Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Tenim en la Vilavella un bon exemple d’activisme social que expressa el valor de la solidaritat en les persones que porten endavant projectes d’ajuda cap a persones, col·lectius o pobles que pateixen per raons d’ injustícia social.

És el cas de l’ associació SMARA- Ajuda al poble sahrauí- que desenvolupa una sèrie d’accions dirigides a reduir el sofriment que pateix aquest poble des que Espanya els va abandonar l’any 1975 quan era una província més de la seua organització estatal.

Volem recordar totes les activitats que al llarg d’un any porta a terme l’Associació Smara, fent primer una reflexió sobre el concepte de solidaritat per a entendre el sentit d’aquesta ONG que realitza les seues activitats en la Vilavella i la Vall d’ Uixò.

La solidaritat és un valor que deriva de la virtut de la caritat que practiquen les religions, però que en la seua evolució la converteix en diferent.

La caritat és un acte d’auxili que es dóna a la persona necessitada. Porta a fer el bé en forma de beneficència. Es tracta d’oferir un servei o diners (una almoina ) a la persona que té fortes necessitats o dependències. És donar una miqueta del que u posseeix sense qüestionar ni transformar la situació vital del necessitat.

La solidaritat són accions d’ajuda tot observant i denunciant les causes que originen activament el patiment de les persones i els seus responsables. Es pregunta per les causes del que pateix partint del concepte de Justícia Social. L’acció solidària tracta d’organitzar grups humans que treballen per eradicar les causes de les injustícies.

Es distingeix a més de la caritat perquè se sent responsable de l’altre i de la seua situació. És una acció de tipus horitzontal, d’altruisme recíproc, AVUI PER TU, DEMÀ PER MI. Tracta de transformar les estructures que donen lloc als seus mals. No és vertical ni deixa de qüestionar-se pels orígens dels patiments. Ací cal recordar les paraules del bisbe brasiler Hèlder Càmara, teòleg de la teologia de l’alliberament, “ si done una almoina al pobre diuen caritat, si pregunte perquè hi ha pobres em diran comunista”

Per tant les accions solidaries mouen a les persones a intentar compensar les injustícies socials, canalitzant aquestes a través del voluntariat, ONGs, etc. Eixe és el sentit de l’Associació Smara, ajuda material al poble sahrauí que alleugere el seu patiment  i denúncia de les causes d’aquesta injustícia.

Aquestes activitats que realitza Smara  han donat a conèixer la dura realitat en la qual viu la població sahrauí,  que sobreviu en campaments de refugiats al sud-est d’ Argèlia des de 1975, any en que Espanya els va abandonar, i el seu territori – Sàhara Occidental  i les seues poblacions: l’Aaiun, Smara, Villa Cisneros (Dajla) etc. – van ser envaïts pel Marroc. Situació de patiment per als sahrauís que dura 42 anys i que es troba a l’espera de l’aplicació de la legalitat internacional, boicotejada contínuament per l’ocupant.

Encara que són  conegudes per molts vilavellers i vilavelleres, ja que han participat d’alguna manera en alguna de les seus activitats solidàries, fem un recordatori d’aquelles s’organitzades al llarg de l’any al nostre poble.

 

PROGRAMA DE VACANCES EN PAU. Durant els mesos de juliol i agost, les vacances escolars, acudeixen milers de xiquets i xiquetes sahrauís a conviure amb famílies acollidores. D’aquesta forma s’ajuda a alleujar el patiment d’aquest menors per les dures condicions de vida i climatològiques presents durant l’estiu a l’inhòspit desert on malviuen, al mateix temps que passen revisions mèdiques. Enguany tenim a una familia vilavellera, Gemma Flors i Victor Beade, que acull al xiquet Ahmed.

 

 

 

Acte comarcal de Benvinguada als xiquets i xiquetes sahrauís. Palau de Vivel, la Vall d’Uixò.

La familia de Gemma Flors i Victor Beade amb Ahmed

PROGRAMA D’ESTUDIS. Implica un nivell més alt de compromís per part de les famílies que han tingut durant l’estiu al xiquet o xiqueta i han establert una relació amb les seues famílies sahrauís. L’acolliment és permanent mentre duren els seues estudis. Al nostre poble dues xiquetes ( ara ja son unes dones)han vingut a estudiar i formen part de les seues famílies acollidores i de les nostres relacions socials, Minatu i Xerifa, que després d’estar més de deu anys entre nosaltres, s’han convertit en dues vilavelleres més.

