Concert de Santa Cecília, 2017

El diumenge  19 de novembre a les 17:00, i per tal de celebrar la festa de Santa Cecília, tindrà lloc el concert de música de la nostra banda al pati de l’escoleta infantil Joan XXIII de la Vilavella.

Anuncis

Un llibre a l’abast de tothom: Petites postals per a Grupeco

Josep LLuís Abad i Bueno, veí nostre i company de l’Associació de Veïns,  ha publicat un nou llibre digital i gratuït.

Un opuscle compost per  52 capítols amb reflexions i poemes amb els corresponents enllaços de música. Una obra literària amb la musicalitat inherent de les seues paraules i  poemes, i que el lector pot anar llegint acompanyat de les melodies que ha triat per a cada text.

Continua una iniciativa que ja ha emprés en anteriors ocasions, la de publicar la seua obra literària en Internet i així difondre-la, de franc, entre totes les persones seguidores de la seua obra.

El llibre porta el suggerent nom de Petites Postals per a Grupeco, i és això , una recopilació en forma de “petites postals” on cada una d’elles  es plasmen, formant un calidoscopi multicromàtic, “divagacions, reflexions i poemes sobre la vida més propera i qüotidiana”, amb la finalitat d’encoratjar els amics i companys” de la cooperativa de consum de productes ecològics Grupeco,  de la qual és membre.

Cliqueu damunt per accedir al llibre

Us recomanem que el graveu a l’ordinador, com si el posareu en les prestatgeries de la vostra biblioteca. En ell trobareu diversos enllaços per resseguir.

Petites postals per a Grupeco ha fet cami llargament a la xarxa, postal a postal, de fa uns anys cap ací.

Ara l’autor l’ha construït com una unitat que arreplega totes les Postals que setmana rere setmana va anar escrivint cada matí del diumenge als companys de Grupeco.

El procés creatiu ha sigut el següent. Tot començà com un joc. Cada diumenge, en eixir a fer una volta amb la seua companya i pastora alemanya Jana, triava i escoltava una música (a la fi del llibre les trobareu totes amb els seus respectius enllaços) que li suggeria paraules que naixien sobre el mòbil i prenien cos en la seua humil apk d’Android Color Notes.

Tot seguit enviava pel whatssap la missiva als companys. Ells no savien ni el motiu, ni la intenció.

A la fi, l’experiència ha esdevingut un testimoni de respecte, d’admiració per aquesta idea del compartir sense fronteres, del temps regalat i de l’altruisme que encara existeix i es manifesta. Les lletres escrites són mostra del més profund agraïment a totes i cadascuna de les persones que per raons diferents han tingut alguna relació amb el seu creixement dins de Grupeco. Sense ells, aquest llibre no existiria.

Josep Lluís Abad, relativitza l’asseveració del mestre André Gide i aquella frase seua en opinar que “No es fa bona literatura amb bones intencions, ni amb bons sentiments”. Els escriptors, de vegades, són éssers hiperbòlics.

La llibertat més gran d’un escriptor és dir i expressar moltísimes coses i també contradictòries. Per descomptat, els lectors tenen el dret a obrir o tancar els ulls, i el món continuarà rutllant indiferent.

Podeu jutjar per vosaltres mateix. L’autor no pretén res, simplement expressar-se. Aquesta ha estat la seua darrera intenció: “despullar‐se pels mots, abraçar el temps viscut a la vora els uns dels altres i dir‐nos que l’energia descoberta en tot aquest procés, també és la nostra”.

L’AdVV ha volgut publicar en el seu blog aquest llibre i posar-ho a l’abast de tots els qui, des de diferents indrets, ens segueixen, interessats per les coses que fem al nostre poble.

Que el gaudiu !!

AdVV

TRINITARIS, FUSTERS DE RENOM

Recentment s’ha clausurat al Museu una exposició sobre el Trinitaris i la seua obra sobre la noblesa de la fusta i que ha deixat empremta a la Vilavella. El present text i les fotos en forma d’enllaç que s’adjunten possibilitaran una nova visió digital de l’exposició.


Qui eren els anomenats “Trinitaris”? Per què una exposició dedicada a ells? Intentarem respondre: D’una cosa podem estar segurs, l´herència d’aquests artesans ha estat prolífica i d’excel·lent qualitat. Portes, mobles, aparells de camp, atifells quotidians i fins i tot taüts conformen una obra perfecta en els acabaments i d’un gust modernista refinat.

