Premsa Antiga: Festa de Sant Sebastià, 1895

Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)

El gener de 1895 –fa 122 anys- va iniciar el seu periple l’Heraldo de Castellón, un periòdic molt estimat pels historiadors, mercè la gran quantitat de dades que ens proporciona. Les cròniques relatives a la Vilavella –una estació termal prestigiosa- han il·luminat la nostra història recent. A tall d’exemple, i limitant-nos a la festa del patró, recordarem que el 20 de gener de 2015 es va publicar en aquest mateix blog una crònica de la diada de 1929, signada per Sebastià Vicent Martínez; i al programa de festes de Sant Sebastià d’enguany ha aparegut un article on es desvetla el nom de l’arquitecte de l’ermita nova: Lluís Costa Serrano.

L’Heraldo, un diari de caire liberal, va ser fundat per un valler il·lustre, José Castelló Tàrrega (La Vall d’Uixó 1866-1938), periodista i polític. Fins la seua desaparició, l’any 1938, substituït per Mediterráneo, la publicació va estar vinculada a la família Castelló Tàrrega.

Targeta postal, cap a 1902

La crònica que tot seguit transcrivim va ser redactada per un germà del director, Ramiro Manuel (La Vall d’Uixó ? – Madrid 1914), aleshores redactor en cap. Les biografies d’ambdós germans les podem trobar a la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, editada pel diari Levante l’any 2005.

Ramiro descriu, de forma vibrant,  l’ambient festiu que traspuava la vila. La ressenya dels actes religiosos, presidits pel rector Víctor Riba, té caràcter generalista. No s´hi aludeix, per cert, la popular fira, que, de ben segur, ja es celebraria.

Interessant l’esment a l’actuació d’uns filharmònics veïns de la Vall “modestos trabajadores”, interpretant seleccions de sarsueles, tot una novetat al poble. La festa de sant Sebastià era molt valorada pels vallers; i, recíprocament, els vilavellans estimàvem força la fira de “Sant Josep de la Vall”, dia festiu escolar fins no fa gaire.

I la referència a la gent coneguda per Ramiro entre el “inmenso gentío” arribat dels pobles de la contornada. En destaquem la presència de Pedro Alcázar, cap del partit liberal de Nules, propietari del balneari de Miramar.

L’ermita Vella el dia de la festa major. Targeta postal, cap a 1902

Tanmateix, tot no va ser joia en aquell dia. Ramiro, com a bon periodista, no pot deixar de mencionar el dissortat accident que va enterbolir un jorn que hom preveia joiós: la mort d’un xiquet valler, víctima innocent del trencament d’una roda de la diligència que feia el trajecte la Vall/la Vilavella. Tot provocant, ensems, un ferit greu.

Ni ressenyar el traspàs, en dia tan senyalat, de l’esposa del secretari de l’ajuntament. He consultat l’arxiu parroquial i el corresponent al Jutjat de Pau i he localitzat les actes de soterrament/defunció. María Martínez Badenes, casada amb Francisco Roig Gollart, secretari de l’ajuntament, va morir a les 2 hores del 20 de gener, víctima d’una “bronquitis catarral crònica”. Fou soterrada el mateix dia. Tenia 61 anys. El matrimoni estava domiciliat al carrer de San Vicent, número 4.

N.B. He cercat a l’internet les quatre sarsueles – també denominades, les dues primeres “juguete cómico-lírico-“. Totes hi són referenciades:

. Als Lladres (1874). Lletra d’Eduard Escalante, música de Benet Montfort.

. Milord Quico (1887). Vicent Peydró.

. Chateâu Margueaux (1887). Manuel Fernández Caballero.

. Los Baturros (1888). Llibret d’Eduardo Jackson, música de Manuel Nieto.

Transcripció

(Heraldo de Castellón, 21-1-1895).  Agraïm a l’amic Ferran Valls Planes, historiador de Xilxes, autèntic rastreator d’hemeroteques, la notícia.

DESDE VILLAVIEJA

Entusiasmos populares.- Misa y sermón en la ermita de San Sebastián.- Procesión.- Función de teatro.- Forasteros.- Una desgracia.- Nota triste.

Querido hermano y director. Llegados esta mañana a la bonita población de Villavieja he podido observar el entusiasmo que aquí despierta la fiesta del glorioso mártir San Sebastián.

Al despuntar el día, todo el mundo ha abandonado la perezosa cama lanzándose en tropel por calles y plazas esperando la hora de la salida del ayuntamiento que con el clero parroquial y una multitud inmensa se ha dirigido al ermitorio de San Sebastián donde ha tenido lugar la misa y el sermón.

Terminada esta ceremonia religiosa el cabildo municipal se ha dirigido acompañado de la música del pueblo a la Casa Capitular.

Era cosa de ver los corros que á la salida del pueblo se formaban allá sobre la una de la tarde.

Una especia de romería á la Magdalena era hoy esto.

La procesión fue lucidísima asistiendo todo el cabildo y un concurso de gentes extraordinario.

Una de las cosas que más han llamado la atención de estos vecinos ha sido la función de esta noche en el teatro; en primer lugar por ser los artistas unos modestos trabajadores de Vall de Uxó que cultivan con verdadero amore y provecho el arte de Talía y en segundo por ser aquí poco frecuentes estos espectáculos.

Se representaron las bonitas zarzuelas “¡Als lladres!”, “¡Milord Quico!”, Chateau Margaux, y “Los Baturros”; no tengo por qué decir que las obras gustaron mucho y que los artistas fueron muy aplaudidos.

Entre el inmenso gentío que de Nules, Vall de Uxó, Artana y los pueblos limítrofes se ha reunido hoy en este pueblo, he podido ver y saludar á la distinguida familia de don Lucas Francia, á la ilustrada profesora de esta ciudad Elodia Pedrós con su distinguido esposo y amigo cariñoso mío, don José Salvado; al marmolista don Miquel Sanmillán, al jefe del partido liberal de Nules don Pedro Alcázar, á los laboriosos é ilustrados actuarios de aquel juzgado don José Figueres y don José Viñarta, á las monísimas señoritas, Flors y Arquimbau, de Villarreal.

Por lo que a mi afecta me encuentro muy bien y merezco distinciones que me enorgullecen de veras.

Me tratan con sobrado cariño  y mejor que lo haría la protagonista de una novela de Dumas con el infortunado Canolles.

Hasta hoy he sido huésped afortunado en el elegante balneario que aquí posee el padre de mi buen amigo, el acreditado fabricante de guanos de esa plaza don Pascual Galofre, que á la sazón se encuentra en ésta con su buena señora y las agraciadas señoritas Pilar Galofre y Rosita Ureña.

Pero en medio de tanta algaraza y de tanto entusiasmo por el Santo, dos desgracias han venido a turbar parte de esa alegría empañando algunos rostros de lágrimas y llevando al seno de muchas familias el llanto y la pena.

Esta mañana al salir uno de los coches de Vall de Uxó con dirección á ésta, sin duda por ir muy lleno y á causa del peso se ha roto una rueda y volcando la diligencia ha ocasionado la muerte de un precioso niño del interventor de consumos de aquel pueblo don Sinforoso Abad é hiriendo gravemente á otro sugeto.

También el secretario del ayuntamiento de este pueblo ha sufrido un rudo golpe con la muerte inesperada de su esposa, acaecida hoy y cuando el entusiasmo popular desbordaba el límite de lo posible.

Dos notas tristes son éstas y me apenan el ánimo y que siento tener que participar.

Como he de aprovechar la oportunidad del viaje á ésa de un amigo mío, cierro estas líneas.

Ramiro M. Castelló

 

Premsa Antiga: Una mort violenta al carrer Santa Bàrbara, any 1.882

 Nel.lo Navarro.

