PRESÈNCIA INFINITA

Serralada d’Espadà, Aín: creuar el carrer i, a l’altra vorera inexistent, el bosc.Aquesta és la seua incomensurable riquesa.

Jana i el príncep caminen solitaris 5 minuts. Seuen a terra i ella esmicola pacientment una pinya. Ell seu a la vora d’un ribàs atapeït d’orenga, romer, timonet en flor i sajolida: escolta el silenci de la natura.

Ai, si l’amic i poeta Antonio Cabrera fóra amb ell, li diria el nom de la simfonia d’ocells cantors!
Perviu en aqueixa petita emoció que l’entristeix, però regna al seu cor, lliure, com les ales dels seus versos, pur sentiment.

Cruixen el pins i les sureres i el barranc roig mormola les aigües que del seu ventre emanen. Algun abellot zumzeja, el verd esponerós acompanya aquest quadre, i allà ben lluny, rebotades a la cintura dels arbres, el repic de campanes flueix en l’eco. Després una setmana de pluges, el sol pinta els daurats de l’aigua als camins.

Un cop més, Antonio i Adelina, indissolubles, trenquen qualsevol distància. Al balanceig d’una flor anònima i humil, són present i companyia, autèntica bellesa!

LES ENIGMÀTIQUES ENES PALATALS DE LA SERRALADA D’ ESPADÀ

A través del present escrit es pretén donar a conéixer unes gravacions realitzades en roca en alguns dels cims més prominents de la serralada Espadà. També aprofitar la difusió del medi, per a convidar a qui siga coneixedor d’alguna dada, o puga aportar algun detall interessant que potser podrà tindre relació amb el tema, que ho compartisca i així disposar tots de la dita informació. Gràcies.

Va ser al voltant de 1990 quan vaig descobrir gravada en una roca una espectacular i majestuosa una ena palatal en la zona del Pic de Font de Cabres. M’havia detingut un moment a recuperar-me de l’esgotadora carrera que estava realitzant, quan em vaig adonar de la inusual gravació. Una perfecta ena palatal havia sigut plasmada en el dur llenç. D’una grandària d’uns 20×20 cmts i perfectament definida romania la lletra, allí impertèrrita i sense res que la intimidara. No li vaig fer més cas. Continuava corrent mentres la coneguda i simbòlica ena palatal va quedar oblidada completament fins que a causa de la casualitat, diversos anys després va emergir des del fons de la meua memòria, reclamant i exigint una atenció que en el seu moment no li vaig prestar.

Aproximadament vint anys més tard, vaig realitzar un altre singular descobriment. Havia passat ja molt de temps i aquesta vegada caminava en compte de córrer. M’havia detingut a descansar un moment al cim de Mondragón i mentres contemplava l’enorme i aborronadora cicatriu infligida a la maragda plana per la civilització i batejada com CV-10, em vaig trobar a l’abaixar la mirada, amb una altra ena palatal. Em va intrigar prou, trobar una ena palatal idèntica a la que ja coneixia i que en eixe mateix instant va sorgir des del més recòndit de la meua ment reclamant atenció. Va aparéixer ràpida en la meua ment la lletra situada en el Pic de Font de Cabres i descoberta feia ja molts anys. En un principi, em vaig preguntar si estaria confós sobre el lloc on havia trobat la ena palatal, però prompte vaig recordar que l’emplaçament no era el mateix, perquè ara em trobava al cim de Mondragón i no a Font de Cabres.  La roca tampoc era la mateixa, a Font de Cabres, la ena havia sigut gravada sobre aquell bru rogenc llenç del roig i en aquesta ocasió el suport triat era l’inconfusible grisenc de la roca calcària. Contemplant el  Pic de Font de Cabres des de Mondragón que era on estava, vaig pensar que tal vegada en una altre cim haguera alguna ena més gravada.  Mentalment, vaig observar que traçant una recta sobre el mapa de manera que unira els dos punts on estaven les dos enes palatals ja conegudes, i allargant esta línia imaginària, s’arribava fins al cim de la muntanya coneguda com a Pipa. Vaig pensar que com no hi ha dos sense tres, tal vegada allí, en aquell lloc,  haguera una altra ena més.

En els pròxims dies vaig ascendir a Pipa i sorprenentment, allí també la vaig trobar gravada en la roca. Moltes eren les preguntes que acudien a la meua ment, ja que trobar-la tres vegades en un espai relativament pròxim no podia ser casualitat. Qui havia realitzat les dites gravacions? I  Per què?

