PODER I CONTROL SOCIAL: UNES xREFLEXIONS EN VEU ALTA A PROPÒSIT DEL VIRUS I LA Covid-19.

Cal reflexionar o posar les cartes sobre la taula de com transcorre la crisi del virus de la malaltia Covid-19 i la forma de transmetre la informació.

Hi ha una manera paulatina de controlar a la població amb les xifres que s’emeten per televisió i la por psicològica que creix lentament com aqueixa massa de farina i aigua a la qual li han introduït el rent perquè fermente. Això fa que s’assimile i s’accepte sense cap qüestionament, una obediència cega a les normes imposades que cal observar sota la penalització de multes pecuniàries, presó i també denúncia anònima dels propis ciutadans i veïns. Això em recorda passatges de novel·les com 1984 d’Orwell o El conte de la serventa de Margaret Atwood.

Així doncs, els mortals patim per si serem nosaltres els propers en desaparéixer i caure, per la qual cosa obeïm per la por personal i no atribuïm quines són les causes i qui són els culpables d’haver arribat a aquesta situació que fins ara ens té confinats sense saber quan finalitzarà.

Per exemple, ens horroritzem pels morts diaris que se’ns revelen dosificats, tot i que ni el mateix govern sap quan açò s’aturarà (crec que ells sí fan oracions als déus). També es lloa al cap expert de la OMS Tedros Adhanom Ghebreyesus quan recolza les mesures restrictives del govern espanyol pel bé de la lluita contra el virus, però quan en una situació normal, mesos arrere la OMS anunciava que 7 milions de persones moren a l’any al món i el CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) espanyol confirmava 30.000 ciutadans del nostre país morts anualment per causes de la contaminació, ningú deia res i consideraven que això era un preu normal que s’ha de pagar en nom del progrés. En aquest cas particular la relació Mortaldat- Reacció del Poder Polític no es regeix per un judici purament sanitari. Així és, que acabe d’escoltar al ministre de Sanitat Salvador Illa dient que en aquesta crisi de la Covid-19 no s’oposa Sanitat a Economia i argumenta que sense Salut no pot haber Economia, però mesos arrere ni el govern, ni tampoc l’oposició varen fer cap comentari sobre el mateix, és a dir, sobre les morts per afecció respiratòria. Sembla com si s’haguera de pagar aquest preu per disposar dels bens de consum en aquesta zona rica del planeta. (Siguem una mica cínics: què són 30.000 ciutadans morts menys a Espanya) Si hi ha algú que li cou, que es grate! Aquestes són les contradiccions del sistema.

La vertadera por del nostre govern i, per extensió, dels altres europeus és la situació de malalts acumulats i les unitats (UCIs) de cura intensiva, si fan la relació de 94.000 positius / nombre de Respiradors (em referisc a Espanya, és clar). A tot el món es generarà una de ben grossa car (problema afegit moral a més a més) els professionals de la medicina hauran de decidir qui ha de viure i qui morirà. I tot açò provocat per una visió neoliberal economicista on s’afirma que no hem d’invertir diners en recursos sanitaris, ni promoure la qualitat de valors públics com la Sanitat (malgrat les “troles” dites per Cayetana Álvarez PP), l’Educació i la Investigació Científica, reduïdes des de l’anterior crisi econòmica del 2008.

Un altre tema que no s’analitza, ni s’explica amb claredat és les condicions de treball i els mitjans que disposen tots el membres de la família sanitària: des dels Tècnics d’Emergència Sanitària que transporten malalts de la malaltia Covid-19, fins als infermers, auxiliars i metges. Com no va a haver una xifra tan alta de malalts sanitaris contagiats, si no treballen en les condicions més adients i salubres per a ells mateixa? Si els mitjans de protecció són mínims i s’han de mitigar pel treball voluntariós de veïns en la confecció de mètodes de barrera contra el virus Covid-19, la resposta és ben lògica: 12.300 i escaig d’infectats. El govern ha entrat en pànic, s’ha acollonat!

Pel que fa a governs neoliberals mundials, Trump, Boris Johnson, López Obrador (socialdemòcrata) i Bolsonaro, l’estupidesa dels tres primers mandataris ha anat reculant fins ara, de postures negacionistes de perillositat vital de la malaltia Covid-19 fins l’acceptació de la mateixa. Cas a banda és el de l’egòlatra somiatruites de Bolsonaro: una gran desgràcia que caurà damunt del poble brasiler! De vegades no arribe a entendre com alguns polítics poden dirigir les regnes d’un país! La desinformació i la mentira ens les campanyes electorals poden explicar-ho.

Ara mateix, tots, govern i oposició ploren per la pesta que ens ha caigut damunt, però espereu uns mesos al control d’aquest episodi que veureu com suren al vent els ganivets esmolats. Veig els ulls vampírics retinguts de Teodoro García Egea i l’entristit No President del Govern Pablo Casado. Arrimadas es troba en mode Stand-by, i d’Abascal i els seus sequaços, millor callar, car el seu discurs pseudopatriota i allò espuri que podem trobar en un abocador, és quasi el mateix: xerrameca buida, oportunista i “salvapàtries” absoluts.

Un altre aspecte que m’ha fet reflexionar és com les Televisions han enfocat el tema fent-se colzades les unes amb les altres per buscar especialistes amb l’únic interés d’augmentar, en una guerra de xifres, el seu Share (quantitat d’audiència per cadena). Haurien pogut decidir donar una informació neutral i no mostrar-se en l’avidesa de creure’s excepcionals cadascuna d’elles. La qüestió de l’Ego pot veure’s tant a nivell individual com d’entitats, marques i institucions.

Arribem al tema de les donacions, de la caritat malentesa (els qui siguen creients poden llegir la Carta a Sant Jaume del Nou Testament; en tindreu prou per entendre l’autèntic significat de la caritat i no el col·locar banderoles al vent?

Això que comentàvem, donacions i pseudocaritat o pseudosolidaritat: l’elit dels esportistes (“mola” molt en aquestes circumstàncies) han unit els seus esforços per fer campanya i donar part sobrera dels seus milions d’euros/dólars per –diuen ells– SOLIDARITZAR-SE. Sí senyor, TENIM UNS HEROIS, ENS ELS MEREIXEM. A més, volen compartir els seus sous, millor dit renuncien al 70% del seu sou en aquesta situació puntual per compartir-lo amb tots els treballadors dels respectius equips: Olé!

El que no mai he vist tan clar és per què tenen molt més espai televisiu, per regla general, és a dir, diàriament, aquests ídols de fang davant dels científics, enginyers, investigadors, economistes, historiadors, filòsofs, poetes o naturalistes. Ara a través de la marca Banc de Santander van a arreplegar diners per aportar el seu gra d’arena en aturar aquest bitxet minúscul que està fotent a tothom, encara que, la veritat siga dita, fotrà més a persones de rendes mínimes i no tant a la resta tot i els esforços del país.

No sóc partidari ni d’aquesta caritat particular, ni aquella manifestada per marques, empreses multinacionals de diversos sectors (ara es fan amb la boca gran) ni de la caritat dels governs que ens tracten com a criatures menors d’edat que no sabem raonar i decidir.

I què pensem fer els ciutadans si tot açò no ens agrada? Restem mirant-nos i esperem a veure si els nostres polítics ens trauen d’aquesta situació? Els fem un “escoltet” a l’oïda? I quina és la forma per avisar-los? Ho teniu clar?

Aleshores molts de vosaltres direu: “Pájaro”, tu què proposes davant d’aquesta situació?

Doncs la resposta és ben clara i no em digueu que és utopia, no siga que haja d’explicar el sentit profund de la paraula; us propose el següent:

1/ Una societat fonamentada en la justícia social i no en les almoines i la caritat.
2/ Una societat que siga servida i protegida pels Estats i governs i no a la inversa.
3/ Una societat on la Globalització i intercanvi de productes no estiga fonamentada en un consum irracional i l’absolut negoci.
4/ Una societat que es decante més cap al benestar públic i no cap als guanys privats.
5/ Una societat que siga més oberta i no tan centralitzada i on se promoga la llibertat de pensament i d’acció.
6/ Una societat allunyada del neofeixisme i fonamentada en el respecte a la terra (Ecologia, una ciència empírica) que ens proveeix dels recursos necessaris per a la subsistència.
7/ Una societat no fonamentada en un turisme malversador de recursos naturals i estúpids i, on a la vegada, els individus no vulguen imitar aqueix individualisme consumista i insolidari (capitalisme popular per imitació dels que són propietaris de grans fortunes).

No res va a ser igual com abans d’aquesta crisi produïda per un microorganisme que ens ha frenat a tothom per mostrar-nos les vergonyes i les actituds canalles que tots hem vist, alguns patit fins morir i d’altres viscut, però no d’igual manera.

Si superem aquests dies, molts seran els qui hauran desaparegut en nom d’unes conductes egoistes, d’actituds que ens alienen i que poden mostrar el pitjor que existeix al nostre interior.

Espere que el govern del nostre petit país i els altres donen la nota, però aquesta vegada ens caldrà un colp de timó ben fort per tal d’orientar la vida dels ciutadans cap a horitzons no d’explotació i mort, i sí de Vida.

Amb esperança i fe en una Humanitat nova! Hi ha persones molt lluitadores, que davant dels mals temps fan sempre bona cara i posen la pell i la vida per aquells que han estat afectats.
Aquestes paraules van per ells, ultrapassen les decisions i accions de molts polítics!

Endavant.

Fonts:

https://ctxt.es/es/20200302/Politica/31513/coronavirus-michel-foucault-biopolitica-cambio-climatico-luca-dobry.htm

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-i-el-cisne-negro.html?m=1

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-ii-poniendose-en-marcha.html?m=1

https://www.alfdurancorner.com/articulos/paisaje-despues-de-la-batalla.html

Els Tomasets, una festa singular

Joan Antoni Vicent Cavaller

El 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, es formava al nostre poble un Ajuntament de farsa. Eduard Ranch Fuster, poc després d’acabada la guerra de 1936-39, es va interessar per la festa, tot prenent uns apuntaments que va enviar a l’antropòleg Julio Caro Baroja, nebot del novel·lista Pío Baroja. La carta, servada actualment per la seua filla Amparo, està datada el 4 de gener de 1942, i va ser reproduïda anys després (Caro 1975: 319-321). Julio Caro va estar a La Vilavella en casa de Ranch (carrer de Sant Vicent) el 31 de desembre de 1943 (Ranch 1996).

D’esquerra a dreta, Derek Traversi, Julio Caro Baroja i Eduard Ranch. La Vilavella, 31 desembre 1943.

Heus ací, íntegre, l’informe:

“MÁS REYES DE INOCENTES, AYUNTAMIENTOS Y ALCALDES BURLESCOS.

En Aragón, el “rey de Inocentes” suele ser a veces una persona que se elige en una tertulia o reunión y a la que se le dirigen las bromas más pesadas. Pero lo más corriente es que el rey éste tenga una autoridad conforme a los datos que antes se han visto.

En los pueblos de la costa mediterranea se elige uno al que llaman “Alcalde inocente”. En Torralba (Castellón), dicho alcalde publicaba órdenes y ponía bandos, e incluso castigaba con multas, todo jocosamente. En pueblos de la misma provincia se elegía un ayuntamiento burlesco entero, y en Fanzara tres vecinos se vestían de reyes y mandaban.

(…) Mi buen amigo Eduardo Ranch me ha descrito la fiesta de Inocentes en Villavieja de Nules, tal como se celebraba hace unos años. He aquí su informe, que es muy interesante, por lo mismo que es más detallado que los anteriores provenientes de la provincia de Castellón: “También en este pueblo se elegía ese ayuntamiento burlesco en el día de Inocentes… Tras de pedir permiso a las autoridades verdaderas, aparecían ese día de Inocentes por la mañana, dando una vuelta por el pueblo, unos hombres tocando en depósitos de lata, como en tambores. El ayuntamiento burlesco se constituía en alguna casa particular, o tal vez mejor en alguna taberna, y el alcalde solía llevar a guisa de vara una galga de carro; a manera de libro se llevaba lo que aquí llaman una “selleta”, esa pequeña silla que llevan los caballos en las faenas del campo; y un cuerno de carnero a modo de pluma o palillo de escribir.

Se mandaba luego hacer el pregón al alguacil (que me dicen los viejos era siempre el mismo, y cuando murió aquel lo sustituyeron con otro que fue siempre el mismo también), y este alguacil hacía el pregón por las esquinas. Había alusiones irónicas y burlas pintorescas a cosas que habían sucedido en el año dignas de tomarse a broma (existía y existe la frase “no faces això que eixiràs en el pregó dels inocents”  = no hagas esto, que saldrás en el pregón de los inocentes”).

Pero había una fórmula clásica en el pregón que se repetía invariablemente todos los años. Decía así: ”D’orde de l’alcalde i el govern nou que ha entrat hui, se fa saber: que ningú estiga al sol ni a la sombra, ni dins de casa ni fora, ni anant ni estant parat, ni gitat ni dret, baix la pena de la roba remesclà” (“De orden del alcalde y el gobierno nuevo que ha entrado hoy se hace saber: que nadie esté al sol ni a la sombra, ni dentro de casa ni fuera, ni andando ni estando parado, ni acostado ni derecho, bajo la pena de la ropa remezclada”).

Luego se procedía a multar a los infractores… El ayuntamiento burlesco multaba, pues, a cuantos encontraba, y entraba en las casas, y ponía multas también. En las tiendas y tabernas comprobaba las pesas y medidas, y me parece que en las últimas comprobaría y probaría alguna cosa más. Ponía multas enormes: treinta mil, cuarenta mil pesetas. Pero se contentaban con unas perras… que entre todas servían luego para pagar una comilona.

Por la tarde, a los que constituían el ayuntamiento burlesco se les gastaban bromas. Se les llamaba “tomasets” y se les daba una palmada o un tirón de la blusa y se les decía: “Tomaset, si m’alcances, un dineret” (Tomasito, si me alcanzas, un dinerito).

Y entonces, los “tomasets” corrían tras los bromistas, y a veces no sólo por el pueblo, sino por las colinas próximas. Me figuro, sin embargo, aunque no lo recuerdo, que a algún “tomaset” le sería difícil correr después de la comida.

Terminaba el día con una nueva cuchipanda en la taberna…

También he conocido aquí un hombre a quien llamaban el rey, y parece que lo era ya de abolengo: no he podido comprobar por qué motivo”.

Altres dades. En una de les llibretes d’apuntaments d’Eduard Ranch apareix també ressenyada la festa dels Tomasets. En línies generals l’exposició coincideix amb la carta que el musicòleg va trametre a Julio Caro Baroja. Hi ha, tanmateix, dues composicions que convé reproduir:

1.- Es busquen uns lladres. Tenien entre cinc o sis un gran empedrat, i anaren a dur vi de Nules, / en dinés i bota emprats. / Se n’ixqueren de la via / per valdre’s de l’ocasió, / entraren pel camí de l’Horta / per un gran feix de favó. / I per estar millor la dansa / ho empraren de ca Peransa.

2.- Qui vullga dependre d’entrar als tomasos / acudirà a casa Castellano, / a l’hostal de les Quatre Portes, / per a que el puguen provar.  

Per la meua part vaig col·lectar aquestes altres dues:

3.- Qui vullga dependre / d’empalmar graneres i gàbies, / cepets i rateres, / anirà a ca Mortalla / que allí estarà ell, / apanyant paraigües, / cossis i llibrells.

