EL MOVIMENT QUE NO S’ATURA

EL MOVIMENT QUE NO S’ATURA

Fer per fer.
Moure cel i terra.
Moure’s amb la intenció
de no aturar-se,
de mirar endavant.

Prou.
Algú ho ha de dir.
Atureu aquesta fira de mediocritats/
on l’ésser humà es creu agent necessari i primordial/
perquè el món funcione.

Mireu:

Que som el millor IES!
Que som la millor banda!
Que som el millor poble!
Que si els nostres resultats acadèmics són òptims!/
Que si les nostres expectatives empresarials són excel·lents!
Que fem un Show Motor Festival!
Que som una excelsa Falla!
Que fem les millors festes!
Que movem quantitats impensables de diners!/
Que tenim a l’abast food trucks!
Que gaudim d’un aquapark!
Que ofertem els millors poetes a la nit!/

Prou.
Atureu-vos.
No som ningú
i ens creiem imparables!
Caminar i xafar ous
és tan sols frase feta.
No us deixeu embabucar…
No tot treball i esforç
té la seua recompensa.
Això són cants de sirenes,
poètiques buides.
Hi ha veritat en el mot
que no es mou i diu silencis,
i quietud.
Abandonament
físic i material,
absoluta presència.

OBRA AUTOBIOGRÀFICA DE MANUEL VICENT EN LA NOSTRA LLENGUA

Joan Badenes Edo

L’extensa obra literària de Manuel Vicent  ofereix un trilogia autobiogràfica novel·lada: CONTRA PARADÍS (1994), TRANVIA A LA MALVARROSA (1994) i VERÁS EL CIELO ABIERTO (2005). Aquestes tres novel·les no constitueixen una unitat editorial ja que han sigut escrites i publicades en diferents moments  de la seua vida, però  en les seues pàgines es substancien les vivències i records passats pel sedàs de la memòria de Manuel Vicent, des del seu naixement a la Vilavella l’any 1936,  fins a l’adolescència i primera joventut universitària en la València dels anys 50.

Segurament, per a molts veïns de la Vilavella, les més conegudes són les dues primeres, ja que en elles Manuel descriu les vivències infantils i adolescents allotjades al nostre poble i per les que passen personatges, indrets i paisatges  que configuren una mena de biografia col·lectiva per a tota una generació de vilavellers. Molts lectors  han sentit, mentre llegien les vivències de Manuel transmutades en narrativa en aquestes obres, l’enyor pels temps de la seua pròpia infància i adolescència, així com per al jovent configuren tot un relat històric de la vida del poble durant la post-guerra, el franquisme i el nacional-catolicisme des de l’any 1936, any del colp d’estat de Franco contra la República i la posterior Guerra Civil, fins a mitjans dels anys 50, anys molt durs fets de fam i repressió, temps de negror, misèria cultural i social, en la qual l’exaltació exacerbada del bàndol vencedor i la omnipresència del nacional-catolicisme era aclaparadora.

CONTRA PARADÍS, és la primera part d’aquesta memòria novel·lada i ha tingut diferents edicions. Primerament  es varen publicar en capítols setmanals en la revista El Temps allà per finals dels anys vuitanta. Posteriorment aquests records infantils viscuts per Manuel durant la post-guerra en la Vilavella els  va  recopilar i publicar la editorial Destino amb els meravellosos dibuixos de l’escultor Andreu Alfaro, l’any 1994. Gran part d’aquests capítols estan publicats pel seu germà Joan Antoni en aquest blog acompanyats per fotografies, i recentment ha realitzat un nova edició rústica amb l’objectiu que els veïns disposaren de l’obra i les joves generacions vilavelleres conegueren una part de la història recent del nostre poble.

Aquesta narrativa memorística va ser escrita en  valència, la llengua materna de Manuel i que li dóna el sentit, emotivitat  i una expressió genuïna, ja que les primeres vivències i records estan amassats per la llengua maternal, a partir de la qual ens iniciem en la vida. Contra Paradís expressa eixa emotivitat, l’enyor dels primers descobriments de Manuel, experiències, olors i sensacions que ell vessa en aquesta obra.

En la contraportada de l’edició rústica de Joan A. Vicent impresa per Sergravi  l’any 2013, Manuel indica: “ la  infància és una pàtria comuna… Aquesta consisteix només en un nus de sensacions: les primeres aromes, els primers sabors, les primeres visions, les primeres cançons, les primeres carícies. Totes les persones es reconeixen en ella..”

