Presentació de “La Vilavella, nit i dia”

Amb ocasió de la presentació de la exposició “La Vilavella, nit i dia” vaig preparar un parell de fulls escrits com a guió del que volia dir  i que tot seguit trobareu a continuació de la foto de presentació. A sota del text hi ha un àlbum de fotos de tota la exposició.

Voldria aprofitar el títol de “la Vilavella, nit i dia” com metàfora del poble en el passat de fa uns quants anys, com la nit i la foscor,  i el poble que tenim ara. Per això quelcom tan senzill com contar-vos com era la Vilavella de quan jo era xiquet i adolescent (dècada anys 50’s del segle passat ) i com ha anat evolucionant al pas de temps.

No hi res per valorar una cosa com no tenir-la !!. El meu germà sempre diu que va descobrir realment la mar, el Mediterrani, quan ja vivia a Madrid, lluny, a l’altiplà. Jo, per la meua part sempre he estat fora, des dels 10 anys  fins a l’any 2002 i la tendència és a idealitzar allò que no tens. Als 11 anys ja estava intern als escolapis de Castelló per fer el batxiller, desprès els estudis universitaris entre Madrid i Barcelona. Treballe a Barcelona durant 30 anys i torne ara a viure al poble. Quan anava a Terrassa a veure al meu cosí Armando sempre acabaven parlant de Vilavella i no va haver cap estiu ni vacances sense passar uns dies al poble.

Anys 50’s …Vilavella estava on està ara però lluny de tot.. de València, de Castelló.. inclós de la mar. Sols ens unia un autobús de Fuente en Segures.

Ací mateix, on estem ara a la Caixa Rural, era un solar de l’antic balneari de l’Estrella. Carrers de terra (que quan plovia s’amplien de tolls), llumetes en les cantonades, ni cotxes, ni teles, ni aigua corrent, sols alguna radio. La bicicleta i no tots com mitjà de transport, alguna moto, molts carros i les seues egues i el gos lligat darrere. Les dones a llavar al llavador o a casa si tenien prop algun dels tres pous que hi havia. Per beure, un càntir i a per aigua de la font.  Moltes misses, missions, novenes i processons, això sí sempre la banda de música que alegrava aquells temps de nacional-catolicisme. Molt pronte les dones anaven de dol rigorós per la mort d’un familiar i que pràcticament no s’ho treien ja mai. Els homes cultivant el seus hortets o llogats amb jornals de fam. Altres en bicicleta al matí a la fabrica de Segarra la Vall.

A l’estiu Sant Roc i Sant Xotxim, un bou i para de contar. Serenates de la banda de música  a la plaça i  encara les ferides morals de la guerra. El cine Rialto a l’hivern en que et gelaves de fred i cine Miramar a l’estiu sota les estrelles. El bar Nacional ple de fum a l’hivern i a la fresca en l’estiu. Casa Patolea per als qui els agradava el vi. L’anada a la mar era en carro o bicicleta sols uns dies senyalats de l’estiu, per Sant Pere i la Mare de Déu d’agost.

Estudiàvem no més de 15, fills i filles de don José de la farmàcia,  del metge don Roberto, el meu germà i jo, i uns quants que anaven a l’Institut laboral de la Vall. Les escoles estaven on ara és la Casa de Cultura i el recreo a les eres del Poble Nou plenes de femers. Mestres don Manuel, don Ramón, doña Gertrudis i doña Pepita. El xiquets, i no tots, treien el certificat i a partir de 12 o 13 anys al camp o a casa segons fossis xic o xica. Quant eixíem d’escola jugàvem al  carrer o a la plaça a baló, qui el tenia, o a  parao, a galope, a capitolet, als bufos, a bali, etc…Les xiques al sambori, a saltar la corda,….

Em podeu preguntar…i amb tot això eres feliç ?…Si, molt.. la infància quasi sempre és un paradís i a més a més no es coneix un altra cosa.

Anys 60/70

Boom de la taronja. Aigües potables, s’asfalten el carrers. Primeres faroles i primers cotxes, primeres teles i electrodomèstics. Noves escoles i primers estudiants a l’institut…

Ara  tenim..

Un poble al mapa i ben comunicat.

Museu de la Vila, Museu dels Espardenyers, Casa de la Cultura, Casa de la música i  magnífiques instal·lacions esportives.

I altre patrimoni encara més important de metges, infermeres, veterinaris, psicòlegs, químics, professors d’universitat, economistes, informàtics, advocats, mestres, un mag universal, molts escriptors i un de renom, poetes, bons músics..etc…

També un nombrós grup de gent jove  amb ganes d’aportar part del seu temps lliure en millorar el que ja tenim.

Dit això parlem  de la exposició. Es tracta d’una visió de patrimoni de la Vilavella, amb ulls de dia i de nit. Fotografies en blanc i negre per apreciar no els colors sinó les formes.

Hi ha que fer constar que “totes les que estan són, però no estan totes les que són” per una raó bàsicament d’espai expositiu.

Set grans grups:  1) El barri i l’ermita 2)La Caixa , Casa de la Cultura i voltants 3) Plaça de l’Ajuntament i voltants 4)Museu, Glorieta i voltants 5) Carrers Cova Santa, Sant Vicent i Sant Roc 6) Castell i trinxeres 7) Perifèria del poble i voltants.

 

 

( Cliqueu la foto per veure la exposició)

Fotos i text… Joan Antoni Vicent

Premsa Antiga: Festa de Sant Sebastià, 1895

Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)

El gener de 1895 –fa 122 anys- va iniciar el seu periple l’Heraldo de Castellón, un periòdic molt estimat pels historiadors, mercè la gran quantitat de dades que ens proporciona. Les cròniques relatives a la Vilavella –una estació termal prestigiosa- han il·luminat la nostra història recent. A tall d’exemple, i limitant-nos a la festa del patró, recordarem que el 20 de gener de 2015 es va publicar en aquest mateix blog una crònica de la diada de 1929, signada per Sebastià Vicent Martínez; i al programa de festes de Sant Sebastià d’enguany ha aparegut un article on es desvetla el nom de l’arquitecte de l’ermita nova: Lluís Costa Serrano.

L’Heraldo, un diari de caire liberal, va ser fundat per un valler il·lustre, José Castelló Tàrrega (La Vall d’Uixó 1866-1938), periodista i polític. Fins la seua desaparició, l’any 1938, substituït per Mediterráneo, la publicació va estar vinculada a la família Castelló Tàrrega.

Targeta postal, cap a 1902

La crònica que tot seguit transcrivim va ser redactada per un germà del director, Ramiro Manuel (La Vall d’Uixó ? – Madrid 1914), aleshores redactor en cap. Les biografies d’ambdós germans les podem trobar a la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, editada pel diari Levante l’any 2005.

Ramiro descriu, de forma vibrant,  l’ambient festiu que traspuava la vila. La ressenya dels actes religiosos, presidits pel rector Víctor Riba, té caràcter generalista. No s´hi aludeix, per cert, la popular fira, que, de ben segur, ja es celebraria.

