Classes de Valencià a la Vilavella

Curs 2016/2017

Per tercer any consecutiu, iniciem novament les classes de valencià  per a tothom del poble que vulga assistir.

Tots els dilluns de 18:00 a 19:00 hores a la casa de la cultura Manuel Vicent, 2n pis.

La iniciativa fou demandada per les mestresses de casa de la nostra població i a nivell intern. L’any següent s’incorporaren alguns homes de la Vilavella i avui podem dir que a l’associació de mestresses de casa de la nostra població no els semblaria malament que es poguera afegir qualsevulla altra veïna o veí que s’estime la nostra llengua.

Així que ja ho sabeu: animeu-vos si entre vosaltres hi ha alguna persona que pot considerar l’oferta.

  • Ens ho passem d’allò més bé.
  • Trenquem la rutina casolana diària.
  • Llegim en la nostra llengua.
  • L’aprenem i l’estimem.
  • Comentem anècdotes de la nostra vida quotidiana i, també, per què no? fem petites festes per tal de variar la dinàmica de l’aula.

Es tracta de valorar-nos com a persones que formem un poble. Es tracta de salvaguardar el tresor en què hem aprés el nostre món en què vivim: el valencià.

T’animes? Trenca la rutina,

No hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona: qui afirma això és un vertader ignorant. I la ignorància cal combatre-la amb el coneixement i el gaudi d’allò que som en llibertat. I escolta, no cal pagar ni un cèntim. Tan sols necessitem la teua atenció i bona voluntat.

Anima’t.

Que ningú et diga com has de parlar!

Sigues tu mateix!

Perquè ja saps, qui perd els origens, perd la seua identitat.

Estima allò que parles, vius i dius

Anuncis

A l’ombra del temps, de Sebastià Carratalà

Fotografia Ulisses Ortiz

Estimats veïns de la Vilavella, tinc el gust de convidar-vos a la presentació del llibre del nostre veí Sebastià Carratalà, titulat,  A l’ombra del temps.

L’acte es realitzarà aquest divendres dia 6 d’octubre de 2017 a les 19:30, com inici de les festes per commemorar el 9 d’octubre que l’ajuntament ha tingut a bé celebrar per festejar la nostra identitat com a poble valencià autònom, lliure i adult.

Aquest esdeveniment promogut per l’Associació de veïns del poble i on ha col·laborat l’Ajuntament vol apropar-nos la vàlua de la nostra gent que camina silenciosa per tot arreu, però que amb el seu treball ens honora.

El lloc serà al saló d’actes de la Casa de la cultura Manuel Vicent, Biblioteca municipal, primer pis.

Sebastià ens farà tres cèntims de com l’art reflecteix l’esperit d’un poble que batega.  Més que ser fidel a l’original, allò que potser més ens interessa és com l’obra de l’artista reflecteix emocions i sentiments que ultrapassen un moment determinat i per la qual cosa arriba a tots els humans al llarg dels temps.

Pruna llibres

Al llibre de Sebastià  A l’ombra del temps es couen històries força interessants, resultat d’una fantàstica mise en scène, d’un treball lingüístic laboriós i de cisellat puríssim, que en l’estricta solitud ha donat cos; Sebastià, en diferents entrades del llibre i  com si foren escultures, ha volgut compartir amb nosaltres la bellesa de la nostra llengua i del món oblidat dels  artistes que dignifiquen la nostra HUMANITAT.

Gràcies a Pruna llibres, disposem a l’abast un clàssic de l’estètica.

Sebastià Carratalà és membre del Pont, Cooperativa de lletres, una associació que recull tots els artistes i escriptors de la comarca de la Plana de Castelló.

 


 

US ESPEREM.

RECORDA-HO, ETS A CASA TEUA.

OBRE LA PORTA, T’ESPERA LA BELLESA.

Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Tenim en la Vilavella un bon exemple d’activisme social que expressa el valor de la solidaritat en les persones que porten endavant projectes d’ajuda cap a persones, col·lectius o pobles que pateixen per raons d’ injustícia social.

És el cas de l’ associació SMARA- Ajuda al poble sahrauí- que desenvolupa una sèrie d’accions dirigides a reduir el sofriment que pateix aquest poble des que Espanya els va abandonar l’any 1975 quan era una província més de la seua organització estatal.

Volem recordar totes les activitats que al llarg d’un any porta a terme l’Associació Smara, fent primer una reflexió sobre el concepte de solidaritat per a entendre el sentit d’aquesta ONG que realitza les seues activitats en la Vilavella i la Vall d’ Uixò.

