Cartes a Irina

Fotografia de Sergey Pesterev a Unsplash

A pocs dies del solstici d’hivern, fins a l’equinocci exacte de primavera, el poeta i veí de la Vilavella Josep Lluís Abad i Bueno ha anat desgranant amb mots, imatges i narrativa poètica, una carta diària adreçada a una enigmàtica dona, Irina.

Les proses poètiques han estat acompanyades de melodies i de belles fotografies de paisatges àrtics, bastint petits gojos diaris, 99 cartes, que l’autor ha publicat, també diàriament, en aquest blog. 

Aquestes píndoles literàries anuncien emocions de tendresa i empatia. Una commoció experimentada cap a una dona i que l’autor intueix una dolença i tristesa profundes, però que amb la callada correspondència pretenen ser “recer i aixopluc ” per a la nostra destinatària.

Portada del llibre realitzada per Juan Escrig Adsuara

L’obra escrita en latitud // 71.06692843239841, // longitud 180.0439453125, a l’illa de Wrangel a 140 quilòmetres de la costa de Sibèria i a la mar dels Txuktxis, lloc on el nostre escriptor i meteoròleg li escriu a Irina les 99 lletres (literatura epistolar) dia rere dia des del 12 de desembre de 1968 fins al 20 de març de 1969 i publicades posteriorment en la pàgina web de l’associació de veïns de la Vilavella; Irina, la destinatària de la correspondència, viu una experiència luctuosa i commogut per assabentar-se del terrabastall emocional li escriu per tal d’acompanyar-la tot reflexionant d’assumptes íntims i quotidians.

He sigut testimoni del procés creatiu de l’obra. Cada dia l’autor es capbussava en l’atmosfera de l’illa àrtica de Wrangel, i des de la gelada solitud literària creava, amb paraules i imatges, sentiments farcits de tendresa i melangia que configuren una complicitat pel dol d’Irina. Un esforç i disciplina creativa que ara es basteix en llibre digital, amb portada dissenyada per Juan Escrig Adsuara el nostre estimat amic i fotògraf del poble.

Espere siguen, per a qualsevol lector, un refresc durant els tòrrids capvespres d’estiu.

Bones vacances de 2020 a tothom i afegim una nova criatura que ha nascut i madurat en aquesta pàgina, Cartes a Irina; la podeu acompanyar al llarg del viatge si piqueu damunt la fotografia del llibre. Una petita mostra ací.

Aquest llibre, posat ara a les mans de qualsevol persona que estime la prosa poètica.

Article elaborat per Joan Badenes.

Pa per avui, fam per a demà

Aín 2020

Ningú ha dit, ni diu que serà fàcil eixir d’aquest punt mort del viure.

 
Hem vist com en un no-res algunes empreses han canviat estructures i processos de producció per reinventar-se. 
Ho dic, no és, ni serà gens fàcil, però tornar a col·locar el sector de l’automoció com a model per a constatar la recuperació econòmica i aquest tornar a la normalitat esdevindrà un absolut fracàs. 
L’era del petroli hauria de ser considerada com una càrrega de la qual hauríem de desempallegar-nos. Això és un passat caduc: pol·lució, enverinament, destrucció del medi ambient, malalties, menyspreu de la vida. 

Aquesta segona revolució industrial ha mort o ens matarà. 

Si existeix consciència, ètica i responsabilitat cal dirigir-nos cap a una tercera Revolució industrial, on les energies netes siguen protagonistes d’una nova forma d’encarar la vida. Això comporta desviar l’atenció del consumisme a la producció, és a dir, comprendre el parany en què la propaganda i el màrqueting neoliberal d’aquesta societat de consum ens han instaurat; consumir no és sinònim de viure millor, ni molt menys viure èticament. Cal considerar que no importen les possibilitats d

Jana observant la vida

e consumir, sinó que hem de fixar-nos en els processos de producció i la finalitat darrera dels mateixos: produir per tal de viure bé, però amb solidaritat amb la Vida, és a dir amb tots els éssers vius, plantes, animals i persones humanes, és clar, però amb humilitat i sense creure’ns el vèrtex de cap piràmide vital. 

