La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

El Cacauero

lluis-caballer-foto-de-la-familia

Lluís Caballer, -fotografia de la família.

Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.
Es torrava el cacau, i les cacaues,
d’assuavides rodonors, serien
àvidament buscades; o bé es feien
roses, o bé hi havia carabassa.

Vicent Andrés Estellés
«El gran foc dels garbons»

Curiosament el mot cacauero manté en la nostra zona el sufix castellanitzat, però no així tramusser.
«Cacauets i tramussets, ¿qui rosega xiquets?».

El cacauet és d’origen americà, al segle XVIII ja n’hi havia plantes a València i a finals d’eixa centúria era molt corrent i es venia pels carrers i els mercats del Regne, i seria a Alginet (la Ribera Alta) on més arrelaria el conreu. Des d’aleshores que no ha deixat de consumir-se i si bé avui ja no hi ha venedors ambulants, se’n poden trobar a les botigues i els supermercats. Ma mare en torrava, als xiquets ens agradaven els cacauets perquè feien una festa per postres (Vicent Marqués. Publicat originalment a l’Avui, 2010).

Els cacaus i tramussos sempre han anat plegats, el que venia cacau també portava tramús. Una festa no ho era si no s’acompanyava d’aquestos dos productes. Tant els cacaus com els tramussos eren un aperitiu molt desitjat i popular, a la vegada que omplien la panxa i si a més d’això, estaven acabats de torrar o preparar, guanyaven en sabor.

Lluís Caballer Martínez, de la Vilavella va començar a vendre cacaus i tramussos cap a 1948 amb el seu germà Pasqual, però aquest s’ho va deixar prompte. La seua mare, Freisqueta, ja en venia a la plaça en una paradeta al costat de l’església.

Lluís disposava d’un cossi gran de zinc, a sa casa, per elaborar els tramussos de la següent manera: primer els ficava a remull, després canviava l’aigua cada dia perquè perderen l’amargor i finalment els bullia en una caldera, d’aquesta mena són mengívols. Pel que fa als cacaus, a vegades en plantava a l’hort, o bé els comprava crus i els portava en llandes al forn per torrar-los.

El tramús era de la varietat groga, sembla que en aquella època els llauradors en plantaven a les vores dels ribassos i el cacau era l’autòcton, xurret, de dos grans, menut i saborós que alternava amb les cacaues de major tamany i tres grans.

Quan eixia a vendre es cobria el cap amb una gorra i a la cintura es nugava el davantal, segurament blanc, d’una o dues butxaques per portar el canvi i els diners que cobrava. En una cistella ovalada de vímet, d’una sola ansa que identificava els cacauers, col·locava la mercaderia: paper d’estrassa per a les paperines, dues mesures de distintes mides (uns gobelets de fusta) i els cacaus i tramussos i eixia a vendre-ho pel poble. Segons el preu que li demanaven, emprava la mesureta que costava dos quinzets -la moneda del foradet al mig- o bé la mesura gran d’una pesseta, agafava el gènere i ho dipositava en la paperina per servir-ho al client.

Lluís era un home ben plantat, alt per a la seua època i amb una veu molt potent i apropiada per pregonar: “El cacaueeeroooo”.

Quan feien bous, no tants com ara, la presència del cacauero no fallava mai, inclús n’acudien de fora, a fi de poder abastir a la gentada que es congregava. Tanmateix venia la neulera (barquillera), una dona de la Vall que portava neules cilíndriques embolicades en paper de seda blanc i cridava «la barquillera, al buen barquillo». Per això, en els bous de carrer hi estava Lluís, ja fóra a Nules, Mascarell, Borriana, etc. Primer amb bicicleta i després amb un Mobilet ficava en saquets grans de tela els productes, el paper d’estrassa i els gobelets. A la Vilavella tenia uns quants llocs fixos on acudir els dies festius: a les partides de pilota valenciana, al cinema, tavernes com la del tio Quico, al carrer de sant Antoni, la de Juan de Bota i cal tio Batano, al bar Nacional i la Caixa. Altra clientela fidel eren els rogles de dones que estaven jugant la partida de cartes, com a ca la Terència –segur que alguna broma li gastarien-, ca Tenra i ca Marina, la dona de Batano, tocant a la part nord del poble. No oblidem que els hòmens anaven a les tavernes, al casino, al Nacional o a la Caixa.

vicent-romero-foto-de-la-familia

Vicent Romero, fotografia de la família

Cap a 1952-53 s’ho va deixar per regentar el bar de la Caixa.

