Cartes a Irina

Fotografia de Sergey Pesterev a Unsplash

Aquestes píndoles literàries anuncien emocions de tendresa i empatia. Una commoció experimentada cap a una dona i que l’autor intueix una dolença i tristesa profundes, però que amb la callada correspondència pretenen ser “recer i aixopluc ” per a la nostra destinatària.

Portada del llibre realitzada per Juan Escrig Adsuara

Espere siguen, per a qualsevol lector, un refresc durant els tòrrids capvespres d’estiu.

Bones vacances de 2020 a tothom i afegim una nova criatura que ha nascut i madurat en aquesta pàgina, Cartes a Irina; la podeu acompanyar al llarg del viatge si piqueu damunt la fotografia del llibre. Una petita mostra ací.

Aquest llibre, posat ara a les mans de qualsevol persona que estime la prosa poètica.

Article elaborat per Joan Badenes.

Cartes a Irina, 99

Illa de Wrangel, 20 de març de 1969

És primavera Irina.

No pots imaginar de quines formes i quantes combinacions t’he dibuixat aquesta carta. Ara realment escric la darrera i definitiva. Les he repassades totes, sí les anteriors, les he impreses i enquadernades abans d’agafar l’helicòpter que em durà a la nostra terra i, en un no res –tan aviat com puga– caminaré els carrers per dur-te-les a casa.

És primavera i he volgut acompanyar-te cada dia d’aquest cru hivern.

Llegia l’altre dia una poeta que deia la imbricació que tenen literatura i vida. Ja ho sabia això i ho descobriràs al moment d’obrir-me la porta de la teua llar. Els qui pintem lletres ho fem per a nosaltres en primer lloc, i n’hi ha un després obert.

Publicades en pàgines web, cert dia m’arribà la notícia que en alguns cafés li comentaren a la dona dels núvols com de pagada estaria per elles, a la qual cosa contestà que eren destinades a una altra persona. Es féu un silenci colpidor!

Ho has de saber, aquestes, sempre han estat per a tu.

Malgrat tots els entrebancs que et trobaràs, tant de bo, i per elles, els teus dies donen pas a la nova estació que avui s’inicia.

Irina, la de la sorpresa i somriure daurat a la vora del sol, la meua esplèndida i callada dona de neus!

Així acabí la primera carta aquell 12 de desembre de 1968; i així ho faré amb aquesta darrera del 20 de març de primavera:

“Sempre teu”.

Cartes a Irina, 98

Fotografia de Kristine Tanne a Unsplash

Illa de Wrangel 19 de març 1969

Ho tinc tot ordenat per a demà.

Carregarem l’helicòpter amb unes caixes personals –roba. llibres, i unes poques andròmines– i enllestirem el viatge cap a casa. Això no ho he fet avui, el darrer dia d’estada a Wrangel, sinó a poc a poc. He trencat vells papers, estadístiques passades, informes i un llarg etcètera de documents caducs. M’han comentat que la persona substituta comence des de zero, tot i que ha estat preparada tècnicament i tecnològica per solucionar qualsevol arbitrarietat esdevinguda. Així fou quan jo vaig arribar.

Aprofitaré aquest capvespre per fer l’últim passeig.

Camine direcció nord infinit, paral·lel als sorolls del gel i del cor petit que s’ancora a escultures de glaç. Hi ha una aparent puresa, sí, aparent. En les anàlisis fetes darrerament hi ha contaminants d’arreu del món que, enlairats pels vents, cauen sobre aquests dominis blancs del màgic gel.

Dubte fins a on s’acostarà el compromís de futures generacions per evitar-ho. El meu cap no s’atura mai; li faig voltes i més voltes, mentre els peus no s’aturen. I de seguida veig que ja he fet cinc quilòmetres des de l’esfera. Són els mateixos per tornar a la llar que m’ha acollit. Una hora i quaranta minuts en què ordene mentalment tot el que t’he escrit Irina: és inimaginable per a mi mateix. Són fets però, que no comprenc racionalment. Hi ha neurones que em xiuxiuegen: “les cartes ultrapassen aquest àmbit”.

Torne a casa amb autoritzacions governamentals, tot i que ara existeix un confinament dels ciutadans per estat d’alarma: un virus. Desconec si hauré de passar cap quarentena, jo que he estat aïllat amb el sol i un cel ple d’absències mediterrànies.

Algunes persones m’han dit que t’hauria d’entregar totes aquestes cartes; molt abans ho havia decidit. Irina, les llegiràs.

 

Cartes a Irina, 97

Fotografia de Dorota Dylka a Unsplah

Illa de Wrangel, 18 de març 1969

No sé l’hora del dia, ni el lloc on llegiràs aquestes cartes. Però ho faràs. Si has arribat ací, els ulls amb què mires hauran vist (18840) divuit mil vuit-centes quaranta paraules que no són moltes, ni poques. Importarà com ho hauràs fet, l’actitud. Ja t’imagines que en assabentar-me de la circumstància, no vaig poder evitar escriure’t.

