Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Tenim en la Vilavella un bon exemple d’activisme social que expressa el valor de la solidaritat en les persones que porten endavant projectes d’ajuda cap a persones, col·lectius o pobles que pateixen per raons d’ injustícia social.

És el cas de l’ associació SMARA- Ajuda al poble sahrauí- que desenvolupa una sèrie d’accions dirigides a reduir el sofriment que pateix aquest poble des que Espanya els va abandonar l’any 1975 quan era una província més de la seua organització estatal.

Volem recordar totes les activitats que al llarg d’un any porta a terme l’Associació Smara, fent primer una reflexió sobre el concepte de solidaritat per a entendre el sentit d’aquesta ONG que realitza les seues activitats en la Vilavella i la Vall d’ Uixò.

La solidaritat és un valor que deriva de la virtut de la caritat que practiquen les religions, però que en la seua evolució la converteix en diferent.

La caritat és un acte d’auxili que es dóna a la persona necessitada. Porta a fer el bé en forma de beneficència. Es tracta d’oferir un servei o diners (una almoina ) a la persona que té fortes necessitats o dependències. És donar una miqueta del que u posseeix sense qüestionar ni transformar la situació vital del necessitat.

La solidaritat són accions d’ajuda tot observant i denunciant les causes que originen activament el patiment de les persones i els seus responsables. Es pregunta per les causes del que pateix partint del concepte de Justícia Social. L’acció solidària tracta d’organitzar grups humans que treballen per eradicar les causes de les injustícies.

Es distingeix a més de la caritat perquè se sent responsable de l’altre i de la seua situació. És una acció de tipus horitzontal, d’altruisme recíproc, AVUI PER TU, DEMÀ PER MI. Tracta de transformar les estructures que donen lloc als seus mals. No és vertical ni deixa de qüestionar-se pels orígens dels patiments. Ací cal recordar les paraules del bisbe brasiler Hèlder Càmara, teòleg de la teologia de l’alliberament, “ si done una almoina al pobre diuen caritat, si pregunte perquè hi ha pobres em diran comunista”

Per tant les accions solidaries mouen a les persones a intentar compensar les injustícies socials, canalitzant aquestes a través del voluntariat, ONGs, etc. Eixe és el sentit de l’Associació Smara, ajuda material al poble sahrauí que alleugere el seu patiment  i denúncia de les causes d’aquesta injustícia.

Aquestes activitats que realitza Smara  han donat a conèixer la dura realitat en la qual viu la població sahrauí,  que sobreviu en campaments de refugiats al sud-est d’ Argèlia des de 1975, any en que Espanya els va abandonar, i el seu territori – Sàhara Occidental  i les seues poblacions: l’Aaiun, Smara, Villa Cisneros (Dajla) etc. – van ser envaïts pel Marroc. Situació de patiment per als sahrauís que dura 42 anys i que es troba a l’espera de l’aplicació de la legalitat internacional, boicotejada contínuament per l’ocupant.

Encara que són  conegudes per molts vilavellers i vilavelleres, ja que han participat d’alguna manera en alguna de les seus activitats solidàries, fem un recordatori d’aquelles s’organitzades al llarg de l’any al nostre poble.

 

PROGRAMA DE VACANCES EN PAU. Durant els mesos de juliol i agost, les vacances escolars, acudeixen milers de xiquets i xiquetes sahrauís a conviure amb famílies acollidores. D’aquesta forma s’ajuda a alleujar el patiment d’aquest menors per les dures condicions de vida i climatològiques presents durant l’estiu a l’inhòspit desert on malviuen, al mateix temps que passen revisions mèdiques. Enguany tenim a una familia vilavellera, Gemma Flors i Victor Beade, que acull al xiquet Ahmed.

 

 

 

Acte comarcal de Benvinguada als xiquets i xiquetes sahrauís. Palau de Vivel, la Vall d’Uixò.

