Per què es crema la Serra?

Ahir va fer 11 mesos que publicàrem aquest interessant article sobre els incendis forestals. Donada la qualitat de l’article us volem refrescar memòria.

Guillem Nebot Escrigues. Enginyer forestal i bomber.

Fotografies del text: Carlos Laullón.

Annex fotogràfic de les tasques d’extinció : Jesús Morcillo i Julià

 

La Serra d’Espadà

La Serra d’Espadà, està situada a les estribacions del Sistema Ibèric. Tota la zona és de clima mediterrani amb hiverns suaus a les zones baixes i gelades esporàdiques a les més altes i temperatures altes a l’estiu coincidint amb un període de sequera que produeix un estrés hídric molt important sobre la vegetació.

Les característiques geològiques particulars de la Serra amb predomini dels materials triàsics de diferents tipus com són les arenisques, calcàries i margues, combinat amb la proximitat al mar i amb els forts desnivells i canvis d’altitud i orientacions fan que trobem gran diversitat de formacions vegetals i endemismes. Ens trobem davant d’ecosistemes mediterranis, on destaquen les formacions vegetals dominades per sureres (Quercus suber) i pi rodeno (Pinus pinaster) a les zones amb substrat d’arenisques. I carrasques (Quercus ilex) i pi blanc (Pinus halepensis) a les zones de terreny calcari.

BARRANC-DEL-ROIG

Barranc del roig, Aín.  Carlos Laullón.

El foc i els ecosistemes Mediterranis

Els ecosistemes mediterranis han evolucionat juntament amb el foc. És característic dels climes mediterranis l’existència d’un dèficit hídric important durant la part càlida de l’any. Aquesta característica fa que l’aparició i propagació de focs que afecten les zones forestals siga molt favorable en aquest període.

Durant milers d’anys les comunitats vegetals mediterrànies han desenvolupat diferents tipus d’adaptacions i estratègies per mantenir-se després del pas del foc.

Tenim espècies de plantes amb capacitat de rebrotar, on els mateixos individus afectats es regeneren després del pas del foc. L’exemple més emblemàtic que tenim a la Serra són les sureres, que amb la seva escorça suberificada que protegeix les parts vives de la planta i permet de seva regeneració després d’una pertorbació.

Altres espècies es regeneren per via sexual, es a dir per llavors. És cas del pi blanc i el pi rodeno. Presenten un tipus de pinyes, anomenades serotines capaces de mantenir-se tancades molts anys a l’arbre i que només s’obrin després del pas del foc per dispersar les llavors, el que permet la regeneració de les zones cremades amb nous individus.

Les adaptacions de les nostres masses forestals al foc són moltes i variades i han sigut exitoses durant milers d’anys. Això ha permés la persistència d’estos ecosistemes fins als nostres dies.

Però es poden veure superades quan canvia el règim de focs al que estan adaptades, ja siga per una major recurrència d’incendis que no permet que es regenere el banc de llavors o les reserves de les plantes rebrotadores, per cremar en alta intensitat que supera la capacitat de protecció de les plantes i té un major impacte sobre els sòls. També hi ha un major impacte quan el foc afecta superfícies extenses i la colonització des de poblacions no afectades és més lenta.

Quan això ocorre s’entra en una dinàmica regressiva, amb una pèrdua de qualitat de la coberta vegetal i la pèrdua de la seva funció protectora i font de recursos tant directes com indirectes.

El problema s’agreuja quan ens trobem davant un escenari de canvi climàtic global en què s’espera que les condicions ambientals siguen més extremes, amb temperatures més altes i precipitacions encara més irregulars.

1097816_10151753541633400_1600355729_o

Panoràmica de la serra. Carlos Laullón.

L’evolució de la societat i les zones forestals

Al llarg del temps de la relació de l’home i el seu entorn ha anat canviat. En un primer moment van sorgir les poblacions nòmades del paleolític que obtenien els seus recursos de la caça i la recol·lecció.