La primera noticia de la mort del vilaveller Antonio Carreguí Orenga la trobem en l’edició nocturna del dimecres dia 12 de juliol de 1882 al diari EL DIA de Madrid. En un text telegràfic el rotatiu informa que “Ha sido muerto de un tiro en Villavieja (Castellón), Antonio Carreguí, por un convecino suyo, quien ha sido preso y entregado a los tribunales.”

L’endemà, dia 13, al diari LA PROVINCIA, que s’editava en aquells anys a la ciutat de Castelló de la Plana, trobem també una ressenya breu, de tan sols cinc línies, que apareix a la pàgina quatre diluïda entre altres informacions referents a pobles de la província. El text, que reproduïm íntegre, és el següent:

En Villavieja ha sido muerto de un tiro en medio de la calle Antonio Carreguí Orenga, por su convecino José Badenes Sales, habiendo sido éste capturado con el cuerpo del delito.

Carrer Santa Bárbara, 1905

Ben poca cosa especifica el diari castellonenc per a tractar-se d’un crim esdevingut tan a prop de la capital de la província. Afortunadament, per satisfer la nostra curiositat sobre aquest succés, a un altre diari, LA IBERIA, aquest editat a Madrid, s’ofereixen més dades, així, es destaca que la mort violenta es va produir al carrer Santa Bàrbara on, segons el rotatiu madrileny “tuvieron noches pasadas una acalorada disputa los vecinos Antonio Carreguí Orenga i José Badenes, sobre cual de los dos tenía más aptitudes para el trabajo”.

Un altre diari madrileny, LA EPOCA, destaca també que la discussió en va iniciar en discutir “sobre cual de los dos era más trabajador”, però matisa que enmig de la baralla dialèctica, Carreguí li va dir a Badenes que era “que era un carlista” , cosa que va acabar d’encendre els ànimms d’aquest.

Mort d’un tir

La discussió pujar progressivament de to i al remat va acabar de forma tràgica quan, segons el diari madrileny, “Badenes entró corriendo en su casa, bajando después de ella armado con un retaco que para hacer el servicio de ronda nocturna le había entregado el alcalde”

Pistola. Darrer terç del S. XIX. Trobada a una teulada del Carrer Sant Antoni. Museu de la Vilavella

Un retaco és un fusell o escopeta amb el canó curtet i més gros que els que habitualment tenen aquestes armes de foc. Una volta al carrer Santa Bárbara ell diari afirma que José Badenes va disparar el seu retaco contra Antonio Carreguí “que estaba a corta distancia, produciéndole una horrible lesión en la región inguinal izquierda, que le produjo la muerte casi instantáneamente.”

Segons  LA IBERIA a José Badenes aconseguiren detindre’l, o bé es va entregar, ja que el diari no especifica res al respecte, limitant-se a dir que “El agresor se encuentra preso en la cárcele del partido, y el Juzgado de primera instancia de Nules instruye con la mayor rapidez las diligencias sumariales.”

Premsa Antiga: Entrevista al sergent republicà Julio Balmaseda, un dels antitanquistes de la Vilavella.

El 18 de Juliol de 1.936, ara fa 80 anys, amb el colp d’estat i alçament d’una part de l’ exercit liderat pel general Franco contra el govern de la República, s’inicià la Guerra Civil. Un enfrontament bèl·lic entre el bàndol franquista, denominat “nacional”, i el que es manté lleial al govern de la República, denominat “republicà”.  La victòria del bàndol franquista l’any 1.939 dóna lloc a 40 anys de dictadura que finalitza amb la mort de Franco l’any 1975 i dóna pas a l’ inici de la recuperació democràtica concretada en la Constitució de 1.978.

80 anys en temps històric és un no-res, per tant encara està present en la consciència col·lectiva; encara queden vestigis recordatoris d’un costat en forma de monument,  i memòria per recuperar per l’altre.

Per la Vilavella passava la línea defensiva XYZ que l’exèrcit republicà va construir l’any 1938 des de Montes Universales i Javalambre, passant pel Maestrat i la Serrà d’ Espadà fins a Nules i Almenara, per a defensar València -en eixe moment capital de la República- de l’ofensiva des del nord de l’exèrcit franquista.

Al nostre poble es va estabilitzar el front durant 9 mesos, fins al final de la guerra l’any 1939. Existeix una arquitectura bèl·lica en forma de trinxeres, nius de metralladores, punts d’observació i restes d’habitatge dels soldats, etc. d’aquesta línea defensiva XYZ, testimoni destacat de la denominada  Batalla de Levante.

Si voleu més informació sobre aquest patrimoni acudiu a l’article “ Patrimoni de la Guerra Civil a la Vilavella” clicant sobre aquestes lletres.

Ara presentem un nou article de Nel·lo Navarro sobre un fet ocorregut al nostre poble en el mes de Juny de 1938 en el context d’aquesta ofensiva i defensa, que va tindre molt de ressò en la premsa republicana, i del qual ja publicàrem un article ara fa un any.

Hem de recordar que Nel·lo és un gran expert sobre el tema de la Guerra Civil en les nostres terres, amb un munt d’investigacions i estudis, tant en arxius i hemeroteques com “in situ”.  També com a escriptor ha publicat obra narrativa ambientada en esta època. Destaquem la seua obra “ Les mans i altres relats de guerra” presentada a la Casa de la Cultura “Manuel Vicent”.

DIARI LA HORA . VALÈNCIA, 24/7/1938: ENTREVISTA A JULIO BALMASEDA.

Amb el títol “Uns, entre tants, herois oblidats”, publicàvem en aquest mateix bloc un article sobre la defensa republicana de la Vilavella i la destrucció d’uns tancs de l’exèrcit de Franco dins del poble per part dels soldats republicans. Un d’aquest soldats, tal i com informàvem a l’article, va ser Julio Balmaseda, sergent de l’Exèrcit Popular.

Ací teniu l’enllaç, per si voleu recordar-lo. 

Al diari LA HORA, publicat a València el dia 24 de juliol de 1938 hem localitzat un nou article que parla d’aquest fet, contat en primera persona pel sergent Balmaseda. Es titula “COMO INUTILICÉ DOS TANQUES”  i situa amb prou precisió el lloc dels fets.

Balmaseda destaca en el text que quan ell i els seus companys estaven lluitant “en el pueblo de Villavieja nos entraron ocho tanques. Colocados en un cerro hacíamos fuego con los fusiles, pero en vista de que no nos servían, cogimos las bombas y bajamos al pueblo. En una de sus calles yo me encontré con un tanque. Al verlo, me subí a una higuera, y luego a un tejado. El enemigo disparaba contra el cerro en que estaban mis compañeros”.

El sergent segueix contant que “Le tiré una bomba. Hizo una explosión enorme. Los enemigos que iban dentro quedaron aullando.” D’acord amb les paraules del sergent és molt probable que els republicans estigueren parapetats a la muntanya del Castell, des d’on baixarien a les cases més pròximes a la carretera de Betxí.

El relat continua matisant que “cuando el tanque quedó inutilizado bajé y me marché por la carretera, y vuelvo a encontrarme con otro tanque. El oficial que lo mandaba decía que dispararan contra mis compañeros. Al oir esto, sin esperar un momento, me abalancé sobre el tanque y por la ventanilla lo maté. Había otro -que por cierto era portugués- que echó a córrer, pero yo le dijé: “Aunque vayas a Castellón te tengo que coger”. Salí corriendo tras él, y al ver que no podia cogerlo, le disparé y cayó.

Altres accions

A l’article el sergent Balmaseda relata altres fets ocorreguts prop de la Vilavella dels quals va ser protagonista. Així, destaca que el dia 2 de juliol “en una retirada que tuvimos, bajaba con un compañero que había sido herido, llevaba también dos fusiles y dos correajes, pues me era muy lamentable que los fusiles se quedaran allí. Al llegar al botiquín dejé al compañero y me marché otra vez”.

