“Tranvía a la Malvarrosa”

L’espill en què ens mirem: “Tranvía a la Malvarrosa”

La participació en el rodatge d’una pel·lícula és una fita que marca un abans i un després en la vida de moltes persones. Si, a més de la visió del fet tècnic que suposa la posada en marxa de la meravellosa maquinària del cinema, se suma que la història que es conta és la pròpia, la de la teua terra, la dels teus coneguts i de la teua forma de ser, la sensació d’estar fent realitat un somni col·lectiu es multiplica per infinit.

Quan Manuel Vicent va escriure, amb un enginy superb, la història del seu despertar a la joventut, l’amistat, el sexe, la religió, les injustícies…, no crec que fóra conscient que algun dia caldria enfrontar-se als seus propis fantasmes en cos d’actors, tramvies de cartró pedra, assessors d’època, vestuaris ja passats de moda i confeccionats expressament per a l’ocasió. I, per descomptat, amb un temps que, reconstruït en la seua ment, ja era passat i, no obstant això, era el seu i el de molts de nosaltres.

TM053

Videoclip de la pelicula (clicar)

Un nodrit grup de professionals va arribar a València a finals de 1995 disposats a donar vida de llums i ombres a la gran història de Manuel Vicent. Encapçalats pel director, José Luis García Sánchez (amable, proper, sensible i divertit, José Luis), secundat per un cel d’estrelles: Rafael Azcona, el mestre de guionistes; el mag de la Llum, José Luis Alcaine, propietari d’algunes de les imatges més belles mai no filmades i que romanen en les nostres pupil·les per sempre; Pierre Thévenet, director artístic, capaç de fer-nos creure que els tramvies encara circulaven sinuosament pels carrers d’una València de l’horta i amb olor de flor de taronger…

I, amb ells, la sensació d’un gran espill que se’ns posava davant perquè ens hi miràrem i en gaudírem o, potser, perquè simplement recordàrem qui som i d’on venim. Recorde aquell espill materialitzat en els ulls de Manuel Vicent, en el decorat del rodatge, quan es trobava amb Liberto Rabal, una jove promesa del cinema espanyol que, de tan ben plantat, gairebé es trencava i que hi interpretava el jove Manuel; o amb Maria Teresa Huesa, veïna de la Vilavella, en el paper de sa mare. I en aquest mateix espill ens vèiem tots caminant pels carrers de La Vilavella, València, Sueca o Alzira, circulant amb motos que no es trencaven mai, jugant a fumar, ballant en festes modernes, respirant aire pur a la vora de la mar…

Grandíssims actors donaren vida als personatges de l’inquiet imaginari de Manuel Vicent. Fernando Fernán Gómez va arribar discretament a València, elegant, amable, tranquil; tan sols demanava una habitació amb una miqueta de pau on poder repassar el guió per, després, dedicar-nos una sessió magistral d’interpretació -no sabia fer-ho d’una altra manera- als afortunats que l’envoltàvem. Vicente Parra, tan estimat pel públic valencià, carn de teatre, impecable i insuperable actor. El terratrèmol, Juan Luis Galiardo, amb la seua veuassa i el seu domini de l’espai. Aquest home assaboria les paraules quan parlava. I a les paraules els agradava ser dites per ell. Resines, un altre dels grans amb ulls menuts. I la bellíssima Ariadna Gil, dolça, amb eixa mirada esvaïda…

TM056

Reportatge fotogràfic del rodatge ( Fotos Joan Antoni Vicent ) (Clicar)

I tants altres actors. No els anomenaré a tots, és quasi impossible recordar un repartiment tan extens i meravellós dissenyat per la perseverant directora de càsting, Elena Arnao. Però, sí que recorde el físic imponent i el saber fer de Jorge Merino en el paper de Rafael, El bola, personatge entranyable de La Vilavella i propietat de la memòria col·lectiva de tots els seus veïns; dels joves actors valencians que tenien una oportunitat d’or en aquella pel·lícula, com Nacho Fresneda, Marta Belenguer, Begoña Santalices, Amparo Urieta, Esther Sánchez, Pilar García Mata, Sergio Villanueva, Emilio Mencheta o Miguel Ángel Romo. O no tan joves, com els genials Carles Pons, Germán Montaner, Pep Cortés, Carles Alberola… Per cert, mira que sonava dolç i melós Camino verde amb la veu de Tony River.

Al càsting de figurants i xicotetes parts organitzat a València es van presentar milers d’aspirants que desbordaren totes les nostres previsions. També a La Vilavella es féu una cerca intensiva d’alguns personatges. Tothom volia eixir en la pel·lícula, encara que fóra “de bulto”.

El rodatge va transcórrer entre l’estima i la dedicació dels valencians de tot el País Valencià. Nombroses associacions, confraries, grups de teatre i musicals, ajuntaments…; tots es bolcaren a traure endavant un projecte que ens identificava com a germans, com a veïns, com a poble.

La pel·lícula es va estrenar a principis de l’any 1997 a València, als ja desapareguts cines Martí.

TM121

Casting de la pelicula ( clicar )

Ara, passats els anys i ajustat el retrovisor, entre tant d’aldarull, imponents figures tant tècniques com artístiques, tantes paraules i músiques, tantes imatges… Agraïsc al temps el moment en què aquesta pel·lícula es va creuar en el meu camí i em va donar l’oportunitat d’aprendre tantes coses, sobretot, de Susana González, la meua mestra sense voler-ho i crec que, també, sense saber-ho, en aquella meravellosa bogeria.