La familia de Gemma Flors i Victor Beade amb Ahmed

PROGRAMA D’ESTUDIS. Implica un nivell més alt de compromís per part de les famílies que han tingut durant l’estiu al xiquet o xiqueta i han establert una relació amb les seues famílies sahrauís. L’acolliment és permanent mentre duren els seues estudis. Al nostre poble dues xiquetes ( ara ja son unes dones)han vingut a estudiar i formen part de les seues famílies acollidores i de les nostres relacions socials, Minatu i Xerifa, que després d’estar més de deu anys entre nosaltres, s’han convertit en dues vilavelleres més.

Xerifa i Minatu

 

VIATGES I ESTANÇA DE CONVIVÈNCIA EN EL CAMPAMENTS DE REFUGIATS DE TINDOUF. Algunes famílies inicien una relació amb la família dels xiquets i xiquetes acollides  durant l’estiu que els porta a visitar-los i a conviure amb ells durant una setmana en els viatges als campaments de refugiats en Tindouf que en Pasqua o a principis de desembre s’organitzen. Les persones acollidores coneixen de primera mà una cultura, una realitat i una gent entranyable – la família dels xiquets- de la que no s’oblidaran mai pels llaços afectius i emocionals que se creen entre ells.

Carla i Aitana amb xiquets i xiquetes sahrauís als campaments de refugiats de Tindouf

 

JORNADA DE FUTBOL SOLIDARI. Per Nadal és ja tradicional l’organització, conjuntament amb el CF. la Vilavella, d’aquest esdeveniment esportiu on s’inicia la campanya d’arreplega d’aliments. Cada edició registra un augment d’assistència de públic que aporta aliments bàsics com arròs, llentilles, sucre i oli. A més la rifa solidaria i les donacions econòmiques permeten contribuir a fer front a les despeses del seu transport en camions als campaments de refugiats en Tindouf.

CAMPANYA D’ARREPLEGA D’ALIMENTS. Durant dos mesos continua l’arreplega d’aliments, que els voluntaris dipositen en les oficines de Mª Pilar Flors, i que conjuntament als aportats per altres poblacions valencianes, eixiran cap als campaments sahrauís als inicis del mes de Març.

 

AJUDA ECONÒMICA. El nostre ajuntament dóna una ajuda econòmica, que a més de l’arreplegada amb la venda de bijuteria i d’artesania sahrauí i loteria de Nadal, es financen les despeses que suposen el bitllets dels viatges dels xiquets i del transport d’aliments.

ACCIONS ESPECIALS DAVANT DE CASTASTROFES. Si han patit destrosses en les seues elementals infraestructures d’habitatge, per inundacions o temporals, s’organitzen campanyes d’arreplega de mantes o roba.

ACTES INFORMATIUS sobre la situació política del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i participació en els actes reivindicatius per aconseguir que es complisca la legalitat internacional definida per l’ONU.

Aquest és un resum de les activitats que organitza Smara per ajudar als xiquets refugiats sahrauís. Unes activitats que sense la participació i col·llaboració de gent de la Vilavella no seria possible, i que expressen que al nostre poble hi ha gent solidària.

 

Associació SMARA de la Vilavella

 

 

 

 

La dictadura virtual

El segle XXI ha estat una revolució en tot els sentits, especialment a nivell tecnològic. De fet les operacions mèdiques es fan amb un ordinador, els bancs fan les operacions bancàries a través del cable, les guerres entre països es retransmeten per televisió i molts dels pitjors atacs es fan per la xarxa.

Els ciutadans comuns ens hem deixar seduir per part de tota aquesta allau tecnològica sense pensar-ho, d’aquesta manera tots disposem en les nostres cases d’Internet sense fils, ordinador (o ordinadors), tauletes, mòbils i càmeres de fotos digitals. Ara, diuen, es pot sobreviure sense necessitat d’eixir de casa ni de tindre en els nostres armaris robers només que un parell de pijames per si ve el del butà, el repartidor del supermercat o el subministrador exprés.

