Resultat Eleccions Generals a la Vilavella, 2016.

Els resultats d’unes eleccions generals i autonòmiques són els que millor reflecteixen el perfil ideològic d’una societat, més que els resultats d’unes municipals on es presenten altres factors, a més dels ideològics, com la proximitat i personalitat de la persona alcaldable, relacions amb els veïns, gestió municipal, etc.

Analitzant les  eleccions generals de fa sis mesos i comparant-les amb eleccions anteriors del 2011 ja vàrem comentar que el bloc ideològic  hegemònic actualment a la Vilavella, sense cap mena de dubte, és la dreta, representada actualment pel  PP i CIUDADANOS.

Ha sigut una constant des de la Constitució democràtica de 1978, ja que així ho han elegits els vilavellers en cadascuna de les eleccions realitzades. Majoritàriament han sigut elegits els diferents partits  situats en el  camp ideològic de la dreta  i extrema dreta com UCD, AP, PDL, UV, o FN. Els partits representants del bloc d’esquerres han tingut una menor força electoral: PSOE, IU/EU, UPV i ara  amb la novetat de COMPROMÍS I PODEMOS.

Des de fa 40 anys els resultats electorals referits als camps ideològics dreta – esquerra, amb poques variacions percentuals,  es repeteixen constantment siguen les sigles que siguen. Eixa foto fixa va quedar revelada en les anterior eleccions generals de desembre de 2015, tal com ho explicàrem en l’anàlisi electoral , del qual, si és del vostre interès,  ací teniu l’ enllaç:

https://associaciodeveinslavilavella.wordpress.com/2015/12/23/resultats-eleccions-generals-2015/

I ara han quedat de nou expressats en els resultats de les eleccions del 26J amb molt poques variacions de vots i percentatges.

Resultats i gràfiques 26J:

Participació2016

Es repeteix novament  l’alta mobilització electoral amb una  participació del 84%, superior en 15 punts a la mitjana estatal, un 69 %.  La Vilavella sempre presenta una baixa abstenció, ara un 16 %, quan l’estatal és del 30%, la qual indica que som una societat altament polititzada, encara que no forme part, aparentment, de les converses i comentaris  quotidians entre els veïns.

TAULA COMPARATIVA DEL RESULTATS ELECTORALS

estad2016

NúmeroVots2016

Per descomptat, els resultats de Compromís inclouen  la suma de vots de Podemos i Esquerra Unida.

 

Percentatges

EvolucióVot

El PP amb 1.160 vots, el 53’4%, és de nou el partit més votat, obté aproximadament la meitat del vot escrutat, recuperant 64 vots respecte a les darreres eleccions. És el partit majoritari, però lluny de tindre l’hegemonia que mantenia en les eleccions del 2011 amb un 65 % del vot. Dins del camp de la dreta ara comparteix espai amb  CIUDADANOS,  que obté 266 vots, un 12’3 %,  que perd 32 vots respecte a les de desembre 2015.  En total aquests dos partits sumen 1.426 vots, un 65 % dels vots. El que abans era espai exclusiu del PP, ara queda compartit amb CIUDADANOS, com passa a la resta de l’estat.

A la Vilavella, l’espai de l’esquerra actualment també queda compartit entre dues forces polítiques. El partit majoritari és el PSOE que obté 455 vots, un 21%, 16 vots menys que en desembre. La novetat quantitativa la presenta la confluència  entre COMPROMÍS + PODEMOS + EU  que obté 227 vots, un 10’5 %, perd 57 vots respecte a les últimes eleccions, tenint en compte que EU anava a part. En total l’espai de l’esquerra obté a la Vilavella 682 vots, un 31 %.

En conclusió, com hem comentat en anteriors articles, a la Vilavella la dreta és hegemònica; actualment aconsegueix un  65% dels vots,  duplicant a l’esquerra que obté un 31%, tot i que des de les últimes eleccions del 2015 aquesta ha augmentat la seua presència electoral. S’ha fet més visible.

Taula i gràfics: Joan Recatalà

Text: Joan Badenes

 

Anuncis

Francesc Roig Aveline, primer director de la Banda de Música de la Vilavella

Joan Antoni Vicent Cavaller

Des de l’any 1987 sabem que el borrianenc Francesc Roig Aveline va dirigir la banda de música local a l’acte de col·locació de la primera pedra de la capella del Santíssim de l’església parroquial, 2 de febrer de 1863. Gràcies a una relació del rector d’aleshores, mossèn Agustí Gombau Farja (document transcrit al BIM La Vilavella, núm. 17, setembre de 1987):

El día 2 de febrero del año 1863 se hizo la bendición de la primera piedra, a cuyo acto religioso asistió en corporación el Ayuntamiento, presidido por su digno alcalde D. Mariano Recatalá, el que tuvo la dicha de colocar la primera piedra; amenizando este acto religioso, además del inesplicable concurso del pueblo y otras personas forasteras, dos repiques generales de campanas y algunas piezas muy adecuadas que tocó la banda de música de esta población, dirigida por D. Francisco Roig y Aveline, maestro de primeras letras de la misma, natural de Burriana.

