ENTREVISTA A VICENT ZARAGOZA , ÚLTIM ESPARDENYER DE LA VILAVELLA

Carlos Cuesta i Martínez

L’últim espardenyer de la Vilavella ensenya als veïns amb tallers i cursets, : «L’espardenya és una afició que em dóna vida»

Vostè va aprendre mirant als qui feien espardenyes?

Quan vaig començar no tenia els coneixements que tinc ara. T’ensenya el treball. Si estigueres nou anys al meu costat de ben segur que aprendries, perquè en veure-ho  et preguntaries per què fa açò, per què fa allò, per què fa aquest cordell així…

Quant de temps porta vostè fent espardenyes?

Vaig començar a fer espardenyes quan em vaig jubilar. El meu ofici sempre ha sigut ser obrer i després de jubilar-me, com vaig al bar i no m’agrada jugar a res, vinc ací a casa i per a mi és una distracció. Però és una distracció de la que no es pot viure, perquè unes espardenyes xicotetes costen tres o quatre hores de fer, a banda de tot el material que utilitze per fer-les. Ara el material me’l porten a la Cooperativa Sant Josep. Abans la gent també utilitzava l’espart per al camp: per fer tomateres, galeres… però ara la gent utilitza plàstic perquè és més pràctic.

Per què va començar a fer espardenyes?

No m’agrada molt llegir, sóc molt actiu i m’agrada fer coses així que vaig començar a fer gàbies quan em vaig jubilar. Durant un any o dos vaig estar fent gàbies fins que em vaig fartar, així que la meua filla menuda em va proposar fer espardenyes. En un principi vaig dir que no, perquè no tenia les ferramentes necessàries, però la meua dona guardava les de son pare en un sac. A més de les de la meua dona, he demanat ferramentes d’abans de la Guerra Civil a gent del poble a canvi de fer-los espardenyes.

Foto antiga exposada en la Casa-Museu dels Espardenyers

Quanta gent es dedicava a fer espardenyes en la Vilavella?

Tot el poble. En totes les cases feien espardenyes, excepte alguna casa que tindria tres o quatre fanecades i podien viure amb això. Mon pare era un obrer que treballava a la fàbrica Segarra, però de nit com guanyàvem pocs de diners, també feia espardenyes per vendre-les. Vam sobreviure i malviure.

Com funcionava la cooperativa dels espardenyers?

Antigament, com no hi havia màquines, abans i després de la Guerra Civil hi havia una cooperativa que estava al carrer de la Cova Santa. Els homes portàvem allí les espardenyes i hi havia una camioneta que anava a repartir-les i, a la tornada, portava espart.

Quan va tancar la cooperativa de la Cova Santa?

A la dècada dels seixanta es va deixar de fer espart, tant la cooperativa com la resta d’espardenyers, perquè ja no comprava ningú. Molta gent va tirar les ferramentes i jo les he anat recopilant. Aquestes són d’un dels últims espardenyers, el tio Ismael.

Maquinaria i ferramentes.  Casa-Museu dels Espardenyers

Per què la gent ha deixat de fer espardenyes?

L’espardenya va desaparèixer perquè dedicant-te una sola setmana a altra feina guanyaves el mateix que un mes treballant l’espart. A més que treballant en empreses estàs assegurat i l’espardenyer com a molt tenia el suport de la cooperativa i no era suficient per sobreviure. Patien molta fam.

Aleshores, vostè pensa que l’ofici de l’espardenya s’ha perdut perquè és molt d’esforç i no es guanya quasi res?

Clar. És més, quan vaig començar a festejar van començar a explotar la mina del poble, la fàbrica de Segarra de la Vall d’Uixó i a fer pous de regadius i grans obres per part de l’Ajuntament. En aquell moment ja em dedicava a l’obra i tenia dos borregos per sobreviure perquè no es guanyava res de bo. Vaig començar de peó, i de peonet guanyes tres i no res. Abans era tot un desastre. Jo sóc músic, i un dia tocant a les falles de València quan era jovenet vaig entrar en un magatzem per anar al bany. Allí vaig vore grans motles de ferro i de vidre i em van agradar tant que quinze dies després vaig buscar un lloc per posar-me a treballar com talliste.

On jo treballava feia falta gent així que li vaig dir al meu sogre, que era espardenyer, que vinguera a treballar com peó amb mi per vore si guanyava més diners. L’home va baixar a Nules a treballar amb mi i en una sola setmana va guanyar més que tot un mes fent espardenyes. I el que li va passar al meu sogre va passar a gent de tot el poble, però en altres oficis: la mina, la taronja, la construcció, la fàbrica Segarra…

Per què s’utilitza l’espart com material per fer espardenyes?

L’espart ve dels romans, perquè abans no hi havia màquines i era tot artesanal. Primer van començar a fer espardenyes de pell d’animal, després van trobar la planta a la muntanya. L’espart és una planta silvestre, no es cultiva. A l’espart li agrada un tipus de sòl concret, per exemple ací no creix bé, però en Albacete, Múrcia i Almeria és on es troba el terreny adequat per criar-lo.

L’espart s’ha de manipular abans de fer les espardenyes?

Quan l’espart es cria està silvestre i dur, per tant s’ha de picar en unes pedres picadores. L’espart picat es dobla, el cru no. Fa poc van inaugurar unes davant l’ermita de Sant Sebastià, però les més importants eren les cinc que estaven al Barranc que eren tan grans que entre dos homes no podien abarcar-les. Per picar-lo abans s’utilitzaven masses i altres ferramentes, però ara ja el piquen amb màquines.

Ferramentes, bancs i maquinaria emprada en la confecció de l’espardenya. Casa-Museu dels Espardenyers. ( Joan A. Vicent)

Quines ferramentes utilitzes?

Les agulles grans s’utilitzen per fer les soles i les agulles xicotetes per fer les cares i els talons de les espardenyes, perquè així és més pràctic. El cavallet és una ferramenta que dona forma a l’espardenya i té unes marques per a les talles. El cusset serveix per foradar l’aixereta. El metre és imprescindible perquè segons el tamany de l’espardenya hem de tallar el fil i utilitzar més o menys cordell. El mulladoret s’utilitza per mullar l’agulla i així travessar millor els cordells.