Posteriorment l’establiment de les poblacions i el desenvolupament de les societats va fer que s’intensificara l’aprofitament dels recursos forestals amb l’extracció de llenya, el carboneig, fusta per a construcció, la indústria del suro, les neveres, obtenció de resines, forns de calç, pastoreig, indústria de l’espart, agricultura de muntanya… Totes aquestes activitats van produir una reducció important tant de la superfície forestal com de la quantitat de biomassa i combustibles forestals. En aquest escenari els incendis es podien controlar fàcilment per la escassesa de combustibles, la seva falta de continuitat i la presència constant de gent a les zones de muntanya.

Després de finalitzada la guerra civil, es va produir un repunt en l’extracció de productes del bosc per la carestia de recursos. Però és a partir d’aquest moment que amb l’evolució cap a unes societats més urbanes i industrialitzades i canvis en les fonts d’energia els aprofitaments a les zones forestals s’ha anat reduint fins a ser residuals. I ja només és destacable en l’actualitat l’extracció del suro, la producció apícola, la caça, bolets i fruits del bosc… activitats de menor intensitat extractiva i que no eviten que cada vegada hi haja una major càrrega de combustibles.

Es ben patent de com s’ha incrementat la superfície forestal a la província de Castelló mirant les dades dels inventaris forestals nacionals. On als anys 60 teníem una superfície arbrada de 126.208 ha que representava el 18,9% de la superfície de la província. Les dades de l’últim inventari situen la superfície arbrada en 248.577 ha.

Les noves zones forestals són fonamentalment pinars degut al caràcter colonitzador d’aquestes espècies, especialment el Pi blanc (Pinus halepensis) que ha duplicat la seva superfície en els últims 40 anys. En contrast, a les zones forestals ja establertes i amb millors condicions les frondoses estan incrementant la seva presència respecte a les coníferes.

AÍN5

Aín . Carlos Laullón

Estat actual i perqué el foc és un problema, causes

El 78 % del total de los incendis forestals tenen origen antròpic, ja siga per negligències, causes accidentals o intencionats i en conjunt afecten al 82, 6% de la superfície total cremada. Segons estadístiques del MAGRAMA (Ministeri d’Alimentació, Agricultura i Medi Ambient)

I la tendència és a un increment en el nombre d’incendis. Les superfícies cremades es mantenen per l’increment gradual dels dispositius d’extinció d’incendis.

Gràfic_incendis

Gràfic resum del nombre d’incendis forestals i superfícies arbrades i no arbrades afectades. Font MAGRAMA.

 

Perqué l’extinció per si mateixa no resol el problema, la paradoxa de l’extinció

L’extinció d’incendis forestals ha anat evolucionant a mesura que ho ha fet la problemàtica originada pels incendis forestals. Es parla de generacions d’incendis, cada vegada més intensos i més complexos.

Primera generació.A partir dels anys 50-60 apareixen els primers grans incendis que es propaguen per la gran continuïtat dels combustibles, resultat de l’abandonament de moltes zones de muntanya.

Segona generació. Als anys 70-80 a banda de la continuitat, els incendis escapen de control per la seva alta velocitat de propagació al tenir una major càrrega de combustible amb estructures favorables per la propagació.

Tercera generació. Anys 90. Intensitat de foc de copes. Els incendis són capaços de cremar la vegetació a tots els nivells, intensitats molt elevades i llançament de focus secundaris a grans distàncies.

Quarta generació. Any 2000 i endavant. Els nous usos del territori han fet que vagen apareixent zones urbanes disperses i quan el foc arriba a elles es produeix un foc d’interfície urbana-forestal. On a més de les zones forestals es veuen amenaçades les persones i els seus bens.

La resposta de l’extinció ha sigut la creació d’infraestructures tallafocs, incorporació de camions autobomba, més mitjans aèris i de nou el reforç de tot l’operatiu quan s’han produït greus episodis d’incendis. El resultat és que la pràctica totalitat dels incendis s’apaguen molt ràpid afectant superfícies molt reduïdes, inclosos aquells incendis originats per causes naturals que en condicions favorables cremarien amb poca intensitat, cremen el matollar baix l’arbrat i creen discontinuïtats en el paisatge que afavoreixen la biodiversitat.