Una xicoteta burgesia i llauradors acomodats eren els seus principals clients. Aquells volien ostentar la riquesa recentment adquirida procedent de l’explotació de la taronja. Estem parlant de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. Borriana, Vila-real, Castelló, Nules… tots comptaven amb edificis modernistes molts d’ells amb obres dels Trinitaris. Els poms de taronges, les corbes i els motius vegetals com les roses es combinaven amb vidre i taulell entre altres elements arquitectònics.

En aquell moment la façana de la vivenda era la imatge de la família i els Trinitaris elaboraven la part principal: la porta d’entrada, el client a partir d’un catàleg elaborat pels mateixos artesants, triava els elements decoratius i la combinació de fustes (nouer, Flandes, pi de Soria…) que donarien pas a l’obra mestra. La fusta emprada era la més cara, de qualitat i alhora exòtica, la de “mobila”. Procedent d’Estats Units i triada pels artesans en el mateix port de València, era treballada a partir d’un disseny fet a mà alçada i traslladat després al material noble amb una precisió que rosa la perfecció. Pepe es feia càrrec també de treballar les filigranes que marcaven la distinció de la família o el seu poder econòmic. Algunes de les portes dels nostres carrers estan elaborades per ells (casa Sebastià Huesa, Vicent Huesa, Joaquim Silvestre “el Bollo”, Consuelo “la Ventura”, “Miguelito la Xima”, “Doloretes l’Alqueriera”, Jose María “Ximet”, “Don Roberto”…etc).

Casa Vicent Huesa ( Cliqueu a sobre per veure  part de la seu obra )

Sabem que Pepe es va formar a Castelló (desconeixem la data, suposem que a partir de 1900)  i tal vegada allí va rebre la influencia del Modernisme de l`època i la base científica de l’ofici, aprés d’avis a pares.

Al rebedor de la mateixa vivenda, es podia continuar admirant la seua habilitat en les portes del rebedor o la sala d’estar on s’ubicaven els malalts per a rebre les visites. Si continuem dins de la vivenda trobarem el dormitori amb el llit, l’armari, la còmoda, l’espill, l’engronsadora i fins i tot un “catret” tan utilitzat per anar a l’Església. Seguim endinsant-nos fins arribar a la cuina on cantereres amb flors i corbes, rebosts de fusta i vidre o “gibrells” per a fer pa formen part de la quotidianitat de casa. Si volem arribar fins el “corral” trobarem lligones i aparells per als cavalls, indispensables en pobles rurals com la Vilavella.

Vista parcial de l’exposició ( Cliqueu a sobre per veure el reportatge )

 

La trajectòria d’aquests mestres de la fusta va estar

marcada pels esdeveniments històrics. En els sistema de la

Restauració (1874-1931) i fins l’inici de la Guerra Civil (1936-39) el negoci experimenta un creixement. Cal pensar que és el moment d’expansió de la taronja. Va tan bé que havien decidit ampliar el taller construint-ne un de nou on està actualment consum (al camí-Real).

L’opulència i la importància de la família es veu en la foto de casament d’Enrique (el del mig dels tres germans homes i l’únic casat) amb Josefa Recatalà el 1923 i que fins i tot arribaria a ser nomenat alcalde del poble (construint el parc de la “Glorieta”). Els seus fills, Enrique i Juan, continuaran l’ofici fins la seua jubilació ja en democràcia. La Guerra Civil trencaria els seus somnis i obriria la porta a la misèria. Després d’estar evacuats a Castelló la tornada va ser dura. No trobaren ni ferramentes ni fusta, així que calia començar de zero. Afortunadament, trobaran una màquina per a serrar a Artana però els clients supervivents molts ja no poden pagar. No és que el preu de les seues obres fora excessiu, de fet, més bé al contrari, però ara la prioritat era menjar. Es dediquen a fer objectes de primera necessitat,  de supervivència. Tot havia canviat. Arriben així als anys 60 jubilats i amb ganes de descansar del dur treball de tants anys de servici i dedicació a tots els veïns.

Text…. Lola Molinos

Fotografia….Joan Antoni Vicent


Mòbils, Centres Educatius i Congrès dels Diputats

          Vaja tres termes que semblen tan allunyats l’un de l’altre, i com estan més a prop dels que sembla, perquè si comencem parlant de mòbils, no seré jo qui vaja a criticar-los, val a dir que totes les coses són bones amb mesura.