Tocant a l’alcalde, hem de dir que es tracta del besavi de l’escriptor Manuel Vicent.

És el primer director de la banda que coneixem documentalment. Amb molta probabilitat Roig Aveline degué ser, també, el fundador.

3 001

Dibuix. Perspectiva de la vila. Sense data (cap a 1875). Original a la Universitat de Navarra.

Cap notícia referent a en Francesc -o  la banda- en anys posteriors, fins arribar al 8 d’abril de 1881. Aquest dia, el setmanari La Unión Católica, publica una xicoteta crònica de la inauguració de l’enllumenat públic a la Vilavella:

Escriben de Villavieja, que el día 1.º del corriente abril fue de júbilo para aquella población, por haberse inaugurado el alumbrado público, cuya mejora se efectuó con vuelo de campanas, recorriendo las calles la brillante música dirigida por su director D. Francisco Roig, maestro de Instrucción primaria.

Próxima la temporada de baños será un aliciente para que haya más concurrencia de bañistas, quienes podrán transitar por la población sin la esposición consiguiente.

Devem aquesta notícia a l’historiador xilxer Ferran Valls. Ens cal inferir, doncs, que Roig Aveline va dirigir la banda, almenys, des de 1863 a 1881.

Amparo Ranch Sales, filla d’Eduardo Ranch, també es va ocupar de Francesc Roig, en un article del BIM, núm. 49, corresponent al juliol de 1998 (Notas que sugiere la “Memòria Fotogràfica de la Vilavella”):

Otra historia que me recuerda el mirar las fotografías de este libro, es que durante los años en que vivían mis abuelos en La Vilavella, había un maestro de escuela que también era director de la banda de música, que se llamaba D. Francisco Roig Aveline, quien enseñó las primeras nociones de este arte a mi padre, y que junto con su esposa se profesaban ambas familias una afectuosa amistad.

Eduardo, fill de Leocadio Ranch Machancoses (1849-1915) i de Rosa Fuster García(1856-1912), va nàixer l’any 1897. Si Roig Aveline li va ensenyar els primers rudiments de solfeig significa que continuava vivint a la Vilavella als primers anys del segle XX, suposadament, jubilat.

Esperem que aquestes notes puguen contribuir a reivindicar Roig Aveline com a fundador i primer director de la banda; una agrupació musical que, resseguint la crònica de 1881, tan brillantment va dirigir.

 

Loli Arnau McCall, una vilavellera als EEUU.

IMG_0005Freqüentment, al llarg dels seus dos anys, apareix en la informació que ofereix  el blog sobre el nombre de lectors que el segueixen,   les banderes dels països  des d’ on ens llegeixen. Per a la nostra sorpresa ,  s’hi veuen banderes dels EEUU, de països europeus (França, Alemanya,  Gran Bretanya, Suïssa, etc )  de diferents  països sud-americans i de l’orient mitjà. És la possibilitat de llegir-nos des de qualsevol part del món un fet que comporta l’edició de blogs. En principi pensem que es tracta de vilavellers/es internautes repartits pel món.

Però de totes les banderes hi ha una que, setmanalment,  està present, la dels EEUU. Qui serà ?, quina persona està interessada amb aquests retalls de vida sociocultural “on line” ?.

Hem descobert que és Loli Arnau McCall, una “vilavellera” de tot cor que viu als EEUU des de fa 45 anys, que malgrat el temps transcorregut sempre té present el nostre poble i que quan l’ocasió li ho permet, generalment a l’estiu, a festes de Sant Xotxim, torna al poble.

Ho sabem perquè ella ens ha remés un escrit per “aportar el seu granet d’arena”, i fer saber el que recorda de la Vilavella i de la seua gent; nosaltres li hem fet una entrevista per correu a partir de la qual  hem elaborat aquest article.

Com ella diu “sent profundament la Vilavella perquè els meus pares i avantpassats són d’ací, mantinc contactes afectius i familiars i part de la meua infantesa, que recorde amb enyor per ser l’època més feliç de la meua vida, la vaig passar ací, i sempre que puc torne per a carregar les piles”. Una persona se sent sempre part d’ on ha viscut la seua infantesa, aquesta és la seua pàtria i “màtria” particular. Encara que visca lluny, els records, el afectes, vivències infantils i l’enyor marquen el territori del seu país petit.

Loli és filla de Mateo i María “la Rogeta”. Per circumstàncies laborals del seu pares va nàixer l’any 1949 en Vilanova de Castelló, (la Ribera, València), però als dos anys la família tornà al poble. La seua casa està al carrer santa Bárbara, al costat de les antigues escoles, l’actual Casa de la Cultura “Manuel Vicent”.  En la casa familiar sa mare tenia una xicoteta drogueria i el seu pare feia perfums a més de ser  ajundant de farmácia.IMG_3809

A Loli Arnau els anys de la seua infància viscuts a la Vilavella li han deixat una intensa empremta. Recorda “l’escola que tenia davant de casa, els jocs amb les amigues i cosins al carreró que aboca al Poble Nou; repasse mentalment quan anava a per aigua a la font i em quedava a jugar a la glorieta, on sentia l’aroma del gesmiler del jardí d’una casa del costat (de les cavallares), recorde com acompanyava a ma mare i la meua germana al llavador i jo rentava els mocadors del meu pare que treballava en la farmàcia; de la vaqueria d’Antonio i Vicent situada al costat de ma casa quan munyien les vaques i ens donaven un got de llet….”