4.- Tots els que dependre vullguen, / senyores, de fer sabó, / acudiran a ca… / que allí el fan de superior. / El van ficar en una tina / i el van pujar al terrat, / com l’aigua era molt fina / el sabó no s’ha quallat.

Enginy i humor intel·ligent a cabassos. Les cobles 1 i 3 ens cal emplaçar-les, específicament, a la Vilavella. Perança (Esperança Casino) era la mare del dolçainer Pasqual de Rovell (1897-1981). I Mortalla, arrossegava un renom encara vigent.

Va ser una gran sort que n’Eduard prengués la iniciativa de compilar el desenvolupament de la festa, requerit, sens dubte, per Julio Caro, que ja aleshores planejava una estudi antropològic d’aquestes festes d’Innocents. Perquè, en cas contrari, avui estaríem privats de conèixer-la en tota la seua extensió, doncs, pel que sembla, es va deixar de representar ja durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Als anys 90 vàrem tindre ocasió d’entrevistar a gent que encara recordava alguns detalls, bàsicament coincidents amb la descripció de n’Eduard Ranch. Especialment interessants foren els comentaris que ens va fer Josefa Recatalà Beltrán, primera vilavellera que va arribar als cent anys:

– Els membres de “l’Ajuntament” anaven vestits amb capots, capes que empraven els participants en els “rosaris dels hòmens”.

– La selleta, on s’anotaven, fictíciament, les multes imposades, era denominada El llibre del Govern.

– El tio Peller i el tio Peles eren esmentats com a components entusiastes de les últimes edicions dels Tomasets.

– Martín Yturrioz de Aulestia y Berdejo (així es denominava), secretari de l’ajuntament entre 1925-1931, es va sorprendre molt en assistir, per primera vegada a una representació dels Tomasets i oir-hi el ban “del Govern Nou”.

Origen de la festa. Caro Baroja (obra citada) inclou aquestes festes de reis i alcaldes d’Innocents (juntament amb els “obispillos de San San Nicolás”, “los reyes de la faba”, los de Navidad y los de porqueros y pastores) en un conjunt que deriva de les Saturnalia romanes, festes dedicades al déu Saturn que s’iniciaven el 17 de desembre, coincidint amb el solstici d’hivern. Saturn era, en principi, el déu de l’agricultura. Havia regnat en el Laci, durant l’època en què tots els homes eren iguals; i els havia ensenyat a viure, quasi sense treballar, enmig d’una gran abundància. Per ço era considerat el seu regnat com l’Edat d’Or. Una extraordinària alegria caracteritzava les celebracions en el seu honor. Durant l’Imperi, s’elegia, d’entre un grup de joves, un rei. El seu regnat tenia caràcters còmics i burlescs.

Paral·lelismes. De la lectura de l’obra citada de Caro Baroja es desprèn que festes similars a Els Tomasets es celebraven a moltes localitats d’Aragó i València. Cenyint-nos a la comarca de la Plana, destacarem la presència, al Vila-reial medieval, d’un “rei Moixo”, dirigent d’una colla de fadrins que actuava durant les festes de Nadal (Doñate 1973: 131). En Artana, i en dies més acostats als nostres, es celebrava el jorn dels Sants Innocents, la Festa del rei de Miques, descrita per Josep Herrero Cabanyes (Herrero 1981). Alguns dels elements integrants d’aquesta festa serven un fort paral·lelisme amb la nostra dels Tomasets. A tall d’exemple, aquesta fórmula d’un parlament del rei de Miques: Ací mateix es reconeix: Que ningú camine demà ni dret ni gitat, ni recte ni tort, ni assentat ni ajupit, ni cul per amunt ni cul per avall. A les Alqueries, a principis del segle XX, i en el mateix dia, es formava un ajuntament nou, l’agutzil del qual proclamava, de tant en tant: Per orde del senyor alcalde i del seu ajuntament, se fa saber: que ningú estiga ni al sol ni a la sombra, ni dins ni fora, ni baix ni dalt, ni gitat ni dret, si no vol pagar la multa que li posarem” Dades replegades per Ventura (1995), qui esmenta, així mateix, un “rei bufarra”, carregat de gràcia.

Tocant als ajuntaments burlescs, a Betxí es recordava, fa alguns anys, a l’oncle Coto, en el seu paper d’alcalde “Porreta”, amb un cerimonial més simplificat que a la Vilavella (dades que em va proporcionar el metge Roberto Górriz Ruix). I sobre la Llosa s’escriu en 1913-15 (Sarthou: 788): Persiste la costumbre de fingir un ayuntamiento de farsa el día de los inocentes, que impone multes pagaderas a voluntat del penado, y cuya recaudación se invierte en sufragio de las almas.

A Moncofa, el 28 de desembre també, tenia lloc el famós i esperat “ban dels Innocents”, bastant similar al que ens ocupa (Pérez 1985: 250).