            Però, al nostre país, som diferents (o més diferents) a la resta del món, així, nosaltres som  un dels països europeus que fem més ús del mòbil. Sí, així és. Nosaltres som una societat molt impulsiva, en la que hi ha pocs tons grisos i en el que fa referència al mòbil hem passat, com si fórem un cotxe de gran cilindrada, de zero a cent amb un parell de segons.

            Els joves han sucumbit als encanteris que proporciona aquest aparell, s’han capbussat en el seu ús i s’han deixat atrapar per la seua màgia. Aquest aparell porta a l’interior dels seus budells, una integració total d’elements, anomenats aplicacions, que permeten xatejar, compartir elements multimèdia i interactuar, en temps real, amb persones de tot arreu, estar assabentats de tot el que passa en cada moment i, a més a més, parlar per telèfon (quina obvietat). Aleshores, qui no desitjaria tindre un aparells amb totes aquestes prestacions?

            Però, dit això, (diuen que quan apareix la conjunció però en una frase tot el que s’ha dit abans queda negat) cal fer una sèrie de consideracions: la primera és que la dependència, quasi sempre, acaba sent dolenta, en segon lloc, val a dir, que aquest problema ja no afecta sols als joves, sinó que és un problema de totes les edats i per últim que no hi educació (bona o dolenta) respecte del seu ús.

  Als instituts de secundària els telèfons mòbils estan prohibits en les aules (encara que hi ha alguns experts que aposten pel seu ús com a eina de suport, almenys jo, no ho acabe de vore). Els professors ens esforcem per a que els alumnes ens presten atenció durant les nostres explicacions i no estiguen pendents del tremolor de la cuixa degut a alguna trucada o algun missatge. Lluitem amb molts pares per a que controlen el temps que passen en les xarxes socials, dels deus perills i de la seua addicció. De les hores de son que perden quan, de nit, estan en vela connectats a la xarxa i com afecta aquesta situació al seu rendiment. Però tota aquesta educació se’n va en orris si per part de les institucions o dels personatges que tenen influència en els nostres joves no es dona exemple.

            I ací és on entra la tercera pota del títol. Les institucions no li fan cap favor a la societat si són ells, els primers, que no regulen l’ús de les xarxes socials. Així, podem vore com des del Congrés dels Diputats es juga al Candy Crush o al Tetris, com, davant de la compareixença d’algun  portaveu, alguns diputats estan amb el mòbil retransmetent tot el que es diu, es comenta o es critica. Em sembla molt bé la difusió que es fa amb temps reial de tot el que passa allí dins però, pense, que aquesta manca d’atenció cap a l’orador és la mateixa que la que es produeix en les aules o quan davant d’una conversa una de les persones està pendent del mòbil mentre l’altra intenta parlar amb ella.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Associació Smara de la Vilavella: Accions solidaries amb els xiquets refugiats sahrauís.

Tenim en la Vilavella un bon exemple d’activisme social que expressa el valor de la solidaritat en les persones que porten endavant projectes d’ajuda cap a persones, col·lectius o pobles que pateixen per raons d’ injustícia social.

És el cas de l’ associació SMARA- Ajuda al poble sahrauí- que desenvolupa una sèrie d’accions dirigides a reduir el sofriment que pateix aquest poble des que Espanya els va abandonar l’any 1975 quan era una província més de la seua organització estatal.

Volem recordar totes les activitats que al llarg d’un any porta a terme l’Associació Smara, fent primer una reflexió sobre el concepte de solidaritat per a entendre el sentit d’aquesta ONG que realitza les seues activitats en la Vilavella i la Vall d’ Uixò.

La solidaritat és un valor que deriva de la virtut de la caritat que practiquen les religions, però que en la seua evolució la converteix en diferent.

La caritat és un acte d’auxili que es dóna a la persona necessitada. Porta a fer el bé en forma de beneficència. Es tracta d’oferir un servei o diners (una almoina ) a la persona que té fortes necessitats o dependències. És donar una miqueta del que u posseeix sense qüestionar ni transformar la situació vital del necessitat.

La solidaritat són accions d’ajuda tot observant i denunciant les causes que originen activament el patiment de les persones i els seus responsables. Es pregunta per les causes del que pateix partint del concepte de Justícia Social. L’acció solidària tracta d’organitzar grups humans que treballen per eradicar les causes de les injustícies.

