NO TODO SALDRÁ BIEN

Aín, tot esperant la tempesta

Fluctue en un cansament intel·lectual i emocional.

No és cert que TODO SALDRÁ BIEN.

Em superen les consignes i frases fetes, les cançons a les balconades, les programacions d’aplaudiments, els draps exposats i, massa suats, els ajuts per tal d’arreplegar diners en pro de la Covid-19.

Tothom hauria d’abandonar aquestes miserables caritats, aquestes almoines dickensianes i treballar amb responsabilitat i cura. L’únic homenatge que cal rebre sempre és aquell de la feina honesta, servicial i ben feta.

Tan sols això, ni més, ni menys, però ben complex i difícil:

• Els governs, haurien de gestionar amb honestedat els recursos públics; condemnar, perseguir i reintegrar diners negres emblanquinats per corruptes a l’erari públic
• Les persones per davant dels guanys econòmics.
• Festivals musicals mundials per figurar individualitats a canvi d’unes molles de diners: NO.
• SÍ anar a l’arrel dels autèntics problemes que causen injustícia humana i social.
• Treballar en silenci: tots som un sol cos i breguem en la direcció no de l’interés calculat i aquell ‘Sálvese quien pueda’, sinó més aviat de guarir, consolar, recolzar i servir a qui tenim al costat.
• Treballar en silenci, sense fer ostentació, ni creure’ns imprescindibles per tal d’oferir un nou horitzó de relacions ecològiques i humanes redissenyades cap a la Vida, i no cap al Negoci i l’ Utilitarisme monetarista.

Fart, avorrit i cansat d’aquesta tómbola audiovisual tan suada dels mitjans de comunicació, necessitem un nou ímpetu i molta més generositat i em reconcilie amb mi i tots vosaltres mitjançant la paraula senzilla, no venjativa, oberta i lliure. I també, amb el silenci.

PRESÈNCIA INFINITA

Serralada d’Espadà, Aín: creuar el carrer i, a l’altra vorera inexistent, el bosc.Aquesta és la seua incomensurable riquesa.

Jana i el príncep caminen solitaris 5 minuts. Seuen a terra i ella esmicola pacientment una pinya. Ell seu a la vora d’un ribàs atapeït d’orenga, romer, timonet en flor i sajolida: escolta el silenci de la natura.

Ai, si l’amic i poeta Antonio Cabrera fóra amb ell, li diria el nom de la simfonia d’ocells cantors!
Perviu en aqueixa petita emoció que l’entristeix, però regna al seu cor, lliure, com les ales dels seus versos, pur sentiment.

Cruixen el pins i les sureres i el barranc roig mormola les aigües que del seu ventre emanen. Algun abellot zumzeja, el verd esponerós acompanya aquest quadre, i allà ben lluny, rebotades a la cintura dels arbres, el repic de campanes flueix en l’eco. Després una setmana de pluges, el sol pinta els daurats de l’aigua als camins.

Un cop més, Antonio i Adelina, indissolubles, trenquen qualsevol distància. Al balanceig d’una flor anònima i humil, són present i companyia, autèntica bellesa!