És amb la llengua materna, en el nostre cas el valencià, amb la que construïm el nostre primer món, la que dóna forma i expressió a les nostres primeres vivències. La llengua de les emocions i sentiments és la llengua maternal,  i que estructura els primers pensaments. Després sobre eixe substrat més profund del  nostre cervell podran incorporar-se  altres llengües, però la llengua més íntima, la que sentim “nostra”,  serà la llengua materna, la que  configura la nostra identitat individual i col·lectiva.

Seguint aquesta idea,  cal senyalar l’aforisme de Rainer Maria Rilke: “ la Infantesa és la veritable pàtria de les persones”. De nou ve a recordar-nos que allò viscut quan som xiquets i xiquetes estructura la nostra personalitat adulta i la nostra identitat. Aquestes reflexions estan desenvolupades i son l’essència de la psicoanàlisi  que assevera que les vivències i experiències infantils determinaran el ser adult.

Cal insistir en que en el nucli de tot plegat està la llengua amb la qual ens hem descobert, hem accedit al món i ens defineix. Aquesta reflexió ens porta a reivindicar-la, emprar-la i cuidar-la,  perquè és l’essència més profunda del nostre patrimoni, la més nuclear de qualsevol tradició cultural i, com he dit, configura la nostra identitat col·lectiva.

Seguint la publicació de les obres autobiogràfiques de Manuel Vicent arribem a Tramvia a la Malvarrosa (1994). En ella descriu les vivències adolescents i de la primera joventut viscudes en la València dels anys cinquanta en la seua etapa universitària d’estudiant de dret. És el seu viatge d’iniciació: descobrir el primer amor, la sexualitat, el món intel·lectual, l’antifranquisme, etc. Descriu com l’adolescència de Manuel i en general la de tots,  és l’etapa on es va concretant el continguts del món infantil i s’estructura definitivament la maduresa vital.

De nou en l’obra apareixen personatges, indrets, festes i actes socials que configuren  una descripció de la Vilavella dels anys de la post-guerra i del clima social i cultural del franquisme més granític. Manuel evoca el temps i la València que varen forjar la seua ànima literària.

Sobre l’ obra, hem tingut oportunitat de gaudir-la tant en la novel·la com en  pel·lícula ja que va ser portada al cinema pel director José Luís García Sánchez i en la qual van participar com actors i actrius de repartiment i extres, molts vilavellers i vilavelleres.

D’aquesta obra  volem presentar i destacar la nova edició d’aquest any, TRAMVIA A LA MALVA-ROSA (2019), felicitant-nos que es publique en valencià, contribuint així a la divulgació i promoció de la nostra llengua, i particularment seguir amb eixa expressió genuïna dels records viscuts durant l’ adolescència i primera joventut en la llengua en que ho va viure Manuel.

És en VERÀS EL CIELO ABIERTO quan anys després empra de nou la narrativa autobiogràfica com “ un espill interior on es reflexa el temps viscut” i plasma un calidoscopi de vivències no descrites en les dues obres anteriors i que ara conflueixen en aquesta narració per tal de completar allò que, de moment, configura l’obra autobiogràfica de Manuel Vicent.

Els seguidors de la seua obra, i que estimem la nostra llengua,  de nou ens felicitarem si aquesta novel.la  veu la seua traducció al valencià i així  es completaria aquesta trilogia autobiogràfica en la nostra llengua.

SENSE PARAULES

ENTREVISTA A VICENT ZARAGOZA , ÚLTIM ESPARDENYER DE LA VILAVELLA

Carlos Cuesta i Martínez

L’últim espardenyer de la Vilavella ensenya als veïns amb tallers i cursets, : «L’espardenya és una afició que em dóna vida»

Vostè va aprendre mirant als qui feien espardenyes?

Quan vaig començar no tenia els coneixements que tinc ara. T’ensenya el treball. Si estigueres nou anys al meu costat de ben segur que aprendries, perquè en veure-ho  et preguntaries per què fa açò, per què fa allò, per què fa aquest cordell així…

Quant de temps porta vostè fent espardenyes?

Vaig començar a fer espardenyes quan em vaig jubilar. El meu ofici sempre ha sigut ser obrer i després de jubilar-me, com vaig al bar i no m’agrada jugar a res, vinc ací a casa i per a mi és una distracció. Però és una distracció de la que no es pot viure, perquè unes espardenyes xicotetes costen tres o quatre hores de fer, a banda de tot el material que utilitze per fer-les. Ara el material me’l porten a la Cooperativa Sant Josep. Abans la gent també utilitzava l’espart per al camp: per fer tomateres, galeres… però ara la gent utilitza plàstic perquè és més pràctic.

Per què va començar a fer espardenyes?

