Racó del fotògraf, 2

També li adrecem des d’ací una salutació al nostre estimat amic i  fotògraf Joan  A. Vicent en homenatge per tota la vida que resta reflectida  en la idiosincràcia dels vilavellers que tan bé ha sabut retenir a través de la seua plàstica i poètica visual, a més de la col·laboració del seu germà Manuel Vicent a través dels seus textos que narren la vida d’un poble.

Bon Nadal i venturós 2015.

ZOOMORFISME DEL PRÍNCEP: el ball de Jana

Fotografia, Joan A. Vicent, any 2010.

Fotografia, Joan A. Vicent, any 2010.

Amb tota la que està plovent actualment… Índex d’atur, jutges jutjats, pederastes, recuperació econòmica, desconstrucció de la política, corrupció, incúria, ocultació de la veritat…

Quan parlaran de nous jornals amb aroma a roses i flors de taronger?
Quan la primavera s’omplirà de balls nocturns i cafés apassionats amb besos frescos?
Quan acceptarem la diferència sense temor a l’estafa o la burla?
Quan veurem la vellesa amb grapats d’esperança i vida acumulada?
Quan regalarem la saviesa per tan sols un somriure efímer?
Quan la justícia menjarà el pa dels pobres i floriran de poemes i roselles els buròcrates?
Quan el sol ens bressolarà unes mans compassives i un cor transparent?
Quan emmudirem davant la llum dels fets dels altres?
Quan una melodia cisellarà redones, blanques, negres, corxeres, fuses de bondat als nostres ulls?

Jana no diu res. Gitada, em mira i badalla. Cada ullal i dent seua podrien triturar totes i tantes injustícies.
Pense… 600, 700 Newtons de pressió ja farien de les seues.

balljana2

Fotografia, Joan A. Vicent, any 2010.

De vegades, imagine la seua mandíbula com una mena d’escàner que dibuixa el món que l’envolta. No vaig equivocat, a banda de l’olfacte, l’oïda i la visió, el més pobre de tots els seus sentits. Ella, l’amiga que no dubta i té cura amb la llum del cor que no m’entristisca.

Però -i no és idealització- té una delicadesa no tan sols si em mira, també quan la meua pell balla dins del perímetre de vori i foc, la seua boca.

Ha badallat de nou; un lladruc cara a la porta, s’ha aixecat, que movia cua i fregava amb les ungles el terra que em sosté.

Aleshores hem eixit, ara que tothom fa la migdiada… amb aquesta benedicció de sol i d’ombres.

Joan Antoni, que també l’estima, duia els ulls als dits. Fotografiava la pell del temps…

Simplement li ha dit: – Què fa la nostra ballarina?

Ens ha engrandit el cor. Nosaltres, foses les ombres.

Vegeu-ho vosaltres.

Aquest article fou redactat l’1 de maig de 2010, ací.

Fotografia, Joan A. Vicent, any 2010.

Fotografia, Joan A. Vicent, any 2010.

Anuncis

RACÓ DEL FOTÒGRAF

Almenara estany, arxiu fotogràfic de Juan Escrig.

L’Estany d’Almenara. Fotografía de J. Escrig.

Al nostre estimat amic  i fotògraf Juan Escrig en homenatge per tota la vida que resta reflectida  mitjançant els seus poètics ulls.

Bon Nadal i venturós 2015.

FADES

“Entristit sobre una butaca de boira, aguarde l’alè de lluminoses fades.

No són els meus paisatges de natura viva, d’aigües que esperen l’equilibri dels cérvols, aqueix fràgil balanceig de les roselles en el somriure.
Doneu-me un senyal, piqueu totes arrenglerades sobre la pedra foguera. Així m’assabentaré del camí de la bellesa.

Per què tothom es riu d’un cor que parla nu?

Petita, espurneja la meua fe; com un pàlpit vacil•la enfront d’una terra que crida. He de fer el meu combat, cercar llesques de felicitat, la llum dels cossos nous.

Dones, com ciutats on cal lluitar per la màgia, la fascinació futura, l’esperança, la vida.

Entre rellotges de tristesa i pedres blanques us convoque fades!

Digueu-me els mots per habitar la llum. Inventarieu amb preguntes cauteloses la veu justa per a agranar el niu de les derrotes.

Pels vostres llavis sempre apunta, en tendra litúrgia, la primavera”.

Text de l’inèdit, Les meues dones

Josep Ll. Abad Bueno

Cliqueu:  Enllaç al seu àlbum de l’estany d’Almenara.

CRÍTICA AL DISC “ITINERANTS” DE JOSEP LLUÍS NOTARI.

In10centsEl passat dia 17 de desembre Josep Lluís Notari va rebre una crítica de l´escriptor i periodista Manel Alonso (Puçol) al Diari gran del sobiranisme. Aquesta crítica arriba després de guanyar el premi a millor cançó en valencià del concurs “Castelló en Viu” l´últim cap de setmana de novembre amb el seu tema “Itinerants”. Eixa mateixa setmana també aconseguí la 4ª posició al concurs “Terra i cultura” de Porrera, organitzat pel celler Vall Llach de Lluís Llach amb un poema musicat de Manel Garcia Grau: “Petita lletra de batalla”.

El dia 28 de desembre actuarà en el Festival dels In10cents, un festival prestigiós que es celebra a Llocnou de´n Fenollet (La Costera) i que aplega a un grapat de cantautors de terres valencianes. Aquest concert està coorganitzat pel Col.lectiu de músics Ovidi Montllor. Properament en gener actuarà a Reus i La Vall d´Uixó i en setembre al cicle de música en Valencià organitzat pel casal popular de Vila-real.

 Crítica de Manel Alonso Català:

  Estic convençut que el País Valencià serà un país de música o no serà. Al llarg del temps hem estat un territori en el que han nascut bons músics, la música forma part del nostre ADN, i de bons cantants en la llengua i el gènere que siga.

Des de l’aparició del socarrat Raimon amb la seua mítica Al vent, fa ara més de cinquanta anys, han estat molts els joves valencians que acompanyats sovint només per una guitarra ens han oferit Portada del CDrecitals amb les seues cançons: Ovidi Montllor, Fèlix Estop, Maria del Carme Girau, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco, Joan Amèric, Eva Gómez, Feliu Ventura, Rafael Xambó, Pau Alabajos, Andreu Valor, Artur Álvarez, Tomàs de los Santos, Clara Andrés, Òscar Briz, Carles Enguix, Carles Pastor, Rafael Estrada… Una llista molt llarga per a un país els habitants del qual viuen d’esquena a la cultura que generen els millors dels seus conciutadans. Ara, des de la Vilavella a la comarca de la Plana Baixa, se’ls suma Josep Lluís Notari, amb una veu càlida, una guitarra sota el braç i en la mà el seu primer treball discogràfic, D’Espadà i altres versos (Metrònom). Un disc amb set cançons que compta amb la col·laboració del torrentí Pau Alabajos, concretament en la cançó Itinerants, i on en alguns temes es fa acompanyar per una guitarra, la d’Hèctor Tirado (qui s’ha encarregat també de la producció artística), amb un so clar, cristal·lí, amb una destresa i una màgia que emocionen, quina joia escoltar-la en la cançó Adverbis de lloc; i en altres temes opta per deixar-se acotxar per una banda en què destaquen les percussions de Lluís Beltran i l’acordió de Julián González en temes com ara Iugoslàvia i Arròs i Tartana.

Josep Lluís Notari, fent cas al seu cognom, alça acta notarial d’uns temps complicats, durs, sovint tenebrosos, en els quals, malgrat la foscor en què ens ha immers el mant horrible del poder que emana dels mercats, encara hi ha qui es mou, qui encén espelmes contra la desesperança i cavalca buscant nous camins. La prosa d’aquestes cançons convertides en actes notarials està carregada d’una gran intensitat i força lírica, un cert enyor, una certa tendresa i una gran determinació i claredat en els seus plantejaments. Les cançons tenen ecos de Bob Dylan, Joan Báez, Víctor Jara i fins i tot d’Ismael Serrano. Notari ens oferix també cançons on ha estat capaç de submergir-se en la memòria personal per a recrear un univers tendre que es va endur el vent dels anys. Com altres músics valencians, el dela Vilavella assumix l’herència rebuda de les mans d’aquells que durant més d’un segle han treballat des de diversos àmbits pel reviscolament d’un poble que es nega a ser devorat per la història. Una generació de músics, de diferents Josep-Llluís-Notari__gèneres, que són capaços de refer la utopia que la desídia i l’abandó col·lectiu havien fet malbé, mentre els depredadors convertien el país en una tómbola de coentor, un solar per a l’especulació, una timba per a jugadors que sempre fan trampa.