Al cim de Pipa i mentres contemplava les esmolades dents de la serralada, vaig pensar que tal vegada en altres indrets també es podria trobar aquesta gravació. Com sovint  eixia per la serra, vaig decidir que aprofitaria per a fixar-me als cims que en un futur visitaria  i així comprovar que no haguera cap ena més. Durant els tres anys següents, el resultat  va ser satisfactori, ja que vaig trobar comptant les mencionades, un total de set enes més.

Les set enes palatals, són majúscules i totes presenten la mateixa grafia i més o menys la mateixa grandària, la tècnica utilitzada per a desgastar la roca formant la lletra, aparentment, és la mateixa. Pareix que s’ha utilitzat algun sistema de fregament, ja que no hi ha cap senyal que evidencie l’ús d’alguna ferramenta. No s’observen; angles ni solcs definits ni cap tipus de mossa que delate la utilització d’algun tipus de cisell o una altra ferramenta.

Sense tindre en compte el tapís emprat, ens trobem amb que totes les enes són iguals. Tant en grandària com el traç i la forma i totes es troben en cims o llocs estratègics. Això ens conduïx a deduir que ha sigut una mateixa persona la que ha realitzat tan ardu i laboriós treball.

Les zones en què s’han trobat són: Pic de Font de Cabres, Mondragón, Pipa, Castro, Espadà, Nevera i Puntal. Cal assenyalar, que vaig visitar molts més cims de la serralada sense trobar-ne cap més.

Durant els tres anys en què vaig descobrir quasi totes les lletres, vaig realitzar diverses indagacions per a conéixer a què obeïen eixes  enigmàtiques gravacions en roca en molts dels importants i elevats cims de la serralada. Vaig preguntar indiscriminadament a tot tipus de persones, (muntanyencs, caçadors, pastors,  habitants dels pobles, etc) i ningú coneixia ni tan sols una sola de les enes mencionades. Evidentment tampoc podien donar resposta a cap pregunta formulada respecte d’això.

Vaig consultar diverses fonts; Exèrcit, Institut Cartogràfic, unes quantes Conselleries (tal vegada hi havia alguna relació amb mines, cadastre..) i un llarg etc de possibilitats que se’m van ocórrer per a obtindre respostes. Entre elles, com no, navegar incansablement en internet, però sense arribar a bon port. En la xarxa tampoc vaig trobar res que poguera donar llum sobre el tema en qüestió.

Els principals fets històrics de la serralada tampoc no van aportar cap pista al desafiador misteri que les enes palatals plantejaven. Ni l’ocupació humana de bona part de la serra, ni les incursions de les quadrilles de bandolers a finals del segle XIX entre altres, pareixien tindre cap relació amb les gravacions de la lletra.

També vaig pensar en diverses possibilitats un poc menys ortodoxes. Potser algun tros de cosmovisió havia sigut reflectit de manera que des de les altures es poguera distingir alguna constel·lació desconeguda?, algun coneixement esotèric es tancava en la gravació i/o situació de les enes trobades?. L’esperat fracàs en aquests casos no em va sorprendre.

Una de les possibilitats factibles que crec que podria ser viable és que les dites gravacions fóren realitzades durant la guerra civil. Més concretament per algú de l’exèrcit republicà. Això és degut al fet que a tot arreu on s’ha trobat una ena palatal, van estar ocupats durant llarg temps per l’exèrcit republicà. En canvi molts dels cims on es troba una ena palatal gravada, no van ser calcigades per l’exèrcit franquista fins finalitzada la contesa. Acabada aquesta, és prou impensable que algú es dedicara a realitzar les dites gravacions, perquè l’esforç i el temps invertit en això és evident.

En conclusió, actualment les preguntes són les mateixes i les respostes de moment també. Passats ja molts anys, em continuen intrigant les gravacions mencionades i em continue preguntant;  Qui va realitzar les dites gravacions i amb quin objectiu?, Com es van realitzar?, Quan?,  Per què eixa lletra i no una altra o altres diferents?,  Queden més enes per descobrir?, Existiran enes gravades en altres serralades, tal vegada per proximitat; La Calderona?, Amaguen les enes algun missatge encriptat que encara no coneixem?. Estarà viu el desconegut autor?. Preguntes aquestes i moltes més que malauradament romanen sense resposta.