Però, de veritat, necessitem totes aquestes andròmines? O és que ens hem pujat al carro de les noves tecnologies sense pensar-ho?

Crec que és una mica de tot ja que, tal com passa en les modes, tots intentem estar a l’última. Qui no recorda els primers televisors a color o els primers vídeos… Però hi ha alguna cosa amb la qual no hem pensat i és què passa quan tot aquest munt de cables i de connexions sense fils no funcionen. Aleshores és quan ens adonem que possiblement no estàvem tan encertats quan adquiríem tots aquests aparells (en la tenda tot funciona tan bé…)

Però el pitjor de tot això és que a partir d’aquest sofisticat sistema que tenim a les nostres cases, també ens hem deixat entabanar per les xarxes socials i moltes vegades sense discriminar-les, és a dir, tot el que apareix en elles, tot és veritat. I, a més, com són lliures i obertes, podem manifestar el que ens vinga en gana sense donar explicacions a ningú i sense que ens ho puguen prohibir.

I tota aquesta suposada modernitat i aquest avanç en les nostres vides em porta a recordar els anys 80 (possiblement l’època de major llibertat al nostre país). Així, si fem una revisió a tot el que apareixia als mitjans de comunicació ens trobàrem amb la sorpresa (desagradable?) que moltes de les coses que es feien abans, ara no seria possible fer-les. Qui no recorda programes de televisió com Popgrama, Musical Express, Viaje con nosotros o Si yo fuera presidente? Programes amb que els presentador i convidats podien manifestar les seues idees de manera lliure sense que la dictadura de la xarxa els condemnara en un futur a les catacumbes. Qui no recorda lletres de cançons de La

Mandràgora, Sabina o Loquillo?

Bé, doncs ara, tot es mira amb una lupa ultra-dimensionada, tot el que és políticament incorrecte no té cabuda als mitjans de comunicació i qualsevol opinió pot ser qüestionada, denunciada i vilipendiada per un avatar sense nom, cognom ni identitat, com podria ser anem a suposar Buggs Bunny.

La dictadura de la xarxa ha vingut molt bé a la classe política. Es vigila des de darrere d’una pantalla de plasma. Ja no és necessari utilitzar mitjans convencionals per controlar els elements subversius. I, el pitjor de tot, entre nosaltres exercim la dictadura cada vegada que alguna cosa no ens sembla adient o qui ho diu no ens agrada.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

LES ENIGMÀTIQUES ENES PALATALS DE LA SERRALADA D’ ESPADÀ

A través del present escrit es pretén donar a conéixer unes gravacions realitzades en roca en alguns dels cims més prominents de la serralada Espadà. També aprofitar la difusió del medi, per a convidar a qui siga coneixedor d’alguna dada, o puga aportar algun detall interessant que potser podrà tindre relació amb el tema, que ho compartisca i així disposar tots de la dita informació. Gràcies.

Va ser al voltant de 1990 quan vaig descobrir gravada en una roca una espectacular i majestuosa una ena palatal en la zona del Pic de Font de Cabres. M’havia detingut un moment a recuperar-me de l’esgotadora carrera que estava realitzant, quan em vaig adonar de la inusual gravació. Una perfecta ena palatal havia sigut plasmada en el dur llenç. D’una grandària d’uns 20×20 cmts i perfectament definida romania la lletra, allí impertèrrita i sense res que la intimidara. No li vaig fer més cas. Continuava corrent mentres la coneguda i simbòlica ena palatal va quedar oblidada completament fins que a causa de la casualitat, diversos anys després va emergir des del fons de la meua memòria, reclamant i exigint una atenció que en el seu moment no li vaig prestar.

