Mural de la Plaça dels Espardenyers

Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)

Fotografies de J. Escrig

El passat cap de setmana (20-22) vàrem assistir al desenvolupament, en aquesta plaça,  d’una fita artística memorable: la realització d’un mural de grans dimensions (10 x 19 m), a càrrec dels artistes Costi, Dean i Huedo Rico; amb la supervisió de Javier López López, president de l’associació M.I.A.U. de Fanzara. L’obra estava contemplada als pressupostos municipals de l’any en curs.

Un mes abans, Javier, Costi i Dean es varen passar pel museu de la Vilavella per tal de recavar informació. Hi feren fotografies d’algunes peces i s’emportaren el llibre La Vilavella. Memòria Fotogràfica. Se’ls va donar llibertat per a crear, tot i que se’ls va indicar que la vila, i amb ella les seues arrels, podrien estar presents al mur.

Pocs dies abans de la realització de l’obra els artistes van presentar un esbós, que va obtenir el vist i plau corresponent. I ara, per tal de respondre a una pregunta viral, del tipus: Asseat la gana, però què significa tot açò?, ens ocupem de la gènesi, execució i claus per a la seua comprensió.

LA COMPOSICIÓ. Tècnica mixta: pintura plàstica –de vegades expandida amb corró- i pintura d’esprai, emprada en grafits. Mural bimembre, dos cossos dividits per un eix que emplaçaríem a l’actual carrer del Barranc.

1. A l’hemisferi de la dreta (de l’espectador) podem contemplar una perspectiva cara als vilavellers, obtinguda des del camí de l’Asseit, coronada per les benvolgudes torres del castell. Inútil cercar-hi fidelitat absoluta. Els artistes tenen llicència per a re-interpretar la realitat. Caminant pel bosc oníric del pla ens trobem amb uns meravellats Costi, Dean i Huedo Rico, és a dir, els mateixos artistes, extasiats en contemplar tanta bellesa solta. Per dalt de la muntanyeta del Castell flueix una legió de lleus àtom nuvolencs, a la recerca, en vol tangencial, d’altres àmbits on residir.
2. L’hemisferi esquerre remet a la cultura llatina. En aquesta part de la vila i terme la romanització brolla a gavells. Tenim el santuari hispano-romà del Pilonet de Santa Bàrbara, dedicat a Apol·lo, una fita arqueològica de la Hispania romana. Connectat amb la font Calda, “fons Calida”, el delectable do dels deus als tristos i assedegats mortals. Amb les seues suposades balnea (termes). I uns voltants pròdigs en troballes arqueològiques hispano-romanes. Més una vil·la rústica força interesant, la del camí de l’Asseit, encara per excavar.

II.1  Apol·lo. Potentíssim bust del déu  -set metres d’alçada-, del tipus denominat de Kassel, còpia romana en marbre (segle II)  d’una escultura grega en bronze, original de Fidias (segle V a.C).   Apol·lo, una de les divinitats principals de la mitologia greco-romana. Fill de Zeus i Leto, germà bessó d’Artemisa. Després de Zeus, el més influent i venerat dels deus de l’antiguitat clàssica. Déu de la curació, de la protecció contra les forces malignes, de la bellesa,  la perfecció, l’harmonia i la raó; connectat amb la natura, patró de la música i la poesia, déu del sol. Associat amb les aigües termals. És per ço que l’artista ha pintat un regalí d’aigua que s’inicia dessota el remat del mur i travessa, en ziga-zaga, l’escena. Aigua de la font Calda.

II.2  Columna. En principi se’n contemplava una d’ordre corinti, però al final es va optar per una d’ordre jònic, molt menys complex. Pintada amb tonalitat taronja, perquè, cal recordar-ho, columnes i escultures en marbre, a l’antiguitat, ben sovint, anaven pintades amb colors vius.

Part superior del fust, amb canaletes. Al capitell, dues volutes, oves i roseta. Sobre l’àbac, un estornell (Sturnus vulgaris), nomenat Amadeus. Adelerat, interpreta una cantata, però, a la vegada, ataülla alguna olivera on traslladar-se per a menjar olives. L’olivera, emblema de la mediterrània, regal de la deessa Atenea a la ciutat d’Atenes.

Dues columnes –o allò que en resta-,  s’enfilen pel bell mig del Barranc.

