Expressions vilavelleres (3)

Fotografia del llibre “Roda el temps” de Joan A. Vicent.

Oferim la tercera entrega d’ expressions vilavelleres recollides per Mª Teresa Pedro, més aportacions de veïns. Unes frases que desitgem no es perden en l’oblit, i que continuen vives ja que són signes d’identitat del nostre parlar particular.

Expressions  entranyables, algunes divertides i totes elles sorprenents per la riquesa metafòrica que presenten, i de les quals hem de sentir-nos orgullosos. Formen part de la nostra major tradició: el valencià, la nostra llengua que hem heretat dels nostres pares i avantpassats,  que hem de conservar i desenvolupar.

Però abans de mostrar-vos-les volem fer un humil, però sentit reconeixement a qui amb un rampell d’inspiració ha fet aquesta recopilació.

A Mª TERESA PEDRO AGRAMUNT

Mª Teresa Pedro Agramunt, la “foli”, és un exemple de persona alegre, amb un agut sentit de l’ humor malgrat les vicissituds,  i una generositat i entrega als seus amics i amigues. Llegir els seus comentaris en  Facebook provoquen  uns somriures pel divertits i positius que són. Comentaris animosos i plens d’enginy que contrasten amb els de “malabava” que alguns vomiten per les xarxes socials. Que continue amb eixa alegria i humor, estem necessitats de les seues píndoles diàries.

És oportú reconéixer-ho perquè recentment ha passat per una intervenció quirúrgica ocular, ja que tenia un “ullet” que no la deixava viure pel dolor i pel qual no veia res i s’ho ha pres amb humor i positivament. Se l’ha deixat en un quiròfan de l’hospital, però com ella ha dit ” s’ha llevat una bona pena de damunt….. i si el tinguera a tir li pegaria un bon xut ….. Si algú pregunta per ell està de cos present al Museu d’Onda”.

Genial Mª Teresa, l’alegria i el ser positiva és la millor mostra de salut mental.

Nosaltres hem de dir que pot ser  haja perdut vista, però hem de saber que no li resta capacitat de veure, ja que els òrgans potents de la seua mirada són el cor i la ment, i amb ells veu molt més que alguns amb els ulls sans, però que quan miren,  no veuen.

Endavant Mª Teresa.

AdVV

 

“ Quasi res porta el diari” ……… (Exclamació sobre un fet que pot alarmar)

“ Si’s cuida em muic” ……………. (Reacció a un ensurt)

“ Ara venen que estan empolsant-se” ……… ( Esperant unes dones)

“ Si te veren en viso”……… (Exclamació mentre veu com s’abilla una dona)

“Ser alguna cosa ( p.e. treballadors) arrematats…….(Ser molt d’una cosa)

“ Au, ves i gitat”   ………………  (Forma d’acabar una discussió)

“ Açò va per la darrera taula” …….. ( Perdre el control d’una situació)

“ Açò va tot a orri”……………………..          “                       “

“ Açò s’embruta “ ……………. (La cosa pot acabar malament)

“ Agarreu-la que va a soles” …….. ( Exclamació de salutació amistosa)

“ Estàs fet un “acciamo” ( Ecce Homo) ……  (Estar malament o ferit)

“ Tira-li Martí” …………………………. ( És repeteix o insisteix )

“ Cull i calla”o “calla i cull” ………. (Convidar a no parlar més)

“ Arruixa que plou” …………….. (Mira per on ix este/esta que no s’entera)

“ Calleu que hi ha roba estesa”  …. ( Evitar  uns comentaris davant menors o estranys)

“Mut i a la gàbia” ……………. (Fer callar imperativament)

“ Estar com una ascla” …….. (Estar molt prim/a)

“ Faena Fuig” …………………. (Poques ganes de treballar)

“Portar cagalló per sèquia) ……….. ( Marejar a una persona)

“Me dus fregit”   ………………. ( Molt exigit o demanat)

Recopilació de Mª Teresa Pedro.