Aproximadament vint anys més tard, vaig realitzar un altre singular descobriment. Havia passat ja molt de temps i aquesta vegada caminava en compte de córrer. M’havia detingut a descansar un moment al cim de Mondragón i mentres contemplava l’enorme i aborronadora cicatriu infligida a la maragda plana per la civilització i batejada com CV-10, em vaig trobar a l’abaixar la mirada, amb una altra ena palatal. Em va intrigar prou, trobar una ena palatal idèntica a la que ja coneixia i que en eixe mateix instant va sorgir des del més recòndit de la meua ment reclamant atenció. Va aparéixer ràpida en la meua ment la lletra situada en el Pic de Font de Cabres i descoberta feia ja molts anys. En un principi, em vaig preguntar si estaria confós sobre el lloc on havia trobat la ena palatal, però prompte vaig recordar que l’emplaçament no era el mateix, perquè ara em trobava al cim de Mondragón i no a Font de Cabres.  La roca tampoc era la mateixa, a Font de Cabres, la ena havia sigut gravada sobre aquell bru rogenc llenç del roig i en aquesta ocasió el suport triat era l’inconfusible grisenc de la roca calcària. Contemplant el  Pic de Font de Cabres des de Mondragón que era on estava, vaig pensar que tal vegada en una altre cim haguera alguna ena més gravada.  Mentalment, vaig observar que traçant una recta sobre el mapa de manera que unira els dos punts on estaven les dos enes palatals ja conegudes, i allargant esta línia imaginària, s’arribava fins al cim de la muntanya coneguda com a Pipa. Vaig pensar que com no hi ha dos sense tres, tal vegada allí, en aquell lloc,  haguera una altra ena més.

En els pròxims dies vaig ascendir a Pipa i sorprenentment, allí també la vaig trobar gravada en la roca. Moltes eren les preguntes que acudien a la meua ment, ja que trobar-la tres vegades en un espai relativament pròxim no podia ser casualitat. Qui havia realitzat les dites gravacions? I  Per què?

Al cim de Pipa i mentres contemplava les esmolades dents de la serralada, vaig pensar que tal vegada en altres indrets també es podria trobar aquesta gravació. Com sovint  eixia per la serra, vaig decidir que aprofitaria per a fixar-me als cims que en un futur visitaria  i així comprovar que no haguera cap ena més. Durant els tres anys següents, el resultat  va ser satisfactori, ja que vaig trobar comptant les mencionades, un total de set enes més.

Les set enes palatals, són majúscules i totes presenten la mateixa grafia i més o menys la mateixa grandària, la tècnica utilitzada per a desgastar la roca formant la lletra, aparentment, és la mateixa. Pareix que s’ha utilitzat algun sistema de fregament, ja que no hi ha cap senyal que evidencie l’ús d’alguna ferramenta. No s’observen; angles ni solcs definits ni cap tipus de mossa que delate la utilització d’algun tipus de cisell o una altra ferramenta.

Sense tindre en compte el tapís emprat, ens trobem amb que totes les enes són iguals. Tant en grandària com el traç i la forma i totes es troben en cims o llocs estratègics. Això ens conduïx a deduir que ha sigut una mateixa persona la que ha realitzat tan ardu i laboriós treball.

Les zones en què s’han trobat són: Pic de Font de Cabres, Mondragón, Pipa, Castro, Espadà, Nevera i Puntal. Cal assenyalar, que vaig visitar molts més cims de la serralada sense trobar-ne cap més.

Durant els tres anys en què vaig descobrir quasi totes les lletres, vaig realitzar diverses indagacions per a conéixer a què obeïen eixes  enigmàtiques gravacions en roca en molts dels importants i elevats cims de la serralada. Vaig preguntar indiscriminadament a tot tipus de persones, (muntanyencs, caçadors, pastors,  habitants dels pobles, etc) i ningú coneixia ni tan sols una sola de les enes mencionades. Evidentment tampoc podien donar resposta a cap pregunta formulada respecte d’això.

Vaig consultar diverses fonts; Exèrcit, Institut Cartogràfic, unes quantes Conselleries (tal vegada hi havia alguna relació amb mines, cadastre..) i un llarg etc de possibilitats que se’m van ocórrer per a obtindre respostes. Entre elles, com no, navegar incansablement en internet, però sense arribar a bon port. En la xarxa tampoc vaig trobar res que poguera donar llum sobre el tema en qüestió.