A banda de l’espart, s’utilitza algun altre material per fer espardenyes?

Actualment hi ha dos tipus d’espardenyes: les de sola d’espart i les de sola de cànem. Els últims espardenyers del poble no feien espardenyes de sola d’espart, des de fa trenta anys que ja no es fan així. El motiu és que sols amb el que costa fer l’aixereta ja costa més que el preu de tot el parell. Sense contar el material, l’aixereta costa una hora o hora i mitja d’elaboració i cobre el parell d’espardenyes per vint euros. Al sorgir les màquines i substituir el treball manual, els últims espardenyers van deixar les soles d’espart de costat perquè no era rentable i es van passar a produir espardenyes de sola de cànem.

Els últims espardenyers compraven ja el cordell i les soles de cànem de fàbrica, perquè aleshores sols has de fer la cara i el taló de l’espardenya, i són més resistents perquè porten goma a la sola i es poden banyar. Les d’espart no es poden banyar perquè es poden desfer. També les de cànem si s’embruten es poden llavar.

Espardenyes fetes per Vicent Zaragoza

Vostè a més de fer espardenyes també ha fet tallers per ensenyar a la gent del poble?

Aquest any vaig estar quinze dies ensenyant a fer espardenyes a la Casa de la cultura. Èxit del tot no ha tingut perquè la feina de les espardenyes s’ha de fer entre hòmens i dones. Per cosir la sola, que està molt dura i molt comprimida, una dona no té prou força per fer-la perquè s’ha d’apretar molt. I totes les que es van apuntar al curset van ser sis o set dones. Antigament els hòmens feien el més pesat, fer la sola i anar a picar l’espart, però primer vaig començar per ensenyar-les a fer cordes. Van aprendre molt ràpid a fer cordes i l’aixereta perquè com estan més acostumades a cosir ho aprenen abans que els homes. Després aprendre a fer cordells els va costar més, perquè en tan poc de temps costa aprendre de fer les coses ben fetes. Finalment els vaig ensenyar a fer les cares i els talons.

Per a mi l’espardenya és una distracció que em dóna vida. Fa dos setmanes vaig ensenyar als mestres que, com són joves tots, desconeixien com es feia l’espart i per què servien les màquines que hi ha exposades al museu. Abans eixes màquines les teníem en totes les cases, però o han desaparegut o se n’han desfet.

Per què als vilavellers ens diuen «lleganyosos»?

Tots els que treballaven amb espart, sobretot a la Vilavella, acabaven desenvolupant problemes a la vista: la conjuntivitis i el tracoma. Com en Vilavella tot el poble feia espardenyes, i el que no feia estava prop d’on les feien, de la pols que es genera al manipular l’espart es fan lleganyes. I els de Nules ens deien “lleganyosos” per eixe motiu, però nosaltres els diem genolluts. Els metges no sabien perquè tots els habitants de la Vilavella eren tan lleganyosos, i era per l’espart. Per eixe motiu jo sempre intente treballar al carrer, perquè em vaig donar compte que abans treballaven les espardenyes baix de garroferes o al carrer perquè l’aire no castigava la vista. L’espart s’ha de treballar en un lloc ventilat.

Postdata

El tio “Tòfol”

Ismael “El Seco”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cal recordar des de aquesta entrada als últims espardenyers que varen precedir a Vicent Zaragoza.  Realment han sigut els tres últims espardenyers que,  abans professionalment i després com a manteniment i exhibició de la seua el.laboració han mantingut viu el món de l’espardenya al nostre poble. 

AdVV

DE LLEGANYOSOS I SUPERVIVENTS

Carlos Cuesta i Martínez

 

«El treball de l’espardenya quina injustícia més gran, calces mitja humanitat i te toca patir fam»

Taulell homenatge als espardenyers que es troba al Barri, camí de l’ermita.

Tots els pobles tenen el seu malnom i en el cas de la Vilavella, una localitat castellonenca als peus de la Serralada d’Espadà de poc més de tres mil habitants, no anava a ser l’excepció. Rodejats per «genolluts» (Nules), «pardals» (la Vall d’Uixó) o «porquets» (Borriana), els veïns de la població de la Plana Baixa llueixen amb orgull el malnom de «lleganyosos». I si poden estar-ne orgullosos és perquè aquest naix de la feina característica que va donar aliment a tantes boques en la cruenta època de la postguerra: l’ofici de l’espardenya.

Aquesta dedicació, ara desapareguda, ja no és un treball rendible, i de les mil persones ―aproximadament el 40% de la població― que es van acabar dedicant a l’espardenya sols una segueix confeccionant-ne, malgrat que per afició i no per motius econòmics.

Vicent Zaragoza ―el tio Saragossa― és l’últim espardenyer, és a dir, l’últim vertader lleganyós. Encara que no ha sigut la seua feina sempre, inverteix el seu temps lliure confeccionant espardenyes de sola d’espart venent-les mòdicament a turistes o veïns del poble: «és una distracció de la que no es pot viure, perquè unes espardenyes xicotetes ―que ven per cinc euros― costen tres o quatre hores de fer a banda de tot el material que utilitze per fer-les».

El tio Saragossa, de setanta-nou anys, va començar a fer espardenyes quan es va jubilar per aprofitar l’elevada quantitat de temps lliure que podia gaudir, i malgrat que no siga una dedicació rendible no dubta en afirmar que «l’espardenya és una distracció que em dóna vida». Va aprendre sense cap tipus de mentor ni orientador, solament observant i mirant com treballaven l’espardenya a casa de la seua dona, encara que en eixe moment no estava interessat en l’ofici, ja que era obrer de vila, treball que l’ha acompanyat fins la seua retirada. «En aquell moment ja em dedicava a l’obra i tenia dos borregos per sobreviure, perquè no es guanyava res de bo», conta.

Vicent Zaragoza

I no solament hui en dia és una feina que dóna un escàs marge de benefici: l’espardenya sempre ha destacat per ser un ofici que generava molts pocs ingressos. «On jo treballava feia falta gent així que li vaig dir al meu sogre, que era espardenyer, que vinguera a treballar com manobre amb mi per vore si guanyava més diners. L’home va baixar a Nules a treballar amb mi i en una sola setmana va guanyar més que tot un mes fent espardenyes», relata l’últim espardenyer de la Vilavella.