Les actituds d’ignorar aquest fet ens faran caure en els mateixos errors del present. I el temps passa i certs reptes poden perdre’s per a sempre. Hem d’implementar una nova forma de relacionar-nos els éssers vius; cal considerar-nos no el centre de l’univers, sinó una part més i, exactament, molt petita.
Engegar la maquinària de producció però sense haver canviat els paràmetres economicistes actuals i de consum, si actuem així el fracàs estarà garantit. 
No podem escapolir-nos de la dita: Pam per avui i fam per al futur proper. No haurem superat la qualificació feta per les generacions futures, pels nostres hereus.

La vergonya ens soterrarà.  

NO TODO SALDRÁ BIEN

Aín, tot esperant la tempesta

Fluctue en un cansament intel·lectual i emocional.

No és cert que TODO SALDRÁ BIEN.

Em superen les consignes i frases fetes, les cançons a les balconades, les programacions d’aplaudiments, els draps exposats i, massa suats, els ajuts per tal d’arreplegar diners en pro de la Covid-19.

Tothom hauria d’abandonar aquestes miserables caritats, aquestes almoines dickensianes i treballar amb responsabilitat i cura. L’únic homenatge que cal rebre sempre és aquell de la feina honesta, servicial i ben feta.


Tan sols això, ni més, ni menys, però ben complex i difícil:

  • Els governs, haurien de gestionar amb honestedat els recursos públics; condemnar, perseguir i reintegrar diners negres emblanquinats per corruptes a l’erari públic
  • Les persones per davant dels guanys econòmics.
  • Festivals musicals mundials per figurar individualitats a canvi d’unes molles de diners: NO.
  • SÍ anar a l’arrel dels autèntics problemes que causen injustícia humana i social.
  • Treballar en silenci: tots som un sol cos i breguem en la direcció no de l’interés calculat i aquell ‘Sálvese quien pueda’, sinó més aviat de guarir, consolar, recolzar i servir a qui tenim al costat.
  • Treballar en silenci, sense fer ostentació, ni creure’ns imprescindibles per tal d’oferir un nou horitzó de relacions ecològiques i humanes redissenyades cap a la Vida, i no cap al Negoci i l’ Utilitarisme monetarista.

Fart, avorrit i cansat d’aquesta tómbola audiovisual tan suada dels mitjans de comunicació, necessitem un nou ímpetu i molta més generositat i em reconcilie amb mi i tots vosaltres mitjançant la paraula senzilla, no venjativa, oberta i lliure. I també, amb el silenci.

PRESÈNCIA INFINITA

Serralada d’Espadà, Aín: creuar el carrer i, a l’altra vorera inexistent, el bosc.Aquesta és la seua incomensurable riquesa.

Jana i el príncep caminen solitaris 5 minuts. Seuen a terra i ella esmicola pacientment una pinya. Ell seu a la vora d’un ribàs atapeït d’orenga, romer, timonet en flor i sajolida: escolta el silenci de la natura.

Ai, si l’amic i poeta Antonio Cabrera fóra amb ell, li diria el nom de la simfonia d’ocells cantors!
Perviu en aqueixa petita emoció que l’entristeix, però regna al seu cor, lliure, com les ales dels seus versos, pur sentiment.

Cruixen el pins i les sureres i el barranc roig mormola les aigües que del seu ventre emanen. Algun abellot zumzeja, el verd esponerós acompanya aquest quadre, i allà ben lluny, rebotades a la cintura dels arbres, el repic de campanes flueix en l’eco. Després una setmana de pluges, el sol pinta els daurats de l’aigua als camins.

Un cop més, Antonio i Adelina, indissolubles, trenquen qualsevol distància. Al balanceig d’una flor anònima i humil, són present i companyia, autèntica bellesa!

PODER I CONTROL SOCIAL: UNES xREFLEXIONS EN VEU ALTA A PROPÒSIT DEL VIRUS I LA Covid-19.

Cal reflexionar o posar les cartes sobre la taula de com transcorre la crisi del virus de la malaltia Covid-19 i la forma de transmetre la informació.

Hi ha una manera paulatina de controlar a la població amb les xifres que s’emeten per televisió i la por psicològica que creix lentament com aqueixa massa de farina i aigua a la qual li han introduït el rent perquè fermente. Això fa que s’assimile i s’accepte sense cap qüestionament, una obediència cega a les normes imposades que cal observar sota la penalització de multes pecuniàries, presó i també denúncia anònima dels propis ciutadans i veïns. Això em recorda passatges de novel·les com 1984 d’Orwell o El conte de la serventa de Margaret Atwood.

Així doncs, els mortals patim per si serem nosaltres els propers en desaparéixer i caure, per la qual cosa obeïm per la por personal i no atribuïm quines són les causes i qui són els culpables d’haver arribat a aquesta situació que fins ara ens té confinats sense saber quan finalitzarà.

Per exemple, ens horroritzem pels morts diaris que se’ns revelen dosificats, tot i que ni el mateix govern sap quan açò s’aturarà (crec que ells sí fan oracions als déus). També es lloa al cap expert de la OMS Tedros Adhanom Ghebreyesus quan recolza les mesures restrictives del govern espanyol pel bé de la lluita contra el virus, però quan en una situació normal, mesos arrere la OMS anunciava que 7 milions de persones moren a l’any al món i el CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) espanyol confirmava 30.000 ciutadans del nostre país morts anualment per causes de la contaminació, ningú deia res i consideraven que això era un preu normal que s’ha de pagar en nom del progrés. En aquest cas particular la relació Mortaldat- Reacció del Poder Polític no es regeix per un judici purament sanitari. Així és, que acabe d’escoltar al ministre de Sanitat Salvador Illa dient que en aquesta crisi de la Covid-19 no s’oposa Sanitat a Economia i argumenta que sense Salut no pot haber Economia, però mesos arrere ni el govern, ni tampoc l’oposició varen fer cap comentari sobre el mateix, és a dir, sobre les morts per afecció respiratòria. Sembla com si s’haguera de pagar aquest preu per disposar dels bens de consum en aquesta zona rica del planeta. (Siguem una mica cínics: què són 30.000 ciutadans morts menys a Espanya) Si hi ha algú que li cou, que es grate! Aquestes són les contradiccions del sistema.

La vertadera por del nostre govern i, per extensió, dels altres europeus és la situació de malalts acumulats i les unitats (UCIs) de cura intensiva, si fan la relació de 94.000 positius / nombre de Respiradors (em referisc a Espanya, és clar). A tot el món es generarà una de ben grossa car (problema afegit moral a més a més) els professionals de la medicina hauran de decidir qui ha de viure i qui morirà. I tot açò provocat per una visió neoliberal economicista on s’afirma que no hem d’invertir diners en recursos sanitaris, ni promoure la qualitat de valors públics com la Sanitat (malgrat les “troles” dites per Cayetana Álvarez PP), l’Educació i la Investigació Científica, reduïdes des de l’anterior crisi econòmica del 2008.

Un altre tema que no s’analitza, ni s’explica amb claredat és les condicions de treball i els mitjans que disposen tots el membres de la família sanitària: des dels Tècnics d’Emergència Sanitària que transporten malalts de la malaltia Covid-19, fins als infermers, auxiliars i metges. Com no va a haver una xifra tan alta de malalts sanitaris contagiats, si no treballen en les condicions més adients i salubres per a ells mateixa? Si els mitjans de protecció són mínims i s’han de mitigar pel treball voluntariós de veïns en la confecció de mètodes de barrera contra el virus Covid-19, la resposta és ben lògica: 12.300 i escaig d’infectats. El govern ha entrat en pànic, s’ha acollonat!

Pel que fa a governs neoliberals mundials, Trump, Boris Johnson, López Obrador (socialdemòcrata) i Bolsonaro, l’estupidesa dels tres primers mandataris ha anat reculant fins ara, de postures negacionistes de perillositat vital de la malaltia Covid-19 fins l’acceptació de la mateixa. Cas a banda és el de l’egòlatra somiatruites de Bolsonaro: una gran desgràcia que caurà damunt del poble brasiler! De vegades no arribe a entendre com alguns polítics poden dirigir les regnes d’un país! La desinformació i la mentira ens les campanyes electorals poden explicar-ho.

