BÈSTIES

L’ésser humà, a grans trets, no ha superat cap de les proves per demostrar que es mereix un lloc en aquest ecosistema de la Vida.

Contínuament decep la seua insolidaritat, mesquinesa, menfotisme, incultura, l’agressivitat i menyspreu per la vida d’altres animals, la capacitat per embolicar-se en grapats de merda i egoisme. I així ens va: convertits, nodrits i engreixats com unes bèsties, animals acèfals, animals amb sentiments i emocions segrestades.

La desinformació i ignorància mantinguda pels mass media i pels centres de poder polítics i religiosos és lamentable: customisme de pa i calbot. Amén.

Obriu els ulls, desintoxiqueu-vos. La lluita serà àrdua, no violenta, sense perdre en cap moment l’esperança.

<p><a href=”https://vimeo.com/300753146″>Hope Technology: Elements</a> from <a href=”https://vimeo.com/hopetech”>hopetech</a&gt; on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a&gt;.</p>

Mare meua la pastera ! Una falla villavellera de l’any 1944

Aquest escrit, revisat i corregit de nou, va ser publicat al BIM de la Vilavella.
Encara que semble estrany per a les noves generacions, fa 73 anys, concretament el 18 de març de 1944 es va plantar al nostre poble la primera falla, i onze anys després, en 1955 n’instal·laren una segona a la creu, prop del pou del carrer de santa Bàrbara, però aquesta no va tindre tanta nomenada. El mateix va ocórrer amb la tercera i última.

El tema principal i motiu d’inspiració, va ser una broma que unes xicotes gastaren a un venedor ambulant que acudia tots els dilluns al poble, per vendre pasteres per amassar el pa. L’home vestia un guardapols, jaqueta i una bufanda i amb aquesta indumentària quedà reflectit a la falla, acompanyat per una gran pastera que fou l’objecte de la burla.

Fotografia d’Enrique Escrig

La colla d’amigues que tenien en el pobre home un passatemps assegurat, anaren a la seua recerca i en trobar-lo demanaren el preu de la mercaderia, marejant-lo de mala manera, i per seguir el divertiment li digueren que volien una pastera més gran per regalar-li-la a una amiga que es casava. L’home es va quedar un poc recelós, desconfiant de l’encàrrec i a fi de cerciorar-se preguntà a una veïna si les joves eren de fiar, cosa que ella ho va afirmar sense cap dubte, contestant-li: “No es preocupe que són de confiança”.

Passaren alguns dilluns i el mercader no portava l’encomanda, cosa que causava gran bullanga entre el grup. Fins que va arribar la pastera, ben pomposa. I igual que altres vegades li preguntaren amb un to burlaner: ”tio Pasteretes -eixe era el renom que li havien tret- mos ha portat la pastera que li havíem encarregat?” Quan es la va ensenyar van fugir esvalotades i es van amagar perquè els van advertir que el polisero les buscava per tancar-les.

Prompte la notícia es va escampar pel poble i el fotògraf, Enrique Escrig, amb gran sentit de l’humor, en va traure profit i així ho va deixar palés a la falla amb el seu enginy. Vicent del Mut que estava aleshores estudiant Medicina a Madrid, va realitzar les glosses en un valencià poc ortodox i Rafael el Pintor va pintar els rètols. Els ninots, de mida natural, anaven vestits gràcies a la col·laboració d’Amèlia, germana d’Enrique. Les caretes eren de les que s’empraven a carnestoltes. Cinc ninots, quatre hòmens i una dóna formaven l’escenari humorístic.

La frontera de l’església amb el seu campanar constituïen el teló de fons de la falla, amb un lema que deia: “El dilluns mercat”. El personatge principal era el tio Pasteretes amb cara de sorpresa, la boca oberta i un cigarret que es despenjava del llavi. Amb la mà dreta subjectava una descomunal navalla i a l’esquerra duia una escaleta de pastar. No podia faltar-hi un llapis a la butxaca superior esquerra per agafar les encomandes. Al pit portava un cartell “¿Saben vostés qui ancomanat una PASTERETA?” Darrere, una jove, vestida a la moda, amb una cistella per anar al mercat i la inscripció “Mare meua la pastera, estic tota marechá, si ixe home mataulla en pega una navachá”!

Per completar la falla, el tema secundari exposava la competència entre un salser que s’havia establert a Moncofa i acudia al mercat a vendre sardines als clients i també els tenders del poble i altre venedor. Tots dos tenien al seu lloc una bóta de sardines, aliment bàsic en aquella època de postguerra. Un cartell, situat al frontal de la plataforma resava: “El dilluns en Vilavella, / es una divertició, / les dones roden la bota, / com si chuaren a bou redó”. I altre: “Agarreu la canastilla / y allarguevos al mercat/ Qu’alli vos daran sardina/ pa tota una eternitat.” Al fons un ninot esquifit, amb una sardina a la boca, s’havia quedat groguissó de tant de menjar el simpàtic peix, tota la seua dieta: “De menjar tanta sardina / me quedat estret de pit”. La veritat és que el preu de la sardina de bóta, gràcies al salser, havia caigut en picat, així ho manifestava altre cartell: “Si deu com esta costaren una pesseta…[il·legible]”. El dibuix d’una gran sardina envoltava el frontis, els laterals estaven ocupats per altres motius que no són visibles en la foto.

Com era d’esperar la falla causà gran rebombori al poble, desitjós d’esdeveniments i es va quedar per a la posteritat la frase: Mare meua la pastera!

La falla la posaren al carrer de la festa, a la placeta de Robres, l’únic lloc amb un poc d’amplària, però la vespra de la festa va caure malalta la tia Andrea (Andrea Viñerta Mechó) que just vivia d’esquena a la falla i es va morir de sobte. La tia Andrea havia estat una de les animadores, a sa casa s’havien elaborat els bunyols i el xocolate per a la celebració, així que per respecte a la difunta, traslladaren el monument, de soca-rel, sota el cantó del campanar. Poc abans de les 12 de la nit Pascual de Rovell amb la seua dolçaina i acompanyat pel seu tabaleter, posava la música. Després de cremar-la, menjaren el xocolate i s’acabà la festa.

Article elaborat per Imma Vicent.

La font de llavar.

“El llavador públic estava al costat de la Glorieta i allí les dones del poble, alineades davant de la pedra, rentaven la bugada familiar.  Amb el sabó de sosa lluitaven contra la suor dels calçons, pantalons i camises dels llauradors”

Manuel Vicent  (del llibre Contra Paradís, 1993)

En aquest blog ens fem ressò dels canvis urbanístics de llocs i carrers que la memòria fotogràfica ho permet, així com  formes de viure i activitats molt presents  en la vida quotidiana del nostre poble i ara desaparegudes.

Ara presentem un indret profusament emprat per les nostres mares i avantpassades, el llavador. Un espai que  formava part de la nostra vida diària doncs, allà, durant molt de temps, es netejava la roba de tot el veïnat.

Llavador any 1.921. Del llibre ” Memòria fotogràfica de la Vilavella “.

Amb l’arribada de l’aigua potable a les cases i tot just després la llavadora, ha esdevingut un recurs poc utilitzat, però ara és una joia etnogràfica, una estança d’indubtable valor patrimonial encertadament incorporada a l’edifici del Museu de la Vilavella.

Actualment ens és difícil imaginar com es feia la bugada, una feixuga tasca que la tradició encomanava a les dones. Portar la roba amb tines, poals, safates i gibrells a la font, hores de dura brega, fregant, ensabonant,  rentant, eixugant, i amb la càrrega humida, tornar-la a casa per estendre-la. Ara les comoditats i facilitats per a llavar la roba que ha aportat la llavadora, on la feina consisteix en introduir la roba, posar el sabó i el suavitzant, seleccionar un programa i després estendre-la, ha deixat obsolet com a ús diari  el llavador públic i poc utilitzat el safareig domèstic.