Xerifa i Minatu

 

VIATGES I ESTANÇA DE CONVIVÈNCIA EN EL CAMPAMENTS DE REFUGIATS DE TINDOUF. Algunes famílies inicien una relació amb la família dels xiquets i xiquetes acollides  durant l’estiu que els porta a visitar-los i a conviure amb ells durant una setmana en els viatges als campaments de refugiats en Tindouf que en Pasqua o a principis de desembre s’organitzen. Les persones acollidores coneixen de primera mà una cultura, una realitat i una gent entranyable – la família dels xiquets- de la que no s’oblidaran mai pels llaços afectius i emocionals que se creen entre ells.

Carla i Aitana amb xiquets i xiquetes sahrauís als campaments de refugiats de Tindouf

 

JORNADA DE FUTBOL SOLIDARI. Per Nadal és ja tradicional l’organització, conjuntament amb el CF. la Vilavella, d’aquest esdeveniment esportiu on s’inicia la campanya d’arreplega d’aliments. Cada edició registra un augment d’assistència de públic que aporta aliments bàsics com arròs, llentilles, sucre i oli. A més la rifa solidaria i les donacions econòmiques permeten contribuir a fer front a les despeses del seu transport en camions als campaments de refugiats en Tindouf.

CAMPANYA D’ARREPLEGA D’ALIMENTS. Durant dos mesos continua l’arreplega d’aliments, que els voluntaris dipositen en les oficines de Mª Pilar Flors, i que conjuntament als aportats per altres poblacions valencianes, eixiran cap als campaments sahrauís als inicis del mes de Març.

 

AJUDA ECONÒMICA. El nostre ajuntament dóna una ajuda econòmica, que a més de l’arreplegada amb la venda de bijuteria i d’artesania sahrauí i loteria de Nadal, es financen les despeses que suposen el bitllets dels viatges dels xiquets i del transport d’aliments.

ACCIONS ESPECIALS DAVANT DE CASTASTROFES. Si han patit destrosses en les seues elementals infraestructures d’habitatge, per inundacions o temporals, s’organitzen campanyes d’arreplega de mantes o roba.

ACTES INFORMATIUS sobre la situació política del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i participació en els actes reivindicatius per aconseguir que es complisca la legalitat internacional definida per l’ONU.

Aquest és un resum de les activitats que organitza Smara per ajudar als xiquets refugiats sahrauís. Unes activitats que sense la participació i col·llaboració de gent de la Vilavella no seria possible, i que expressen que al nostre poble hi ha gent solidària.

 

Associació SMARA de la Vilavella

 

 

 

 

Entrevista a Laia Cañes amb motiu de la setena posició en el campionat del món de Trail-Running.

Un dels objectius del blog de l’AdVV és  distingir i ressenyar els veïns i veïnes de la Vilavella que han sobreeixit  o són referents en activitats culturals, educatives,  artístiques, artesanals , d’investigació o en el món de l’esport. En aquesta darrera pràctica, des de la Vilavella , ha eixit una esportista que ha arribat als nivells més elevats que qualsevol esportista aspira:  convertir-se en esportista d’elit i assolir un alt reconeixement pels premis, marques i  primeres classificacions en les competicions on participa. És Laia Cañes,  la vilavellera que més èxit ha obtingut en el món de l’esport, concretament en un de gran duresa i exigència com és el Trail-Running, maratons de muntanya de gran recorregut.

El 2017 serà un any inoblidable per a Laia. Atleta de la selecció espanyola d’atletisme en dos campionats, europeu i mundial, ha sigut setena classificada  i primera espanyola en el campionat de món celebrat recentment en Itàlia. Aquesta destacada  classificació entre les millors atletes del món en Trails ha vingut precedida de la victòria en el MIM de Penyagolosa, classificació després d’assolir cinc anys seguits la segona posició, dos campionats autonòmics de marató i primeres classificacions en diferents proves internacionals.

Laia ja s’ha convertit en un referent entre el món de l’atletisme de muntanya, on a més de les seues marques,  destaquen les qualitats i valors esportius que la fan especial: humilitat, simpatia, esforç, preparació, entrenament constant i motivació de superació.  Valors que defineixen la seua personalitat i el seu rol d’esportista d’elit.

Des de l’ AdVV felicitem a Laia Cañes Badenes pels seus èxits esportius i per convertir-se en un referent a nivell internacional en el Trail-Running. Per tal  motiu publiquem l’entrevista que a Crono TV – Mediterráneo li han fet  amb motiu d’haver quedat en la posició setena en el campionat del món de Trail-Runnig celebrat a Itàlia.

(Cliqueu sobre l’enllaç per a veure l’entrevista)

http://webtv.tvmediterraneo.es/embed/?videoId=e-5612

Elogi de la fusta i dels fusters

FUSTERS DE LA VILAVELLA

A Manuel  Aznar, IN MEMORIAM

En anteriors articles sobre la Vilavella d’ahir i d’avui  hem vist com ha anat canviant  l’urbanisme al nostre poble i hem avaluat que aquesta transformació, en alguns caos, no ha significat una millora. El tradicional estil de construcció mediterrània ha sigut desplaçat per altres estètiques descontextualitzades, sense estil propi.

Aquest canvi també s’ha produït amb els elements emprats en l’edificació de les nostres llars. Materials tradicionals i nobles com la fusta han sigut reemplaçats per altres com l’alumini i el PVC en les portes i finestres.

bigues-001

Bigues d’una casa en construcció.

La fusta, des de sempre, és un element fonamental en la construcció de cases. No sols forma part de l’estructura tradicional dels habitatges com les bigues, finestres i portes, sinó també de tot el mobiliari que vesteix i engalana cada un dels  seus habitacles: llits, taules, cadires, butaques, sofàs, prestatgeries, aparadors, vitrines, passamans, etc, que tant de confort i elegància ens ofereixen.  La fusta, tractada artesanalment, tant en portes i finestres com en mobiliari, per la seua forma ornamental és i ha sigut considerada objecte artístic, element decoratiu, modelada segons estils: clàssic, gòtic, barroc, rococó,  modernista, etc.

Aquesta perspectiva dóna sentit al seu elogi com a element indispensable de les nostres vivendes si volem considerar-les amb distinció,  i per extensió als professionals artesans que la transformen en objectes útils i estètics des del seu tronc vegetal, els fusters. Un ofici tradicional i artesanal, encara que actualment predomina la seua vessant industrial, i que requereix mestratge  per transformar i modelar la fusta. Generalment de tradició familiar, passa de pares a fills o bé d’experts a aprenents, ja que necessita d’ un llarg aprenentatge per a dominar la tècnica.

manuel-i-vicent-001

Manuel Aznar i Vicent Roselló Aznar.

imagen-028

Vicent Roselló Aznar

Aqueixa és l’evolució que han experimentat els únics fusters que queden al nostre poble, els germans Vicent i Juan Roselló i Pascual Vicent, de la Fusteria Roselló (recentment ens ha deixat el quart fuster del taller, Manuel Aznar). Si donem una mirada al passat observem que a la Vilavella  han hagut cinc fusteries que han donat excel·lents fusters dels quals sols queden ells. Recordem la dels “Trinitaris”, la de Toni “Suarep”, la de Pepe “Vaporet”, o la de  Pepe “l’Eslider”  a més de  l’esmentada Fusteria Roselló.

vicent-rosello-pare-en-la-construccio-del-cancell-001

Vicent Roselló Usó

Aquesta s’inicia l’any 1964 de la mà de Vicent Roselló Usó quan munta la fusteria a l’actual carrer Tirant lo Blanc, enfront de la Vieta. Vicent, originari de Nules,  treballava en una fàbrica de sellons en Xilxes.  El destí el porta a casar-se amb Maria Aznar i crea la seua pròpia fusteria dessota la vivenda familiar. Des del seu inici  s’ incorporen com aprenents de fusters, Manuel Aznar i Pascual Vicent, que desenvoluparan tot el seu exercici professional en el taller, primer juntament amb Vicent i des de la seua jubilació,  amb els seus fills, actuals gestors de la fusteria. Manuel fa cinc mesos que ha mort – es va morir el 23 d’agost – i en aquest article el volem recordar amb la seua bonhomia, amabilitat i alegria,  a més de ser  un fuster excel·lent.

imagen-020

Homenatge a Manuel Aznar, IN MEMORIAM.

Al trobar-se el taller baix de casa, fa que Vicent i Juan, els dos fills, vagen observant i  adquirint el bagatge necessari per  convertir-se en fusters; des dels 10 anys, durant les vacances escolars,  ajuden al taller i així  van adquirint el domini de la tècnica. Vicent remarca que l’aprenentatge de fuster requereix molta pràctica i anys d’exercici – un fuster no s’improvisa- per ser un excel·lent artesà. Un ofici que en altres països té un reconeixement com a “mestre fuster”, però que ací no gaudeix d’eixa distinció. La fusteria Roselló ostenta la categoria atorgada per la Generalitat Valenciana com ARTESANIA COMUNITAT VALENCIANA.imagen-022

El taller  del Poble Nou es queda xicotet i l’any 2007 el traspassen a l’actual  polígon industrial del poble, on disposen d’una amplia nau, nova maquinaria més moderna, que amb les tradicionals ferramentes  manuals, desenvolupen la tasca de transformar les fustes. Treballen amb tot tipus de fusta, roure, faig, noguer, cirerer, pi melis procedent dels EEUU – la “mobila” vella de més qualitat procedeix de les bigues d’anteriors construccions, ara enderrocades – avet, pi de Suècia, iroko  i teca, procedents d’ Àfrica.

sostre-duna-torre

Bigues d’una torre formant figures geomètriques.

foto_puerta

Porta principal d’una vivenda

Realitzen tot tipus d’elements de fusta: bigues, portes d’entrada a les cases -hi ha portes amb alt valor artístic  en algunes cases del poble- d’habitacions, vestidors, mobiliari de cuina, persianes, finestres, destacant la seua especialització, molt sol·licitada per a la construcció actual de vivendes: les finestres amb tancament hermètic. També estan  incorporant noves demandes com  la de parquet de fusta que dóna un estil càlid a la vivenda, del qual tenen una ample mostrari. Tot i això, sense obviar la necessària atenció al manteniment i reparació que demanden les vivendes del poble.