Josep Lluís Notari és un home que té clar que necessitem d’utopies, de somnis per avançar com a éssers humans des de la caverna d’on van eixir fins la llum que separarà la bèstia, que portem dins, de l’humà. La utopia és l’aliment en el combat contra tanta injustícia quotidiana que es comet contra els més dèbils i desprotegits de la societat.

Notari té una veu personal, una mirada lúcida, obliqua, tranversal, i la seua ploma té tinta vermella per a escriure les lletres de les seues cançons.”

DOS ESDEVENIMENTS ESPORTIUS SOLIDARIS.

Al caliu de les festes de nadal,  dies propicis per a sentir i manifestar solidaritat, es celebren dos actes esportius amb el denominador comú de que estàn organitzats a benifici dels xiquets refugiats sahrauís. Dissabte 27 es el torn de la carrera popular de la Sant Silvestre en la que tots els participants han d’aportar arròs, sucre i oli. És una carrera organitzada pel club d’atletisme local “A 4 PELAT” i està patrocinada pel Balneari de la Vilavella i l’Ajuntament, i  en la que podrán participar tots el que així ho consideren sense límit d’edat i condició i té un sentit, esportiu, divertit, nadalenc i familiar. El menjar arreplegat contribueix a omplir un camió d’aquest tipus de queviures  que organitza “l’Associació d’amistat amb el poble sahrauí” entre la Vilavella i la Vall i va directe als campaments de refugiats sahrauís de Tindouf ( sud-est d’Argelia),  d’on provenen dues veïnes nostres,  Xerifa i Minatu, les quals farán entrega del trofeus als guanyadors/eres.

Animeu-vos a participar,  sols, amb els amics i amigues, amb la parella o amb tota la família!CURSA SANT SILVESTRE

L’altre acte esportiu es celebrarà el dissabte 3 de gener. És  la tradicional jornada de futbol solidari que organitza el CF. la Vilavella (escola de futbol) juntament amb l’associació Smara. Enguany anem cap a la 8ª edició en la que es disputaran una sèrie de partits entre les diferents categories de l’escola de futbol, Querubins, Prebenjamins, Benjamins i Alevins del CF la Vilavella i les dels clubs UDE Vall d’Uixó i Benicató de Nules. Una jornada on l’important no és el resultat, sinó el propi sentit de la competició esportiva que no és un altre que demostrar que el futbol és solidari, en aquest cas  també amb els xiquets i xiquetes refugiats sahrauís. La finalitat és, com en el cas de la carrera de la Sant Silvestre vilavellera, arreplegar arròs,  sucre i oli, menjar bàsic dels refugiats saharauís, així com arreplagar uns diners mitjantçant una rifa per a finançar el seu transport.

Cal recordar una vegada més, que  la situació d’aquestes persones és una reponsabilitat de l’estat espanyol ja que en 1975 els va abandonar, iniciant el Marroc l’ocupació del seu territori i havent de refugiar-se en campaments al sud d’Argelia. Ara sobreviuen de la solidaritat internacional, però sobretot de la espanyola que manté una xarxa d’entitats solidàries amb el Sáhara i forts vincles afectius pels xiquets i xiquetes que vénen a l’estiu i pels que están estudiant acollits per famílies,  en el cas de la Vilavella de Minatu i Xerifa.

Una any més la Vilavella manifesta la seua vessant solidària a través de l’esport.

FUTBOL SOLIDARI EN NADAL-2- 2014

AdVV

Conte de Nadal

Potser ens caldria fer visibles els qui per al sistema són invisibles.

Nadal. Quina paraula!

Una fredor de nadales intentava esllavissar-se pels esglais de les finestres de la cuina

Una fredor de nadales intentava esllavissar-se pels esglais de les finestres de la cuina.

Nadal.
Quin concepte tan suggeridor!

Per què se li havia d’assentar mal que no el felicitaren?
Estava tot cantat, era massa evident!
Com anava algú a molestar-se per tal de felicitar-lo?
Era un home invisible. Ho havia acceptat.

De bon matí, palplantat enfront del refrigerador: un minut, dos, la cafetera esforçant-se per fer acte de presència: el xiulit!

Tres minuts, quatre, cinc…El món aturat i més silenci.

El nostre home no era molt de visites i felicitacions; el caràcter del carter -dia rere dia- passava de llarg. Havia tancat de manera definitiva i radical totes les xarxes socials on temps arrere havia pul·lulat; el correu electrònic era una púrria de brossa remasteritzada. Heus aquí un home invisible, aïllat.

Sis minuts, set, deu… I va prendre la decisió d’obrir tot el fred d’aquell artefacte blanc que tenia al seu davant.