Em diu ma mare que en un bou del carrer dels sants de la Pedra, a un cacauero foraster, guardant-se del bou, li va caure la cistella a terra. Tothom arreplegant cacaus i tramussos, encara que alguns van anar a parar a les butxaques o la boca dels que ho recollien.

El darrer cacauero de la Vilavella va ser Vicent Romero Monlleó (Vicent la Cegueta, però més conegut com a Lietes que era el renom de la dona), el seu fill homònim, l’ajudava.

Els tramussos, en sacs, els ficava a remulla al sifonet (davant de ca Barbareta, al Camí-reial) o també a la regadora d’un motor, prop de la caseta del Pateno. A vegades quan anava a agafar-ho es trobava un foradet en el sac i no era una rateta. Després els bullia a cal seu germà Benjamín en unes calderes i els cacaus, en llandes grans, els torrava al forn de Manil.

A la cistella també portava xufes remullades que eren més cares.

Tenia una paradeta al costat del bar Nacional que ja incloïa més coses com regalíssia de bastó, pipes, xicles i altres llepolies.

La mort del fill, als 20 anys en un accident de trànsit, l’any 1966 va trasbalsar al cacauero i va ser el motiu de deixar de vendre.

Article elaborat per Imma Vicent

Elena Fenollosa, una vilavellera a Cambridge

Vaig anar a veure a la meua neboda  Elena Fenollosa que passava  uns dies de   vacances amb  la seua família ací a la vora en la platja de Nules, per tal de saber del seu treball com veterinària a Anglaterra. Estaven també presents la seua mare Consuelo, el seu marit Domingo, també veterinari com ella i Julia la filla de quatre anys que ja xampurreja en les tres llengües, valencià, castellà i anglès.

 

On fas fer els primers estudis ?

Al col·legi públic José Alba de la Vilavella fins tota l’EGB. Després BUP als Salesians de Borriana. La carrera de veterinària la vaig cursar a Saragossa.

Veterinària per vocació ?

Si totalment. Ja de xicoteta sempre deia que volia ser veterinària. És cert que sempre m’han agradat els animalets però a la família no hi havia precedents sobre aquests estudis, per tant clarament per vocació.

Una vegada acabada la carrera, vas exercir ací en Espanya ?.

Si, les primeres pràctiques ací a la vora, a Nules, però només uns mesos. Desprès i durant un any vaig treballar a una clínica de Badalona, encara que vivia a Barcelona. Va ser llavors quan Domingo, que ja treballava a Manchester, em va proposar d’anar allà doncs hi havia una oportunitat de treball.

elena-domingo-julia-dsc_0099p

Domingo, la xicoteta Julia i Elena a terres angleses

Com va ser el teu aterratge a Manchester, clima, idioma, ..?.

Doncs al principi molt mal ja que venint del sol i la llum nostra et trobes en capes i capes de núvols que no s’acaben mai. Referent a l’idioma, doncs no entens a la gent com si parlaren quelcom que no has estudiat. El meu anglès era correcte a nivell gramatical però d’això a parlar en la gent de la clínica, els clients amb els seus modismes, accents, etc…semblava que tot el que havia estudiat no servia per res…clar era la llengua l’obstacle inicial. Per altra banda passes d’una cultura i forma de fer nostra a una altra totalment diferent. Resumint, al principi “durillo”…

Quins van ser el primers treballs a la clínica ?

Vaig fer un internat de sis mesos en un centre de referència, un centre multidisciplinari en que hi havia moltes especialitats. Em va agradar especialment l’oftalmologia i va ser a Barcelona on temporalment vaig tornar per ampliar estudis sobre aquesta matèria. Ja de tornada a Anglaterra vaig treballar primer un any a Nottingham, desprès a Birmingham i darrerament a Bristol durant dotze anys. Ara en quan acabe les vacances ens mudarem a Cambridge. Allí a la vora hi ha una clínica-hospital de referència per ampliar estudis d’oftalmologia. Són tres anys d’estudis especialitzats i vull treure’m el títol europeu.

