SENSE PARAULES

Robatoris a Villamecaxispum

Els veïns de Villamecaxispum enfront de l’onada de robatoris i atracaments, 478 mil 678 milions 222.174 (exactament) es troben desolats , per la qual cosa he decidit aportar un plat de llavors de carabassa per a torrar i 14 pomes (algunes tocades) per millorar la bondat i sentit de l’humor dels ciutadans de la població.

Entrevistats per les TV locals, alguns veïns comentaven que des que rodaren fa 72 mesos la sèrie The walking dead, comencen ara a treure el cap pels finestrals de casa, acollonits i endurits pel traumes i preservatius lingüístics a què han estat sotmesos darrerament per la por i inseguretat arrelades.  “No volem més guàrdies tot i aquestes malifetes; encara preservem la tranquilitat” – han declarat alguns. Certs politiquets sempre resen “- Que viene el coco, que viene el coco”. I així tenallen, a poc a poc, les cada vegada més primes i esquifides llibertats personals.

Però així i tot, bufen nous aires de grandesa i llibertat entre la gent que cert partit polític Villamecaxispumià ha sigut incapaç de preveure: Aquest partit aconsella llegir los “Episodios Nasionales” del caldós Galdós i la denúncia amb índex acusador.

Per acabar amb les pors la població ha demanat al sinyó retor la benedicció!

I aquest ha dit en petit sermó a la plaça: “- Estimats fillets, davant l’onada de miserables corruptes, lladres amb “gomina i parné”, mentiders compulsius, grans debades cínics i violadors de la riquesa del poble us he de dir que, davant de tota aquesta púrria iconoclasta i farcida de pus, no perdeu l’humor”.

– Amén, ha contestat la població, considerant que són molt a prop, les Carnestoltes, el mig any fester i les festes de la Vila en girar la cantonada.

I ja està, tothom feliç i “haya aquí pan y allá gloria”.

De les pomes, podeu repetir!

Prime Time

Aquest terme, tan utilitzat per part de la gent, és un vocable que s’ha posat de moda. Segons aquesta nova enciclopèdia online que és la Viquipèdia (tan plena de veritats com d’errades) el prime time ve a ser l’horari central d’emissions televisives. Però aquesta franja horària no és la mateixa en cada país, sinó que hauria de reflectir la cultura i els costums de cadascun dels territoris.

Al nostre país comença bastant tard en comparació amb la majoria dels països, ja que va de 22:00-01:00. La majoria dels informatius a Espanya comencen a les 21:00, seguint l’horari central una hora després. No obstant això, a causa de la forta competència en els noticiaris, sobretot entre els de les cadenes privades, a més del major temps utilitzat per al retorn a les llars i una major demanda per continguts de contingència, en els últims anys fins i tot s’ha retardat entre 22:40 i les 23:00.

Que vol dir tot això, doncs que encara que els mitjans de comunicació tinguen un especial interés en mantenir aquests horaris, possiblement no són els que més convenen a la nostra societat. Per part dels nostres governant s’ha intentat diverses vegades regular aquesta franja horària, però tot continua igual sense saber el perquè.

Els mitjans de comunicació han d’ajustar-se a les normes que des del parlament es regulen i no fer i desfer al seu antoix sense que es pose cap regulació.

Imagine que, com en altres coses, prima més l’interés econòmic dels poderosos que, realment, l’interés dels ciutadans. Així, tal com passa amb els bancs (anunciava fa uns dies un banc rescatat per l’Estat que havia obtingut uns guanys de 800 milions d’Euros), les grans companyies tecnològiques, les petrolieres o les elèctriques, tothom mira cap a un altre costat. Perquè continua sent impossible donar-se de baixa d’una empresa de telefonia, és impossible saber el preu de la gasolina i el perquè d’ell o més complicat encara, entendre perquè és més cara l’electricitat quan fa vent, quan no en fa, quan plou i quan no. Són aquests misteris que els ciutadans de a peu no entendrem mai i que possiblement mai es solucionaran.

Però tornant al prime time, qüestió que sembla menor que les anteriors, aquest també necessita un estudi, ja que l’horari actual influeix de manera negativa en tots nosaltres.

Em fixaré, en primer lloc, amb els estudiants que tenim cada dia al nostre càrrec. Fa uns dies em comentaven que havien estat veient un programa molt famós que circula per la televisió i que a molta gent els té enganxats. Un programa que té un públic de totes les edats i que molts dels adolescents seguien. Doncs bé, preguntats els alumnes sobre la temàtica, l’horari i altres continguts del mateix m’expliquen tot sobre ell, i a mi em crida l’atenció que l’espectacle s’acabara a les dues de la matinada i que, en la meua classe, tots l’estigueren mirant. Si extrapolem les xifres obtingudes en la classe a tota la societat aquestes no serien fiable, però sque indiquen que fou seguit per moltíssimes persones que comencen la seua jornada de treball a les huit hores.

Ací és on està la veritable qüestió, si aquest programa (o altres, de fet hi ha moltíssims que acaben a altes hores) finalitza la seua emissió tan tard, els joves que el dia següent van a classe han dormit sols sis hores, quan la recomanació dels experts en recomana, com a mínim, huit. I quan un alumne assisteix a classe havent descansat tan poc temps, el dia següent no rendeix perquè està cansat i no ha dormit prou. Però no és això sol, ja que la conseqüència d’aquest cansament dura tot el dia, a sobre una vegada marxen a casa, dinen i després dormen (alguns fins les set o les huit de la vesprada), sense que tinguen temps per fer deures ni estudiar. Però clar, que és el que passa si han dormit tant de vesprada? Doncs que per la nit no tenen son i tornen a dormir-se tard. És com el peix que es mossega la cua.

Evidentment, aquest maleit horari afecta a tots els ciutadans però ho fa sobre-manera a una franja d’edat que es troba desprotegida i que necessita estar despert. Els reptes als que s’enfronten són molt difícils, la situació laboral no és bona i fa falta que posen els cinc sentits en tot el que fan. Queda clar que la regulació dels horaris acaba afectant al rendiment acadèmic de tot un país i malauradament els afectats, cada vegada, són més joves.

Text (solament text) elaborat per Sebastià Roglà.

Street Art a La Vilavella, no digues Banksy, digues “Xiquia”

D’ací uns anys aquesta porta de garatge s’estudiarà als museus i serà com la Pedra Rosetta de La Vilavella.

Abans de procedir a la lectura d’aquest article hem d’avisar-vos, estimats lectors, que aquest és el fruit d’una llarga temporada de recull i anàlisi de múltiples mostres de l’Street Art vilaveller, moltes voltes ocult a la vista del gran públic.

La recopilació de les següents obres, algunes per casualitat i d’altres després d’investigar centenars de pistes, pot ser considerada gairebé le feina de tota una vida (en realitat no) i resumeix a grans pinzellades les inquietuds del vilavellenc/a mig, les seues aspiracions i qui sap, il·lusions.