Un intent de restauració

Va tindre lloc el 28 de desembre de 1944. Una comparsa, integrada, entre d’altres, per Cabillo, el tio Panollo, el Trist, Cento la Mariana, Sebastià el Ciri, Lluïso, el tio Ros i  Blanco Centinela, com a components del “Govern”, i els germans Arturo i Pasqual Ibáñez (la Civilera) com a tomasets, va eixir per la matinada de la taverna de l’oncle Quico, situada al carrer de Sant Antoni, en direcció a Ca la Vila. Allí es va produir un incident amb el secretari, Eloy Tomás Gil (1886-1951), qui no va comprendre el sentit de tan inusual Ajuntament,  i més encara quan li va ser comunicat, de part del “Govern Nou”, que havia estat multat. Eloy va amenaçar amb cridar a la Guarda Civil de Nules. Els ànim s’apaivagaren, però, tanmateix, va quedar bastant palès que els temps havien mudat, i ja no suportaven cap mena de subversió, ni tan sols en pla xanxa. De fet, la festa dels Tomasets  no va tornar a celebrar-se.

En realitat, pel que sembla, en l’actualitat, al País Valencià  tan sols es celebren festes del caire dels Tomasets en dos municipis: al Camp de Mirra (Alt Vinalopó), la Festa dels Folls, recuperada l’any 1995; i a Ibi (l’Alcoià), la Festa dels Enfarinats o de la Justícia Nova.

Bibliografia

CARO BAROJA, Julio (1965): El Carnaval (Análisis histórico-cultural). Madrid, Ed. Taurus.

DOÑATE SEBASTIÀ, José María (1973): Datos para la Historia de Villarreal, volum II, Villarreal.

HERRERO CABANYES, Josep (1981): “El Rei de Miques d’Artana”, Penyagolosa, núm. 20, novembre.

PÉREZ ALMELA, Ernesto (1985): Moncófar Artístico: Historia y Vida. Burriana, Gráficas Ventura.

RANCH SALES, Amparo (1996): El antropólogo Julio Caro Baroja y La Vilavella”. Butlletí d’Informació Municipal, núm. 40, abril: 17-18.

SARTHOU CARRERES, Carlos (s. d, 1913-15): Geografía General del Reino de Valencia, Provincia de Castellón. Barcelona, Alberto Martín.

VENTURA RIUS, Albert (1995): “Els nostres arrels. La festa dels Innocents”. Programa de festes patronals. Les Alqueries.

 

 

 

Un document referit a la Font Freda, 1629.

 Joan Antoni Vicent Cavaller

 

La Vilavella. L’antiga sèquia de la Font Freda a l’inici del carrer de Santa Bàrbara. A primer terme l’edifici de l’escola, lloc actual de la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Targeta postal, cap a 1905.

La Font Freda l’hem trobada documentada per primera vegada a un pergamí de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Pergamins de Jaume II, núm. 2.787), datat el 1310. Citada com una de les afrontacions del terme de La Pobla de Nules amb La Vilavella: “et de dicta Serratella usque ad torrentem de la Font Freda” (“i de la dita Serrratella fins al torrent de la Font Freda”). Pròpiament, doncs, el document es refereix, més aviat, al llit que formen les seues aigües marxant cap a la mar, a l’espai comprés entre la confluència amb la Serraleta i la carretera de Nules a La Vall. En realitat, fins i tot avui dia, el terme “Font Freda” designa més prest la séquia que no pas l’ull. Aquest era conegut com “el cup de la Font Freda”.

Al segle XVI es reinicia el fil documental, novament des del terme de Nules, i al·ludint-se, també, al seu llit, esdevingut partida: “més, per un quartó e mig a la font freda, camí d.Uxó”, hom escriu al capbreu de la vila de Nules corresponent a 1527, foli 53v, conservat a l’Arxiu Històric Municipal de Nules. I el 1610, el cronista Gaspar Escolano l’esmenta, en parlar de La Vilavella: “Cuentan nuestros médicos por maravilla, que en campo de Villa Vieja nacen lado por lado dos fuentes, la una caliente con todo estremo, y la otra fría, y que hazen en la tierra diferentes efectos. La que se riega de la caliente, es muy fecunda; y estéril la de la fría” (Década primera… tom IV, columna 559).

Certament, no va estar massa encertat Escolano en cercar la informació, car tenim alguns documents que ens mostren la importància que les aigües de la font tenien per a certs regs ocasionals, tot i ésser esporàdiques i irregulars. Perquè caldrà recordar ací que aquesta ha estat, fins fa quatre dies, una terra on l’aigua no era, precisament, element sobrer. La majoria d’aquests documents són un ressò de les tensions existents entre Nules i La Vilavella després de l’expulsió dels moriscos i subsegüent repoblació. El primer està datat el 22 d’abril de 1629 (Riba 1906: 70). El Consell de La Vilavella resol aquest dia donar raó a Gaspar Tàpia, ardiaca de la seu de València, tutor i curador del marqués de Nules i Quirra, per quant “los jurats de la vila de Nul·les se volen fer senyors del aygua ix a sert temps de la font freda, la cual ix en lo terme y territori de la present vila junt a les cases de la present vila, camí de Bechí”. Cinc dies després, al document que tot seguit publiquem, un tal Figuerola, presumiblement advocat de la vila de Nules, redacta un esborrany, dirigit al governador del terme general de Nules, on el síndic d’aquesta vila exposa les pretensions de la població envers la font Freda, emparant-se en l’existència d’un sol terme general per als pobles que conformen el marquesat: Nules, Mascarell, La Vilavella i Moncofa. El plet passa a la Reial Audiència de València (1). El 13 de març de 1635, el Consell de Nules té coneixement d’una contraferma de dret dels vilavellans depositada en aquest tribunal i recolçada per l’ardiaca Tàpia, “lo que causa gran dany y spant que lo Señor se aja ynmiscuyt en dita causa en favor de la Vilavella” (Domingo 1977: 236). Es determina anar a parlar amb l’ardiaca i, cas de no remediar-ho, “que.s pase avant a parer del advocat”. Desconeixem el desenvolupament del procés, però de totes maneres l’aigua de la font Freda va continuar essent propietat de La Vilavella, car tenim constància d’un document on dos terratinents nulencs demanen a Lluís Adsuara, jurat de La Vilavella, el vist i plau per a regar unes heretats (Riba 1906: 71) (2).

