La Vilavella d’ahir i d’avui: la font Calda

No fa encara massa temps l’espai de la font Calda era un centre neuràlgic en la vida del poble, lloc de trobada i de relacions tant dels veïns com dels banyistes que anaven allí a per aigua o a prendre la fresca.

En un article anterior, La font tal como raja… o no, (Cliqueu si el voleu llegir) senyalàvem la importància de recuperar la font, aconseguint que torne a brollar aigua. Va ser l’any 1998 quan l’Ajuntament realitza les obres de canalització de l’aigua de la font Calda cap a 12 sortidors repartits pel poble, això provoca que no es mantinga el suficient cabdal perquè brolle aigua contínuament. Aquest dissortat fet portà com a conseqüència que la gent deixara d’acudir a la font, i si abans era un espai amb molta vida, ha esdivingut un lloc buit. Actualment la Glorieta és un espai rehabilitat al voltant del Museu, però per a completar la seua recuperació falta que la font Calda torne a brollar.

la-font-3-1925

la-font-4

La font mil·lenària que ha sigut  fita i emblema identificador de la Vilavella, motiu d’orgull dels veïns, ara és una font eixuta, un espai mort, sense vitalitat. L’ajuntament hauria de posar entre les seues prioritats urbanístiques la seua recuperació i revalorar-la.

A part de la pèrdua de la funció de la font, les fotografies mostren un considerable canvi en la seua trama urbanística i es constata la brevetat temporal del nostre paisatge urbà. Som poc amants de mantindre la tradició urbanística, ni tampoc estimem el nostre patrimoni arquitectònic. Resulta curiós que quan en els debats públics apareixen defensors de “les tradicions” sols fan referència a alguna d’elles, i no precisament les més cíviques, oblidant-se de la resta com la nostra llengua i cultura, la nostra música, el patrimoni urbà i natural, l’esportiu,  com la galotxa, etc.

la-font-1

la-font-2Primer va ser la demolició als voltants de 1942 del balneari del Cervelló i la construcció en el seu lloc de cases particulars. Cent anys justos va existir el balneari i el seu enderrocament inicia el camí que seguiran la resta, excepte el de Monlleó, l’actual balneari. L’any 1985 l’ajuntament d’aleshores decideix, en una mostra més de la falta d’estima i valoració del ric patrimoni dels balnearis, enderrocar l’edifici situat al costat mateix de la font, la Presa d’Aigües, antic bany del Comú, bastit al segle XVIII.

Ara és una mena d’espai obert amb una caseta de dubtós gust estètic, resguard del cobrador de l’aigua quan es la cobraven als forasters que venien a omplir les seues garrafes. De les antigues estructures dels balnearis en aquest entorn s’ha salvat, perquè havia tingut en el seu temps usos religiosos, l’oratori del balneari del Cervelló, actual entrada i primera sala del Museu Municipal.

fontcalda-1-copia

fontcalda-1

En front de la font Calda destacava la casa de “les Cavalleres” amb un jardí que lluïa un esplendorós gesmiler i que ha esdevingut el solar d’una  una finca de pisos. En el contrast de fotografies també s’observa la casa cantonera amb el carrer Cova Santa, d’estil modern amb grans finestrals que deixa entreveure un estudi d’arquitectura. En el baix d’aquesta casa estava la clínica del metge D. Roberto i posteriorment de Joan Arrufat fins l’any 1983 quan es traslladà a l’edifici anterior a l’actual Casa de la Cultura “Manuel Vicent”.

Veïna a aquesta casa encara es manté en peu l’antiga casa dels Lessús, construïda als inicis del segle XIX. Una casa enigmàtica, i enorme, per a ser la residència estival d’aquesta família de procedència francesa. Durant els anys 50 al primer pis es va instal·lar una escola de xiquets i en els seus baixos  una escola d’alfabetització dels espardenyers.

El ric patrimoni arquitectònic perdut dels balnearis existents a la Vilavella i del qual sols ens queda la memòria fotogràfica, ens porta a la reflexió sobre la inconsciència d’anteriors ajuntaments que no van saber protegir-lo, així com la importància  que l’autoritat municipal planifique urbanísticament amb racionalitat, prioritzant el manteniment del patrimoni i no la seua destrucció. Per aquest motiu demanem a l’Ajuntament actual que tinga entre les seues preferències la recuperació de la font Calda i que de nou torne a brollar aigua de les seues canonades, com sempre ho ha fet durant temps immemorials.

Joan Badenes

Fotografies J. Escrig i arxiu E. Escrig.

Anuncis

Manuel Almela a la Glorieta estant

Joan Antoni Vicent Cavaller

scan2015-936

Fotografia, 9 x 6’5 cm.  Al revers: Tarjeta Postal. Pèrdua de suport a l’angle inferior dret, restaurat per Juan Escrig. Arxiu fotogràfic de Consuelo Sanahuja Romero (Consuelo Petrus). Sense data, probablement, 1940-42. La cronología l’hem obtesa a partir de l’edat del representat i de l’estat de deteriorament de la fonda del Cervelló, degut als efectes de la guerra.

Quan Josep Vicent Arnau Sanahuja, fill de Consuelo,  me la va mostrar vaig pensar: aquesta instantània mereix un comentari, car no estem davant d’una fotografia convencional, independentment d’algun desencert en la composició o la llum. Intentaré raonar aquesta percepció.

El fotografiat, Manuel Almela Capella, va nàixer l’any 1914. Fill de Vicente Almela i Teresa Capella, propietaris de l’històric  balneari del Canonge, també nomenat d’Almela. El matrimoni va tindre cinc fills més: Vicente, Teresita, Rosa, Maties i  Antonio. Manuel va treballar al balneari, en concret de xofer del micro-òmnibus que baixava a l’estació de trens de Nules. Fins que va ser mobilitzat durant la guerra i traslladat a les rodalies d’un Madrid assetjat, enquadrat en l’exèrcit republicà. Aquesta circumstància, aleatòria, va comportar que patira represàlia en acabar el conflicte bèl·lic. Va treballar durant la postguerra al balneari de Monlleó, seu de l’Agrupació de Balnearis. Es va casar el 1945 amb Consuelo Sanahuja Romero. El matrimoni va tindre tres fills: José Manuel, Consuelo i Matilde. Manuel Almela Capella va morir el 25 de febrer de 1952, als 37 anys, ben jove.

La fotografia pertany a la vesprada. A la composició, Manuel  emergeix en un primer plànol, molt potent. Millor si hauria estat fotografiat de cos sencer (o de mig cos), però, tal vegada, el fotògraf cercava no seccionar  la frontera de l’hotel del balneari. De fet es degué inclinar per a efectuar la disparada. Manuel apareix seriós, és possible que la llum frontal li molestara un poc. Va vestit molt correctament, amb el pantaló ben planxat. Voltat del sotabosc del jardí.

 Tot normal. El que ens sorprèn, tanmateix,  és el joc geomètric que conformen els tres edificis emplaçats a la seua esquena: el llavador, l’oratori i la fonda. Apreciem una subordinació de la tríade, part inferior per al llavador, central per a l’oratori, coronament per a la fonda. Però, també, una interacció molt evident. Al llavador, línies verticals -els pilars-,  suporten el sostre. A la resta, línies en direcció obliqua, i ensems contraposades -cornisa de l’oratori i frontera de la fonda-,  confereixen al conjunt una sensació de convulsió i vitalisme. A  banda dreta, unes rames d’un arbre del jardí de Cervelló  -probablement un lledoner-, estableixen un contrapunt de naturalesa a l´immoble. En conjunt, una contundent escenografia.

Fins ací el comentari. Però podem anar un poc més enllà, i preguntar-nos: com va ser possible que la fonda de Cervelló fos derrocada, poc després d’acabada la guerra ? Un edifici sòlid, relativament ben conservat, harmònic, racionalista, exempt, emplaçat al voltant de la mítica font Calda, que comptava amb un jardí propi d’esplai, més una glorieta al davant.  Amb possibilitats d’expansió, car estava situat als afores del poble… La resposta, molt senzilla:  sovint, els criteris dels necis acaben desplaçant les opinions de la gent assenyada. Car no vacil·len en emprar procediments espuris per tal d’aconseguir els seus objectius. És el que va ocórrer en aquest cas, per a dissort de la nostra vila.

Embolic a l’hospital. Una rocambolesca història de guerra.

img193

A l’esquerra  el balneari de Galofre, al centre el de Ca Petit i a la dreta el de Florencio Monlleó. Aquests dos últims formen l’actual Balneari de la Vilavella.

img188

Balneari de l’Estrella.

Durant la guerra Guerra Civil els establiments balnearis de la Vilavella foren transformats en centres hospitalaris. Els republicans se n’adonaren de les possibilitats dels locals, provistos de llits i amb unes condicions higièniques més que acceptables, i amb poques modificacions els passaren del sector hostaler al sector sanitari. Galofre, la Estrella i Cervelló acolliren a poc a poc malalts i ferits de tot arreu de la zona republicana.

img046

Balneari del Cervelló

A l’Arxiu General Militar d’Àvila, amb la signatura C-2920/5, es conserva un document classificat com “documentación incautada” titulat Informe sobre el hospital de Villavieja de Nules – Agrupación 3 – Castellón i datat l’any 1937. L’escrit fa referència a l’estat de malestar que regnava entre els facultatius i el personal sanitari a causa de l’enfrontament entre el director i l’exdirector del centre. Es tracta, per tant, d’un document redactat pels republicans que, per circumstàncies desconegudes, va passar a mans dels franquistes.

L’escrit, que no porta cap signatura, ni cap capçalera que permeta identificar el seu autor o l’organisme concret d’on emana, tot i que per algunes anotacions sembla vindre de les Joventuts Socialistes Unificades -JSU-, deixa vore un forta lluita de poder i personalisme entre els dirigents del centre.

Males pràctiques

L’inici del text, resulta ja ben aclaridor: “Desde hace algún tiempo vienen ocurriendo en este Hospital algunas anormalidades que influyen sobremanera en la buena marcha de él, redundando en perjuicio de los enfermos. Estas anomalías se deben a la existencia de dos grupos contrapuestos, uno capitaneado por el director Dr. R. y otro por el primitivo director Dr. P.”

Aquest enfrontament entre els doctors es complica a mesura que anem llegint. A poc a poc entren en acció més personatges que van lentament embolicant la troca, així, trobem que sobre el dit doctor R exerceix un forta influència “una enfermera llamada E. y un practicante llamado T. S.” i segueix assegurant que part del malestar es deu també “en estos últimos tiempos, a la actitud del Delegado de Sanidad de Castellón”.

Un autèntic “culebró”

Tot l’escrit està plé d’acusacions cap al director de l’hospital i a “la enfermera E., cuyo carácter la ha hecho incompatile con las demás compañeras.” Arriba fins i tot a fer un minuciós anàlisi del director, la infermera i el delegat de sanitat, sense estalviar adjectius. Així, al director Dr. R. el qualifica de “hombre sin energía unas veces y otras con demasía. No atiende debidamente a los hospitalizados y sigue a ojos cerrados las sugestiones de su novia E.”.

La infermera E. és qualificada de “cínica y vengativa. Sufre con frecuéncia ataques de nervios de tipo histérico. Ha chocado con todas las enfermeras hasta el punto que tuvo que ser separada del servicio de enfermos y destinada como auxiliar en la administración.”

Al Delegat de Sanitat també li encolomen males crítiques ja que “opina que los hospitales de esta província no son de Sanidad Militar porque no los han pagado y si se ponen tontos los cierro y en paz’, ha asegurado.”

Corrupteles

Les denúncies fan també referència a pràctiques corruptes de la direcció del centre, així, s’assegura que com l’hospital no disposava de Rajos X “fué necesario recurrir al Dr. S., hermano del practicante antes mentado, y el cual una vez por semana se traslada a Villavieja en su coche”

Aquest doctor S., segons l’escrit, utilitzava també un cotxe oficial amb xofer per als seus serveis particulars a València i, a més a més, furtava gasolina “jactándose el referido doctor de tener en su casa almacenados 200 litros.”

En resum, tot un seguit de crítiques i acusacions que demostren que no devia existir un clima precisament de cordialitat al centre hospitalari. El text, finalment, demana que tots aquest personatges sigues destituïts i les seues places ocupades per altres professionals.

Nel.lo Navarro

Les fotografies formen part del llibre “la Vilavella, Memòria fotogràfica”

La Font Calda, tal com raja,…o no.

LA FONT CALDA 001

 

La foto, feta abans de 1998, mostra la Font Calda (calenta en contraposició a la Font Freda, però que entre nosaltres sempre li hem dit “la font”), tal com rajava amb els seus dos ullals, com sempre ho ha fet i com l’han coneguda moltes generacions de vilavellers, brollant aigua en abundància. A ella acudien els veïns i veïnes del poble, els banyistes dels balnearis i els forasters a omplir els seus cànters, botiges, o més recentment amb les garrafes de plàstic. Un lloc, a més a més, ple de vitalitat ja que era el lloc de trobada i de relacions del personal que acudia a la presa d’aigües.

