NO TODO SALDRÁ BIEN

Aín, tot esperant la tempesta

Fluctue en un cansament intel·lectual i emocional.

No és cert que TODO SALDRÁ BIEN.

Em superen les consignes i frases fetes, les cançons a les balconades, les programacions d’aplaudiments, els draps exposats i, massa suats, els ajuts per tal d’arreplegar diners en pro de la Covid-19.

Tothom hauria d’abandonar aquestes miserables caritats, aquestes almoines dickensianes i treballar amb responsabilitat i cura. L’únic homenatge que cal rebre sempre és aquell de la feina honesta, servicial i ben feta.


Tan sols això, ni més, ni menys, però ben complex i difícil:

  • Els governs, haurien de gestionar amb honestedat els recursos públics; condemnar, perseguir i reintegrar diners negres emblanquinats per corruptes a l’erari públic
  • Les persones per davant dels guanys econòmics.
  • Festivals musicals mundials per figurar individualitats a canvi d’unes molles de diners: NO.
  • SÍ anar a l’arrel dels autèntics problemes que causen injustícia humana i social.
  • Treballar en silenci: tots som un sol cos i breguem en la direcció no de l’interés calculat i aquell ‘Sálvese quien pueda’, sinó més aviat de guarir, consolar, recolzar i servir a qui tenim al costat.
  • Treballar en silenci, sense fer ostentació, ni creure’ns imprescindibles per tal d’oferir un nou horitzó de relacions ecològiques i humanes redissenyades cap a la Vida, i no cap al Negoci i l’ Utilitarisme monetarista.

Fart, avorrit i cansat d’aquesta tómbola audiovisual tan suada dels mitjans de comunicació, necessitem un nou ímpetu i molta més generositat i em reconcilie amb mi i tots vosaltres mitjançant la paraula senzilla, no venjativa, oberta i lliure. I també, amb el silenci.

PODER I CONTROL SOCIAL: UNES xREFLEXIONS EN VEU ALTA A PROPÒSIT DEL VIRUS I LA Covid-19.

Cal reflexionar o posar les cartes sobre la taula de com transcorre la crisi del virus de la malaltia Covid-19 i la forma de transmetre la informació.

Hi ha una manera paulatina de controlar a la població amb les xifres que s’emeten per televisió i la por psicològica que creix lentament com aqueixa massa de farina i aigua a la qual li han introduït el rent perquè fermente. Això fa que s’assimile i s’accepte sense cap qüestionament, una obediència cega a les normes imposades que cal observar sota la penalització de multes pecuniàries, presó i també denúncia anònima dels propis ciutadans i veïns. Això em recorda passatges de novel·les com 1984 d’Orwell o El conte de la serventa de Margaret Atwood.

Així doncs, els mortals patim per si serem nosaltres els propers en desaparéixer i caure, per la qual cosa obeïm per la por personal i no atribuïm quines són les causes i qui són els culpables d’haver arribat a aquesta situació que fins ara ens té confinats sense saber quan finalitzarà.

Per exemple, ens horroritzem pels morts diaris que se’ns revelen dosificats, tot i que ni el mateix govern sap quan açò s’aturarà (crec que ells sí fan oracions als déus). També es lloa al cap expert de la OMS Tedros Adhanom Ghebreyesus quan recolza les mesures restrictives del govern espanyol pel bé de la lluita contra el virus, però quan en una situació normal, mesos arrere la OMS anunciava que 7 milions de persones moren a l’any al món i el CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) espanyol confirmava 30.000 ciutadans del nostre país morts anualment per causes de la contaminació, ningú deia res i consideraven que això era un preu normal que s’ha de pagar en nom del progrés. En aquest cas particular la relació Mortaldat- Reacció del Poder Polític no es regeix per un judici purament sanitari. Així és, que acabe d’escoltar al ministre de Sanitat Salvador Illa dient que en aquesta crisi de la Covid-19 no s’oposa Sanitat a Economia i argumenta que sense Salut no pot haber Economia, però mesos arrere ni el govern, ni tampoc l’oposició varen fer cap comentari sobre el mateix, és a dir, sobre les morts per afecció respiratòria. Sembla com si s’haguera de pagar aquest preu per disposar dels bens de consum en aquesta zona rica del planeta. (Siguem una mica cínics: què són 30.000 ciutadans morts menys a Espanya) Si hi ha algú que li cou, que es grate! Aquestes són les contradiccions del sistema.

