OBRA AUTOBIOGRÀFICA DE MANUEL VICENT EN LA NOSTRA LLENGUA

Joan Badenes Edo

L’extensa obra literària de Manuel Vicent  ofereix un trilogia autobiogràfica novel·lada: CONTRA PARADÍS (1994), TRANVIA A LA MALVARROSA (1994) i VERÁS EL CIELO ABIERTO (2005). Aquestes tres novel·les no constitueixen una unitat editorial ja que han sigut escrites i publicades en diferents moments  de la seua vida, però  en les seues pàgines es substancien les vivències i records passats pel sedàs de la memòria de Manuel Vicent, des del seu naixement a la Vilavella l’any 1936,  fins a l’adolescència i primera joventut universitària en la València dels anys 50.

Segurament, per a molts veïns de la Vilavella, les més conegudes són les dues primeres, ja que en elles Manuel descriu les vivències infantils i adolescents allotjades al nostre poble i per les que passen personatges, indrets i paisatges  que configuren una mena de biografia col·lectiva per a tota una generació de vilavellers. Molts lectors  han sentit, mentre llegien les vivències de Manuel transmutades en narrativa en aquestes obres, l’enyor pels temps de la seua pròpia infància i adolescència, així com per al jovent configuren tot un relat històric de la vida del poble durant la post-guerra, el franquisme i el nacional-catolicisme des de l’any 1936, any del colp d’estat de Franco contra la República i la posterior Guerra Civil, fins a mitjans dels anys 50, anys molt durs fets de fam i repressió, temps de negror, misèria cultural i social, en la qual l’exaltació exacerbada del bàndol vencedor i la omnipresència del nacional-catolicisme era aclaparadora.

CONTRA PARADÍS, és la primera part d’aquesta memòria novel·lada i ha tingut diferents edicions. Primerament  es varen publicar en capítols setmanals en la revista El Temps allà per finals dels anys vuitanta. Posteriorment aquests records infantils viscuts per Manuel durant la post-guerra en la Vilavella els  va  recopilar i publicar la editorial Destino amb els meravellosos dibuixos de l’escultor Andreu Alfaro, l’any 1994. Gran part d’aquests capítols estan publicats pel seu germà Joan Antoni en aquest blog acompanyats per fotografies, i recentment ha realitzat un nova edició rústica amb l’objectiu que els veïns disposaren de l’obra i les joves generacions vilavelleres conegueren una part de la història recent del nostre poble.

Aquesta narrativa memorística va ser escrita en  valència, la llengua materna de Manuel i que li dóna el sentit, emotivitat  i una expressió genuïna, ja que les primeres vivències i records estan amassats per la llengua maternal, a partir de la qual ens iniciem en la vida. Contra Paradís expressa eixa emotivitat, l’enyor dels primers descobriments de Manuel, experiències, olors i sensacions que ell vessa en aquesta obra.

En la contraportada de l’edició rústica de Joan A. Vicent impresa per Sergravi  l’any 2013, Manuel indica: “ la  infància és una pàtria comuna… Aquesta consisteix només en un nus de sensacions: les primeres aromes, els primers sabors, les primeres visions, les primeres cançons, les primeres carícies. Totes les persones es reconeixen en ella..”

És amb la llengua materna, en el nostre cas el valencià, amb la que construïm el nostre primer món, la que dóna forma i expressió a les nostres primeres vivències. La llengua de les emocions i sentiments és la llengua maternal,  i que estructura els primers pensaments. Després sobre eixe substrat més profund del  nostre cervell podran incorporar-se  altres llengües, però la llengua més íntima, la que sentim “nostra”,  serà la llengua materna, la que  configura la nostra identitat individual i col·lectiva.

Seguint aquesta idea,  cal senyalar l’aforisme de Rainer Maria Rilke: “ la Infantesa és la veritable pàtria de les persones”. De nou ve a recordar-nos que allò viscut quan som xiquets i xiquetes estructura la nostra personalitat adulta i la nostra identitat. Aquestes reflexions estan desenvolupades i son l’essència de la psicoanàlisi  que assevera que les vivències i experiències infantils determinaran el ser adult.

Cal insistir en que en el nucli de tot plegat està la llengua amb la qual ens hem descobert, hem accedit al món i ens defineix. Aquesta reflexió ens porta a reivindicar-la, emprar-la i cuidar-la,  perquè és l’essència més profunda del nostre patrimoni, la més nuclear de qualsevol tradició cultural i, com he dit, configura la nostra identitat col·lectiva.

Seguint la publicació de les obres autobiogràfiques de Manuel Vicent arribem a Tramvia a la Malvarrosa (1994). En ella descriu les vivències adolescents i de la primera joventut viscudes en la València dels anys cinquanta en la seua etapa universitària d’estudiant de dret. És el seu viatge d’iniciació: descobrir el primer amor, la sexualitat, el món intel·lectual, l’antifranquisme, etc. Descriu com l’adolescència de Manuel i en general la de tots,  és l’etapa on es va concretant el continguts del món infantil i s’estructura definitivament la maduresa vital.

De nou en l’obra apareixen personatges, indrets, festes i actes socials que configuren  una descripció de la Vilavella dels anys de la post-guerra i del clima social i cultural del franquisme més granític. Manuel evoca el temps i la València que varen forjar la seua ànima literària.