II.3 Taronges. La fruita predilecta del terme de la nostra vila. ¿ Que no es coneixia per ací, en temps dels romans? Potser, però la Xina ja hi era.

II.4 Moneda. Imatge del poder. Un auri, de l’emperadriu Julia Domna, esposa de l’emperador  Septimius Severus, i mare de Publius Septimius Geta i Marcus Aurelius Antoninus (Caracal·la) ambdós, també,  emperadors. Nascuda a Emesa, actual Homs, atribolada ciutat de Siria, víctima d’una despietada guerra. Amatent de la filosofia i la religió. Iulia Augusta.

Les monedes romanes foren ben presents a l’excavació del santuari del Pilonet de Santa Bàrbara, ofrenades com a promeses (ex-vots). De vegades, a partir de Constantí, presenten atributs cristians, tot i tractar-se d’ofrenes a unes divinitats paganes.

CONSIDERACIONS FINALS. Estem al davant d’una obra  que no deixarà indiferent ningú. Alguns ja estan preocupats en com es comportarà la pintura en fer-se presents  els efectes del sol i la pluja. Ja s’hi veurà com actuar aleshores. No podem escalfar-nos el cap tan prompte. Ara és moment de gaudir,  tot contemplant una obra d’art sorprenent; i de primera línia.

Premsa antiga : Felicitacions al sometent de la Vilavella.

En aquesta secció que a partir d’aquest article rebrà el nom de “Premsa antiga“, publicarem, com hem fet en anteriors ocasions, els descobriments de noticies aparegudes en la premsa durant les primeres dècades del segle passat referides a fets i successos ocorreguts al nostre poble. L’autor d’aquesta secció, de les troballes que assoleix quan s’escabussa entre els diaris i premsa d’aquesta època i els articles on les comenta, és l’escriptor i periodista valler Nel·lo Navarro, al qui des d’ací li agraïm els seu interès en col.laborar en aquest blog, ja que ell ho aporta amb la intenció de que coneguem el nostre passat més recent. Avui publiquem una noticia de l’any 1927 sobre un descobriment fet pel sometent.

El sometent era una milícia armada, de caràcter civil, però dirigida per militars, que actuava a quasi totes les poblacions com a reforç a les forces policials i de la guàrdia civil. El passat més de gener publicàrem en aquest mateix bloc un article de Joan Antoni Vicent Cavaller referent a la següent fotografia i un article de premsa que versa sobre la benedicció del banderí del sometent vilaveller, esdevinguda el dia  20 de gener  de l’any 1925, dia de Sant Sebastià.

Feu clic sobre la fotografia si voleu acudir a l’esmentat article de J. A. Vicent Cavaller.

A la revista PAZ Y BUENA VOLUNTAD, butlletí oficial dels sometents de la Cinquena Regió Militar trobem, dos anys després de la dita notícia, una altra ressenya referida i fa referència a dos veïns de la Vilavella, membres d’aquesta milícia civil armada. Es tracta del caporal Blai de Huesa Recatalà, caporal del sometent, i  del sometentista Vicent R. Badenes Vicent.

La notícia on apareixen Huesa i Badenes es troba a la pàgina 17 dels números 33-34 de la dita revista del sometent i el motiu no és altre que la troballa al terme del poble d’una caixa amb diners en efectiu, un rellotge i diverses joies d’or .

El text íntegre de la ressenya és aquest: “Villavieja.- El Cabo de distrito don Blas Huesa Recatalá y el afiliado don Vicente R. Badenes Vicent, encontraron en despoblado una caja que contenía 950 pesetas, un reloj, tres pulseras, una cadena con medallón de oro y otros objetos, poniéndolo en conocimiento de la Guardia Civil y del resultado de las gestiones practicadas se averiguó que dichos objetos procedían de un robo cometido en la aludida localidad.”

NEL·LO NAVARRO

Petites postals per a Grupeco, 28

El 21 de novembre de 2015 vaig iniciar un compromís amb els amics de Grupeco, sense que ells ho saberen. Cada setmana durant un any els adreçaria una postal, carta que podia tractar dels aspectes més variats. Això sí, les lletres havien de possibilitar la reflexió, una actitud constructiva envers els altres i evitar actituds que trencaren la construcció de la comunitat humana en què vivim.

A hores d’ara ja en portem 28 i avui he volgut deixar-vos aquesta titulada:

Les variacions de l’amor.

Sabeu que estic. Sempre present.

Sóc amb vosaltres en el més absolut dels silencis.

Us ho heu de creure.
Heu de tenir fe en mi, de la mateixa manera que, amb vosaltres, jo la tinc.

Esteu sempre en els meus pensaments. Sou múscul i cor, alegria que en mi batega. És com l’estat de l’enamorat, però superat per aquell altre de la donació absoluta i gratuïta, total.

Sou meus, una part meua, un bocí profund del meu amor que aprén i es renova a contracor, que transforma les calamitats, les absències i aquesta solitud en què, de vegades, es capbussa.

Al moll de l’os que em sosté hi ha unes petites vibracions, els fosfens de la felicitat que, per vosaltres, m’arriben.

No mai podria tornar-vos, ni amb les paraules més sensuals i directes escrites, aquesta emoció de sentir-me viu, un ésser que tot i ser material, s’escapa i es transforma en un esperit lliure, enamorat.

Ara veig com tremola l’ombra de la carrasca en l’arenita, una despreocupada formiga s’hi passeja. Capte els ocells més llunyans i els seus cants; Jana, asseguda a la vora, respira.

No són aquests mots una abstracció: constrènyer aquesta felicitat i expandir-la a tothom; vessar-la, notar-la en el sol que ens acarona, en la terra que m’acull, en el pas de la sang del meu cos que amb mi camina.
Lluitar amb amor, reconéixer l’Altre, acceptar els errors, no prejutjar mai ningú, ser vent que balla sobre els tous dels dits, la mà sempre oberta.

En aquesta quietud que m’envolta, ara mateix tots sou presents.

No tingueu mai por d’agafar-me–la, perquè us pertany: us dec la Vida.

—– —– —– —– —– —– —– —– —– —– —– —– —– —– —– —– —– —–

Bon dia de dissabte tingueu totes i tots.

Margarita Badenes Casino i els colors de la mar

A l’avinguda dels Tarongers de la ciutat de València podem trobar-nos amb la nostra veïna Margarita Badenes Casino.  Ara, de cara a la primavera que estaran vivint els qui la passegen,  ha de fer una aroma delicada que quasi els durà amb ganes a l’aula.

Margarita  és professora de la Universitat de València i llicenciada en Dret, especialitat Dret Públic, per la mateixa, en 1991. Accedí al doctorat en Dret  per aquesta Universitat en 1996.

No mai ha abandonat el seu poble; sempre que pot i les obligacions li ho permeten, passa els caps de setmana amb les seues dues filles i les incombustibles amigues que l’esperen amb candeleta. Quan s’absenta de la seua gent és quasi sempre per motius d’estudis, simposis i presentacions arreu del món.

Margarita dibuixada i definida en un poema per la seua filla Irene: // Pez rojo, pez azul, como tu. Mami del agua, mami del sol…//

Margarita és una viatgera i passeja el seu somriure i la saviesa allà on acampa. Ha estat becada múltiples vegades per tal d’ampliar coneixements i compartir-los amb col·legues de tot arreu. S’ha especialitzat en Dret Medi-Ambiental i relacions amb la CEE, ara Unió Europea; ha estudiat el rerefons de les Nacions Unides, la Cooperació internacional en la Mediterrània, Espanya i el Dret del Mar, els nous reptes de la integració europea, de l’eufòria de l’euro a la crisi institucional, Formació i educació per a la Pau.

Ha realitzat cursos a l’estranger sobre la Pau i els Drets humans,  les lleis medi-ambientals de la mar, les lleis que regulen els Oceans,  i un llarg etcètera d’altres temes .

Ha viatjat a Santiago de Xile, Gènova, Malta, Utrecht, Roma, Guatemala, Nova York , Mèxic, Heidelberg, Buenos Aires, Veneçuela, Grècia.

Ha obtingut beques del Ministeri d’Educació i Ciència, Universitat de Cantàbria, del País Basc, Creu Roja, Grècia.

Pel que fa als projectes d’investigació desenvolupats en els darrers anys ha aprofundit en les relacions del Medi ambient i la Mediterrània, Gestió i eliminació dels residus en la mar Mediterrània, L’evolució  actual del Dret internacional del Medi ambient i la seua aplicació a Espanya, Sostenibilitat ambiental, innovació institucional en el marc internacional europeu, Govern ambiental i l’economia verda i Crims internacionals comesos en els darrers conflictes armats: jurisprudència internacional i nacional.

També ha impartit  cursos de Doctorat, Règim internacional i comunitari de la pesca (2000/2001), i ha donat múltiples conferències en cursos de postgrau com Protecció internacional de la flora i la fauna, Pesca marítima: aspectes jurídics, Naturalesa i conservació de la diversitat biològica, Competències estatals: cicle de conferències per formar els quadres saharauís, Protecció i preservació del Medi marí.

Margarita també té temps enmig de totes aquestes activitats i pràctiques educatives  professionals de prendre un refresc amb les amigues de tota la vida i la podem veure asseguda al costat d’una taula amb aquelles persones que li són importants. Parla, comenta, observa i riu. Puc donar fe, en veure-la en més d’alguna ocasió, protegit rere Jana i la meua timidesa.

Tenim una veïna d’una categoria intel·lectual que no li cal demostrar-la:  la seua forma senzilla de passar desapercebuda diu prou d’ella.

Margarita, a més a més, té una llarga llista de comunicacions presentades  en congressos tant a Espanya com a l’estranger. La seua tesi doctoral fou llegida l’any 1996 “La crisi de la llibertat de pesca en alta mar”, apta cum laude per unanimitat. També, com no pot ser d’altra forma, te moltes publicacions monogràfiques i articles en revistes especialitzades a Espanya i l’estranger.

En l’actualitat treballa amb el seu equip del Departament de Dret Internacional de la Universitat de València en un projecte I+D sobre  “L’agenda 2030 per al desenvolupament sostenible“, aprovat mitjançant Resolució de 25 de  setembre de 2015 per l’Assemblea General de l’organització de les Nacions Unides. Aquest estudi consisteix en un pla d’acció per tal d’afavorir les persones, el planeta i la prosperitat, amb la intenció d’enfortir la pau universal i l’eradicació de la pobresa en totes les seues formes i dimensions, lluitar per la igualtat dels gèneres i l’accés a llocs de responsabilitat per part de les dones.

Aquest treball inclou 17 Objectius dels quals el que investigarà Margarita és el número 14 i té a veure  amb La conservació i utilització sostinguda dels oceans, els mars i els recursos marins.

No res, amb Margarita Badenes Casino i des del nostre poble la Vilavella, aportem llum per generar il·lusió, i caminar cap a la construcció d’una humanitat millor. I per això mateix, ens sentim tots ben orgullosos de la seua persona.

Com el seu nom de flor indica, aquesta bellesa que trobem en les seues investigacions i resultat d’un treball ben fet i unes actituds de rigor intel·lectual,  de servei i de solidaritat, volem que se manifesten sempre.

Com en una perenne primavera.

Les passejadores

Passejadores a la Font Calda de la V. Targeta postal, 1928 (Museu de la Vilavella)

Abans les famílies eren molt nombroses i els bebés venien seguits, per això a una casa hi trobaves un fum de nens que cabien en una cistella i, per alleugerir a la mare de l’obligació d’estar pendent de la mainada, el més menut el deixava a càrrec d’una xiqueta i així podia endreçar la casa; doncs eren moltes i pesades les faenes diàries. Així es despreocupava per unes hores.

Ser passejadora era una ocupació que hui en dia consideraríem explotació infantil i un excés de responsabilitat. És inexplicable que confiaren en unes xiquetes que encara estaven per a ser vigilades i no obstant això, ja tenien cura d’un xiquet de bolquers. Qui pot imaginar-se ara que una xiqueta no vaja a escola i a més cuide un nadó tota sola?

Els bebés a principis del segle passat anaven molt embotits de roba. El color era sense dubte el blanc i per suposat, les peces s’heretaven dels germans, per això moltes coses, com pitets i jerseis, estaven esgrogueïdes pels vòmits de les criatures. Els nadons portaven una faixeta o bé els embenaven la panxa mentre no els caiguera el melic, i a sobre, portaven bolquers. El fet de vestir-los amb faldons els salvava de més d’una caiguda, doncs les passejadores els podien atrapar per la roba, encara que algun nen no es va estalviar de rebre un colp.

Era quotidià i ben vist, veure xiquetes de set o huit anys que ja es feien càrrec d’un nen petit, encara que també se’n veien de més grans, fins als 12 o màxim 13 anys, perquè a partir dels 14 ja començaven a treballar. Exemptes d’obligacions escolars passejaven els tendres infants amunt i avall, però les més majors, de vegades ficaven més atenció en observar els xics que a interessar-se pels seus lactants. La majoria tenien seny i ja estaven acostumades de casa a controlar els seus germans més xicotets.

El fet de ser passejadores no significava que renunciaren als jocs propis de la infantesa: quedaven en una plaça a jugar a la corda, boletes, sambori o altres jocs, junt amb altres xiquetes que també acudien amb els nens. En eixos casos, moltes vegades, el bebé el deixaven a la vorera. No cal dir que els bebés portaven els “verderols”, mocs, penjant.

De matí acudien on vivia el nen i si estava dormint esperaven, quan es despertava se l’emportaven a passejar pel poble, portant-lo en braços, doncs els cotxets només se’ls podien permetre les famílies riques. Més o menys, cada tres hores el tornaven a sa mare perquè li donara de mamar i li canviara els bolquers. No els era gens fàcil saber quina hora era, perquè el rellotge del campanar estava en números romans i a no ser que prestaren atenció quan tocava les hores, o bé preguntaren a alguna persona que passara pel carrer, ho ignoraven.

La finalitat de passejar el nadó no era perquè gaudira de l’aire lliure, més bé responia a una forma, per dir-ho ràpid, de llevar-se’l de damunt i així es podien dedicar plenament, les mares, a fer cordell per a les espardenyes d’espart (en el cas de la Vilavella), o altres feines de la casa, a més d’atendre els altres fills.

El pagament de les passejadores era minso: un quinzet a la setmana, i a més, incloïa un berenar compost d’alguns d’aquests ingredients: pa amb sal i oli, pa untat amb tàrbena, o codonyat i en el millor dels casos pa i xocolata. Les més afortunades rebien un regalet per Nadal, tot depenia de la simpatia de la casa cap a la passejadora, la disponibilitat de doblers i quan desperta estava la xiqueta. També rebien unes mandarines per a anar matant el tedi. Per això ve el dit: “Fas olor a passejadora”.

Amparo Ferrandis Barruguer, la meua veïna de la Vilavella, em relata que quan tenia nou anys la van traure de l’escola per a fer de passejadora i les persones majors li preguntaven:

-Amparito, què no vas a escola?

Ella responia: -Passege. Això volia dir que s’ocupava d’una nena.

Encara que era molt prima, portava en braços una xiqueta de mesos que no deixava mai a terra. Abans que nasquera el bebé ja estava en la casa per vigilar un germanet. Estem parlant de l’any 1952. Amparo feia cap a la plaça a trobar-se amb altres passejadores, que més o menys tenien la seua edat, però ella era molt responsable i com tenia un cert temor que li llevaren la criatura o li poguera passar alguna cosa, no la soltava per res del món.

Certament l’absentisme escolar era bastant freqüent en la dècada dels anys 50, però cap a 1960 ja va començar a normalitzar-se, entre altres coses pel creixement i la modernització de l’economia que va incrementar la renda familiar, per eixe motiu, les xiquetes acudien més sovint a l’escola i van deixar de ser passejadores.

Article d’Imma Vicent

Voluntariat pel Patrimoni: Estima el teu poble!

JOAN RECATALÀ

Arxiu de J. Escrig

La Vilavella és un poble amb més de 2.000 anys d’història!.  Durant aquest llarg període les diverses èpoques i els diferents pobles que l’han habitada han anat deixant testimonis. De vegades en formes materials com utensilis del seu dia a dia, obres artístiques, arquitectòniques o infraestructures i altres vegades testimonis immaterials com les seues creences, costums, tradicions o valors. Tots aquests testimonis a través dels quals podem hui conéixer la nostra història és el que anomenem Patrimoni.

El Patrimoni té una qualitat particular i és que una vegada es destrueix, és perd o s’oblida és irrecuperable. Aquesta feblesa és la que al mateix temps li dóna tant de valor i per la qual l’hem de conservar com un tresor.

