegada jubilat el seu fundador; així s’inicia una nova fase en la vida del bar.  Encara eren moments de pobresa econòmica i de vida austera, però la instal·lació de la primera televisió del poble -al  anys 60- anima la seua vida i per la qual cosa es reuneixen-majoritàriament hòmens-, al voltant de les seues emissions i de la retransmissió dels partits de futbol.  Era el temps de les primeres copes d’Europa del Real Madrid.

bn01

Bar Nacional, finals dels 70. Arxiu de J. Escrig

 A la senzilla oferta anterior incorporen noves elaboracions artesanals que amb el temps es convertiran en un clàssic entre l’oferta hostalera dels voltants: ensaladilla russa, banderilles, clòtxines,  sépia, maionesa,  calamars, i  els recordats gelats, “mantecao” cafés, orxata, merengada. El desenvolupament econòmic agrari dels anys 60 provoca que acudisca més el veïnat i es consumisquen amb deler aquest productes i així el bar Nacional reprèn el vol que ha planat durant els posteriors 25 anys,  Als clàssics jocs de taula, el dominó i les cartes, s’afegeixen nous serveis d’oci i lleure, el billar, futbolins, habelins, màquina de discos on sonaven els èxits musicals, la primera oferta de lleure tant per al jovent com per als adults que treu de la sopor quotidiana a la societat vilavellera de l’època.

bn06

Últims anys del bar Nacional. Foto arxiu J. Escrig

A banda d’aquests inoblidables sabors i vivències, la gent recorda el caràcter tranquil i afable d’Alberto i Paquita, així com el dels seus fills, Paquita, Alberto i Juan que s’incorporen de ben joves a la vida del bar: la vida familiar transcorre entre les seues parets.  Una figura sobreïx en aquest panorama , la de Joanet “El Caque”, l’eficient cambrer organitzador de les demandes de la clientela cada vegada més nombrosa.

bn15

Alberto Escrig. Arxiu de J. Escrig

scan2014-106

Paquita Adsuara. Arxiu de J. Escrig

bn26

Joanet “El Caque”. Arxiu de J. Escrig

Així passa el temps,  i l’any 1986 arriba la jubilació d’Alberto i Paquita, l’espai envelleix i requereix molta inversió per a la seua millora, és el moment de l’adéu i de tancar les portes.  Amb aquest tancament una època de la Vilavella també clou. Les generacions de vilavellers que l’han viscuda, mantenen en la memòria els sabors  allí provats i les experiències allí viscudes. Una síntesi d’aquells gustos encara es poden tastar en C’ Alberto, al carrer Sant Vicent, sabors i caràcter que es conserven  de l’antic bar Lliberal/ Nacional.

Cliqueu a l’enllaç per veure l’ album de fotografies sobre el bar Lliberal/Nacional, el casino d’Alberto, de Juan Escrig Adsuara:

https://www.facebook.com/media/set/?set=a.687593661274789.1073741830.683090281725127&type=3

Article  de Joan Badenes.

Contra Paradís, (11/52)

     11. Captaires, zíngares i saltimbanquis

     Les onze del matí era l’hora dels captaires. Alguns passa­ven la nit sota la uralita del llavador públic en una estora que els servia de residencia durant una temporada; d’altres arri­baven cada dia al poble per distints camins de pols parlant-se a soles amb el cap batut per la ferocitat del sol; demanaven al­moina només en algunes cases, en aquelles que la façana els oferia certa garantia de caritat i després desapareixien seguint un itinerari circular per la comarca. Aquesta roda de captaires es multiplicava, es dividia en un rastre de misèria anònima que era la fruita més madura daquell temps, però hi havia alguns pobres que tenien l’elegància dels reis destronats, d’altres com­paginaven molt bé la humilitat amb un odi visible, la majoria anava remugant per la vorera mentre comptabilitzava els rose­gons en el sarró sense demostrar cap sentiment en la mirada, que solia ser vermella a causa de l’aiguardent. Cantava Jorge Sepúlveda en la radio Telefunken, les dones portaven al forn les llandes de moniatos acabats de llavar i la mateixa cançó Campanitas de la Aldea eixia fragmentada per les successives boques de carrer.

Jorge Sepúlveda

IMG_6465-001

Clicar per escoltar “Campanitas de la Aldea”

    

    A les onze del matí començava a sentir-se la veu dels captai­res al llindar de la casa i alguns usaven veu de baríton o de te­nor amb molta arrancada per a implorar una misericòrdia. Ave María Puríssima, una almoineta per l’amor de Déu. Des del fons del rebost o de la cuina ma mare deia: doneu-li alguna co­sa a aquest pobret. Una pesseta o un tros de pa candial eren en aquell moment la caritat oficial de la meua família i els mendi­cants arribaven a tongades a voltes molt espesses. Normalment es concentraven al voltant del migdia, però algun d’ells de ve­gades es ressagava i arribava a l’hora de la sesta. A l’estiu quan la casa estava en penombra un pobre obria la porta entretanca­da i soltava de sobte tot un plany terrible entre les cortines, i mon pare que becava en el balancí feia un bot sobtat i el gos Chevalier fugia escarotat gemegant sota les cadires.

vrt197

Llavador       Foto Joan Antoni Vicent

 Emparat a la uralita del llavador va morir algun captaire i d’altres hi van nàixer. En una de les parets hi havia tampons del rostre de Franco i de José Antonio orlades amb una llegenda imperial i baix d’elles en un entresolat hi havia l’estoreta de car­tons on alguna gitana paria i es tallava el cordó umbilical amb les dents com les llobes, mentre en la radio Jorge Negrete can­tava Ay Jalisco no te rajes i Concha Piquer s’apoderava de tots el terrats entre les bugades esteses dient les penes que tenia la Lirio. El rector del poble, mossèn Agustín, passejava amb el bonet tirat cap al bescoll, les mans en el butxacó de la sotana prenent l’aire a l’ombra dels noguers per la carretera de la Vall. Era un home sense problemes, una espècie de funcionari ecle­siàstic irònic, flac i roget de cara, que s’estimava més el conyac que el vi de missa, escèptic i asmàtic, amb unes nebodes molt guapes. A mossèn Agustín un dia les beates li van dur una gita­na perquè la batejara i ell s’hi va avenir amb una rialleta de co­nill. L’havien capturada al llavador públic, que s’havia convertit en terra de missió. Les beates li van donar menjar, li van ensen­yar el credo, la van llavar, la van vestir, li van posar una mante­llina i la van acompanyar a l’església en comitiva sentint-se molt missioneres i exploradores amb aquella peça cobrada. Ma tia Pura en va ser la madrina. Era una gitana bella de vint-i-cinc anys i jo la recorde travessant la plaça solemnement cap a l’es­glésia amb aquell vestit negre de randes amb que l’havien ador­nada; després de la cerimònia del baptisme ma tia li va oferir un convit i la gitana ben menjada i sense el pecat original va de­saparèixer del poble i ja no va tornar més.

    Tanmateix n’hi havia d’altres que sempre retornaven fins a formar una corda a l’entorn d’aquells anys de misèria franquis­ta. Eren espectres al llindar de casa. Una mendicant tenia la ca­ra menjada per la lepra amb un perfil de lleona sense orelles, un altre demanava caritat en vers amb pelleranques despart com un profeta, una altra era cega amb els ulls blancs que pa­reixien ous de colom i venia sempre acompanyada per un fill oligofrènic, un altre arribava arrossegant els soquets de goma en les cames tallades en redó pels genolls, uns altres tenien una misteriosa dignitat en el posat sense estalviar per això certa fe­rocitat en els ulls. Durant els anys en que la meua consciencia despertava, aquella visió de la misèria se succeïa entre les cor­tines de l’entrada com si foren el teló d’un teatre on un mateix personatge es   renovava infinitament sota distintes mascares si­nistres. Algunes tenien nom: el pobret de Betxí, Marta Peroles, Bufanúgols i sobre tots aquests figurants hi havia l’Albardera, una dona borda que anava a peu amb una burra negra, sempre blasfemant sota la llum blanca del migdia. Els xiquets la insul­taven, li tiraven pedres i ella es regirava amb arrancades de fera i els seus glapits eren tan silvestres que li deixaven la boca ple­na de bromera verda.

     Enmig d’aquest cor de captaires que ja formava un elenc tra­vessava a voltes el poble una tropa de zíngars amb cabres hongareses molt virtuoses que pujaven a una cadira al so d’una trompeta i un ós que ballava al ritme d’un pandero. A aquestes polsoses rècules de còmics la gent no els feia cap caritat, però així i tot tenien més fortuna que les caravanes de gitanos que solien acampar davall d’un garrofer prop de les eretes.

      Quan un campament s’hi establia més de tres dies aleshores el sergent de la guàrdia civil, el Garrut de malnom, pujava des del quarter de Nules amb unes tenalles i es presentava al mig del rotgle de gi­tanos, cridava el més vell i en presencia de tots a ple sol o sota la resplendor d’una foguera l’obligava a obrir la boca de bat a bat i amb les tenalles li arrancava un queixal en viu.No li passava  això a la  saltimbanqui Carolina quan venia al poble a fer volantins. La precedia sempre un ban de Pepe l’agutzil. Ell canviava les dues peretes de quaranta vats de la plaça per unes altres de cent per a l’actuació i, enmig d’un cercle de cadires, Carolina, amb una faldeta curta que deixava veure unes cuixes primíssimes, executava unes contorsions damunt d’un fil d’a­ram sobre els caps dels llauradors enfavats per l’emoció, però a l’hora de passar el plat tots feien mitja volta en silenci i se n’a­naven a casa deixant la xiqueta Carolina arrupida i sola en la nit. Recorde el seu carro que s’allunyavasota les estrelles d’hivern fins que el seu rastre es confonia amb la mateixa rècu­la de mendicants, màscares i zíngars que també es perdien en la memòria.

Manuel Vicent

Inauguració de la Casa de la Cultura “Manuel Vicent”

La nova Casa de la Cultura, amb la seua biblioteca i espais per activitats soci-culturals, obrí de nou les seues portes, aquesta vegada amb una rehabilitació i remodelació molt encertada. L’edifici i instal·lacions presenten un ambient funcional i acollidor, amb un estil arquitectònic modern; tot l’entorn  com a espai cultural és molt digne.

 Però el més encertat ha sigut el que portarà el nom de Manuel Vicent, un homenatge institucional sobradament merescut i que significa el reconeixement no sols institucional, sinó també del poble de la Vilavella que valora i aprecia l’obra i figura del nostre escriptor.

A la seua inauguració el dia 1 de Juliol, assistiren a part de les nostres autoritats locals, les dels pobles veïns i la Sra. Consellera d’ Educació i Cultura de la G.V.  Mª José Català, significant l’alta valoració institucional de l’acte.

IMG_4863

Traduccions dels llibres de Manuel Vicent

IMG_6273

Clicar sobre la foto per llegir la noticia a El País

IMG_4859

Bibliografia de Manuel Vicent

Després de la visita a les instal·lacions i a la biblioteca, aturant-se la comitiva d’autoritats, amics i veïns, davant l’exposició de llibres de Manuel en la que destacava l’ apartat de les traduccions de la seua obra, al xinès, polonès, rus, holandès,  francès, italià, etc., es passà al torn de les paraules i discursos. L’alcalde de la Vila, Jose Luís Jarque,  senyalà els mèrits  de Manuel que han motivat aquest homenatge i nomenament de la Casa de la Cultura amb els seu nom. Vicentica Sales i el nostre poeta i coeditor del blog Pepe Abad llegiren sengles articles del llibre Contra Paradís, els que feien referència a les experiències del Manuel Vicent xiquet viscudes entre les parets de  les escoles del poble, precisament l’anterior edifici de l’actual Casa de la Cultura. Recordem que el llibre Contra Paradís s’està publicant  en aquest blog per deferència de l’escriptor.

IMG_6240

Clicar sobre la foto per veure l’àlbum

Manuel Vicent amb emoció agraí aquest homenatge del seu poble i de les institucions locals i autonòmica, i va fer entrega del manuscrit de la seua primera novel·la “Pascua y naranjas”, Premi Alfaguara 1966, al Museu Municipal de la Vilavella.  La Sra. Consellera  acaba el torn de paraules destacant a Manuel Vicent com a un dels escriptors valencians més emblemàtics.  L’acte protocol·lari conclogué amb la imposició per part de l’alcalde de la medalla d’or de la Vilavella tant a la Consellera com al nostre escriptor. A continuació s’inaugurà l’exposició de pintura “Somnis d’altres” en la que participen  Pere Ribera, Roig Planelles, i també els pintors locals Albert Escrig i Marcos Vicent.

AdVV