Tantes vivències, que  recorda amb  emoció, varen acabar l’any 1957 quan, després de prendre la comunió, la família ha de marxar a San Martín de Valdeiglesias (Madrid) per motius de treball de son pare, i segons evoca Loli “el pitjor dia de la meua vida perquè la Vilavella era ma casa, el meu poble, la meua gent”.

Inicia una nova etapa, un altre tornar a començar, una situació que es repetirà diferents vegades al llarg de la seua vida.

Instal·lada la família a Madrid, allí viu la seua adolescència, i no serà fins als 15 anys quan torna de nou al poble durant les vacances d’estiu, a les festes de sant Xotxim i festa de la Vila, “ venia amb els meus germans en autobús des de Madrid i quan tornàvem carregàvem de garrofó, botifarres, llonganisses i aigua de la font, ma mare deia que amb ella la paella li eixia millor”. D’ aqueixa època recorda els estius de la seua adolescència quan anava a veure els bous de sant Xotxim a casa la família de Paquita i Lolita al Barranc, les vaques de la plaça amb els berenars de tomaca amb llonganisses als carros…. però sobretot el retrobar-se de nou amb la seua gent i amistats, un ritual que ha mantingut també d’adulta, visquera on visquera.

hawaii 2011 336

Loli amb els seus tres fills: Mary Ann, Nannette i Ramón, amb la seua germana Tere.

Ja més major treballa a Madrid en un laboratori de medicines i coneix el seu primer marit, un militar dels EEUU amb el qual es casa, té la primera filla i el destinen a Texas. D’ Espanya als EEUU, de nou a començar una inèdita fase; el vent de la vida aquesta vegada la duu a un lloc diferent que esdevindrà els seu segon país. Allí naix la seua segona filla i acabada la carrera militar del seu marit es trasllada a Califòrnia, allí naix el tercer fill.

Una època on va passar molt de temps sense vindre,  car moure’s amb tres fills menuts no es tasca fàcil venint de tant lluny. Però enyorava la seua gent,  la nostàlgia podia més, i allà que vas,  un estiu decideix agafar els tres fills, Mary Ann de quatre anys, Nannette de dos i Ramón de nou mesos, carregada la maleta de biberons i bolquers, via Nova York pren camí cap a la Vilavella, fet que repetirà cada dos o tres anys. Als seus fills també els ha entrat l’estima per la Vilavella, diu  que“ encara recorden i re frases en valencià, i que algú els faria repetir de menuts, com “cacauets i tramussets, qui rosega xiquets?”, i “tanca la porta i porta la clau”.

 En aqueix temps treballava en una oficina i com el dret a les vacances allí és diferent, ja que  donen una setmana cada dos anys, sols podia tornar amb aqueixa freqüència, però fidelment, el ritual de tornar al poble es repetia com un fet inajornable.

El destí, amb forma d’infortuni, fa que enviude als 43 anys, el seu marit mor en un accident, ara fa 25  anys. Com  si haguera estat marcada la seua vida, un successiu tornar a començar la empenya de nou, ara sola amb tres fills.

IMG_3434

Amb el seu marit Douglas McCall.

Durant 10 anys continua sola fins conèixer qui és el seu actual marit, Douglas McCall , amb qui porta casada 16 anys, i com no pot ser d’altra manera l’ injecta el caliu vilaveller.

Una vegada jubilats venen la casa de Califòrnia, i es traslladen a Boulder City Nevada, “un lloc més tranquil que Califòrnia,  a trenta minuts de Las Vegas i a tres hores del Gran Canó del Colorado. Al nou destí em segueixen la meua filla  Mary Ann i les seues dos filles, a les qui ara cuide.”

El constant canvi està present en la seua trajectòria vital: la Vilavella –Madrid – Texas – Califòrnia – Nevada.

Actualment la seua vida transcorreix entre el voluntariat en el col·legi de les seues netes, el gimnàs tres dies a la setmana, caminar diàriament quatre quilòmetres, quedar amb les amigues a menjar, cuidar  una horteta ecològica amb bajoques, tomates, alls, carabassetes, arbres fruitals per a fer melmelades, etc, o viatjar amb el seu marit els caps de setmana per EEUU “que és tan gran que tot queda molt lluny “. Al seu marit li agrada  pescar en el riu Colorado, que el té a cinc minuts de casa.

IMG_0013

Cuinant la paella amb una amiga.

“ Mantinc el costum de cuinar la paella, i quan organitze una festa els amics em demanen truita de creïlles, pernil i formatge, all i oli….. cuina espanyola, i no se’n van fins que no els faig xocolate amb xurros; menjar molt diferent a la d’ací que és una cuina molt variada ( olles, estofats, carns al forn…) predominant la mexicana i italiana, i els agrada fer barbacoes amb filets de pollastre; cal dir que intenten menjar de forma saludable,  tot no són les hamburgueses i salsitxes com mostra la TV.

FullSizeRender

Loli amb la seua filla Mary Ann i les dos netes, Nichole i Ava en Boulder City (Nevada) on viuen.

FullSizeRender (3)

Loli amb el seu fill Ramón i la seua dona Valery i els seus dos fill Andrés i Mateo a l’esquerra, i amb la seua filla Nannette, el seu home Shad i els seus dos fills Jericho i Abram a la dreta, en Hawai on viuen.

L’estil de vida és molt diferent, els nord-americans s’alcen molt matí i a les 10 de la nit van a dormir. En realitat ací la vida és un poc monòtona, al menys per a mi, si poguera tornaria a la Vilavella,  note a faltar la meua gent, les amistats de sempre i a les noves, anar amb Rosita a la Caixa, prendre una cervesa al Bar del Gallo, un entrepà al Titi i una sèpia a C’Alberto, i sobretot fer una paella amb Juanvi, Ximo, Pascual i Vicent, i estar amb les meues amistats i amb la meua família, els Zaragoza Caballer i els Arnau Molés.  Però tinc a la meua filla i dos nétes amb mi, i els altres dos fills i quatre néts estan a Hawai,  als qui sempre que puc els visite.

Tot i això, no renuncie de cap de les maneres a acostar-me els estius, per sant Xotxim, al poble, ja que em sent una vilavellera més i gràcies a Internet estic en contacte diari amb allò que es publica sobre la Vilavella: el blog de l’associació de veïns, els comptes de Facebook de l’ajuntament, del museu, o de la parròquia.

Loli – ho saben els qui la coneixen i ho hem descobert nosaltres-  és una dona vital, alegre, que viu amb entusiasme les seues amistats i porta la Vilavella al cor.  A ella li agrada que li diguen LOLI LA VILAVELLERA; com sonarà amb l’ anglès americà ? Quan estiga entre nosaltres li ho preguntarem, esperem que siga prompte.

En el moment d’acabar l’entrevista vol transmetre un: VISCA LA VILAVELLA I LA SEUA GENT.

Text: Joan Badenes a partir de la entrevista amb Loli Arnau McCall.

Fotografies de Loli Arnau McCall

 

Loli Arnau McCall, una vilavellera en los EEUU.

Edición en castellano.

Frecuentemente, a lo largo de sus dos años de vida, aparece  junto a la información que ofrece el blog sobre el número de lectores que lo siguen, las banderas de los países desde donde nos leen. Para nuestra sorpresa, se ven banderas de los EEUU, de países europeos (Francia, Alemania, Gran Bretaña, Suiza, etc.), de diferentes países suramericanos y del Oriente Medio. Es la posibilidad de leernos desde cualquier parte del mundo, un hecho asociado a la edición de blogs. En principio pensamos que se trata de “vilavelleros/as” internautas repartidos por el mundo.

Pero de entre todas las banderas hay una que semanalmente está presente, la de los EEUU.  ¿Quién será?, ¿qué persona desde Norteamérica estará interesada en estos retazos de vida sociocultural  “on line”?

IMG_0005Hemos descubierto que es Loli Arnau McCall,  una “vilavellera” de todo corazón que vive en los EEUU desde hace 45 años, que, a pesar del tiempo transcurrido, siempre tiene presente a nuestro pueblo, y que, cuando la ocasión lo permite, en verano, en las fiestas de Sant Xotxim, regresa al pueblo.

Lo sabemos porque ella nos ha remitido un escrito “para aportar mi grano de arena”, y dar a conocer lo que recuerda de la Vilavella  y de su gente; nosotros le hemos realizado una entrevista por correo, a partir de la cual elaboramos este articulo.

Tal como ella dice “ siento profundamente la Vilavella, porque mis padres y antepasados son de aquí, mantengo contactos afectivos y familiares, y parte de mi infancia, que recuerdo con añoranza por ser la época más feliz de mi vida, la pasé aquí; siempre que puedo regreso para cargarme las pilas”. Una persona se siente siempre parte de allí donde ha vivido su infancia, está es su patria y “matria” particular. Aunque viva lejos, sus recuerdos, afectos, vivencias, y la nostalgia, marcan el territorio de su pequeño país.

Loli es hija de Mateo y María “la Rogeta”. Por circunstancias laborales de su padre nació en Vilanova de Castelló (Valencia),  el año 1949, pero a los dos años la familia volvió al pueblo. Su casa está en la calle de Santa Bárbara, al lado de las antiguas escuelas, la actual Casa de la Cultura “Manuel Vicent”. En la casa familiar su madre regentaba una pequeña droguería y hemos sabido que su padre creaba perfumes además de ser ayudante de farmacia.IMG_3809

A Loli Arnau los años de infancia vividos en la Vilavella le han dejado una intensa huella. Recuerda “ la escuela que tenia al lado de casa, los juegos con los amigos y primos en el callejón que comunica con el Poble Nou; evoco cuando iba a por agua a la fuente y me quedaba a jugar en la glorieta, donde sentía el aroma del jazmín del jardín de una casa contigua ( la de “les cavalleres”), me acuerdo de cuando acompañaba a mi madre y mi hermana al lavadero y yo lavaba los pañuelos de mi padre que trabajaba en la farmacia, de la vaquería de Antonio y Vicente, situada al lado de mi casa, cuando ordeñaban las vacas y nos daban un vaso de leche….”

Tantas vivencias, que recuerda con emoción, acabaron el año 1957, cuando, tras tomar la comunión,  la familia ha de trasladarse a San Martín de Valdeiglesias (Madrid) por motivos de trabajo de su padre, y, según  evoca Loli,  “aquel fue el peor día de mi vida, porque la Vilavella era mi casa, mi pueblo, mi gente”.

Inicia una nueva etapa, otro volver a empezar, una situación que repetirá diferentes veces a lo largo de su vida.

Instalada la familia en Madrid, vive su adolescencia, y no será hasta los 15 años cuando vuelve de nuevo al pueblo durante las vacaciones de verano, con ocasión de las fiestas de Sant Xotxim y Festa de la Vila, “venia con mis hermanos en autobús desde Madrid, y cuando regresábamos volvíamos cargados de “garrofó”, morcillas, longanizas, agua de la Font Calda, mi madre decía que con ella la paella le salía mejor.” De esa época recuerda los veranos de su adolescencia, cuando iba a ver los toros de Sant Xotxim a casa de la familia de Paquita y Lolita, al Barranc; las vaquillas de la plaza, las meriendas de tomate con longanizas en los carros… pero sobretodo el reencontrarse de nuevo con su gente y amistades, un ritual que ha mantenido también de adulta, allá donde viviera.

hawaii 2011 336

Loli con sus tres hijos: Mary Ann, Nannette y Ramón, y su hermana Tere

Ya más entrada en años trabaja en Madrid en un laboratorio de medicinas, y conoce a su primer marido, un militar estadounidense con quien se casa, tiene su primera hija y lo destinan a Texas. De España a los EEUU, de nuevo iniciar una inédita fase; esta vez en un lugar diferente que llegará a ser su segundo país. Allí nace su segunda hija y finalizada la carrera militar de su esposo se traslada a California, donde nace el tercer hijo.

Durante esta época estuvo largo tiempo sin venir, puesto que moverse con tres hijos pequeños no es tarea fácil viniendo de tan lejos. Pero añoraba su gente, la nostalgia podía más, y he aquí que un verano decide coger a sus tres hijos, Mary Ann, de cuatro años, Nannette, de dos, y Ramón, de nueve meses, y repleta la maleta de biberones y pañales, vía Nueva York toma camino hacia la Vilavella, acción que repetirá cada dos o tres años. A sus hijos también les ha entrado el cariño hacia el pueblo, comenta que “ aún recuerdan  frases en valenciano, que les hace mucha gracia, y que alguien les haría repetir de pequeños como, cacauets i tramussets, qui rosega, xiquets?,  y tanca la porta i porta la clau”.

En este tiempo trabajaba en una oficina, y como el derecho a las vacaciones allí es diferente puesto que dan una semana cada dos años, solamente podía volver con esta frecuencia. Pero, fielmente, el ritual de regreso al pueblo se repetía de forma inaplazable.

El destino, esta vez en forma de infortunio, hace que enviude a los 43 años, su marido muere en un accidente hace ahora 25 años. Como si su vida hubiera estado marcada, un sucesivo volver a empezar aparece de nuevo, ahora sola con tres hijos.

IMG_3434

Loli con su marido Douglas McCall

Durante diez años continua sola, hasta conocer a quien ahora es su actual marido, Douglas McCall, con quien lleva casada 17 años, y como no podía ser de otra forma, le traslada el cariño por la Vilavella.

Una vez jubilados venden la casa de California y se trasladan a Boulder City, Nevada, “un lugar más tranquilo que California, a 30 minutos de las Vegas y a tres horas del Gran Cañón del Colorado. Al nuevo destino me siguen mi hija Mary Ann con sus dos hijas, a las que ahora cuido”.

El constante cambio está presente en su trayectoria vital: la Vilavella – Madrid – Texas – California – Nevada.

Actualmente su vida transcurre entre el voluntariado en el colegio de sus nietas, el gimnasio – tres días a la semana – , caminar diariamente cuatro quilómetros, quedar con mis amigas para comer, cuidar una pequeña huerta ecológica con judías verdes, tomates, ajos, calabacines, árboles frutales para hacer mermeladas, etc., al tiempo que viaja con su marido los fines de semana por EEUU “que es tan grande que todo queda muy lejano. A Douglas le gusta pescar en el rio Colorado, a tan solo cinco minutos de casa.”