Però  hi ha una construcció de la que les persones que han fet i continuen fent possible la Fusteria Roselló estan especialment orgullosos, és el cancell de l’església Sagrada Família de la Vilavella  bastit l’any 1995, una obra senyera per la seua presència artística i grandiositat, tal com mostren les fotografies.

manuel-aznar-i-vicent-rosello-pare-durant-la-construccio-del-can-001

Manuel Aznar i Vicent Roselló (pare) durant la construcció del cancell

tranportant-el-cansell-001

Pascual, Juan, Manuel i Vicent transportant el cancell pel carrer Eixida d’Artana cap a l’esglèsia…

vicent-i-juan-rosello-manuel-aznar-i-pascual-vicent-en-el-muntatge-del-cancell-001

… i durant el muntage del cancell.

Des d’ací desitgem llarga vida a la fusteria Roselló ja que la Vilavella necessita del seu servei. Manté al nostre poble aquest ofici tradicional, una fusteria que al ser de format familiar no ha sigut víctima del “boom” de la construcció i posterior esclat i crisi. Una fusteria de “proximitat”, local, que la tenim ací per a satisfer les demandes d’aquest noble producte, però que ara ha de competir amb el productes  de baixa qualitat de  les grans superfícies.

La fusta, malgrat l’aparició de nous elements per a la construcció que poden competir amb ella, sempre serà un element imprescindible en les vivendes i més si admirem el mobiliari artístic i de  bona qualitat. Els fusters com els de la fusteria Roselló, sempre seran necessaris i ben valorats.

Text: Joan Badenes.

Fotografies : arxiu de Vicent Roselló

El Cacauero

lluis-caballer-foto-de-la-familia

Lluís Caballer, -fotografia de la família.

Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.
Es torrava el cacau, i les cacaues,
d’assuavides rodonors, serien
àvidament buscades; o bé es feien
roses, o bé hi havia carabassa.

Vicent Andrés Estellés
«El gran foc dels garbons»

Curiosament el mot cacauero manté en la nostra zona el sufix castellanitzat, però no així tramusser.
«Cacauets i tramussets, ¿qui rosega xiquets?».

El cacauet és d’origen americà, al segle XVIII ja n’hi havia plantes a València i a finals d’eixa centúria era molt corrent i es venia pels carrers i els mercats del Regne, i seria a Alginet (la Ribera Alta) on més arrelaria el conreu. Des d’aleshores que no ha deixat de consumir-se i si bé avui ja no hi ha venedors ambulants, se’n poden trobar a les botigues i els supermercats. Ma mare en torrava, als xiquets ens agradaven els cacauets perquè feien una festa per postres (Vicent Marqués. Publicat originalment a l’Avui, 2010).

Els cacaus i tramussos sempre han anat plegats, el que venia cacau també portava tramús. Una festa no ho era si no s’acompanyava d’aquestos dos productes. Tant els cacaus com els tramussos eren un aperitiu molt desitjat i popular, a la vegada que omplien la panxa i si a més d’això, estaven acabats de torrar o preparar, guanyaven en sabor.

Lluís Caballer Martínez, de la Vilavella va començar a vendre cacaus i tramussos cap a 1948 amb el seu germà Pasqual, però aquest s’ho va deixar prompte. La seua mare, Freisqueta, ja en venia a la plaça en una paradeta al costat de l’església.

Lluís disposava d’un cossi gran de zinc, a sa casa, per elaborar els tramussos de la següent manera: primer els ficava a remull, després canviava l’aigua cada dia perquè perderen l’amargor i finalment els bullia en una caldera, d’aquesta mena són mengívols. Pel que fa als cacaus, a vegades en plantava a l’hort, o bé els comprava crus i els portava en llandes al forn per torrar-los.

El tramús era de la varietat groga, sembla que en aquella època els llauradors en plantaven a les vores dels ribassos i el cacau era l’autòcton, xurret, de dos grans, menut i saborós que alternava amb les cacaues de major tamany i tres grans.