Interessant l’esment a l’actuació d’uns filharmònics veïns de la Vall “modestos trabajadores”, interpretant seleccions de sarsueles, tot una novetat al poble. La festa de sant Sebastià era molt valorada pels vallers; i, recíprocament, els vilavellans estimàvem força la fira de “Sant Josep de la Vall”, dia festiu escolar fins no fa gaire.

I la referència a la gent coneguda per Ramiro entre el “inmenso gentío” arribat dels pobles de la contornada. En destaquem la presència de Pedro Alcázar, cap del partit liberal de Nules, propietari del balneari de Miramar.

L’ermita Vella el dia de la festa major. Targeta postal, cap a 1902

Tanmateix, tot no va ser joia en aquell dia. Ramiro, com a bon periodista, no pot deixar de mencionar el dissortat accident que va enterbolir un jorn que hom preveia joiós: la mort d’un xiquet valler, víctima innocent del trencament d’una roda de la diligència que feia el trajecte la Vall/la Vilavella. Tot provocant, ensems, un ferit greu.

Ni ressenyar el traspàs, en dia tan senyalat, de l’esposa del secretari de l’ajuntament. He consultat l’arxiu parroquial i el corresponent al Jutjat de Pau i he localitzat les actes de soterrament/defunció. María Martínez Badenes, casada amb Francisco Roig Gollart, secretari de l’ajuntament, va morir a les 2 hores del 20 de gener, víctima d’una “bronquitis catarral crònica”. Fou soterrada el mateix dia. Tenia 61 anys. El matrimoni estava domiciliat al carrer de San Vicent, número 4.

N.B. He cercat a l’internet les quatre sarsueles – també denominades, les dues primeres “juguete cómico-lírico-“. Totes hi són referenciades:

. Als Lladres (1874). Lletra d’Eduard Escalante, música de Benet Montfort.

. Milord Quico (1887). Vicent Peydró.

. Chateâu Margueaux (1887). Manuel Fernández Caballero.

. Los Baturros (1888). Llibret d’Eduardo Jackson, música de Manuel Nieto.

Transcripció

(Heraldo de Castellón, 21-1-1895).  Agraïm a l’amic Ferran Valls Planes, historiador de Xilxes, autèntic rastreator d’hemeroteques, la notícia.

DESDE VILLAVIEJA

Entusiasmos populares.- Misa y sermón en la ermita de San Sebastián.- Procesión.- Función de teatro.- Forasteros.- Una desgracia.- Nota triste.

Querido hermano y director. Llegados esta mañana a la bonita población de Villavieja he podido observar el entusiasmo que aquí despierta la fiesta del glorioso mártir San Sebastián.

Al despuntar el día, todo el mundo ha abandonado la perezosa cama lanzándose en tropel por calles y plazas esperando la hora de la salida del ayuntamiento que con el clero parroquial y una multitud inmensa se ha dirigido al ermitorio de San Sebastián donde ha tenido lugar la misa y el sermón.

Terminada esta ceremonia religiosa el cabildo municipal se ha dirigido acompañado de la música del pueblo a la Casa Capitular.

Era cosa de ver los corros que á la salida del pueblo se formaban allá sobre la una de la tarde.

Una especia de romería á la Magdalena era hoy esto.

La procesión fue lucidísima asistiendo todo el cabildo y un concurso de gentes extraordinario.

Una de las cosas que más han llamado la atención de estos vecinos ha sido la función de esta noche en el teatro; en primer lugar por ser los artistas unos modestos trabajadores de Vall de Uxó que cultivan con verdadero amore y provecho el arte de Talía y en segundo por ser aquí poco frecuentes estos espectáculos.

Se representaron las bonitas zarzuelas “¡Als lladres!”, “¡Milord Quico!”, Chateau Margaux, y “Los Baturros”; no tengo por qué decir que las obras gustaron mucho y que los artistas fueron muy aplaudidos.

Entre el inmenso gentío que de Nules, Vall de Uxó, Artana y los pueblos limítrofes se ha reunido hoy en este pueblo, he podido ver y saludar á la distinguida familia de don Lucas Francia, á la ilustrada profesora de esta ciudad Elodia Pedrós con su distinguido esposo y amigo cariñoso mío, don José Salvado; al marmolista don Miquel Sanmillán, al jefe del partido liberal de Nules don Pedro Alcázar, á los laboriosos é ilustrados actuarios de aquel juzgado don José Figueres y don José Viñarta, á las monísimas señoritas, Flors y Arquimbau, de Villarreal.

Por lo que a mi afecta me encuentro muy bien y merezco distinciones que me enorgullecen de veras.

Me tratan con sobrado cariño  y mejor que lo haría la protagonista de una novela de Dumas con el infortunado Canolles.

Hasta hoy he sido huésped afortunado en el elegante balneario que aquí posee el padre de mi buen amigo, el acreditado fabricante de guanos de esa plaza don Pascual Galofre, que á la sazón se encuentra en ésta con su buena señora y las agraciadas señoritas Pilar Galofre y Rosita Ureña.

Pero en medio de tanta algaraza y de tanto entusiasmo por el Santo, dos desgracias han venido a turbar parte de esa alegría empañando algunos rostros de lágrimas y llevando al seno de muchas familias el llanto y la pena.

Esta mañana al salir uno de los coches de Vall de Uxó con dirección á ésta, sin duda por ir muy lleno y á causa del peso se ha roto una rueda y volcando la diligencia ha ocasionado la muerte de un precioso niño del interventor de consumos de aquel pueblo don Sinforoso Abad é hiriendo gravemente á otro sugeto.

También el secretario del ayuntamiento de este pueblo ha sufrido un rudo golpe con la muerte inesperada de su esposa, acaecida hoy y cuando el entusiasmo popular desbordaba el límite de lo posible.

Dos notas tristes son éstas y me apenan el ánimo y que siento tener que participar.

Como he de aprovechar la oportunidad del viaje á ésa de un amigo mío, cierro estas líneas.

Ramiro M. Castelló

 

El llibre dels músics

Presentació: diumenge 24 a les 12:30h

Lloc: Casa de la Cultura “Manuel Vicent”

El present llibre és el resultat lògic de la bona acollida que van tindre les exposicions fotogràfiques  “La Vilavella 100 anys de música” i “Vilavella toca la música”,  fetes ambdós a cavall de la fi de l’any 2015 entre les festes de Nadal i Sant Sebastià. És com retrobar-vos amb les fotos, però esta vegada recollides en un llibre i així tenir-les per sempre a casa vostra.

    Tot va començar a mitjans de l’any 2015 quan Joaquín Ferrandis, com a president de la Agrupació Musical Artística Santa Cecília, em va proposar preparar una exposició  fotogràfica que testimoniara el darrers 100 anys de la Banda a la Vilavella. L’arxiu fotogràfic tenia diverses fons : el propi de la Agrupació,  d’Enrique i Juan Escrig, el d’Anna Portalés i el meu propi, així com fotografies soltes de particulars. Tot aquest material el vàrem classificar, escanejar, netejar, datar i reenquadrar amb formats equivalents tant en la forma com també en el pas d’algunes a blanc i negre per així crear una uniformitat en la seua presentació com: Un homenatge a tots el músics, homes i dones, que al llarg dels darrers 100 anys han tocat en la Agrupació Musical Artística “Santa Cecília” del nostre poble.