La vertadera por del nostre govern i, per extensió, dels altres europeus és la situació de malalts acumulats i les unitats (UCIs) de cura intensiva, si fan la relació de 94.000 positius / nombre de Respiradors (em referisc a Espanya, és clar). A tot el món es generarà una de ben grossa car (problema afegit moral a més a més) els professionals de la medicina hauran de decidir qui ha de viure i qui morirà. I tot açò provocat per una visió neoliberal economicista on s’afirma que no hem d’invertir diners en recursos sanitaris, ni promoure la qualitat de valors públics com la Sanitat (malgrat les “troles” dites per Cayetana Álvarez PP), l’Educació i la Investigació Científica, reduïdes des de l’anterior crisi econòmica del 2008.

Un altre tema que no s’analitza, ni s’explica amb claredat és les condicions de treball i els mitjans que disposen tots el membres de la família sanitària: des dels Tècnics d’Emergència Sanitària que transporten malalts de la malaltia Covid-19, fins als infermers, auxiliars i metges. Com no va a haver una xifra tan alta de malalts sanitaris contagiats, si no treballen en les condicions més adients i salubres per a ells mateixa? Si els mitjans de protecció són mínims i s’han de mitigar pel treball voluntariós de veïns en la confecció de mètodes de barrera contra el virus Covid-19, la resposta és ben lògica: 12.300 i escaig d’infectats. El govern ha entrat en pànic, s’ha acollonat!

Pel que fa a governs neoliberals mundials, Trump, Boris Johnson, López Obrador (socialdemòcrata) i Bolsonaro, l’estupidesa dels tres primers mandataris ha anat reculant fins ara, de postures negacionistes de perillositat vital de la malaltia Covid-19 fins l’acceptació de la mateixa. Cas a banda és el de l’egòlatra somiatruites de Bolsonaro: una gran desgràcia que caurà damunt del poble brasiler! De vegades no arribe a entendre com alguns polítics poden dirigir les regnes d’un país! La desinformació i la mentira ens les campanyes electorals poden explicar-ho.

Ara mateix, tots, govern i oposició ploren per la pesta que ens ha caigut damunt, però espereu uns mesos al control d’aquest episodi que veureu com suren al vent els ganivets esmolats. Veig els ulls vampírics retinguts de Teodoro García Egea i l’entristit No President del Govern Pablo Casado. Arrimadas es troba en mode Stand-by, i d’Abascal i els seus sequaços, millor callar, car el seu discurs pseudopatriota i allò espuri que podem trobar en un abocador, és quasi el mateix: xerrameca buida, oportunista i “salvapàtries” absoluts.

Un altre aspecte que m’ha fet reflexionar és com les Televisions han enfocat el tema fent-se colzades les unes amb les altres per buscar especialistes amb l’únic interés d’augmentar, en una guerra de xifres, el seu Share (quantitat d’audiència per cadena). Haurien pogut decidir donar una informació neutral i no mostrar-se en l’avidesa de creure’s excepcionals cadascuna d’elles. La qüestió de l’Ego pot veure’s tant a nivell individual com d’entitats, marques i institucions.

Arribem al tema de les donacions, de la caritat malentesa (els qui siguen creients poden llegir la Carta a Sant Jaume del Nou Testament; en tindreu prou per entendre l’autèntic significat de la caritat i no el col·locar banderoles al vent?

Això que comentàvem, donacions i pseudocaritat o pseudosolidaritat: l’elit dels esportistes (“mola” molt en aquestes circumstàncies) han unit els seus esforços per fer campanya i donar part sobrera dels seus milions d’euros/dólars per –diuen ells– SOLIDARITZAR-SE. Sí senyor, TENIM UNS HEROIS, ENS ELS MEREIXEM. A més, volen compartir els seus sous, millor dit renuncien al 70% del seu sou en aquesta situació puntual per compartir-lo amb tots els treballadors dels respectius equips: Olé!

El que no mai he vist tan clar és per què tenen molt més espai televisiu, per regla general, és a dir, diàriament, aquests ídols de fang davant dels científics, enginyers, investigadors, economistes, historiadors, filòsofs, poetes o naturalistes. Ara a través de la marca Banc de Santander van a arreplegar diners per aportar el seu gra d’arena en aturar aquest bitxet minúscul que està fotent a tothom, encara que, la veritat siga dita, fotrà més a persones de rendes mínimes i no tant a la resta tot i els esforços del país.

No sóc partidari ni d’aquesta caritat particular, ni aquella manifestada per marques, empreses multinacionals de diversos sectors (ara es fan amb la boca gran) ni de la caritat dels governs que ens tracten com a criatures menors d’edat que no sabem raonar i decidir.

I què pensem fer els ciutadans si tot açò no ens agrada? Restem mirant-nos i esperem a veure si els nostres polítics ens trauen d’aquesta situació? Els fem un “escoltet” a l’oïda? I quina és la forma per avisar-los? Ho teniu clar?

Aleshores molts de vosaltres direu: “Pájaro”, tu què proposes davant d’aquesta situació?

Doncs la resposta és ben clara i no em digueu que és utopia, no siga que haja d’explicar el sentit profund de la paraula; us propose el següent:

1/ Una societat fonamentada en la justícia social i no en les almoines i la caritat.
2/ Una societat que siga servida i protegida pels Estats i governs i no a la inversa.
3/ Una societat on la Globalització i intercanvi de productes no estiga fonamentada en un consum irracional i l’absolut negoci.
4/ Una societat que es decante més cap al benestar públic i no cap als guanys privats.
5/ Una societat que siga més oberta i no tan centralitzada i on se promoga la llibertat de pensament i d’acció.
6/ Una societat allunyada del neofeixisme i fonamentada en el respecte a la terra (Ecologia, una ciència empírica) que ens proveeix dels recursos necessaris per a la subsistència.
7/ Una societat no fonamentada en un turisme malversador de recursos naturals i estúpids i, on a la vegada, els individus no vulguen imitar aqueix individualisme consumista i insolidari (capitalisme popular per imitació dels que són propietaris de grans fortunes).

No res va a ser igual com abans d’aquesta crisi produïda per un microorganisme que ens ha frenat a tothom per mostrar-nos les vergonyes i les actituds canalles que tots hem vist, alguns patit fins morir i d’altres viscut, però no d’igual manera.

Si superem aquests dies, molts seran els qui hauran desaparegut en nom d’unes conductes egoistes, d’actituds que ens alienen i que poden mostrar el pitjor que existeix al nostre interior.

Espere que el govern del nostre petit país i els altres donen la nota, però aquesta vegada ens caldrà un colp de timó ben fort per tal d’orientar la vida dels ciutadans cap a horitzons no d’explotació i mort, i sí de Vida.

Amb esperança i fe en una Humanitat nova! Hi ha persones molt lluitadores, que davant dels mals temps fan sempre bona cara i posen la pell i la vida per aquells que han estat afectats.
Aquestes paraules van per ells, ultrapassen les decisions i accions de molts polítics!

Endavant.

Fonts:

https://ctxt.es/es/20200302/Politica/31513/coronavirus-michel-foucault-biopolitica-cambio-climatico-luca-dobry.htm

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-i-el-cisne-negro.html?m=1

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-ii-poniendose-en-marcha.html?m=1

https://www.alfdurancorner.com/articulos/paisaje-despues-de-la-batalla.html

OBRA AUTOBIOGRÀFICA DE MANUEL VICENT EN LA NOSTRA LLENGUA

Joan Badenes Edo

L’extensa obra literària de Manuel Vicent  ofereix un trilogia autobiogràfica novel·lada: CONTRA PARADÍS (1994), TRANVIA A LA MALVARROSA (1994) i VERÁS EL CIELO ABIERTO (2005). Aquestes tres novel·les no constitueixen una unitat editorial ja que han sigut escrites i publicades en diferents moments  de la seua vida, però  en les seues pàgines es substancien les vivències i records passats pel sedàs de la memòria de Manuel Vicent, des del seu naixement a la Vilavella l’any 1936,  fins a l’adolescència i primera joventut universitària en la València dels anys 50.

Segurament, per a molts veïns de la Vilavella, les més conegudes són les dues primeres, ja que en elles Manuel descriu les vivències infantils i adolescents allotjades al nostre poble i per les que passen personatges, indrets i paisatges  que configuren una mena de biografia col·lectiva per a tota una generació de vilavellers. Molts lectors  han sentit, mentre llegien les vivències de Manuel transmutades en narrativa en aquestes obres, l’enyor pels temps de la seua pròpia infància i adolescència, així com per al jovent configuren tot un relat històric de la vida del poble durant la post-guerra, el franquisme i el nacional-catolicisme des de l’any 1936, any del colp d’estat de Franco contra la República i la posterior Guerra Civil, fins a mitjans dels anys 50, anys molt durs fets de fam i repressió, temps de negror, misèria cultural i social, en la qual l’exaltació exacerbada del bàndol vencedor i la omnipresència del nacional-catolicisme era aclaparadora.

