Street Art a La Vilavella, no digues Banksy, digues “Xiquia”

D'ací uns anys aquesta porta de garatge s'estudiarà als museus i serà com la Pedra Rosetta de La Vilavella.

D’ací uns anys aquesta porta de garatge s’estudiarà als museus i serà com la Pedra Rosetta de La Vilavella.

Abans de procedir a la lectura d’aquest article hem d’avisar-vos, estimats lectors, que aquest és el fruit d’una llarga temporada de recull i anàlisi de múltiples mostres de l’Street Art vilaveller, moltes voltes ocult a la vista del gran públic.

La recopilació de les següents obres, algunes per casualitat i d’altres després d’investigar centenars de pistes, pot ser considerada gairebé le feina de tota una vida (en realitat no) i resumeix a grans pinzellades les inquietuds del vilavellenc/a mig, les seues aspiracions i qui sap, il·lusions.

Continua llegint

Anuncis

DISTÒPIES VILAVELLERES, CHAPTER ONE: Com ara tu, què hauria passat si Manuel Vicent hagués estat torero?

La Vilavella | 1 de Juliol de 2014.

Hui ha estat inaugurada a La Vilavella la nova plaça de bous multifuncional “Manuel Vicent” a les antigues instal·lacions esportives del camp de futbol de les Basses Roges en un exercici de recuperació mediambiental sense comparació  si fa no fa des de  l’Aeroport de Castelló.

L'autor de l'infografia es va calfar molt el cap, després d'aquesta horrenda presentació es dedica a maquetar col·leccionables de kiosc per a setembre

L’autor de la infografia es va calfar molt el cap, després d’aquesta horrenda presentació es dedica a maquetar col·leccionables de kiosc per a setembre

Moltes personalitats del món polític i taurí han estat presents a la posada en marxa d’aquest projecte llargament posposat per la conjuntura socioeconòmica i –sobretot– cultural existent.

El destre nascut a La Vilavella el 1936 ha estat acompanyat durant tota la cerimònia pel no menys il·lustre banderillero i “recortador” vilavellenc Pepe Abad, qui ha exercit de Cicerone del torero en tot moment.

Manuel Vicent va debutar al 1953 a una novillada on va donar bon compte dels bous Daguerrotipo, Ulises i Caín i des de llavors es va fartar de tallar orelles, rabos i eixir a braços de tots els seus incondicionals de tota plaça que es va dignar a xafar. Batejat per l’enyorat Andrés Montes com a “El Dennis Rodman de la tauromàquia“, Manuel Vicent era de tècnica refinada i d’una espasa més esmolada que una ploma, i no va patir gairebé agafades greus, es va retirar als 44 anys per dedicar-se a allò que més li agradava, la cria de bous de lídia.

El cartell de les festes de Sant Roc. "Bullfight style", segons el seu dissenyador.

El cartell de les festes de Sant Roc. “Bullfight style”, segons el seu dissenyador.

Una carrera condemnada a l’incompresió:

Ningú no és profeta a la seua terra, i des d’un principi Manuel ho va tindre molt cru per explicar els seus pares i companys de quinta de La Vilavella, poble natal del torero, que la seua passió estava lluny de les tertúlies sobre la prosa del Segle XIX o la poesia renaixentista. “Jo sempre havia somniat a enfrontar-me al drac, com Sant Jordi, però de forma metafòrica, així que la primera vegada que vaig vore Manolete o Lagartijo a les pantalles del NO DO vaig quedar prendat per a sempre més“.

Sant Xotxim sempre ha fet gala d'un estil més minimalista, però clar, ells són d'un sol autor.

Sant Xotxim sempre ha fet gala d’un estil més minimalista, però clar, ells són d’un sol autor.

Néixer a un poble d’arrels literàries tan grans com La Vilavella és un problema si el que vols fer està considerat com un art menor per uns i per una pràctica medieval per uns altres. Quan parlem d’uns i d’altres ens referim, clar està, als dos barris que defineixen per excel·lència el savoir faire vilavellero, com diuen ells mateixa de forma irònica.

Al barri de Sant Roc són més de Marcel Proust i es passen el dia parlant de sa mare, i a Sant Xotxim el referent és James Joyce i tots els veïns rellegeixen Dublineses orgullosament asseguts a la fresca quan el dia comença a allargar. A l’estiu es celebren les seues conegudes conferències sobre literatura on els ponents provinents de mil i un llocs d’arreu del món vénen a desgranar obres presentades en cartells com si foren bous al carrer, tractant d’atreure així el creixent públic que cada volta més acudeix en massa a vore els d’aquesta festa vintage lluint les seues barbes, tirants i equipats amb sabatilles de careta. Hipsters, els anomenen alguns, que cada volta en són més i ho han demostrat fent costat al destre de La Vilavella durant l’inauguració.

El perenne alcalde de La Vilavella, Rubén Portalés, amb 4 legislatures al damunt, ha lloat la nova obra, i diu que la Plaça Multifuncional “Manuel Vicent” suposa un nou gresol cultural on els joves tindran l’oportunintat d’emular els seus ídols i donar molta publicitat al poble: “des que es va incloure el parany com assignatura troncal, aquesta és una de les millors notícies possibles i està bé que els joves del poble tinguen una opció més per a triar“-… A la pregunta d’un subversiu jove amb pèl llarg i algunes rastes sobre què passa amb els grups de rock, l’alcalde ha cridat la policia intel·lectual (abans local) que l’ha apallissat amb un llibre de Tolstoi davant l’aplaudiment de tots els presents amb la col·laboració “espontània” de Manuel Vicent, que li ha pegat un calbot a mode de “puntilla” i que l’ha fet eixir “a hombros” de l’edifici batejat amb el seu nom.