La solidaritat és un valor que deriva de la virtut de la caritat que practiquen les religions, però que en la seua evolució la converteix en diferent.

La caritat és un acte d’auxili que es dóna a la persona necessitada. Porta a fer el bé en forma de beneficència. Es tracta d’oferir un servei o diners (una almoina ) a la persona que té fortes necessitats o dependències. És donar una miqueta del que u posseeix sense qüestionar ni transformar la situació vital del necessitat.

La solidaritat són accions d’ajuda tot observant i denunciant les causes que originen activament el patiment de les persones i els seus responsables. Es pregunta per les causes del que pateix partint del concepte de Justícia Social. L’acció solidària tracta d’organitzar grups humans que treballen per eradicar les causes de les injustícies.

Es distingeix a més de la caritat perquè se sent responsable de l’altre i de la seua situació. És una acció de tipus horitzontal, d’altruisme recíproc, AVUI PER TU, DEMÀ PER MI. Tracta de transformar les estructures que donen lloc als seus mals. No és vertical ni deixa de qüestionar-se pels orígens dels patiments. Ací cal recordar les paraules del bisbe brasiler Hèlder Càmara, teòleg de la teologia de l’alliberament, “ si done una almoina al pobre diuen caritat, si pregunte perquè hi ha pobres em diran comunista”

Per tant les accions solidaries mouen a les persones a intentar compensar les injustícies socials, canalitzant aquestes a través del voluntariat, ONGs, etc. Eixe és el sentit de l’Associació Smara, ajuda material al poble sahrauí que alleugere el seu patiment  i denúncia de les causes d’aquesta injustícia.

Aquestes activitats que realitza Smara  han donat a conèixer la dura realitat en la qual viu la població sahrauí,  que sobreviu en campaments de refugiats al sud-est d’ Argèlia des de 1975, any en que Espanya els va abandonar, i el seu territori – Sàhara Occidental  i les seues poblacions: l’Aaiun, Smara, Villa Cisneros (Dajla) etc. – van ser envaïts pel Marroc. Situació de patiment per als sahrauís que dura 42 anys i que es troba a l’espera de l’aplicació de la legalitat internacional, boicotejada contínuament per l’ocupant.

Encara que són  conegudes per molts vilavellers i vilavelleres, ja que han participat d’alguna manera en alguna de les seus activitats solidàries, fem un recordatori d’aquelles s’organitzades al llarg de l’any al nostre poble.

 

PROGRAMA DE VACANCES EN PAU. Durant els mesos de juliol i agost, les vacances escolars, acudeixen milers de xiquets i xiquetes sahrauís a conviure amb famílies acollidores. D’aquesta forma s’ajuda a alleujar el patiment d’aquest menors per les dures condicions de vida i climatològiques presents durant l’estiu a l’inhòspit desert on malviuen, al mateix temps que passen revisions mèdiques. Enguany tenim a una familia vilavellera, Gemma Flors i Victor Beade, que acull al xiquet Ahmed.

 

 

 

Acte comarcal de Benvinguada als xiquets i xiquetes sahrauís. Palau de Vivel, la Vall d’Uixò.

La familia de Gemma Flors i Victor Beade amb Ahmed

PROGRAMA D’ESTUDIS. Implica un nivell més alt de compromís per part de les famílies que han tingut durant l’estiu al xiquet o xiqueta i han establert una relació amb les seues famílies sahrauís. L’acolliment és permanent mentre duren els seues estudis. Al nostre poble dues xiquetes ( ara ja son unes dones)han vingut a estudiar i formen part de les seues famílies acollidores i de les nostres relacions socials, Minatu i Xerifa, que després d’estar més de deu anys entre nosaltres, s’han convertit en dues vilavelleres més.

Xerifa i Minatu

 

VIATGES I ESTANÇA DE CONVIVÈNCIA EN EL CAMPAMENTS DE REFUGIATS DE TINDOUF. Algunes famílies inicien una relació amb la família dels xiquets i xiquetes acollides  durant l’estiu que els porta a visitar-los i a conviure amb ells durant una setmana en els viatges als campaments de refugiats en Tindouf que en Pasqua o a principis de desembre s’organitzen. Les persones acollidores coneixen de primera mà una cultura, una realitat i una gent entranyable – la família dels xiquets- de la que no s’oblidaran mai pels llaços afectius i emocionals que se creen entre ells.

Carla i Aitana amb xiquets i xiquetes sahrauís als campaments de refugiats de Tindouf

 

JORNADA DE FUTBOL SOLIDARI. Per Nadal és ja tradicional l’organització, conjuntament amb el CF. la Vilavella, d’aquest esdeveniment esportiu on s’inicia la campanya d’arreplega d’aliments. Cada edició registra un augment d’assistència de públic que aporta aliments bàsics com arròs, llentilles, sucre i oli. A més la rifa solidaria i les donacions econòmiques permeten contribuir a fer front a les despeses del seu transport en camions als campaments de refugiats en Tindouf.

CAMPANYA D’ARREPLEGA D’ALIMENTS. Durant dos mesos continua l’arreplega d’aliments, que els voluntaris dipositen en les oficines de Mª Pilar Flors, i que conjuntament als aportats per altres poblacions valencianes, eixiran cap als campaments sahrauís als inicis del mes de Març.

 

AJUDA ECONÒMICA. El nostre ajuntament dóna una ajuda econòmica, que a més de l’arreplegada amb la venda de bijuteria i d’artesania sahrauí i loteria de Nadal, es financen les despeses que suposen el bitllets dels viatges dels xiquets i del transport d’aliments.

ACCIONS ESPECIALS DAVANT DE CASTASTROFES. Si han patit destrosses en les seues elementals infraestructures d’habitatge, per inundacions o temporals, s’organitzen campanyes d’arreplega de mantes o roba.

ACTES INFORMATIUS sobre la situació política del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i participació en els actes reivindicatius per aconseguir que es complisca la legalitat internacional definida per l’ONU.

Aquest és un resum de les activitats que organitza Smara per ajudar als xiquets refugiats sahrauís. Unes activitats que sense la participació i col·llaboració de gent de la Vilavella no seria possible, i que expressen que al nostre poble hi ha gent solidària.

 

Associació SMARA de la Vilavella

 

 

 

 

Entrevista a Laia Cañes amb motiu de la setena posició en el campionat del món de Trail-Running.

Un dels objectius del blog de l’AdVV és  distingir i ressenyar els veïns i veïnes de la Vilavella que han sobreeixit  o són referents en activitats culturals, educatives,  artístiques, artesanals , d’investigació o en el món de l’esport. En aquesta darrera pràctica, des de la Vilavella , ha eixit una esportista que ha arribat als nivells més elevats que qualsevol esportista aspira:  convertir-se en esportista d’elit i assolir un alt reconeixement pels premis, marques i  primeres classificacions en les competicions on participa. És Laia Cañes,  la vilavellera que més èxit ha obtingut en el món de l’esport, concretament en un de gran duresa i exigència com és el Trail-Running, maratons de muntanya de gran recorregut.

El 2017 serà un any inoblidable per a Laia. Atleta de la selecció espanyola d’atletisme en dos campionats, europeu i mundial, ha sigut setena classificada  i primera espanyola en el campionat de món celebrat recentment en Itàlia. Aquesta destacada  classificació entre les millors atletes del món en Trails ha vingut precedida de la victòria en el MIM de Penyagolosa, classificació després d’assolir cinc anys seguits la segona posició, dos campionats autonòmics de marató i primeres classificacions en diferents proves internacionals.

Laia ja s’ha convertit en un referent entre el món de l’atletisme de muntanya, on a més de les seues marques,  destaquen les qualitats i valors esportius que la fan especial: humilitat, simpatia, esforç, preparació, entrenament constant i motivació de superació.  Valors que defineixen la seua personalitat i el seu rol d’esportista d’elit.

Des de l’ AdVV felicitem a Laia Cañes Badenes pels seus èxits esportius i per convertir-se en un referent a nivell internacional en el Trail-Running. Per tal  motiu publiquem l’entrevista que a Crono TV – Mediterráneo li han fet  amb motiu d’haver quedat en la posició setena en el campionat del món de Trail-Runnig celebrat a Itàlia.

(Cliqueu sobre l’enllaç per a veure l’entrevista)

http://webtv.tvmediterraneo.es/embed/?videoId=e-5612

Elogi de la fusta i dels fusters

FUSTERS DE LA VILAVELLA

A Manuel  Aznar, IN MEMORIAM

En anteriors articles sobre la Vilavella d’ahir i d’avui  hem vist com ha anat canviant  l’urbanisme al nostre poble i hem avaluat que aquesta transformació, en alguns caos, no ha significat una millora. El tradicional estil de construcció mediterrània ha sigut desplaçat per altres estètiques descontextualitzades, sense estil propi.

Aquest canvi també s’ha produït amb els elements emprats en l’edificació de les nostres llars. Materials tradicionals i nobles com la fusta han sigut reemplaçats per altres com l’alumini i el PVC en les portes i finestres.

bigues-001

Bigues d’una casa en construcció.

La fusta, des de sempre, és un element fonamental en la construcció de cases. No sols forma part de l’estructura tradicional dels habitatges com les bigues, finestres i portes, sinó també de tot el mobiliari que vesteix i engalana cada un dels  seus habitacles: llits, taules, cadires, butaques, sofàs, prestatgeries, aparadors, vitrines, passamans, etc, que tant de confort i elegància ens ofereixen.  La fusta, tractada artesanalment, tant en portes i finestres com en mobiliari, per la seua forma ornamental és i ha sigut considerada objecte artístic, element decoratiu, modelada segons estils: clàssic, gòtic, barroc, rococó,  modernista, etc.

Aquesta perspectiva dóna sentit al seu elogi com a element indispensable de les nostres vivendes si volem considerar-les amb distinció,  i per extensió als professionals artesans que la transformen en objectes útils i estètics des del seu tronc vegetal, els fusters. Un ofici tradicional i artesanal, encara que actualment predomina la seua vessant industrial, i que requereix mestratge  per transformar i modelar la fusta. Generalment de tradició familiar, passa de pares a fills o bé d’experts a aprenents, ja que necessita d’ un llarg aprenentatge per a dominar la tècnica.

manuel-i-vicent-001

Manuel Aznar i Vicent Roselló Aznar.

imagen-028

Vicent Roselló Aznar

Aqueixa és l’evolució que han experimentat els únics fusters que queden al nostre poble, els germans Vicent i Juan Roselló i Pascual Vicent, de la Fusteria Roselló (recentment ens ha deixat el quart fuster del taller, Manuel Aznar). Si donem una mirada al passat observem que a la Vilavella  han hagut cinc fusteries que han donat excel·lents fusters dels quals sols queden ells. Recordem la dels “Trinitaris”, la de Toni “Suarep”, la de Pepe “Vaporet”, o la de  Pepe “l’Eslider”  a més de  l’esmentada Fusteria Roselló.

vicent-rosello-pare-en-la-construccio-del-cancell-001

Vicent Roselló Usó

Aquesta s’inicia l’any 1964 de la mà de Vicent Roselló Usó quan munta la fusteria a l’actual carrer Tirant lo Blanc, enfront de la Vieta. Vicent, originari de Nules,  treballava en una fàbrica de sellons en Xilxes.  El destí el porta a casar-se amb Maria Aznar i crea la seua pròpia fusteria dessota la vivenda familiar. Des del seu inici  s’ incorporen com aprenents de fusters, Manuel Aznar i Pascual Vicent, que desenvoluparan tot el seu exercici professional en el taller, primer juntament amb Vicent i des de la seua jubilació,  amb els seus fills, actuals gestors de la fusteria. Manuel fa cinc mesos que ha mort – es va morir el 23 d’agost – i en aquest article el volem recordar amb la seua bonhomia, amabilitat i alegria,  a més de ser  un fuster excel·lent.

imagen-020

Homenatge a Manuel Aznar, IN MEMORIAM.

Al trobar-se el taller baix de casa, fa que Vicent i Juan, els dos fills, vagen observant i  adquirint el bagatge necessari per  convertir-se en fusters; des dels 10 anys, durant les vacances escolars,  ajuden al taller i així  van adquirint el domini de la tècnica. Vicent remarca que l’aprenentatge de fuster requereix molta pràctica i anys d’exercici – un fuster no s’improvisa- per ser un excel·lent artesà. Un ofici que en altres països té un reconeixement com a “mestre fuster”, però que ací no gaudeix d’eixa distinció. La fusteria Roselló ostenta la categoria atorgada per la Generalitat Valenciana com ARTESANIA COMUNITAT VALENCIANA.imagen-022

El taller  del Poble Nou es queda xicotet i l’any 2007 el traspassen a l’actual  polígon industrial del poble, on disposen d’una amplia nau, nova maquinaria més moderna, que amb les tradicionals ferramentes  manuals, desenvolupen la tasca de transformar les fustes. Treballen amb tot tipus de fusta, roure, faig, noguer, cirerer, pi melis procedent dels EEUU – la “mobila” vella de més qualitat procedeix de les bigues d’anteriors construccions, ara enderrocades – avet, pi de Suècia, iroko  i teca, procedents d’ Àfrica.