 

Les Planxadores

Fotografia Joan Antoni Vicent

He conegut a la darrera planxadora de la Vilavella, Encarnación Martínez Vicent que junt amb la seua germana menor, Maria, rebien el sobrenom de planxaores; encara que era Encarnación la que planxava, ofici heretat de sa mare. Aquestes dones molt pulcres i de tracte agradable gaudien deixant la roba impecable.

Tot va començar quan sa mare, que també es deia Encarnación, va servir en una família de València, anomenada els “senyorets” de Ranch, que passaven temporades a la Vilavella i va ser on va aprendre l’ofici. A l’any 1924 ja figurava en una guia comercial de la província de Castelló com a planxadora. Disposava de 10 o 11 planxes de ferro, que contínuament estaven calfant-se en un braser amb carbó de cook; en necessitava tantes perquè mentres treballava anaven gelant-se. Una d’elles era exclusivament per a abrillantar punys o brodats.

La feina no sols consistia en planxar, també si calia, llavaven la roba i la repassaven. Si era blanca, la passaven per blavet. A vegades si la peça ho requeria emmidonaven colls, punys, sinagües, etc.

Fotografia Joan Antoni Vicent

El ritual començava la nit abans, esquitant amb aigua la roba manualment, i després, la deixava embolicada amb un drap blanc que tenia per a aquest menester i a l’endemà, tocava preparar -amb una cassola especial- el midó; dos hores abans de mamprendre la planxa i ho aplicava on calia. Si planxant se li feia alguna arruga, la banyava amb aigua en un boliquet de roba i tornava a passar la planxa. Dedicava unes tres o quatre hores diàries a planxar. Dissabtes i festius eren els dies de descans.

De tant en tant anaven a Castelló per a comprar a la drogueria Catalana, que encara hi és, el midó i el bòrax, aquest últim servia perquè no s’enganxara la planxa a la roba.

Com al poble no tenien planxa, li portaven la roba de mudar perquè la planxara.

Entre les germanes sorgia alguna discussió a l’hora de ficar preu a la feina, Encarnación volia un import més baix que Maria considerava molt minso, però al tornar a casa mostrava la seua satisfacció al comunicar-li que, a més a més, s’havia guanyat una propina. En aquest cas, eren banyistes o gent benestant del poble.

Com anècdota, un dia li van portar una peça d’un teixit que Encarnación desconeixia, sintètic, i ho va tractar com sempre feia, però… se li va quedar enganxada al ferro. Un gran disgust per a ella!

Com he mencionat, Maria era l’encarregada de tornar la roba i cobrar. La recorde caminant pel carrer i subjectant amb la mà un penja-robes -si portava poques peces- embolicat amb un mocador de fardell de quadrets marrons, i si n’eren moltes, emprava la safata de vímet. Hi havia que veure-la amb la cara de satisfacció de la feina ben feta. Les clientes sempre han quedat contentes.

Les banyistes dels balnearis eren clientes assídues i molt apreciades perquè els donaven feina i ho pagaven bé. En aquest cas es tractava de la roba de diari: pantalons, vestits, jaquetes, etc. que portaven en la maleta.

Quan venia una celebració grossa, com les comunions, era el colp de la feina, perquè els vestits s’heretaven entre els germans o germanes i era una labor costosa aconseguir que quedaren com si foren nous.

Fotografia Joan Antoni Vicent

Un dia abans li portaven la roba, perquè no ho feia el mateix dia.
Els tipus de teixits que planxava eren molt diversos: els més habituals cotó i llana, però també hi havia percal, organdí, seda, lli i batista.

Emprava una planxa, millor dit més d’una, de ferro i no ha conegut la de vapor. Per calfar-les les col·locava en el foguer de carbó. Quan va eixir la planxa elèctrica, la seua família li’n va regalar una regulable que ella en un principi va desestimar, però va acabar gastant-la. La seua passió feia que no li desagradara planxar coses més complicades com els prisats que eren molt elaborats, primer feia plecs a la roba cap a un costat i després cap a l’altre, per a aconseguir-ho. Tant d’entusiasme ficava, que a vegades li produïa un vessament en la mà, de la força que feia.