Perquè no es perdera la informació, la vaig plasmar en una espècie d’esborrany on conte les meues vivències descobrint les dites enes i a més, ara per mitjà d’aquest apunt, que com ja es va assenyalar al principi, pretén donar a conéixer les lletres que maliciosament, acaricien el cel de la serra i romanen allí sagaçment ubicades,  tal vegada amb l’esperança que algú aporte llum a tan enigmàtiques gravacions i es desentranye l’inexplicable jeroglífic que burlanerament ens presenten aquestes lletres de la serralada d’Espadà.

Article i fotografies: ESTANISLAO LENGUA

Viatge als campaments de refugiats sahrauís

Del 6 al 14 de desembre, cinc persones de la Vilavella viatjàrem als campaments de refugiats sahrauís en una visita d’acció humanitària. Mª Dolores, Aitana, Carla, Minatu i Joan, enfilaren una aventura carregats de il·lusió, a més de roba, queviures, menjar, medicaments i donatius econòmics donats per veïnes del poble, per tal retrobar-nos amb persones estimades  i conegudes que malviuen en unes condicions vitals dures per la seua condició de refugiats, en la Hamada argelina, un indret del desert saharià dur i inhòspit. Viuen així des de fa 40 anys, quan l’any 1975  varen ser abandonats per Espanya (era considerada la 54 província espanyola) i invadit el seu territori pel Marroc.

Alguns de nosaltres, cas de Mª Dolores i Joan, ja hem estat diverses vegades des de l’any 2005, en el cas d’Aitana i Carla era el seu primer viatge, i Minatu era un viatge de visita a sa casa, ja que durant l’any escolar viu amb nosaltres.

Ara és la millor època per tal de  viatjar al desert del Sàhara perquè les temperatures ho permeten, pensant que a l’estiu pateixen una calor entre 50 i 55º, insuportable per a nosaltres.

La foscor de la nit, quan arribarem als campaments amb els camions que ens traslladaren des de l’aeroport de Tindouf, no ens deixa veure l’extensió de la planícia desèrtica on estan situats, ni les cases de fang, ni haimes on habiten els sahrauís, però sí ens permet admirar la immensitat de la cúpula celest, quedant embadalits pels milers d’estels i constel·lacions que brillen per sobre dels nostres caps; un espectacle que sols es pot gaudir al desert.

Les primeres emocions es viuen amb les abraçades de la trobada amb els amics i familiars que ens estan esperant en la haima i l’entrega dels primers regals i joguets als xiquets, una alegria compartida que ens omple de goig i dóna el primer sentit al nostre viatge.

És al matí quan ix el sol, i després de sentir el cant del muetzí  que convoca els  fidels a la primera oració, quan s’observa allò que és un campament de refugiats sahrauís; humils i precaris habitacles construïts amb maons de fang, que les recents pluges ha dissolt com un  terròs de sucre en una tasseta de café, amb les haimes o tendes de lona que  fan de saló, disseminades al llarg d’una ampla extensió territorial, complementades per corralets de cabres tancats amb  llandes i mallada rovellada.

Davant ens queden per viure vuit dies d’intensa convivència amb la família que ens acull, la de Minatu, i les seues amistats. Jugar amb els xiquets, preparar lentament els menjars, el sempre present ritual dels tres tes, els cants i balls sahrauís nocturns, els dibuixos de “henna” en les mans d’Aitana, Carla i Minatu, les compres en les rudimentàries tendetes, la pujada a un monticle des d’ on observem tota la “wilaya” , unitat d’extensió habitada, i les seues “daires”  o zones administratives en què es divideix.

Impressiona l’experiència dels trajectes a través del  desert, immens, pla i estèril,  amb un desmarxat Land Rover. El desert copsa per la  immensitat que es presenta a la vista, la terra plana i groga i el cel intensament blau amb la línea rectilínia divisòria de l’horitzó. Res més configura el seu paisatge.

Un d’aquest viatges el fem al campament d’Smara perquè Carla i  Nana, la xiqueta, ara ja tota una adolescent, que va viure a sa casa durant quatre estius, es retroben. La trobada és de les que no s’obliden per la seua emotivitat que omple els ulls de llàgrimes i queden reflectides en les precioses fotografies que la immortalitzen.