Sobre l’ obra, hem tingut oportunitat de gaudir-la tant en la novel·la com en  pel·lícula ja que va ser portada al cinema pel director José Luís García Sánchez i en la qual van participar com actors i actrius de repartiment i extres, molts vilavellers i vilavelleres.

D’aquesta obra  volem presentar i destacar la nova edició d’aquest any, TRAMVIA A LA MALVA-ROSA (2019), felicitant-nos que es publique en valencià, contribuint així a la divulgació i promoció de la nostra llengua, i particularment seguir amb eixa expressió genuïna dels records viscuts durant l’ adolescència i primera joventut en la llengua en que ho va viure Manuel.

És en VERÀS EL CIELO ABIERTO quan anys després empra de nou la narrativa autobiogràfica com “ un espill interior on es reflexa el temps viscut” i plasma un calidoscopi de vivències no descrites en les dues obres anteriors i que ara conflueixen en aquesta narració per tal de completar allò que, de moment, configura l’obra autobiogràfica de Manuel Vicent.

Els seguidors de la seua obra, i que estimem la nostra llengua,  de nou ens felicitarem si aquesta novel.la  veu la seua traducció al valencià i així  es completaria aquesta trilogia autobiogràfica en la nostra llengua.

Una vesprada amb Manuel Vicent

El passat dissabte 30 d’abril, veïns, amics i familiars vàrem gaudir d’una vesprada compartida amb Manuel Vicent al voltant d’una visita, guiada per Joan A. Vicent Cavaller, a dos de les joies del nostre patrimoni arquitectònic i cultural com són el Museu i  la Casa-Museu dels Espardenyers,  abans de l’acte de presentació, i posterior tertúlia, del seu darrer llibre “Los últimos mohicanos” celebrat en una altre important edifici del nostre patrimoni, la Casa de la Cultura que porta el seu nom.

La vesprada s’inicià amb la visita al Museu de la Vilavella en la qual Cavaller anà explicant les peces museístiques que li donen contingut, i  encara que en una fase de constitució,  ja manifesten a grans trets l’evolució de la nostra història des dels seus inicis ibèrics. A part dels valuosos objectes exposats, les que suscitaren majors comentaris varen ser les fotografies d’Enrique Escrig,  ja que els paisatges i persones que han quedat retratades en algunes d’elles són els de  l’ infantesa i joventut de Manuel que tant magistralment han sigut descrits en el seu llibre Contraparadís.

A l’eixida del Museu tots els presents compartirem la grata impressió de Manuel, que el conjunt dels elements arquitectònics que composen l’edifici del Museu, l’antic oratori del balneari del Cervelló, l’espai sobre el llavador i la seua  integració visual  (el llavador es en sí mateix un element que forma part del Museu ) en l’entrada, fan una fusió única i original en el món dels museus.

A continuació ens adreçarem cap a la Casa-Museu del Espardenyers situada al bell mig del barri i que l’han convertida, amb el mestratge i assessorament de Cavaller, en un clar exemple de com eren les humils vivendes de la part més antiga del poble. Xicotetes cases construïdes sobre les roques en la vessant de la muntanya del castell, en la que malvivien les persones que dedicaren la seua dura vida a l’elaboració de les espardenyes d’espart, una dedicació artesanal que va ser el seu manteniment però que no els treia de la misèria.

Cavaller i Josep Vicent Arnau recordaren  com eren els pocs  habitacles de la vivenda i l’escàs mobiliari, i Manuel Vicent va posar especial  atenció en l’espai on es troben els estris de manufactura dels espardenyers. Un passat que  no hem d’oblidar i que la Casa-Museu dels Espardenyers ens recorda com era una de les tres formes de vida de molts veïns del poble  en un  temps no tant  llunyà, a banda dels balnearis i del conreu de la taronja.

A les set de la vesprada estava anunciat l’acte d’inauguració de l’espai Manuel Vicent, un lloc central de la biblioteca situada en la Casa de la Cultura que porta el seu nom, on encapçalat per un bust seu, es trobarà la seua extensa bibliografia per a que puguen llegir-la els veïns de la Vilavella. Molts veïns estaven esperant la seua arribada per a tal inauguració,  que una vegada finalitzada donà pas en el saló d’actes  a la presentació del seu darrer llibre publicat “Los últimos mohicanos” i la posterior tertúlia.

L’acte fou presentat pel regidor de Cultura Sebastià Roglà i féu una introducció literària l’escriptor i poeta Pepe Abad, editor d’aquest blog.

Al voltant d’un centenar de persones que acudiren a l’acte evocaren mitjançant les narracions de Manuel,  els records de la seua infància i joventut en la Vilavella que tant magníficament ha deixat escrit en la trilogia de la seua  autobiografia novel·lada, Contraparadís, Tramvia a la Malvarrosa,  i Verás el cielo abierto. Quan un lector es capbussa entre les línies d’aquestes novel·les  no deixa de sentir les olors que descriu i  configuraren  les seues primeres experiències vitals i que també han acompanyat a molts veïns del poble en el seu periple vital. A més de ser llibres imprescindibles per a saber com era la vida del nostre poble durant els difícils anys de la postguerra fins als anys seixanta, quan Manuel marxà a Madrid.

