La dictadura virtual

El segle XXI ha estat una revolució en tot els sentits, especialment a nivell tecnològic. De fet les operacions mèdiques es fan amb un ordinador, els bancs fan les operacions bancàries a través del cable, les guerres entre països es retransmeten per televisió i molts dels pitjors atacs es fan per la xarxa.

Els ciutadans comuns ens hem deixar seduir per part de tota aquesta allau tecnològica sense pensar-ho, d’aquesta manera tots disposem en les nostres cases d’Internet sense fils, ordinador (o ordinadors), tauletes, mòbils i càmeres de fotos digitals. Ara, diuen, es pot sobreviure sense necessitat d’eixir de casa ni de tindre en els nostres armaris robers només que un parell de pijames per si ve el del butà, el repartidor del supermercat o el subministrador exprés.

Però, de veritat, necessitem totes aquestes andròmines? O és que ens hem pujat al carro de les noves tecnologies sense pensar-ho?

Crec que és una mica de tot ja que, tal com passa en les modes, tots intentem estar a l’última. Qui no recorda els primers televisors a color o els primers vídeos… Però hi ha alguna cosa amb la qual no hem pensat i és què passa quan tot aquest munt de cables i de connexions sense fils no funcionen. Aleshores és quan ens adonem que possiblement no estàvem tan encertats quan adquiríem tots aquests aparells (en la tenda tot funciona tan bé…)

Però el pitjor de tot això és que a partir d’aquest sofisticat sistema que tenim a les nostres cases, també ens hem deixat entabanar per les xarxes socials i moltes vegades sense discriminar-les, és a dir, tot el que apareix en elles, tot és veritat. I, a més, com són lliures i obertes, podem manifestar el que ens vinga en gana sense donar explicacions a ningú i sense que ens ho puguen prohibir.

I tota aquesta suposada modernitat i aquest avanç en les nostres vides em porta a recordar els anys 80 (possiblement l’època de major llibertat al nostre país). Així, si fem una revisió a tot el que apareixia als mitjans de comunicació ens trobàrem amb la sorpresa (desagradable?) que moltes de les coses que es feien abans, ara no seria possible fer-les. Qui no recorda programes de televisió com Popgrama, Musical Express, Viaje con nosotros o Si yo fuera presidente? Programes amb que els presentador i convidats podien manifestar les seues idees de manera lliure sense que la dictadura de la xarxa els condemnara en un futur a les catacumbes. Qui no recorda lletres de cançons de La

Mandràgora, Sabina o Loquillo?

Bé, doncs ara, tot es mira amb una lupa ultra-dimensionada, tot el que és políticament incorrecte no té cabuda als mitjans de comunicació i qualsevol opinió pot ser qüestionada, denunciada i vilipendiada per un avatar sense nom, cognom ni identitat, com podria ser anem a suposar Buggs Bunny.

La dictadura de la xarxa ha vingut molt bé a la classe política. Es vigila des de darrere d’una pantalla de plasma. Ja no és necessari utilitzar mitjans convencionals per controlar els elements subversius. I, el pitjor de tot, entre nosaltres exercim la dictadura cada vegada que alguna cosa no ens sembla adient o qui ho diu no ens agrada.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent