La Ciutat

Ciutat impossible De Murat Germen

La ciutat sempre ha sigut un atractiu per als qui sovint no gaudim de tot el que ens mostra la bella senyora engalanada amb els seus encants. Dóna igual per on es produïsca l’arribada, ja siga per terra, mar o aire. Ella fa un desplegament d’encant esperant al viatger que acudeix des de terres remotes.
Si és de dia està preparada amb els grans finestrals i aparadors per rebre els visitants, però quan es fa de nit canvia la seua fesomia mostrant un ventall de llums que fan que el dia i la nit s’acaben semblant.

Varem arribar a la ciutat de València amb el tren, el qual, quan eixia des de l’estació ho feia amb malagana, perquè feia poca estona que s’acabava d’aixecar. Així ha començat a lliscar per les vies de manera mandrosa fins anar completant estacions de pas i obrint les seves famolenques boques per carregar els viatgers, mentrestant pel nostre costat avançaven camps de tarongers, de pebreres roges i d’albergínies, i arbres fruiters colorits en tons grocs i verdosos.

En arribar a la ciutat, ens hem trobat amb els seus habitants posant-se a la feina, els uns amb els mòbils apegats com un apòsit a les orelles, d’altres carregats amb immenses bosses plenes de llibres de camí cap als instituts i les universitats. Però els actors principals que es preparen cada dia per a rebre als visitants començaven a obrir, a poc a poc, les persianes metàl·liques que deixaven tota mena de productes que sols existeixen a la ciutat.

Al nostre pas s’anaven obrint botigues de roba, de calçat o de bijuteria. També obrien, amb la seua flaire característica les tendes de fruita, pastisseries o cafeteries. Tot formant una flaire que flotava en l’aire al llarg de la llarga avinguda principal.

Una vegada realitzades les compres que ens havien portat a la ciutat, fèiem el camí de retorn cap a l’estació, on ens esperava de nou el tren, ara badallant per la son. Aquest camí de retorn venia marcat pel tancament de totes les botigues que havien sigut obertes per rebre a tots els visitants, on els pastissos i els caramels que encara romanien darrere dels aparadors s’acomiadaven de nosaltres esperant una nova visita.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

Concert de l’Agrupació Musical Artística “Santa Cecilia” amb motiu del Dia Internacional de la Dona

 

 

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona, que es cel.lebra arreu del món el 8 de Març, la Banda de Música de la Vilavella ha organitzat per al diumenge 1 de Març a les 18 h al saló d’actes de la Caixa Rural,  un concert per a commemorar aquesta diada, on mitjançant activitats cíviques, culturals i polítiques es recorda  la lluita de les dones per tal d’ aconseguir la plena igualtat amb l’home i es reivindiquen els seus drets humans i socials.

Aquest concert presenta una característica especial, la de retre homenatge a la dona  amb obres musicals de diferents compositors que tenen en comú la de tenir un nom de dona, María de Carlet, Pepita Creus, Ragón Falez, Maido, Marina, Laura,  Cristina, Dª Lola, Montse Arribas, Amparito Roca, configurant una proposta suggerent i original.

Què es commemora el dia 8 de març?,  Perquè és el Dia Internacional de la Dona ?

 Aprofitem l’anunci d’aquest concert per a fer unes reflexions sobre el sentit d’aquesta jornada. Cal recordar que va ser en 1977 quan l’ ONU proclama el 8 de març com el dia dels drets de la dona, recordant totes les lluites  històriques dutes per diferents dones i col·lectius femenins amb la finalitat d’aconseguir la igualtat i superació de la discriminació per raons de gènere, així com indicar els objectius que encara els falta  aconseguir.

 Per aquest motiu aquesta és una jornada reivindicativa on les institucions internacionals i moviments femenins, reclamen la igualtat de drets entre l’home i la dona,  superar les discriminacions, i deixar de    considerar a les dones com el segon sexe. És per tant una jornada de contingut social i polític, i per  això no s’hauria trivialitzar ni banalitzar el seu sentit per interessos consumistes i comercials.

Encara que en la nostra societat durant les últimes dècades s’ha progressat molt, al gènere femení encara li queda un llarg trajecte en el seu camí emancipador. Si donem una ullada a les noticies que ens arriben del món, la dona és víctima de discriminacions, quan no d’agressions, el que es denomina violència de gènere, explotació sexual, matrimonis forçats, mutilació genital per motius religiosos, prostitució infantil, discriminació laboral i econòmica, maltractaments físics o psíquics en les relacions de parella, rol social secundari, etc, tot un ventall de situacions que indiquen que la dona encara està en situació de discriminació, en diferents graus segons tipus de societat, i  que tenen en comú que es considerada inferior, subalterna i tractada com una  propietat  de l’home.

Hem de felicitar a l’Agrupació Musical i Artística “ Santa Cecilia” de la Vilavella  per organitzar aquest acte cultural, per recordar i cel.lebrar que el 8 de març és el Dia Internacional de la Dona.

JOAN BADENES

I Concert Amics dels animals amb l’Agrupació musical infantil Santa Cecília

Comencem amb el I Concert Amics dels animals aquesta vesprada de diumenge 22 de febrer a la vila de la Vilavella, comarca de la Plana Baixa.

La bandeta de xiquets i xiquetes del poble han fet aquest acte per tal d’arreplegar uns dinerets per tal de fer costat i acollir en les despeses de manteniment de tots aquests animals abandonats i maltractats per altres animals mal anomenats humans.

Amb música i un conte llegit estem passant la vesprada per una causa més, noble.

El patiment de qualsevol ésser viu no hauria de permetre’s. Un símptoma de progrés i prosperitat d’una civilització és la cura i benestar que aquesta manté per tots els éssers vius que la conformen.

Ens expliquen que són 12000 els abandonats  a la nostra comunitat. Una pila d’aquests són mantinguts i adoptats en un primer moment per voluntaris fins que els acullen definitivament.

“L’ànima és la mateixa en totes les criatures, malgrat que el cos siga ben diferent”, digué
Hipòcrates. La història de diferents animalets ens és explicada dia rere dia. La música ens entendreix: La vida és bella,  Amistat sincera, En la tempesta, Candilejas Banana split, algunes de les interpretacions escoltades.

Esdevindrà real l’amor i la compassió envers els éssers vius aquest segle XXI?

Els nostres músics de la bandeta de la Vilavella amb Josep Daniel de director han col·laborat.

Ja ho va dir Gandhi: “La grandesa d’un poble se manifesta en la forma com tracten els animals”.

Condemnats i Venerats

Placa situada en la Plaça dels Espardenyers

Entre els freds dies d’hivern, de tant en tant apareix un assolellat matí de diumenge que te trau de casa i t’incita a fer un passeig tranquil i assossegat pel poble, normalment desert i pacífic a eixes hores. En la tornada d’un d’estos passejos, amb el remor de la fira de Sant Sebastià arribant fins a les afores, mentre repassava aquell paisatge de carrers i façanes tantes vegades contemplat, la meua atenció es va fixar en dos xiquets que jugaven a pilota i de sobte havien parat a llegir aquella placa metàl·lica que relluïa a la paret de pedra contra la que xutaven el baló.

Aquella placa era un reconeixement, una mena d’agraïment a un polític per haver tingut a bé la inauguració d’aquella remodelació de la plaça dels Espardenyers. Però realment hi havia alguna cosa que reconèixer o agrair a aquell “Honorable Conseller” que havia fet la inauguració? No era més bé amb els diners de tots els veïns (contribuents) que s’havien pagat aquelles obres? No és obligació del gestors públics administrar i retornar a la societat allò que l’Administració ha recaptat via impostos?

El Conseller no ha sigut un mecenes que ha pagat les obres amb el seus propis diners particulars, ni per suposat ha participat personalment en les obres, ni tant sols ha estat ell qui ha dissenyat el projecte. Únicament ha complit amb el seu treball de gestor, per al que justament se li remunera. Al meu entendre seria més just el reconeixement al’escultor per l’obra d’art, al poble de la Vilavella en general per la seua història o als espardenyers en particular pel seu treball.

Placa situada en la Plaça de la Vila

La funció pública ha derivat en els darrers anys a tot el contrari del que hauria de ser. El polític hauria de ser un servidor del poble i la seua feina un acte de solidaritat amb els seus veïns: donar el seu temps i esforç a la resta de la comunitat per al bé comú.

La situació esdevé insuportable quan descobrim que alguns d’aquests “inauguradors” han estafat i robat a la resta del poble en benefici propi. Son varies les plaques que tenim actualment al nostre poble amb noms d’il·lustres lladres i tramposos, que ja no sols son sospitosos sinó que han estat condemnats per la Justícia i inclús algun d’ells empresonat.

Aquesta permissivitat em sembla terriblement perillosa ja que col·laborem a perpetuar la corrupció, sinó alentant-la, sí clarament acceptant-la i assumint-la com un defecte innat. Si volem eradicar-la no podem permetre que les noves generacions ens vegen venerant als tramposos i corruptes i menys que els reconeixements perduren en el temps.

Potser aquesta reflexió és equivocada i les plaques només constaten un fet concret que va passar aquell dia, potser des d’un xicotet poble de la Plana no podem canviar moltes coses, però de cap de les maneres podem permetre esta burla, esta impunitat social que semblen tindre algunes persones, inclòs davant a delictes jutjats. De cap de les maneres podem perdre la dignitat com a poble i continuar venerant a condemnats.

 Article escrit per Joan Recatalà

La Vilavella, 18 de febrer de 2015

 

Una panoràmica de la Vilavella durant la guerra civil

A l’Arxiu Històric Militar de Salamanca es conserven nombroses fotografies fetes durant la guerra civil de 1936-39. El contingut de les imatges arxivades és d’allò més variat, personatges públics civils i militars, fotografies aèries fetes per l’aviació per tal de seleccionar objectius a atacar, imatges dels efectes destructius de les bombes, militars desfilant amb les seus armes i banderes, instantànies de contingut polític i propagandístic, etc.

Dades en el dors de la fotografia.

Entre esta ingent quantitat d’imatges es troben una sèrie de panoràmiques dels diferents fronts de guerra que varen fer els militars del Gabinet Fotogràfic del Cos d’Exèrcit de Galícia de l’exèrcit dirigit pel general Francisco Franco.

Una d’estes panoràmiques és la que ocupa hui l’espai del blog de l’Associació de Veïns. La imatge, segons consta al dors, esta captada des d’algun punt de la veïna localitat de Nules el dia 27 de desembre de 1938 a les 10 del matí.

La fotografia mostra una part del front de guerra, amb els objectius i les posicions marcats amb el seu nom o amb la nomenclatura utilitzada pels topògrafs franquistes, i ens ofereix una vista completa del recinte urbà de la Vilavella.

Si li fem una ullada podem distingir els edificis més emblemàtics de la vila, les muntanyes, el castell i la pedrera i les hortes de tarongers que ja en aquell moment envoltaven bona part del poble.

NEL.LO NAVARRO

La taronja, el nostre motor econòmic. 2- El magatzem.

Taula de tria

Abans que la taronja entre als magatzems, encara en la fase de collita, també el xicotet propietari es troba en clara indefensió a l’hora de fer valdre els seus interessos. El preu de compra està imposat pel comerç sense marge de negociació, la primera tria, la del tamany del fruit, es fa a l’hort mateix a càrrec del propietari, i a més a més ni tant sols té assegurat el cobrament de la collita. Un procés, el de la venda i collita de les seues taronges,  on predomina la inseguretat i la incertesa ja que  en molts casos ni amortitza les despeses fetes durant el seu conreu. I és que, com es queixen amargament els agricultors,  “ara es paguen més barates les taronges que fa 25 anys, però els costos de matinement dels horts, aigua, adobs, fitosanitaris, insecticides, etc. s’han multiplicat”.

La feina rutinària d’encaixar taronges   (Clicar a sobre de la foto)

Altre canvi evidenciat ha estat motivat per la reducció de la campanya citrícola i la pèrdua de diversitat de varietats mandarines i taronges.  Abans la temporada s’iniciava a principis d’octubre amb la collita de la varietat satsuma,  establint-se la màxima intensitat de treball   durant el mes de desembre. Una vegada passat sant Sebastià i acabada la temporada de les mandarines,  venien les varietats grosses: nàvels, navelines, navelates, salustianes, etc.  Durant la primavera era el temps de les vernes, sanguines i valències, fet que provocava que la temporada arribara fins al mes de juny. Actualment, després de la quasi desaparició a la  Plana de les varietats grosses, la temporada queda reduïda a la producció i comercialització de les diferents varietats de clementines, i per aquest motiu resta concentrada  als mesos entre novembre i febrer amb una duració de tres o quatre mesos, molt curta comparant-la a les de temps anteriors que es perllongaven fins a nou mesos.

El treball als magatzems segueix el mateix patró que abans. Pocs canvis han alterat el ritme i la rutina de tot el procés,  des de l’abocament de la taronja, la neteja i encerat, i el pas a la tria i classificació segons categories. Altre procés més tecnificat és el del calibratge o classificació per tamany,  previ al seu encaixament o emborsament per tal que la mercaderia, una vegada dipositada en els palets, siga carregada als camions. Actualment el transport per carretera és el que trasllada la taronja als mercats, una vegada ja ha quedat en desús el transport per ferrocarril, degut a les millores dels camions, d’autovies i carreteres que facilita l’accés directe entre el magatzem i el mercat de destinació.

Tot el procés en els magatzems està  mecanitzat, però la maquinària no disposa d’una ergonomia que suavitza el treball de les dones en la tria, encaixat i embossat. Les condicions del treball són dures per a elles: llargues jornades dretes i en la mateixa postura provoquen l’ inevitable esgotament i dolor cervical, el treball repetitiu de les triadores, la concentració visual que requereix per tal de seleccionar les taronges no aptes, la postura dreta invariable, també de les encaixadores,  a més a més de la fredor de les naus,  les causen greus molèsties i fatigues. La recompensa a 7 euros l’hora.

La comercialització també ha canviat considerablement. Ara està en mans de les grans cadenes de distribució: la britànica Texo, les franceses Carrefour i Auchamp, les alemanyes Lidl i Aldi,  i a casa nostra Mercadona, Eroski, etc  posen les seues dures condicions econòmiques favorables als seus interessos. Sols queda un estret marge de mercat per a la distribució fóra del seu aclaparador control.

Però malgrat els problemes que pateix el sector citrícola, continua sent el suport del nostre poble, que no fallarà si el sector aposta per la formació, la diversificació de varietats, la investigació en nous productes, tal com els derivats, i noves formes de comercialització en renovació permanent. Tot açò deixant  clar, com s’havia exposat en  articles anteriors, que és el minifundisme agrari qui més està patint per la competència de les grans extensions i concentracions citrícoles,  ja que aquestes poden reduir costos, abaratir la seua producció. Si les grans distribuïdores dominen el mercat, les grans extensions dominen el de la producció. És el procés de concentració, on el peix gran es menja el xicotet.

Text de Joan Badenes, reportatge fotogràfic de Joan Antoni Vicent

Renoms o malnoms a la Vilavella

Fa un grapat d’anys, vaig llegir l’article: Els malnoms de l’Alcúdia de Mª Oreto Bou Clemente (1986) que em va fer molta gràcia, al vore que per tot arreu es repetíen alguns renoms, especialment els referits a verdures, fruites i animals. Aleshores vaig pensar que seria interessant recollir també alguns malnoms de La Vilavella i això he fet, ara que tinc temps i ganes.

Simplificant molt les diferents definicions i estudis al voltant d’aquesta qüestió, direm que els individus són reconeguts actualment pel nom o prenom i el cognom o llinatge amb els que són inscrits legalment al Registe Civil. Alhora també es mantenen, especialmente a les comunitats rurals, els renoms, sobrenoms, motius, malnoms, àlias, noms de casa … que són extralegals, però que alguns dels quals han estat també en l’origen dels actuals cognoms. Es tracta de noms populars que fan esment a una persona o una família.

Els renoms, com que són al marge de la fixació legal, resulten inestables i sembla ser que hi ha tendència a la disminució perquè l’escolarització general fa que els alumnes coneguen i utilitzen sovint els cognoms dels companys i deixen d’emprar els renoms. No obstant això, també és cert que continúen creant-se de nous, al tems que desapareixen alguns dels antics. En uns i altres, hi ha que fer constar la castellanització de molts d’ells. En qualsevol cas, són un conjunt obert i sempre tenen una motivació, no són signes arbitraris, sinò que refereixen una especificitat.

L’estudi del seu significat és senzill quan es tracta de derivats de prenoms, cognoms, topònims, oficis o d’algún esment a l’aspecte físic o moral de la persona. Però, la majoria de malnoms té l’origen en un episodi del subjecte, una anécdota, un fet de paraula, etc. L’estudi d’aquests darrers, requereix una investigació laboriosa per tal d’esbrinar-ne el significat i el perqué li ho han adjudicat a una persona determinada. De moment, no més exposaré els que tenen un significat i una raó evident.

Oficis i ocupacions: aguacil/ aguacilera (d’agutzil), boticari/a, cacauero, calciner, calç (tenien forn de calç), cartero, cartereta, corretger, casinera, escolana, estanquer/a, ferrera, la fonda, fontanero/a, fornera, fraret, fuster, granerer, l’hostal, lejiera (fabricaven lleixiu), llimonero, llumera, manyano, marinera, matalafer, menescala, monjo, obrer, panadera, pellera, peluquera, pintor, planxadora, pouero/a, retora (els majors recordem Lola “la retora”, familiar del capellà del poble), sabatera, saboner, sucrer/a, torero, tramusser/a.

Topònims o procedències: alemà, alcriero (Les Alqueries), artanenc/a, belga, belloquero/a (Benlloch), betxinenca, extremenyo/a, fondeguillera, francesa, madrilenya, manya, mascarellero, morellana, navarra, nulera, nuletes (Nules?), saragossa, sevillano/a, torrenta (Torrent), valencià/na, vallero, valleret/a, vasco, xurro, xurret/a.

Circumstància personal: beato, beateta, bessona, cegueta, curreta, guapa, mudet, mudeta, orelletes, ploró, roja, rogeta, rubia, surdo (castellanisme: zurdo), viudo, xato/a. En ocasions, la trista circumstància física sembla voler suavitzar-se per l’entranyable ús dels diminutius valencians.

Noms. Potser el grup més abundant de renoms és el que deriva dels noms de persona que, per la seua raresa o singularitat, han esdevingut en renoms per als seus descendents. Vet aqui un recull d’uns setanta renoms, el més complet que he pogut aconseguir, encara que, de bon segur, hi hauran oblits. Alguns es presenten en masculí i femení, d’altres en un sol gènere . He posat el nom entre parèntesi, quan sembla dubtós:

Abrahama, Aguedeta (Àgueda. El masculí sona “Guedeto”), Agustina, Andona, Andrea, Àngel, Anselma, Asencia, Aurelio; Balbina, Barbereta, Batano (Sebastià: “Sebastiano”), Benito, Blai, Blanca, Bonifàcia; Calo/a, Caleta, (Pasqual: “Pasqualo”), Càndido, Cassiano, Catalina/o, Cecília, Clara, Cristina; Dominga, Dorotea; Enrica (Enric), Evarista; Felipa, Florència, Floro, (Telesforo); Gabriela, Gabrielet, Gràcia (o també de Engràcia?); Isabel; Joana, Joaneta; Llorens, Llúcia, Lluïsa, Lola; Macareno/a, Malena, Manuela, Marcelo, Margarita, Mariana, Marianica, Martinet, Miquela, Modesta; Nel.la (Manuela); Paco, Pasqualeta, Pasqualo, Paüet (Pau), Paula, Pepa, Peranço/a (Esperança), Pera (femení de Pere), Peret, Perico; Quico/a, Quiquet/a, (Francesc: “Francisquet” ); Ramón, Regino, Rosa; Simó; Tadea, Tàfol (Cristòfol), Tano/a, (Sebastià: “Sebastiano”), Terència, Tomàs, Toneta, Tràsila, Trinitari; Ventura, Victoria; Xano/a (Sebastià: “Sebastiano”), Ximo/a, Ximet (Joaquím, Xotxim). A banda, sembla ser que els renoms de Patrícia, Romana o Verònica, no provenen d’un nom propi, sinó dels personatges d’una obreta teatral ambientada en l’antiga Roma i representada per alguns veïns del poble fa molts anys.

Els renoms de vegetals i animals, com ara: ceba, fesol, fesolet, nabos, pebrera, pinyones, timona, (femení de timó?), tomata, tomateta, etc.; caragola, colom, coloma, gall, mico, mona, mosca, pajarito, pajarita, pato, pata, polleta, puça, rabosa, rata, teranyana (teranyina), xixarra, etc.; o d’altres: cantereta, cresol, dimoni, pablaneta, patena, rei, reina, rovell, salat, totibona, xulo, xuleta, etc., tenen un significat semàntic evident, però caldria esbrinar-ne la causa d’adjudicació al subjecte. Per exemple, pablaneta: li agradaba molt el pa blanet; totibona: volia de tot i bo.

Ara bé, d’un bon grapat de renoms, cal coneixer ambdues coses: significat i raò. Qui sap el qué i el perqué de malnoms tan curiosos com tiriti, tenra, barrota, panola, corrilla…?

Algú s’anima?

ARTICLE ELABORAT PER  CONXA DOMINGO