En canvi amb el model d’extinció total actual, la quantitat de combustible de les zones forestals es cada vegada més i més gran i quan s`origina un incendi amb condicions meteorològiques desfavorables aquest escapa de la capacitat d’extinció de tot l’operatiu i produeix un impacte molt gran sobre àmplies superfícies de terreny.

A pesar de les grans despeses en extinció el nombre d’incendis no es redueix i la superfície afectada per grans incendis es manté. Els grans incendis són considerats aquells que superen les 500 ha de superfície, sent menys del 0,8% dels incendis són responsables de casi un 40% de la superfície cremada segons les estadístiques d’incendis del Ministeri d’Alimentació, Agricultura i Medi Ambient (MAGRAMA).

SURERAS

Sureres. Carlos Laullón.

Importància de preservar les zones forestals

Les zones forestals són un banc de recursos. La seva bona conservació produeix molts beneficis tant per la població de la zona com a escala global i permet obtenir gran quantitat de bens directes i indirectes.

Estem parlant del manteniment de la fertilitat dels sóls i el control de l’erosió, increment dels recursos hídrics, millora les condicions climàtiques de l’entorn, increment de la biodiversitat, depuració de l’aire i magatzem de CO2 per la mitigació de les causes del canvi climàtic.

També parlem de valor paisatgístic i recreatiu i d’una font d’atracció de visitants, naturalístic, esportiu… I de l’obtenció de productes del bosc com suro, llenya, fusta, biomassa,  aigua, resina, fruits silvestres, mel, caça…

Tot això ha de fer replantejar que els recursos destinats al bosc no s’han de veure com una despesa sinó com una inversió, no només per evitar incendis, sinó perque el retorn obtingut de les zones forestals siga cada vegada major.

Gestió i actuacions sobre el territori

Possibles actuacions per reduir la problemàtica d’incendis forestals:

Gestionar el territori per tractar els incendis forestals com un problema global, integrant la prevenció, extinció i usos de les mases forestals.

Estudiarles tipologies de focs que afecten cada territori i dissenyar estratègies de prevenció i extinció eficients.

Incentivar totes aquelles activitats d’explotació forestal sostenible que generen llocs de treball, fixen la població al territori i permeten la gestió d’una major superfície forestal.

Crear iniciatives per actuar sobre la propietat forestal, molt fragmentada i fonamentalment en mans privades.

Incrementar la identificació de la ciutadania amb el territori.

Conscienciació de la població sobre la realitat actual de les masses forestals, el problema dels incendis forestals i sobre bones pràctiques i us adequat dels recursos.

Adoptar noves eines de gestió com les cremes controlades. Amb l’objectiu d’obtenir masses de boscos adultes amb menor quantitat de sotabosc i més resistents per suportar el pas dels incendis sense veures afectades i que dificulten la seva propagació del foc.

980210_10151720297953400_1263800421_o

Senda per l’Espadà. Carlos Laullón.

 

Escenaris de futur i conviure amb el foc

En les pròximes dècades el problema dels incendis forestals es mantindrá o s’agreujarà si no es canvia la dinàmica actual; masses forestals sense gestionar que cada vegada tenen més continuïtat i quantitat de combustible, dispositius potents d’extinció però que es posen al límit de la seva capacitat en els grans incendis amb gran risc per a tots els intervinents i els habitants de la zona afectada i un escenari de canvi climàtic amb unes condicions cada vegada més extremes.

Adoptant canvis que posen de nou en valor les zones forestals, es puguen fer aprofitaments rentables i sostenibles, s’extreguen més quantitat de biomassa, es fixe la població al territori i es millore l’eficiència de la prevenció i extinció es pot avançar cap a un escenari on el foc pase de ser un problema molt greu i una amenaça.