Es distingeix a més de la caritat perquè se sent responsable de l’altre i de la seua situació. És una acció de tipus horitzontal, d’altruisme recíproc, AVUI PER TU, DEMÀ PER MI. Tracta de transformar les estructures que donen lloc als seus mals. No és vertical ni deixa de qüestionar-se pels orígens dels patiments. Ací cal recordar les paraules del bisbe brasiler Hèlder Càmara, teòleg de la teologia de l’alliberament, “ si done una almoina al pobre diuen caritat, si pregunte perquè hi ha pobres em diran comunista”

Per tant les accions solidaries mouen a les persones a intentar compensar les injustícies socials, canalitzant aquestes a través del voluntariat, ONGs, etc. Eixe és el sentit de l’Associació Smara, ajuda material al poble sahrauí que alleugere el seu patiment  i denúncia de les causes d’aquesta injustícia.

Aquestes activitats que realitza Smara  han donat a conèixer la dura realitat en la qual viu la població sahrauí,  que sobreviu en campaments de refugiats al sud-est d’ Argèlia des de 1975, any en que Espanya els va abandonar, i el seu territori – Sàhara Occidental  i les seues poblacions: l’Aaiun, Smara, Villa Cisneros (Dajla) etc. – van ser envaïts pel Marroc. Situació de patiment per als sahrauís que dura 42 anys i que es troba a l’espera de l’aplicació de la legalitat internacional, boicotejada contínuament per l’ocupant.

Encara que són  conegudes per molts vilavellers i vilavelleres, ja que han participat d’alguna manera en alguna de les seus activitats solidàries, fem un recordatori d’aquelles s’organitzades al llarg de l’any al nostre poble.

 

PROGRAMA DE VACANCES EN PAU. Durant els mesos de juliol i agost, les vacances escolars, acudeixen milers de xiquets i xiquetes sahrauís a conviure amb famílies acollidores. D’aquesta forma s’ajuda a alleujar el patiment d’aquest menors per les dures condicions de vida i climatològiques presents durant l’estiu a l’inhòspit desert on malviuen, al mateix temps que passen revisions mèdiques. Enguany tenim a una familia vilavellera, Gemma Flors i Victor Beade, que acull al xiquet Ahmed.

 

 

 

Acte comarcal de Benvinguada als xiquets i xiquetes sahrauís. Palau de Vivel, la Vall d’Uixò.

La familia de Gemma Flors i Victor Beade amb Ahmed

PROGRAMA D’ESTUDIS. Implica un nivell més alt de compromís per part de les famílies que han tingut durant l’estiu al xiquet o xiqueta i han establert una relació amb les seues famílies sahrauís. L’acolliment és permanent mentre duren els seues estudis. Al nostre poble dues xiquetes ( ara ja son unes dones)han vingut a estudiar i formen part de les seues famílies acollidores i de les nostres relacions socials, Minatu i Xerifa, que després d’estar més de deu anys entre nosaltres, s’han convertit en dues vilavelleres més.

Xerifa i Minatu

 

VIATGES I ESTANÇA DE CONVIVÈNCIA EN EL CAMPAMENTS DE REFUGIATS DE TINDOUF. Algunes famílies inicien una relació amb la família dels xiquets i xiquetes acollides  durant l’estiu que els porta a visitar-los i a conviure amb ells durant una setmana en els viatges als campaments de refugiats en Tindouf que en Pasqua o a principis de desembre s’organitzen. Les persones acollidores coneixen de primera mà una cultura, una realitat i una gent entranyable – la família dels xiquets- de la que no s’oblidaran mai pels llaços afectius i emocionals que se creen entre ells.

Carla i Aitana amb xiquets i xiquetes sahrauís als campaments de refugiats de Tindouf

 

JORNADA DE FUTBOL SOLIDARI. Per Nadal és ja tradicional l’organització, conjuntament amb el CF. la Vilavella, d’aquest esdeveniment esportiu on s’inicia la campanya d’arreplega d’aliments. Cada edició registra un augment d’assistència de públic que aporta aliments bàsics com arròs, llentilles, sucre i oli. A més la rifa solidaria i les donacions econòmiques permeten contribuir a fer front a les despeses del seu transport en camions als campaments de refugiats en Tindouf.