Museu-Casa dels Espardenyers

L’escàs benefici que s’aconseguia dedicant-se a l’espardenya donava lloc a que es dedicaren famílies senceres a la producció, xiquets inclosos ja que havien de fer cordells a l’eixir de l’escola, o complementar l’ofici amb altre treball. Segons Verónica Chaves, historiadora i tècnica del Museu Casa dels Espardenyers de la Vilavella, «l’espardenya és un treball, una artesania, que no dóna molts diners. Un parell d’espardenyes costava de produir entre un dia i mig i dos dies sencers a cada espardenyer. Llavors, tenien molts fills i tenien que completar el sou amb altra activitat, normalment la taronja».

Eixa mateixa realitat vivien a casa del tio Saragossa: «Mon pare era un obrer que treballava a la fàbrica Segarra, però de nit, com guanyàvem tants pocs diners, també feia espardenyes per vendre-les. Vam sobreviure i malviure». Per tant, no resulta gens casual que al Barri (el nucli antic del poble i on es va focalitzar la manipulació d’espart i elaboració d’espardenyes a mitjans del segle passat) una imatge de ceràmica dedicada a la feina espardenyera rese: «El treball de l’espardenya quina injustícia més gran, calces mitja humanitat i te toca patir fam».

Fent eixareta

Amb una producció tan exigent i costosa, a causa de la seua elaboració eminentment manual, artesanal i domèstica i un marge de benefici tan limitat ―que fins 1960 no produïa guanys, encara que insignificants― era inevitable que el treball de l’espardenya acabara desapareixent com ho mostra la fallida de la cooperativa dels espardenyers el 1972. «L’espardenya va desaparèixer perquè dedicant-te una sola setmana a altra feina guanyaves el mateix que un mes treballant l’espart», explica Vicent Zaragoza. A més, la mecanització del procés va incentivar l’abandonament de l’espart i l’adopció del cànem per fer les soles de les espardenyes, produïdes industrialment.

Malgrat tot, la incidència de l’ofici de la manipulació de l’espart a la Vilavella és innegable. De gran rellevància a inicis dels anys quaranta i factor clau per evitar una emigració massiva a la postguerra, el treball de l’espardenya ha estat present al poble des de fa segles. En textos dels segles XVI, XVII i XVIII ja es menciona el cultiu de cànem i la presència dels oficis «corder» i «espardenyer» a la localitat. A més, no sols a la Vilavella, la utilització d’espart per fer calcer «ve dels romans» segons el tio Saragossa. «Primer van començar a fer espardenyes de pell d’animal, després van descobrir la planta», explica.

Tanta presència a la història del municipi acaba tenint un gran impacte en la seua cultura i la seua idiosincràsia. Manipular l’espart generava una polseta que s’adheria als ulls dels espardenyers, generant-los problemes oculars ―conjuntivitis i tracoma― i omplint-los la mirada de lleganyes. Aquesta tendència tan pròpia de la població va fer mereixedor el malnom de «lleganyosos» als vilavellers, un cognom propi que identificara els veïns del poble per a l’eternitat.

Pedres picadores de l’espart. Camí de l’ermita.

Si fins i tot el malnom dels veïns de la Vilavella naix d’una feina quasi extingida serà, per tant, responsabilitat dels propis vilavellers fer que no caiga en l’oblit. Per a Sebastià Roglà, regidor de cultura de l’Ajuntament de Vilavella, «La feina de l’espardenya ens ha definit als vilavellers tota la vida. És un fet identitari com podria ser la llengua o la cultura. És un fet que ens identifica i no podem perdre el passat».

«No s’ha de perdre perquè és part del que som. Tot el poble s’ha de comprometre, perquè no és part solament de l’Ajuntament i del Museu, sinó de tots nosaltres. Estem tractant de fer-ho, anem en eixe camí», assegura Verónica Chaves. Un camí que s’ha de fer, per sort, amb calcer d’espart picat i cordells brunyits.

Clique sobre la foto per entrar al museu

Museu-Casa dels Espardenyers.

 

 

 

 

L’ofici de regador

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero. Foto d’estudi feta a Madrid, cortesia de la família.

Article elaborat per Imma Vicent Cavaller

L’OFICI DE REGADOR

El mar de tarongers que contemplem ara, no ha sigut sempre així, temps enrere el nostre poble estava envoltat de garroferes, alguna vinya, ametlers, figueres: era una agricultura de secà. Els nostres avantpassats, hòmens molt treballadors, arrapaven el que podien per guanyar un bancal a la muntanya i transformar-ho en productiu. Al pla, a la partida de l’Horta, hi eren les hortetes que abastien a les famílies. A la primera dècada del segle XX  van començar, a la nostra terra els conreus de tarongers.

Com bé sabeu, el terme de la Vilavella és un mocadoret perquè Nules l’ha devorat en una abraçada mortal.

Els cultius estaven supeditats a l’aigua que queia del cel, però la transformació de les terres de secà en regadiu va menester buscar pous d’aigua per a regar els camps. És en aquest moment quan surt la necessitat de domar l’aigua i crear els motors de reg i la infraestructura adequada.

El primer motor que es té constància a la Vilavella, és el del Vaporet que rep eixe nom perquè anava a vapor. Fou creat per a regar la finca del senyoret Ranch, l’any 1908.

Un intent frustrat, poc abans de 1920: el motor de Sant Sebastià, ubicat prop del cementeri i conegut per Comptagotes per la quantitat minsa d’aigua que treia.

A principi, els mateixos propietaris de la finca s’ocupaven del reg a manta, l’aigua sortia del pou guiada per la regadora i en arribar a l’hort trencaven el cavalló -després vingueren les cadiretes- fins que tota la parcel·la quedava arrublida. Els zeladors avisaven del torn i cadascú anava i regava el seu tros.

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero, primer va treballar amb son pare, foradant la terra cercant aigua del subsòl, obrint pous i després va ser regador del motor de Sant Rafael, popularment Rafel, creat en 1943 i situat anant a Vila-real pel camí Terme. Manuel pare, eixia de casa dilluns al matí i passava dos dies i mig al terme, els fills Manolo i Miguel Mateo li portaven el menjar. El seu fill major Manuel Recatalà Ibáñez, acompanyava al seu progenitor i en jubilar-se, el va substituir, doncs ja coneixia la feina. Es va iniciar en aquest ofici abans dels 13 anys.