CONTRA PARADÍS, és la primera part d’aquesta memòria novel·lada i ha tingut diferents edicions. Primerament  es varen publicar en capítols setmanals en la revista El Temps allà per finals dels anys vuitanta. Posteriorment aquests records infantils viscuts per Manuel durant la post-guerra en la Vilavella els  va  recopilar i publicar la editorial Destino amb els meravellosos dibuixos de l’escultor Andreu Alfaro, l’any 1994. Gran part d’aquests capítols estan publicats pel seu germà Joan Antoni en aquest blog acompanyats per fotografies, i recentment ha realitzat un nova edició rústica amb l’objectiu que els veïns disposaren de l’obra i les joves generacions vilavelleres conegueren una part de la història recent del nostre poble.

Aquesta narrativa memorística va ser escrita en  valència, la llengua materna de Manuel i que li dóna el sentit, emotivitat  i una expressió genuïna, ja que les primeres vivències i records estan amassats per la llengua maternal, a partir de la qual ens iniciem en la vida. Contra Paradís expressa eixa emotivitat, l’enyor dels primers descobriments de Manuel, experiències, olors i sensacions que ell vessa en aquesta obra.

En la contraportada de l’edició rústica de Joan A. Vicent impresa per Sergravi  l’any 2013, Manuel indica: “ la  infància és una pàtria comuna… Aquesta consisteix només en un nus de sensacions: les primeres aromes, els primers sabors, les primeres visions, les primeres cançons, les primeres carícies. Totes les persones es reconeixen en ella..”

És amb la llengua materna, en el nostre cas el valencià, amb la que construïm el nostre primer món, la que dóna forma i expressió a les nostres primeres vivències. La llengua de les emocions i sentiments és la llengua maternal,  i que estructura els primers pensaments. Després sobre eixe substrat més profund del  nostre cervell podran incorporar-se  altres llengües, però la llengua més íntima, la que sentim “nostra”,  serà la llengua materna, la que  configura la nostra identitat individual i col·lectiva.

Seguint aquesta idea,  cal senyalar l’aforisme de Rainer Maria Rilke: “ la Infantesa és la veritable pàtria de les persones”. De nou ve a recordar-nos que allò viscut quan som xiquets i xiquetes estructura la nostra personalitat adulta i la nostra identitat. Aquestes reflexions estan desenvolupades i son l’essència de la psicoanàlisi  que assevera que les vivències i experiències infantils determinaran el ser adult.

Cal insistir en que en el nucli de tot plegat està la llengua amb la qual ens hem descobert, hem accedit al món i ens defineix. Aquesta reflexió ens porta a reivindicar-la, emprar-la i cuidar-la,  perquè és l’essència més profunda del nostre patrimoni, la més nuclear de qualsevol tradició cultural i, com he dit, configura la nostra identitat col·lectiva.

Seguint la publicació de les obres autobiogràfiques de Manuel Vicent arribem a Tramvia a la Malvarrosa (1994). En ella descriu les vivències adolescents i de la primera joventut viscudes en la València dels anys cinquanta en la seua etapa universitària d’estudiant de dret. És el seu viatge d’iniciació: descobrir el primer amor, la sexualitat, el món intel·lectual, l’antifranquisme, etc. Descriu com l’adolescència de Manuel i en general la de tots,  és l’etapa on es va concretant el continguts del món infantil i s’estructura definitivament la maduresa vital.

De nou en l’obra apareixen personatges, indrets, festes i actes socials que configuren  una descripció de la Vilavella dels anys de la post-guerra i del clima social i cultural del franquisme més granític. Manuel evoca el temps i la València que varen forjar la seua ànima literària.

Sobre l’ obra, hem tingut oportunitat de gaudir-la tant en la novel·la com en  pel·lícula ja que va ser portada al cinema pel director José Luís García Sánchez i en la qual van participar com actors i actrius de repartiment i extres, molts vilavellers i vilavelleres.

D’aquesta obra  volem presentar i destacar la nova edició d’aquest any, TRAMVIA A LA MALVA-ROSA (2019), felicitant-nos que es publique en valencià, contribuint així a la divulgació i promoció de la nostra llengua, i particularment seguir amb eixa expressió genuïna dels records viscuts durant l’ adolescència i primera joventut en la llengua en que ho va viure Manuel.

És en VERÀS EL CIELO ABIERTO quan anys després empra de nou la narrativa autobiogràfica com “ un espill interior on es reflexa el temps viscut” i plasma un calidoscopi de vivències no descrites en les dues obres anteriors i que ara conflueixen en aquesta narració per tal de completar allò que, de moment, configura l’obra autobiogràfica de Manuel Vicent.

Els seguidors de la seua obra, i que estimem la nostra llengua,  de nou ens felicitarem si aquesta novel.la  veu la seua traducció al valencià i així  es completaria aquesta trilogia autobiogràfica en la nostra llengua.

Paraules i lletres

On teniu el sentit de l’humor? Xarreu, parleu: les lletres i paraules no mosseguem!

Si hi ha alguna cosa que ens distingeix als humans sobre la resta d’essers vius és la capacitat que tenim de parlar. Al llarg de la història tenim exemples de grans oradors que amb l’ús de la paraula eren capaços de convèncer a qui opinaven el contrari o que simplement eren incrèduls.

Al repassar la història ens trobem amb molts exemples, així a l’antiga Grècia Aristòtil ja parlava de com es podia persuadir l’auditori: el caràcter moral o la credibilitat de l’orador davant el públic; l’emoció o l’habilitat de l’orador per crear en l’audiència un efecte emocional favorable i l’argumentació que era el més important dels tres, ja que feia referència a la veritat dels arguments presentats.


D’aquesta manera, en cadascuna de les èpoques ens hem trobat amb personatges que feien de la paraula una arma de gran precisió. Podem recordar a Pèricles, Churchill, Sant Tomàs d’Aquino, el Che Guevara, Mandela, Gandhi o Steve Jobbs, però encara quee aquests siguen molt famosos hi ha altres que tenien el do de convéncer al públic com els famosos venedors de locions per a que el pèl cresquera de manera miraculosa.
Aquest ús de la paraula ha estat tan important en la història que algunes de les fites més importants s’han aconseguit seient en la mateixa taula un grup de persones d’opinions distintes amb l’única arma per atacar al contrari que la paraula. Quantes vegades hem escoltat la frase converses de pau…


Els conflictes internacionals o casolans acaben sempre o solucionant-se per mitjà de la paraula o de la guerra, així hem escoltat un munt de vegades a les nostres mares davant un conflicte familiar: Per què no parleu?, de la mateixa manera que quan dos amics estan barallats també fem esment a la paraula dient: Què no us parleu?. La importància de la paraula és capital i malauradament quan aquesta no funciona els problemes acaben malament, per això cal fer ús d’ella sempre què tinga’m l’oportunitat.

Per què ens neguem a fer ús d’un do tan extraordinari? Per què tantes vegades no apliquem l’ús de la raó per mig de les paraules? Tan complicat és seure i parlar?

Deia un cantant de rock que veient com tracten els éssers humans el planeta, tal vegada hauria estat millor deixar-lo als simis.
Sembla què amb les seues actituds alguns prefereixen les armes a les paraules.

 

Article de Sebastià Roglà.

Dones de paper, de Maria LLidó Vicent: una pintora a casa.

Dies arrere, Maria m’ha fet arribar el seu curriculum.

Filla de María José Vicent i Juan Llidó nasqué a Castelló i passà els primers anys de vida a Canet lo Roig; inicià els seus estudis musicals de piano a Vinaròs.

L’any 1990 tota la família es traslladà a viure a La Vilavella. Estudià al col·legi José Alba, a l’escola municipal de música de La Vilavella, i més tard, estudià piano al conservatori de Música de La Vall d’Uixò fins 1998. Alumna de la professora Renata Casero Alcañiz, actual pianista del quintet “Casulana”, compromesa amb la interpretació de la música composada per dones. Al mateix temps estudiava batxillerat al col·legi Santa Maria de Vila-Real, on fou alumna de dibuix del professor Juan Manuel González Campos.

Va començar en 1999 els estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, a la UPV. L’any 2004 va estudiar sis mesos, mitjançant el programa ERASMUS, a la Northumbria University of Newcastle Upon Tyne, on es dedicà a la tècnica del gravat i sistemes d’estampació. Es llicencià a València eixe mateix any.

L’any 2005 va ingressar en el cos de Professorat d’Ensenyament Secundari, en l’especialitat de dibuix, i llavors reprengué els estudis de piano al conservatori de Castelló, acabant el grau professional l’any 2010.

En 2007 obtingué plaça definitiva a l’IES Serra d’Espadà d’Onda, i l’any 2016 entrà a formar part de l’equip directiu d’aquest centre.

En 2014 va finalitzar el Màster Universitari en Filosofia Teòrica i Pràctica de la UNED.

Ha viscut a Castelló de la Plana, Santa Pola (Alacant) i Orpesa.

Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a La Vilavella, La Vall d’Uixó, Nules, Artana, Onda, Vila-Real, Suera i Benicarló.

Diu que li agrada llegir, caminar, escoltar música i interpretar al piano.

Mussol del cor, pintat a la paret de sa casa…

Mentrimentres regire pels interiors de tots els meus discos durs d’aquest vell i poderós ordinador. Cerque el fitxer que li vaig enviar i, de seguida, se’m presenta a la vista ” Les meues dones Maria Llidó.docx” 04/04/2016, 136 KB.

Abans havia vist a Maria moltes vegades pels carrerons del poble. Sempre li veia una particular llum als ulls.

Alguna vegada havia pensat en oferir-li aquesta obra que, inèdita encara, vaig escrivint des de 2008 i en contínua revisió.  I en un moment determinat li ho vaig dir; li vaig proposar la idea que tots vosaltres podreu observar i escoltar proper dia 9 de març de 2018 a les 19:00 a la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Era una excusa perfecta per a poder celebrar la III Setmana de la dona i gaudir del seu treball silenciós i pausat.

No li vaig donar cap data de termini. Sempre he cregut en la seua bondadosa bellesa; ella ha tingut tota la llibertat i totes les ganes del món per enfrascar-se en aquesta aventura.

M’estime Maria, les seues mans, la seua transparència, el subtil buceig entre els oratges i proceloses aigües de les meues dones de paper: ella ha omplert de color i matisos un apartat d’aquesta privada i secreta vida, ara ja pública i també, per ella, compartida amb tots vostès.

Gaudiu dels seus colors al vent i de tot allò que batega en la seua tranquil·la mirada.

US ESPEREM.

TRINITARIS, FUSTERS DE RENOM

Recentment s’ha clausurat al Museu una exposició sobre el Trinitaris i la seua obra sobre la noblesa de la fusta i que ha deixat empremta a la Vilavella. El present text i les fotos en forma d’enllaç que s’adjunten possibilitaran una nova visió digital de l’exposició.


Qui eren els anomenats “Trinitaris”? Per què una exposició dedicada a ells? Intentarem respondre: D’una cosa podem estar segurs, l´herència d’aquests artesans ha estat prolífica i d’excel·lent qualitat. Portes, mobles, aparells de camp, atifells quotidians i fins i tot taüts conformen una obra perfecta en els acabaments i d’un gust modernista refinat.

Una xicoteta burgesia i llauradors acomodats eren els seus principals clients. Aquells volien ostentar la riquesa recentment adquirida procedent de l’explotació de la taronja. Estem parlant de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. Borriana, Vila-real, Castelló, Nules… tots comptaven amb edificis modernistes molts d’ells amb obres dels Trinitaris. Els poms de taronges, les corbes i els motius vegetals com les roses es combinaven amb vidre i taulell entre altres elements arquitectònics.

En aquell moment la façana de la vivenda era la imatge de la família i els Trinitaris elaboraven la part principal: la porta d’entrada, el client a partir d’un catàleg elaborat pels mateixos artesants, triava els elements decoratius i la combinació de fustes (nouer, Flandes, pi de Soria…) que donarien pas a l’obra mestra. La fusta emprada era la més cara, de qualitat i alhora exòtica, la de “mobila”. Procedent d’Estats Units i triada pels artesans en el mateix port de València, era treballada a partir d’un disseny fet a mà alçada i traslladat després al material noble amb una precisió que rosa la perfecció. Pepe es feia càrrec també de treballar les filigranes que marcaven la distinció de la família o el seu poder econòmic. Algunes de les portes dels nostres carrers estan elaborades per ells (casa Sebastià Huesa, Vicent Huesa, Joaquim Silvestre “el Bollo”, Consuelo “la Ventura”, “Miguelito la Xima”, “Doloretes l’Alqueriera”, Jose María “Ximet”, “Don Roberto”…etc).

Casa Vicent Huesa ( Cliqueu a sobre per veure  part de la seu obra )

Sabem que Pepe es va formar a Castelló (desconeixem la data, suposem que a partir de 1900)  i tal vegada allí va rebre la influencia del Modernisme de l`època i la base científica de l’ofici, aprés d’avis a pares.

Al rebedor de la mateixa vivenda, es podia continuar admirant la seua habilitat en les portes del rebedor o la sala d’estar on s’ubicaven els malalts per a rebre les visites. Si continuem dins de la vivenda trobarem el dormitori amb el llit, l’armari, la còmoda, l’espill, l’engronsadora i fins i tot un “catret” tan utilitzat per anar a l’Església. Seguim endinsant-nos fins arribar a la cuina on cantereres amb flors i corbes, rebosts de fusta i vidre o “gibrells” per a fer pa formen part de la quotidianitat de casa. Si volem arribar fins el “corral” trobarem lligones i aparells per als cavalls, indispensables en pobles rurals com la Vilavella.

Vista parcial de l’exposició ( Cliqueu a sobre per veure el reportatge )

 

La trajectòria d’aquests mestres de la fusta va estar

marcada pels esdeveniments històrics. En els sistema de la

Restauració (1874-1931) i fins l’inici de la Guerra Civil (1936-39) el negoci experimenta un creixement. Cal pensar que és el moment d’expansió de la taronja. Va tan bé que havien decidit ampliar el taller construint-ne un de nou on està actualment consum (al camí-Real).

L’opulència i la importància de la família es veu en la foto de casament d’Enrique (el del mig dels tres germans homes i l’únic casat) amb Josefa Recatalà el 1923 i que fins i tot arribaria a ser nomenat alcalde del poble (construint el parc de la “Glorieta”). Els seus fills, Enrique i Juan, continuaran l’ofici fins la seua jubilació ja en democràcia. La Guerra Civil trencaria els seus somnis i obriria la porta a la misèria. Després d’estar evacuats a Castelló la tornada va ser dura. No trobaren ni ferramentes ni fusta, així que calia començar de zero. Afortunadament, trobaran una màquina per a serrar a Artana però els clients supervivents molts ja no poden pagar. No és que el preu de les seues obres fora excessiu, de fet, més bé al contrari, però ara la prioritat era menjar. Es dediquen a fer objectes de primera necessitat,  de supervivència. Tot havia canviat. Arriben així als anys 60 jubilats i amb ganes de descansar del dur treball de tants anys de servici i dedicació a tots els veïns.

Text…. Lola Molinos

Fotografia….Joan Antoni Vicent


Classes de Valencià a la Vilavella

Curs 2016/2017

Per tercer any consecutiu, iniciem novament les classes de valencià  per a tothom del poble que vulga assistir.

Tots els dilluns de 18:00 a 19:00 hores a la casa de la cultura Manuel Vicent, 2n pis.

La iniciativa fou demandada per les mestresses de casa de la nostra població i a nivell intern. L’any següent s’incorporaren alguns homes de la Vilavella i avui podem dir que a l’associació de mestresses de casa de la nostra població no els semblaria malament que es poguera afegir qualsevulla altra veïna o veí que s’estime la nostra llengua.

Així que ja ho sabeu: animeu-vos si entre vosaltres hi ha alguna persona que pot considerar l’oferta.

  • Ens ho passem d’allò més bé.
  • Trenquem la rutina casolana diària.
  • Llegim en la nostra llengua.
  • L’aprenem i l’estimem.
  • Comentem anècdotes de la nostra vida quotidiana i, també, per què no? fem petites festes per tal de variar la dinàmica de l’aula.

Es tracta de valorar-nos com a persones que formem un poble. Es tracta de salvaguardar el tresor en què hem aprés el nostre món en què vivim: el valencià.

T’animes? Trenca la rutina,

No hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona: qui afirma això és un vertader ignorant. I la ignorància cal combatre-la amb el coneixement i el gaudi d’allò que som en llibertat. I escolta, no cal pagar ni un cèntim. Tan sols necessitem la teua atenció i bona voluntat.

Anima’t.

Que ningú et diga com has de parlar!

Sigues tu mateix!

Perquè ja saps, qui perd els origens, perd la seua identitat.

Estima allò que parles, vius i dius