A més a més de la roba de vestir, emmidonaven treballs de punt de ganxo i aixovars i també es feien càrrec del manteniment de la roba eclesiàstica: corporals, estoles, etc. així com les tovalles dels altars major i del Cor de Jesús.

Cap els anys 60, els preus estimatius per planxar eren, una pesseta un vestit i els pantalons cinquanta cèntims més. Amb aquestos preus no podien viure sols de la planxa, però ho complementaven amb les rendes de la terra.

Cap als 70 anys, Encarnación, va deixar de planxar i encara va tindre temps
d’esplaiar-se perquè quasi arriba als cent anys. Malauradament no li van poder fer la festa del centenari, perquè quan li faltaven tres mesos va morir, això sí, amb tot el coneixement.

Aquest relat ha sigut possible gràcies a la col·laboració de la seua neboda Amparo Martínez la perruquera.

Article elaborat per Inma Vicent Cavaller.

20 de gener de 1925, Estrena d’un banderí del Sometent

Joan Antoni Vicent Cavaller

L’any 1997, al llibre La Vilavella, Memòria Fotogràfica, es va publicar una fotografía corresponent al sometent vilaveller (plana 90). L’original pertanyia a Vicente Vicent Martínez (Vicentet de Robres), que apareix assegut a la primera filera.

La foto resultava molt curiosa, però estava mancada d’enquadrament. Fins que, recentment, l’historiador xilxer Ferran Valls, ens ha tramés, molt amablement, còpia d’un article periodístic que ens contextualitza el moment a la perfecció. Moltes gràcies, Ferran.

A la instantània podem reconèixer algunes persones de les tres primeres filades. A la inferior, d’esquerra a dreta, Vicente Vicent Martínez (Vicentet de Robres, 1919-2005) i Vicente Huesa Monlleó, sostenint un paper, presumiblement un discurs.

A la segona, mossèn Antonio Vidal, el rector d’Onda (traspassat l’any 1929), Blai Huesa Recatalà (Blai de Huesa, 1879-1952, cap local del sometent), l’alcalde, Rafael Arnau Català i mossèn Ramon Ballester Granell, assassinat l’agost de 1936. A la tercera, el dolçainer Pasqual Sanahuja Casino (Pasqual de Rovell, 1897-1981), Vicente Vicent Ballester (Vicentet de Robres pare, 1882-1962), desconegut, el mestre Enrique Ballester Gozalvo (sostenint el banderí), Sebastià Roig Casino, Sebastià Vicent Ballester (Sebastià Robres, 1894-1973); molt probablement, un caporal foraster i desconegut. De la línia superior tan sols hem pogut identificar al primer sometent de la banda esquerra, Vicent Roig Casino (1894-1973) que esdevindrà, en 1939, alcalde de la vila. La gran absent, com veurem en llegir la crònica, és la padrina i brodadora del banderí, la mestra Francisca Tena Fuster, esposa d’Enrique Ballester.

Blai de Huesa, terratinent acomodat, va bastir, als inicis del segle XX la casa modernista del carrer de Sant Vicent número 19, encara en peu. Es va casar amb Maria Rosa Monlleó Adsuara. El matrimoni va tindre quatre fills, tots varen morir ben jovenets: Blai, Serafina, Vicente i Rosita. Una autèntica tragèdia que va ser acceptada amb resignació.

La institució del Sometent va nàixer a la Catalunya medieval, conformada com a milícia local. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) es va estendre per tot arreu. Esdevingué, aviat, un dels pilars del règim, conjuntament amb la Unión Patriótica, el partit únic de la dictadura. El sometent va ser dissolt per la II República, però va ser restablert per Franco. En 1978 el Senat el va dissoldre definitivament.