    En paral·lel a este treball de taula i ordinador, i aprofitant el coneixement i influència que té Joaquín amb el col·lectiu de músics i familiars, jo personalment no volia deixar passar l’oportunitat de fotografiar a cada músic de manera individual. Quan sona la música al poble en processons, cercaviles o a l‘escenari sempre és acollida com senyal de festa, com una unitat musical; però l’uniforme, la partitura o el propi instrument fan “invisible” al músic. Es per això que he volgut retratar-los fora del seu entorn musical i per això que millor que situar-los en llocs coneguts del nostre poble: el castell, l’ermita, font de llavar, font de beure, museus, plaça, balneari, etc…   com si el treball fotogràfic “Vilavella toca música” fóra un homenatge del poble als músics i també dels músics al poble.

    Haig de testimoniar que tant les exposicions com el mateix llibre no hagués pogut ser possible, de no contar amb l’entusiasme, passió i dedicació de Joaquín Ferrandis, que ha sigut el pal de paller d’aquets projectes i durant tot este temps. I també el meu agraïment molt especial a tot el col·lectiu de músics per la seua col·laboració, que han fet d’este treball fotogràfic una experiència personal inoblidable.

                                                                                Joan Antoni Vicent  

Nota: se rifaran tres llibres entre els assistents a l’acte

 

Els Tomasets, una festa singular

Joan Antoni Vicent Cavaller

El 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, es formava al nostre poble un Ajuntament de farsa. Eduard Ranch Fuster, poc després d’acabada la guerra de 1936-39, es va interessar per la festa, tot prenent uns apuntaments que va enviar a l’antropòleg Julio Caro Baroja, nebot del novel·lista Pío Baroja. La carta, servada actualment per la seua filla Amparo, està datada el 4 de gener de 1942, i va ser reproduïda anys després (Caro 1975: 319-321). Julio Caro va estar a La Vilavella en casa de Ranch (carrer de Sant Vicent) el 31 de desembre de 1943 (Ranch 1996).

D’esquerra a dreta, Derek Traversi, Julio Caro Baroja i Eduard Ranch. La Vilavella, 31 desembre 1943.

Heus ací, íntegre, l’informe:

“MÁS REYES DE INOCENTES, AYUNTAMIENTOS Y ALCALDES BURLESCOS.

En Aragón, el “rey de Inocentes” suele ser a veces una persona que se elige en una tertulia o reunión y a la que se le dirigen las bromas más pesadas. Pero lo más corriente es que el rey éste tenga una autoridad conforme a los datos que antes se han visto.

En los pueblos de la costa mediterranea se elige uno al que llaman “Alcalde inocente”. En Torralba (Castellón), dicho alcalde publicaba órdenes y ponía bandos, e incluso castigaba con multas, todo jocosamente. En pueblos de la misma provincia se elegía un ayuntamiento burlesco entero, y en Fanzara tres vecinos se vestían de reyes y mandaban.

(…) Mi buen amigo Eduardo Ranch me ha descrito la fiesta de Inocentes en Villavieja de Nules, tal como se celebraba hace unos años. He aquí su informe, que es muy interesante, por lo mismo que es más detallado que los anteriores provenientes de la provincia de Castellón: “También en este pueblo se elegía ese ayuntamiento burlesco en el día de Inocentes… Tras de pedir permiso a las autoridades verdaderas, aparecían ese día de Inocentes por la mañana, dando una vuelta por el pueblo, unos hombres tocando en depósitos de lata, como en tambores. El ayuntamiento burlesco se constituía en alguna casa particular, o tal vez mejor en alguna taberna, y el alcalde solía llevar a guisa de vara una galga de carro; a manera de libro se llevaba lo que aquí llaman una “selleta”, esa pequeña silla que llevan los caballos en las faenas del campo; y un cuerno de carnero a modo de pluma o palillo de escribir.

Se mandaba luego hacer el pregón al alguacil (que me dicen los viejos era siempre el mismo, y cuando murió aquel lo sustituyeron con otro que fue siempre el mismo también), y este alguacil hacía el pregón por las esquinas. Había alusiones irónicas y burlas pintorescas a cosas que habían sucedido en el año dignas de tomarse a broma (existía y existe la frase “no faces això que eixiràs en el pregó dels inocents”  = no hagas esto, que saldrás en el pregón de los inocentes”).

Pero había una fórmula clásica en el pregón que se repetía invariablemente todos los años. Decía así: ”D’orde de l’alcalde i el govern nou que ha entrat hui, se fa saber: que ningú estiga al sol ni a la sombra, ni dins de casa ni fora, ni anant ni estant parat, ni gitat ni dret, baix la pena de la roba remesclà” (“De orden del alcalde y el gobierno nuevo que ha entrado hoy se hace saber: que nadie esté al sol ni a la sombra, ni dentro de casa ni fuera, ni andando ni estando parado, ni acostado ni derecho, bajo la pena de la ropa remezclada”).

Luego se procedía a multar a los infractores… El ayuntamiento burlesco multaba, pues, a cuantos encontraba, y entraba en las casas, y ponía multas también. En las tiendas y tabernas comprobaba las pesas y medidas, y me parece que en las últimas comprobaría y probaría alguna cosa más. Ponía multas enormes: treinta mil, cuarenta mil pesetas. Pero se contentaban con unas perras… que entre todas servían luego para pagar una comilona.

Por la tarde, a los que constituían el ayuntamiento burlesco se les gastaban bromas. Se les llamaba “tomasets” y se les daba una palmada o un tirón de la blusa y se les decía: “Tomaset, si m’alcances, un dineret” (Tomasito, si me alcanzas, un dinerito).

Y entonces, los “tomasets” corrían tras los bromistas, y a veces no sólo por el pueblo, sino por las colinas próximas. Me figuro, sin embargo, aunque no lo recuerdo, que a algún “tomaset” le sería difícil correr después de la comida.

Terminaba el día con una nueva cuchipanda en la taberna…

También he conocido aquí un hombre a quien llamaban el rey, y parece que lo era ya de abolengo: no he podido comprobar por qué motivo”.

Altres dades. En una de les llibretes d’apuntaments d’Eduard Ranch apareix també ressenyada la festa dels Tomasets. En línies generals l’exposició coincideix amb la carta que el musicòleg va trametre a Julio Caro Baroja. Hi ha, tanmateix, dues composicions que convé reproduir:

1.- Es busquen uns lladres. Tenien entre cinc o sis un gran empedrat, i anaren a dur vi de Nules, / en dinés i bota emprats. / Se n’ixqueren de la via / per valdre’s de l’ocasió, / entraren pel camí de l’Horta / per un gran feix de favó. / I per estar millor la dansa / ho empraren de ca Peransa.

2.- Qui vullga dependre d’entrar als tomasos / acudirà a casa Castellano, / a l’hostal de les Quatre Portes, / per a que el puguen provar.  

Per la meua part vaig col·lectar aquestes altres dues:

3.- Qui vullga dependre / d’empalmar graneres i gàbies, / cepets i rateres, / anirà a ca Mortalla / que allí estarà ell, / apanyant paraigües, / cossis i llibrells.

4.- Tots els que dependre vullguen, / senyores, de fer sabó, / acudiran a ca… / que allí el fan de superior. / El van ficar en una tina / i el van pujar al terrat, / com l’aigua era molt fina / el sabó no s’ha quallat.

Enginy i humor intel·ligent a cabassos. Les cobles 1 i 3 ens cal emplaçar-les, específicament, a la Vilavella. Perança (Esperança Casino) era la mare del dolçainer Pasqual de Rovell (1897-1981). I Mortalla, arrossegava un renom encara vigent.

Va ser una gran sort que n’Eduard prengués la iniciativa de compilar el desenvolupament de la festa, requerit, sens dubte, per Julio Caro, que ja aleshores planejava una estudi antropològic d’aquestes festes d’Innocents. Perquè, en cas contrari, avui estaríem privats de conèixer-la en tota la seua extensió, doncs, pel que sembla, es va deixar de representar ja durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Als anys 90 vàrem tindre ocasió d’entrevistar a gent que encara recordava alguns detalls, bàsicament coincidents amb la descripció de n’Eduard Ranch. Especialment interessants foren els comentaris que ens va fer Josefa Recatalà Beltrán, primera vilavellera que va arribar als cent anys:

– Els membres de “l’Ajuntament” anaven vestits amb capots, capes que empraven els participants en els “rosaris dels hòmens”.

– La selleta, on s’anotaven, fictíciament, les multes imposades, era denominada El llibre del Govern.

– El tio Peller i el tio Peles eren esmentats com a components entusiastes de les últimes edicions dels Tomasets.

– Martín Yturrioz de Aulestia y Berdejo (així es denominava), secretari de l’ajuntament entre 1925-1931, es va sorprendre molt en assistir, per primera vegada a una representació dels Tomasets i oir-hi el ban “del Govern Nou”.

Origen de la festa. Caro Baroja (obra citada) inclou aquestes festes de reis i alcaldes d’Innocents (juntament amb els “obispillos de San San Nicolás”, “los reyes de la faba”, los de Navidad y los de porqueros y pastores) en un conjunt que deriva de les Saturnalia romanes, festes dedicades al déu Saturn que s’iniciaven el 17 de desembre, coincidint amb el solstici d’hivern. Saturn era, en principi, el déu de l’agricultura. Havia regnat en el Laci, durant l’època en què tots els homes eren iguals; i els havia ensenyat a viure, quasi sense treballar, enmig d’una gran abundància. Per ço era considerat el seu regnat com l’Edat d’Or. Una extraordinària alegria caracteritzava les celebracions en el seu honor. Durant l’Imperi, s’elegia, d’entre un grup de joves, un rei. El seu regnat tenia caràcters còmics i burlescs.

Paral·lelismes. De la lectura de l’obra citada de Caro Baroja es desprèn que festes similars a Els Tomasets es celebraven a moltes localitats d’Aragó i València. Cenyint-nos a la comarca de la Plana, destacarem la presència, al Vila-reial medieval, d’un “rei Moixo”, dirigent d’una colla de fadrins que actuava durant les festes de Nadal (Doñate 1973: 131). En Artana, i en dies més acostats als nostres, es celebrava el jorn dels Sants Innocents, la Festa del rei de Miques, descrita per Josep Herrero Cabanyes (Herrero 1981). Alguns dels elements integrants d’aquesta festa serven un fort paral·lelisme amb la nostra dels Tomasets. A tall d’exemple, aquesta fórmula d’un parlament del rei de Miques: Ací mateix es reconeix: Que ningú camine demà ni dret ni gitat, ni recte ni tort, ni assentat ni ajupit, ni cul per amunt ni cul per avall. A les Alqueries, a principis del segle XX, i en el mateix dia, es formava un ajuntament nou, l’agutzil del qual proclamava, de tant en tant: Per orde del senyor alcalde i del seu ajuntament, se fa saber: que ningú estiga ni al sol ni a la sombra, ni dins ni fora, ni baix ni dalt, ni gitat ni dret, si no vol pagar la multa que li posarem” Dades replegades per Ventura (1995), qui esmenta, així mateix, un “rei bufarra”, carregat de gràcia.

Tocant als ajuntaments burlescs, a Betxí es recordava, fa alguns anys, a l’oncle Coto, en el seu paper d’alcalde “Porreta”, amb un cerimonial més simplificat que a la Vilavella (dades que em va proporcionar el metge Roberto Górriz Ruix). I sobre la Llosa s’escriu en 1913-15 (Sarthou: 788): Persiste la costumbre de fingir un ayuntamiento de farsa el día de los inocentes, que impone multes pagaderas a voluntat del penado, y cuya recaudación se invierte en sufragio de las almas.

A Moncofa, el 28 de desembre també, tenia lloc el famós i esperat “ban dels Innocents”, bastant similar al que ens ocupa (Pérez 1985: 250).

Un intent de restauració

Va tindre lloc el 28 de desembre de 1944. Una comparsa, integrada, entre d’altres, per Cabillo, el tio Panollo, el Trist, Cento la Mariana, Sebastià el Ciri, Lluïso, el tio Ros i  Blanco Centinela, com a components del “Govern”, i els germans Arturo i Pasqual Ibáñez (la Civilera) com a tomasets, va eixir per la matinada de la taverna de l’oncle Quico, situada al carrer de Sant Antoni, en direcció a Ca la Vila. Allí es va produir un incident amb el secretari, Eloy Tomás Gil (1886-1951), qui no va comprendre el sentit de tan inusual Ajuntament,  i més encara quan li va ser comunicat, de part del “Govern Nou”, que havia estat multat. Eloy va amenaçar amb cridar a la Guarda Civil de Nules. Els ànim s’apaivagaren, però, tanmateix, va quedar bastant palès que els temps havien mudat, i ja no suportaven cap mena de subversió, ni tan sols en pla xanxa. De fet, la festa dels Tomasets  no va tornar a celebrar-se.

En realitat, pel que sembla, en l’actualitat, al País Valencià  tan sols es celebren festes del caire dels Tomasets en dos municipis: al Camp de Mirra (Alt Vinalopó), la Festa dels Folls, recuperada l’any 1995; i a Ibi (l’Alcoià), la Festa dels Enfarinats o de la Justícia Nova.

Bibliografia

CARO BAROJA, Julio (1965): El Carnaval (Análisis histórico-cultural). Madrid, Ed. Taurus.

DOÑATE SEBASTIÀ, José María (1973): Datos para la Historia de Villarreal, volum II, Villarreal.

HERRERO CABANYES, Josep (1981): “El Rei de Miques d’Artana”, Penyagolosa, núm. 20, novembre.

PÉREZ ALMELA, Ernesto (1985): Moncófar Artístico: Historia y Vida. Burriana, Gráficas Ventura.

RANCH SALES, Amparo (1996): El antropólogo Julio Caro Baroja y La Vilavella”. Butlletí d’Informació Municipal, núm. 40, abril: 17-18.

SARTHOU CARRERES, Carlos (s. d, 1913-15): Geografía General del Reino de Valencia, Provincia de Castellón. Barcelona, Alberto Martín.

VENTURA RIUS, Albert (1995): “Els nostres arrels. La festa dels Innocents”. Programa de festes patronals. Les Alqueries.

 

 

 

20 de gener de 1925, Estrena d’un banderí del Sometent

Joan Antoni Vicent Cavaller

L’any 1997, al llibre La Vilavella, Memòria Fotogràfica, es va publicar una fotografía corresponent al sometent vilaveller (plana 90). L’original pertanyia a Vicente Vicent Martínez (Vicentet de Robres), que apareix assegut a la primera filera.

La foto resultava molt curiosa, però estava mancada d’enquadrament. Fins que, recentment, l’historiador xilxer Ferran Valls, ens ha tramés, molt amablement, còpia d’un article periodístic que ens contextualitza el moment a la perfecció. Moltes gràcies, Ferran.

A la instantània podem reconèixer algunes persones de les tres primeres filades. A la inferior, d’esquerra a dreta, Vicente Vicent Martínez (Vicentet de Robres, 1919-2005) i Vicente Huesa Monlleó, sostenint un paper, presumiblement un discurs.

A la segona, mossèn Antonio Vidal, el rector d’Onda (traspassat l’any 1929), Blai Huesa Recatalà (Blai de Huesa, 1879-1952, cap local del sometent), l’alcalde, Rafael Arnau Català i mossèn Ramon Ballester Granell, assassinat l’agost de 1936. A la tercera, el dolçainer Pasqual Sanahuja Casino (Pasqual de Rovell, 1897-1981), Vicente Vicent Ballester (Vicentet de Robres pare, 1882-1962), desconegut, el mestre Enrique Ballester Gozalvo (sostenint el banderí), Sebastià Roig Casino, Sebastià Vicent Ballester (Sebastià Robres, 1894-1973); molt probablement, un caporal foraster i desconegut. De la línia superior tan sols hem pogut identificar al primer sometent de la banda esquerra, Vicent Roig Casino (1894-1973) que esdevindrà, en 1939, alcalde de la vila. La gran absent, com veurem en llegir la crònica, és la padrina i brodadora del banderí, la mestra Francisca Tena Fuster, esposa d’Enrique Ballester.

Blai de Huesa, terratinent acomodat, va bastir, als inicis del segle XX la casa modernista del carrer de Sant Vicent número 19, encara en peu. Es va casar amb Maria Rosa Monlleó Adsuara. El matrimoni va tindre quatre fills, tots varen morir ben jovenets: Blai, Serafina, Vicente i Rosita. Una autèntica tragèdia que va ser acceptada amb resignació.

La institució del Sometent va nàixer a la Catalunya medieval, conformada com a milícia local. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) es va estendre per tot arreu. Esdevingué, aviat, un dels pilars del règim, conjuntament amb la Unión Patriótica, el partit únic de la dictadura. El sometent va ser dissolt per la II República, però va ser restablert per Franco. En 1978 el Senat el va dissoldre definitivament.

Primo de Rivera va conformar el sometent com un cos armat de persones conservadores i respectables, amatents del règim i de l’ordre burgés, ensems que impregnades d’un fort component patriòtic i religiós. Pau, Justícia i Ordre. Un acte clau en la constitució d’un sometent local el constituïa la benedicció de la bandera. La premsa de l’època se’n feia ressò. El cerimonial estava sempre  tallat per un mateix patró: Benedicció del banderí, discursos -ben vibrants- del clergat, la padrina o els caporals i banquet cívic, a la casa d’un veí destacat o a un local de prestigi.

A La Vilavella es va elegir per a la benedicció una data clau, el dia del patró. L’article –anònim- que tot seguit es transcriu, publicat tot just al jorn següent, descriu, fil per randa, la inoblidable jornada.

Transcripció

(La Provincia Nueva, núm. 106, 21 de gener de 1925, plana 10)

Bendición del banderín del Somatén de Villavieja.

A las nueve de la mañana llegaron en automóvil el comandante auxiliar de somatenes don Rau [?] Salamero y el cabo del Partido don Juan Ezquerdo Zaragoza, siendo esperados en la entrada del pueblo por todo el somatén con armas y distintivos.

Seguidamente se trasladaron a casa del cabo don Blas Huesa Recatalá, donde recogieron el banderín, primorosamente confeccionado por la culta e ilustrada maestra nacional doña Francisca Tena Fuster, que ha conseguido hacer una verdadera obra de arte. El banderín es de color rojo, con el escudo de Villavieja en el centro, bordado en seda de colores y la inscripción en oro de “Somatén del distrito municipal de Villavieja”.

Desde allí se trasladaron al ayuntamiento y después de saludar al alcalde y concejales se formó la comitiva llevando en cabeza la música “Unión Musical” detrás el somatén formado con el Banderín y presidido por el señor Salamero, el cabo del partido y el cabo y subcabo del distrito, cerrando la comitiva el Ayuntamiento en corporación presidido por el alcalde don Rafael Arnau Catalá, entrando en la iglesia parroquial de la Sagrada Familia donde se entronizó la procesión de la sagrada reliquia, trasladándose a la ermita de San Sebastián.

El somatén cerraba la procesión dándole guardia de honor, llevando a su cabeza a la madrina, doña Francisca Tena Fuster, el cabo del partido y a los señores Huesa y Zaragoza cabo y subcabo del distrito.

Una vez en la ermita el párroco don Antonio Vidal bendijo solemnemente el banderín del somatén, pronunciando al final una patriótica plática, terminando con un viva España que fue calurosamente contestado por el somatén y muchísimo público, así como otro dado por el comandante auxiliar al Somatén de Villavieja, contestándose con un viva a nuestro comandante que obtuvo igual aceptación.

Seguidamente se celebró misa solemne y sermón que pronunció un señor canónigo de Segorbe, en él tuvo frases de consideración para el somatén y luego procesionalmente y en el mismo orden regresaron a la iglesia y después de acompañar al Ayuntamiento a la casa Capitular llevamos el banderín a la casa del cabo señor Huesa donde quedó depositado, siendo obsequiados por el dueño de la casa con un espléndido lunch.

Después fueron obsequiados los invitados por el somatén con un abundante y bien servido banquete en el Hotel Galofre, banquete que presidió la madrina, el comandante, el cabo del partido y el teniente alcalde don Enrique Ballester Gozalbo, llegando al final de la comida las autoridades y clero que fueron obsequiadísimos con habanos y champagne por el somatén. Al final les dirigió la palabra el señor Salamero felicitándoles por el éxito de la fiesta, dándoles gracias a la madrina y autoridades por haber realzado el acto con su presencia.