Sens dubte una jornada que passarà a l’història. Sense cap més incident, la jornada ha acabat amb la xarrada sobre esquers de pesca portada a cap pel pescador internacional de mabres Paul Auster, que presenta el programa “Mabres Extremadament Grans” al canal Discovery Max.

Old Village Cinema Club presents…

fetget-paella_zps90ff9864

L’Associació de Cinèfils Vilavellencs ha dit prou!. Si la vida és com una pel·lícula, ja és hora de tenir les nostres pròpies i uns premis a la nostra altura!!.

Als USA tenen els Oscar, els francesos tenen els Cèsar i la Palma d’Or de Cannes, els alemanys l’Os d’or de i a Espanya tenen els Goya… Ve’t ací que necessitàvem crear els nostres, els Oscar vilavellers que no podien tindre altra forma que no fóra un dels objectes més desitjats per tota persona ben nascuda entre el triangle bermudià format per la rodona de l’arbre groc, la de la navelate a mig pelar i les pistes de pàdel.

Els premis “Fetget de la Paella” (Little Liver Awards, li diuen fora) neixen com una aposta per premiar el millor i més selecte de la nostra vila i –com no podia ser d’altra manera– de fora. Els films presentats tenen tot tipus de temàtica: tragèdia, drama, terror, comèdia pudenta i fins i tot porn… no, fins ací no arribarem malgrat que la política (de la qual a voltes si que parlarem) puga crear estranys companys de llit.

Els guanyadors dels Fetgets d’aquest any són:

 

FETGET D’OR | Millor Film local:

  • “LA CALLE DE LAS MIERDAS” (A.K.A “I si no t’agrà, t’en vas“)
    Comedieta costumista d’escatològic títol que actua com a metàfora social. Explica històries entrecreuades de veïns amb mascotes canines que les passegen pels carrers de l’extraradi on (creuen) la llei no ha estat mai escrita, compartint les seues experiències vitals mentre els animals descarreguen els seus ventres com abans… i si ho fan els animals, per què no ells? total, a l’antiga Roma llançaven els excrements per la finestra i no passava absolutament res!!.

 

FETGET SOCARRAT AGAFAT AL FONS DE LA PAELLA per al Millor film de parla no valenciana:

  • “ES QUE YO EL VALENSIANO LO ENTIENDO PERO NO LO HABLO” (Com el meu gos)
    Meló-Drama (si, meló) socio-polític de títol enrevessat que podia haver estat perfectament dirigit per un Ken Loach o Costa-Gavras de l’altiplà. Uns dirigents d’una capital, dirigits per uns d’una capital més gran que a la vegada són titelles d’uns d’una encara més gran, aconsegueixen –gairebé– per primera volta que tota la gent d’ un xicotet poble de la llunyana Serra d’Espadà, tradicionalment enfrontats per coses molt estúpides, es posen d’acord en una cosa (què meravellós és l’amor). Actuacions memorables, dones per terra, xiquets plorant… un escàndol!!.

 

FETGET DEL POLLASTRE a mig fer per a la Millor pel·lícula forastera:

  • “TRAINSNULING”
    Emocionantíssim Thriller polític protagonitzat per un jove amb aspiracions polítiques que és víctima d’una conspiració al ser pillat “in flagrante delito” tallant una coca amb ceba. Prohibit el seu consum fora de temporada (com és ben sabut) el jove afirma que no sabia que era ceba i es pensava que era  d’alls tendres… però és massa tard per provar que era un empelt tardà. Pressionat pels mitjans, es veu obligat a deixar el càrrec de concejal del Truc, Guinyot i Tir de Uala i li toca còrrer una cursa contra rellotge per descobrir qui li va donar gat per llebra per a refer la seua reputació. Les vertiginoses interpretacions han suposat no poques portades a la premsa especialitzada, sens dubte traspassarà fronteres i fins i tot el mateix Quentin Tarantino s’ha posat en contacte amb els guionistes per fer un Remake com toca.

 

FETGET DE CARTRÓ PEDRA passat per a la Millor banda sonora:

  • “STYLNUL, SONS DEL TERME”
    Una distopia dramàtica i futurista on el temps sembla haver-se detingut. Els esdeveniments passen una futura Neo-Vilavella on les fàbriques, indústries i cablejats de la llum s’estaquen gairebé dins la població creant tot tipus de mutacions, destorbs i pistaracs. La gent ja no roda vaques, els rodaors se les veuen amb tapirs gegants i ossos pandes. Les cases es mesclen amb muntanyes de taulells i ronya. Un homenatge continuu a “2001, Odisea de l’espai” de Kubrick però sense 2001 i sense espai. La música és una mescla d’allò més underground, no s’han gastat sintetitzadors ni mescladors, sinó torres de refrigeració, ventiladors i d’altres eines industrials procedents de tecnologia taulellera del segle passat. Una delícia gourmet auditiva premiada amb 4 tones de magreta i uns blocs de formigó

 

La nostra més sincera enhorabona als guanyadors, que s’ho han currat d’allò més bé. Teniem moltes més produccions aspirants però ens hem quedat sense fetget i ens haurem d’acabar la resta. Potser puguem repartir algun bajocó i una mica de socarrat arrapant el paelló, ja vorem… ja vorem…