Primo de Rivera va conformar el sometent com un cos armat de persones conservadores i respectables, amatents del règim i de l’ordre burgés, ensems que impregnades d’un fort component patriòtic i religiós. Pau, Justícia i Ordre. Un acte clau en la constitució d’un sometent local el constituïa la benedicció de la bandera. La premsa de l’època se’n feia ressò. El cerimonial estava sempre  tallat per un mateix patró: Benedicció del banderí, discursos -ben vibrants- del clergat, la padrina o els caporals i banquet cívic, a la casa d’un veí destacat o a un local de prestigi.

A La Vilavella es va elegir per a la benedicció una data clau, el dia del patró. L’article –anònim- que tot seguit es transcriu, publicat tot just al jorn següent, descriu, fil per randa, la inoblidable jornada.

Transcripció

(La Provincia Nueva, núm. 106, 21 de gener de 1925, plana 10)

Bendición del banderín del Somatén de Villavieja.

A las nueve de la mañana llegaron en automóvil el comandante auxiliar de somatenes don Rau [?] Salamero y el cabo del Partido don Juan Ezquerdo Zaragoza, siendo esperados en la entrada del pueblo por todo el somatén con armas y distintivos.

Seguidamente se trasladaron a casa del cabo don Blas Huesa Recatalá, donde recogieron el banderín, primorosamente confeccionado por la culta e ilustrada maestra nacional doña Francisca Tena Fuster, que ha conseguido hacer una verdadera obra de arte. El banderín es de color rojo, con el escudo de Villavieja en el centro, bordado en seda de colores y la inscripción en oro de “Somatén del distrito municipal de Villavieja”.

Desde allí se trasladaron al ayuntamiento y después de saludar al alcalde y concejales se formó la comitiva llevando en cabeza la música “Unión Musical” detrás el somatén formado con el Banderín y presidido por el señor Salamero, el cabo del partido y el cabo y subcabo del distrito, cerrando la comitiva el Ayuntamiento en corporación presidido por el alcalde don Rafael Arnau Catalá, entrando en la iglesia parroquial de la Sagrada Familia donde se entronizó la procesión de la sagrada reliquia, trasladándose a la ermita de San Sebastián.

El somatén cerraba la procesión dándole guardia de honor, llevando a su cabeza a la madrina, doña Francisca Tena Fuster, el cabo del partido y a los señores Huesa y Zaragoza cabo y subcabo del distrito.

Una vez en la ermita el párroco don Antonio Vidal bendijo solemnemente el banderín del somatén, pronunciando al final una patriótica plática, terminando con un viva España que fue calurosamente contestado por el somatén y muchísimo público, así como otro dado por el comandante auxiliar al Somatén de Villavieja, contestándose con un viva a nuestro comandante que obtuvo igual aceptación.

Seguidamente se celebró misa solemne y sermón que pronunció un señor canónigo de Segorbe, en él tuvo frases de consideración para el somatén y luego procesionalmente y en el mismo orden regresaron a la iglesia y después de acompañar al Ayuntamiento a la casa Capitular llevamos el banderín a la casa del cabo señor Huesa donde quedó depositado, siendo obsequiados por el dueño de la casa con un espléndido lunch.

Después fueron obsequiados los invitados por el somatén con un abundante y bien servido banquete en el Hotel Galofre, banquete que presidió la madrina, el comandante, el cabo del partido y el teniente alcalde don Enrique Ballester Gozalbo, llegando al final de la comida las autoridades y clero que fueron obsequiadísimos con habanos y champagne por el somatén. Al final les dirigió la palabra el señor Salamero felicitándoles por el éxito de la fiesta, dándoles gracias a la madrina y autoridades por haber realzado el acto con su presencia.

Les exhortó a que continuaran colaborando en pro del engrandecimiento del somatén, y que había bendecido ese día la iglesia, les guíe también por el camino del derecho, la justicia y de la moralidad, no empleando las armas que tenía en su poder más que en defensa de las buenas causas, como son el orden social, cumplimiento y respeto a las leyes, defensa de la religión de sus mayores y protección de la mujer y nunca en beneficio de sus intereses particulares ni para satisfacer venganzas personales y muchísimo menos venganzas políticas.