Durant l’esdeveniment, una vegada presentada la novel·la “Los últimos mohicanos”, va tindre  lloc una interessant tertúlia, on a preguntes dels veïns, Manuel anà explicant diferents aspectes del seua obra literària, de com Contraparadís ésta escrit en valencià perquè va ser publicat per capítols en el setmanari El Temps, de com Joan Fuster li digué en una visita que li va fer, que malgrat d’estar escrita en castellà, en la seua obra està subjacent el valencià, a més de parlar també d’alguns personatges  que ha descrit en els seus “Daguerrotipos”, etc.

Ja avançada la vesprada,  a les nou de la nit es va donar per conclòs l’acte literari i la vesprada  que Manuel Vicent passà al seu poble entre nosaltres, fet que, de tant en tant, repeteix per no oblidar les seues arrels.

Tant de bo puguem tornar a compartir altra vesprada,  amb un acte del nivell literari que Manuel Vicent ens oferí aquest dissabte!

 Clicar la foto per veure tot el reportatge

Moltes gràcies Manuel i fins aviat.

Text Joan Badenes

Fotografies de Joan Antoni Vicent

 

Contra Paradís (28/52)

28. La primera sang de l’amic

Jo admirava aleshores un xiquet anomenat Camilo Sarasa que era de família de quincallers establerta feia poc en el poble, i l’admirava perquè entenia molt de bombes i vivia lliure com un animal salvatge. Duia sempre els pantalons amb un tall obert darrere i això el permetia ajupir-se i fer allò que li demanava el ventre en la vertical sense haver de despassar-se el tirant que portava creuat al pit, i a més aquest xiquet seguia mamant de sa mare amb naturalitat tots els dies encara que ja havia fet sis anys o més, però sobretot la seua autoritat naixia de l’olfacte d’insecte que exhibia a l’hora de detectar metralla en les trinxeres tapades i fortins coberts d’esbarzers. En la glorieta jo em posava sempre de la seua banda quan jugavem a la guer­ra, i enmig d’una violenta pluja de pedrades a voltes se sentia la seua veu de domini que imposava una treva en el combat. Tot suat i alenant Camilo de sobte cridava:

-¡Alto el foc! Un moment de descans que vull ma­mar una miqueta.

-¿Què passa? –exclamava l’enemic des de l’altra barricada. –¿Vos heu rendit?

-D’això res. –contestava jo, que era el seu llocti­nent. –És que Camilo té fam. Pareu un poc.

Llavador municipal  (Foto JA Vicent)

El llavador públic estava al costat i allí la mare de Camilo Sa­rasa fregava a aquella hora del matí o de la vesprada la bugada familiar, els austers calçons d’una dinastia de quincallers en companyia d’altres dones humils del poble, que cantant cobles de la Piquer lluitaven alineades també davant la pedra amb el mateix sabó de sosa contra la suor enganxada a unes pelleran­ques que pertanyien a llauradors senzills.  La mare de Camilo era ampla, bragada i molt carnosa. Quan veia baixar el seu fill per l’escala del llavador ella anava despassant-se la brusa, se l’obria discretament, baixava un dels costats dels sostenidors armats amb varetes de ferro i treia sense cap classe de pudor una mamella tèbia i blanca plena de venes blaves i aleshores Camilo, que ja tenia les dents molt llargues, s’amorrava dret al mugró i començava a succionar com un xotet i sa mare a voltes soltava un bram de dolor a causa d’alguna dentada que li pegava, però normalment somreia amb dolçor i continuava fregant la roba mentre el seu fill mamava i el sacseig dels braços a voltes li arrancava de la boca el pit amb el mugró negre, granulat, ferit i tacat de llet, i el balancejava sobre el rostre del xiquet, el qual tornava a atrapar-lo amb els llavis sedejants i continuava xuplant fins que es fartava. Aquest era el seu berenar habitual i les dones del llavador el respectaven sense fer comentaris. Una volta assaciat, Camilo es posava al davant de la seua banda so­bre les runes del Balneari de Cervelló i començava a tirar pe­drades a l’enemic donant ordres amb crits desaforats que exci­taven un núvol de guerrers.

Trinxeres             (Foto JA Vicent)

   En canvi, el seu treball com a buscador de metalls, el realitzava sempre de forma silenciosa i solitària, encara que a voltes si jo li donava un tros de xocolate, Camilo deixava que l’acom­panyara fins als nius de metralladores que només ell coneixia i inclús compartia amb mi el botí. Era el matí d’un diumenge d’estiu quan em va portar quasi iniciàticament pel camí del Ra­có de Focs a explorar les trinxeres que s’obrien a l’esquena del Castell més enllà de la Font d^‘Oliver. Sota el sol de juliol brillaven tots els vidres entre els espins convertint-se en les flors més lluminoses i les vespes havien fet niu dins de pots rove­llats al costat d’algun gos podrit, la pudor del qual s’unia al per­fum de la sàlvia i d’altres plantes violentes i igualment fulminades per aquella llum. Camilo duia penjada al pit una bossa de lona on anava ficant les bales de coure que trobava durant l’as­censió i elles ens guiaven cap a un lloc cada volta més hermètic de la muntanya i per allí hi havia restes de poblats ibèrics i una ara votiva que van deixar els romans i mentre el silenci de la natura era transgredit per un crit d’alegria quan trobàvem una espoleta verge o un cul de projectil amb l’anella trenada, el so de les campanes que tocaven a missa major arribava molt net fins el conc d’aquella escarpada sendeta i la brisa bufava en el tall de l’orella, extraient amb el seu finíssim frec una tona­litat de diapasó.