sostre-duna-torre

Bigues d’una torre formant figures geomètriques.

foto_puerta

Porta principal d’una vivenda

Realitzen tot tipus d’elements de fusta: bigues, portes d’entrada a les cases -hi ha portes amb alt valor artístic  en algunes cases del poble- d’habitacions, vestidors, mobiliari de cuina, persianes, finestres, destacant la seua especialització, molt sol·licitada per a la construcció actual de vivendes: les finestres amb tancament hermètic. També estan  incorporant noves demandes com  la de parquet de fusta que dóna un estil càlid a la vivenda, del qual tenen una ample mostrari. Tot i això, sense obviar la necessària atenció al manteniment i reparació que demanden les vivendes del poble.

Però  hi ha una construcció de la que les persones que han fet i continuen fent possible la Fusteria Roselló estan especialment orgullosos, és el cancell de l’església Sagrada Família de la Vilavella  bastit l’any 1995, una obra senyera per la seua presència artística i grandiositat, tal com mostren les fotografies.

manuel-aznar-i-vicent-rosello-pare-durant-la-construccio-del-can-001

Manuel Aznar i Vicent Roselló (pare) durant la construcció del cancell

tranportant-el-cansell-001

Pascual, Juan, Manuel i Vicent transportant el cancell pel carrer Eixida d’Artana cap a l’esglèsia…

vicent-i-juan-rosello-manuel-aznar-i-pascual-vicent-en-el-muntatge-del-cancell-001

… i durant el muntage del cancell.

Des d’ací desitgem llarga vida a la fusteria Roselló ja que la Vilavella necessita del seu servei. Manté al nostre poble aquest ofici tradicional, una fusteria que al ser de format familiar no ha sigut víctima del “boom” de la construcció i posterior esclat i crisi. Una fusteria de “proximitat”, local, que la tenim ací per a satisfer les demandes d’aquest noble producte, però que ara ha de competir amb el productes  de baixa qualitat de  les grans superfícies.

La fusta, malgrat l’aparició de nous elements per a la construcció que poden competir amb ella, sempre serà un element imprescindible en les vivendes i més si admirem el mobiliari artístic i de  bona qualitat. Els fusters com els de la fusteria Roselló, sempre seran necessaris i ben valorats.

Text: Joan Badenes.

Fotografies : arxiu de Vicent Roselló

El Cacauero

lluis-caballer-foto-de-la-familia

Lluís Caballer, -fotografia de la família.

Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.
Es torrava el cacau, i les cacaues,
d’assuavides rodonors, serien
àvidament buscades; o bé es feien
roses, o bé hi havia carabassa.

Vicent Andrés Estellés
«El gran foc dels garbons»

Curiosament el mot cacauero manté en la nostra zona el sufix castellanitzat, però no així tramusser.
«Cacauets i tramussets, ¿qui rosega xiquets?».

El cacauet és d’origen americà, al segle XVIII ja n’hi havia plantes a València i a finals d’eixa centúria era molt corrent i es venia pels carrers i els mercats del Regne, i seria a Alginet (la Ribera Alta) on més arrelaria el conreu. Des d’aleshores que no ha deixat de consumir-se i si bé avui ja no hi ha venedors ambulants, se’n poden trobar a les botigues i els supermercats. Ma mare en torrava, als xiquets ens agradaven els cacauets perquè feien una festa per postres (Vicent Marqués. Publicat originalment a l’Avui, 2010).

Els cacaus i tramussos sempre han anat plegats, el que venia cacau també portava tramús. Una festa no ho era si no s’acompanyava d’aquestos dos productes. Tant els cacaus com els tramussos eren un aperitiu molt desitjat i popular, a la vegada que omplien la panxa i si a més d’això, estaven acabats de torrar o preparar, guanyaven en sabor.

Lluís Caballer Martínez, de la Vilavella va començar a vendre cacaus i tramussos cap a 1948 amb el seu germà Pasqual, però aquest s’ho va deixar prompte. La seua mare, Freisqueta, ja en venia a la plaça en una paradeta al costat de l’església.

Lluís disposava d’un cossi gran de zinc, a sa casa, per elaborar els tramussos de la següent manera: primer els ficava a remull, després canviava l’aigua cada dia perquè perderen l’amargor i finalment els bullia en una caldera, d’aquesta mena són mengívols. Pel que fa als cacaus, a vegades en plantava a l’hort, o bé els comprava crus i els portava en llandes al forn per torrar-los.