Ara mateix, tots, govern i oposició ploren per la pesta que ens ha caigut damunt, però espereu uns mesos al control d’aquest episodi que veureu com suren al vent els ganivets esmolats. Veig els ulls vampírics retinguts de Teodoro García Egea i l’entristit No President del Govern Pablo Casado. Arrimadas es troba en mode Stand-by, i d’Abascal i els seus sequaços, millor callar, car el seu discurs pseudopatriota i allò espuri que podem trobar en un abocador, és quasi el mateix: xerrameca buida, oportunista i “salvapàtries” absoluts.

Un altre aspecte que m’ha fet reflexionar és com les Televisions han enfocat el tema fent-se colzades les unes amb les altres per buscar especialistes amb l’únic interés d’augmentar, en una guerra de xifres, el seu Share (quantitat d’audiència per cadena). Haurien pogut decidir donar una informació neutral i no mostrar-se en l’avidesa de creure’s excepcionals cadascuna d’elles. La qüestió de l’Ego pot veure’s tant a nivell individual com d’entitats, marques i institucions.

Arribem al tema de les donacions, de la caritat malentesa (els qui siguen creients poden llegir la Carta a Sant Jaume del Nou Testament; en tindreu prou per entendre l’autèntic significat de la caritat i no el col·locar banderoles al vent?

Això que comentàvem, donacions i pseudocaritat o pseudosolidaritat: l’elit dels esportistes (“mola” molt en aquestes circumstàncies) han unit els seus esforços per fer campanya i donar part sobrera dels seus milions d’euros/dólars per –diuen ells– SOLIDARITZAR-SE. Sí senyor, TENIM UNS HEROIS, ENS ELS MEREIXEM. A més, volen compartir els seus sous, millor dit renuncien al 70% del seu sou en aquesta situació puntual per compartir-lo amb tots els treballadors dels respectius equips: Olé!

El que no mai he vist tan clar és per què tenen molt més espai televisiu, per regla general, és a dir, diàriament, aquests ídols de fang davant dels científics, enginyers, investigadors, economistes, historiadors, filòsofs, poetes o naturalistes. Ara a través de la marca Banc de Santander van a arreplegar diners per aportar el seu gra d’arena en aturar aquest bitxet minúscul que està fotent a tothom, encara que, la veritat siga dita, fotrà més a persones de rendes mínimes i no tant a la resta tot i els esforços del país.

No sóc partidari ni d’aquesta caritat particular, ni aquella manifestada per marques, empreses multinacionals de diversos sectors (ara es fan amb la boca gran) ni de la caritat dels governs que ens tracten com a criatures menors d’edat que no sabem raonar i decidir.

I què pensem fer els ciutadans si tot açò no ens agrada? Restem mirant-nos i esperem a veure si els nostres polítics ens trauen d’aquesta situació? Els fem un “escoltet” a l’oïda? I quina és la forma per avisar-los? Ho teniu clar?

Aleshores molts de vosaltres direu: “Pájaro”, tu què proposes davant d’aquesta situació?

Doncs la resposta és ben clara i no em digueu que és utopia, no siga que haja d’explicar el sentit profund de la paraula; us propose el següent:

1/ Una societat fonamentada en la justícia social i no en les almoines i la caritat.
2/ Una societat que siga servida i protegida pels Estats i governs i no a la inversa.
3/ Una societat on la Globalització i intercanvi de productes no estiga fonamentada en un consum irracional i l’absolut negoci.
4/ Una societat que es decante més cap al benestar públic i no cap als guanys privats.
5/ Una societat que siga més oberta i no tan centralitzada i on se promoga la llibertat de pensament i d’acció.
6/ Una societat allunyada del neofeixisme i fonamentada en el respecte a la terra (Ecologia, una ciència empírica) que ens proveeix dels recursos necessaris per a la subsistència.
7/ Una societat no fonamentada en un turisme malversador de recursos naturals i estúpids i, on a la vegada, els individus no vulguen imitar aqueix individualisme consumista i insolidari (capitalisme popular per imitació dels que són propietaris de grans fortunes).