La fonteta d’Oliver        (Foto JA Vicent)

La bomba de pinya amb el fulminant incrustat estava sota una murta i Camilo va llançar un alarit triomfal en descobrir-la. Per aquell fulminant de coure, el drapaire del poble podria do­nar-nos cinc duros, però era més important el plaer que el meu company sentia només acariciant-lo. Primer Camilo va analit­zar la peça amb molta calma i després assegut en un ribàs va començar a manipular-la buscant la manera d’extraure de les seues entranyes aquell pistó daurat. Va picar la bomba oxidada contra una roca i en el cel de diamant s’havia format un anell de corbs grallant en la vertical d’alguna bestia morta i Camilo Sa­rasa una i una altra volta ara matxucava la corona de la bomba de pinya amb una pedra sota l’ombra que li oferia el meu rostre, i quan es va convèncer que el tresor no cedia em va dir:

–Manuel, busca per ací una arrel molt dura que puga servir de navalla.

    Vaig baixar cap al fons de la trinxera i en doblar el primer re­colze vaig sentir l’explosió acompanyada d’un espasme de terra roja que eixia amb la màxima fúria per darrere del desnivell i enmig d’ella el crit del meu company, la figura ensagnada del qual també va emergir de seguida des de l’interior de la polse­guera plorant. Vaig veure amb horror la seua màscara. Un bor­boll de sang negra eixia d’un dels seus ulls que ja estava penjat d’un nervi amb la còrnia fora. Els dos al trot per un camí de ca­bres anàvem baixant al poble i al passar per la Font d’Oliver es veia tot el mar i Camilo no bramava de dolor, només alenava com un gos ferit amb la cara quallada de sang negra mesclada amb llàgrimes d’un sol ull. L’altre li va caure als peus quan va intentar llavar-se a la font i jo el vaig arreplegar de terra, el vaig ficar en la bossa de lona amb les bales per a entregar-li’l al metge. En travessar la plaça la gent eixia de missa major, Camilo va passar entre llauradors vestits de diumenge i dones en mantellina. En l’aparador de la sucreria davant de l’església hi havia pastissos de merenga color de rosa.

Manuel Vicent

 

 

Contra Paradís (27/52)

27. El sexe en l’espill

      En aquest temps ja havia començat a envoltar-me l’àmbit de l’església; eren dies clars de primavera en què jo també explorava els calaixos de la còmoda on ma mare guardava la ro­ba íntima que no estava lluny dels cofrets de les joies i dels flas­cons de perfum; aquelles lligacames amb acabats de randa, els sostenidors blancs, les calces obscures de cristall amb costura guardades en caixes planes de cartó, la mantellina d’anar a missa que apareixia traspassada per una agulla de plata, els delicats es­toigs de vellut on hi havia medalles d’or, camafeus o agulles de pit i les bragues plegades formant un estrat de setí negre i malva, tot un món que olia amb extremada dolçor a pols de talc i lavanda sota la mirada de la Mare de Déu del Carme tancada en una gran vitrina.

Aleshores l’església del poble tenia l’austeritat que li havien conferit les flames. La revolució havia deixat les seues parets pe­lades sense sants ni altars i en desaparèixer aquell fullatge d’es­caiola daurada el recinte havia adquirit una espiritualitat emblan­quinada amb un aire de protestantisme hortolà, però lentament unes altres imatges tornaven als pedestals, i els panys sagrats co­mençaven a cobrir de nou aquell espai quan jo em vaig adonar que _.hi havia un Déu en les esferes que havia triat per a dormir la capella del sagrari, antiga sala de billars, ara il·luminada una altra volta amb una llàgrima que surava en un got d’oli.

El silenci d’aquest angle profund de l’església era el mateix que regnava en l’habitació dels meus pares. Una por semblant m’aco­vardia. Aquell llit tenia un aspecte de cadafal rematat de metalls, però allí mai havia vist mon pare gitat com tampoc en la capella del sagrari havia vist Déu, sinó només el terror que ja m’havien inoculat. I aquesta sensació prompte es va anar omplint d’una olor a humitat de cera i de diverses capes d’encens, de la visió dels canelobres i dels panys erts que tapaven l’altar. Així mateix en l’habitació dels meus pares la imatge de la Mare de Déu del Carme no podia separar-se de l’aroma de lavanda i de la figura d’aquell llit tan gran com un retaule sota un cobertor dels cantons del qual penjaven quatre borles.

En els distints calaixos de la còmoda també hi havia altres peces de roba, les camises blanques de mon pare, els pantalons que es posava els dies de festa, els calcetins obscurs, la brusa negra amb plecs, vestits de ma mare, camises de dormir amb puntes de ganxet, rebeques d’angorina i alguns llaços de seda que a partir d’aleshores jo començava a unir al batec obscur de la carn i quan els diumenges veia els meus pares anar a missa engalanats amb aquelles peces que jo havia explorat, un món morbós va co­mençar a crear-se en la meua ment i dins d’aquella obscuritat el sexe se’m va anar revelant a través del joc d’un espill amb què em va iniciar el meu amic Camilo una vesprada de primavera, per pasqua florida. Ell portava ja un ull de vidre.