Una font mil·lenària (tenim constància de la seua existència en les restes arqueològiques romanes trobades en el santuari de santa Bàrbara) que ha sigut un espai emblemàtic de la Vilavella com a poble balneari que era.

El seu cabdal , eternament inalterable, satisfeia la set i les necessitats aquoses de la població i l’aigua sobrant feia cap al llavador i d’ací a regar els horts més propers.

Tota aquesta immutabilitat va quedar trasbalsada, esdevenint pràcticament una font eixuta, sense broll, quan l’any 1998, l’ajuntament del moment va decidir desenvolupar el projecte d’acostar l’aigua de la font per tota la vila equidistancialment, repartint el seu cabdal, calculat en 100 litres per minut,  en dotze sortidors. L’obra va tindre un cost de 16.700.000 pessetes, al voltant dels 100.000 euros actuals.IMG_5499El resultat d’aquesta inoportuna intervenció ha sigut el que ens mostra aquesta fotografia, una font seca, sense vida, on per a que rage un esquàlid regalim d’aigua cal prémer el botó d’una aixeta. El malencert ha convertit l’antiga Font Calda en un sortidor més i a malmès un emblema etern del poble que ens identificava davant la resta del mon.

Tampoc l’aigua que ofereixen els dotze sortidors repartits pel poble és la procedent de la Font Calda ja que està barrejada amb la del pou que abasteix aigua a les cases del poble.

Vist el penós  desenllaç, calia haver avaluat millor les conseqüències d’aquella obra i haver fet cas dels vells consells que diuen que “on l’aigua brolla, millor no tocar-ho”. Però ara el mal ja està fet i aquesta realitat salta als ulls des de aquesta fotografia, una imatge de l’antiga font  aspra, eixuta. La  Font Calda sense vitalitat, en defallida.

IMG_5501

 

L’ Associació de Veïns de la Vilavella demana a l’actual ajuntament que amb les oportunes obres de recuperació torne l’antic esplendor a la Font Calda i reviscole el paratge insígnia del nostre poble, fent que de la font brolle de nou vigorosament l’aigua calda. Com sempre ho ha fet.

Associació de Veïns de la Vilavella  (AdVV)

Els balnearis de la Vilavella i la publicitat

Els balnearis han sigut des dels seus inicis un element dinamitzador de l’economia de la Vilavella. L’aigua, els banys, han atret gent de tot arreu que ha vingut a passar al poble temporades, curtes o llargues. Per atendre les necessitats d’estes persones s’han efectuat inversions, és a dir s’han posat en marxa negocis, que han creat llocs de treballs, relacionats directa o indirectament amb l’aigua. En definitiva han generat, des d’un punt de vista netament capitalista, riquesa.

Els propietaris del negoci de l’aigua, per tal d’augmentar el volum de visites als seus balnearis, des de ben antic han fet publicitat de les seues instal·lacions a través de tots el mitjans possibles. Un d’estos mitjans ha sigut la premsa escrita. Als diaris de tot España troben de manera generalitzada des de finals de segle XVIII propaganda dels banys i les aigües de la Vilavella.

Estos anuncis, a banda de complir amb la seua missió de fomentar el negoci, han fet popular des de fa molts anys el nom del  poble per tot arreu de la geografia espanyola i altres països d’Europa.

Fer una relació de les velles propagandes publicades als diaris faria molt llarg este article, per tant ens centrarem en una publicació, el ANUARIO-GUIA DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN per tal de vore com es tractava el tema. Este anuari, tot i que es publicava a Castelló, es podia trobar a tota Europa i fins i tot a d’altres continents, ja que es repartia per la majoria de les delegacions consulars espanyoles.

“BALNEARIOS”

Hem triat a l’atzar l’anuari de l’any 1922 i en l’apartat dedicat a la Vilavella, en la secció de balnearis i altres negocis relacionats, informa de la qualitat de “aguas termo-minero-medicinales, hasta 44 grados centígrados de temperatura, recomendables contra el reumatismo, artritis, gota, parálisis locales, emiplegia, erisipelas crónicas, herpes, úlceras, acciones sifilíticas, asma, tos crónica, histerismo, cólicos, gastralgias, flatos, inapetencia, ictericia, clorosis, flujos y enfermedades de la matriz.”

