Cartes a Irina, 20

Fotografia de Will Christiansen

Illa de Wrangel, 31 de desembre de 1968

És indiferent que òbriga o tanque els ulls. Ara sempre hi ha una llum evanescent.

I és en aquesta que tanque els ulls, car és el meu darrer dia de l’any en aquest indret; no serà fins la primavera i per les condicions climatològiques que vindran per mi.

Tanque els ulls i tot seguit camine pel meu bosc mediterrani amb record de sureres, carrasques, pins i algun auró perdut. Aqueixa terra rogenca que em té robat el cor i que no mai l’he oblidada des de la meua adolescència. Tal com guanye altura les boires m’envolten i l’aigua entropessa amb l’alè que transita caminois i vessants esquerps d’arenita. Aquest passeig m’acompanya, el somie a sovint.

Òbric els ulls i te’m fas present Irina; no cal que vingues, no mai te n’has anat d’aquest paisatge que et pensa i sent. Oh bella arquitectura que, més enllà de la carn, construeixes real el present que em vivifica.

En penombres m’inspires grafies per retre’t bocins de vida.

https://open.spotify.com/embed/track/7Esgg9Y2Qdz9i5H8adDf2b

Cartes a Irina, 19

Illa de Wrangel

Illa de Wrangel, 30 de desembre de 1968

No és el sol un ocell que s’enlaira a voluntat per a allunyar-se de l’horitzó; intenta petits tirabuixons, però en aquestes latituds sempre resta atret per la terra. Tampoc no s’escapa de les lleis de la vida. La possibilita, però n’és inconscient.

Per això mateix escric, dia rere dia, sabedor del fracàs de les lletres tot i sentir la fortalesa d’aquest cor.

Irina, hem d’abatre amb el mall l’enclusa freda i fosca; la rutina del soroll engegarà ritmes solitaris, profunds. Per habitud sé que, al capdavall, vessaràs melodies. Nosaltres t’oirem.

A la taula on treballe, a banda de papers quadriculats, monitors i el traqueig de les esferes matricials que no s’aturen, tinc un llibre groc el canal del qual és mig brut per l’ús, “Els verbs valencians”. Això que és tan poc, però alhora tan gran, ha estat el meu llegat.

Fixa’t que l’he obert i tancat anys i panys; és costós i complexe d’aprendre’ls, però encara més, com la Vida, conjugar-los.

És aquesta, la nostra autèntica riquesa; Irina,  no la fem malbé.

Pronunciar-los, dir les teues lletres Irina, la veu que, en aquest desert nevat, és esperança, el futur proper.

Cartes a Irina, 18

Aurora polar

Illa de Wrangel 29 de desembre de 1968

Irina, en aquesta mitja nit diürna i perenne en què habite, avui he eixit a passejar.

No fa gens de vent i un cel boreal a llampades grogues i verdes m’acompanya. El silenci és absolut i el pols cavalca a les temples sense consideracions.

Fa por aquesta immensitat i l’home que camina accepta sentir-se empetitit amb l’únic límit d’un horitzó inaudit i el crepitar majestuós d’aquestes plaques de gel que em permeten un pas incert, poruc i lent.

Irina, no hi ha res viscut i imaginat que no puga superar-se.

Falta un dia per a la meua jubilació, però he de confessar-te que la meua ha estat una existència fàcil, sense  entrebancs. És per això mateix, que no he de queixar-me tot i coneixent la vida d’una gran part de persones d’arreu del món.

Treballar en aquest indret, una illa solitària i no habitada, m’ha proporcionat l’aprenentatge de la nimietat, alhora que sospesar allò que paga la pena i el que és prescindible.

Sembla que som tan sols natura, però ho hem oblidat.

Voldria que aquesta sort meua, l’entengueres, que nosaltres poguérem viure i dir la il·lusió de novelles primaveres.

Des de les paraules, sempre teu.

Cartes a Irina, 17

Illa de Wrangel

Illa de Wrangel 28 de desembre de 1968

Això és el que voldria, obrir els ulls i sense cap full escriure’t amb la mirada.

No he de buscar res, no. Seguisc els ecos de la llum i tot se’m revela lliure i etern. La innocència si observes la claredat del cel i, sota el glaç, la transparència de l’aigua.