Posem un exemple d’anar per casa: pense que a tots ens resulta més emotiu i enriquidor regalar als nostres fills, nebots o néts qualsevol cosa vinculada a nosaltres o als nostres avantpassats que no algun objecte recentment adquirit, encara que tinga major valor econòmic.

La casa-museu dels espardenyers. Fotografia de Joan A. Agramunt

La Vilavella és un poble menut, però amb molt de Patrimoni, per nomenar només algun exemple podem parlar del santuari de Santa Bàrbara, del Castell, de la Mina, dels Balnearis, de les diverses fonts, del llavador, de l’ermita, l’església, la indústria de l’espart o la taronja, de totes les nostres arrelades festes, i de la història de tants personatges il·lustres que han contribuït a fer de la Vilavella el poble que hui és.

Xiprers. Fotografia de Joan Recatalà

També destacat és el patrimoni natural del que formen part la meravellosa Serra Espadà, la Cantera, els innumerables barrancs i un seguit d’oliveres, garroferes i xiprers, com per exemple el Pi Mascle a l’interior de la Gruta de Lourdes.

També la nostra llengua, que és la expressió més primària de la història pròpia i la nostra manera d’entendre el món. És patrimoni per sí mateix però a més envolta i traspua tota la resta, sense la qual esdevindria sense ànima pròpia.

L’Ajuntament del poble, com a màxima institució a nivell local té la responsabilitat de vetlar per aquest patrimoni, però aquesta tasca no és possible sense la col·laboració dels veïns que deuen prendre consciència de la importància del tema i tant de bo col·laborar pel bé comú.

Amb la missió de posar en valor tot el Patrimoni de la Vilavella, l’Ajuntament llança una iniciativa anomenada Voluntariat pel Patrimoni, que pretén donar l’impuls per a que els veïns passen a l’acció. Els objectius son molt clars:

1. Preservar el Patrimoni existent per respecte als nostres avantpassats i per responsabilitat cap a les generacions venidores a les quals no podem privar d’aquesta herència que nosaltres sí hem rebut.
2. Difondre el coneixement d’aquest Patrimoni existent, perquè les coses no es poden respectar i estimar si no es coneixen.
3. Dinamitzar la vida cultural a la Vilavella: Compartir i enriquir el Patrimoni entre tots, per a què en comptes d’accions concretes, la preservació, difusió i respecte al Patrimoni siga una forma de viure.

El castell. Fotografia de Joan Badenes

El grup pel carrer Sant Josep. Fotografia de Joan Recatalà

Enquadrat en aquests objectius n’hi ha un de prioritari, degut a una emergència  actual: El Castell ens cau. La torre Desfeta del nostre Castell amb una història de 800 anys està en un moment delicat i si no actuem la perdrem per sempre. El Castell sempre ha estat ací, és part de la silueta del nostre poble i seria una irresponsabilitat no actuar.

Aquest Voluntariat pel Patrimoni ja ha començat a caminar: la primera acció ha consistit en realitzar un inventari de tot el Patrimoni existent per saber de que estem parlant. A continuació s’han organitzat visites guiades a aquest Patrimoni per a apropar-nos conjuntament, conéixer-lo un poc més i comprovar el seu estat actual. La primera d’aquestes visites ha sigut el passat diumenge 1 de maig. Un trentena de persones amb el guiatge de Joan Vicent, vam visitar les mostres patrimonials més destacades radicades al clos antic, el nucli primigeni de la vida, rovell  que irradia vida: carrers de Sant Josep, Sant Sebastià, Pou, Presó i Calvari, la Casa-Museu dels Espardenyers, la gruta de Lourdes i l’ermita de Sant Sebastià amb les pedres picadores al davant. Tot cloent la matinada als enigmàtics –i desconeguts- Caminets del Moro.

El Patrimoni de la Vilavella no només és nostre sinó que és una part de nosaltres mateix, per tant si ens estimem com som ens hem d’involucrar en la seua conservació.

SALVEM EL CASTELL, SALVEM EL PATRIMONI, perquè demà serà massa tard!

Uneix-te al Voluntariat pel Patrimoni, apunta’t:

Fes clic damunt de la fotografia.

El grup del voluntariat a l’ermita. Fotografia de Joan A. Agramunt