El governant

Deia Plató que el millor governant és aquell que no vol ser-ho. Què vol dir aquesta asseveració? Hi ha algú que es presente de manera voluntària a un càrrec i resulta que no vulga ser-ho? No és gens fàcil entendre aquesta afirmació però té molt més sentit del que sembla.

El que ens diu aquest filòsof és que, per diferents circumstàncies de la vida, les persones ens veiem en la necessitat o en el compromís de ficar-nos en llocs que no ens proporcionen cap plaer i que no sabem si ens agraden.

Vaig a distingir les dues maneres de ser un governant i perquè, en alguns casos, s’arriba a aquesta situació.

En primer lloc existeix el governant que és governant i que vol ser-ho: aquesta és una persona que per diferents circumstàncies (no vaig a ser jo qui les jutge) se n’ha adonat que ser el cap d’alguna administració té molts avantatges, entre els que podem destacar, que com és la persona que més «mana», que té un poder i un estatus sobre els demés que, possiblement, no podria ostentar des de cap altre lloc, el permet viure a ell i als familiars de manera molt còmoda, a més es fa palès el poder d’influència sobre els seus «inferiors».

Però, encara hi ha coses més importants de les que aquest tipus de governant, amb els anys, no vol arribar a desempallegar-se; una que vol continuar vivint indefinidament del sistema i una altra que, moltes vegades, són persones que no han exercit mai cap feina, ni els ha tocat fitxar en cap empresa. Han arribat tenint com a referència a molts companys que s’han eternitzat en el càrrec, que han viscut, i han mort, a costa de l’erari públic i que no han tingut mai cap tipus de problema per continuar asseguts en les seues poltrones. Han hagut de renunciar a les seves ¿conviccions? i a les seves ¿professions? a canvi d’una feina que els ha proporcionat el carnet de «polític».

El filòsof Plató

L’altre governant és el que ho és sense voler ser-ho.

Aquest, normalment, és governant de poble i en la majoria dels casos s’ha posat en política perquè és fidel a unes idees, és conseqüent, té ganes de poder fer coses pels seus veïns i vol millorar-les i canviar-les. És una persona que té el seu lloc de treball i no vol renunciar a ell, així, o bé el compatibilitza amb la tasca de càrrec electe o bé demana un temps d’excedència (només amb aquesta darrera afirmació ja trobem un fet destacable i una diferència substancial ja que aquest darrer individu «té feina» i el primer no).

El governant que no vol ser-ho no pensa en acomodar-se en un despatx com a càrrec públic. No vol viure del càrrec ni enganxar-se a ell. Té una feina que és a la que es dedica i es dedicarà quan acabe el seu temps en la política. Una feina per a la qual, moltes vegades, ha estat preparant-se molts anys i que li agrada. No vol cap carnet de polític, no se sent polític i està de pas. Vol millorar la vida dels seus veïns i després marxar a casa. Tampoc acaba de quadrar en els aparells dels partits, perquè no té por al càstig, no té cap temor de no tornar a anar en una llista electoral, en definitiva és un polític de pas, perquè no es plega a les consignes dels grans partits.

Pense que la diferència, entre un i l’altre, és substancial.

Plató creia en la política i amb els governants, però sabia que el governant que no vol ser-ho és el millor governant.

Article de Sebastià Roglà.

I ara, què faran els llauradors?

I ara què?

Fa unes setmanes que l’Associació de veïns organitzà una conferència, on en la casa de la cultura Manuel Vicent, Josep Ramon Urban ens explicà quina era la situació del camp i analitzà el perquè de la desastrosa campanya de la taronja al nostre País, concretament a la comarca nostra de Plana Baixa. Aquest acte fou recolzat pel propi ajuntament i pel Consell Agrari del poble.

No és que els assistents desconegueren aquesta situació, però el que esperaven tots era que -després del parlament del sindicalista de la Unió de Llauradors i dels torns de preguntes- es prengueren tota una sèrie de decisions per organitzar-se els llauradors i pressionar als nostres governants per defendre els nostres interessos econòmics com a productors en les institucions, Corts Valencianes, Parlament espanyol  i en les instàncies de la Unió Europea.

Això és el que crec captà un servidor que vaig acostar-me a l’esdeveniment que semblava interessant perquè la sala estava plena, de gom a a gom.

Els llauradors són uns treballadors que, fins ara, i per una majoria de governs, han estat abandonats a la seua sort.

Són molt poc intel·ligents, per no dir estúpids, els nostres representats electes que no defenen o abandonen a l’atzar tots els assumptes econòmics relacionats amb l’agricultura. No me’ls veig mastegant mòbils, ordinadors, televisors de plasma i torradores de pa.

Per altra banda, mentre els comerciants s’han organitzat i associat per defendre els seus interessos  econòmics, imposant els preus de compra i pressionen els governs de totes les instàncies humanes, facilitant els tractats de comerç com els de Sud-Àfrica, pels quals entren taronges quan ací ens trobem en plena producció, els xicotets llauradors no ho han fet fins ara. Això els deixa desemparats i sense capacitat d’influència sobre les institucions. Ja se sap, com en qualsevol conflicte social, un a un som com la pols, res; junts, units, organitzats, tenim més força.

Els llauradors han de procurar unir-se i convocar accions, entre elles una reunió amb els diferents sindicats i organitzacions agrícoles per exigir les seues reivindicacions: preus justs als productes del camps per viure amb dignitat, confirmació dels contractes del camp amb obligacions per banda dels compradors de taronja i altres fruites, verdures o cereals, sancions per incompliment de les lleis, i un llarg etcètera.

Així que l’ajuntament del poble es va comprometre a reunir-se amb altres ajuntaments de les rodalies per tal de tractar aquesta temàtica i veure si poden anar a la Conselleria per tal de parlar amb els nostres representants i plantejar-los tots els entrebancs a què estan sotmesos els llauradors any rere any.

Però serà això prou?

No haurien de concretar accions i pressionar els nostres representants perquè defenguen la qualitat dels productes de la nostra terra i la dignitat de la vida de qui ens dóna, any rere any, de menjar?

AA.VV

 

Humanitzar la vida

Jana Gos d’Espadà

A l’ entrada de casa, un poal amb aigua i lleixiu resta quiet contra l’ocre paret. El pal espera que un braç amable l’agafe per tal de netejar el terra: Jana té, potser, la darrera regla.

Ella, sempre ha estat una gossa molt curiosa i neta. En veure una petita gota de la seua sang, en cas de no adonar-nos, la fa desaparéixer.

Aquest matí hem eixit a fer la volta. Ens hem trobat amb Sebastià i Pepe.
Pepe és un gosset ratoneret creuat, amb ulls vívids, neguitós de veure-la tan gran com receptiva.
Tot era fer-li voltes, olorar-la, impacient, poregós. Jana li seguia el joc, però també li ensumava aqueixa inseguretat adolescent.

Jana no serà mai mare de cadells.

M’hagués agradat veure’ls, petitons, quasi cecs, cercant la llet, el caliu de la mare protectora. El seu caràcter, em digué una volta el veterinari, es refermarà.
Però també m’advertí de l’abandonament dels gossos regalats, en fer-se majors.

No pots donar un gos a qualsevol humà. Molt a sovint aquests no són a l’altura de la circumstància. I això m’ha decidit  que Jana no siga mare. I per açò mateix, he notat, al llarg dels anys, sensacions contradictòries.

Potser aquest animal dit “el príncep” ha humanitzat massa Jana, l’animal fidel.

I tot açò per arribar aquí:

Podrem humanitzar la veu, sí una veu, un to sense cap tipus d’odi?

Podrem humanitzar la mirada, fer-la neta, adobada de bondat, sense intencions cruels?

Podrem humanitzar la Vida, evaporar tot conat de violència, de sotmetre l’Altre, de menysprear-lo en públic, d’eliminar petites i grans guerres?

Podrem foragitar  la mala educació, el revengisme, la mentida, tota aquesta perversitat?

Pel camí dels teus ulls transparents Jana, cerque petits bocins d’esperança, de fe, de vida.