IMG_0013

Cocinando la paella con una amiga.

“Mantengo la costumbre de cocinar la paella, y cuando organizo una fiesta los amigos me piden tortilla de patatas, jamón y queso, ajoaceite…..comida española, no se van hasta que les hago chocolate con churros; cocina muy diferente a la de aquí, que es muy variada ( pucheros, estofados, carnes al horno…) predominando la mejicana e italiana, y les gusta montar barbacoas con filetes de pollo; de todas formas se intenta comer de forma saludable, todo no son las hamburguesas i salchichas como muestra la TV.

FullSizeRender

Loli con su hija Mary Ann y sus dos nietas Nichole y Ava en Boulder City donde residen.

FullSizeRender (3)

Loli con su hijo Ramón y su mujer Valery con sus dos hijos Andrés y Mateo a la izquierda, y con su hija Nannette y su marido Shad con sus dos hijos Jericho y Abram a la derecha, en Hawai donde viven.

El estilo de vida es muy diferente, se levantan bien de mañana y a la 10 de la noche se van a dormir. En realidad, la vida en los EEUU es un poco monótona, al menos para mí, si pudiera volvería a la Vilavella, echo de menos a mi gente, los de siempre y a las nuevas amistades, ir con Rosita a la Caixa, tomar una cerveza al bar del Gallo, un bocadillo al Titi y una sepia a C’ Alberto, y,  sobretodo guisar una paella con Juanvi, Ximo, Pascual y Vicente,  estar con mis amistades y con mi familia, los Zaragoza – Caballer y los Arnau – Molés. Pero tengo a mi hija y dos nietas conmigo, además de los otros dos hijos y cuatro nietos que viven en Hawai y siempre que puedo los visito.

Con todo,  no renuncio, de ninguna de las maneras, a acercarme al pueblo los veranos por Sant Xotxim, puesto que me siento una vilavellera más, y gracias a Internet estoy en contacto diario con lo que se publica sobre la Vilavella: mediante el blog de la asociación de vecinos, las cuentas de Facebook del ayuntamiento, la del museo o la parroquia.”

Loli, lo sabemos quienes la conocen y hemos descubierto nosotros, es una mujer vitalista, alegre, que vive con entusiasmo la relación con sus amistades, y lleva  la Vilavella en el corazón.  A ella le gusta que la llamen LOLI LA VILAVELLERA, ¿Cómo sonará en el inglés americano? Cuando vuelva a estar entre nosotros se lo preguntaremos, esperamos que sea pronto.

En el instante final de la entrevista quiere transmitir un VISCA LA VILAVELLA I LA SEUA GENT (Viva la Vilavella y su gente).

Texto: Joan Badenes a partir de la entrevista con Loli Arnau McCall.

Fotografias de Loli Arnau McCall

 

Roba estesa

Joan Recatalà

Segon diumenge de maig. Mentre m’acabe el suc de taronja recent exprimit amb les últimes taronges que m’ha donat el sogre, sent com la llavadora ha acabat el seu treball. Pense que m’he entretingut massa en el desdejuni, però com és diumenge m’ho puc permetre. El pas successiu és pujar tota la bugada al terrat.

Roba+campanar3 - copiaDe menut el terrat de ma casa era una parcel·la exclusiva per a estendre ma mare i soltar els coloms mon tio. Únicament en estiu quan feien bous prenia vida i tota la família se’n recordava com d’empinada era l’escala del terrat. Recorde també un estiu que vam muntar una xicoteta piscina i vam pujar algunes vesprades, però poca cosa més. D’adolescent ja tenia la sensació  que era un espai un poc desaprofitat.

Ara en canvi, el terrat és bàsicament un lloc de feina: pujar la roba, estendre-la en els fils i haver de pujar algunes hores més tard per recollir-la no és la activitat més emocionant per a un diumenge de matí. A més, després hi ha que planxar-la. I als pocs dies repetir tot el ritual.

Roba+Castell+Ermita(p)En aquestes cavil·lacions em trobava quan he obert la porta del terrat i de sobte un sol clar i una bufada d’aire temperat m’acaben de despertar i em fan sentir una agradable sensació. Com si algú em donara un “Bon dia!” potent i alegre. Descobrisc tot un dia de primavera que tinc per davant i una allau de coses per fer em vénen a la ment.

Comence a estendre la roba, gire el cap cap al castell, que em mira pacient, cap a l’ermita que es lleva les llaganyes a eixes hores. A un terrat veig l’onejar de dues banderes nacionals, no em transmeten ninguna passió, tampoc cap odi, ni rancor, potser un poc de curiositat i bàsicament indiferència. Als terrats dels costats, en canvi, comence a veure colors: llençols blancs, pijames roses, pantalons verds, tovalloles taronja, camisetes roges…. comence a descobrir senyals de vida, de quotidianitat. Comence a veure un paisatge de roba estesa i m’agrada.Banderes+Castell

Ho contemple durant un minut i em fascina. És la vida dels meus veïns exposada públicament, per necessitat, però sense pudor ni complexes. És la nostra segona pell de manifest: els pantalons d’un dur dia treball, les camisetes que hem suat, els llençols amb què hem somniat la nit passada, fins els elements més íntims com els calçotets, les braguetes i els sostenidors, tot oneja al capritx del vent del moment. És una mar de colors onnejant i airejant les històries pròpies.

Veig pitrals d’infants, camisons nets i davantals gastats, veig roba de camp i de mecànic, veig camises d’algun executiu, faldes curtes d’alguna adolescent i vestits de nit d’alguna celebració recent. Independentment de la edat, el sexe, la posició social o les possibilitat econòmiques tothom porta roba i tothom l’ha de llavar i estendre. En això no hi ha distincions.

Roba+Ermita (p)Quan baixe del terrat pense que des de hui esta serà la meua bandera: la roba estesa. Així, d’on siga que vinga la persona, tant se val la llengua que parle, independentment de les creences que tinga, si té roba estesa serà el meu compatriota i l’intentaré tractar com un germà.

Pensa-ho la pròxima vegada que estengues, però no ho contes perquè hi haurà roba estesa.

22 de maig de 2016

Text i fotografies de Joan Recatalà

Expressions vilavelleres (i 4)

Presentem les últimes 20 expressions recopilades per Mª Teresa Pedro, locucions peculiars sentides al nostre poble. Segurament hi haurà moltes més, però hem publicat una mostra de vuitanta enunciats per a ressaltar la importància de mantindre viu el nostre parlar específic. No totes les que hem presentat són exclussives de la Vilavella, algunes d’elles les compartim amb altres pobles del la comarca, però tenen una presència notable en el nostre parlar particular.

vrt269Aquestes locucions formen part del registre lingüístic més popular, però igual d’important que d’altres més cultes o formals, ja que enriqueixen la nostra llengua de metàfores imaginatives que donen frondositat comunicativa. Reflecteixen la saviesa popular amb  aguda ironia, i moltes d’elles certament són molt gracioses.

Amb elles volem manifestar que la nostra parla particular forma part d’una llengua més ampla (entre nosaltres li diem valencià, en altres àmbits l’anomenen català o mallorquí ) que hem d’emprar, llegir i escriure, ja que és el fonament de la nostra cultura i de la nostra identitat com a poble. La nostra principal i més genuïna tradició que si no utilitzem corre el perill d’extinció ja que no disposa de mitjans de comunicació propis, una vegada varen tancar Radio-Televisió Valenciana i prohibir les emissions de TV3 al nostre territori.vrt269 - copia

Com molt bé diu Ascensión Figueres Górriz (primera presidenta de l’ Acadèmia Valenciana de la Llengua) en la presentació del llibre editat per la Diputació de Castelló “ Frases fetes al Nord de la Llengua” de Marisol González Felip,  “ És fonamental per a la salut del valencià conservar les frases fetes i recuperar-les. Seria interessant i desitjable que en l’ensenyament del valencià a les nostres escoles es prenguera com a punt de partida concretament aquestes expressions tan nostres. No podem deixar les noves generacions sense aquest tresor que constitueixen les nostres frases fetes.”

Text: Joan Badenes

Fotografies: Joan A. Vicent, del llibre ” la Vilavella,  Roda el temps”

 

 

Ser a la gana de monet (o d’alguna cosa)  “A la gana”  com a  sinònim de “Molt”

Eres una aspirina  …………………………………..  Dir una floreta (pirop)

Tens llengua d’estrall  …………………………..   Ser malparlat

Fer més mal que una “pedregà” …………….  Que ha fet molt de mal

Et fotré un carxot (o una nyespla o un casquinyol) ….Tres expressions similars per expressar enuig.

Et faré un clinxo …………………………………….. Amenaça “amable” d’agressió

Ser un tararot …………………………………………. Ser dur d’ enteniment

Pegar-se una tonya ……………………………….   Caure un bac.

Vés a tocar-te les vores, vés !…………………. Expressió despectiva

No farem res i la gent parlarà ……………….  Preocupació per no aclarir res.

Mala marxa portem …………………………………               “

La cansalà no és de pato (o pollastre) …. Expressió davant una situació difícil de resoldre.

Quan de mal n’hi ha! …………………………….. Exclamació

Que esmussà estic!…………………………………   Estar emocionada

Estar enjogassat………………………………….     Estar distret.

Ser un llepó  ………………………………………..    Alabar a algú per a treure benefici.

Ficar-se en camisa d’onze vares …………   Posar-se on res importa

Menjar a mos redó  …………………………….    Amb gana, amb la boca plena.

Ser un/a manegueta …………………………….  Estar en tots els assumptes

Ser més antic que el cagar ajupit

Bona nit cresol que la llum s’apaga …….. Final.