A cap d’una estona assegura el sergent Balmaseda que “encontré un cañón antitanque que estaba abandonado. Me sabía mal dejarlo. Cargué con él y me lo llevé hasta dos kilómetros más allà, donde estaban nuestros tanques”.

L’entrevista acaba quasi amb una arenga militar que demana lluitar més contra el sublevats. Així, Balmaseda assegura que al front demanen “que no nos falte la munición. Que nos falte la comida antes que las municiones, porque si no nos faltan el enemigo no pasarà”.

NEL·LO  NAVARRO

 

Premsa Antiga: Un vilaveller ferit a la guerra de Cuba.

Nel.lo Navarro, de tant en tant,  fa una recerca sobre mencions referides a la Vilavella en la premsa espanyola dels últims  200 anys, i va descobrint una sèrie de noticies desconegudes per als vilavellers/es actuals. Ell ens les fa arribar comentades en forma d’article per a que siguem coneixedors d’allò que destacava la premsa sobre  succesos ocorreguts al nostre poble o als seus veïns en uns temps ja un poc llunyans. Avui presentem una noticia sobre un vilaveller ferit a la Guerra de Cuba.

La Guerra d’independència cubana o Guerra del 95,  és el nom amb el qual es coneix l’última guerra per la independència dels cubans contra Espanya. La guerra es va iniciar en 1895,  i va acabar amb la rendició de les tropes espanyoles davant l’avanç de l’ Armada Nord-americana el 1898 en la ja Guerra hispano-estatunidenca,  i que va suposar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipinas per pard d’Espanya, ara fa  118 anys.

La pèrdua de les últimes possesions del denominat “Imperi espanyol” va suposar un fort trauma en la identitat espanyola del moment. Entre els nostres més inmediats avantpassats perduraven, i encara avui es podem sentir, expressions referides a aquesta guerra com, ” Més es va perdre en la guerra de Cuba!”  com a consol quan algú es queixa d’alguna pèrdua.

Però entrem en matèria tal com ens la conta Nel.lo Navarro.

Al militar vilaveller li deien Vicente Zaragoza Casino i les referències a la seua ferida apareixen a la REVISTA DE SANIDAD MILITAR, concretament al número 426, que es va editar a Madrid el dia 15 de març de l’any 1905.  Aquest exemplar publica una estadística de “las operaciones quirúrgicas practicadas durante la campaña de Cuba en el hospital militar de Alfonso XIII de la Habana”  durant els anys 1896, 97 i 98.

Fotografia de l’Hospital Militar “Alfonso XIII” de l’exercit espanyol en l’Havana durant la Guerra de Cuba (1895-1898 )

A Vicente Zaragoza Casino el feriren en combat quan servia al rei Alfons XIII en el batalló expedicionari del regiment d’Infanteria de Línia Almansa Número 18, concretament mentre ell i els seus companys formaven part d’una columna comandada pel tinent coronel Aguilera.

Els fets ocorregueren a Palos, un menut poblat situat al municipi de Nueva Paz, a la província de Mayabeque, el dia 26 de febrer de 1897. Les característiques de la ferida, segons la REVISTA DE SANIDAD MILITAR foren les següents: “Un proyectil de arma de fuego le mutiló el dedo pulgar de la mano izquierda, por el tercio medio de la segunda falange, desgarrando los tejidos blandos que la cubren, hasta las inmediaciones de la articulación metacarpo-falangiana.”

La revista continua informant que tres dies després de l’operació a l’hospital militar de la Habana se li va practicar una “desarticulación metacarpo-falangiana del pulgar, a raqueta”, evolucionant favorablement la ferida, la qual cosa va provocar que en pocs dies li donaren l’alta. “Curado, fué propuesto para el retiro”, acaba matisant la publicació. No sabem res més de la seua vida posterior.

Nel.lo Navarro