No m’agrada molt llegir, sóc molt actiu i m’agrada fer coses així que vaig començar a fer gàbies quan em vaig jubilar. Durant un any o dos vaig estar fent gàbies fins que em vaig fartar, així que la meua filla menuda em va proposar fer espardenyes. En un principi vaig dir que no, perquè no tenia les ferramentes necessàries, però la meua dona guardava les de son pare en un sac. A més de les de la meua dona, he demanat ferramentes d’abans de la Guerra Civil a gent del poble a canvi de fer-los espardenyes.

Foto antiga exposada en la Casa-Museu dels Espardenyers

Quanta gent es dedicava a fer espardenyes en la Vilavella?

Tot el poble. En totes les cases feien espardenyes, excepte alguna casa que tindria tres o quatre fanecades i podien viure amb això. Mon pare era un obrer que treballava a la fàbrica Segarra, però de nit com guanyàvem pocs de diners, també feia espardenyes per vendre-les. Vam sobreviure i malviure.

Com funcionava la cooperativa dels espardenyers?

Antigament, com no hi havia màquines, abans i després de la Guerra Civil hi havia una cooperativa que estava al carrer de la Cova Santa. Els homes portàvem allí les espardenyes i hi havia una camioneta que anava a repartir-les i, a la tornada, portava espart.

Quan va tancar la cooperativa de la Cova Santa?

A la dècada dels seixanta es va deixar de fer espart, tant la cooperativa com la resta d’espardenyers, perquè ja no comprava ningú. Molta gent va tirar les ferramentes i jo les he anat recopilant. Aquestes són d’un dels últims espardenyers, el tio Ismael.

Maquinaria i ferramentes.  Casa-Museu dels Espardenyers

Per què la gent ha deixat de fer espardenyes?

L’espardenya va desaparèixer perquè dedicant-te una sola setmana a altra feina guanyaves el mateix que un mes treballant l’espart. A més que treballant en empreses estàs assegurat i l’espardenyer com a molt tenia el suport de la cooperativa i no era suficient per sobreviure. Patien molta fam.

Aleshores, vostè pensa que l’ofici de l’espardenya s’ha perdut perquè és molt d’esforç i no es guanya quasi res?

Clar. És més, quan vaig començar a festejar van començar a explotar la mina del poble, la fàbrica de Segarra de la Vall d’Uixó i a fer pous de regadius i grans obres per part de l’Ajuntament. En aquell moment ja em dedicava a l’obra i tenia dos borregos per sobreviure perquè no es guanyava res de bo. Vaig començar de peó, i de peonet guanyes tres i no res. Abans era tot un desastre. Jo sóc músic, i un dia tocant a les falles de València quan era jovenet vaig entrar en un magatzem per anar al bany. Allí vaig vore grans motles de ferro i de vidre i em van agradar tant que quinze dies després vaig buscar un lloc per posar-me a treballar com talliste.

On jo treballava feia falta gent així que li vaig dir al meu sogre, que era espardenyer, que vinguera a treballar com peó amb mi per vore si guanyava més diners. L’home va baixar a Nules a treballar amb mi i en una sola setmana va guanyar més que tot un mes fent espardenyes. I el que li va passar al meu sogre va passar a gent de tot el poble, però en altres oficis: la mina, la taronja, la construcció, la fàbrica Segarra…

Per què s’utilitza l’espart com material per fer espardenyes?

L’espart ve dels romans, perquè abans no hi havia màquines i era tot artesanal. Primer van començar a fer espardenyes de pell d’animal, després van trobar la planta a la muntanya. L’espart és una planta silvestre, no es cultiva. A l’espart li agrada un tipus de sòl concret, per exemple ací no creix bé, però en Albacete, Múrcia i Almeria és on es troba el terreny adequat per criar-lo.

L’espart s’ha de manipular abans de fer les espardenyes?

Quan l’espart es cria està silvestre i dur, per tant s’ha de picar en unes pedres picadores. L’espart picat es dobla, el cru no. Fa poc van inaugurar unes davant l’ermita de Sant Sebastià, però les més importants eren les cinc que estaven al Barranc que eren tan grans que entre dos homes no podien abarcar-les. Per picar-lo abans s’utilitzaven masses i altres ferramentes, però ara ja el piquen amb màquines.

Ferramentes, bancs i maquinaria emprada en la confecció de l’espardenya. Casa-Museu dels Espardenyers. ( Joan A. Vicent)

Quines ferramentes utilitzes?

Les agulles grans s’utilitzen per fer les soles i les agulles xicotetes per fer les cares i els talons de les espardenyes, perquè així és més pràctic. El cavallet és una ferramenta que dona forma a l’espardenya i té unes marques per a les talles. El cusset serveix per foradar l’aixereta. El metre és imprescindible perquè segons el tamany de l’espardenya hem de tallar el fil i utilitzar més o menys cordell. El mulladoret s’utilitza per mullar l’agulla i així travessar millor els cordells.