Quan eixia a vendre es cobria el cap amb una gorra i a la cintura es nugava el davantal, segurament blanc, d’una o dues butxaques per portar el canvi i els diners que cobrava. En una cistella ovalada de vímet, d’una sola ansa que identificava els cacauers, col·locava la mercaderia: paper d’estrassa per a les paperines, dues mesures de distintes mides (uns gobelets de fusta) i els cacaus i tramussos i eixia a vendre-ho pel poble. Segons el preu que li demanaven, emprava la mesureta que costava dos quinzets -la moneda del foradet al mig- o bé la mesura gran d’una pesseta, agafava el gènere i ho dipositava en la paperina per servir-ho al client.

Lluís era un home ben plantat, alt per a la seua època i amb una veu molt potent i apropiada per pregonar: “El cacaueeeroooo”.

Quan feien bous, no tants com ara, la presència del cacauero no fallava mai, inclús n’acudien de fora, a fi de poder abastir a la gentada que es congregava. Tanmateix venia la neulera (barquillera), una dona de la Vall que portava neules cilíndriques embolicades en paper de seda blanc i cridava «la barquillera, al buen barquillo». Per això, en els bous de carrer hi estava Lluís, ja fóra a Nules, Mascarell, Borriana, etc. Primer amb bicicleta i després amb un Mobilet ficava en saquets grans de tela els productes, el paper d’estrassa i els gobelets. A la Vilavella tenia uns quants llocs fixos on acudir els dies festius: a les partides de pilota valenciana, al cinema, tavernes com la del tio Quico, al carrer de sant Antoni, la de Juan de Bota i cal tio Batano, al bar Nacional i la Caixa. Altra clientela fidel eren els rogles de dones que estaven jugant la partida de cartes, com a ca la Terència –segur que alguna broma li gastarien-, ca Tenra i ca Marina, la dona de Batano, tocant a la part nord del poble. No oblidem que els hòmens anaven a les tavernes, al casino, al Nacional o a la Caixa.

vicent-romero-foto-de-la-familia

Vicent Romero, fotografia de la família

Cap a 1952-53 s’ho va deixar per regentar el bar de la Caixa.

Em diu ma mare que en un bou del carrer dels sants de la Pedra, a un cacauero foraster, guardant-se del bou, li va caure la cistella a terra. Tothom arreplegant cacaus i tramussos, encara que alguns van anar a parar a les butxaques o la boca dels que ho recollien.

El darrer cacauero de la Vilavella va ser Vicent Romero Monlleó (Vicent la Cegueta, però més conegut com a Lietes que era el renom de la dona), el seu fill homònim, l’ajudava.

Els tramussos, en sacs, els ficava a remulla al sifonet (davant de ca Barbareta, al Camí-reial) o també a la regadora d’un motor, prop de la caseta del Pateno. A vegades quan anava a agafar-ho es trobava un foradet en el sac i no era una rateta. Després els bullia a cal seu germà Benjamín en unes calderes i els cacaus, en llandes grans, els torrava al forn de Manil.

A la cistella també portava xufes remullades que eren més cares.

Tenia una paradeta al costat del bar Nacional que ja incloïa més coses com regalíssia de bastó, pipes, xicles i altres llepolies.

La mort del fill, als 20 anys en un accident de trànsit, l’any 1966 va trasbalsar al cacauero i va ser el motiu de deixar de vendre.

Article elaborat per Imma Vicent

Muntanya de Sang, tercera novel·la del nostre col·laborador Sebastià Roglà

muntanya-de-sang2

 

Amb Muntanya de sang, el nostre amic i col·laborador articulista  de l’AA. VV , Sebastià Roglà inicia la seua tercera novel·la  que ha restat finalista al premi de narrativa de Sagunt d’enguany.

L’editorial Acen ha tingut a bé publicar-la i tots els veïns i companys de Sebastià podrem acostar-nos el dia 30 de desembre a la Casa de la Cultura per escoltar quatre cosetes sobre la mateixa, a les  20:15.

Ja sabeu, el color roig, com la sang, i no com l’orxata. Ens faran  14 0 15 cèntims per enganxar-nos a la trama, podrem preguntar-li com ha estat tot el procés de construcció i  i poder comprar-la, els qui són de llegir-la.

Enhorabona Sebastià i endavant!

muntanya-de-sang

 

 

Els qui vivien aquí, 2: cognoms

COGNOMS DE LA VILAVELLA

            L’estiu passat vaig publicar l’article Els qui vivien ací, una referència als moriscos, habitants de La Vilavella a les darreries del segle XVI. Aquests musulmans, conversos a la força, van ser expulsats de l’antic Regne de València el 1609, de manera que els llogarets de la Serrajaume-i-2_iiicapitulo d’Espadà, incloses la Vall d’Uixó i La Vilavella restaren buits; però ràpidament es van repoblar amb persones que vivien als pobles cristians de les rodalies. Molts d’aquests repobladors constitueixen les arrels dels habitants actuals del nostre poble, tal com ho mostren els cognoms conservats,  segle rere segle.