CAMPANYA D’ARREPLEGA D’ALIMENTS. Durant dos mesos continua l’arreplega d’aliments, que els voluntaris dipositen en les oficines de Mª Pilar Flors, i que conjuntament als aportats per altres poblacions valencianes, eixiran cap als campaments sahrauís als inicis del mes de Març.

 

AJUDA ECONÒMICA. El nostre ajuntament dóna una ajuda econòmica, que a més de l’arreplegada amb la venda de bijuteria i d’artesania sahrauí i loteria de Nadal, es financen les despeses que suposen el bitllets dels viatges dels xiquets i del transport d’aliments.

ACCIONS ESPECIALS DAVANT DE CASTASTROFES. Si han patit destrosses en les seues elementals infraestructures d’habitatge, per inundacions o temporals, s’organitzen campanyes d’arreplega de mantes o roba.

ACTES INFORMATIUS sobre la situació política del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i participació en els actes reivindicatius per aconseguir que es complisca la legalitat internacional definida per l’ONU.

Aquest és un resum de les activitats que organitza Smara per ajudar als xiquets refugiats sahrauís. Unes activitats que sense la participació i col·llaboració de gent de la Vilavella no seria possible, i que expressen que al nostre poble hi ha gent solidària.

 

Associació SMARA de la Vilavella

 

 

 

 

La dictadura virtual

El segle XXI ha estat una revolució en tot els sentits, especialment a nivell tecnològic. De fet les operacions mèdiques es fan amb un ordinador, els bancs fan les operacions bancàries a través del cable, les guerres entre països es retransmeten per televisió i molts dels pitjors atacs es fan per la xarxa.

Els ciutadans comuns ens hem deixar seduir per part de tota aquesta allau tecnològica sense pensar-ho, d’aquesta manera tots disposem en les nostres cases d’Internet sense fils, ordinador (o ordinadors), tauletes, mòbils i càmeres de fotos digitals. Ara, diuen, es pot sobreviure sense necessitat d’eixir de casa ni de tindre en els nostres armaris robers només que un parell de pijames per si ve el del butà, el repartidor del supermercat o el subministrador exprés.

Però, de veritat, necessitem totes aquestes andròmines? O és que ens hem pujat al carro de les noves tecnologies sense pensar-ho?

Crec que és una mica de tot ja que, tal com passa en les modes, tots intentem estar a l’última. Qui no recorda els primers televisors a color o els primers vídeos… Però hi ha alguna cosa amb la qual no hem pensat i és què passa quan tot aquest munt de cables i de connexions sense fils no funcionen. Aleshores és quan ens adonem que possiblement no estàvem tan encertats quan adquiríem tots aquests aparells (en la tenda tot funciona tan bé…)

Però el pitjor de tot això és que a partir d’aquest sofisticat sistema que tenim a les nostres cases, també ens hem deixat entabanar per les xarxes socials i moltes vegades sense discriminar-les, és a dir, tot el que apareix en elles, tot és veritat. I, a més, com són lliures i obertes, podem manifestar el que ens vinga en gana sense donar explicacions a ningú i sense que ens ho puguen prohibir.

I tota aquesta suposada modernitat i aquest avanç en les nostres vides em porta a recordar els anys 80 (possiblement l’època de major llibertat al nostre país). Així, si fem una revisió a tot el que apareixia als mitjans de comunicació ens trobàrem amb la sorpresa (desagradable?) que moltes de les coses que es feien abans, ara no seria possible fer-les. Qui no recorda programes de televisió com Popgrama, Musical Express, Viaje con nosotros o Si yo fuera presidente? Programes amb que els presentador i convidats podien manifestar les seues idees de manera lliure sense que la dictadura de la xarxa els condemnara en un futur a les catacumbes. Qui no recorda lletres de cançons de La

Mandràgora, Sabina o Loquillo?

Bé, doncs ara, tot es mira amb una lupa ultra-dimensionada, tot el que és políticament incorrecte no té cabuda als mitjans de comunicació i qualsevol opinió pot ser qüestionada, denunciada i vilipendiada per un avatar sense nom, cognom ni identitat, com podria ser anem a suposar Buggs Bunny.

La dictadura de la xarxa ha vingut molt bé a la classe política. Es vigila des de darrere d’una pantalla de plasma. Ja no és necessari utilitzar mitjans convencionals per controlar els elements subversius. I, el pitjor de tot, entre nosaltres exercim la dictadura cada vegada que alguna cosa no ens sembla adient o qui ho diu no ens agrada.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent