INJUSTÍCIES I EDUCACIÓ

Primavera i esperança

Havia llegit l’altre dia en una pàgina personal de Facebook unes valoracions sobre un vídeo d’una persona que adoctrinava en fer una interpretació molt particular sobre uns continguts d’un llibre de text a la Comunitat de Castilla León.

Els comentaristes pontificaven en aquest mur sobre la protagonista en qüestió, tot dient que era una impresentable (argument ad hominem) i adoctrinava els xiquets; i, amb sorna, reien sobre les bondats de viure de renda de la mamella de l’Estat o del treball com a funcionari de l’Administració Pública.

Aquestes persones furgaven encara més en la ferida pel fet d’identificar a la mestra aml la ideologia d’un partit d’esquerres de nova factura, oportunista i populista, segons ells.

Al primer rengló de la particular xirigota, se’ls veia el plomall.

En primer lloc, cal dir que a Twitter, Facebook, al món virtual i gràfic escrit està lliurant-se una fosca i dura guerra ideològica per presentar un horitzó impossible, sense esperança, ni futur si les esquerres agafen, de facto, domini i millor posicionament, en la política que les dretes.

Això és una gran falàcia, ja que parteix de la visió que la dreta amb el seu pensament neoconservador és, té i manté el foc de la Veritat Absoluta.
Vaja, en altres paraules, ells són la Bíblia i fora d’ells, tan sols trobarem falsedat, manipulació, fracàs i frau.

En el vídeo trobem una mestra fent un comentari explicatiu i crític sobre la versió pura i dura (unilateral i economicista) del valor i sentit dels diners i la inversió de cara al triomf en el futur i projectar-se com figures exitoses a la vida. Critica que açò s’ensenye d’aquesta forma descarada a infants en els llibres d’aquesta comunitat. Com si no hi hagueren altres valors i maneres diferents de veure i viure la Vida, diu la protagonista, acusada de practicar adoctrinament en aquest mur.

El Neoconservadorisme ideològic, polític, social i econòmic que des de fa anys plou sobre tots els sectors de la població mitjançant televisió i premsa, això no és ADOCTRINAMENT. En canvi el contrari sí que ho és?

Ja està bé, que no ens xuclem el dit!

Hi ha, ara mateix, una guerra subterrània on es manipulen dades, informacions i on aquells sectors de poder que han bastit, organitzat i dirigit la vida dels ciutadans no volen perdre tots els seus privilegis. Tenen recursos, estratègies per treure el cap del fang on es revolquen, tot i els seus banys d’or on s’endiumengen .

Tot i que no sempre ho aconseguisc, intente no desenvolupar odi envers ningú, però no suporte la injustícia, la mentida encoberta, qualsevol manipulació interessada, la mala voluntat, la mala educació, la revenja, els cagaràbies, l’explotació i l’abús, el menyspreu, la humiliació i tota una llarga sèrie d’actituds que projecten aprofitament, ignorància i maldat intencionades.

Defenc una actitud vital no violenta, pacifista, però ens trobem immersos en múltiples guerres unes cruentes (vergonya de l’ésser humà) i d’altres incruentes alhora que violentíssimes, i per això mateix cal restar sempre al costat dels històricament ocultats, esborrats, oblidats, enganyats, ignorats i oprimits. En són molts davant d’un Estat mediocre amb pitjors governants que amaga, menteix i, com els rucs, brama.

Ja està bé de dir mentides una vegada rere l’altra per acabar creure’ns-les.

No ho consentirem!

L’educació és una ferramenta digna i molt especial per fer pensar, criticar, dialogar i començar a construir les identitats socials i personals de les comunitats humanes.

Tant de bo en un futur no llunyà, no hàgem de penedir-nos de la misèria intel·lectual i moral actuals, del menfotisme, de la insolidaritat i d’una actitud de poca confiança envers els educadors que contra tot tipus d’oratges creuen encara que, amb els humans, tot no està perdut.

Intel·ligència i cultura per transformar injustícies, per treballar amb il·lusió en una nova humanitat lliure, igualitària, plena de bondat.

http://www.tercerainformacion.es/articulo/actualidad/2018/05/11/una-profesora-de-castilla-y-leon-denuncia-apologia-del-neoliberalismo-y-adoctrinamiento-feroz-contra-ninos-de-primaria

Anuncis

DIR EL QUE PENSES

Als meus alumnes Josep, Carla i Miguel Ángel de 2n de batx.

 

Dir el que penses davant la imparable mediocritat establerta a tot arreu.

És indiferent que siga una ONG, que celebrar una matinal o un memorial. És indiferent sí, però que sempre siga la societat civil la que mou fitxa per solucionar problemes vitals d’una societat o comunitat humana manifesta la MEDIOCRITAT política, moral, econòmica i social del món en què vivim, dirigit per uns sense cervell, ni cor.

Sembla com si el món fóra, per aquests líders, solament una plataforma per tal de fer negoci, per mantenir-se als seus llocs de poder.

Mon pare que era un home compromès en causes perdudes i properes per quotidianes, m’ensenyà moltes més coses vitals -per la seua actitud personal envers els altres- que en la majoria de llibres que he fullejat: era partidari més de la Justícia política i social que de la caritat i tota mena de pegats aportats per una gran majoria d’ONG amb el vistiplau dels governs de torn.

Tal com mostre als meus alumnes en posar-los davant dels ulls del pensament de Nietzsche, aquest filòsof protagonitzava una crítica total i absoluta de la cultura (moral, religió, política) d’acaballes de segle XIX, alhora que presentava una d’alternativa: la dels éssers suprahumans. Aparentment sembla una paradoxa, però tan sols de façana, ja que el filòsof ens proposa la seua pròpia, una alternativa; és un pensador que destrueix alhora que proposa alternatives; podríem valorar-les d’il·luses, però constructives.

Així que, si tornem a la idea que hem encetat renglons amunt, hauríem de dir que l’actual Política anomenada democràtica pels actuals governs (inclòs el nostre) d’arreu del món és una estafa, un frau, una broma de molt mala llet envers els ciutadans.
I de proves, en tenim a escreix.

– Solidaritat intergeneracional (avis, pares, néts) per fer front a la darrera crisi econòmica o, dit d’una altra manera, com sacsejar i atracar sempre les mateixes butxaques de les classes treballadores.

-Exigència cooperativa i desinteressada d’empreses, botigues, marques i logos comercials amb o sense avantatges fiscals (simulacres enfront de solucions justes i reals).

– Fer arreplega d’almoines per manifestar solidaritat amb catàstrofes, malalties estranyes, càncer, persones sense sostre, aturats de llarga durada i una llarguíssima llista de causes amagades i tretes a la llum de forma interessada.

– Desmantellar l’estructura de l’educació, bressol de la cultura i del pensament crític i inconformista i, a més a més, entrebancar l’accés a una eficient i reparadora Sanitat.

– Ensinistrar i resignar una joventut intel·lectualment excel·lent sense futur, ni esperança, fins a l’acceptació d’uns sous d’explotació i misèria. Incitar-los indirectament a l’emigració per treure’s les castanyes del foc, pel fet de no possibilitar-los una eixida raonable i justa després de l’esforç econòmic i d’estudi fet per familiars i individual.

– Empobriment dels nostres majors fins arribar a la renúncia de tractaments mèdics tot fregant el llindar de la pobresa després haver treballat i cotitzat per construir el país, privant-los d’una   dignitat en els seus darrers anys de vida.

Dir el que penses i manifestar una gran vergonya per no saber estar, ni posar-nos en el lloc de qui sempre paga els plats trencats i bruts.

Els ciutadans que estem segrestats durant quatre anys pel mecanisme del sistema d’eleccions actual, ens mereixem aquests mediocres governants?

Justícia social i autèntica ens cal reclamar i adonar-se de promeses vàcues. No viure mai més en aquest infern.

Què penses fer? O faran altres per tu i dictaminaran què has de menjar, què has de somiar, què has de consumir, què has d’aprendre, què has de pensar, què has de veure i com has d’actuar?

Consciència i Compromís en millorar el nostre poble, la nostra comunitat humana, el nostre País.

Sigues valent, opina, debat, actua, transforma. Pren una determinació i sigues tu qui dirigeix la teua pròpia vida; si no,  altres te la segrestaran. Sapere aude, atreveix-te a pensar que digué el filòsof il·lustrat Kant. Transforma la teua societat que digué K. Marx.

Que ningú decidisca per tu!