            Transcriuré els noms i cognoms tal com apareixen als diversos documents utilitzats, primer en valencià, fins a les darreries del segle XVIII, quan la major part ja s’escriuen en castellà. Remarcarem amb lletra negra els més freqüents i que han arribat  pràcticament als nostres dies.

            La primera referència al respecte és un document de 1611, la prestació d’homenatge a la marquesa de Quirra. Al document consta una relació de veïns “per tenir i celebrar consell, essent presents de les tres parts dels dits vehins e habitadors de la dita vila les dos”, per tal de prendre possessió de la presó, tenda, taverna i fleca (forn de pa).

Document de 1611 (Arxiu del Regne de València. Real Audiencia. Procesos Madrid. Letra G 251. Transcripció completa en La Vilavella, pp. 228-230.

Loys Azuara, major, justícia; Frances Vicent, lloctinent de justícia; Joan Agostí, major, jurat; Loys Azuara, menor, jurat; Joan Quemades, mustaçaf; Pere Prima; Pere Simó; Françes Serçola; Phelip Olomar; Anthoni Navarro; Domingo Monlleó; Anthoni Roca; Viçent Ferrandis; Pere Crual; Joseph Franch; Anthoni Çentelles; Joseph Cucala; Gaspar Ninyerola.

            Com podem veure, els cinc primers són les autoritats locals que, junt amb la resta, representen les dues terceres parts dels habitants. Ja reconeixem alguns dels cognoms que s’han mantingut, fins i tot Quemades i Ninyerola, que han arribat al segle XX, però ara desapareguts.

            La informació següent s’empra dels llistats de contribuents dels Cap.patrons de Peites  de 1622, 1682 i 1777 (Arxiu de la Diputació de Castelló); del Vecindario del Reino de Valencia de 1646 (ARV); del Manifiesto de bienes de realengo que posee la parroquial iglesia de la Villa Vieja de 1740 i, pels anys centrals del segle XIX, dels llibres de defuncions i batejos de la Parroquia. Això significa que no sempre estan recollits tots els habitants del poble, però sí la majoria de cognoms.

            Al primer Cap.patró, després de la repoblació, datat el 1622, apareixen 31 contribuents i, respecte a l’anterior document, alguns cognoms han desaparegut però  s’hi han afegit de nous.

Cap.patró de 1622:

            Lois Adzuaracarratala, menor; Joan Agost; Jaume Arcos; Claudi Blau; Pere Borràs; Pere Castellar; Vicent Carratalà, menor; Antoni Centelles; Francés de Gabriel, Clofent; Pere Clofent, fill de Francés; viuda Na Cucala; Vicent Ferrandis; Berthomeu Ferrando; Joan Figols; Joseph Franch; Miquel Loscano; Francés Vicent Lluch; Matheu Marçal; Domingo Monlleó; Hieroni Mora; Gaspar Ninyerola; Joan Oliver; Miquel Oliver, fill de Joan; Martí Peixo; Joan Quemades; Sebastià Rufes; Francés Serçola; Pere Simó, fill de Jaume; Miquel Simó, notari; Jaume Vicent, fill de Francés; Blay Vicent.  Pot ser la Fonteta d’Oliver tinga que vore amb aquest Joan Oliver, un cognom que tampoc ha tingut continuïtat.

            Uns anys després, al Vecindario de 1646, apareixen els mateixos cognoms i uns pocs de nous: Aguilar, Aguilella, Barruer, Blanch, Navarro, Ribera i Soriano. Els moviments migratoris són sempre una constant en la història de qualsevol poble,  reflectida en les entrades i eixides de cognoms, molts dels quals s’han format a partir del lloc de procedència.

             A les darreries de segle, el 1682, es conserva poc més d’una dotzena dels que constaven a l’any 1622 i segueixen incorporant-se de nous. Per abreujar, d’ara endavant eliminarem els noms.

Cap.patró de 1682:

Adzuara,  Aguilar, Arcos, Aro, Badenes, Barruer, Bodí, Borràs, Bosque, Carratalà, Clofent, Costes, Esteve, Ferrandis,  Marti Navarro, Masià, Monlleó, Montón, Najer, Naixes,  Navarro, Ninyerola, Peirats, Pedra, Quemades, Ribera, Robres, Roglà, Salamó, Sales, Serrano, Sumalacarregui, (més endavant, aquest cognom apareix separat i, finalment, ha esdevingut Carreguí), Torrent, Traver, Vicent, Vilar i Villalba.

            La continuitat d’alguns cognoms es relaciona amb l’elevat nombre de fills varons que van expandint el cognom. Per exemple, porten el cognom Adsuara: Llois, Sebastià, Geroni i la viuda de Llois; Carratalà: Felis, Vicent, Bruno, Pere, Joan i Vicent; Vicent: Francés, Josep maior, Joachim, Ignaci, Josep menor i Pere. A banda dels esmentats Ninyerola i Quemades, aparaiex Najer, que encara el portaven els fills de Ana Mª Najer, Paco, Vicente i Luis Sales Najer. També hi ha que considerar el pas d’un cognom a un malnom posterior, com ara Bosque i altres que veurem més endavant i que es conserven com renom femení: Bosca.

            Al segle XVIII es consolida la majoria dels cognoms més arrelats al poble, segons el Manifiesto de 1739 i el Cap.patró de 1777:

Adsuara, Agramunt, Angel, Ballester, Barruguer, Benito, Benedito, Berthomeu, Bonet, Bonifaci, Bosque, Carratalà, Carreguí, Espuig (Dr. Pferrandizedro Espuig, rector de la Parroquia), Esteve, Fabià, Ferrandis, Ferrando, Gregori, Huguet, Ivañes, Llombart, Marti Navarro, Martínez, Mas, Millá, Montón, Monlleó,  Naixes, Najer, Navarro, Ninyerola, Orenga, Pedro, Peirats, Quemades, Recatalá, Ribera, Robres, Roglà, Romero, Rosselló, Salomó, Serra, Serrano, Torres, Traver, Tula, Vicent, Vilar, Villalba.

            Per últim, una ullada a  alguns llibres de batejos i soterrars entre 1861 i 1880, ens mostra la permanència dels anteriors i l’aparició dels més recents: Adsuara, Alavés, Alfonso, Almela, Armillas, Arnau, Aznar, Badenes, Bellido, Bosque, Buchardo, Canós, Carratalà, Carreguí, Casino, Cavaller, Cerdà, Cifre, Clofent, Collado, Días, Esteve, Ferrando, Ferrandis, García, Gomes, Gorris, Granell, Gosalvo, Hedo (posteriorment, sense h), Llombart, Mallenc, Martínez, Mechó, Millàn, Monlleó, Montón, Najer, Naixes, Nebot, Niñerola, Orenga, Peyrats, Pitarch, Quemades, Recatalà, Ribera, Roglà, Roig, Romero, Sales, Sanahuja, Saragosa, Serra, Serrano, Torres, Traver, Vicent, Vilar, Villalba, Ximeno, Ybàñez. De nou, alguns cognoms els coneixem ara com malnoms per línia femenina: Buchardo, Granell i, probablement, Mas. Pel contrari, l’antic Rosselló desapareix, però de fa uns anys hi ha un nouvingut Roselló; o Gorris, que reapareix amb el metge D. Roberto Górriz Torres.

             Altres cognoms, també molt  estesos al poble, són de més recent incorporació, com ara, Aleixandre, Barres, Bonet, Fenollosa, Lengua, etc.  Però, també és possible que no apareguen als documents esmentats, encara que foren presents en aquelles dates. Això haurem d’anar investigant-ho. De moment, ja hem vist  els que tenen un recorregut més llarg : Adsuara, Ferrandis, Navarro, Monlleó i Vicent.

Per molts anys de permanència!

Article elaborat per Concepción Domingo.

Elena Fenollosa, una vilavellera a Cambridge

Vaig anar a veure a la meua neboda  Elena Fenollosa que passava  uns dies de   vacances amb  la seua família ací a la vora en la platja de Nules, per tal de saber del seu treball com veterinària a Anglaterra. Estaven també presents la seua mare Consuelo, el seu marit Domingo, també veterinari com ella i Julia la filla de quatre anys que ja xampurreja en les tres llengües, valencià, castellà i anglès.

 

On fas fer els primers estudis ?

Al col·legi públic José Alba de la Vilavella fins tota l’EGB. Després BUP als Salesians de Borriana. La carrera de veterinària la vaig cursar a Saragossa.

Veterinària per vocació ?

Si totalment. Ja de xicoteta sempre deia que volia ser veterinària. És cert que sempre m’han agradat els animalets però a la família no hi havia precedents sobre aquests estudis, per tant clarament per vocació.

Una vegada acabada la carrera, vas exercir ací en Espanya ?.

Si, les primeres pràctiques ací a la vora, a Nules, però només uns mesos. Desprès i durant un any vaig treballar a una clínica de Badalona, encara que vivia a Barcelona. Va ser llavors quan Domingo, que ja treballava a Manchester, em va proposar d’anar allà doncs hi havia una oportunitat de treball.

elena-domingo-julia-dsc_0099p

Domingo, la xicoteta Julia i Elena a terres angleses

Com va ser el teu aterratge a Manchester, clima, idioma, ..?.