Recalcó que el somatén no debe ni puede ser político, ni en él se puede hacer política alguna, respetándose las ideas de cada uno, ni jamás molestarle por ellas, porque el somatén debe ser con respecto a la política como un oasis en el desierto, punto de descanso y refresco de las enconadas luchas políticas, que por desgracia son patrimonio de todos los pueblos de España, les aseguró que nunca sus jefes les pedirían esto a favor de persona determinada ni les harían indicación alguna en este sentido, pues dentro del somatén cada uno podía tener un ideal político, y deliberadamente emitir el sufragio con arreglo a sus convicciones.

Terminó vitoreando a España, a Villavieja y el Somatén Nacional, siendo largo rato aplaudido y vitoreado por los allí presentes, distinguiéndose en las felicitaciones el clero. Le contestó el teniente de alcalde don Enrique Ballester, quien glosó los párrafos del anterior discurso, elogiando y ensalzando grandemente al Somatén y diciéndose a él como admirador, si bien por impedimento judicial podía ser somatén activo, terminó con los mismos vivas que los dados por el señor Salamero, siempre aplaudidísimo y por aclamación se acordó admitirlo en el Somatén como somatén sin armas.

Después fueron acompañados los invitados, dando una vuelta por el pueblo, viendo la fuente romana, algunos balnearios, la cantera del puerto de Burriana, recibiendo por la tarde el señor Salamero numerosas comisiones de somatenistas de los pueblos de las cercanías, que fueron a saludarle.

A las seis de la tarde regresó el señor Salamero a Castellón con el automóvil del cabo del partido don Juan Ezquerdo, siendo despedido por todo el somatén y numeroso público a las afueras del pueblo.

 

 

 

 

POTATGE DE VERDURES AMB MILL

Avui la dona dels núvols ens ha preparat tot mirant els fons de verdures del refrigerador un…

POTATGE DE VERDURES

200 g.de safanòries
1 nap
1 porro trossejat
1 dent d’all
sal marina sense refinar
Cúrcuma ratllada
Pebre negre ratllat
1 litre d’agua
200 g de mill

Hem trossejat les verdures.

En un perol hem posat oli verge d’oliva premsat en fred i hem afegit el porro, l’all i les safanòries. Sofregit sempre a baixa temperatura durant uns 10′.
Després hem afegit l’aigua amb el nap, el mill i la cúrcuma ecològica; 15′ a foc mitjà.
A la fi pots afegir espinacs o bleda (nosaltres no ho hem fet) i fer un darrer bull.

Sí, al costat de la nostra Le Creuset hi ha un perolet amb xocolata fosa.
M’he preparat una crep amb nous, gelat de vaïnilla i xocolata.

M’he xuclat els dits!

Ha, ha, ha no us he fet fotografia. A l’altra.

Bon apetit.

(Tots els ingredients provenen de l’agricultura ecològica).

Exposicions i actes culturals de les festes patronals Sant Sebastià 2016

Les nostres festes patronals de Sant Sebastià enguany venen atapeïdes d’actes culturals. Una sèrie d’esdeveniments que reflexen el tarannà d’alguns veïns empenyats en desenvolupar accions que dinamitzen la vida social del poble al voltant dels progrés i la cultura. Tot no ha de ser bous i vaques, dit açò sense ánim de polemitzar.

Del programa d’activitats, l’ajuntament ja ha donat compte en el seu programa al voltant de la celebració de la nostra Festa Major: exposició del concurs de fotografia,  de pintura de les artistes locals Helga Caballer i Roser Mechò,  de bonsais, de ceràmica, presentació de la novel.la ” Visión estrábica” de Leonor Pla i Pilar Saborit, i una xerrada sobre el repic de campanes a càrrec de Juanma Gavara.

Nosaltres ara donem  resò de les exposicions de les que són organitzadors i autors dos dels nostres editors del blog, Juan Escrig i Joan A. Vicent, els dos fotògrafs de referència.