El tramús era de la varietat groga, sembla que en aquella època els llauradors en plantaven a les vores dels ribassos i el cacau era l’autòcton, xurret, de dos grans, menut i saborós que alternava amb les cacaues de major tamany i tres grans.

Quan eixia a vendre es cobria el cap amb una gorra i a la cintura es nugava el davantal, segurament blanc, d’una o dues butxaques per portar el canvi i els diners que cobrava. En una cistella ovalada de vímet, d’una sola ansa que identificava els cacauers, col·locava la mercaderia: paper d’estrassa per a les paperines, dues mesures de distintes mides (uns gobelets de fusta) i els cacaus i tramussos i eixia a vendre-ho pel poble. Segons el preu que li demanaven, emprava la mesureta que costava dos quinzets -la moneda del foradet al mig- o bé la mesura gran d’una pesseta, agafava el gènere i ho dipositava en la paperina per servir-ho al client.

Lluís era un home ben plantat, alt per a la seua època i amb una veu molt potent i apropiada per pregonar: “El cacaueeeroooo”.

Quan feien bous, no tants com ara, la presència del cacauero no fallava mai, inclús n’acudien de fora, a fi de poder abastir a la gentada que es congregava. Tanmateix venia la neulera (barquillera), una dona de la Vall que portava neules cilíndriques embolicades en paper de seda blanc i cridava «la barquillera, al buen barquillo». Per això, en els bous de carrer hi estava Lluís, ja fóra a Nules, Mascarell, Borriana, etc. Primer amb bicicleta i després amb un Mobilet ficava en saquets grans de tela els productes, el paper d’estrassa i els gobelets. A la Vilavella tenia uns quants llocs fixos on acudir els dies festius: a les partides de pilota valenciana, al cinema, tavernes com la del tio Quico, al carrer de sant Antoni, la de Juan de Bota i cal tio Batano, al bar Nacional i la Caixa. Altra clientela fidel eren els rogles de dones que estaven jugant la partida de cartes, com a ca la Terència –segur que alguna broma li gastarien-, ca Tenra i ca Marina, la dona de Batano, tocant a la part nord del poble. No oblidem que els hòmens anaven a les tavernes, al casino, al Nacional o a la Caixa.

vicent-romero-foto-de-la-familia

Vicent Romero, fotografia de la família

Cap a 1952-53 s’ho va deixar per regentar el bar de la Caixa.

Em diu ma mare que en un bou del carrer dels sants de la Pedra, a un cacauero foraster, guardant-se del bou, li va caure la cistella a terra. Tothom arreplegant cacaus i tramussos, encara que alguns van anar a parar a les butxaques o la boca dels que ho recollien.

El darrer cacauero de la Vilavella va ser Vicent Romero Monlleó (Vicent la Cegueta, però més conegut com a Lietes que era el renom de la dona), el seu fill homònim, l’ajudava.

Els tramussos, en sacs, els ficava a remulla al sifonet (davant de ca Barbareta, al Camí-reial) o també a la regadora d’un motor, prop de la caseta del Pateno. A vegades quan anava a agafar-ho es trobava un foradet en el sac i no era una rateta. Després els bullia a cal seu germà Benjamín en unes calderes i els cacaus, en llandes grans, els torrava al forn de Manil.

A la cistella també portava xufes remullades que eren més cares.

Tenia una paradeta al costat del bar Nacional que ja incloïa més coses com regalíssia de bastó, pipes, xicles i altres llepolies.

La mort del fill, als 20 anys en un accident de trànsit, l’any 1966 va trasbalsar al cacauero i va ser el motiu de deixar de vendre.

Article elaborat per Imma Vicent

Muntanya de Sang, tercera novel·la del nostre col·laborador Sebastià Roglà

muntanya-de-sang2

 

Amb Muntanya de sang, el nostre amic i col·laborador articulista  de l’AA. VV , Sebastià Roglà inicia la seua tercera novel·la  que ha restat finalista al premi de narrativa de Sagunt d’enguany.

L’editorial Acen ha tingut a bé publicar-la i tots els veïns i companys de Sebastià podrem acostar-nos el dia 30 de desembre a la Casa de la Cultura per escoltar quatre cosetes sobre la mateixa, a les  20:15.

Ja sabeu, el color roig, com la sang, i no com l’orxata. Ens faran  14 0 15 cèntims per enganxar-nos a la trama, podrem preguntar-li com ha estat tot el procés de construcció i  i poder comprar-la, els qui són de llegir-la.

Enhorabona Sebastià i endavant!

muntanya-de-sang