Cartes a Irina, 51

Fotografia de Tevin Trinh a Unsplash

Illa de Wrangel 31 de gener 1969

Etiquetes.
Als humans ens agraden les etiquetes i Contra Paradís s’ha empetitit al teu costat, Irina.

Ho veig, ho he anat veient dia a dia tal com si la passió d’una tempesta m’haguera assolat els pensaments i així mostrar-te al blog on creixes i prens cos: autèntica i nua com realitat física.

Ets bestreta de les nits amb sol en què ja no podré escriure’t més, car hauré marxat de l’illa.

Aleshores et veuré sota balconades de geranis passejant, al sol d’un cel de primavera. Jo contindré cada so al silenci més profund de la llum. S’esbotzaria l’univers si l’estel que m’habita salvatge vestira aquesta implosió.

En la puresa dels mots construïsc palaus de gel que sé es desfaran.
Aleshores, dona de neu, nadaràs més enllà de tots els naufragis.

Per cantar-te canviaria el blau del mar.

 

Cartes a Irina, 50

Fotografia de Will Christiansen

Illa de Wrangel, 30 de gener 1969

Són les pàgines del vocabulari ocells exòtics que vénen a cercar-me per construir la més bella metàfora per abillar-te viva.
No es tracta de patrons, ni del teu nom corbat i imprés als teixits, ni del seu tall, ni com cosir-los, ni d’ajustar-te vidrets o adreços.

Solament tu, la bellesa intangible.

Tots els elements de la llengua, morfologia, semàntica, sintaxi i fonologia s’obren a la teua presència per adonar-se que ets l’única flor d’un jardí invisible. Jardí que, dia rere dia, floreix en mi per manifestar-se a la indiferència d’un món que no mai podrà trepitjar-lo. A recer d’aquest refugi i amb l’oxigen que crema neurones ensucrades et trobes sana i salva.

Irina, no necessites cap tipus de protecció, i si alguna persona així ho entén, va molt errada.

Tot existeix dins meu (relleus als teus iris) i ningú no pot traspassar el llindar per tal de ferir-nos. Allò que pense és real. I aquesta realitat és un paisatge immune a la decadència.

De la mà dels mots ho omplis tot.

Solament tu, Irina.

Solament.

Misteriosa.

 

Cartes a Irina, 49

Fotografia de William Christiansen a SKÝ FÓLK

Illa de Wrangel, 29 de gener 1969

Una cançó pot ser un reducte de pau. No obstant això, més gris no ha pogut ser, avui, el dia. De matinada, una bandada cridanera d’ocells m’ha despertat. Un fenomen ben estrany per aquestes dates ací al nord.

He hagut d’escalfar el café i iniciar les rutines diàries. Sense taronges, doncs el transport de vitualles duu uns dies d’endarreriment. Han comunicat tan sols que en millorar les condicions climatològiques ho intentaran.
He mirat el rebost i tinc un gran nombre de sobres amb menjars que tan sols és menester mesclar-los amb aigua calenta. La fruita escasseja. Avui faré pa, i amb oli i formatge de cabra passarem.

Amb els peus sobre la taula neta i ordenada – sé qui em renyiria-, però la mirada més enllà de la finestra. El córrer dels núvols baixos s’agafen amb fermesa al dibuix que el pensament meu t’esbossa, Irina.

La conec de fa molts anys, i no cansa la repetició per qui la canta, Zizi Possi. Hom té debilitats emocionals abraçades a certes melodies. Sempre elegant, divina, amb el timbre meravellós. De vegades una cançó val tots els silencis de l’Univers: Mania.

Gaudeix d’aquests petits plaers, col·lecciona’ls en aquesta vida.
La bellesa es manifesta efímera, però el seu record falca la Humanitat i l’ímpetu per reescriure-la.

Irina, tu no em penses, però jo no t’oblide.

 

Cartes a Irina, 48

Fotografia de Cassie Matias a Unsplash

Illa de Wrangel, 28 de gener 1969

En realitat, no cal fer cara de circumstància per adonar-se, Irina, que aquest món rutlla prou malament.

Però és clar que si parlem del món, cal desfer l’abstracció de l’enunciat i posar-li cara, concretar i, per tant, aterrar molt més: els homes i dones som els responsables del present i de tot allò que llegarem a futures generacions. Sí, les persones actuals, no llancem la misèria i responsabilitat als altres, car tots la transpirem. Una mica o prou, més uns que d’altres en són culpables. Uns per actuar, la resta per l’omissió.

La literatura, Irina, es fonamenta en la realitat, però aquesta darrera -per més sucosa que se’ns presente aquella- sempre anirà per davant uns passos. La Realitat ens incrimina. No és un problema matemàtic o tècnic  el d’aquest món que es desfà, sí, en canvi, un problema moral que cal solucionar.

Ací dalt, des de l’Àrtic, el planeta pot ser analitzat d’una faisó distinta a la manera comuna de fer-ho, amb uns paràmetres molt menys encotillats que des d’altres latituds properes als tròpics o zones temperades.

Observem les catàstrofes ambientals i les causes per les quals són produïdes. Observem el tracte personal dels individus i el tracte de l’àmbit dels negocis,  el dels països i dels seus dirigents, responsables polítics i morals. La política, aqueixa noble passió humana d’ordenar i promoure la vida, massa enverinada i càustica s’ha tornat. Miserables molts dels qui diuen representar-nos!

Fan pena tots els seus escarafalls que tan sols apunten al narcisisme més estúpid i barroer. No proposen solucions, tan sols lladren tot creient que quant més soroll, tanta més raó tindran: quins efluvis surten dels cors per on parlen! Putrefactes!