Font de llavar, 1985                (Foto JA Vicent)

Veiem  el llavador tal com és des de fa cent anys, una instal·lació necessària per a la higiene i neteja de la roba, de construcció senzilla, harmoniosa, que no ha canviat durant aquest temps.Guarda silenciosament tot un munt d’històries, contalles, xafarderies, preocupacions, comentaris i novetats ocorregudes al poble que allà han compartit les protagonistes de la dura tasca de rentar la roba, les dones.

Dones llavant, anys 50. Arxiu de J. Escrig.

El llavador no sols era el lloc on fer la bugada, era també l’espai privatiu de les dones on cap home entrava. La gent jove se n’adonarà de la diferent divisió en la utilització dels espais segons sexe, les dones al llavador (treball no reconegut), els homes al casino (oci). Qüestions de l’educació tradicional, si més no en camí de superació, al menys teòricament, ja que la cultura va canviant i va superant-se l’actitud de creure que els treballs domèstics, com la neteja de la roba,  és cosa de dones. La tradició patriarcal divideix el treball en funció del gènere i a les dones atorga el treball domèstic, ni reconegut ni remunerat.

Però fem un poc d’història. Abans de la  construcció del llavador les dones netejaven la roba agenollades en sèquies, rierols, rius  o fonts. La Vilavella creix al voltant de fonts, la Freda i la  Calda; en les seues aigües  rentaven la roba les  nostres avantpassades. Segons el cronista de la vila, Joan A. Vicent Cavaller, la primera menció al llavador data de 1583; les dones de Nules pujaven a la font Calda “a llavar i ensabonar”. El llavador està situat on després s’ instal·larien els banys de Cervelló. Les dones llavaven sobre pedres mòbils, instal·lades a una sequiola sobrera de la font Calda. En 1788 ja se’n parla d’un edifici, i s’indica, també, que les dones de Nules pujaven a llavar-hi (Nules no tenia, pròpiament un llavador). En 1842, en inaugurar-se els banys de Cervelló, el llavador es desplaça de lloc, ocupant un espai quasi coincidint amb l’actual, i  costejat pel comte de Cervelló. En 1898 el municipi el va cobrir amb teula catalana. En 1924, essent alcalde Rafael Arnau, es va rebaixar el paviment perquè les dones pogueren llavar dempeus, ja que fins aleshores ho feien agenollades, quedant el llavador tal com és avui. Actualment cobert per una sala del museu, però fins fa poc la coberta era de xapa suportada per estructures metàl·liques.

Font de llavar, 2.015              (Foto..JA Vicent )

El nostre llavador abasta  25 metres de llargària. En cada un  dels dos costats  es construïren pedres inclinades que aboquen a unes canaletes que arrepleguen l’aigua ensabonada, impedint així que vesse en l’aigua clara. Està dividit en dues parts: la primera, d’on brolla l’aigua provinent de la font calda per a netejar la roba més polida, és denominada “la font de dalt”, i la segona per a netejar la roba més bruta, coneguda com “la font de baix”.

Font de Llavar, 2015.                                                           (Foto..JA Vicent )

Com dèiem, actualment està bastant en desús, s’ empra esporàdicament per netejar grans bugades, com mantes, catifes, etc., o per persones que ho fan de bon grat perquè agafa molt bé el sabó.

Però el seu valor ara és patrimonial, arquitectònic i etnogràfic, i com a tal una peça més del Museu de la Vilavella,  que inclús es pot contemplar des de l’interior d’ una de les sales. Una joia del qual hem de sentir-nos-en orgullosos.

 

Vocabulari valencià al voltant de llavar la roba:

Aclarir – aixeta – bugada ( fer la bugada) – banyar – eixugar – ensabonar – escórrer – estendre – cossi – fregar – gibrell – llavar – lleixiu – remullar – rentar – raspall – safa – safareig – tina .

 

Expressions vilavelleres:

Molta roba i poc sabó:  Pocs mitjans per fer una feina.

Els draps bruts es renten a casa: Les diferències familiars es tracten en privat.

Hi ha roba estesa: Evitar dir certes coses per la presència de gent inoportuna (menors).

Igual dóna sabó que fil negre, tot és per a la roba: Dóna igual una cosa que altra, el final és el mateix.

En febrer, es va gelar sa mare en el llavaner.

 

Cobleta del versador de la Vilavella Batiste el Marraixo, dictada durant la Primera Guerra Mondial, ( recollida per Joan A. Vicent Cavaller) :

“Els hòmens estan en França / passant a  mitja ració; / les dones en Vilavella / deprenen a fer sabó”.

Joan Badenes

 

 

Les passejadores

Passejadores a la Font Calda de la V. Targeta postal, 1928 (Museu de la Vilavella)

Abans les famílies eren molt nombroses i els bebés venien seguits, per això a una casa hi trobaves un fum de nens que cabien en una cistella i, per alleugerir a la mare de l’obligació d’estar pendent de la mainada, el més menut el deixava a càrrec d’una xiqueta i així podia endreçar la casa; doncs eren moltes i pesades les faenes diàries. Així es despreocupava per unes hores.

Ser passejadora era una ocupació que hui en dia consideraríem explotació infantil i un excés de responsabilitat. És inexplicable que confiaren en unes xiquetes que encara estaven per a ser vigilades i no obstant això, ja tenien cura d’un xiquet de bolquers. Qui pot imaginar-se ara que una xiqueta no vaja a escola i a més cuide un nadó tota sola?

Els bebés a principis del segle passat anaven molt embotits de roba. El color era sense dubte el blanc i per suposat, les peces s’heretaven dels germans, per això moltes coses, com pitets i jerseis, estaven esgrogueïdes pels vòmits de les criatures. Els nadons portaven una faixeta o bé els embenaven la panxa mentre no els caiguera el melic, i a sobre, portaven bolquers. El fet de vestir-los amb faldons els salvava de més d’una caiguda, doncs les passejadores els podien atrapar per la roba, encara que algun nen no es va estalviar de rebre un colp.

Era quotidià i ben vist, veure xiquetes de set o huit anys que ja es feien càrrec d’un nen petit, encara que també se’n veien de més grans, fins als 12 o màxim 13 anys, perquè a partir dels 14 ja començaven a treballar. Exemptes d’obligacions escolars passejaven els tendres infants amunt i avall, però les més majors, de vegades ficaven més atenció en observar els xics que a interessar-se pels seus lactants. La majoria tenien seny i ja estaven acostumades de casa a controlar els seus germans més xicotets.

El fet de ser passejadores no significava que renunciaren als jocs propis de la infantesa: quedaven en una plaça a jugar a la corda, boletes, sambori o altres jocs, junt amb altres xiquetes que també acudien amb els nens. En eixos casos, moltes vegades, el bebé el deixaven a la vorera. No cal dir que els bebés portaven els “verderols”, mocs, penjant.

De matí acudien on vivia el nen i si estava dormint esperaven, quan es despertava se l’emportaven a passejar pel poble, portant-lo en braços, doncs els cotxets només se’ls podien permetre les famílies riques. Més o menys, cada tres hores el tornaven a sa mare perquè li donara de mamar i li canviara els bolquers. No els era gens fàcil saber quina hora era, perquè el rellotge del campanar estava en números romans i a no ser que prestaren atenció quan tocava les hores, o bé preguntaren a alguna persona que passara pel carrer, ho ignoraven.

La finalitat de passejar el nadó no era perquè gaudira de l’aire lliure, més bé responia a una forma, per dir-ho ràpid, de llevar-se’l de damunt i així es podien dedicar plenament, les mares, a fer cordell per a les espardenyes d’espart (en el cas de la Vilavella), o altres feines de la casa, a més d’atendre els altres fills.

El pagament de les passejadores era minso: un quinzet a la setmana, i a més, incloïa un berenar compost d’alguns d’aquests ingredients: pa amb sal i oli, pa untat amb tàrbena, o codonyat i en el millor dels casos pa i xocolata. Les més afortunades rebien un regalet per Nadal, tot depenia de la simpatia de la casa cap a la passejadora, la disponibilitat de doblers i quan desperta estava la xiqueta. També rebien unes mandarines per a anar matant el tedi. Per això ve el dit: “Fas olor a passejadora”.

Amparo Ferrandis Barruguer, la meua veïna de la Vilavella, em relata que quan tenia nou anys la van traure de l’escola per a fer de passejadora i les persones majors li preguntaven:

-Amparito, què no vas a escola?

Ella responia: -Passege. Això volia dir que s’ocupava d’una nena.

Encara que era molt prima, portava en braços una xiqueta de mesos que no deixava mai a terra. Abans que nasquera el bebé ja estava en la casa per vigilar un germanet. Estem parlant de l’any 1952. Amparo feia cap a la plaça a trobar-se amb altres passejadores, que més o menys tenien la seua edat, però ella era molt responsable i com tenia un cert temor que li llevaren la criatura o li poguera passar alguna cosa, no la soltava per res del món.

Certament l’absentisme escolar era bastant freqüent en la dècada dels anys 50, però cap a 1960 ja va començar a normalitzar-se, entre altres coses pel creixement i la modernització de l’economia que va incrementar la renda familiar, per eixe motiu, les xiquetes acudien més sovint a l’escola i van deixar de ser passejadores.

Article d’Imma Vicent

El llibre dels músics

Presentació: diumenge 24 a les 12:30h

Lloc: Casa de la Cultura “Manuel Vicent”

El present llibre és el resultat lògic de la bona acollida que van tindre les exposicions fotogràfiques  “La Vilavella 100 anys de música” i “Vilavella toca la música”,  fetes ambdós a cavall de la fi de l’any 2015 entre les festes de Nadal i Sant Sebastià. És com retrobar-vos amb les fotos, però esta vegada recollides en un llibre i així tenir-les per sempre a casa vostra.

    Tot va començar a mitjans de l’any 2015 quan Joaquín Ferrandis, com a president de la Agrupació Musical Artística Santa Cecília, em va proposar preparar una exposició  fotogràfica que testimoniara el darrers 100 anys de la Banda a la Vilavella. L’arxiu fotogràfic tenia diverses fons : el propi de la Agrupació,  d’Enrique i Juan Escrig, el d’Anna Portalés i el meu propi, així com fotografies soltes de particulars. Tot aquest material el vàrem classificar, escanejar, netejar, datar i reenquadrar amb formats equivalents tant en la forma com també en el pas d’algunes a blanc i negre per així crear una uniformitat en la seua presentació com: Un homenatge a tots el músics, homes i dones, que al llarg dels darrers 100 anys han tocat en la Agrupació Musical Artística “Santa Cecília” del nostre poble.

    En paral·lel a este treball de taula i ordinador, i aprofitant el coneixement i influència que té Joaquín amb el col·lectiu de músics i familiars, jo personalment no volia deixar passar l’oportunitat de fotografiar a cada músic de manera individual. Quan sona la música al poble en processons, cercaviles o a l‘escenari sempre és acollida com senyal de festa, com una unitat musical; però l’uniforme, la partitura o el propi instrument fan “invisible” al músic. Es per això que he volgut retratar-los fora del seu entorn musical i per això que millor que situar-los en llocs coneguts del nostre poble: el castell, l’ermita, font de llavar, font de beure, museus, plaça, balneari, etc…   com si el treball fotogràfic “Vilavella toca música” fóra un homenatge del poble als músics i també dels músics al poble.

    Haig de testimoniar que tant les exposicions com el mateix llibre no hagués pogut ser possible, de no contar amb l’entusiasme, passió i dedicació de Joaquín Ferrandis, que ha sigut el pal de paller d’aquets projectes i durant tot este temps. I també el meu agraïment molt especial a tot el col·lectiu de músics per la seua col·laboració, que han fet d’este treball fotogràfic una experiència personal inoblidable.

                                                                                Joan Antoni Vicent  

Nota: se rifaran tres llibres entre els assistents a l’acte

 

Tots Sants i Dia del Difunts o Halloween ?

Rescabalem de l’any anterior l’article que vàrem escriure amb el motiu de la celebració de Halloween, una festa aliena que va introduint-se en la nostra manera de ser. Des de l’associació respectem la llibertat d’elecció de cadascú en participar i col·laborar en aquesta festa que ens ve servida a través de les pel·licules nord-americanes (potser al jovent sempre li agrada la marxa), però demanem que es valoren les argumentacions que van més en la línia que no sempre qualsevol introducció és progressista quan tenim la nostra idiosincràsia i manera de celebrar-ho. No hi ha cap necessitat de recolzar manifestacions culturals estrafolàries quan les pròpies estan endormiscades o oblidades.

Cal reflexionar seriosament i no emprar argumentacions puerils, partidistes o mercantilistes que, a la llarga, moren envoltades d’estupidesa i ens retraten.

És responsabilitat del governants que ens representen pensar i projectar amb deteniment activitats culturals; aquestes, un cop considerades i estudiades  haurien de reforçar la nostra manera de ser poble, amb una identitat que, malauradament i per molts anys ens ha estat segrestada per ideologies recalcitrants amb olor a naftalina.

Ja està bé home, que hem restat ben farts!

En la cultura d’un poble sempre hi ha hagut influències i transferències d’altres cultures veïnes o pròximes. En pocs casos s’ha mantingut tancada, hermètica a influències alienes,  les quals en assimilar-les han acabat essent acceptades com a pròpies. Aquestes influències, transformant-se,  han contribuït al bagatge cultural d’un poble en una època concreta i açò no és estrany, al contrari, és una constant en el seu esdevenir.

No ha sigut el cas dels processos d’aculturació violenta, quan un poble al ser conquistat per un altre més poderós, era colonitzat i se l’imposava, mitjançant el domini polític i militar, altra llengua, altra cultura o una nova religió, assimilant-lo per la força com una part més de l’imperi.

Respecte a la nostra societat actual i la cultura que la determina, les influències més paradigmàtiques són d’origen nord-americà, al menys des d’els últims 80 anys, època del seu domini sobre el món occidental.

Disfresses “Gore” en Halloween

Aquest domini és econòmic, científic, tecnològic, i per suposat, també cultural. Les seues influències culturals venen determinades per  l’immens poder de la seua indústria cinematogràfica, dels seus productes culturals que consumim voraçment. És un poder “tou”, molt eficaç ja que el cinema i la televisió tenen un efecte persuasiu i modelador,  i així l’estil de vida americà que difonen, penetra en els costums i celebracions de la resta de nacions i configura la seua cultura.

Cementeri de la Vilavella.

La darrera incorporació festiva procedent del Estats Units es la festa del “Halloween”. Són els adolescents i el jovent qui s’han fet propagadors d’aquesta festa, que amb disfresses de morts, zombis i estil “gore”, va impossant-se a la nostra forma tradicional de viure la festa de Tots Sants i el dia dels Difunts. Una nova manera, lúdica i mercantilista, de viure aquesta festa que progressivament va imposant-se pel poder de  la industria de l’oci i moltes vegades amb l’ajuda institucional, contradient eixa “sensibilitat” que diu mantindre per les tradicions.

La Festa de Tots Sants i el dia dels Difunts és una festa mil·lenària en record dels nostres avantpassats, una  festa que  ja es celebra des de temps immemorials a la “nostra manera”. Visitem el cementeri amb els nostres difunts familiars, amics i veïns, els recordem, s’ornamenten las tombes i làpides amb flors, els dediquem unes pregàries etc.  També la gastronomia tradicional aporta  a la celebració d’aquest dia els afamats panellets de Tots Sants,  les castanyes, etc. Tradicionalment es feien celebracions festives amb bruixes, esperits, fantasmes i ànimes en pena. Era i és la nostra forma de viure aquesta festivitat.

I que ara vinguen i li diguen Halloween¡¡.

És una manifestació més de com ignorem i desvalorem la forma d’entendre i viure les nostres festes.

El “Halloween”,  d’origen irlandès però que ens arriba a través del cinema nord-americà,  és un exemple més de festes i costums que es van inserint en la nostra cultura i van substituint les nostres pròpies formes de celebració.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS

 

                                         CEMENTERI DE LA VILAVELLA

Fotografies de Joan A. Vicent

 

Mirades a Festa la Vila 2015

Festa la Vila 2015 és ja història. Arrere han quedat  deu dies festius intensos dels que  cal destacar l’alta participació del la gent, aspectes novedosos com repartir els balls entre la Pedrera i la Plaça  de la Estrella, el protagonisme que han tingut els bars i comerços del poble en la  explotació del mesó i del subministrament del menjar amb l’objectiu de ajudar a l’economia local, així com les recaptacions econòmiques per a ONGs locals i l’ actuació de cantants i músics del poble, i tot s’ha viscut sense “ l’omnipresència protocol·lària” de la reina de les festes, un anacronisme sobrant i que ningú ha notat en falta.

Especialment concorregudes han sigut els balls i  actuacions de les orquestres, essent la nit de les disfresses la de més assistència, així com els sopars col·lectius i el dia de la paella,  un indicador que, balls i menjars,  són dels actes festius programats que més participació susciten, segurament perquè no presenten cap desacord. Per a recordar-les, presentem una  selecció de fotografies de Juan Escrig de la nit de les disfresses, un nit memorable.

Però una vegada ha passat el fervor festívol cal fer unes reflexions sobre alguns aspectes que cal corregir per a que tots els veïns les puguem viure sense conflictes ni molèsties. La nostra festa major té un “forat negre” que es repeteix cada any i encara no s’ha sabut o volgut resoldre’l. Ens referim al malestar i problemes de convivència pels abusos de certs casals, generalment els dels més joves.

Els potents bafles vomiten una enorme quantitat de decibels que envaeixen el necessari descans dels veïns inclòs fora dels horaris permesos, cal doncs regular no sols els horaris d’apertura dels casals sinó també els nivells de contaminació acústica que hi provoquen alguns.

A aquesta greu molèstia que irrita molt als veïns s’ afegeix una que és un indicador preocupant de la falta de civisme i educació, la de fer les necessitats fisiològiques al carrer, placetes i portals de cases. Indiquen els usuaris  que és per falta de lavabos en certs casals, o  que els propietaris compleixen l’expedient normatiu posant uns vàters portàtils que no donen el suficient servei. De res serveix posar indicadors en les placetes prohibint l’entrada de gossos per a evitar que embruten  amb les seues pixarrades si després van els humans i amollen les seues necessitats allí mateix. En fi, una falta de civisme que afegir a l’ inventari d’abusos festius.

La solució a aquestes molèsties de la festa i que afecta a molts veïns passa en primer lloc en  transmetre i educar als més joves que el dret de festa no és un dret il·limitat i que es fonamenta en el respecte als veïns, i  que cal conjugar –ho amb el dret dels demés al descans.

En segon lloc, per a evitar aquest conflicte que es reprodueix any rere any, l’ajuntament ha de millorar el control dels casals, tant com hem dit on els usuaris complisquen la normativa  d’horaris de tancament, d’evitar l’ excessiu volum dels aparelles de música, així com del soroll. També que no puguen utilitzar–se com a casals festers els locals que no tinguen  tots el serveis  de llum, aigua i lavabos, i  d’aquesta manera evitar que els seus usuaris  pixen al carrer o al portal de la casa dels veïns.  Una norma bàsica d’higiene i educació cívica.

Sols així podrem aconseguir viure la nostra festa major,  festa la vila, sense problemes ni molèsties, condició necessària per a viure-les tots amb alegria i diversió, i de la qual sentir-nos orgullosos.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS

FOTOGRAFIES DE JUAN ESCRIG