I s’evolucione a un escenari on el foc pase a ser un factor ecològic més i en lloc d’extinció total s’apague el foc que supose una amenaça per zones forestals, persones i bens. Però en canvi es deixe propagar aquells petits incendis que es produeixen en condicions favorables, cremen en baixa intensitat i que ajuden al manteniment dels boscos més nets i sans.

Per tot per això caldran canvis importants i un llarg periòde de temps, al ritme d’evolució de les masses forestals.

 

Annex fotogràfic de les tasques d’extinció de l’incendi forestal de la Serra d’Espadà de juliol de 2016. Fotografies de Jesús Morcillo i Julià, Tècnic Superior en Gestió de Recursos Naturals i bomber forestal.

L’ Associació de Veïns de la Vilavella agraeix i felicita als bombers i personal que participaren en l’extenció de l’incendi. MOLTES GRÀCIES.

foto1 - copia - copia

Un grup de bombers forestals treballant per assegurar el perímetre de l’incendi i evitar reignicions.

foto2

 

Descàrrega d’aigua d’es d’un helicòpter Cougar de la UME per frenar la propagació del foc.

foto3

 

Avió anfibi Canadair 415T fent una descàrrega per refrescar el límit de la zona cremada .

foto4

 

Bomba forestal pesada de les Brigades d’Emergència. La gran distància entre els accessos i les zones de front de l’incendi obliga a muntar línies de mànegues de gran longitud.

foto5

 

Incendi propagant per zones forestals de gran continuitat i càrrega de combustibles de la Serra.

foto6

 

Avió Air Tractor fent una descàrrega d’aigua amb retardant per dificultar l’emisió de gasos inflamables en la combustió i frenar la propagació del foc.

foto7

 

Columna convectiva molt potent produida per l’alta intensitat i velocitat de propagació de l’incendi.

foto8

 

L’ambient canvia a tons groguencs, habitual de les mases de coníferes afectades pel foc.

L’avenc del castell.

Jesús Almela Agost del club Espeleo  de Castelló ha publicat en la revista d’espeleologia GOTA A GOTA, nº 12, pag. 86-94, l’article “Efectos morfológicos de corrosión por condensación en la Sima del Castellet (la Vilavella)”.  Per tal de donar a conèixer als veïns de la Vilavella aquest patrimoni geològic nostre – situat al costat del castell,  a la vora de la pedrera dalt de la piscina municipal – li hem indicat que ens informe d’aquest avenc.

Situació de l’avenc del castell (cast. sima)

Rep el nom d’avenc ” la cavitat natural on predomina la component vertical. Pot èsser constituït per un pou o diversos pous enllaçats entre si. Quan la cavitat és formada per pous i galeries s’anomena cova – avenc. La roca calcària és la més adient per a la formació d’aquestes cavitats, ja que es dissol amb l’aigua i constitueix les formes càrstiques ” ( Enciclopèdia Catalana Bàsica).  Entre el món de l’espeleologia es coneix com l’Avenc del Castellet (Sima del Castellet en castellà) el que nosaltres coneixem com la “cova del castell ” i que forma part de les fantasies i faules que, des de xiquets, generacions de vilavellers hem construït al voltant de la seua existència. Ara publiquem aquest article de Jesús Almela en el que descriu les seues característiques  i algunes de les fotografies que els espeleòlegs que entraren varen realitzar. Cal assenyalar que és un avenc, una cavitat vertical, per tal motiu el seu descens sols es possible realitzar-lo per personal especialitzat amb equips adients d ‘espeleologia i alpinisme: cordes, mosquetons, arnesos, etc…, no tothom pot baixar….. malauradament.

L’AVENC DEL CASTELL

La muntanya on s’ubica el castell de Centelles, just dalt de la població de La Vilavella, constitueix l’últim aflorament rocós de la serra d’Espadà. En aquesta muntanya els materials són calcaris, al contrari dels que l’envolten, que són de “rodeno” de coloració rogenca. En aquesta roca calcària és un lloc apropiat per a la formació de coves i avencs, una mostra d’això són les moltes coves que hi ha a l’Espadà.

Entrada a contrallum

En la part nord de la muntanya del castell trobem una cavitat que presenta molt d’interés des del punt de vista geològic i espeleològic, ja que algunes de les formes que hi ha al seu interior s’han format per un mecanisme de corrosió a causa de la condensació. Aquesta condensació està fortament influenciada per les aigües termals que hi trobem al subsòl de la Vilavella,  fenomen poc freqüent al nostre territori.

Per què és una cova única?

La formació de les cavitats per les aigües termals o processos interns s’han estudiat en les últimes dècades de mode molt sistemàtic, descrivint així les coves hipogèniques. Els geòlegs tradicionalment han interpretat la formació de les coves per dissolució de la roca, on l’aigua per gravetat va formant espais subterranis, per on circula aquesta. L’espeleogènesi hipogènica trenca aquestos esquemes tradicionals, ja que les cavitats es formen per aigües ascendents, normalment termals. Per tant, tenim dos mecanismes de formació de cavitats; la tradicional o epigènica que es forma una cova de dalt cap a baix i la hipogènica, que es forma de baix cap a dalt.

En aquest context en l’avenc del Castell podem apreciar les seues voltes en el sostre, cúpules i formes arredonides amb característiques hipogèniques. També hi han toveres, unes curioses formacions alterades per els corrents d’aire ascendent, que han anat desgastant la calcita. També trobem en ella una temperatura interior calenta, ja que la temperatura de les coves és constant i aquesta es correspon normalment amb la mitja anual de la zona exterior, que en el cas de la Plana està al voltant dels 17 °C. En canvi en l’interior d’aquest avenc i en el seu punt més allunyat de l’entrada la temperatura és de 21,5 °C. Aquesta temperatura més alta del normal, que pensem que prové per les aigües termals que hi ha al subsòl, provoquen que en la part superior de la galeria,  més proper a la boca, hi haja un contrast i que es produïsca la condensació que s’aprecia dins la cavitat amb gotetes en el sostre. Aquestes gotetes van dissolvent la roca i formant les cúpules i voltes del sostre, sense que la dissolució tinga lloc amb aigua que es filtra de de l’exterior.

És molt gran l’avenc del castell?

Presenta una entrada molt menuda, amb unes dimensions de 0,60 x 0,35 metres. A primera vista sembla que no cap una persona, però sí que es pot entrar. Tot just haver entrat hi ha una saleta i un graó que baixem fàcilment i ens deixa en un pou de 18 metres. Per a descendir aquest pou necessitem materials de progressió vertical i coneixements, pel que no permet aventurar-se al seu interior a qualsevol persona. Baix del pou una escletxa d’un metre d’amplada la podem recórrer durant 65 metres, apreciant en tot moment que el sostre està format per cúpules formades per les condensacions tèrmiques. En un punt d’aquesta galeria inferior trobem un estret pou que baixa 12 metres més, assolint un punt molt estret on una persona ja no pot passar, però tirant pedres es veu que continua alguns metres més, amb una amplada de 10 centímetres. La fondària màxima de la cavitat és de -39 metres i el recorregut de 174 metres.

És molt positiu que la gent conega aquesta cavitat i la seua formació singular, però sempre amb uns límits, ja que mai hem de tirar deixalles en aquest fràgil entorn. Aquest patrimoni geològic deu preservar-se i que les generacions futures puguen gaudir-ho.

Jesús Almela Agost. Espeleo Club Castelló

 

 

La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

CONFERÈNCIA: Què ha passat en aquesta campanya de la taronja?

JOSEP RAMON URBAN  donarà un conferència en la Casa de la Cultura de la Vilavella:  PRESENT I FUTUR DE LA TARONJA. ANÀLISI DE LA CAMPANYA ACTUAL, en la qual col·laboren la Regidoria d’Agricultura, el Consell Agrari Local i la nostra Associació de Veïns.

Urban a banda de ser agricultor,  pertanyent a l’executiva de la UNIÓ DE LLAURADORS DEL P.V. presenta un ample curriculum que li fa ser tota una autoritat sobre la taronja al nostre país i un gran coneixedor dels problemes de la seua producció i comercialització  a nivell europeu.

Una conferència necessària per tal que els agricultors de la Vilavella tinguen la informació, tant la tècnica com la de les decisions polítiques, per a que coneguen amb amplitud els problemes que li afecten i que poden influir en el tancament de les seues produccions si no es posa remei.img-20170116-wa0004

 

Josep Ramon Urban ens fa un breu resum del contingut de la conferència, ineludible per a tindre informació important a l’hora de prendre decisions futures sobre la venda de les nostres taronges.

Enguany la campanya citrícola tenia unes previsions amb uns resultats econòmics satisfactoris per a totes les persones que intervingueren en la cadena – des de la producció, recol·lecció, manipulació i sector comercial- i tot això malgrat que patíem una sequera important des de fa ja tres anys.

La qualitat dels fruits era l’adequat. Els llauradors/productors teníem prou il·lusió perquè la temporada passada finalitzà amb esperança envers la d’enguany. Podia ser millor.

A la fi, entre la desídia d’un tractat dolent amb  Àfrica del Sud  que ha repercutit en nosaltres molt negativament, a banda d’unes condicions meteorològiques adverses (granissol, pluges) en algunes zones, la campanya per als xicotets agricultors de la comarca ha sigut un desastre.

img-20161224-wa0022Les darreres pluges,  tot i que són necessàries per a la vida, han vingut en una època que a les nostres mandarines i clementines no els feia cap falta. Això conjuntament amb una pujada de temperatures han provocat el pixat i una gran part de les collites s’ha fet malbé.

A més, ha estat condicionat greument el tractat amb Sud-Àfrica del qual cal fer un comentari:
– S’ha fet sense contar amb el sector de la producció per tal de signar-lo i amb uns representants polítics no adequats per a defendre els interessos de la nostra agricultura, sinó més aviat defendre als empresaris que tenen capacitat per importar els fruits d’aquells països, sense comptabilitzar el mal que aquestes decisions  comportaven per al nostre sector productor.

Per això mateix des del Sindicat  Unió de Llauradors començaren a denunciar que aquesta mesura no beneficiaria la nostra producció i això és el que finalment ha ocorregut.

Així doncs, espere que els nostres polítics de proximitat prenguen nota i ho comuniquen a les elits perquè consideren el sector al nostre país i es revisen aquests tractats que ens perjudiquen i molt.

 

JOSEP RAMON URBAN

El nostre país està barallat amb la lectura

historias_en_librosJa sabeu que el CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) sol fer enquestes que posteriorment són publicades per tal que les analitzem, les valorem i puguem fer-nos una idea de la situació en què ens trobem. Aquest organisme fa un retrat del que és la nostra societat i crea una imatge fixa de quines són les preferències de la societat (polítiques, culturals, etc.) dels nostres hàbits i de les nostres opinions.

            No sé si aquest organisme té massa sentit (imagine que sí…) però, la veritat, és que una enquesta, a la qual tots donen una importància extraordinària i que, segurament, deu costar molt temps material i personal no se li fa cap cas. Bé, si que se li’n fa de cas. Així quan s’apropen les eleccions tothom està pendent del que pronosticarà el CIS davant les urnes i quanta gent i en quin percentatge votaran una opció o una altra.

            Però el CIS no sols ens mostra les preferències de vot i on es situa el votant en una línia imaginària que abasta des de l’extrema esquerra fins l’extrema dreta, diu moltes més coses. Entre elles quelcom que reflexa el nivell cultural i l’index de lectura per part de la societat. I, la veritat, els resultats són molt decebedors.

            Mario Vargas Llosa no és un escriptor que es trobe entre les meues preferències però voldria remarcar una frase que va dir en el seu moment:

            «una sociedad que lee buena literatura es más crítica y menos manipulable que otras»

            No estic massa d’acord amb l’accepció «bona literatura», però sí amb l’altra part de l’asseveració. Diria que llegir sempre és bo i de que tot el que es llegix s’aprèn alguna cosa però, sobretot, el més important de tot és llegir.

            Des de l’antiguitat s’ha incidit en la importància de la lectura i aquesta importància ha anat augmentant fins els nostres dies. Ara bé, hi ha una part de la societat que creu que amb haver après a llegir ja en té prou.

          estrategias-de-lectura  Exercir la lectura és un plaer i no caben excuses per no fer-ho. Així doncs, és lamentable que els governs graven de manera indiscriminada el món de la cultura i tots els productes que genera però, aquesta, no deuria ser una excusa per no llegir. Vivim envoltats de llocs, espais i mitjans on podem gaudir d’aquest plaer. Al nostre abast tenim les biblioteques o les xarxes, llocs, des d’on podem fer ús de llibres i textos. Per la qual cosa, no hi ha excusa per no capbussar-nos en el mar de paràgrafs i lletres que formen un text.

            Però si, de nou, tornem enrere i ens fixem en el que ens diu el CIS observem que a la pregunta «¿quants llibres ha llegit vostè en els últims dotze mesos», obtenim els següents resultats:

  • El 39,4% diu que cap.
  • El 7,1% ha llegit «1 llibre» en un any
  • El 27,9% ha llegit «de 2 a 4 llibres»
  • El 10% ha llegit «de 5 a 8 llibres»;
  • El 5,5% ha llegit «de 9 a 12 llibres»;
  • El 8,8% ha llegit «13 o més llibres» en uns dotze mesos

Tot això per no parlar dels espanyols que visiten les biblioteques, on ens trobem amb un percentatge tant descoratjador d’un 57,5% d’enquestats pel CIS mai ha acudit a una llibreria, i el 74,7% tampoc ha trepitjat una biblioteca.

Vistes aquestes valoracions fetes pel CIS ens hauríem de preguntar si algú es fixa en aquestes dades, perquè quan aquest ens publica els seus estudis sociològics, de seguida, apareixen els polítics per tractar de fer una profunda anàlisi sobre qui els vota, qui els pot votar i quants els votaran. Però, qui analitza la resta de l’estudi?

Qui es fixa amb els index de lectura del nostre país?

Article elaborat per Sebastià Roglà

La pell fina

djangoQuan érem menuts, els dissabtes, ens asseiem davant la televisió, en blanc i negre, per contemplar als pistolers de l’oest americà fer ús de la munició de manera indiscriminada contra tot el que venia bé. Nosaltres amb un got de malta i un tros de coca, anomenada «de boda», observàvem aquells actors que sempre resultaven triomfadors en qualsevol duel.

            En aquelles pel·lícules de mitat vesprada, davant d’un possible enemic, no es preguntava mai. Hi havia una llei no escrita que deia que abans es disparava i després es preguntava. Ara, sembla que hem tornat al llunyà oest i, encara que les bales no ixen des d’un revòlver, fan el mateix efecte que abans (o pitjor).

            Les xarxes són com una gran pistola des de la qual es disparen armes més mortíferes que les dels dissabtes de vesprada, així tothom que té accés a un teclat i una xarxa pot fer molt més mal que abans.

            On ha quedat aquell mite sobre el botó del que disposaven els americans i els russos per disparar en qualsevol moment i fer esclatar mig món? Aquest ha quedat substituït per un teclat  i una xarxa.

            On vull arribar amb tot això? Doncs bé, en l’actualitat tothom té dret a opinar, a embolicar, a criticar i a exigir. Ningú, comprova. Ningú pensa. I a ningú li importen les conseqüències que la pulsació d’un botó virtual pot originar. En fi tothom pot disparar, en qualsevol moment, sense necessitat de preguntar.

           farenheit-2 D’aquesta manera, ens permetem el luxe de donar la nostra opinió sense contrastar moltes de les manifestacions que es fan. Moltes vegades compartim comentaris o entrem en discussions de les quals, una gran part, són interessades i en algunes d’elles, encara que no sabem de que es parla, ens deixem portar per on vol la majoria.

            Totes aquestes discussions han fet que s’haja produït una involució en la manera de pensar del col·lectiu. Ens hem tornat molt poc permissius, ens hem fet més radicals, més intolerants, però el més greu és que, també, estem perdent el sentit de l’humor.

            Hui en dia no es pot donar cap opinió diferent de la que pensa un col·lectiu  nombrós i influent, no podem criticar certs comportaments ni ideals, ni tampoc podem tindre un pensament diferent en segons quins llocs del país o del món. Perquè, quan un satèl·lit d’aquests que circulen per les xarxes, moltes vegades amb un pseudònim, diu que el sol és negre tothom ho acaba creient i defensant com si fóra quelcom i ens anara la vida.

            L’esperit crític està desapareixent, ja no queda sentit de l’humor, no es pot fer broma de segons quines coses, ens escandalitzem sense motiu, ens hem fet molt intolerants, no s’accepten les crítiques i la major part de les vegades en compte de mirar el cel, mirem el dit que l’assenyala. Tot és blanc o és negre. Els grisos han desaparegut.

            Per què, realment, qui sabia què havia passat amb els titellaires als quals havien acusat de terrorisme? Perquè tothom, policia i polítics inclosos, varen declarar que estaven fent apologia del terrorisme. I qui es va qüestionar el que varen dir alguns assistents? Ningú

    maria_frisa        L’escriptora Maria Frisa ha estat criticada i assetjada per un llibre escrit sobre l’educació del nostres fills. Doncs a partir d’una frase treta de context d’un llibre de 300 pàgines s’ha armat un gran enrenou. S’ha insultat a l’autora, s’ha recomanat que es cremen els seus llibres (Recordeu Farenheit 451?) i el més «graciós?» de tot és que el noranta-nou per cent dels que l’han criticada no s’han llegit el llibre.

            Un altre exemple el podríem trobar amb l’escriptor Pérez Andújar a qui se l’ha criticat pels seus treballs i els seus articles on qüestiona algunes posicions polítiques. Doncs els que no pensen com ell ja s’han encarregat d’orquestrar una campanya d’assetjament a través de les xarxes socials (com si de cop la llibertat d’expressió haguera desaparegut).

            Malauradament, la societat està entrant al joc dels qui controlen el món. Ells són els que dicten les normes a seguir. Ens diuen el que està bé i el que malament. No necessiten res més que un click a l’ordinador o que compartim alguna de les seues idees. Qui intenta qüestionar o defensar una mentida acaba engolit per la massa. I nosaltres disparem i després preguntem, mentre davant del monitor tenim recolzada la tassa de malta i encara queden molles de coca.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

Semblança de José Alba Blanquer

jose-albaCom tots sabreu, el col·legi públic del nostre poble duu el nom de José Alba Blanquer, conegut com el boticari de la Vilavella que, a banda de regentar la farmàcia, també es dedicà després de la guerra civil espanyola a impartir classes i fer repassos, amb la qual cosa ajudà a molts xiquets en la seua futura formació.

També, aprofitant-nos de la seua formació química, ajudà en la postguerra perquè als llauradors i veïns del poble no els donaren gat per llebre a l’hora de comprar adobs nitrogenats. Pense-ho que moltes vegades això es feia en l’anomenat mercat negre. Eren temps difícils i amb els seus coneixements alçava acta -quasi notarial- de la veracitat dels productes comprats per tal d’evitar fraus.

imatge-biograficaAls 6 anys de la fi de la dictadura del general Francisco Franco i ja en els primers balbuceigs de la democràcia espanyola, en l’any 1981 rebé un homenatge per  la corporació municipal que vosaltres mateixa podreu llegir, perquè l’hem escanejat literalment i la podreu trobar ací.