Aquelles adolescents saltaven a la corda i encara que hi havia moltes flors al voltant d’elles, cantaven una tonada trista que es referia a un presoner que des de la cel·la sentia una calàndria i plorava. Les xiquetes jugaven en un caminal entre tarongers da­vant de la caseta anomenada de la Valenciana i des d’allí se sentia en el silenci la banda de música del poble que tocava una marxa en la processó. Camilo Sarasa ja s’havia deixat un ull autèntic en la muntanya a causa d’una bomba i ara en lluïa un de fals enmig d’una cicatriu trenada que li partia el rostre. Em va tancar l’ullet que li quedava viu i després em va dir.

–¿Vols veure-li el cul a Maria?

–Sí.

–De mi has aprés a robar coure dels balnearis i t’he descobert el secret dels pistons de les bombes i t’he ensenyat a caçar par­dals amb visc i a l’ enfilat. ¿ Estàs d’acord, Manuel? -Sí.

–Doncs ara prepara’t perquè vas a saber la cosa més important de totes. Primer mira-li bé el cul a Maria.

Camilo, amb molt de mestratge i sense que ningú del grup se n’adonara, va col·locar un tros d’espill en terra, darrere de la xi­queta que menava la corda, i aleshores en veu baixa em va indi­car que mirara l’espill des d’un angle determinat. Dins s’hi reflec­tien les cuixes de Pepita i allí baix en terra també apareixien il·lu­minades les seues bragues amb uns misteriosos plecs de carn que un incipient embolic de pelussa enfosquia. Murmurant em va dir Camilo a l’orella:

–Per ací ixen els xiquets al món.

Per Pasqua florida, enmig de l’explosió dels tarongers, Camilo em va contar el secret de la vida mentre els dos anàvem cap al poble des de la caseta de la Valenciana i una marxa lenta de la banda de música venia per damunt de les teulades i hi havia ban­dades de coloms amb les ales pintades de roig i groc en el cel d’aquella vesprada de primavera. Quan vam arribar a la plaça es­tava entrant la processó a l’església i jo acabava de conèixer el gran misteri, les bengales cremaven pólvora i sofre de tots els co­lors i les dones vestides de festa i perfumades formaven un pas­sadís perquè transitara Sant Vicent Ferrer damunt la peanya re­pleta de lliris. Darrere de l’última fila de públic que contemplava el pas de la processó continuava Camilo donant-me lliçons d’anatomia femenina a través de l’espill. El col·locava en terra entre els peus d’una dona i em feia observar com s’hi reflectia la carn blanca de les cuixes embolicada en aquelles teles suaus que jo havia explorat en la còmoda de ma mare. Jo volia saber més. I en l’instant en què la imatge de Sant Vicent Ferrer enmig de gran acords de música i sons de traques i campanes es ficava en l’es­glésia, Camilo, molt seriós, em va dir:

— Si em compres una peseta de caramels en la parada de la Paula, et contaré el que ton pare fa a ta mare al llit.

Manuel Vicent

Contra Paradís (26/52)

26. Les processons de primavera

En els tres dies de pasqua el grup d’onze amics que ja s’havia format anàvem d’excursió amb la mona en el sa­quet i portàvem a més algun ou dur de repost, una truita amb espàrrecs i una botella de sarsa de color rosa on al segon glop començaven a surar molles de pa. Tot el terme estava ple de quadrilles i n’hi havia algunes que eren terribles. S^‘apoderaven d’un encreuament de camins estratègic enmig dels tarongers i allí sembraven el pànic perseguint les xiquetes amb coets bor­ratxos. Després de la brega l^‘olor a pólvora quedava extasiat en aquell aire d’abril que sempre semblava fet per a alçar el catxe­rulo fabricat amb paper de periòdics i una cua de retalls. Sens dubte en aquelles pàgines de diari que volaven sobre els rebrots de la primavera venien noticies d’una guerra molt major que en aquest temps es desencadenava a Europa, la incidència de la qual jo havia vist en les fotos de la revista Signal que a voltes queia per casa, però les nostres batalles en pasqua amb aquells coets borratxos de tres parades només es feien per a conquistar menuts cors de xiquetes que portaven molts llaços, i una libido encara molt tendra però excitant s’establia entre les parelles in­fantils que jugaven ja a ser nuvis per les sèquies i les alqueries.

Hi havia uns llocs d’iniciació on s’anava caminant amb espar­denyes noves de cànem a menjar la mona en aquells dies de pasqua florida, noms que sonen en la meua memòria units a les primeres palpitacions de la carn en primavera: l’ermita, el cas­tell, la bassa dels cavalls, la caseta del pinet, el motor de Sant Vicent, les basses roges, la fonteta d^‘Oliver, la casa de Lucia, el cup, el barranc fondo, la caseta de Huesa o de la Valenciana i en cadascun d’aquests punts del terme estan encara els primers àngels i dimonis de la infància, els jocs sota l’olor de pólvora i l’eco adormit de la cançó que cantava aquella xiqueta; “Una tar­de fresquita de mayo cogí mi caballo y me fui a pasear…^“. La cantava quan entre rialles botava al meu costat per la carretera de Nules sota els xops que ja verdejaven prop de la finca del Cor de Jesús, en el portal de la qual hi havia esparregueres, plumbagines  i buguenvíl·lies.