A banda de l’espart, s’utilitza algun altre material per fer espardenyes?

Actualment hi ha dos tipus d’espardenyes: les de sola d’espart i les de sola de cànem. Els últims espardenyers del poble no feien espardenyes de sola d’espart, des de fa trenta anys que ja no es fan així. El motiu és que sols amb el que costa fer l’aixereta ja costa més que el preu de tot el parell. Sense contar el material, l’aixereta costa una hora o hora i mitja d’elaboració i cobre el parell d’espardenyes per vint euros. Al sorgir les màquines i substituir el treball manual, els últims espardenyers van deixar les soles d’espart de costat perquè no era rentable i es van passar a produir espardenyes de sola de cànem.

Els últims espardenyers compraven ja el cordell i les soles de cànem de fàbrica, perquè aleshores sols has de fer la cara i el taló de l’espardenya, i són més resistents perquè porten goma a la sola i es poden banyar. Les d’espart no es poden banyar perquè es poden desfer. També les de cànem si s’embruten es poden llavar.

Espardenyes fetes per Vicent Zaragoza

Vostè a més de fer espardenyes també ha fet tallers per ensenyar a la gent del poble?

Aquest any vaig estar quinze dies ensenyant a fer espardenyes a la Casa de la cultura. Èxit del tot no ha tingut perquè la feina de les espardenyes s’ha de fer entre hòmens i dones. Per cosir la sola, que està molt dura i molt comprimida, una dona no té prou força per fer-la perquè s’ha d’apretar molt. I totes les que es van apuntar al curset van ser sis o set dones. Antigament els hòmens feien el més pesat, fer la sola i anar a picar l’espart, però primer vaig començar per ensenyar-les a fer cordes. Van aprendre molt ràpid a fer cordes i l’aixereta perquè com estan més acostumades a cosir ho aprenen abans que els homes. Després aprendre a fer cordells els va costar més, perquè en tan poc de temps costa aprendre de fer les coses ben fetes. Finalment els vaig ensenyar a fer les cares i els talons.

Per a mi l’espardenya és una distracció que em dóna vida. Fa dos setmanes vaig ensenyar als mestres que, com són joves tots, desconeixien com es feia l’espart i per què servien les màquines que hi ha exposades al museu. Abans eixes màquines les teníem en totes les cases, però o han desaparegut o se n’han desfet.

Per què als vilavellers ens diuen «lleganyosos»?

Tots els que treballaven amb espart, sobretot a la Vilavella, acabaven desenvolupant problemes a la vista: la conjuntivitis i el tracoma. Com en Vilavella tot el poble feia espardenyes, i el que no feia estava prop d’on les feien, de la pols que es genera al manipular l’espart es fan lleganyes. I els de Nules ens deien “lleganyosos” per eixe motiu, però nosaltres els diem genolluts. Els metges no sabien perquè tots els habitants de la Vilavella eren tan lleganyosos, i era per l’espart. Per eixe motiu jo sempre intente treballar al carrer, perquè em vaig donar compte que abans treballaven les espardenyes baix de garroferes o al carrer perquè l’aire no castigava la vista. L’espart s’ha de treballar en un lloc ventilat.

Postdata

El tio “Tòfol”

Ismael “El Seco”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cal recordar des de aquesta entrada als últims espardenyers que varen precedir a Vicent Zaragoza.  Realment han sigut els tres últims espardenyers que,  abans professionalment i després com a manteniment i exhibició de la seua el.laboració han mantingut viu el món de l’espardenya al nostre poble. 

AdVV

L’adolescent que duia tot el cel i la mar als ulls.

Ara fa quatre anys i encara veig la tristesa pels carrers i no sé què fer i no voldria que fóra així.
És per això que escric aquest grapat de lletres blanques per escampar-la, per fer-la ben lluny i recordar tot l’amor que ens inspirà i encara en nosaltres palpita.

3 de juliol de 2015,  09:35, al facebook de Jana Gos d’Espadà,

“No vaig parlar mai amb ell una conversa.
Simplement li somreia i li desitjava un bon dia en passar per la porta de casa mentre agranava el carrer.
Tenia uns ulls de mar i tot el futur incert, però per davant.

Ara, continue pensant en ell. Fa pocs dies que se’ns ha anat.
També per a tots els qui l’han estimat i sempre ho faran.

Avui he vist un video sobre la desaparició i aqueixes coses sobre les quals hauríem hagut de prestar més atenció. També he sentit com de soles resten les persones que ens estimen.

Tot i que les històries són ben diferents, totes dues porten a la separació.

No ho he pogut evitar.
Novament he pensat en l’adolescent dels ulls clars.”

http://youtu.be/4bHu8XQz0JU