EL DOCUMENT.- Es conserva a l’arxiu històric municipal de Nules (antiga signatura: Històrica 33, Aigües, núm. 40). El transcrivim íntegre, perquè no té res que desdiga. En principi, per les dades que ens forneix: el fet que les dones de Nules anaren a llavar a l’ull de la font. O la notícia tocant a la conducció de l’aigua de la font Freda a l’almàssera i molí del senyor, emplaçat vora els murs de Nules; per a vessar-la, posteriorment, a la sèquia major. Però també pel seu interés lexicogràfic. Hi destaquem: a) l’absència de castellanismes; b) la continuada presència de fórmules llatines; c) cultismes presos del llatí: cognició (coneixença), cominació(comminació), caució (seguretat que es dóna tocant al compliment d’un pacte); d) arcaismes: enantaments (procediments), ferma de dret (confirmació de la propietat), requir (requereix), callament (silenci), manutenència, i e) mots avui dia desoïts: clams, eixalavar (rentar per primera vegada la roba abans de posar-la ala bugada). Anotem, tanmateix, el constant trabucament de –s sonores en sordes: admessa, impossat, possen, pressent, propossa, propossant, quassi…

TRANSCRIPCIÓ

“Die XXVI aprillis anno Domini MDCXXVIII.

Jeshus. Bertomeu Llorens, ciutadà, síndich de la pressent vila de Nules, meliori modo quo potest, diu y propossa que en lo terme general de la dita pressent vila, en lo territori de la Vila vella, y.a una font nomenada la font freda, la qual, en temps fèrtil y abundant de aygües mana y llança aygua per un forat que està al peu de una montaña, davall lo castell dit lo castell de Nules y fa cap dita aygua al mar, corrent per diverses parts del dit terme general de Nul·les, segons la molta eo poca aygua naix de dita font, baixant a la mar, de la qual aygua se han aprofitat los vehins de la dita pressent vila pera regar ses heretats, així orta com secà, y lo señor de dita pressent vila se.n ha aprofitat y valgut pera la almàcera y molí que té en dita pressent vila, prop los murs de aquella, y encara dita aygua se ha guiat y portat a la séquia major de dita pressent vila, pera que los vehins de aquella se.n poguessin aprofitar y les dones de dita pressent vila han anat a llavar a la dita font freda, sens contradicció ni destorp de persona alguna, y la dita pressent vila y vehins de aquella estan en quieta y pacífica possessió, seu quasi, de valerse y aprofitarse de dita aygua en la forma desús dita, no sols per espay y temps de deu añys però encara de vint, trenta y quaranta añnys (sic) y encara molt més, sens contradicció, destorp ni impediment de persona alguna. Y com hara, novament Miquel Alescano (3), nou poblador de la dita Vila vella, haja possat uns clams a Geroni Font, vehí de dita pressent vila, per haver regat un olivar de dita aygua de dita font, pretenent impedirli poderse valer y aprofitar de dita aygua, ab los quals enantaments la dita pressent vila y vehins de aquella estan pertorbats en la dita possessió, seu quasi, que tenen de valerse y aprofitarse de dita aygua en la forma desús dita, y així mateix ha vengut a notícia del dit propossant y dels jurats de la dita Vila vella comminen impedir als vehins de dita pressent vila valerse y aprofitarse de dita aygua, lo que no és lícit ni permés sens cognició de causa. Per so, lo dit propossant, en dit nom, meliori modo quo potest, valerse del interdicte retinende possessionis ab los escrits, ferma de dret en mà y poder de Vm., lo subrogat del portant veus de general, governador per sa magestat en la pressent vila y honor de Nul·les y terme general del castell de aquella, sobre la dita possessió, seu quasi, en que estan la dita vila y vehins de aquella de valerse de dita aygua pera regar ses heretats y anar a llavar les dones a dita font, Requerint que Vm. sia manada rebre una sumària informació de testimonis a fi y efecte de provar y verificar com la dita font, nomenada la font freda, naix y està en lo terme general de la dita pressent vila de Nules y que los vehins de aquella estan en possessió, seu quasi, de valerse y aprofitarse de dita aygua pera regar ses heretats, així horta com secà, y les dones de dita vila de anar a llavar y eixalavar roba y bugades al ull de dita font y la dita vila de portar la dita aygua a la céquia major, pera que de allí los vehins la guien a ses heretats, sens empaig ni contradicció de persona alguna, per espay de deu, vint, trenta, quaranta anys, y encara més, y si per dita informació, aut aliis de predictis constara, Requir lo dit propossant li sia admesa dita pressent ferma de dret y que dita pressent vila y vehins de aquella sien mantinguts en dita quieta y pacífica possessió, seu quasi, y manant als justícia y jurats de la dita Vila vella y al dit Miquel Alescano y a qualsevol altra persona, que sots les penes a Vm. ben vistes, no inquieten, molesten ni forsen a la dita pressent vila y vehins de aquella en la dita possessió, seu quasi, de valerse de dita aygua en la forma desús dita. Y si clam, acció o demanda pretrendran intentar la possen y deduixquen davant de Vm. dins lo termini a Vm. ben vist, ab cominació que passat dit termini los serà imposat callament perdurable, offerintse suficient caució, fer y fermar tots los actes in similibus acostumats, ac denique requirque quatenus opus sit li sien despachades lletres de manutenència in forma solitaet iuxta styllum cum ita etc cuius etc implorando etc.