Pou de Sant Rafael.

El pou de Sant Rafael té 47 metres de profunditat i la temperatura de l’aigua sempre es manté a 19 graus,

és ovalat i té tres km de tubs. Regava 1.075 fanecades que després de l’abandonament de finques han esdevingut en unes 970. Per a les tandes existia una relació de 300 propietaris i regaven, escrupolosament, per l’ordre establit: s’iniciava pel número u fins al 300 i després a l’inrevés.

Quan l’hort necessitava aigua, el propietari ho sol·licitava mitjançant el paperet del motor corresponent i anotava el seu nom i cognoms i també els minuts de reg que precisava i ho dipositava a la bústia de la societat de reg que primer estaven en les façanes de les cases, una d’elles en ca Patolea; després les van agrupar a l’interior del casino de la Caixa Rural. El regador les replegava per saber les demandes. El reg mínim eren cinc minuts.

Amb els mal pagadors es va arribar a un acord: si tenien més de tres rebuts sense abonar, no els regaven els rogles.

Manolo Recatalà Ibáñez al Brasil, en una hisenda de tarongers.

El torn nocturn eren deu hores seguides que Manuel passava al voltant del motor i el diürn quatre hores més. Mentre el seu germà era menut ell feia sempre el torn de nit, més el que li pertocava de dia, més endavant, entre tots dos es repartien el treball, una setmana cadascú de nit. Manolo ha tingut sort i no li ha ocorregut cap sobresalt, però el seu germà sí que va veure com li obrien el cotxe per furtar-li. Portaven una navalla per a punxar-li les rodes.

El primer dia que Manolo va anar a regar de nit, a les tres de la matinada va caure de la paret i es va xopar, però el fet, no va tindre més conseqüències. Va encendre una foguerada per assecar-se i continuà la feina.

Manolo quan estava regant, ha vist passar helicòpters i una llum misteriosa sense soroll.

Per passar la nit portava dos entrepans, un per a les nou i el següent a les 11, després venia ressopar, el termo amb les magdalenes, però tot ho cremava. Perquè fóra més suportable la nit llegia novel·les de vaquers. En arribar a casa, quan finalitzava el torn, es dutxava i tot seguit agarrava el son, però el seu germà ho portava pitjor.

Diumenge el regador anava a cobrar els rebuts casa per casa, als agricultors que havien fet ús del motor. Recorda Manolo quan costava arrancar els diners a la gent de Nules i conta una anècdota: un dia de ponent es va apropar amb la bicicleta a la casa d’un llaurador, la dona estava en un balancí i va decidir que tornara per no alçar-se, perquè feia massa calor. Quan li ho va contar al marit, li va saber greu que la seua muller el fera tornar per capritx i aquest fet ja no es va repetir. Els mesos de juliol i agost, quan més regaven, la gent de Nules estiuejava a la mar i els regadors esperaven que tornaren al poble per a cobrar tots els rebuts endarrerits.

Primer els motors funcionaven amb gasoil i requerien un maquinista que s’encarregava d’engegar-ho, ficar-li oli i reparar-ho. Però en passar a ser elèctrics s’ocupava el regador. En temps d’escassetat feien servir com a combustible la corfa d’ametlla.

Les eines imprescindibles del regador eren: una lligona per trencar el cavalló, un rellotge per apuntar el temps que costava regar cada finca i abans, un fanal de carbur que Manolo encara l’ha fet servir a les nits. La manta per abrigar-se i descansar i les botes d’aigua per a no mullar-se els peus no podien faltar. Així i tot molts regadors han acabat malament de les cames per la humitat que sofrien.

Tots els motors del terme estan baix l’advocació de Déu, un sant o mare de Déu, representats en un retaule ceràmic a la façana del motor, encara que algú tinga un sobrenom com el dels Atrevits (Nules).

Sols el dia de la Candelera paraven i es reunien els regadors de la Vilavella i Nules, tots els del conveni per a celebrar la festivitat. Assistien a missa, dinar de germanor i després acudien al cinema Emo de Nules on es projectava la pel·lícula “Mi mula Francis” una bèstia que parlava o bé “Las chicas de la Cruz Roja”.

L’any 2000 un canvi va revolucionar l’ofici de regador en incorporar la tecnologia i el reg per goter. Cada motor ha afegit un dipòsit amb adob per a fertilitzar els horts, una feina que abans realitzava el citricultor manualment. Ara mitjançant un ordinador i des del telèfon mòbil es pot engegar o apagar la maquinària.

Per a Manolo la por més gran no venia de la terra sinó del cel, la tronada, encara que estiguera dormint, els llamps actuaven com una atracció fatal i el feien anar prest al motor.

Sant Isidre, és l’únic motor ubicat al nostre terme.

Pous de Nules que tenen la seu al nostre poble, però no hi són al terme de la Vilavella: Sant Sebastià, Sant Rafel i Cor de Jesús. Altre de la Vall d’Uixó tocant el nostre terme és Sant Josep de la Muntanya.

Material estret de la xarrada de Manolo Recatalà Ibáñez als Voluntaris pel Patrimoni.

 

El Cacauero

Lluís Caballer, -fotografia de la família.

Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.
Es torrava el cacau, i les cacaues,
d’assuavides rodonors, serien
àvidament buscades; o bé es feien
roses, o bé hi havia carabassa.

Vicent Andrés Estellés
«El gran foc dels garbons»

Curiosament el mot cacauero manté en la nostra zona el sufix castellanitzat, però no així tramusser.
«Cacauets i tramussets, ¿qui rosega xiquets?».

El cacauet és d’origen americà, al segle XVIII ja n’hi havia plantes a València i a finals d’eixa centúria era molt corrent i es venia pels carrers i els mercats del Regne, i seria a Alginet (la Ribera Alta) on més arrelaria el conreu. Des d’aleshores que no ha deixat de consumir-se i si bé avui ja no hi ha venedors ambulants, se’n poden trobar a les botigues i els supermercats. Ma mare en torrava, als xiquets ens agradaven els cacauets perquè feien una festa per postres (Vicent Marqués. Publicat originalment a l’Avui, 2010).