Tu camines pel reialme de la neu i l’amor cruix allà per on trepitges: aguaiten raboses i conills, fan càntics que s’ouen des del fons de les llodrigueres; aterren els cignes migradors al teu pas, les foques nodreixen les cries al sol sense cap temor; el gran duc blanc fa cercles per avisar els estels diürns i els ossos, a distància, grunyen; així és com, en lloc tan inhòspit, la vida et somriu. Sóc privilegiat per esdevenir testimoni.

Obrir els ulls Irina i esclatar un himne que bressola altres vides.
Totes aquelles que sense ser-ne conscients t’estimen.

 

Cartes a Irina, 16

Illa de Wrangel

Illa de Wrangel, 27 de desembre de 1968

Sola al cel
fons l’hivern
i el sol sap
la veu pura,
tots els núvols
del paisatge,
si camines
vas o vens.

Pobre gel
si t’atures;
si l’abraces
xiula als vents
i demana
tot seguit
si en desfer-se
surt bonança.

Dona neu,
dona flor,
-flor de neu-,
la innocència
d’eixos ulls
són finestres
per obrir
nou caliu.

Les aurores,
les ventades,
tots els altres
meteors,
cusen ferms
forts lligams.
Recupera’t
per lluitar.

A les mans,
balla sòlid
el silenci:
crema’l, canta.
Del cau fosc
palpa l’aigua,
abans glaç
ara vida.

https://open.spotify.com/track/0FTOeiMHOCYU750cbGseY6?si=ZAIIpoxQQKeb0ZUPsxhMOA

Cartes a Irina, 15

Illa de Wrangel

Illa de Wrangel, 26 de desembre de 1968

Ho sabia; era inevitable que en qualsevol moment ens trobàrem.

Fou ahir, a boqueta de nit, quan en aquell carrer de desnivell granític enllaçàrem les nostres mirades.

Tu venies amb una gravetat que et perseguia els ossos i jo baixava cap a tu mentre observava aquest paisatge de perennes desmais. Vaig donar-te la mà i tota la tristesa em fou transferida.

No podia fer preguntes estúpides, de circumstància… Així que un sincer “com ho duus” fou la clau que et donà l’oportunitat. L’únic a fer era escoltar-te les neus que teixien laberints impossibles de véncer.

Ho sabia, havia projectat aquesta escena massa vegades; la realitat fou prou diferent, més natural.  Al palmell vaig ofrenar-te un foc i oasi que gentilment acceptares.

No hi hagueren compliments absurds Irina; tan sols un Nadal esplendorós en acceptar les mans al comiat.

Fou així i, en despertar-me, tot ho vaig considerar ni fingit, ni il·lusori, més aviat autèntic, ferm, tan real…

Ara udola el vent per endur-se la boira que t’envolta de tristesa als cimals llunyans, als cimals que cremen de fred.

Cartes a Irina,14

Illa de Wrangel, 25 de desembre de 1968

 Irina, no he fet cap regal, ni vaig mai de compres. Nadal no és un costum mercantil, ni un esgrogueir targetes electròniques per tal d’empaquetar regals…

 << Una ventada poderosa ha trencat la parabòlica que em connecta amb el satèl·lit i tots vosaltres; he hagut d’eixir i pujar dalt de l’esfera per tal de reparar-la. Ullals de vent a -27 º C, però aquestes mans perfumades>>.

 Continue on m’havia quedat Irina; no penses que sóc persona indiferent envers allò que fa tothom, no. Però amb el temps he aconseguit una llibertat per tal de dir, fer i triar allò que m’interessa, i això sense cap tipus de restriccions.

 Quin és el preu? El preu és aquest aïllament que alhora em dóna i segresta alegries.

Però això no és res si m’adone que per escriure’t cada dia ho faig sobre una promesa convertida en realitat pel meu fill: – Un dia pare et compraré un ordinador !

Tenia 9 anys i el temps passà i cert matí em digué: – Ací el tens!

 Així que és seure a taula com ara, i treballar me’l recorda.

Sempre Irina, sense cap tipus de preferències, ni banderes, aguditza els sentits per alegrar la Vida. Resten massa paraules a dir i accions per fer. Tots els dies són sagrats.

 

https://open.spotify.com/track/0bRPJWFaZpkW67kwbhEcKZ?si=_-xmI3DoSMePGCzSJAO5Wg