Perquè, de la solitud, et parle amb propietat després d’haver passat quasi cinc anys complets de confinament i ara que he perdut l’esperança que qualsevol persona m’escriga. Tan sols rep comunicacions professionals, relacionades amb aquest treball que, al capdavall, esdevé mecànic alhora que necessari.

A cada dia li he de posar un punt de sal –perquè ho comprengues Irina– la màgia d’un petit sol per no decantar-me en l’abisme. I això és tot. No hi ha res de complex, aquestes paraules són vitals.

Arrelada la solitud al meu cor, no vull que tu la tastes.

Que les lletres establisquen llaços on poder agafar-te!
Recupera el cor alhora que balles amb els núvols!
Mou-te amb profunditat cap als somnis que no mai s’aturen!

No sé l’hora del dia, ni el lloc on llegiràs aquestes caixes de paraules. A hores d’ara ja has descobert llur intimitat.

Jo pinte mots, els empaquete; són objectes en caixes de cartó relligades amb fil rude de pitera: altres del present i del passat m’ho varen encomanar; dintre d’elles surfeja la tendresa.

Cartes a Irina, 96

Fotografia de Jiri Rotreki a Unsplash

Illa de Wrangel, 17 de març 1969

Són tan sols tres dies per tornar a la casa que em va veure nàixer. I aquesta serà l’estada definitiva. Avui l’esfera fa olor a falgueres i cedre, perfumada pels vapors de la dutxa matinera.

Arbres, fa tant de temps que no he abraçat els arbres! Tan sols els veig a través de documentals, així com paisatges, però l’enyor que em mossega les entranyes és real. Potser arribe el dia que també estranye la mancança del silenci i la llibertat de no justificar-me davant de ningú.

Ignore com seré rebut o, millor encara, si m’acceptarà la societat. Això ho tinc ben assumit. Tastaré la nostra llum Irina, l’aroma de les flors dels tarongers, aqueixa humitat dels capvespres que ens cala els ossos, l’olor a pa del forn proper.

Estarà tot bé, amb els cicles de la llum de la infantesa, les campanes al vol, els quarts i hores del rellotge de la plaça i aquell soroll a sabó cantat de la font calda. Potser l’atzar farà que puga creuar-me amb la teua mirada.

La casa.

 

Cartes a Irina, 95

Fotografia de Simpon Marzinger a Unsplash

Illa de Wrangel, 16 de març 1969

Trac un tamboret i sec a la pau de la porta de casa. M’aclame al sol que m’acarona. Hi ha un murmuri blau i pur de les aigües soterrànies. Fan drecera indiferents a la destinació final, a la vora de pedres, agulles de gel i ammonits que mormolen beceroles amb llibertat total.

Tot és líquid sota els peus Irina i aquest cervell que exprimeix mots per a tu, renova –estona rere estona– l’esperança amb bacteris, líquens, molses i bulbs d’allò que esdevindrà primavera de colors.

Ací hi ha l’equilibri just del foc i gel. Massa dies que l’he tastat i a la fi he comprès la bellesa inhòspita d’una natura que imposa.

Al seu reialme només som petits cucs i implorem possibilitats de comprendre emocions, sentiments, la vida.

Assegut al tamboret em reconec de pas, miop a voltes, i accepte el regal de l’existència.

Agafa aquesta intimitat, la pau oculta. Empatitza amb la diversitat de mirades i actes que sumen; esbandeix els que humilien i sostrauen. No som titans, però tampoc no podem esquallar-nos.

El sol parla del migdia que en tu vibra. Irina respira, lluita.

Cartes a Irina, 94

Fotografia de Fabrice Villard a Unsplash

Illa de Wrangel, 15 de març 1969

Una carta de llum. En blanc, amb la capçalera, la data i l’acomiadament només.
La resta, espai desert on camines. Tu i la cabellera daurada pel sol dels pensaments.

En la foscor, observe per finestres on tan sols t’imagine.

Aguaita nova primavera, m’ho diuen els dits en escriure retalls de vida, car me’ls note flexibles, carnosos, diferents. Són fades que els envolten i canten per obrir espais amb mots. Puc veure si tinc silencis profunds, puc escoltar en totes aquestes nits de llunyania.

Fa temps que vaig trencar aquest glaç; immune per l’amor d’amics, envoltat pels objectes que rutinaris m’acompanyen, per l’ocupació que d’altres no en tenen. Aquesta és la meua riquesa; també olorar lletres que enlluernen.

Una carta de llum, en blanc; on no tinc res més a dir, perquè el gel crema sense, Irina, ser-ne conscient.

Perquè hi veig el món feliç quan passeges la mirada.