FIGUEROLA.”

Bibliografia i notes

DOMINGO PÉREZ, Concepción i altres (1977): La Vilavella, València, impremta Fermar.

ESCOLANO, Gaspar (1610-1611): Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia.València, Pedro Patricio Mey.

RIBA CARDÚS, Víctor (1906): Villavieja de Nules y sus aguas termales. València, impremta de Francesc Vives Mora.

(1) A l’arxiu històric municipal de Nules es conserva un full (signatura antiga, Històrica 28) on Don Pedro Fajardo, marqués de los Vélez, virrei del regne de València, commina al Consell de Nules “sots pena de 300 florins de or de Aragó” no inquieten als vilavellers en la possessió de les dues fonts, Calda i Freda. Heus ací la resolució tocant a la darrera: “y de la font freda, quant hi ha aygua, que seria en temps fèrtil y abundant de aygua, se.n servirien pera regar totes les terres del terme de dita Vilavella que d.elles poden regar y per als demés usos que han menester los veyns y habitadors de aquella, y si alguna en sobra, que seria molt rares vegades, després que no la haurien menester los de la Vilavella se deixaria passar al terme de aqueixa vila de Nul·les pera regar les terres que es podrien regar del terme d.ella”.

(2) Gui a 5 de abril del any 1663 demanà l’aygua de la font freda mossèn Vicent Martí, prevere beneficiat de la Iglesia parroquial de Nul·les al jurat de Vilavella Lluís Adsuara, pera regar una vinya que lo dit té en lo terme de Nul·les, camí de la Vilavella a Nul·les, a la font del frare.

Així mateix demanà l’aigua de la font freda a 5 de abril de 1663 a Lluís Adsuara, Jaume Masià de Nul·les pera regar un olivar que té en lo terme de Nul·les, partida de la font del frare”.

(3) Justícia, aleshores. Va intervenir també en un altre plet contra Nules, per la peita del territori d’Aigües Vives.

Festa de Sant Sebastià 1929

El 19 de gener de 1929 el diari Heraldo de Castellón  publicava un article a primera plana titulat Villavieja a San Sebastián. Ligeros detalles de su fiesta y feria. Estava firmat per un tal Sevimar, Sebastián Vicent Martínez, un mestre radicat a Borriana d’ascendència vilavellana. Don Sebastián, va nàixer a La Vilavella el 17 de març de 1874. Va estudiar al seminari de Tortosa. Passà després a cursar magisteri. Aconseguit el títol es va traslladar a Borriana, on va obrir la seua primera aula l’1 de juliol de 1903.

Hi va gaudir en aquesta ciutat de gran estima, per la seua absoluta dedicació a l’ensenyament, ensems que simpatia i bonhomia. Després de 52 anys de magisteri es va retirar en maig de 1955, quan comptava amb 81 anys. Va morir a Borriana el 26 d’octubre de 1961, als 87 anys.

L’article que, tot seguit, transcrivim íntegre, constitueix una descripció molt precisa, pulcrament redactada, amb detalls que denoten que ens trobem al davant d’una persona      instruïda. Un preuat testimoni etnogràfic. Però, tanmateix, caldria destacar-ne l’amor que Don Sebastián sentia envers La Vilavella. Malgrat desenvolupar la seua activitat docent a Borriana mai va perdre el contacte amb el seu poble nadiu. Pujava a l’ermita el dia del patró,cantava a l’església durant els oficis de Setmana Santa, ací passava les seues vacances d’estiu. Per força aquest gran afecte que sentia per La Vilavella s’havia de patentitzar en cada paràgraf de la seua crònica.

Article i comentaris per Joan Antoni Vicent Cavaller.

TRANSCRIPCIÓ

Villavieja a San Sebastián.

Ligeros detalles de su fiesta y feria.

Este lindo y progresivo pueblo, de calles rectas, alegres y bien urbanizadas y siempre tan limpias como el cristal de sus purísimas aguas, dispónese a celebrar con la solemnidad de todos los años, su fiesta y feria a su Patronato  [sic] San Sebastián, el capitán [de] Domiciano y víctima inmolada a su feroz persecución y que Villavieja tiene colocado allá en lo alto de la montaña para que, como buen soldado y experto centinela, vele constantemente por su salud y bienestar.

 Ya el ermitorio y los muros del camino que a él conducen nos muestran la nívea blancura de su reciente encalado. Ya las mujeres se entretienen con el revoque y pincelado de sus casas y todo en fin parece indicar que el pueblo se está preparando para honrar dignamente a su querido Patrono.