A l’esquerra:

Pa ratllat amb julivert i all; formatge per gratinar, i el codonyat de l’àvia d’Ana.
Llet d’avena, tomata en conserva, olives.
Ous, algues kombu i wakame, anxoves, azuki, ametlles, panses.
Els ulls passaven d’un prestatge a l’altre silenciosament. El temps no mai semblava passar.

A la dreta:

Bròquil, enciams de fulla de roure roig, alvocats.
Albergínies, pebreres verdes, api.
Plàtans, pinya, mangos, pomes, magranes.
Una cassola de brou de verdures, sèsam, llavors de lli, cebes tendres.

L’home invisible es veié la cara reflectida, desfigurada en aquell concau acer lluent. L’única i petita escalfor, les paraules.

Qui el felicitaria?

Tancà la porta del refrigerador; una nota suportada per imants deixava llegir:
El mal s’acaba tan sols perquè els homes moren“.

Pel celobert, una fredor de nadales intentava esllavissar-se pels esglais de les finestres de la cuina. Batejats i infidels havien de sotmetre’s a les pies cançonetes. També la corporació municipal llançava bons desitjos a tort i a dret per la megafonia. Flatus vocis.

L’home invisible, en la quietud de les paraules. I un bucle etern, un pensament que no parava de fer-li voltes:
– Qui ha demanat per mi en 356 dies d’aquest any? Alguna mostra d’interès? Coneixia la resposta. Cap més preocupació.

Nadal, una paraula massa imprecisa!
Nadal el costum de tensar les galtes, d’estirar els masseters!
Nadal un estat on, potser, burgesament es tanquen els individus en petits grups.

Sense fer sorolls, va desaparéixer de la cuina com baf eteri; any rere any esdevenia més i més home invisible. Ho havia triat així.

Invisible sí; tal com ho era Nadal.

Contra Paradís, (21/52)

       21. Pistoles i cançons de Nadal

        Rodava el temps de la tardor i en desembre sota el cel clar de la Puríssima se sentien els crits d’algun porc a punt de ser degollat en la porta de la carnisseria de la Curreta. Els porcs havien de sacrificar-se durant la lluna nova; en canvi, les botifar­res havien de fer-se a l’ombra de la lluna vella perquè eixiren per­fectes i aquesta saviesa es complia mentre la tardor queia ja cap al solstici d’hivern i les xiques fadrines celebraven la seua festa amb una processó portant medalles amb cintes blaves i el rector en la novena els parlava de la puresa. Aleshores el fred havia penetrat fins la part més profunda de lescases encara que en la solana de la Glorieta o de la ferreria hi havia un sol extasiat d’anticicló dins del qual s’estenia l’olor de la pell abrasida d’alguns porcs amb una flama d’argilaga.

Purisimeres, any 1946

Purissimeres, any 1946

       En casa s’havia encès ja la llar per aquest temps; mon pare seia a l’esquerra amb el cap abocat i quasi mai parlava; ma mare seia a la dreta i també en silenci juguetejava amb les te­nalles i s’alçava moltes voltes a la cuina vigilant el sopar; entre els dos progenitors els cinc germans formàvem un rogle en el racó del foc amb les cames abrasides, plenes de vaques i l’esquena ge­lada pel corrent que baixava per l’escala i del pis de dalt. Torrà­vem castanyes, fèiem roses de dacsa amb sucre en un perol de fang quan els meus pares, sense saber per què, estaven un poc contents, cosa rara. Totes les nits resàvem el rosari. El foc anava calfant els taulells del menjador i els cristalls de l’aparador, en aquest ambient meitat polar, meitat caldejat, amb la cara i els peus recremats per la resplendor de les branques i els renyons conge­lats pel ganivet del fred que es clavava des del corredor vaig ini­ciar les meues primeres lectures, els tebeos de Roberto Alcázar y Pedrín.

documentos-F743-672-95-517

        A voltes entrava en casa a aquesta hora algun jornaler per a sa­ber la faena del dia següent; se sentia el clac de la porta del carrer, una veu demanava permís des de les cortines i mon pare deia que passara. El jornaler plantat en el menjador rebia l’ordre des d’a­quell costat del foc on mon pare seia i a vegades aquesta visita in­terrompia el rosari i el treballador inclús havia d’engolir-se alguna lletania.

     Va ser una d’aquelles nits prèvies a Nadal quan Joanet de Costa, que era masover de la finca de Guijarro, enmig del rosari va comunicar a mon pare:

–José María, aquesta vesprada he vist un maqui per  darrere del cementeri.