Els principals fets històrics de la serralada tampoc no van aportar cap pista al desafiador misteri que les enes palatals plantejaven. Ni l’ocupació humana de bona part de la serra, ni les incursions de les quadrilles de bandolers a finals del segle XIX entre altres, pareixien tindre cap relació amb les gravacions de la lletra.

També vaig pensar en diverses possibilitats un poc menys ortodoxes. Potser algun tros de cosmovisió havia sigut reflectit de manera que des de les altures es poguera distingir alguna constel·lació desconeguda?, algun coneixement esotèric es tancava en la gravació i/o situació de les enes trobades?. L’esperat fracàs en aquests casos no em va sorprendre.

Una de les possibilitats factibles que crec que podria ser viable és que les dites gravacions fóren realitzades durant la guerra civil. Més concretament per algú de l’exèrcit republicà. Això és degut al fet que a tot arreu on s’ha trobat una ena palatal, van estar ocupats durant llarg temps per l’exèrcit republicà. En canvi molts dels cims on es troba una ena palatal gravada, no van ser calcigades per l’exèrcit franquista fins finalitzada la contesa. Acabada aquesta, és prou impensable que algú es dedicara a realitzar les dites gravacions, perquè l’esforç i el temps invertit en això és evident.

En conclusió, actualment les preguntes són les mateixes i les respostes de moment també. Passats ja molts anys, em continuen intrigant les gravacions mencionades i em continue preguntant;  Qui va realitzar les dites gravacions i amb quin objectiu?, Com es van realitzar?, Quan?,  Per què eixa lletra i no una altra o altres diferents?,  Queden més enes per descobrir?, Existiran enes gravades en altres serralades, tal vegada per proximitat; La Calderona?, Amaguen les enes algun missatge encriptat que encara no coneixem?. Estarà viu el desconegut autor?. Preguntes aquestes i moltes més que malauradament romanen sense resposta.

Perquè no es perdera la informació, la vaig plasmar en una espècie d’esborrany on conte les meues vivències descobrint les dites enes i a més, ara per mitjà d’aquest apunt, que com ja es va assenyalar al principi, pretén donar a conéixer les lletres que maliciosament, acaricien el cel de la serra i romanen allí sagaçment ubicades,  tal vegada amb l’esperança que algú aporte llum a tan enigmàtiques gravacions i es desentranye l’inexplicable jeroglífic que burlanerament ens presenten aquestes lletres de la serralada d’Espadà.

Article i fotografies: ESTANISLAO LENGUA

El governant

governantDeia Plató que el millor governant és aquell que no vol ser-ho. Què vol dir aquesta asseveració? Hi ha algú que es presente de manera voluntària a un càrrec i resulta que no vulga ser-ho? No és gens fàcil entendre aquesta afirmació però té molt més sentit del que sembla.

El que ens diu aquest filòsof és que, per diferents circumstàncies de la vida, les persones ens veiem en la necessitat o en el compromís de ficar-nos en llocs que no ens proporcionen cap plaer i que no sabem si ens agraden.

Vaig a distingir les dues maneres de ser un governant i perquè, en alguns casos, s’arriba a aquesta situació.

En primer lloc existeix el governant que és governant i que vol ser-ho: aquesta és una persona que per diferents circumstàncies (no vaig a ser jo qui les jutge) se n’ha adonat que ser el cap d’alguna administració té molts avantatges, entre els que podem destacar, que com és la persona que més «mana», que té un poder i un estatus sobre els demés que, possiblement, no podria ostentar des de cap altre lloc, el permet viure a ell i als familiars de manera molt còmoda, a més es fa palès el poder d’influència sobre els seus «inferiors».