Doncs al principi molt mal ja que venint del sol i la llum nostra et trobes en capes i capes de núvols que no s’acaben mai. Referent a l’idioma, doncs no entens a la gent com si parlaren quelcom que no has estudiat. El meu anglès era correcte a nivell gramatical però d’això a parlar en la gent de la clínica, els clients amb els seus modismes, accents, etc…semblava que tot el que havia estudiat no servia per res…clar era la llengua l’obstacle inicial. Per altra banda passes d’una cultura i forma de fer nostra a una altra totalment diferent. Resumint, al principi “durillo”…

Quins van ser el primers treballs a la clínica ?

Vaig fer un internat de sis mesos en un centre de referència, un centre multidisciplinari en que hi havia moltes especialitats. Em va agradar especialment l’oftalmologia i va ser a Barcelona on temporalment vaig tornar per ampliar estudis sobre aquesta matèria. Ja de tornada a Anglaterra vaig treballar primer un any a Nottingham, desprès a Birmingham i darrerament a Bristol durant dotze anys. Ara en quan acabe les vacances ens mudarem a Cambridge. Allí a la vora hi ha una clínica-hospital de referència per ampliar estudis d’oftalmologia. Són tres anys d’estudis especialitzats i vull treure’m el títol europeu.

Però tu Elena, fa uns anys vas vindre amb unes companyes teues a Castelló per tal d’esterilitzar gatets ?

elena-fenollosa-img_5071

Esterilitzant un gatet                    (Foto JA Vicent)

Si, és cert. Això és un tema personal i episòdic ja que em sap molt greu veure gats abandonats i de forma altruista vaig participar en aquesta iniciativa. Però no, no és el meu treball.

 

Quines són les dolències en ulls en gats i gossos ?.

En gossos xatos problemes en la còrnia com úlceres per exemple. També hi ha gossos i gats diabètics que pel desequilibri en la glucosa els origina cataractes. En aquests casos és molt satisfactori adonar-se que venen cecs i just desprès de la intervenció marxen veient. També hi ha dolències de glaucomes, conjuntivitis etc…

img_2976

Cataracta

Quina és la resposta dels clients amb un gatet o gos curat ?.

Ací hi ha un gran respecte pels animals. Els clients i pacients que m’arriben a mi son diferits d’altres clíniques aleshores ja arriben amb una altra predisposició. La majoria estan molt agraïts. Normalment són molt dedicats a les seues mascotes.  El meu treball i tipus d’operacions no són barates. Són moltes visites i acabes tractant-los, però se senten molt agraïts, fan xicotets regals, molta cerimònia de “thank you” amunt i avall.

Alguna anècdota ?.

Si, una divertida. En anglès pastor es diu “shepherd”. Una vegada em van portar per curar un gos pastor alemany; en comptes de tractar-lo amb el seu nom que no el sabia, doncs li deia:”hello shepherd” o “good boy shepherd” etc… Però resulta que el seu amo es deia de cognom “shepherd” i vaig estar tota l’estona parlant-li al gos amb el cognom del seu amo. No em va dir res, senyal que no li va desagradar.     

elena-p

Elena                ( https://www.dickwhitereferrals.com )

Creus que esta especialitat teua la podries exercir al nostre país ?.

Abans clarament no. Però ara des de fa un tres o quatre anys, si. La gent és ja molt sensible al tema del animalets de companyia, s’estan obrint hospitals grans; hi ha gent que s’ha especialitzat a l’estranger i han tornat a Espanya. Concretament hi ha un hospital a València que porten la idea i forma de fer britànica. Tan de bo d’ací uns anys puga treballar a la nostra terra.

Un tema ara de moda, el Brexit. Com ho portes ?.

Tinc una sensació extremadament rara, de molta decepció. M’ha costat entrar en la  cultura anglesa però ara és un país que estime molt, m’agrada com funciona quasi tot. Resulta que un dia ens vam despertar i ens vam adonar que  el 52% de la població no et vol. De forma resumida, vam anar a dormir formant part del Regne Unit i ens vam despertar com a estrangers. De tota manera a nivell personal no he notat res. Ja veurem com evolucionarà tot aquest tema.

Per acabar, que trobes a faltar i que no tens ?

En primer lloc la família, ja que voldria que la nostra filla Julia s’alimentara del calor i companyia que donen agüelos, tios, cosinets i cosinetes. A les meus  amigues també, però es diferent,  ja que ara  hi ha vols barats, correus, whatsapps, skype, etc.. .La comunicació hui en dia es diferent a fa 15 anys quan vam aterrar per aquelles terres. I per damunt de tot també la forma de viure i el clima. 

Per a mi ha estat una conversa molt entranyable ja que conec a Elena des de xicoteta i ací en esta mar de Nules hem compartit estius amb familiars i amics. Sols afegir que aquestes respostes tan clares i concises han estat rodejades del seu somriure que fan encara més bonica la seua cara.

Joan Antoni Vicent