Continuen les excursions, a les dunes,  als edificis hospitalaris, a les escoles,  al centre social “Olof Palme” finançat per l’ajuda de Suècia, i al centre on viuen les víctimes causades per les mines “antipersona” que el Marroc ha sembrat al llarg de 3.000 km d’un mur de muntanyes d’arena per a impedir l’avenç del Frente Polisario, organització política i militar dels sahrauís, i que marca una divisió entre la zona ocupada pel Marroc i la que controlen  els sahrauís.

De les converses entre els membres de l’expedició i els sahrauís, molts d’ells parlen en un perfecte castellà, la seu segona llengua pel seu recent passat espanyol i perquè estudien o viuen a Espanya, destaquen les de contingut  polític, que expressen tant  l’amargor per l’abandonament del govern espanyol, com l’ esperança que la Justícia Internacional, que una i altra vegada els dona la raó, al final resoldrà que tornen al seu territori i puguen construir els seu anhelat país.

Al finalitzar el viatge i una vegada retornats a casa, ens venen a la memòria les experiències i sensacions viscudes que seran inoblidables per a tots nosaltres. Uns records que volem compartir mostrant algunes de les fotografies allí fetes i que reafirmen el ferm propòsit de tornar a reviure -les.

Nosaltres els hem dit, fins aviat, tornarem.

Mª Dolores, Joan, Aitana, Carla i Minatu.

 

                                           CLIQUEU  PER A VEURE L’ALBUM DE FOTOGRAFIES

ASSOCIACIÓ DE MESTRESSES DE CASA SANTA ÀGUEDA DE LA VILAVELLA

 DARRERS VIATGES DE L’ASSOCIACIÓ.

 

Viatge a Culla i a Catí. La llum de les Imatges, 24 de abril

 

Aquests dos pobles del Maestrat allotgen l’exposició “La Llum de les Imatges. L’esplendor del Maestrat a Castelló”, on s’hi plasma el caràcter singular d’aquesta històrica comarca, baluard nord de l’antic Regne de València i zona d’intercanvis culturals amb el veí regne d’Aragó i Principat de Catalunya. S’hi mostren obres des de la Prehistòria fins l’Edat Mitjana.

 A Culla s´ hi pot visitar, entre d’altres, la Casa – Abadia, que ha recuperat el seu valor històric després de la restauració; l’antic Hospital, l’antiga Presó, amb importants testimonis de pintura medieval provinents de Morella i el Maestrat; i, per últim, la parròquia, amb un important retaule restaurat.

A Catí, cases senyorials, finestrals enreixats i escuts blasonats mostren l’esplendor de la Baixa Edat Mitjana. La Llotja de la Vila, ja restaurada, acull tota una exposició històrica. Cal destacar també l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció, amb pintures al fresc representant sants al cel, a la volta.

En resum, el viatge va suposar una experiència molt enriquidora, perquè gaudírem d’art i gastronomia.

  

Alcoi, Moros i Cristians, 3 de maig 

 Alcoi era una festa: tot el poble, una explosió de color, música, confeti.. i, com no, de moros i cristians. El poble, ple de gom a gom, el recorregut de les “filaes”, a rebentar de cadires. Asseguts, alcoians i turistes gaudeixen de les desfilades.

 L’ atmosfera de la festa és una experiència incomparable. Aquestes festes estan declarades d’interès turístic internacional des de 1980. Commemoren els fets que tingueren lloc el 1276, relacionats amb les sublevacions dels musulmans que hi habitaven. El patronatge recau amb sant Jordi, al qual la tradició li atribueix la seua intervenció en defensa dels cristians. La festa es divideix en tres dies: entrades de moros i cristians, dia de sant Jordi i dia de l’ Alard.

 Hi ha 28 filades, 14 de moros i 14 de cristians; aquests desfilen pel matí, els moros per la vesprada. Cada filà desfila amb la seua indumentària, el seu escut i els seus integrants. Esquadres, guerrers, ballarines, carrosses, cavalls, confeti, música.. realment espectacular. Hi participen tots: homes, dones, xiquets i xiquetes… L’entrada dels cristians commemora l’entrada dels exèrcits en la ciutat, disposats a defendre-la de l’atac dels musulmans. De vesprada, l’entrada dels moros, disposats a prendre la ciutat.

La pausa del dinar la vàrem efectuar al local de la filà dels Navarros (cristians), on degustarem, entre d’altres, la típica “olleta de músic”.

 Inoblidable excursió.

                                                                           Junta Directiva de l’Associació