–¿Què em dius? –va exclamar mon pare preocupat amb el ro­sari en la mà.

–Portava botes de mitja canya i un fusell i també corretges i un cinturó ple de bombes.

–¿Anava sol?

–No ho sé. Al veure’m ha fugit cap a la Cova dels Conills. Aquests no van mai sols. Jo necessite una pistola. Si he de viure sol enmig d’un hort jo necessite armes per a defensar-me.

       El dia de la cassoleta obria per als xiquets de l’escola les vacances de Nadal i en la missa del gall jo feia d’acòlit en les grades del presbiteri ja aquell any i al final de la missa estava allí amb altres companys al costat del rector que donava a besar als fidels un Je­suset acabat de nàixer. Cantant nadales plenes de tendresa la gent s’acostava en fila a les grades i per primera volta amb aquesta ce­rimònia em vaig adonar que en aquest món hi havia classes. El sagristà Joanet de Caleto tenia un drap en la mà i només el passa­va pel genoll del Jesuset quan anava a besar-lo el metge don Ro­berto, el farmacèutic don José, el gerent del balneari o qualsevol llaurador que tinguera de quaranta fanecades cap amunt. Els altres besotejaven la humitat dels llavis que s’hi anava depositant. Vaig tenir la curiositat de saber en quin grau de consideració so­cial es trobava la mena família. Vaig comprovar amb molt de goig que el sagristà netejava amb el drap el genoll del Jesuset abans que el besaren els meus pares i els meus tios materns, però no l’avi Ximo, cosa que em va deixar perplex, perquè el pare de mon pare potser no tenia molts horts però era simpàtic i popular.

       Arribaven fins el peu de l’altar els fidels cantant una cançó de pau i entre ells en la fila venia Vicentico Bola amb cent qui­los de pes en canal. I mentre el poble cantava coses tan tendres ell pujava rebufant per la grada del presbiteri amb la cara somrient i afable però molt prop ja del rector va entropessar i tot el seu cos va anar rodant per l’altar i de la seua cintura es va desprendre el pistolot que portava, el qual va botar fent diversos tombs pel mar­bre de les grades del presbiteri fins parar al costat de les sabates del rector, a sota de la seua capa pluvial, i el rector va obrir el ulls i va alçar les celles sense creure el que veia.

–No passa res. Té el segur posat –va cridar des de terra Vicen­tico Bola.

–En aquest món tot són pistoles –va murmurar el capellà amb el Jesuset al braç.

–Es necessiten pistoles perquè la muntanya està plena de ma­quis –va afegir Bola incorporant-se amb dificultat.

–Si és per a matar maquis, entrega-li l’arma –li va dir mossèn Agustín al sagristà.

 

vidascruzadas

Cartell de la pel·licula “Vidas cruzadas”

Aquest la va arreplegar de la grada i li la va donar al .seu propie­tari i durant aquesta situació no es van interrompre les cançons i jo vaig començar a pensar si els maquis no serien animals carnis­sers que tots devien caçar. Va apuntar l’alba del  dia de Nadal i du­rant tot el mati el poble olia a all-i-oli  i  xulletes torrades. Era l’úni­ca carn que molts menjaven en tot l’any. El sol era radiant i jo vaig anar a desitjar bones festes i a besar la mà a l’avi Ximo i als tios per a rebre les estrenes. El segon dia de Nadal de 1945 es va inaugurar en el poble el Cinema Rialto. Van passar la pel·lícula “Vidas cruzadas”, on eixien Ana Mariscal i Luis Peña però com era rosa els meus pares no m’hi van deixar anar.

Manuel Vicent

LAIA CAÑES, CAMPIONA VALENCIANA DE MARATÓ 2014

LAIA

Laia reben el trofeu com a campiona autonòmica de marató 2014.

L’atleta de la Vilavella Laia Canyes (1983) és la flamant campiona autonòmica de marató 2014; un èxit esportiu a l’abast de poques atletes. Laia presenta un recorregut esportiu molt meritòri, d’inici tardívol, però intens i exitós. S’ estrena  en la Marxa de Sant Sebastià, com ho han fet diversos atletes vilavellers que han sorgit al caliu d’aquesta marxa de muntanya, i que culmina, de moment,  amb l’obtenció del campionat valencià en la darrera marató de Castelló.