Processó Verge del Rosari, anys 50

 

Processó Verge del Rosari, 1943

 

Processó Verge del Rosari, 2015

 

Després de la setmana de pasqua arribava el dilluns de Sant Vicent i aquest dia de bon matí a l’eixida del sol es feia la processó dels combregants per a dur la comunió als malalts que no havien pogut complir amb parròquia.
Els escolans obrien aquesta marxa sacramental tocant les campanes i se­guien dues files de llauradors amb el ciri en la mà que anaven pensant en Déu o en la collita de les vernes. Sota el pal·li portat per propietaris de confiança avançava el rector amb la custòdia i darrere anava l’Ajuntament amb les vares d’autoritat i les ce­lles molt severes; tancava la sagrada comitiva la banda de mú­sica i un tropell de dones de negre que entonaven a cor: “cante­mos al amor de los amores,cantemos al Señor, Dios està aquí…”. I el primer sol del dia perfumat per la melassa dels ta­rongers pegava contra les parets blanques del poble i se sabia en quina casa hi havia un malalt perquè apareixia acabada d’emblanquinar, oberta i amb l’entrada plena de flors, amb un cobertor penjat del balcó o d’una finestra i mossèn Agustín i el sagristà Joanet de Caleto s’introduïen en una habitació on espe­rava el Sagrament un vellet transparent enmig de llençols emmi­donats o una malalta que havia tret de la còmoda la millor to­queta per a incorporar-se sobre el coixí. La comunió arribava a algunes cases humils del barri dels espardenyers al peu de l’er­mita i allí hi havia una pobresa de calç i espart alegrada pels geranis i el blavet de les baranes; entrava també en casa dels llauradors rics que tenien gallines en el corral i l’haca en l’esta­ble; la diferència de classes estava en la lluentor dels mobles, però sobretot en la qualitat de les olors: les cases dels pobres olien a sardina de bota i a moniato recalfat, les cases dels rics tenien un perfum de pa, d’herba seca, de garrofa, d’oli d’oliva, encara que aquest dia Déu entrava en tots els racons que el per­fum de les flors havia unificat.

Tinc la memòria plena d’aquelles processons de primavera. El tres de maig el rector a mitjan matí baixava a una de les eixides del poble i des d’allí beneïa el terme amb aigua d’hisop i aquest potser era l’únic insecticida que hi havia aleshores. Sobre un menut altar, els tapissos del qual agitava la brisa, es muntava aquella creu de maig enmig de les primeres hortalisses i al tio Manuel aquesta cerimònia li agradava molt. Sempre em duia amb ell i quan el rector tirava l’aigua beneïda cap a l’horit­zódels tarongers el meu tio es persignava amb molta solem­nitat i després em deia:

—L’aigua d’hisop és la millor cosa que hi ha per a les vernes. Ara només falta que el Bassero o Monsonís ens les paguen a dotze duros l’arrova. Demà et duré al tossal i veuràs quina collita hi ha.

 

Processó de les Missións, 1953

 

Processó del Corpus, 2011

 

Després venia la processó del Corpus sobre els carrers enra­mats de murta, acabats d’agranar i arruixar. L’olor a encens pu­java fins a la volada de les teules i les dones veien passar el Santíssim amb la cara empolvorada agenollades en els llindars de les cases i darrere del pal^.li la banda de música tocava la marxa reial.

Algunes famílies riques i devotes muntaven davant de la seua porta un altar sobre una catifa de pètals de flors fent dibuixos i allí es parava la custòdia. De sobte un d’aquells dies de maig arribaven alguns vendavals que deixaven el cel esme­rilat, preparat ja per a l’estiu.

 Manuel Vicent

 

 

Contra Paradís (25/52), Setmana Santa

       

25. El misteri del pa

De sobte un dia els sants de l’església apareixien tapats amb cortines morades i algú deia que estava prohibit xiular i jugar a la baralla: el temps de la passió era propici per a anar a buscar espàrrecs en els ribassos dels barrancs i també per a caçar caderneres, pit-rojos, gafarrons i verderols amb cep o amb enfilat; les nits caminaven cap al pleniluni de pasqua i ja olia la primera melassa dels tarongers, començava a cantar el cuquello, passaven els vols de passarells cap al nord; de les co­nilleres eixia un baf profund de fecunditat i tots els coloms que estaven en zel feien remolins d’ales roges i verdes perseguint la femella al voltant del campanar i en la ràdio sonaven cors inter­pretant partitures de Palestrina.

Les ferides de la imatge de Crist,la carn viva dels seus genolls i la sang que brollava de la corona d’espines es manifestaven per aquests dies enmig de les flors de primavera i aquell dolor de Déu es trobava ficat en el perfum que eixia dels forns de pa i tampoc eren distintes les llàgrimes de la Mare de Déu plorant i els llamps de les joies que portava en la processó del Via Crucis. Tots els brots dels arbres ja havien rebentat de plaer.

Estampes de Setmana Santa, final anys 80                 (Fotos JAVicent)       (Clicar damunt)   

–Demà de bon matí, abans de l’eixida del sol,    anirem a caçar a l’enfilat –em deia Sebastianito Ballester, el fill del forner–. Anirem Luis de Nácher, tu i jo. Compra llavors de cànem en casa el Xato.

-¿On està posat el parany?

–Prop de barranc fondo. Però no li ho digues a ningú.

Dins del temps de passió solien fumejar els bunyols de Sant Josep i encara quedava rosada en les cunetes del camí de la Vall d’Uixó quan al clarejar el dia tres xiquets anàvem amb una cadernera en la gàbia que serviria de reclam i unes altres gàbies buides i els aparells de xarxes, fils i canyes per a muntar el pa­rany en aquella partida del secà per on travessaven molts vols de pardals. Entretant preparàvem les arts apuntava l’alba per la mar de Borriana amb una boirina de color violeta i tots els anys aquest ritu d’esperar les aus de pas a l’eixida del sol coincidia amb el cant de l^‘Aurora o d’un rosari matinal o de la processó de les Creus en Setmana Santa, la remor de la qual arribava per darrere de la muntanya dels Cristallets. Els fidels, tots de negre, de matinada cantaven a cor: “Perdona a tu pueblo, Señor, perdona a tu pueblo, perdónalo Señor”.

I la brisa que portava les veus d’aquesta oració també agitava la punta dels fenassos i de les argelagues. Havíem format una basseta d’aigua amb llavors de cànem escampades al voltant i la cadernera de reclam feia voltes molt excitada dins la gàbia i tres xiquets esperàvem amb uns fils en la mà a mitja distancia dins  d’una  barraqueta  que  ha­víem  muntat  per amagar-nos. Les xarxes estaven obertes i des de les figueres que ja tenien fulles inicials, des dels garrofers i les oliveres d’aquella galta de la muntanya els pardals queien sobre aquell bevedor i es produïa amb una frenètica algaravia de crits que contrastava amb el silenci espectacular de l’alba.

Tornàvem al poble a mitjan matí amb gàbies plenes  de pit-ro­jos, verderols, passarells, gafarrons, caderneres i de regrés bus­cant espàrrecs pels pendents dels barrancs un any vaig trobar el mateix dia de Divendres Sant un home desconegut penjat d’una carrasca, les espardenyes d’espart del qual s’engronsaven un pam més amunt d’un esbarzer florit, però la cosa normal era trobar només de tant en tant un gos penjat d’algun arbre. Un al­tre home nu i fin aleshores per a mi també desconegut penjava d’una creu per aquest temps i tota una festa plena de sensualitat se celebrava al voltant de les seues ferides. Els oficis de Setma­na Santa significaven una de les formes més primigènies del te­atre: els diumenges de rams amb les palmes blanques que no­més aconseguien els rics, el cadafal del monument, el blat ger­minat, els lliris, els penitents de negre que anaven descalços darrere del Sepulcre en la processó amb el perfum de la nit re­bentant, els jueus perversos, els romans que es rentaven les mans, el bes d’un traïdor, la negació de l’apòstol preferit, aques­ta escenificació de tantes passions es desenrotllava mentre les dones més racials de la postguerra adoraven també els ous de gallina i desitjaven tenir un poc de farina refinada i un poc de rent per a fer les mones.

Estampes de Setmana Santa, en l’actualitat                 (Fotos JAVicent)      (Clicar damunt)

Vaig descobrir el misteri del pa en aquells dies junt amb la mort de Crist, acabat d’estrenar l’ús de raó. El meu amic Sebas­tianito Ballester era fill de forner i jo passava moltes hores en sa casa perquè criava un xotet en una cambra al costat del for que a mi m’agradava molt. Durant tot l’any hi havia pa de racio­nament i les dones només portaven al forn llandes de moniatos i carabasses, coques de dacsa i alguna cassola d’arròs, però en algunes famílies hi havia la vanitat del pa blanc, l’exhibien amb impudor enmig de la fam general portant en el cap un taulell ple de fogasses daurades, grans i tan perfumades que t’omplien de saliva les ganyes només de veure-les passar. No obstant en Setmana Santa el forn celebrava uns oficis semblants als de l’església: inclús la gent més humil podia pintar de roig un ou dur i tenia un poc de farina per a pasta de mona amb anisets i aquest tragí omplia el forn d’activitat i, mentre en l’església un predicador de València a les tres de la vesprada feia el sermó de les Set Paraules i els cantors Peranso i Robres entonaven el Stabat Mater  acompanyats pel  bombardí de  Nassiet  de Barates, en el forn de Ballester anava inflant-se la pasta de les mones i el Dissabte de Glòria, que sempre feia un sol molt blau, pegà­vem colps amb maces en les portes per a pregonar que Déu ha­via ressuscitat i del campanar queien al·leluies, però en realitat el que ressuscitava no era sinó aquell rent dins del pa que havia dormit durant tres dies en el forn al costat d’un xotet que no cessava de belar.

Manuel Vicent

 

Contra Paradís (24/52)

   24. Meitat monjo, meitat soldat

En una sala del balneari derruït de Miramar un cap de Fa­lange anomenat Naixes aleccionava un grup de xiquets amb crits patriòtics que ressonaven per tot l’edifici deshabitat, on només hi havia rates penades penjades cap per avall en les bigues. Des de la porta del carrer jo sentia les soflames i vaig estar un temps en el llindar dubtant d’entrar però al final no ho vaig fer, encara que sabia que allí dins regalaven un fusell de fusta per a fer instrucció i també donaven als xiquets l’uniforme de Flecha, pantalons caqui, camisa blava, boina roja, calces blanques i botes amb claus en les soles, i inclús es podia tocar la trompeta i el tam­bor. Sent tota la meua família de dreta sens dubte hauria estat ben rebut enmig d’aquella milícia infantil que anava a desfilar sota les nogueres de la carretera, i encara no m’explique el rebuig que ja em produïa aleshores aquesta parafernàlia militar: potser una mescla de timidesa o anarquia, d’orgull per no mesclar-me amb gent que no m’agradava o el fet que jo en aquell moment tenia el cap ple d’altres fantasies em van estalviar ser un aleví de feixista i des d’aquella primerenca edat tot el que es referia a la Falange em pareixia només un cúmul de gestos, disfresses i paraules buides, grandiloqüents, sense cap interès.