Juan Escrig inaugura dues exposicions de fotografia el divendres 15 a les 19 h. en la Sala d’Exposicions de la Fundació Caixa Castelló. La primera LLEGAT D’UN FOTÒGRAF , una mostra de l’obra del seu oncle Enrique Escrig, i la segona FESTA DE SANT SEBASTIÀ, fotografies fetes al llarg dels últims anys sobre la nostra festa patronal en les quals ens manifesta la sensibilitat i el seu mestratge en el tractament d’imatges.

Joan Antoni Vicent presenta el dissabte 16 a les 12’30 en la Sala d’Exposicions de la Caixa Rural, la seua segona mostra de fotografies sobre el món de la música al nostre poble. Després de la recent exposició sobre els “100 anys de música a la Vilavella”, ara presenta “VILAVELLA TOCA LA MÚSICA”,  un homenatge als músics actuals. Si l’anterior presentava imatges del passat de la nostra Banda de Música, la d’ara mostra el present a través del músics actuals fotografiats en llocs emblemàtics del nostre poble. Una continuació del merescut homenatge als nostres músics i a l’Agrupació Artística Musical Sant Cecília.  Joan Antoni ha deixat per a la posteritat una sèrie de belles imatges,  que com ell diu ” el temps les farà millor”.

 

Davant aquest oferta cultural des de l’AdVV volem felicitar als organitzadors i artites pel treball fet i als veïns que PASSEN, VEGEN I GAUIDISQUEN

AdVV

Viatge als campaments de refugiats sahrauís

Del 6 al 14 de desembre, cinc persones de la Vilavella viatjàrem als campaments de refugiats sahrauís en una visita d’acció humanitària. Mª Dolores, Aitana, Carla, Minatu i Joan, enfilaren una aventura carregats de il·lusió, a més de roba, queviures, menjar, medicaments i donatius econòmics donats per veïnes del poble, per tal retrobar-nos amb persones estimades  i conegudes que malviuen en unes condicions vitals dures per la seua condició de refugiats, en la Hamada argelina, un indret del desert saharià dur i inhòspit. Viuen així des de fa 40 anys, quan l’any 1975  varen ser abandonats per Espanya (era considerada la 54 província espanyola) i invadit el seu territori pel Marroc.

Alguns de nosaltres, cas de Mª Dolores i Joan, ja hem estat diverses vegades des de l’any 2005, en el cas d’Aitana i Carla era el seu primer viatge, i Minatu era un viatge de visita a sa casa, ja que durant l’any escolar viu amb nosaltres.

Ara és la millor època per tal de  viatjar al desert del Sàhara perquè les temperatures ho permeten, pensant que a l’estiu pateixen una calor entre 50 i 55º, insuportable per a nosaltres.

La foscor de la nit, quan arribarem als campaments amb els camions que ens traslladaren des de l’aeroport de Tindouf, no ens deixa veure l’extensió de la planícia desèrtica on estan situats, ni les cases de fang, ni haimes on habiten els sahrauís, però sí ens permet admirar la immensitat de la cúpula celest, quedant embadalits pels milers d’estels i constel·lacions que brillen per sobre dels nostres caps; un espectacle que sols es pot gaudir al desert.

Les primeres emocions es viuen amb les abraçades de la trobada amb els amics i familiars que ens estan esperant en la haima i l’entrega dels primers regals i joguets als xiquets, una alegria compartida que ens omple de goig i dóna el primer sentit al nostre viatge.

És al matí quan ix el sol, i després de sentir el cant del muetzí  que convoca els  fidels a la primera oració, quan s’observa allò que és un campament de refugiats sahrauís; humils i precaris habitacles construïts amb maons de fang, que les recents pluges ha dissolt com un  terròs de sucre en una tasseta de café, amb les haimes o tendes de lona que  fan de saló, disseminades al llarg d’una ampla extensió territorial, complementades per corralets de cabres tancats amb  llandes i mallada rovellada.