Una enganyifa, una gran estafa aquella que la humanitat s’ha d’empassar Irina!

M’exaspera l’estupidesa amb què s’embolcallen i l’infantilisme a què ens someten.

Irina, inventa’t una melodia, projecta-la als núvols que ara mateix mire!
Que exorcitze els sorolls d’aquesta púrria ineficient i creguda imprescindible.

Senzilla, delere la teua llum. L’esperaré ara, qualsevol dia…

Cartes a Irina, 47

Fotografia d’Adam Excell a Unsplash

Illa de Wrangel, 27 de gener 1969

Irina la solitud no es mata; més aviat es viu. No podem fer canvis en aquest negoci del viure; alguns se’ns escapen de les mans.

Així que, passat el capvespre d’ahir, he volgut caminar cap a l’oceà. Són uns 12 quilòmetres i avui l’oratge s’ha aixecat de bon humor, tot i que per aquests indrets no cal refiar-se’n.
Vaig equipat per si de cas i, quan surts de casa, sempre has de dur motxilla, roba d’abric, tenda i sac.

Hi ha un silenci rude, diria violent que resta trencat per les vibracions del gel sobre el que camine. La monótona respiració, els passos sords  m’acosten a la platja on percep  uns rétols que l’evidencien. Ja els veig. Duc quasi tres hores de camí i tenim més llum que penombres.

A la fi de gener no hi ha ones. Algun albatros perdut dibuixa ombres sobre el gel, però no hi ha cap diferència entre el terra ferm ara glaçat i l’oceà duríssim que endevina la primavera. Caminar sobre aquest mirall infinit ha esdevingut exercici per reconéixer allò minúscul que sóc.

Ja veus com el treball m’imposa solitud, però també em regala la reflexió, escriure’t aquestes lletres. Irina, no hi ha cap excel·lència en la vida del humans, però sí que ens distingeix el sentit i direcció, la tria amb qui volem compartir-la. I l’odi o la bondat del nostre tarannà, les accions a realitzar.

Amb les paraules el món pot ser entés; també, per elles, pot ser menyspreat o estimat.
Vet aquí aquesta humil responsabilitat: llegar bellesa i esperança. Amb senzillesa i confiança, no en conec cap altra.

Tornar a casa del passeig, el sol callat, el temps viscut, tot un plaer. Te’l dese embolicat, allunyat d’himnes i banderes, en un somriure.

Irina, si et plau, desplega’l.

Cartes a Irina, 46

Fotografia de William Justen de Vasconcellos a Unsplash

Illa de Wrangel, 26 de gener de 1969

Les melodies en to menor són més tranquil·les i melangioses, guaridores d’aquesta ànima meua. Ho he pogut experimentar al llarg d’aquest regal de vida, però avui una vegada més.

Sobre les 15:35 he tingut una lluita brutal amb adreces mac dels perifèrics informàtics i IPs, car una ventada ha trencat el pal de la parabòlica que estavellada sobre el glaç del sostre i tot seguit pel terra ha esdevingut una acordió.

Ha estat una lluita sense descans contra el vent feridor que em clavava els ullals a les galtes i les mans semblaven membres morts amb rigor marbrenc. No hi havia forma d’enllaçar cap mínima sensibilitat. Tot sol, amb perns llargs, femelles, virolles i brides extralíriques, he hagut d’instal·lar-ne una de nova.

Vaja Irina, una feina de passamaneria poètica 3.0.

L’antena d’1,50 de diàmetre arreplegava tota la tristesa del món i vents d’esglai.

Així que en entrar a l’esfera, escalfament de mans i rentat del rostre,  nova configuració del sistema i perifèrics per xarxa, i, al capdavall, soterrament de la misèria acumulada al Web Profund.

Connectat amb el món i amb aquesta simfonia de Rakhmàninov surant per casa, t’he pensat d’una irisació adolescent: una dona meravella, el rostre d’alegria.

Cartes a Irina, 45

Fotografia de Dawid-Malecki a Unsplash

Illa de Wrangel, 25 de gener 1969

He escrit moltes cartes manuscrites en aquesta vida, Irina.

Als parents, amics, en l’adolescència, la joventut, durant els mesos de servei militar, a persones empresonades… He escrit cartes no lliurades i d’altres perdudes, aquelles desades als bancs dels parcs solitaris d’hivern de les ciutats més diverses. Lletres de les quals no mai he sabut res més.

Ara t’escric tot i que, potser, no mai les lliges. Hi ha alguna possibilitat mínima, accidental, que pogueren arribar als teus ulls.

Sé que algun dia et veuré pels carrers i el sol ens acaronarà les mirades. No podré comptabilitzar-te el nombre de mots, ni les expressions o modismes, ni les subordinades de relatiu, ni els temps verbals emprats, ni els adverbis de l’esperança que hi he dipositat. No podré.

Tots els subjectes i predicats han volgut acostar-se al teu cor; i també el cervell ha volgut connectar les sinapsis perquè l’emoció t’assossegue.

No ha hagut cap altra pretensió. Sí la més gran i absoluta llibertat de ser jo mateix, amb límpid traç davant teu, la resta em despreocupa. Ni cites, ni publicacions, ni elogis, ni egòtiques consideracions.

Ballen les lletres joioses en la seua nuesa, relaten el desig més milotxa de benestar per a tu. Aquesta pau, alhora arrela i s’enlaira per compartir-la amb tothom.

Teua, també ho és. Com aquestes mans d’afecte.