Recopilació de Maria Teresa Pedro

 

 

Una vesprada amb Manuel Vicent

El passat dissabte 30 d’abril, veïns, amics i familiars vàrem gaudir d’una vesprada compartida amb Manuel Vicent al voltant d’una visita, guiada per Joan A. Vicent Cavaller, a dos de les joies del nostre patrimoni arquitectònic i cultural com són el Museu i  la Casa-Museu dels Espardenyers,  abans de l’acte de presentació, i posterior tertúlia, del seu darrer llibre “Los últimos mohicanos” celebrat en una altre important edifici del nostre patrimoni, la Casa de la Cultura que porta el seu nom.

IMG_1192

La vesprada s’inicià amb la visita al Museu de la Vilavella en la qual Cavaller anà explicant les peces museístiques que li donen contingut, i  encara que en una fase de constitució,  ja manifesten a grans trets l’evolució de la nostra història des dels seus inicis ibèrics. A part dels valuosos objectes exposats, les que suscitaren majors comentaris varen ser les fotografies d’Enrique Escrig,  ja que els paisatges i persones que han quedat retratades en algunes d’elles són els de  l’ infantesa i joventut de Manuel que tant magistralment han sigut descrits en el seu llibre Contraparadís.

IMG_1177

A l’eixida del Museu tots els presents compartirem la grata impressió de Manuel, que el conjunt dels elements arquitectònics que composen l’edifici del Museu, l’antic oratori del balneari del Cervelló, l’espai sobre el llavador i la seua  integració visual  (el llavador es en sí mateix un element que forma part del Museu ) en l’entrada, fan una fusió única i original en el món dels museus.

A continuació ens adreçarem cap a la Casa-Museu del Espardenyers situada al bell mig del barri i que l’han convertida, amb el mestratge i assessorament de Cavaller, en un clar exemple de com eren les humils vivendes de la part més antiga del poble. Xicotetes cases construïdes sobre les roques en la vessant de la muntanya del castell, en la que malvivien les persones que dedicaren la seua dura vida a l’elaboració de les espardenyes d’espart, una dedicació artesanal que va ser el seu manteniment però que no els treia de la misèria.IMG_1202

Cavaller i Josep Vicent Arnau recordaren  com eren els pocs  habitacles de la vivenda i l’escàs mobiliari, i Manuel Vicent va posar especial  atenció en l’espai on es troben els estris de manufactura dels espardenyers. Un passat que  no hem d’oblidar i que la Casa-Museu dels Espardenyers ens recorda com era una de les tres formes de vida de molts veïns del poble  en un  temps no tant  llunyà, a banda dels balnearis i del conreu de la taronja.

A les set de la vesprada estava anunciat l’acte d’inauguració de l’espai Manuel Vicent, un lloc central de la biblioteca situada en la Casa de la Cultura que porta el seu nom, on encapçalat per un bust seu, es trobarà la seua extensa bibliografia per a que puguen llegir-la els veïns de la Vilavella. Molts veïns estaven esperant la seua arribada per a tal inauguració,  que una vegada finalitzada donà pas en el saló d’actes  a la presentació del seu darrer llibre publicat “Los últimos mohicanos” i la posterior tertúlia.

L’acte fou presentat pel regidor de Cultura Sebastià Roglà i féu una introducció literària l’escriptor i poeta Pepe Abad, editor d’aquest blog.

IMG_1209

Al voltant d’un centenar de persones que acudiren a l’acte evocaren mitjançant les narracions de Manuel,  els records de la seua infància i joventut en la Vilavella que tant magníficament ha deixat escrit en la trilogia de la seua  autobiografia novel·lada, Contraparadís, Tramvia a la Malvarrosa,  i Verás el cielo abierto. Quan un lector es capbussa entre les línies d’aquestes novel·les  no deixa de sentir les olors que descriu i  configuraren  les seues primeres experiències vitals i que també han acompanyat a molts veïns del poble en el seu periple vital. A més de ser llibres imprescindibles per a saber com era la vida del nostre poble durant els difícils anys de la postguerra fins als anys seixanta, quan Manuel marxà a Madrid.

IMG_1214

IMG_1217

Durant l’esdeveniment, una vegada presentada la novel·la “Los últimos mohicanos”, va tindre  lloc una interessant tertúlia, on a preguntes dels veïns, Manuel anà explicant diferents aspectes del seua obra literària, de com Contraparadís ésta escrit en valencià perquè va ser publicat per capítols en el setmanari El Temps, de com Joan Fuster li digué en una visita que li va fer, que malgrat d’estar escrita en castellà, en la seua obra està subjacent el valencià, a més de parlar també d’alguns personatges  que ha descrit en els seus “Daguerrotipos”, etc.

Ja avançada la vesprada,  a les nou de la nit es va donar per conclòs l’acte literari i la vesprada  que Manuel Vicent passà al seu poble entre nosaltres, fet que, de tant en tant, repeteix per no oblidar les seues arrels.

Tant de bo puguem tornar a compartir altra vesprada,  amb un acte del nivell literari que Manuel Vicent ens oferí aquest dissabte!

IMG_1206

 Clicar la foto per veure tot el reportatge

Moltes gràcies Manuel i fins aviat.

Text Joan Badenes

Fotografies de Joan Antoni Vicent