Però tu Elena, fa uns anys vas vindre amb unes companyes teues a Castelló per tal d’esterilitzar gatets ?

elena-fenollosa-img_5071

Esterilitzant un gatet                    (Foto JA Vicent)

Si, és cert. Això és un tema personal i episòdic ja que em sap molt greu veure gats abandonats i de forma altruista vaig participar en aquesta iniciativa. Però no, no és el meu treball.

 

Quines són les dolències en ulls en gats i gossos ?.

En gossos xatos problemes en la còrnia com úlceres per exemple. També hi ha gossos i gats diabètics que pel desequilibri en la glucosa els origina cataractes. En aquests casos és molt satisfactori adonar-se que venen cecs i just desprès de la intervenció marxen veient. També hi ha dolències de glaucomes, conjuntivitis etc…

img_2976

Cataracta

Quina és la resposta dels clients amb un gatet o gos curat ?.

Ací hi ha un gran respecte pels animals. Els clients i pacients que m’arriben a mi son diferits d’altres clíniques aleshores ja arriben amb una altra predisposició. La majoria estan molt agraïts. Normalment són molt dedicats a les seues mascotes.  El meu treball i tipus d’operacions no són barates. Són moltes visites i acabes tractant-los, però se senten molt agraïts, fan xicotets regals, molta cerimònia de “thank you” amunt i avall.

Alguna anècdota ?.

Si, una divertida. En anglès pastor es diu “shepherd”. Una vegada em van portar per curar un gos pastor alemany; en comptes de tractar-lo amb el seu nom que no el sabia, doncs li deia:”hello shepherd” o “good boy shepherd” etc… Però resulta que el seu amo es deia de cognom “shepherd” i vaig estar tota l’estona parlant-li al gos amb el cognom del seu amo. No em va dir res, senyal que no li va desagradar.     

elena-p

Elena                ( https://www.dickwhitereferrals.com )

Creus que esta especialitat teua la podries exercir al nostre país ?.

Abans clarament no. Però ara des de fa un tres o quatre anys, si. La gent és ja molt sensible al tema del animalets de companyia, s’estan obrint hospitals grans; hi ha gent que s’ha especialitzat a l’estranger i han tornat a Espanya. Concretament hi ha un hospital a València que porten la idea i forma de fer britànica. Tan de bo d’ací uns anys puga treballar a la nostra terra.

Un tema ara de moda, el Brexit. Com ho portes ?.

Tinc una sensació extremadament rara, de molta decepció. M’ha costat entrar en la  cultura anglesa però ara és un país que estime molt, m’agrada com funciona quasi tot. Resulta que un dia ens vam despertar i ens vam adonar que  el 52% de la població no et vol. De forma resumida, vam anar a dormir formant part del Regne Unit i ens vam despertar com a estrangers. De tota manera a nivell personal no he notat res. Ja veurem com evolucionarà tot aquest tema.

Per acabar, que trobes a faltar i que no tens ?

En primer lloc la família, ja que voldria que la nostra filla Julia s’alimentara del calor i companyia que donen agüelos, tios, cosinets i cosinetes. A les meus  amigues també, però es diferent,  ja que ara  hi ha vols barats, correus, whatsapps, skype, etc.. .La comunicació hui en dia es diferent a fa 15 anys quan vam aterrar per aquelles terres. I per damunt de tot també la forma de viure i el clima. 

Per a mi ha estat una conversa molt entranyable ja que conec a Elena des de xicoteta i ací en esta mar de Nules hem compartit estius amb familiars i amics. Sols afegir que aquestes respostes tan clares i concises han estat rodejades del seu somriure que fan encara més bonica la seua cara.

Joan Antoni Vicent

 

Inmaculada Traver Badenes, una restauradora d’obres d’art a la Vilavella

restauradoraEncara recorde quan dues tímides xiquetes, germanes i bessones, Inma i Beatriz, pujaven cada matí en el cotxe de gespa fosca i tal com ens acostàvem durant sis anys a la Vall, jo anotava en secret el bategar dels seus cors i de la seua vida.

En un primer moment, sempre per tallar el gel, parlava jo, després parlava jo i, un dia més rere una altre, havia passat. Vingueren setmanes, mesos, la lluna i el sol perseguint-se i poques voltes trobant-se, i lentament, tal com les roselles s’obren d’elegància i bellesa vaig començar a conéixer les seues veus, després els gests i enfront dels meus ulls prenia cos un feix d’il·lusions: elles vivien, parlaven, somreien, callaven, però també cantaven.