El primer número del programa lo constituye el popular pasacalle de grupas que, si antaño resultaba concurrido, y con algún lucimiento, en la actualidad ha perdido todo su interés, porque los tiempos son otros, y el elemento joven que debiera darle vida, retráese en absoluto, y sintiéndose Sancho, prefiere el abrigado y blando retiro que le brinda el casino a ir luciendo su garbo en fría y húmeda noche, aunque para grupa le ofrezcan la más apuesta y gentil Dulcinea.

Tres señores del concejo caballeros en briosos corceles llevan la representación del Ayuntamiento tremolando el pendón con la efigie de San Sebastián.

Es el día del titular; antes de que el sol empiece a teñir de oro los altos edificios de esta riente villa, ya todo es actividad y movimiento en el recinto a donde va a instalarse la feria. Aquí presenciamos como descargan los pesados cajones que encierran el rico turrón. Allá un industrial sacando de sus arcas los vistosos juguetes y demás baratijas que ha de ofrecer a la venta. Más allá las típicas mesitas de blanco mantel, pastas y humeante cafetera brindando a los madrugadores sendos platos de buñuelos, pasas y aguardientes de dudosa fábrica; y por todas partes grupos de feriantes montando afanosos, las antiguas paradas de toldo y vela que al menor soplo de Eolo hemos de ver convertidas en pintorescos aeroplanos.

Avanza la mañana. Alrededor de las nueve sale de la parroquia la comitiva religiosa para subir a la ermita la venerada reliquia del Mártir y celebrar en su propio santuario el sacrificio de la misa. Esta procesión, que presiden las autoridades, ciérrala nuestra flamante música con su invariable terno blanco y negro, algo parecido a los rusos que en forma de holador ingerimos en la estación estival en nuestro cuerpo.

En contados minutos sálvese en zig-zag la cuesta que conduce a la capilla, y el ligero cansancio que la subida nos produce se compensa largamente con el bienestar que experimentan nuestros pulmones al recibir a torrentes el oxigenado aire que tan hermoso paraje nos depara.

El panorama que desde este balcón de la Plana se presenta a nuestra vista, no puede ser más sugestivo. Enfrente, la dilatada llanura de nuestra riquísima vega orlada por la faja azul del mar latino y protegida por el anillo de montañas en su parte opuesta. Más a la derecha y como polícroma alfombra desplegada a nuestros pies, el pueblo de Villavieja radiante de luz y que el día de la fiesta nos parece más grande, más hermoso y hasta que ríe… y es que por las cubiertas chimeneas de todas sus casas salen hálitos de vida a borbotones, señal inequívoca de que en todos los hogares se va a comer caliente.

Terminada la solemne misa de la cual se destaca el sermón, confiado siempre a una lumbrera de la oratoria (el año anterior al P. Urbano) organízase de nuevo la procesión para bajar la santa reliquia a la parroquia; y respirando aquella atmósfera embalsada de pólvora y tomillo, nos despedimos de tan ameno lugar entre las denotaciones de la traca, los alegres acordes de la música y el ruido ensordecedor de nuestras chillonas campanas.

Es la hora de yantar. Las calles y particularmente la plaza van adquiriendo la consiguiente animación con la incesante entrada de forasteros entre los cuales se destacan los simpáticos y filarmónicos valleros cuyas mujeres, con su parla acentuada y sirviéndose de su léxico desenfadado, son las que dan la nota de color derramando alegría y festiva cháchara por doquier. Pronto la feria se ve invadida por enorme gentío que  moviéndose en oleadas pugna por abrirse paso y hacer sus provisiones en los puestos de golosinas, y en esta parada adquiere el mazapán y los ricos turrones; en esotra el gustoso torrat y las arrugadas castañas, y en la de más allá el caballito de cartón y muñeca que, junto con otros juguetes, han de ser alegría y alborozo de los peques. Y hecha ya la compra de tan dulces como regocijantes chucherías, aún les queda tiempo a los más para visitar el santo en su ermitorio, y llegarse después a la fuente para beber sus incomparables aguas en su tibio y abundoso manantial.

El redoble del tamboril acompañado del agudo son de la dulzaina, hace volver nuestra mirada hacia el pórtico de la iglesia. Es la procesión que sale para pasear en triunfo por las calles la imagen preciosa del Mártir Santificado.

Declina la tarde. El sol va dando fin a su carrera y el elemento forastero va desfilando poco a poco hácia la salida del pueblo, punto a tales horas convertido en abierto e improvisado garaje, en donde cada cual encuentra el medio más o menos cómodo para regresar a sus lares.

Por la franca alegría que se refleja en el semblante de los que se marchan, deducimos de su breve estancia entre nosotros les ha sido grata y el cronista se congratula de ello como asimismo del cariñoso trato que este buen pueblo les ha dispensado.

Villavieja que tantos recuerdos evoca de mi infancia; tacita de plata que te asientas pintoresca al pie de renombrada Sierra y cuyas casitas eternamente blancas semejan en lontananza bandada de sencillas palomas que ahí posaron atraídas por el mágico murmullo de tu riquísima Fuente Calda. Yo te saludo.

Sevimar