Recordeu el nostre lema, Aportar per construir un poble millor, un país millor si fem extensiu el nostre lema.

Paraules

A la dona dels núvols.

Massa s’ha parlat d’amor.

Jo agafe un encisam amb tendresa; i també api, ceba, alvocat i més verdures.

De reüll, t’observe a través dels finestrals com d’arraulida segueixes la novel·la.

Esmole el ganivet que té el cor de plata viva: sempre la veig al teu; aqueix fulgor no se m’amaga als ulls.

Faig quadres petits, com si fóra un sambori amable que em duu cap on ets. Just després, afig oli verge a la paella i de la mà vesse bocins d’un temps que, sense pensar-ho, no mai diràs, però t’entraran al temple de la boca.

Aquest és un senzill amor; humil i digestiu, que no fa rimes, ni comptabilitza hores, ni els capvespres de les síl·labes; que mira allò profund del gest de cada nit.

Aquest amor callat, auster, creu allò que sent i fa; i poca cosa li importa la solitud, ni el silenci dels atifells dormits, ni la rutina de la cuina.

No vull dir mai més allò que l’amor siga… però en mi vibra, el respire, m’ho sé: és una melodia interna. I llambrega, allunyat d’escarafalls, al sotabosc de pensades, amb moviments fosforescents als dits.

SER DONA

Ser dona als temps que corren hauria de ser una de les realitats més normals de les nostres vides. Però malauradament això no és així. És per aquesta causa que, any rere any, cal recordar que la lluita nostra per ser considerades persones no ha acabat.

En l’actualitat hi ha molt de camí per recórrer encara, en l’actitud, en el tracte i en la valoració, per posar uns pocs casos, com són tractades les persones dones.

Som persones, i exigim ser considerades com a tal, som éssers dignes, construïm i nodrim la vida cada dia. Treballem a tothora, recolzem amb afecte, estem disponibles, eduquem, corregim, reflexionem, discutim.
Les dones no som objectes per ser utilitzades, ni menyspreades, no necessitem cap protecció autoritària, ni ser controlades per ningú.

Per això cada dia ens cal manifestar que la dignitat es pròpia i inherent a l’ésser humà a la nostra persona, per això la dignitat és independent de l’edat, del sexe, de l’educació rebuda i de la classe social de la qual formem part.

Les dones en lluitar pels drets propis construim i possibilitem una humanitat nova, alternativa a l’actual.
Una humanitat que no va contra ningú, una humanitat que vol desprendre’s de la injustícia, de l’abús i del maltracte, de qualsevol acció que ens humilia.

Reclamem els nostres drets, mantinguem la flama de la cordialitat, segures, autònomes, combatives, esperançades.

Són moltes les persones, també els homes que ens fan costat, que són conscients que, nosaltres, les dones volem una Vida millor per a totes i tots. Què aquest món pot i deu millorar, que estem tots de pas i que viure amb respecte, tendresa i companyonia ens allibera de prejudicis i múltiples cadenes.

Visquen les dones!
Visquen els qui ens acompanyen i recolzen!
Tot està per fer, però el camí , la força i la voluntat per millorar el món, ja no es pot aturar.

Endavant!

Un llibre a l’abast de tothom: Petites postals per a Grupeco

Josep LLuís Abad i Bueno, veí nostre i company de l’Associació de Veïns,  ha publicat un nou llibre digital i gratuït.

Un opuscle compost per  52 capítols amb reflexions i poemes amb els corresponents enllaços de música. Una obra literària amb la musicalitat inherent de les seues paraules i  poemes, i que el lector pot anar llegint acompanyat de les melodies que ha triat per a cada text.

Continua una iniciativa que ja ha emprés en anteriors ocasions, la de publicar la seua obra literària en Internet i així difondre-la, de franc, entre totes les persones seguidores de la seua obra.

El llibre porta el suggerent nom de Petites Postals per a Grupeco, i és això , una recopilació en forma de “petites postals” on cada una d’elles  es plasmen, formant un calidoscopi multicromàtic, “divagacions, reflexions i poemes sobre la vida més propera i qüotidiana”, amb la finalitat d’encoratjar els amics i companys” de la cooperativa de consum de productes ecològics Grupeco,  de la qual és membre.

Cliqueu damunt per accedir al llibre

Us recomanem que el graveu a l’ordinador, com si el posareu en les prestatgeries de la vostra biblioteca. En ell trobareu diversos enllaços per resseguir.

Petites postals per a Grupeco ha fet cami llargament a la xarxa, postal a postal, de fa uns anys cap ací.

Ara l’autor l’ha construït com una unitat que arreplega totes les Postals que setmana rere setmana va anar escrivint cada matí del diumenge als companys de Grupeco.

El procés creatiu ha sigut el següent. Tot començà com un joc. Cada diumenge, en eixir a fer una volta amb la seua companya i pastora alemanya Jana, triava i escoltava una música (a la fi del llibre les trobareu totes amb els seus respectius enllaços) que li suggeria paraules que naixien sobre el mòbil i prenien cos en la seua humil apk d’Android Color Notes.

Tot seguit enviava pel whatssap la missiva als companys. Ells no savien ni el motiu, ni la intenció.

A la fi, l’experiència ha esdevingut un testimoni de respecte, d’admiració per aquesta idea del compartir sense fronteres, del temps regalat i de l’altruisme que encara existeix i es manifesta. Les lletres escrites són mostra del més profund agraïment a totes i cadascuna de les persones que per raons diferents han tingut alguna relació amb el seu creixement dins de Grupeco. Sense ells, aquest llibre no existiria.

Josep Lluís Abad, relativitza l’asseveració del mestre André Gide i aquella frase seua en opinar que “No es fa bona literatura amb bones intencions, ni amb bons sentiments”. Els escriptors, de vegades, són éssers hiperbòlics.

La llibertat més gran d’un escriptor és dir i expressar moltísimes coses i també contradictòries. Per descomptat, els lectors tenen el dret a obrir o tancar els ulls, i el món continuarà rutllant indiferent.

Podeu jutjar per vosaltres mateix. L’autor no pretén res, simplement expressar-se. Aquesta ha estat la seua darrera intenció: “despullar‐se pels mots, abraçar el temps viscut a la vora els uns dels altres i dir‐nos que l’energia descoberta en tot aquest procés, també és la nostra”.

L’AdVV ha volgut publicar en el seu blog aquest llibre i posar-ho a l’abast de tots els qui, des de diferents indrets, ens segueixen, interessats per les coses que fem al nostre poble.

Que el gaudiu !!

AdVV

Mòbils, Centres Educatius i Congrès dels Diputats

          Vaja tres termes que semblen tan allunyats l’un de l’altre, i com estan més a prop dels que sembla, perquè si comencem parlant de mòbils, no seré jo qui vaja a criticar-los, val a dir que totes les coses són bones amb mesura.

            Però, al nostre país, som diferents (o més diferents) a la resta del món, així, nosaltres som  un dels països europeus que fem més ús del mòbil. Sí, així és. Nosaltres som una societat molt impulsiva, en la que hi ha pocs tons grisos i en el que fa referència al mòbil hem passat, com si fórem un cotxe de gran cilindrada, de zero a cent amb un parell de segons.

            Els joves han sucumbit als encanteris que proporciona aquest aparell, s’han capbussat en el seu ús i s’han deixat atrapar per la seua màgia. Aquest aparell porta a l’interior dels seus budells, una integració total d’elements, anomenats aplicacions, que permeten xatejar, compartir elements multimèdia i interactuar, en temps real, amb persones de tot arreu, estar assabentats de tot el que passa en cada moment i, a més a més, parlar per telèfon (quina obvietat). Aleshores, qui no desitjaria tindre un aparells amb totes aquestes prestacions?

            Però, dit això, (diuen que quan apareix la conjunció però en una frase tot el que s’ha dit abans queda negat) cal fer una sèrie de consideracions: la primera és que la dependència, quasi sempre, acaba sent dolenta, en segon lloc, val a dir, que aquest problema ja no afecta sols als joves, sinó que és un problema de totes les edats i per últim que no hi educació (bona o dolenta) respecte del seu ús.

  Als instituts de secundària els telèfons mòbils estan prohibits en les aules (encara que hi ha alguns experts que aposten pel seu ús com a eina de suport, almenys jo, no ho acabe de vore). Els professors ens esforcem per a que els alumnes ens presten atenció durant les nostres explicacions i no estiguen pendents del tremolor de la cuixa degut a alguna trucada o algun missatge. Lluitem amb molts pares per a que controlen el temps que passen en les xarxes socials, dels deus perills i de la seua addicció. De les hores de son que perden quan, de nit, estan en vela connectats a la xarxa i com afecta aquesta situació al seu rendiment. Però tota aquesta educació se’n va en orris si per part de les institucions o dels personatges que tenen influència en els nostres joves no es dona exemple.

            I ací és on entra la tercera pota del títol. Les institucions no li fan cap favor a la societat si són ells, els primers, que no regulen l’ús de les xarxes socials. Així, podem vore com des del Congrés dels Diputats es juga al Candy Crush o al Tetris, com, davant de la compareixença d’algun  portaveu, alguns diputats estan amb el mòbil retransmetent tot el que es diu, es comenta o es critica. Em sembla molt bé la difusió que es fa amb temps reial de tot el que passa allí dins però, pense, que aquesta manca d’atenció cap a l’orador és la mateixa que la que es produeix en les aules o quan davant d’una conversa una de les persones està pendent del mòbil mentre l’altra intenta parlar amb ella.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

La dictadura virtual

El segle XXI ha estat una revolució en tot els sentits, especialment a nivell tecnològic. De fet les operacions mèdiques es fan amb un ordinador, els bancs fan les operacions bancàries a través del cable, les guerres entre països es retransmeten per televisió i molts dels pitjors atacs es fan per la xarxa.

Els ciutadans comuns ens hem deixar seduir per part de tota aquesta allau tecnològica sense pensar-ho, d’aquesta manera tots disposem en les nostres cases d’Internet sense fils, ordinador (o ordinadors), tauletes, mòbils i càmeres de fotos digitals. Ara, diuen, es pot sobreviure sense necessitat d’eixir de casa ni de tindre en els nostres armaris robers només que un parell de pijames per si ve el del butà, el repartidor del supermercat o el subministrador exprés.

Però, de veritat, necessitem totes aquestes andròmines? O és que ens hem pujat al carro de les noves tecnologies sense pensar-ho?

Crec que és una mica de tot ja que, tal com passa en les modes, tots intentem estar a l’última. Qui no recorda els primers televisors a color o els primers vídeos… Però hi ha alguna cosa amb la qual no hem pensat i és què passa quan tot aquest munt de cables i de connexions sense fils no funcionen. Aleshores és quan ens adonem que possiblement no estàvem tan encertats quan adquiríem tots aquests aparells (en la tenda tot funciona tan bé…)

Però el pitjor de tot això és que a partir d’aquest sofisticat sistema que tenim a les nostres cases, també ens hem deixat entabanar per les xarxes socials i moltes vegades sense discriminar-les, és a dir, tot el que apareix en elles, tot és veritat. I, a més, com són lliures i obertes, podem manifestar el que ens vinga en gana sense donar explicacions a ningú i sense que ens ho puguen prohibir.

I tota aquesta suposada modernitat i aquest avanç en les nostres vides em porta a recordar els anys 80 (possiblement l’època de major llibertat al nostre país). Així, si fem una revisió a tot el que apareixia als mitjans de comunicació ens trobàrem amb la sorpresa (desagradable?) que moltes de les coses que es feien abans, ara no seria possible fer-les. Qui no recorda programes de televisió com Popgrama, Musical Express, Viaje con nosotros o Si yo fuera presidente? Programes amb que els presentador i convidats podien manifestar les seues idees de manera lliure sense que la dictadura de la xarxa els condemnara en un futur a les catacumbes. Qui no recorda lletres de cançons de La

Mandràgora, Sabina o Loquillo?

Bé, doncs ara, tot es mira amb una lupa ultra-dimensionada, tot el que és políticament incorrecte no té cabuda als mitjans de comunicació i qualsevol opinió pot ser qüestionada, denunciada i vilipendiada per un avatar sense nom, cognom ni identitat, com podria ser anem a suposar Buggs Bunny.

La dictadura de la xarxa ha vingut molt bé a la classe política. Es vigila des de darrere d’una pantalla de plasma. Ja no és necessari utilitzar mitjans convencionals per controlar els elements subversius. I, el pitjor de tot, entre nosaltres exercim la dictadura cada vegada que alguna cosa no ens sembla adient o qui ho diu no ens agrada.

Article elaborat per Sebastià Roglà.