Les exhortó a que continuaran colaborando en pro del engrandecimiento del somatén, y que había bendecido ese día la iglesia, les guíe también por el camino del derecho, la justicia y de la moralidad, no empleando las armas que tenía en su poder más que en defensa de las buenas causas, como son el orden social, cumplimiento y respeto a las leyes, defensa de la religión de sus mayores y protección de la mujer y nunca en beneficio de sus intereses particulares ni para satisfacer venganzas personales y muchísimo menos venganzas políticas.

Recalcó que el somatén no debe ni puede ser político, ni en él se puede hacer política alguna, respetándose las ideas de cada uno, ni jamás molestarle por ellas, porque el somatén debe ser con respecto a la política como un oasis en el desierto, punto de descanso y refresco de las enconadas luchas políticas, que por desgracia son patrimonio de todos los pueblos de España, les aseguró que nunca sus jefes les pedirían esto a favor de persona determinada ni les harían indicación alguna en este sentido, pues dentro del somatén cada uno podía tener un ideal político, y deliberadamente emitir el sufragio con arreglo a sus convicciones.

Terminó vitoreando a España, a Villavieja y el Somatén Nacional, siendo largo rato aplaudido y vitoreado por los allí presentes, distinguiéndose en las felicitaciones el clero. Le contestó el teniente de alcalde don Enrique Ballester, quien glosó los párrafos del anterior discurso, elogiando y ensalzando grandemente al Somatén y diciéndose a él como admirador, si bien por impedimento judicial podía ser somatén activo, terminó con los mismos vivas que los dados por el señor Salamero, siempre aplaudidísimo y por aclamación se acordó admitirlo en el Somatén como somatén sin armas.

Después fueron acompañados los invitados, dando una vuelta por el pueblo, viendo la fuente romana, algunos balnearios, la cantera del puerto de Burriana, recibiendo por la tarde el señor Salamero numerosas comisiones de somatenistas de los pueblos de las cercanías, que fueron a saludarle.

A las seis de la tarde regresó el señor Salamero a Castellón con el automóvil del cabo del partido don Juan Ezquerdo, siendo despedido por todo el somatén y numeroso público a las afueras del pueblo.

 

 

 

 

Un document referit a la Font Freda, 1629.

 Joan Antoni Vicent Cavaller

 

La Vilavella. L’antiga sèquia de la Font Freda a l’inici del carrer de Santa Bàrbara. A primer terme l’edifici de l’escola, lloc actual de la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Targeta postal, cap a 1905.

La Font Freda l’hem trobada documentada per primera vegada a un pergamí de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Pergamins de Jaume II, núm. 2.787), datat el 1310. Citada com una de les afrontacions del terme de La Pobla de Nules amb La Vilavella: “et de dicta Serratella usque ad torrentem de la Font Freda” (“i de la dita Serrratella fins al torrent de la Font Freda”). Pròpiament, doncs, el document es refereix, més aviat, al llit que formen les seues aigües marxant cap a la mar, a l’espai comprés entre la confluència amb la Serraleta i la carretera de Nules a La Vall. En realitat, fins i tot avui dia, el terme “Font Freda” designa més prest la séquia que no pas l’ull. Aquest era conegut com “el cup de la Font Freda”.

Al segle XVI es reinicia el fil documental, novament des del terme de Nules, i al·ludint-se, també, al seu llit, esdevingut partida: “més, per un quartó e mig a la font freda, camí d.Uxó”, hom escriu al capbreu de la vila de Nules corresponent a 1527, foli 53v, conservat a l’Arxiu Històric Municipal de Nules. I el 1610, el cronista Gaspar Escolano l’esmenta, en parlar de La Vilavella: “Cuentan nuestros médicos por maravilla, que en campo de Villa Vieja nacen lado por lado dos fuentes, la una caliente con todo estremo, y la otra fría, y que hazen en la tierra diferentes efectos. La que se riega de la caliente, es muy fecunda; y estéril la de la fría” (Década primera… tom IV, columna 559).

Certament, no va estar massa encertat Escolano en cercar la informació, car tenim alguns documents que ens mostren la importància que les aigües de la font tenien per a certs regs ocasionals, tot i ésser esporàdiques i irregulars. Perquè caldrà recordar ací que aquesta ha estat, fins fa quatre dies, una terra on l’aigua no era, precisament, element sobrer. La majoria d’aquests documents són un ressò de les tensions existents entre Nules i La Vilavella després de l’expulsió dels moriscos i subsegüent repoblació. El primer està datat el 22 d’abril de 1629 (Riba 1906: 70). El Consell de La Vilavella resol aquest dia donar raó a Gaspar Tàpia, ardiaca de la seu de València, tutor i curador del marqués de Nules i Quirra, per quant “los jurats de la vila de Nul·les se volen fer senyors del aygua ix a sert temps de la font freda, la cual ix en lo terme y territori de la present vila junt a les cases de la present vila, camí de Bechí”. Cinc dies després, al document que tot seguit publiquem, un tal Figuerola, presumiblement advocat de la vila de Nules, redacta un esborrany, dirigit al governador del terme general de Nules, on el síndic d’aquesta vila exposa les pretensions de la població envers la font Freda, emparant-se en l’existència d’un sol terme general per als pobles que conformen el marquesat: Nules, Mascarell, La Vilavella i Moncofa. El plet passa a la Reial Audiència de València (1). El 13 de març de 1635, el Consell de Nules té coneixement d’una contraferma de dret dels vilavellans depositada en aquest tribunal i recolçada per l’ardiaca Tàpia, “lo que causa gran dany y spant que lo Señor se aja ynmiscuyt en dita causa en favor de la Vilavella” (Domingo 1977: 236). Es determina anar a parlar amb l’ardiaca i, cas de no remediar-ho, “que.s pase avant a parer del advocat”. Desconeixem el desenvolupament del procés, però de totes maneres l’aigua de la font Freda va continuar essent propietat de La Vilavella, car tenim constància d’un document on dos terratinents nulencs demanen a Lluís Adsuara, jurat de La Vilavella, el vist i plau per a regar unes heretats (Riba 1906: 71) (2).

EL DOCUMENT.- Es conserva a l’arxiu històric municipal de Nules (antiga signatura: Històrica 33, Aigües, núm. 40). El transcrivim íntegre, perquè no té res que desdiga. En principi, per les dades que ens forneix: el fet que les dones de Nules anaren a llavar a l’ull de la font. O la notícia tocant a la conducció de l’aigua de la font Freda a l’almàssera i molí del senyor, emplaçat vora els murs de Nules; per a vessar-la, posteriorment, a la sèquia major. Però també pel seu interés lexicogràfic. Hi destaquem: a) l’absència de castellanismes; b) la continuada presència de fórmules llatines; c) cultismes presos del llatí: cognició (coneixença), cominació(comminació), caució (seguretat que es dóna tocant al compliment d’un pacte); d) arcaismes: enantaments (procediments), ferma de dret (confirmació de la propietat), requir (requereix), callament (silenci), manutenència, i e) mots avui dia desoïts: clams, eixalavar (rentar per primera vegada la roba abans de posar-la ala bugada). Anotem, tanmateix, el constant trabucament de –s sonores en sordes: admessa, impossat, possen, pressent, propossa, propossant, quassi…

TRANSCRIPCIÓ

“Die XXVI aprillis anno Domini MDCXXVIII.

Jeshus. Bertomeu Llorens, ciutadà, síndich de la pressent vila de Nules, meliori modo quo potest, diu y propossa que en lo terme general de la dita pressent vila, en lo territori de la Vila vella, y.a una font nomenada la font freda, la qual, en temps fèrtil y abundant de aygües mana y llança aygua per un forat que està al peu de una montaña, davall lo castell dit lo castell de Nules y fa cap dita aygua al mar, corrent per diverses parts del dit terme general de Nul·les, segons la molta eo poca aygua naix de dita font, baixant a la mar, de la qual aygua se han aprofitat los vehins de la dita pressent vila pera regar ses heretats, així orta com secà, y lo señor de dita pressent vila se.n ha aprofitat y valgut pera la almàcera y molí que té en dita pressent vila, prop los murs de aquella, y encara dita aygua se ha guiat y portat a la séquia major de dita pressent vila, pera que los vehins de aquella se.n poguessin aprofitar y les dones de dita pressent vila han anat a llavar a la dita font freda, sens contradicció ni destorp de persona alguna, y la dita pressent vila y vehins de aquella estan en quieta y pacífica possessió, seu quasi, de valerse y aprofitarse de dita aygua en la forma desús dita, no sols per espay y temps de deu añys però encara de vint, trenta y quaranta añnys (sic) y encara molt més, sens contradicció, destorp ni impediment de persona alguna. Y com hara, novament Miquel Alescano (3), nou poblador de la dita Vila vella, haja possat uns clams a Geroni Font, vehí de dita pressent vila, per haver regat un olivar de dita aygua de dita font, pretenent impedirli poderse valer y aprofitar de dita aygua, ab los quals enantaments la dita pressent vila y vehins de aquella estan pertorbats en la dita possessió, seu quasi, que tenen de valerse y aprofitarse de dita aygua en la forma desús dita, y així mateix ha vengut a notícia del dit propossant y dels jurats de la dita Vila vella comminen impedir als vehins de dita pressent vila valerse y aprofitarse de dita aygua, lo que no és lícit ni permés sens cognició de causa. Per so, lo dit propossant, en dit nom, meliori modo quo potest, valerse del interdicte retinende possessionis ab los escrits, ferma de dret en mà y poder de Vm., lo subrogat del portant veus de general, governador per sa magestat en la pressent vila y honor de Nul·les y terme general del castell de aquella, sobre la dita possessió, seu quasi, en que estan la dita vila y vehins de aquella de valerse de dita aygua pera regar ses heretats y anar a llavar les dones a dita font, Requerint que Vm. sia manada rebre una sumària informació de testimonis a fi y efecte de provar y verificar com la dita font, nomenada la font freda, naix y està en lo terme general de la dita pressent vila de Nules y que los vehins de aquella estan en possessió, seu quasi, de valerse y aprofitarse de dita aygua pera regar ses heretats, així horta com secà, y les dones de dita vila de anar a llavar y eixalavar roba y bugades al ull de dita font y la dita vila de portar la dita aygua a la céquia major, pera que de allí los vehins la guien a ses heretats, sens empaig ni contradicció de persona alguna, per espay de deu, vint, trenta, quaranta anys, y encara més, y si per dita informació, aut aliis de predictis constara, Requir lo dit propossant li sia admesa dita pressent ferma de dret y que dita pressent vila y vehins de aquella sien mantinguts en dita quieta y pacífica possessió, seu quasi, y manant als justícia y jurats de la dita Vila vella y al dit Miquel Alescano y a qualsevol altra persona, que sots les penes a Vm. ben vistes, no inquieten, molesten ni forsen a la dita pressent vila y vehins de aquella en la dita possessió, seu quasi, de valerse de dita aygua en la forma desús dita. Y si clam, acció o demanda pretrendran intentar la possen y deduixquen davant de Vm. dins lo termini a Vm. ben vist, ab cominació que passat dit termini los serà imposat callament perdurable, offerintse suficient caució, fer y fermar tots los actes in similibus acostumats, ac denique requirque quatenus opus sit li sien despachades lletres de manutenència in forma solitaet iuxta styllum cum ita etc cuius etc implorando etc.

FIGUEROLA.”

Bibliografia i notes

DOMINGO PÉREZ, Concepción i altres (1977): La Vilavella, València, impremta Fermar.

ESCOLANO, Gaspar (1610-1611): Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia.València, Pedro Patricio Mey.

RIBA CARDÚS, Víctor (1906): Villavieja de Nules y sus aguas termales. València, impremta de Francesc Vives Mora.

(1) A l’arxiu històric municipal de Nules es conserva un full (signatura antiga, Històrica 28) on Don Pedro Fajardo, marqués de los Vélez, virrei del regne de València, commina al Consell de Nules “sots pena de 300 florins de or de Aragó” no inquieten als vilavellers en la possessió de les dues fonts, Calda i Freda. Heus ací la resolució tocant a la darrera: “y de la font freda, quant hi ha aygua, que seria en temps fèrtil y abundant de aygua, se.n servirien pera regar totes les terres del terme de dita Vilavella que d.elles poden regar y per als demés usos que han menester los veyns y habitadors de aquella, y si alguna en sobra, que seria molt rares vegades, després que no la haurien menester los de la Vilavella se deixaria passar al terme de aqueixa vila de Nul·les pera regar les terres que es podrien regar del terme d.ella”.

(2) Gui a 5 de abril del any 1663 demanà l’aygua de la font freda mossèn Vicent Martí, prevere beneficiat de la Iglesia parroquial de Nul·les al jurat de Vilavella Lluís Adsuara, pera regar una vinya que lo dit té en lo terme de Nul·les, camí de la Vilavella a Nul·les, a la font del frare.

Així mateix demanà l’aigua de la font freda a 5 de abril de 1663 a Lluís Adsuara, Jaume Masià de Nul·les pera regar un olivar que té en lo terme de Nul·les, partida de la font del frare”.

(3) Justícia, aleshores. Va intervenir també en un altre plet contra Nules, per la peita del territori d’Aigües Vives.

Festa de Sant Sebastià 1929

El 19 de gener de 1929 el diari Heraldo de Castellón  publicava un article a primera plana titulat Villavieja a San Sebastián. Ligeros detalles de su fiesta y feria. Estava firmat per un tal Sevimar, Sebastián Vicent Martínez, un mestre radicat a Borriana d’ascendència vilavellana. Don Sebastián, va nàixer a La Vilavella el 17 de març de 1874. Va estudiar al seminari de Tortosa. Passà després a cursar magisteri. Aconseguit el títol es va traslladar a Borriana, on va obrir la seua primera aula l’1 de juliol de 1903.