Banda de cornetes i tambors any 1943

      Però en l’escola el mestre ens deia que havíem de ser meitat monjos i meitats soldats, com ma­nava José Antonio, i d’aquesta doble grapa em va ser impossible escapar si havia aconseguit eludir el paper de guerrer en aquesta vida, a causa del meu natural anarquista, en canvi no em vaig po­der lliurar de caure en l’àmbit de l’església, on vaig començar a exercir el càrrec d’acòlit. També allí hi havia uniforme: una sotana roja i un sobrepellís blanc amb ales emmidonades. Calia aprendre de memòria per a ajudar a missa unes misterioses frases en llatí que no entenia, “Introibo ad altare Dei”, i les maneres de la litúrgia que venien acreditades des del fons dels segles. Aquest món estava perfumat d’encens i il·luminat pel sagí putrefacte de les llànties votives, per la lluentor dels canelobres i dels brocats de les vesti­dures sagrades. Tenia un aire estètic, ple de morbositat i, encara que fóra rudimentària, aquesta empresa tenia totes les garanties. En canvi, en les oficines de Falange només hi havia tinters plens de mosques i carpetes d’hule sobre taules polsoses que contenien formularis, un ping-pong i un guants de boxa.

Acólits de la parroquia, any 1952

Aquell estiu vaig començar a olorar la humitat de la sagristia i vaig ser conscient de la profunditat dels seus calaixos i armaris on es guardaven copons, calzes, draps sagrats, hòsties, ornaments i algunes rases. Primer havia explorat la còmoda dels meus pares i dels meus tios travessant distints estrats de roba íntima i perfums, retrats d’avant-passats morts, joiers i escriptures. Ara una avenc més profunda s’obria davant dels meus ulls tan verges: la part de darrere dels altars, l’interior de les imatges dels sants que estaven armades amb bastons, les formes encara sense consagrar, la clau del sagrari guardada entre els corporals. En el revés de la trama d’aquell teatre de l’església es movia el sagristà Joanet com un àngel vell, molt cansat, i mossèn Agustín, que era asmàtic, tos­sia arrancant un esput espès des del diafragma. Al final de la con­gestió la tos es mesclava amb les llàgrimes i durant l’atac d’asma el sagristà callava amb el cíngol en la mà mirant al sostre i xiu­lant. En un racó de la sagristia hi havia una escopidora plena de serradura i allí anaven a parar els gargalls i les cues de cigarret del rector, amb les quals jo a voltes embolicava un canut de tabac hu­mit i socarrat amb paper de diari per a fumar-lo a mitges amb altres acòlits. La sagristia donava a un corral on una criada cantava coses de Concha Piquer i també se sentia belar a unes cabres, les veus de les quals s’afegien al cor de l’església fent contrapunt.

      Aquell estiu en què va acabar la Segona Guerra Mundial vaig començar a conèixer cadascuna de les llengües dels devots que combregaven. Les treien per a rebre la sagrada forma que el rec­tor amb la tremolor d’un incipient Parkinson depositava en elles i jo havia de posar en la sotabarba dels fidels una patena daurada perquè Déu no caiguera a terra. Hi havia unes llengües molt car­noses amb tels morats; altres eren granulades amb punta sagnants; algunes tenien una taca blanca que pujava de l’estómac brut; moltes apareixien massa banyades o extremadament seques, segons els problemes que portava cadascú damunt. Hi havia devots que obrien la boca desmesuradament i treien la llengua com óssos for­miguers; en canvi altres, amb timidesa, només mostraven la pun­teta rosada entre els llavis tremolosos. Era un codi de psicologia i per la forma de traure la llengua davant la sagrada Hòstia vaig te­nir el primer coneixement del caràcter de les persones.

      Hi havia aleshores un mètode terrible de repressió religiosa. Els veïns del poble havien d’acreditar que complien amb la parròquia al­menys una volta a l’any segons el precepte de l’Església, i per a això estaven obligats a omplir una bolleta amb el seu nom i cog­noms i depositar-la sobre el marbre del combregatori després de rebre la comunió. Els acòlits arreplegàvem aquells papers blaus o roses, els entregàvem al rector i ell els confrontava amb la llista de tots els feligresos i els anava ratllant amb una creu. Molts rojos per por passaven per l’embut; altres no es doblegaven i els seus noms apareixien en la llista amb la casella buida que era el senyal de la seua rebel·lia. Les vesprades del diumenge els veia a la taula del bar. Va haver de passar molt de temps per a descobrir la profunda raó que els assistia, però en aquells anys a mi em pareixia més excitant que ser falangista anar vestit de roig i blanc, tocar les campanes i no la corneta, beure’m el vi del rector i no desfilar, moure’m per les caixes d’aquell teatre misteriós que dividia la meua imaginació entre la gloria i el foc etern en compte de fer una parodia amb el fusell de fusta. Aquell estiu vaig començar a enterrar els morts, a acompanyar el viàtic, a obrir amb el candeler les processons de Sant Roc, Sant Xotxim i de la festa de la Vila. S’havia de ser meitat monjo o meitat soldat, però les dues coses alhora em pareixien massa.

Manuel Vicent