Els cacaus i tramussos sempre han anat plegats, el que venia cacau també portava tramús. Una festa no ho era si no s’acompanyava d’aquestos dos productes. Tant els cacaus com els tramussos eren un aperitiu molt desitjat i popular, a la vegada que omplien la panxa i si a més d’això, estaven acabats de torrar o preparar, guanyaven en sabor.

Lluís Caballer Martínez, de la Vilavella va començar a vendre cacaus i tramussos cap a 1948 amb el seu germà Pasqual, però aquest s’ho va deixar prompte. La seua mare, Freisqueta, ja en venia a la plaça en una paradeta al costat de l’església.

Lluís disposava d’un cossi gran de zinc, a sa casa, per elaborar els tramussos de la següent manera: primer els ficava a remull, després canviava l’aigua cada dia perquè perderen l’amargor i finalment els bullia en una caldera, d’aquesta mena són mengívols. Pel que fa als cacaus, a vegades en plantava a l’hort, o bé els comprava crus i els portava en llandes al forn per torrar-los.

El tramús era de la varietat groga, sembla que en aquella època els llauradors en plantaven a les vores dels ribassos i el cacau era l’autòcton, xurret, de dos grans, menut i saborós que alternava amb les cacaues de major tamany i tres grans.

Quan eixia a vendre es cobria el cap amb una gorra i a la cintura es nugava el davantal, segurament blanc, d’una o dues butxaques per portar el canvi i els diners que cobrava. En una cistella ovalada de vímet, d’una sola ansa que identificava els cacauers, col·locava la mercaderia: paper d’estrassa per a les paperines, dues mesures de distintes mides (uns gobelets de fusta) i els cacaus i tramussos i eixia a vendre-ho pel poble. Segons el preu que li demanaven, emprava la mesureta que costava dos quinzets -la moneda del foradet al mig- o bé la mesura gran d’una pesseta, agafava el gènere i ho dipositava en la paperina per servir-ho al client.

Lluís era un home ben plantat, alt per a la seua època i amb una veu molt potent i apropiada per pregonar: “El cacaueeeroooo”.

Quan feien bous, no tants com ara, la presència del cacauero no fallava mai, inclús n’acudien de fora, a fi de poder abastir a la gentada que es congregava. Tanmateix venia la neulera (barquillera), una dona de la Vall que portava neules cilíndriques embolicades en paper de seda blanc i cridava «la barquillera, al buen barquillo». Per això, en els bous de carrer hi estava Lluís, ja fóra a Nules, Mascarell, Borriana, etc. Primer amb bicicleta i després amb un Mobilet ficava en saquets grans de tela els productes, el paper d’estrassa i els gobelets. A la Vilavella tenia uns quants llocs fixos on acudir els dies festius: a les partides de pilota valenciana, al cinema, tavernes com la del tio Quico, al carrer de sant Antoni, la de Juan de Bota i cal tio Batano, al bar Nacional i la Caixa. Altra clientela fidel eren els rogles de dones que estaven jugant la partida de cartes, com a ca la Terència –segur que alguna broma li gastarien-, ca Tenra i ca Marina, la dona de Batano, tocant a la part nord del poble. No oblidem que els hòmens anaven a les tavernes, al casino, al Nacional o a la Caixa.

Vicent Romero, fotografia de la família

Cap a 1952-53 s’ho va deixar per regentar el bar de la Caixa.

Em diu ma mare que en un bou del carrer dels sants de la Pedra, a un cacauero foraster, guardant-se del bou, li va caure la cistella a terra. Tothom arreplegant cacaus i tramussos, encara que alguns van anar a parar a les butxaques o la boca dels que ho recollien.

El darrer cacauero de la Vilavella va ser Vicent Romero Monlleó (Vicent la Cegueta, però més conegut com a Lietes que era el renom de la dona), el seu fill homònim, l’ajudava.

Els tramussos, en sacs, els ficava a remulla al sifonet (davant de ca Barbareta, al Camí-reial) o també a la regadora d’un motor, prop de la caseta del Pateno. A vegades quan anava a agafar-ho es trobava un foradet en el sac i no era una rateta. Després els bullia a cal seu germà Benjamín en unes calderes i els cacaus, en llandes grans, els torrava al forn de Manil.

A la cistella també portava xufes remullades que eren més cares.

Tenia una paradeta al costat del bar Nacional que ja incloïa més coses com regalíssia de bastó, pipes, xicles i altres llepolies.

La mort del fill, als 20 anys en un accident de trànsit, l’any 1966 va trasbalsar al cacauero i va ser el motiu de deixar de vendre.

Article elaborat per Imma Vicent

Les escoles de cagonets a la Vilavella

L’any1969. Escola de cagonets de María l’Agustina, 43 xiquets. Fotografia Enrique Escrig.

Quan els bebés ja caminaven les mares els portaven a una escola d’infants, sense cap pretensió educativa, l’escola de cagonets. D’escola sols tenia el nom, ja que no disposava ni de cadires pels nens, ni un espai adequat, ni tampoc lavabos comunitaris. Per fer les seues necessitats disposaven d’un vas de terrissa, anomenat porró i envoltat de serradura per si s’esdevenia algun incident. La mestressa s’encarregava de buidar-ho i setmanalment el netejava, però cadascú es portava de casa la cadireta que allí quedava fins que deixava d’anar-hi. Ocupaven l’entrada de la casa o en el millor dels casos un pati cobert. L’aforament tampoc era un problema, on caben quaranta en caben quaranta-cinc i era una sola dona la que es preocupava de la xicalla i intentava apaivagar-la entre plors i mocs. La major part del temps portava un o dos xiquets en braços: els que no paraven de plorar. Els xiquets li deien familiarment tia.

La tia María Calet, que vivia al carrer del Barranc, tingué l’escola de cagons ja abans de la guerra i quan es va restablir la situació, continuà en la postguerra.

A les escoles de cagonets tot el que aprenien era alguna cançoneta religiosa, i massa que feien aquestes dones.

Ma mare, que m’ha proporcionat informació sobre aquest tema, em diu que a la Vilavella als anys cinquanta els meus germans i jo també, anàrem a l’escola de cagonets de la tia Caleta, al Camí Reial, davant de la creu. El que hui dia en diríem “escola d’educació infantil” sense passar Sanitat. Tan sols una atenció als xiquets en absència de les mares.