Carlos Laullón

Membre de l’equip de direcció del llargmetratge “Tranvía a la Malvarrosa”


( Traducción del texto al castellano )

El espejo donde nos miramos: “Tranvía a la Malvarrosa”
La participación en el rodaje de una película es un hito que marca un antes y un después en la vida de muchas personas. Si además de la visión del hecho técnico que supone la puesta en marcha de la maravillosa maquinaria del cine, se suma que la historia que se cuenta es la propia, la de tu tierra, tus conocidos y tu forma de ser, la sensación de estar haciendo realidad un sueño colectivo se multiplica por infinito.

Cuando Manuel Vicent escribió con soberbio genio la historia de su despertar a la juventud, la amistad, el sexo, la religión, las injusticias, no creo que fuera consciente de que algún día tendría que enfrentarse a sus propios fantasmas en cuerpo de actores, tranvías de cartón piedra, asesores de época, vestuarios pasados ya de moda y confeccionados ad hoc. Y por supuesto con un tiempo que, reconstruido en su mente, ya era pasado y, sin embargo, era el suyo y el de muchos de nosotros.

Un nutrido grupo de profesionales llegó a Valencia a finales de 1995 dispuestos a dar vida de luces y sombras a la gran historia de Manuel Vicent. Encabezados por el director José Luis García Sánchez (amable, cercano, sensible y cachondo), secundado por un cielo de estrellas; Rafael Azcona, el maestro de guionistas; por el mago de las luces, José Luis Alcaine, propietario de algunas de las más bellas imágenes jamás filmadas y que retozan en nuestras pupilas de por vida; Pierre Thévenet, director artístico, capaz de hacernos creer que los tranvías todavía circulaban sinuosamente por las calles de una Valencia huertana y con olores de azahar…

Y con ellos, la sensación de un gran espejo que se nos ponía delante para que nos mirásemos y disfrutásemos, o quizás  para que simplemente recordásemos quiénes somos y de dónde venimos. Recuerdo aquel espejo materializado en los ojos de Manuel Vicent, en el set de rodaje, cuando se encontraba con Liberto Rabal, una joven promesa del cine español que de tan guapo casi se rompía, y que interpretaba al joven Manuel; o con María Teresa Huesa, vecina de La Vilavella y en el papel de su madre. Y en ese mismo espejo también nos veíamos todos, caminando por las calles de La Vilavella, Valencia, Sueca, Alzira, subidos en motos que no se estropeaban nunca, jugando a fumar, bailando en modernos guateques, respirando aire puro en la orilla de la playa…

Grandísimos actores dieron vida a los personajes del inquieto imaginario de Manuel Vicent. Don Fernando Fernán Gómez llegó discretamente a Valencia, elegante, amable, tranquilo; sólo pedía una habitación con un poco de paz donde poder repasar el guión para luego dedicarnos una sesión magistral de interpretación (no sabía hacerlo de otra forma) a los afortunados que lo rodeábamos. Vicente Parra, tan querido por el público valenciano, carne de teatro, impecable e insuperable actor. El terremoto, Juan Luis Galiardo, con su vozarrón curtido en mil escenas y su dominio del espacio. Este hombre saboreaba las palabras cuando hablaba. Y a las palabras les gustaba ser dichas por él. Resines, un grande con ojos pequeños. Y la bellísima Ariadna Gil, dulce, con esa mirada ida…

Y tantos otros actores. No los nombraré a todos, es casi imposible recordar tan extenso y maravilloso reparto diseñado por la tenaz directora de casting Elena Arnao. Pero sí me acuerdo del imponente físico y el buen hacer de Jorge Merino, en el papel de Rafael “El Bola”, personaje entrañable de La Vilavella y propiedad de la memoria colectiva de todos sus vecinos; de los jóvenes actores valencianos que tenían una oportunidad de oro en aquella película, como Nacho Fresneda, Marta Belenguer, Begoña Santalices, Amparo Urieta, Esther Sánchez, Pilar García Mata, Sergio Villanueva, Emilio Mencheta o Miguel Ángel Romo. O no tan jóvenes, como los geniales Carles Pons, Germán Montaner, Pep Cortés, Carles Alberola… Por cierto, qué dulce y meloso sonaba “Camino Verde” en la voz de Tony River.

Al casting de figurantes y pequeñas partes organizado en Valencia se presentaron miles de aspirantes que desbordaron todas nuestras previsiones. También en La Vilavella se hizo una búsqueda intensiva de algunos personajes. Todo el mundo quería salir en la película, aunque fuese ‘de bulto’.

El rodaje transcurrió entre el cariño y la dedicación de los valencianos de todo el País Valenciano. Innumerables asociaciones, cofradías, grupos de teatro y musicales, ayuntamientos…; todos volcados en sacar adelante un proyecto que nos identificaba como hermanos, como vecinos, como pueblo.

La película fue estrenada a principios del año 1997 en Valencia, en los ya desaparecidos Cines Martí.

Ahora, pasados los años y ajustado el retrovisor, entre tanto jaleo, imponentes figuras tanto técnicas como artísticas, tantas palabras y músicas, tantas imágenes… Agradezco al tiempo el momento en que esta película se cruzó en mi camino y me dio la oportunidad de aprender tanto, sobre todo de Susana González, mi maestra sin quererlo y creo que sin saberlo, en aquella maravillosa locura.

Carlos Laullón
Miembro del equipo de dirección del largometraje “Tranvía a la Malvarrosa”