Des de xicoteta Inma Badenes  va mostrar interès per la cultura i el patrimoni. Amb dots per a la música i el dibuix, ella reté un record agredolç dels “Premis Capla” que, potser, algun dia ens narrarà.  Aquesta passió per la història i l’art la portaren a estudiar un primer cicle d’arqueologia en la Universitat de València.  A poc a poc, creixia un ímpetu per tal d’actuar amb el patrimoni de forma directa. Això la motivà a estudiar Belles Arts en la Universitat Politècnica de València, on va acabar els seus estudis l’any 2008. Es va especialitzar en restauració de Béns Culturals, en concret en el món de la recuperació dels metalls.

Ella ha participat i col·laborat activament en la cultura local des de molt primerenca edat, formant part del “Consell del Museu” i ajudant a la seua creació i desenvolupament i des de diverses associacions culturals.

El fet de ser becària del Departament de Restauració els dos últims anys de la carrera, li oferí unaInma1 oportunitat per presentar la seua primera conferència en congressos nacionals. Va ser guardonada amb el “Premi Millor Projecte Fi de Carrera Bancaixa” de tota la seua promoció  (Recuperació del Llegat escultòric de Perelló La Creu, del Museu de Medallística Enrique Giner de Nules). Aquest fet la va portar a realitzar pràctiques laborals en l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Generalitat Valenciana, on ha treballat conjuntament amb el Servei de Conservació i Restauració de la Diputació de Castelló fins l’actualitat.

Treballar en el IVC+R li ha donat l’oportunitat de poder recuperar i intervenir nombroses peces d’incalculable valor i rellevància. Des d’artefactes arqueològics (puntes de llança de l’Edat del Bronze, utensilis romans i ibers, col·leccions de numismàtica i tresorets…) com per exemple algunes peces del conegut Tresor de Villena. Ha intervingut també nombroses peces de bronze monumental i és la restauradora autoritzada per a la recuperació del llegat escultòric de Mariano Benlliure.

Per les seues mans han passat peces tan conegudes com tots els elements d’or i plata de la Mare de Déu dels Desemparats de la Basílica de València o el Tresor Reial de la Catedral d’aquesta mateixa ciutat. També s’encarrega de totes les escultures metàl·liques del Museu D’art Contemporani de Vilafamés i ha intervingut moltes dels fons de la Fundació Martínez Guerricabeitia en València.

MinisteriLa varietat de tipologies i cronologies que abasta la seua especialitat comporten preses de decisions i tractaments d’intervenció molt variats i que s’adapten a la necessitat de cada obra, sempre des d’un punt de vista científic, amb caracterització de materials, testat de productes i tractaments que respecten la deontologia de la restauració.

Intervenir aquestes obres d’art li ha donat l’oportunitat de participar en nombrosos congressos nacionals i internacionals des de 2008 fins a l’actualitat.

Ella treballa en diversos projectes de I+D del Ministeri de Ciència i Innovació i el Ministeri de Cultura (Projecte CREMEL, COREMANS) i uns altres en col·laboració amb la Universitat de Sevilla. Ha sigut durant uns anys co-editora francòfona-hispanòfona del Butlletí Internacional sobre investigació en metalls BROMEC.

Per a poder desenvolupar el seu treball de forma escaient, va continuar els seus estudis en diverses universitats; Gestora del Patrimoni Cultural Local l’any 2009 per la Universitat Jaume I, titulada en Màster Professional especialitat metalls nobles per la Universitat Panthéon-Sorbonne en Paris l’any 2011 amb la “Capacitació dels Museus Francesos”, Màster de Recerca en la Universitat Panthéon-Sorbonne en Paris l’any 2012, des d’on realitza un Doctorat Europeu juntament amb la Universitat de València.Inma2 Bilingüe en francès per la Escola oficial d’idiomes de Castelló.

Actualment el tema de recerca que porta entre mans; l’electrodeposició d’or sobre plata i la seua caracterització de tècniques no destructives (fluorescència de RAJOS X (CXRF)) aplicades a la recerca de patrimoni cultural.

CONGRESSOS: Metal España ’08, 12º Congreso Español de Ensayos No Destructivos 2010, Congreso Latinoamericano de Metales 2011, Jornadas sobre el patrimonio religioso y su conservación: valor social e inmaterial  2012, Jornadas sobre el Estudio de las artes Decorativas González Martí 2013, “Métal à ciel Ouvert” Paris 2014, Metal España 2015.

Per tant la nostra Inma està molt ben preparada:  si abans li costava parlar, ara domina el valencià (quan ho fa li brillen els ulls, de petita ja ho veia), parla castellà i francès. Sembla que la seua desimboltura ha crescut exponencialment i té un domini màgic pel seu cervell i les manetes.

Però vostès, amables lectors i veïns del poble, m’hauran de perdonar aquesta llicència afectiva: Sempre que li parle o pense en ella, em ve a la ment aquell aire invisible i silenciós que acompanyava aquella xiqueta.

Ara ella esculpeix l’aire i treu la bellesa amagada al cor de la matèria.

Inma Traver Badenes, una forma humil i callada de fer palesa, entre nosaltres, l’harmonia.

 

 

 

 

 

Una vesprada amb Manuel Vicent

El passat dissabte 30 d’abril, veïns, amics i familiars vàrem gaudir d’una vesprada compartida amb Manuel Vicent al voltant d’una visita, guiada per Joan A. Vicent Cavaller, a dos de les joies del nostre patrimoni arquitectònic i cultural com són el Museu i  la Casa-Museu dels Espardenyers,  abans de l’acte de presentació, i posterior tertúlia, del seu darrer llibre “Los últimos mohicanos” celebrat en una altre important edifici del nostre patrimoni, la Casa de la Cultura que porta el seu nom.

IMG_1192

La vesprada s’inicià amb la visita al Museu de la Vilavella en la qual Cavaller anà explicant les peces museístiques que li donen contingut, i  encara que en una fase de constitució,  ja manifesten a grans trets l’evolució de la nostra història des dels seus inicis ibèrics. A part dels valuosos objectes exposats, les que suscitaren majors comentaris varen ser les fotografies d’Enrique Escrig,  ja que els paisatges i persones que han quedat retratades en algunes d’elles són els de  l’ infantesa i joventut de Manuel que tant magistralment han sigut descrits en el seu llibre Contraparadís.

IMG_1177

A l’eixida del Museu tots els presents compartirem la grata impressió de Manuel, que el conjunt dels elements arquitectònics que composen l’edifici del Museu, l’antic oratori del balneari del Cervelló, l’espai sobre el llavador i la seua  integració visual  (el llavador es en sí mateix un element que forma part del Museu ) en l’entrada, fan una fusió única i original en el món dels museus.

A continuació ens adreçarem cap a la Casa-Museu del Espardenyers situada al bell mig del barri i que l’han convertida, amb el mestratge i assessorament de Cavaller, en un clar exemple de com eren les humils vivendes de la part més antiga del poble. Xicotetes cases construïdes sobre les roques en la vessant de la muntanya del castell, en la que malvivien les persones que dedicaren la seua dura vida a l’elaboració de les espardenyes d’espart, una dedicació artesanal que va ser el seu manteniment però que no els treia de la misèria.IMG_1202

Cavaller i Josep Vicent Arnau recordaren  com eren els pocs  habitacles de la vivenda i l’escàs mobiliari, i Manuel Vicent va posar especial  atenció en l’espai on es troben els estris de manufactura dels espardenyers. Un passat que  no hem d’oblidar i que la Casa-Museu dels Espardenyers ens recorda com era una de les tres formes de vida de molts veïns del poble  en un  temps no tant  llunyà, a banda dels balnearis i del conreu de la taronja.

A les set de la vesprada estava anunciat l’acte d’inauguració de l’espai Manuel Vicent, un lloc central de la biblioteca situada en la Casa de la Cultura que porta el seu nom, on encapçalat per un bust seu, es trobarà la seua extensa bibliografia per a que puguen llegir-la els veïns de la Vilavella. Molts veïns estaven esperant la seua arribada per a tal inauguració,  que una vegada finalitzada donà pas en el saló d’actes  a la presentació del seu darrer llibre publicat “Los últimos mohicanos” i la posterior tertúlia.

L’acte fou presentat pel regidor de Cultura Sebastià Roglà i féu una introducció literària l’escriptor i poeta Pepe Abad, editor d’aquest blog.