Però, encara hi ha coses més importants de les que aquest tipus de governant, amb els anys, no vol arribar a desempallegar-se; una que vol continuar vivint indefinidament del sistema i una altra que, moltes vegades, són persones que no han exercit mai cap feina, ni els ha tocat fitxar en cap empresa. Han arribat tenint com a referència a molts companys que s’han eternitzat en el càrrec, que han viscut, i han mort, a costa de l’erari públic i que no han tingut mai cap tipus de problema per continuar asseguts en les seues poltrones. Han hagut de renunciar a les seves ¿conviccions? i a les seves ¿professions? a canvi d’una feina que els ha proporcionat el carnet de «polític».

El filòsof Plató

El filòsof Plató

L’altre governant és el que ho és sense voler ser-ho.

Aquest, normalment, és governant de poble i en la majoria dels casos s’ha posat en política perquè és fidel a unes idees, és conseqüent, té ganes de poder fer coses pels seus veïns i vol millorar-les i canviar-les. És una persona que té el seu lloc de treball i no vol renunciar a ell, així, o bé el compatibilitza amb la tasca de càrrec electe o bé demana un temps d’excedència (només amb aquesta darrera afirmació ja trobem un fet destacable i una diferència substancial ja que aquest darrer individu «té feina» i el primer no).

El governant que no vol ser-ho no pensa en acomodar-se en un despatx com a càrrec públic. No vol viure del càrrec ni enganxar-se a ell. Té una feina que és a la que es dedica i es dedicarà quan acabe el seu temps en la política. Una feina per a la qual, moltes vegades, ha estat preparant-se molts anys i que li agrada. No vol cap carnet de polític, no se sent polític i està de pas. Vol millorar la vida dels seus veïns i després marxar a casa. Tampoc acaba de quadrar en els aparells dels partits, perquè no té por al càstig, no té cap temor de no tornar a anar en una llista electoral, en definitiva és un polític de pas, perquè no es plega a les consignes dels grans partits.

Pense que la diferència, entre un i l’altre, és substancial.

Plató creia en la política i amb els governants, però sabia que el governant que no vol ser-ho és el millor governant.

Article de Sebastià Roglà.

I ara, què faran els llauradors?

img-20170215-wa0008I ara què?

Fa unes setmanes que l’Associació de veïns organitzà una conferència, on en la casa de la cultura Manuel Vicent, Josep Ramon Urban ens explicà quina era la situació del camp i analitzà el perquè de la desastrosa campanya de la taronja al nostre País, concretament a la comarca nostra de Plana Baixa. Aquest acte fou recolzat pel propi ajuntament i pel Consell Agrari del poble.

No és que els assistents desconegueren aquesta situació, però el que esperaven tots era que -després del parlament del sindicalista de la Unió de Llauradors i dels torns de preguntes- es prengueren tota una sèrie de decisions per organitzar-se els llauradors i pressionar als nostres governants per defendre els nostres interessos econòmics com a productors en les institucions, Corts Valencianes, Parlament espanyol  i en les instàncies de la Unió Europea.

Això és el que crec captà un servidor que vaig acostar-me a l’esdeveniment que semblava interessant perquè la sala estava plena, de gom a a gom.

Els llauradors són uns treballadors que, fins ara, i per una majoria de governs, han estat abandonats a la seua sort.

Són molt poc intel·ligents, per no dir estúpids, els nostres representats electes que no defenen o abandonen a l’atzar tots els assumptes econòmics relacionats amb l’agricultura. No me’ls veig mastegant mòbils, ordinadors, televisors de plasma i torradores de pa.

Per altra banda, mentre els comerciants s’han organitzat i associat per defendre els seus interessos  econòmics, imposant els preus de compra i pressionen els governs de totes les instàncies humanes, facilitant els tractats de comerç com els de Sud-Àfrica, pels quals entren taronges quan ací ens trobem en plena producció, els xicotets llauradors no ho han fet fins ara. Això els deixa desemparats i sense capacitat d’influència sobre les institucions. Ja se sap, com en qualsevol conflicte social, un a un som com la pols, res; junts, units, organitzats, tenim més força.