Hi va gaudir en aquesta ciutat de gran estima, per la seua absoluta dedicació a l’ensenyament, ensems que simpatia i bonhomia. Després de 52 anys de magisteri es va retirar en maig de 1955, quan comptava amb 81 anys. Va morir a Borriana el 26 d’octubre de 1961, als 87 anys.

L’article que, tot seguit, transcrivim íntegre, constitueix una descripció molt precisa, pulcrament redactada, amb detalls que denoten que ens trobem al davant d’una persona      instruïda. Un preuat testimoni etnogràfic. Però, tanmateix, caldria destacar-ne l’amor que Don Sebastián sentia envers La Vilavella. Malgrat desenvolupar la seua activitat docent a Borriana mai va perdre el contacte amb el seu poble nadiu. Pujava a l’ermita el dia del patró,cantava a l’església durant els oficis de Setmana Santa, ací passava les seues vacances d’estiu. Per força aquest gran afecte que sentia per La Vilavella s’havia de patentitzar en cada paràgraf de la seua crònica.

Article i comentaris per Joan Antoni Vicent Cavaller.

TRANSCRIPCIÓ

Villavieja a San Sebastián.

Ligeros detalles de su fiesta y feria.

Este lindo y progresivo pueblo, de calles rectas, alegres y bien urbanizadas y siempre tan limpias como el cristal de sus purísimas aguas, dispónese a celebrar con la solemnidad de todos los años, su fiesta y feria a su Patronato  [sic] San Sebastián, el capitán [de] Domiciano y víctima inmolada a su feroz persecución y que Villavieja tiene colocado allá en lo alto de la montaña para que, como buen soldado y experto centinela, vele constantemente por su salud y bienestar.

 Ya el ermitorio y los muros del camino que a él conducen nos muestran la nívea blancura de su reciente encalado. Ya las mujeres se entretienen con el revoque y pincelado de sus casas y todo en fin parece indicar que el pueblo se está preparando para honrar dignamente a su querido Patrono.

El primer número del programa lo constituye el popular pasacalle de grupas que, si antaño resultaba concurrido, y con algún lucimiento, en la actualidad ha perdido todo su interés, porque los tiempos son otros, y el elemento joven que debiera darle vida, retráese en absoluto, y sintiéndose Sancho, prefiere el abrigado y blando retiro que le brinda el casino a ir luciendo su garbo en fría y húmeda noche, aunque para grupa le ofrezcan la más apuesta y gentil Dulcinea.

Tres señores del concejo caballeros en briosos corceles llevan la representación del Ayuntamiento tremolando el pendón con la efigie de San Sebastián.

Es el día del titular; antes de que el sol empiece a teñir de oro los altos edificios de esta riente villa, ya todo es actividad y movimiento en el recinto a donde va a instalarse la feria. Aquí presenciamos como descargan los pesados cajones que encierran el rico turrón. Allá un industrial sacando de sus arcas los vistosos juguetes y demás baratijas que ha de ofrecer a la venta. Más allá las típicas mesitas de blanco mantel, pastas y humeante cafetera brindando a los madrugadores sendos platos de buñuelos, pasas y aguardientes de dudosa fábrica; y por todas partes grupos de feriantes montando afanosos, las antiguas paradas de toldo y vela que al menor soplo de Eolo hemos de ver convertidas en pintorescos aeroplanos.

Avanza la mañana. Alrededor de las nueve sale de la parroquia la comitiva religiosa para subir a la ermita la venerada reliquia del Mártir y celebrar en su propio santuario el sacrificio de la misa. Esta procesión, que presiden las autoridades, ciérrala nuestra flamante música con su invariable terno blanco y negro, algo parecido a los rusos que en forma de holador ingerimos en la estación estival en nuestro cuerpo.

En contados minutos sálvese en zig-zag la cuesta que conduce a la capilla, y el ligero cansancio que la subida nos produce se compensa largamente con el bienestar que experimentan nuestros pulmones al recibir a torrentes el oxigenado aire que tan hermoso paraje nos depara.

El panorama que desde este balcón de la Plana se presenta a nuestra vista, no puede ser más sugestivo. Enfrente, la dilatada llanura de nuestra riquísima vega orlada por la faja azul del mar latino y protegida por el anillo de montañas en su parte opuesta. Más a la derecha y como polícroma alfombra desplegada a nuestros pies, el pueblo de Villavieja radiante de luz y que el día de la fiesta nos parece más grande, más hermoso y hasta que ríe… y es que por las cubiertas chimeneas de todas sus casas salen hálitos de vida a borbotones, señal inequívoca de que en todos los hogares se va a comer caliente.

Terminada la solemne misa de la cual se destaca el sermón, confiado siempre a una lumbrera de la oratoria (el año anterior al P. Urbano) organízase de nuevo la procesión para bajar la santa reliquia a la parroquia; y respirando aquella atmósfera embalsada de pólvora y tomillo, nos despedimos de tan ameno lugar entre las denotaciones de la traca, los alegres acordes de la música y el ruido ensordecedor de nuestras chillonas campanas.

Es la hora de yantar. Las calles y particularmente la plaza van adquiriendo la consiguiente animación con la incesante entrada de forasteros entre los cuales se destacan los simpáticos y filarmónicos valleros cuyas mujeres, con su parla acentuada y sirviéndose de su léxico desenfadado, son las que dan la nota de color derramando alegría y festiva cháchara por doquier. Pronto la feria se ve invadida por enorme gentío que  moviéndose en oleadas pugna por abrirse paso y hacer sus provisiones en los puestos de golosinas, y en esta parada adquiere el mazapán y los ricos turrones; en esotra el gustoso torrat y las arrugadas castañas, y en la de más allá el caballito de cartón y muñeca que, junto con otros juguetes, han de ser alegría y alborozo de los peques. Y hecha ya la compra de tan dulces como regocijantes chucherías, aún les queda tiempo a los más para visitar el santo en su ermitorio, y llegarse después a la fuente para beber sus incomparables aguas en su tibio y abundoso manantial.

El redoble del tamboril acompañado del agudo son de la dulzaina, hace volver nuestra mirada hacia el pórtico de la iglesia. Es la procesión que sale para pasear en triunfo por las calles la imagen preciosa del Mártir Santificado.

Declina la tarde. El sol va dando fin a su carrera y el elemento forastero va desfilando poco a poco hácia la salida del pueblo, punto a tales horas convertido en abierto e improvisado garaje, en donde cada cual encuentra el medio más o menos cómodo para regresar a sus lares.

Por la franca alegría que se refleja en el semblante de los que se marchan, deducimos de su breve estancia entre nosotros les ha sido grata y el cronista se congratula de ello como asimismo del cariñoso trato que este buen pueblo les ha dispensado.

Villavieja que tantos recuerdos evoca de mi infancia; tacita de plata que te asientas pintoresca al pie de renombrada Sierra y cuyas casitas eternamente blancas semejan en lontananza bandada de sencillas palomas que ahí posaron atraídas por el mágico murmullo de tu riquísima Fuente Calda. Yo te saludo.

Sevimar