Fonda del Cervelló,1930

Fonda del Cervelló, 1930

 

Tarjeta postal, 1904.

Tarjeta postal, 1904.

 

 

 

 

 

 

 

 

A esta declaració de les bondats de l’aigua segueix una relació d’establiments: “LA ESTRELLA, de Pedro López y López. Hotel y teatro. / CERVELLÓ, de Francisco Gras, S.A. Hotel. / SAN JUAN BAUTISTA, de Francisco Represa. Hotel. / SANTA BÁRBARA, de Cayetano Blat. Fonda. / NUESTRA SEÑORA DE LIDÓN, de Domingo Galofre. Fonda. / VIUDA DE FLORENCIO MONLLEÓ. Fonda. / SAN JOSÉ, de Santiago García. Fonda. / JUAN PLA CANO. Fonda. / MIRAMAR, de la Viuda de Pedro Alcázar. / EL CANÓNIGO, de Vicente Almela.”

Dos anuncis a pàgina completa segueixen a esta relació. Un d’ells lloa les bondats de l’aigua de la font Calda y dels diferents pous que hi ha als establiments balnearis i anuncia la temporada oficial “del 15 de mayo al 15 de junio y del 15 de agosto al 10 de octubre”L’altre anunci publicita al balneari de San Juan Bautista “abierto todo el año en virtud de R.O. de 20 de abril de 1892”. Els dos anuncis els reproduïm seguidament per facilitar als lector el seu contingut.

publi balnearis b

publicitat balneari

Article de Nel.lo Navarro

Inauguració del Museu de la Vilavella

El passat dissabte 28 de març va ser inaugurat oficialment el Museu de la Vilavella. Un moment llargament anhelat doncs feia ja temps que el continent, es a dir l’edifici,  estava preparat per a rebre el contingut, es a dir les peces que son les que  forment realment el museu. També allí estava esperant des de sempre  la peça per a mi més important com és el propi llavador. Tota una joia. No crec hi haja arreu un museu bastit sobre un antic i encara actiu llavador amb cent anys d’història i per on ha passat el treball i sacrifici de la dona vilavellera al llarg del darrer segle.

Tal com escriu Manuel Vicent en Contra Paradís:

“El llavador públic estava al costat de la Glorieta i allí les dones, alineades davant la pedra, rentaven la bugada familiar. Amb el sabó de sosa lluitaven contra la suor dels calçons, pantalons i camises dels llauradors”.

IMG_1138

Àlbum fotogràfic de la inauguració del Museu de la Vilavella      ( clicar damunt )

L’acte va estar presidit per José Luís Jarque, alcalde de la Vilavella, per Serafín Castellano, delegat del Govern a la Comunitat Valenciana i altres autoritats i alcaldes de pobles veïns. L’un i l’altre van fer ús de la paraula emfatitzant sobretot la importància de la cultura com argamassa fonamental per a fer poble.

A la fi dels parlaments un obsequi recordatori va ser lliurat a les persones que més directament, algunes de forma altruista, han participat en aquest projecte:

Joan Antoni Vicent Cavaller

Les germanes Imma i Beatriz Traver

Lucas Segarra

Joan Antoni Vicent

i altres col·laboradors de museus de Castelló no presents en l’acte.

Posteriorment tan les autoritats  com la resta de gent del poble assistents a l’acte van fer una visita guiada per el museu, incloent-hi l’antic oratori així com el llavador.

El museu, ha estat dissenyat per l’arquitecte Leonardo Omar i sent Luis Alba l’aparellador de les obres. S’ha finançat amb els diners del tan criticat pla E i construït per obrers, pintors, ferrers i fusters del nostre poble.

En properes edicions del blog presentaré un àlbum fotogràfic resum de les obres del museu des del seu inici fins a la seua finalització.

 

Fotografies i text   Joan Antoni Vicent

Sobre les aigües termals de la nostra vila.

fachada2000pxDes de l’Agrupació de Balnearis de la Vilavella volem donar les gràcies a la Real Acadèmia de Farmàcia per haver escollit la nostra localitat, la Vilavella i les nostres aigües termals com a centre dels seus estudis anuals, taula rodona i publicació dels mateixos en breu.

El passat 5 de març se celebrà en la Reial Acadèmia de Farmàcia de Madrid una taula rodona sobre el Balneari de la Vilavella. En l’acte es tractaren i presentaren estudis rigorosos sobre temes tan interessants per a la nostra població com història i generalitats, climatologia, hidrogeologia de les aigües del Balneari  i de la població, i anàlisi de la radioactivitat en les aigües termals.

El proper 23 d’abril tindrà lloc la presentació i posterior taula rodona de la resta d’estudis realitzats sobre la Vilavella i les seues aigües termals.

La presentació i taula rodona, s’inicià amb l’estudi sobre història i generalitats, a càrrec de la Doctora Mª del Carmen Francés Causapé, Acadèmica de Número de la Real Acadèmia Nacional de Farmàcia, on parlant de la nostra vila ens narrà de ” l’existència d’una deu d’aigua al peu de la montanya de Santa Bàrbera, la Font Calda, donà lloc  als primers assentaments prehistòrics i, posteriorment, a la construcció d’un santuari hispano-romà relacionat amb les aigües medicinals. Pel que fa a l’origen de la població, Vilavella és d’origen romà encara que el germen de l’actual població cal situar-lo en l’època de l’ocupació musulmana que s’assentà al castell que es va rendir  al rei Jaume I d’Aragó en 1238. A principis del seglo XIII se fundà la Pobla Nova de Nules, origen de la ciutat de Nules, raó per la qual també s’ha conegut aquesta localitat amb la denominació de Vilavella de Nules. L’antic castell medieval era cap de la Baronia donada per Jaume I a Guillem de Montcada en 1251 que comprenia Vilavella i diverses alqueries. Extingit el senyoriu dels Montcada, el feu passà en 1314 a Gilabert de Centelles i és en aqueixes dates quan se funda la població actual de Nules, tot restant la població morisca en el nucli de Vilavella de Nules fins la  seua expulsió en 1609. Dos anys més tard, el Marquès de Nules, Cristóbal de Centelles, repoblà la Vilavella de Nules amb 29 caps de família”.

Piscina2000pxDesde l’Agrupación de Balnearios de la Vilavella queremos dar las gracias a la Real Academia de Farmacia por haber escogido nuestra localidad, La Vilavella y nuestras aguas termales como centro de sus estudios anuales, mesa redonda y publicación de los mismo en breve.
El pasado día 5 de marzo se celebró en la Real Academia de Farmacia en Madrid una mesa redonda sobre el Balneario de Villavieja. En el acto se trataron y presentaron los rigurosos estudios sobre temas tan interesantes para nuestra población como, Historia y generalidades, climatología, Hidrogeología de las aguas del balneario y de la población y análisis de la radioactividad en las aguas termales del balneario.
El próximo 23 de abril tendrá lugar la presentación y posterior mesa redonda del resto de estudios realizados sobre La Vilavella y sus aguas termales.

La presentación y mesa redonda, comenzó con el estudio sobre Historia y generalidades, a cargo de la Dra.Mª del Carmen Francés Causapé, Académica de Número de la Real Academia Nacional de Farmacia, en donde hablando sobre La Vilavella, nos contó que
“La existencia de un manantial de agua al pie de la montaña se Santa Bárbara, la Fuente Calda, dio lugar a asentamientos prehistóricos y más tarde a la construcción de un santuario hispano-romano relacionado con las aguas medicinales. En cuanto al origen de la población, Villavieja es de origen romano aunque el germen de la actual población hay que situarlo en la época de la ocupación musulmana que se asentó en el castillo que se rindió al rey Jaime I de Aragón en 1238. A principios del siglo XIII se fundó la Puebla Nueva de Nules, origen de la ciudad de Nules, razón por la cual también se ha conocido esta localidad con la denominación de Villavieja de Nules. El antiguo castillo medieval era cabeza de la Baronía donada por Jaime I a Guillem de Montcada en 1251 que comprendía Villavieja y diversas alquerías. Extinguido el señorío de los Montcada, el feudo pasó en 1314 a Gilabert de Centelles y es en esas fechas cuando se funda la población actual de Nules, quedando la población morisca en el núcleo de Villavieja de Nules hasta su expulsión en 1609. Dos años más tarde, el Marqués de Nules, Cristóbal de Centelles, repobló la Villa Vieja de Nules con 29 cabezas de familia”.

Notícia aportada per Ana Caballer Almela.