Els llauradors han de procurar unir-se i convocar accions, entre elles una reunió amb els diferents sindicats i organitzacions agrícoles per exigir les seues reivindicacions: preus justs als productes del camps per viure amb dignitat, confirmació dels contractes del camp amb obligacions per banda dels compradors de taronja i altres fruites, verdures o cereals, sancions per incompliment de les lleis, i un llarg etcètera.

img-20170215-wa0006Així que l’ajuntament del poble es va comprometre a reunir-se amb altres ajuntaments de les rodalies per tal de tractar aquesta temàtica i veure si poden anar a la Conselleria per tal de parlar amb els nostres representants i plantejar-los tots els entrebancs a què estan sotmesos els llauradors any rere any.

Però serà això prou?

No haurien de concretar accions i pressionar els nostres representants perquè defenguen la qualitat dels productes de la nostra terra i la dignitat de la vida de qui ens dóna, any rere any, de menjar?

AA.VV

 

CONFERÈNCIA: Què ha passat en aquesta campanya de la taronja?

JOSEP RAMON URBAN  donarà un conferència en la Casa de la Cultura de la Vilavella:  PRESENT I FUTUR DE LA TARONJA. ANÀLISI DE LA CAMPANYA ACTUAL, en la qual col·laboren la Regidoria d’Agricultura, el Consell Agrari Local i la nostra Associació de Veïns.

Urban a banda de ser agricultor,  pertanyent a l’executiva de la UNIÓ DE LLAURADORS DEL P.V. presenta un ample curriculum que li fa ser tota una autoritat sobre la taronja al nostre país i un gran coneixedor dels problemes de la seua producció i comercialització  a nivell europeu.

Una conferència necessària per tal que els agricultors de la Vilavella tinguen la informació, tant la tècnica com la de les decisions polítiques, per a que coneguen amb amplitud els problemes que li afecten i que poden influir en el tancament de les seues produccions si no es posa remei.img-20170116-wa0004

 

Josep Ramon Urban ens fa un breu resum del contingut de la conferència, ineludible per a tindre informació important a l’hora de prendre decisions futures sobre la venda de les nostres taronges.

Enguany la campanya citrícola tenia unes previsions amb uns resultats econòmics satisfactoris per a totes les persones que intervingueren en la cadena – des de la producció, recol·lecció, manipulació i sector comercial- i tot això malgrat que patíem una sequera important des de fa ja tres anys.

La qualitat dels fruits era l’adequat. Els llauradors/productors teníem prou il·lusió perquè la temporada passada finalitzà amb esperança envers la d’enguany. Podia ser millor.

A la fi, entre la desídia d’un tractat dolent amb  Àfrica del Sud  que ha repercutit en nosaltres molt negativament, a banda d’unes condicions meteorològiques adverses (granissol, pluges) en algunes zones, la campanya per als xicotets agricultors de la comarca ha sigut un desastre.

img-20161224-wa0022Les darreres pluges,  tot i que són necessàries per a la vida, han vingut en una època que a les nostres mandarines i clementines no els feia cap falta. Això conjuntament amb una pujada de temperatures han provocat el pixat i una gran part de les collites s’ha fet malbé.

A més, ha estat condicionat greument el tractat amb Sud-Àfrica del qual cal fer un comentari:
– S’ha fet sense contar amb el sector de la producció per tal de signar-lo i amb uns representants polítics no adequats per a defendre els interessos de la nostra agricultura, sinó més aviat defendre als empresaris que tenen capacitat per importar els fruits d’aquells països, sense comptabilitzar el mal que aquestes decisions  comportaven per al nostre sector productor.

Per això mateix des del Sindicat  Unió de Llauradors començaren a denunciar que aquesta mesura no beneficiaria la nostra producció i això és el que finalment ha ocorregut.

Així doncs, espere que els nostres polítics de proximitat prenguen nota i ho comuniquen a les elits perquè consideren el sector al nostre país i es revisen aquests tractats que ens perjudiquen i molt.

 

JOSEP RAMON URBAN