Davant ens queden per viure vuit dies d’intensa convivència amb la família que ens acull, la de Minatu, i les seues amistats. Jugar amb els xiquets, preparar lentament els menjars, el sempre present ritual dels tres tes, els cants i balls sahrauís nocturns, els dibuixos de “henna” en les mans d’Aitana, Carla i Minatu, les compres en les rudimentàries tendetes, la pujada a un monticle des d’ on observem tota la “wilaya” , unitat d’extensió habitada, i les seues “daires”  o zones administratives en què es divideix.

Impressiona l’experiència dels trajectes a través del  desert, immens, pla i estèril,  amb un desmarxat Land Rover. El desert copsa per la  immensitat que es presenta a la vista, la terra plana i groga i el cel intensament blau amb la línea rectilínia divisòria de l’horitzó. Res més configura el seu paisatge.

Un d’aquest viatges el fem al campament d’Smara perquè Carla i  Nana, la xiqueta, ara ja tota una adolescent, que va viure a sa casa durant quatre estius, es retroben. La trobada és de les que no s’obliden per la seua emotivitat que omple els ulls de llàgrimes i queden reflectides en les precioses fotografies que la immortalitzen.

Continuen les excursions, a les dunes,  als edificis hospitalaris, a les escoles,  al centre social “Olof Palme” finançat per l’ajuda de Suècia, i al centre on viuen les víctimes causades per les mines “antipersona” que el Marroc ha sembrat al llarg de 3.000 km d’un mur de muntanyes d’arena per a impedir l’avenç del Frente Polisario, organització política i militar dels sahrauís, i que marca una divisió entre la zona ocupada pel Marroc i la que controlen  els sahrauís.

De les converses entre els membres de l’expedició i els sahrauís, molts d’ells parlen en un perfecte castellà, la seu segona llengua pel seu recent passat espanyol i perquè estudien o viuen a Espanya, destaquen les de contingut  polític, que expressen tant  l’amargor per l’abandonament del govern espanyol, com l’ esperança que la Justícia Internacional, que una i altra vegada els dona la raó, al final resoldrà que tornen al seu territori i puguen construir els seu anhelat país.

Al finalitzar el viatge i una vegada retornats a casa, ens venen a la memòria les experiències i sensacions viscudes que seran inoblidables per a tots nosaltres. Uns records que volem compartir mostrant algunes de les fotografies allí fetes i que reafirmen el ferm propòsit de tornar a reviure -les.

Nosaltres els hem dit, fins aviat, tornarem.

Mª Dolores, Joan, Aitana, Carla i Minatu.

 

                                           CLIQUEU  PER A VEURE L’ALBUM DE FOTOGRAFIES

Construir la vida enmig de la melangia

Ridiculitzar, menysprear l’altre, rebutjar-lo o insultar-lo en privat o públicament, en una conversa quan tots ho fan…

Com de difícil és no caure en aquest parany, en aquest estat que ens fa estúpids a tots i ens transforma en salvatges i irracionals!

L’ésser humà desconeix que camina perdut, ignora la seua feblesa i així fem funcionar un món que, agònicament, desfem…

Hi ha qui perdona la vida a un altre.
Hi ha qui menysprea.
Hi ha qui es creu savi, contra tot pronòstic, contra tots els altres.
Hi ha qui assassina la llengua que la mare li ensenyà, la prostitueix.
Hi ha qui contra tot es rebel·la i genera violència de la por tan íntima en què viu.

Els humans caminem trists, desencaixats, perdut el rumb i sembla impossible cap solució. Sóc realista.

Ho veig a Madaya, al fb, a la premsa, en el tracte entre persones (veïns, estrangers, refugiats), en el tracte d’uns éssers vius envers els altres, en aquesta política de sainet pobre, note el bategar ofuscat, una terrible violència submergida, la marginació de l’elegància, l’oblit en la mirada neta, l’amor ignorat.

Vine tu, pren entre les teues mans el foc humit que en mi s’agita, que tremola en dubtes, que quasi s’apaga…

Parla’m de la vida, respira-la amb mi.