De sobte ens parem a pensar i ens preguntem, Com ha aplegat fins ací? Fins on podrà aplegar? Aquestes preguntes poden tenir resposta si seguim la vida de Laia Cañes. De com comença el camí cap a l’èxit és sempre un misteri, ni tan sols ella sap el perquè un bon dia li aparegué pel cap l’idea de presentar-se a la cursa que ha sigut el seu bressol com a esportista, la cursa de Sant Sebastià; la resta d’ingredients els podem trobar en alguna de les seves respostes.

P – Com et definiries com a persona?

R – Sempre m’ha donat molt de respecte definir-me… és realment complicat!!! Sincerament, diria que sóc una persona com qualsevol altra, amb els seus defectes i punts forts. Assenyalaria, però, que sóc molt activa i exigent i això, junt amb una gran força de voluntat fa que sempre intente donar el màxim de les meues possibilitats, no tant sols en l’esport, sinó en tots els àmbits de la meua vida.

P – Com vas començar, va haver alguna persona que et va influir en la teva decisió de practicar aquest esport?

Laia1R – No, va ser casual. Vaig començar a córrer uns mesos abans de la Marxa de Muntanya de Sant Sebastià, però no per preparar-la, simplement per moure’m un poc aprofitant els descansos de migdia a la feina i intentar aconseguir, així, deixar de fumar. Corria 20 minuts i acabava realment destrossada!!! Els dies anaven passant i els 20 minuts van anar convertint-se en 22, 25, 30; sona ja a tòpic, però és una gran veritat: “la muntanya enganxa”.

Nascuda un 5 d’octubre, aquesta enginyera química, ha desplegat les seues ales als 31 anys, la seva metamorfosi ha vingut amb molt d’esforç i sacrifici, (anava corrents a treballar de la Vilavella a Onda per a entrenar-se) superant lesions i defalliments que no han minvat les seues ganes de volar per les muntanyes i pòdiums de la província.

Laia2“Les nostres curses,” dures i exigents, com “La Marató i Mitja” de Castelló de 65 kilòmetres (MIM) on ha obtingut tres vegades la segona posició, “La Marató dels Dements” d’Eslida, “La Ródeno” de Nules, on va quedar la primera classificada,  o també l’ abans esmentada cursa de “Sant Sebastià” quedant també primera de fèmines l’any 2013,   s’han quedat curtes per a ella.

 Com una papallona ha buscat la seva flor per la serralada dels Pirineus participant en curses com “La Marató de Las Tucas” (segon lloc), “La Volta a l’Aneto” (quarta posició) i “L’ultra Pirineu” de Bagà de 100 kilòmetres.

P–  Quina es la finalitat principal per la qual et dediques a aquest  esport?

R- Hi ha molts motius. El trailrunning no sols m’ha aportat beneficis a nivell físic, també m’ha ajudat a créixer com a persona, a creure en mi mateixa i guanyar seguretat, a eixir de la zona de confort i buscar reptes, noves metes i il·lusions. La satisfacció personal que et fa sentir és immensa. Si uneixes tots aquests fets a poder gaudir de moments i paisatges inoblidables, la felicitat i l’ addicció  estan assegurades.

La Serra Espadà, la seua família, la perseverança, l’esperit de superació i l’entrenament diari, són els elements que han forjat a Laia a convertir-se, paradoxalment, en campiona de marató sobre asfalt de la Comunitat Valenciana. Com bé va dir al finalitzar aquesta carrera  “ al remat és veritat que el treball, la constància i l’esforç tenen recompensa”.

Laia3 Així doncs, Laia ens demostra que els límits de la vida els marquem nosaltres i que podem aconseguir allò que ens proposem, el camí ja el marca ella i també un bon grapat de joves del poble que es dediquen a aquest esport tant dur i que es mereixen la nostra admiració i reconeixement pels èxits que estan obtenint.

P-  Tu saps que ara hi ha una nova fornada de corredors molt bona, quins consideres que  son corredors per tindre’ls en compte en un futur?

R-  Sens dubte la Vilavella és famosa en el món del trailrunning!!! Té i ha tingut molts bons corredors de muntanya… Però jo no m’atreviria a destacar-ne cap perquè tots tenen el seu mèrit, gran però invisible. I és que no sempre és fàcil seguir la planificació, l’entrenament pot arribar a ser molt exigent, i compaginar-lo amb la vida personal i laboral, any rere any, pot esdevenir dur, car implica renunciar a altres aspectesde la vida. El que tinc clar és que la Vilavella continuarà sent un referent!.     Ànims campions!!!

 David Marin