La Clemenza di Tito

Sí, jo també he fet vacances i, sense voler generar enveja, interessants.

Aquest estiu he llegit la vida d’uns quants músics, també la de Mozart aqueix franmaçó, geni de la música salzburguesa que la composà en pocs dies (18 segons la viquipèdia).

Catalogada d’Òpera seria en dos actes, heu de saber que l’autor era volgut i odiat per molts dels seus contemporanis.
Mozart era treballador, però encara molt més enginyós. Treballava per poder fer front els rebuts que arribaven i els deutes contrets, foren papers i tinta, lloguers o festes amb amics. Però treballava contra rellotge per al prínceps i tot tipus de noblesa.

La Clemenza di Tito manifesta la magnanimitat de l’emperador tot i que els qui l’envolten projecten el seu assassinat. Una temàtica que afalagava l’aristocràcia. Música per a rics i d’encàrrec per poder menjar i tapar totes les llàstimes el nostre compositor Mozart. Hores després de la coronació com rei de Bohèmia Leopold II d’Àustria, fou interpretada en el seu honor. La reina Maria Lluïsa la considerà “un femer alemany” acostumats com estaven a les modulacions més cromàtiques italianes.

Sí, no és la Clemenza de Jordi, ni de Wilhelm, ni de Rouse, ni de Peter, ni d’Èlia, ni de Carles.

És La Clemenza di Tito, encara que no ens aniria mal fer-ne visible, ni que fóra una mica, d’aquesta clemència als temps bruts de silencis i revenja que corren. Em preguntava, si alguna vegada murmurar i actuar amb perversitat interessada, si defenestrar condueix a l’amabilitat i convivència.

Això pensava aquest estiu mentre certes dialèctiques polítiques s’allunyaven de l’empatia no molt lluny de la meua llar. Quanta vergonya aliena em colpejava el pols! La vergonya i la pena encara en mi perdura.

No és aquest el meu estil de música preferent, l’òpera mozartiana. Ni tampoc m’agraden aquestes maneres d’actuar de polítics i poble.

M’estime unes rareses dodecafòniques amb què us deixe: Oda a l’amor, de les Set cançons primerenques d’Alban Berg o bé de la Suite Lírica l’Andante amoroso i l’Adagio appasionato.

Escoltem-les per evitar ser tan miserables. Tu m’entens?

LA CLEMENZA DI…

 

Antonio Sánchez Sabater

He caminat molt pels carrers del poble. Sol.

També acompanyat per la meua fidel i insubornable Jana.
Passegem i, en silenci,  observem tot allò que ocorre al nostre voltant.

Un dia vaig veure a Antonio: una cara neta, profunda, no mai evitava la mirada; amb pantalons curts, que treia -un rere l’altre- carretons de runa contra el sol, contra tota la pols i sota un sol empoderat d’estiu.

Antonio sempre ens saludava, sempre ens somreia. No conec Antonio de res més. És un veí com jo d’aquesta vila. Però una persona que riu ha de tindre alguna llum interior. Cert matí del mes de  juny asseguts al banc de la plaça passà amb una caterva de quadres sota el braç.

Tal com se’ns acostava podíem entrellucar tota la gamma de colors, el puntillisme dels quals excitava les nostres retines.

– Bon dia Antonio, què duus a les mans?

– Uns quadres, respongué. Vaig amunt, cap al Calvari; m’agrada mirar-los il·luminats pel sol.

– I això ho has fet tu?

– Sí, és la meua afició. M’ho passe bé, em relaxa.

No tingué cap problema en mostrar-los; me’ls deixà sobre el banquet i les dones que passaven feien tot tipus de comentaris, sorpreses que Antonio emprara les mans fora del treball d’obrer de vila.

Aquesta tranquil·litat, la seua forma natural de ser ens captivà.

No ens agraden les persones pretensioses, oi Jana? Li demanàrem el seu nom i cognoms per escriure’ls a la capçalera de l’entrada.

Antonio enderroca parets, veu els colors de la pols on surfeja i no mai l’he escoltat queixar-se; s’agafa les coses del viure tal com vénen. Que si avui ha d’anar ací o enllà, no té mai cap problema, perquè és transparent: Tu sempre sabràs qui tens al davant.

Nosaltres li diguérem que un dia parlaríem d’ell. Ens ha vist un munt de vegades pel carrer, camionet amunt, camionet avall, amb falques, bigues i cabirons, sacs d’algeps, rejoles, bastides per muntar. Sempre ens ha somrist, no mai ens ha demanat res.

Dibuixem amb paraules al nostre Antonio: ell, aqueix  àngel de la llum que en la senzillesa sempre ens somriu.