La tia Caleta necessitava que a l’escola Carmen Arnau (la Monca), distreguera els seus tres germans, trigèmins, perquè quan ploraven ho feien amb ganes i en trio, però si estava Carmen els calmava. De pas li manava escurar els porrons.

María Esbrí Aznar, coneguda com María l’Agustina que actualment té 90 anys i en el moment de l’entrevista manté viva la memòria, em narra que quan Freisqueta la Caleta s’ho va deixar, li va proposar que continuara ella amb l’escola de cagons i als 42 anys, o siga en 1968, va replegar a sa casa els xiquets que anaven a ca la Caleta.

A María li agradava cantar, inclús ara, encara ho fa amb ganes, i d’aquesta manera entretenia els xiquets cantant i resant. La majoria de les cançonetes eren religioses i anaven canviant segons la litúrgia del moment: novenes dedicades a un sant, oracions, nadales… Una de les cançonetes que cantaven els nens alçant la mà era:

 Agua bendita de Dios consagrada,

limpia mi cuerpo y salva mi alma.

Els xiquets que anaven a ca María, al començament es portaven la cadireta de casa, però després no va caldre perquè el seu home, va construir uns bancs i així els hi col·locava a tots. També va enginyar un porró, l’únic que tenia per a tots els xiquets, que no es tombava perquè estava dintre de la base d’un foguer de petroli.

María l’Agustina, foto de la família

Per si no en tenia prou amb els menuts, li van portar dos nadons que els ficava en dos butaques que les feia servir de bressol. La xifra habitual era de 40 a 44 nens i el màxim de xiquets que va tindre durant unes setmanes, van ser 70 -impensable hui en dia- i segons conta no necessitava pegar-los perquè li feien més cas a ella que als pares. María s’estimava de debò els nens i era molt “convoianta”: amb les panolletes que li portaven els preparava una perola de bufes o llaminadures de sucre cremat que una vegada fos, dipositava en un full de paper de diari.

Vacances no sabia què eren, quan arribava l’estiu els xiquets deixaven d’anar a la vesprada.

Pagaven cinc duros a la setmana i per Nadal el present que li portaven era de les seues collites. Quan va millorar l’economia, recorda molt il·lusionada, que la van obsequiar amb una cistella amb productes nadalencs.

L’horari d’entrada i eixida era flexible. Començava a les nou fins la una i a la vesprada de tres a cinc, com una escola pública. Si alguna mare anava a collir o a migdia no  estava a casa, li portava un perolet amb el dinar perquè el fill menjara de calent.  A la vesprada fallaven alguns nens perquè es quedaven adormits i els dissabtes era dia no laborable.

A l’escola de la tia Doloretes el Ros, al carrer de la Cova Santa, a les dotze cantava tothom:

“Hores toquen en la terra, àngels canten en el cel, la meua ànima encomane a l’arcàngel sant Miquel” i seguia en castellà: “Por darle gusto a María y al demonio gran pesar, rezaremos una Avemaría a la Virgen del Pilar“. Els xiquets s’aprenien aquesta oració i més o menys entonats, amb crits la cantaven.

Era molt difícil mantindre la canallada calmada, sense joguets ni al·licients. Quan els xiquets es tornaven insuportables la tia Doloretes els deia: “Calleu, boques de niu!”

També existia a la Vilavella una escola de cagonets per a les famílies benestants que portaven els seus xiquets a ca Tereseta la Xima, una dona que sols se n’ocupava de quatre.

A l’any 1969, Fina Arnau va inaugurar una guarderia, “El Jardilín”, amb millors condicions higièniques, un interès pedagògic i un aforament limitat. Per aquest motiu  l’escola de María l’Agustina va plegar cap a 1973, però Dolores la Molesa, de geni més curt, va seguir encara uns anys més.

Article elaborat per Imma Vicent.

Els qui vivien aquí, 2: cognoms

COGNOMS DE LA VILAVELLA

            L’estiu passat vaig publicar l’article Els qui vivien ací, una referència als moriscos, habitants de La Vilavella a les darreries del segle XVI. Aquests musulmans, conversos a la força, van ser expulsats de l’antic Regne de València el 1609, de manera que els llogarets de la Serra d’Espadà, incloses la Vall d’Uixó i La Vilavella restaren buits; però ràpidament es van repoblar amb persones que vivien als pobles cristians de les rodalies. Molts d’aquests repobladors constitueixen les arrels dels habitants actuals del nostre poble, tal com ho mostren els cognoms conservats,  segle rere segle.

            Transcriuré els noms i cognoms tal com apareixen als diversos documents utilitzats, primer en valencià, fins a les darreries del segle XVIII, quan la major part ja s’escriuen en castellà. Remarcarem amb lletra negra els més freqüents i que han arribat  pràcticament als nostres dies.

            La primera referència al respecte és un document de 1611, la prestació d’homenatge a la marquesa de Quirra. Al document consta una relació de veïns “per tenir i celebrar consell, essent presents de les tres parts dels dits vehins e habitadors de la dita vila les dos”, per tal de prendre possessió de la presó, tenda, taverna i fleca (forn de pa).

Document de 1611 (Arxiu del Regne de València. Real Audiencia. Procesos Madrid. Letra G 251. Transcripció completa en La Vilavella, pp. 228-230.

Loys Azuara, major, justícia; Frances Vicent, lloctinent de justícia; Joan Agostí, major, jurat; Loys Azuara, menor, jurat; Joan Quemades, mustaçaf; Pere Prima; Pere Simó; Françes Serçola; Phelip Olomar; Anthoni Navarro; Domingo Monlleó; Anthoni Roca; Viçent Ferrandis; Pere Crual; Joseph Franch; Anthoni Çentelles; Joseph Cucala; Gaspar Ninyerola.

            Com podem veure, els cinc primers són les autoritats locals que, junt amb la resta, representen les dues terceres parts dels habitants. Ja reconeixem alguns dels cognoms que s’han mantingut, fins i tot Quemades i Ninyerola, que han arribat al segle XX, però ara desapareguts.

            La informació següent s’empra dels llistats de contribuents dels Cap.patrons de Peites  de 1622, 1682 i 1777 (Arxiu de la Diputació de Castelló); del Vecindario del Reino de Valencia de 1646 (ARV); del Manifiesto de bienes de realengo que posee la parroquial iglesia de la Villa Vieja de 1740 i, pels anys centrals del segle XIX, dels llibres de defuncions i batejos de la Parroquia. Això significa que no sempre estan recollits tots els habitants del poble, però sí la majoria de cognoms.

            Al primer Cap.patró, després de la repoblació, datat el 1622, apareixen 31 contribuents i, respecte a l’anterior document, alguns cognoms han desaparegut però  s’hi han afegit de nous.

Cap.patró de 1622:

            Lois Adzuara, menor; Joan Agost; Jaume Arcos; Claudi Blau; Pere Borràs; Pere Castellar; Vicent Carratalà, menor; Antoni Centelles; Francés de Gabriel, Clofent; Pere Clofent, fill de Francés; viuda Na Cucala; Vicent Ferrandis; Berthomeu Ferrando; Joan Figols; Joseph Franch; Miquel Loscano; Francés Vicent Lluch; Matheu Marçal; Domingo Monlleó; Hieroni Mora; Gaspar Ninyerola; Joan Oliver; Miquel Oliver, fill de Joan; Martí Peixo; Joan Quemades; Sebastià Rufes; Francés Serçola; Pere Simó, fill de Jaume; Miquel Simó, notari; Jaume Vicent, fill de Francés; Blay Vicent.  Pot ser la Fonteta d’Oliver tinga que vore amb aquest Joan Oliver, un cognom que tampoc ha tingut continuïtat.

            Uns anys després, al Vecindario de 1646, apareixen els mateixos cognoms i uns pocs de nous: Aguilar, Aguilella, Barruer, Blanch, Navarro, Ribera i Soriano. Els moviments migratoris són sempre una constant en la història de qualsevol poble,  reflectida en les entrades i eixides de cognoms, molts dels quals s’han format a partir del lloc de procedència.

             A les darreries de segle, el 1682, es conserva poc més d’una dotzena dels que constaven a l’any 1622 i segueixen incorporant-se de nous. Per abreujar, d’ara endavant eliminarem els noms.

Cap.patró de 1682:

Adzuara,  Aguilar, Arcos, Aro, Badenes, Barruer, Bodí, Borràs, Bosque, Carratalà, Clofent, Costes, Esteve, Ferrandis,  Marti Navarro, Masià, Monlleó, Montón, Najer, Naixes,  Navarro, Ninyerola, Peirats, Pedra, Quemades, Ribera, Robres, Roglà, Salamó, Sales, Serrano, Sumalacarregui, (més endavant, aquest cognom apareix separat i, finalment, ha esdevingut Carreguí), Torrent, Traver, Vicent, Vilar i Villalba.

            La continuitat d’alguns cognoms es relaciona amb l’elevat nombre de fills varons que van expandint el cognom. Per exemple, porten el cognom Adsuara: Llois, Sebastià, Geroni i la viuda de Llois; Carratalà: Felis, Vicent, Bruno, Pere, Joan i Vicent; Vicent: Francés, Josep maior, Joachim, Ignaci, Josep menor i Pere. A banda dels esmentats Ninyerola i Quemades, aparaiex Najer, que encara el portaven els fills de Ana Mª Najer, Paco, Vicente i Luis Sales Najer. També hi ha que considerar el pas d’un cognom a un malnom posterior, com ara Bosque i altres que veurem més endavant i que es conserven com renom femení: Bosca.

            Al segle XVIII es consolida la majoria dels cognoms més arrelats al poble, segons el Manifiesto de 1739 i el Cap.patró de 1777:

Adsuara, Agramunt, Angel, Ballester, Barruguer, Benito, Benedito, Berthomeu, Bonet, Bonifaci, Bosque, Carratalà, Carreguí, Espuig (Dr. Pedro Espuig, rector de la Parroquia), Esteve, Fabià, Ferrandis, Ferrando, Gregori, Huguet, Ivañes, Llombart, Marti Navarro, Martínez, Mas, Millá, Montón, Monlleó,  Naixes, Najer, Navarro, Ninyerola, Orenga, Pedro, Peirats, Quemades, Recatalá, Ribera, Robres, Roglà, Romero, Rosselló, Salomó, Serra, Serrano, Torres, Traver, Tula, Vicent, Vilar, Villalba.

            Per últim, una ullada a  alguns llibres de batejos i soterrars entre 1861 i 1880, ens mostra la permanència dels anteriors i l’aparició dels més recents: Adsuara, Alavés, Alfonso, Almela, Armillas, Arnau, Aznar, Badenes, Bellido, Bosque, Buchardo, Canós, Carratalà, Carreguí, Casino, Cavaller, Cerdà, Cifre, Clofent, Collado, Días, Esteve, Ferrando, Ferrandis, García, Gomes, Gorris, Granell, Gosalvo, Hedo (posteriorment, sense h), Llombart, Mallenc, Martínez, Mechó, Millàn, Monlleó, Montón, Najer, Naixes, Nebot, Niñerola, Orenga, Peyrats, Pitarch, Quemades, Recatalà, Ribera, Roglà, Roig, Romero, Sales, Sanahuja, Saragosa, Serra, Serrano, Torres, Traver, Vicent, Vilar, Villalba, Ximeno, Ybàñez. De nou, alguns cognoms els coneixem ara com malnoms per línia femenina: Buchardo, Granell i, probablement, Mas. Pel contrari, l’antic Rosselló desapareix, però de fa uns anys hi ha un nouvingut Roselló; o Gorris, que reapareix amb el metge D. Roberto Górriz Torres.

             Altres cognoms, també molt  estesos al poble, són de més recent incorporació, com ara, Aleixandre, Barres, Bonet, Fenollosa, Lengua, etc.  Però, també és possible que no apareguen als documents esmentats, encara que foren presents en aquelles dates. Això haurem d’anar investigant-ho. De moment, ja hem vist  els que tenen un recorregut més llarg : Adsuara, Ferrandis, Navarro, Monlleó i Vicent.

Per molts anys de permanència!

Article elaborat per Concepción Domingo.

La font de llavar.

“El llavador públic estava al costat de la Glorieta i allí les dones del poble, alineades davant de la pedra, rentaven la bugada familiar.  Amb el sabó de sosa lluitaven contra la suor dels calçons, pantalons i camises dels llauradors”

Manuel Vicent  (del llibre Contra Paradís, 1993)

En aquest blog ens fem ressò dels canvis urbanístics de llocs i carrers que la memòria fotogràfica ho permet, així com  formes de viure i activitats molt presents  en la vida quotidiana del nostre poble i ara desaparegudes.

Ara presentem un indret profusament emprat per les nostres mares i avantpassades, el llavador. Un espai que  formava part de la nostra vida diària doncs, allà, durant molt de temps, es netejava la roba de tot el veïnat.

Llavador any 1.921. Del llibre ” Memòria fotogràfica de la Vilavella “.

Amb l’arribada de l’aigua potable a les cases i tot just després la llavadora, ha esdevingut un recurs poc utilitzat, però ara és una joia etnogràfica, una estança d’indubtable valor patrimonial encertadament incorporada a l’edifici del Museu de la Vilavella.

Actualment ens és difícil imaginar com es feia la bugada, una feixuga tasca que la tradició encomanava a les dones. Portar la roba amb tines, poals, safates i gibrells a la font, hores de dura brega, fregant, ensabonant,  rentant, eixugant, i amb la càrrega humida, tornar-la a casa per estendre-la. Ara les comoditats i facilitats per a llavar la roba que ha aportat la llavadora, on la feina consisteix en introduir la roba, posar el sabó i el suavitzant, seleccionar un programa i després estendre-la, ha deixat obsolet com a ús diari  el llavador públic i poc utilitzat el safareig domèstic.

Font de llavar, 1985                (Foto JA Vicent)

Veiem  el llavador tal com és des de fa cent anys, una instal·lació necessària per a la higiene i neteja de la roba, de construcció senzilla, harmoniosa, que no ha canviat durant aquest temps.Guarda silenciosament tot un munt d’històries, contalles, xafarderies, preocupacions, comentaris i novetats ocorregudes al poble que allà han compartit les protagonistes de la dura tasca de rentar la roba, les dones.

Dones llavant, anys 50. Arxiu de J. Escrig.

El llavador no sols era el lloc on fer la bugada, era també l’espai privatiu de les dones on cap home entrava. La gent jove se n’adonarà de la diferent divisió en la utilització dels espais segons sexe, les dones al llavador (treball no reconegut), els homes al casino (oci). Qüestions de l’educació tradicional, si més no en camí de superació, al menys teòricament, ja que la cultura va canviant i va superant-se l’actitud de creure que els treballs domèstics, com la neteja de la roba,  és cosa de dones. La tradició patriarcal divideix el treball en funció del gènere i a les dones atorga el treball domèstic, ni reconegut ni remunerat.

Però fem un poc d’història. Abans de la  construcció del llavador les dones netejaven la roba agenollades en sèquies, rierols, rius  o fonts. La Vilavella creix al voltant de fonts, la Freda i la  Calda; en les seues aigües  rentaven la roba les  nostres avantpassades. Segons el cronista de la vila, Joan A. Vicent Cavaller, la primera menció al llavador data de 1583; les dones de Nules pujaven a la font Calda “a llavar i ensabonar”. El llavador està situat on després s’ instal·larien els banys de Cervelló. Les dones llavaven sobre pedres mòbils, instal·lades a una sequiola sobrera de la font Calda. En 1788 ja se’n parla d’un edifici, i s’indica, també, que les dones de Nules pujaven a llavar-hi (Nules no tenia, pròpiament un llavador). En 1842, en inaugurar-se els banys de Cervelló, el llavador es desplaça de lloc, ocupant un espai quasi coincidint amb l’actual, i  costejat pel comte de Cervelló. En 1898 el municipi el va cobrir amb teula catalana. En 1924, essent alcalde Rafael Arnau, es va rebaixar el paviment perquè les dones pogueren llavar dempeus, ja que fins aleshores ho feien agenollades, quedant el llavador tal com és avui. Actualment cobert per una sala del museu, però fins fa poc la coberta era de xapa suportada per estructures metàl·liques.

Font de llavar, 2.015              (Foto..JA Vicent )

El nostre llavador abasta  25 metres de llargària. En cada un  dels dos costats  es construïren pedres inclinades que aboquen a unes canaletes que arrepleguen l’aigua ensabonada, impedint així que vesse en l’aigua clara. Està dividit en dues parts: la primera, d’on brolla l’aigua provinent de la font calda per a netejar la roba més polida, és denominada “la font de dalt”, i la segona per a netejar la roba més bruta, coneguda com “la font de baix”.

Font de Llavar, 2015.                                                           (Foto..JA Vicent )

Com dèiem, actualment està bastant en desús, s’ empra esporàdicament per netejar grans bugades, com mantes, catifes, etc., o per persones que ho fan de bon grat perquè agafa molt bé el sabó.

Però el seu valor ara és patrimonial, arquitectònic i etnogràfic, i com a tal una peça més del Museu de la Vilavella,  que inclús es pot contemplar des de l’interior d’ una de les sales. Una joia del qual hem de sentir-nos-en orgullosos.

 

Vocabulari valencià al voltant de llavar la roba:

Aclarir – aixeta – bugada ( fer la bugada) – banyar – eixugar – ensabonar – escórrer – estendre – cossi – fregar – gibrell – llavar – lleixiu – remullar – rentar – raspall – safa – safareig – tina .

 

Expressions vilavelleres:

Molta roba i poc sabó:  Pocs mitjans per fer una feina.

Els draps bruts es renten a casa: Les diferències familiars es tracten en privat.

Hi ha roba estesa: Evitar dir certes coses per la presència de gent inoportuna (menors).

Igual dóna sabó que fil negre, tot és per a la roba: Dóna igual una cosa que altra, el final és el mateix.

En febrer, es va gelar sa mare en el llavaner.

 

Cobleta del versador de la Vilavella Batiste el Marraixo, dictada durant la Primera Guerra Mondial, ( recollida per Joan A. Vicent Cavaller) :

“Els hòmens estan en França / passant a  mitja ració; / les dones en Vilavella / deprenen a fer sabó”.

Joan Badenes