No res va a ser igual com abans d’aquesta crisi produïda per un microorganisme que ens ha frenat a tothom per mostrar-nos les vergonyes i les actituds canalles que tots hem vist, alguns patit fins morir i d’altres viscut, però no d’igual manera.

Si superem aquests dies, molts seran els qui hauran desaparegut en nom d’unes conductes egoistes, d’actituds que ens alienen i que poden mostrar el pitjor que existeix al nostre interior.

Espere que el govern del nostre petit país i els altres donen la nota, però aquesta vegada ens caldrà un colp de timó ben fort per tal d’orientar la vida dels ciutadans cap a horitzons no d’explotació i mort, i sí de Vida.

Amb esperança i fe en una Humanitat nova! Hi ha persones molt lluitadores, que davant dels mals temps fan sempre bona cara i posen la pell i la vida per aquells que han estat afectats.
Aquestes paraules van per ells, ultrapassen les decisions i accions de molts polítics!

Endavant.

Fonts:

https://ctxt.es/es/20200302/Politica/31513/coronavirus-michel-foucault-biopolitica-cambio-climatico-luca-dobry.htm

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-i-el-cisne-negro.html?m=1

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-ii-poniendose-en-marcha.html?m=1

https://www.alfdurancorner.com/articulos/paisaje-despues-de-la-batalla.html

Cartes a Irina, 99

Illa de Wrangel, 20 de març de 1969

És primavera Irina.

No pots imaginar de quines formes i quantes combinacions t’he dibuixat aquesta carta. Ara realment escric la darrera i definitiva. Les he repassades totes, sí les anteriors, les he impreses i enquadernades abans d’agafar l’helicòpter que em durà a la nostra terra i, en un no res –tan aviat com puga– caminaré els carrers per dur-te-les a casa.

És primavera i he volgut acompanyar-te cada dia d’aquest cru hivern.

Llegia l’altre dia una poeta que deia la imbricació que tenen literatura i vida. Ja ho sabia això i ho descobriràs al moment d’obrir-me la porta de la teua llar. Els qui pintem lletres ho fem per a nosaltres en primer lloc, i n’hi ha un després obert.

Publicades en pàgines web, cert dia m’arribà la notícia que en alguns cafés li comentaren a la dona dels núvols com de pagada estaria per elles, a la qual cosa contestà que eren destinades a una altra persona. Es féu un silenci colpidor!

Ho has de saber, aquestes, sempre han estat per a tu.

Malgrat tots els entrebancs que et trobaràs, tant de bo, i per elles, els teus dies donen pas a la nova estació que avui s’inicia.

Irina, la de la sorpresa i somriure daurat a la vora del sol, la meua esplèndida i callada dona de neus!

Així acabí la primera carta aquell 12 de desembre de 1968; i així ho faré amb aquesta darrera del 20 de març de primavera:

“Sempre teu”.

Oració per al Segle XXI

– Sant lleixiu, desinfecta per nosaltres!
– Sants viròlegs, treballeu amb l’ARN!
– Sants Psicòlegs burxeu
en les causes d’insolidaritat humana
per explicar-la sense embuts!
– Sants sabons, no feu la pilota i netegeu!
– Sant Peter Pearson orienta els perduts i retrobats!
– Sants veïns, resteu quiets a casa
i “no armeu pols ni remolí”.
– Sants llauradors
doneu-nos productes menjívols de la terra,
stop a mòbils, xarxes, tauletes i televisors
farts d’hipnotitzar-nos!
– Sants Repartidors
que la força us acompanye
ara i sempre!
– Sants sanitaris i d’altres treballadors
us recolzem ara
i després d’aquest ara
encara molt més.
– Santa Pluja transparent i llesta
neteja’ns els ulls i cervells!

Amagueu banderoles religioses i paganes.
El rei, a sa casa, calladet!