IMG_1209

Al voltant d’un centenar de persones que acudiren a l’acte evocaren mitjançant les narracions de Manuel,  els records de la seua infància i joventut en la Vilavella que tant magníficament ha deixat escrit en la trilogia de la seua  autobiografia novel·lada, Contraparadís, Tramvia a la Malvarrosa,  i Verás el cielo abierto. Quan un lector es capbussa entre les línies d’aquestes novel·les  no deixa de sentir les olors que descriu i  configuraren  les seues primeres experiències vitals i que també han acompanyat a molts veïns del poble en el seu periple vital. A més de ser llibres imprescindibles per a saber com era la vida del nostre poble durant els difícils anys de la postguerra fins als anys seixanta, quan Manuel marxà a Madrid.

IMG_1214

IMG_1217

Durant l’esdeveniment, una vegada presentada la novel·la “Los últimos mohicanos”, va tindre  lloc una interessant tertúlia, on a preguntes dels veïns, Manuel anà explicant diferents aspectes del seua obra literària, de com Contraparadís ésta escrit en valencià perquè va ser publicat per capítols en el setmanari El Temps, de com Joan Fuster li digué en una visita que li va fer, que malgrat d’estar escrita en castellà, en la seua obra està subjacent el valencià, a més de parlar també d’alguns personatges  que ha descrit en els seus “Daguerrotipos”, etc.

Ja avançada la vesprada,  a les nou de la nit es va donar per conclòs l’acte literari i la vesprada  que Manuel Vicent passà al seu poble entre nosaltres, fet que, de tant en tant, repeteix per no oblidar les seues arrels.

Tant de bo puguem tornar a compartir altra vesprada,  amb un acte del nivell literari que Manuel Vicent ens oferí aquest dissabte!

IMG_1206

 Clicar la foto per veure tot el reportatge

Moltes gràcies Manuel i fins aviat.

Text Joan Badenes

Fotografies de Joan Antoni Vicent

 

Margarita Badenes Casino i els colors de la mar

MargaBadenesA l’avinguda dels Tarongers de la ciutat de València podem trobar-nos amb la nostra veïna Margarita Badenes Casino.  Ara, de cara a la primavera que estaran vivint els qui la passegen,  ha de fer una aroma delicada que quasi els durà amb ganes a l’aula.

Margarita  és professora de la Universitat de València i llicenciada en Dret, especialitat Dret Públic, per la mateixa, en 1991. Accedí al doctorat en Dret  per aquesta Universitat en 1996.

No mai ha abandonat el seu poble; sempre que pot i les obligacions li ho permeten, passa els caps de setmana amb les seues dues filles i les incombustibles amigues que l’esperen amb candeleta. Quan s’absenta de la seua gent és quasi sempre per motius d’estudis, simposis i presentacions arreu del món.

margarita

Margarita dibuixada i definida en un poema per la seua filla Irene: // Pez rojo, pez azul, como tu. Mami del agua, mami del sol…//

Margarita és una viatgera i passeja el seu somriure i la saviesa allà on acampa. Ha estat becada múltiples vegades per tal d’ampliar coneixements i compartir-los amb col·legues de tot arreu. S’ha especialitzat en Dret Medi-Ambiental i relacions amb la CEE, ara Unió Europea; ha estudiat el rerefons de les Nacions Unides, la Cooperació internacional en la Mediterrània, Espanya i el Dret del Mar, els nous reptes de la integració europea, de l’eufòria de l’euro a la crisi institucional, Formació i educació per a la Pau.

Ha realitzat cursos a l’estranger sobre la Pau i els Drets humans,  les lleis medi-ambientals de la mar, les lleis que regulen els Oceans,  i un llarg etcètera d’altres temes .

Ha viatjat a Santiago de Xile, Gènova, Malta, Utrecht, Roma, Guatemala, Nova York , Mèxic, Heidelberg, Buenos Aires, Veneçuela, Grècia.

Ha obtingut beques del Ministeri d’Educació i Ciència, Universitat de Cantàbria, del País Basc, Creu Roja, Grècia.

Pel que fa als projectes d’investigació desenvolupats en els darrers anys ha aprofundit en les relacions del Medi ambient i la Mediterrània, Gestió i eliminació dels residus en la mar Mediterrània, L’evolució  actual del Dret internacional del Medi ambient i la seua aplicació a Espanya, Sostenibilitat ambiental, innovació institucional en el marc internacional europeu, Govern ambiental i l’economia verda i Crims internacionals comesos en els darrers conflictes armats: jurisprudència internacional i nacional.

També ha impartit  cursos de Doctorat, Règim internacional i comunitari de la pesca (2000/2001), i ha donat múltiples conferències en cursos de postgrau com Protecció internacional de la flora i la fauna, Pesca marítima: aspecteMargaBadenes2s jurídics, Naturalesa i conservació de la diversitat biològica, Competències estatals: cicle de conferències per formar els quadres saharauís, Protecció i preservació del Medi marí.

Margarita també té temps enmig de totes aquestes activitats i pràctiques educatives  professionals de prendre un refresc amb les amigues de tota la vida i la podem veure asseguda al costat d’una taula amb aquelles persones que li són importants. Parla, comenta, observa i riu. Puc donar fe, en veure-la en més d’alguna ocasió, protegit rere Jana i la meua timidesa.

Tenim una veïna d’una categoria intel·lectual que no li cal demostrar-la:  la seua forma senzilla de passar desapercebuda diu prou d’ella.

Margarita, a més a més, té una llarga llista de comunicacions presentades  en congressos tant a Espanya com a l’estranger. La seua tesi doctoral fou llegida l’any 1996 “La crisi de la llibertat de pesca en alta mar”, apta cum laude per unanimitat. També, com no pot ser d’altra forma, te moltes publicacions monogràfiques i articles en revistes especialitzades a Espanya i l’estranger.

En l’actualitat treballa amb el seu equip del Departament de Dret Internacional de la Universitat de València en un projecte I+D sobre  “L’agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, aprovat mitjançant Resolució de 25 de  setembre de 2015 per l’Assemblea General de l’organització de les Nacions Unides. Aquest estudi consisteix en un pla d’acció per tal d’afavorir les persones, el planeta i la prosperitat, amb la intenció d’enfortir la pau universal i l’eradicació de la pobresa en totes les seues formes i dimensions, lluitar per la igualtat dels gèneres i l’accés a llocs de responsabilitat per part de les dones.

MargaBadenes3Aquest treball inclou 17 Objectius dels quals el que investigarà Margarita és el número 14 i té a veure  amb La conservació i utilització sostinguda dels oceans, els mars i els recursos marins.

No res, amb Margarita Badenes Casino i des del nostre poble la Vilavella, aportem llum per generar il·lusió, i caminar cap a la construcció d’una humanitat millor. I per això mateix, ens sentim tots ben orgullosos de la seua persona.

Com el seu nom de flor indica, aquesta bellesa que trobem en les seues investigacions i resultat d’un treball ben fet i unes actituds de rigor intel·lectual,  de servei i de solidaritat, volem que se manifesten sempre.

Com en una perenne primavera.

Les passejadores

Passejadores a la Font Calda de la V. Targeta postal, 1928 (Museu de la Vilavella) (3)

Passejadores a la Font Calda de la V. Targeta postal, 1928 (Museu de la Vilavella)

Abans les famílies eren molt nombroses i els bebés venien seguits, per això a una casa hi trobaves un fum de nens que cabien en una cistella i, per alleugerir a la mare de l’obligació d’estar pendent de la mainada, el més menut el deixava a càrrec d’una xiqueta i així podia endreçar la casa; doncs eren moltes i pesades les faenes diàries. Així es despreocupava per unes hores.

Ser passejadora era una ocupació que hui en dia consideraríem explotació infantil i un excés de responsabilitat. És inexplicable que confiaren en unes xiquetes que encara estaven per a ser vigilades i no obstant això, ja tenien cura d’un xiquet de bolquers. Qui pot imaginar-se ara que una xiqueta no vaja a escola i a més cuide un nadó tota sola?

Els bebés a principis del segle passat anaven molt embotits de roba. El color era sense dubte el blanc i per suposat, les peces s’heretaven dels germans, per això moltes coses, com pitets i jerseis, estaven esgrogueïdes pels vòmits de les criatures. Els nadons portaven una faixeta o bé els embenaven la panxa mentre no els caiguera el melic, i a sobre, portaven bolquers. El fet de vestir-los amb faldons els salvava de més d’una caiguda, doncs les passejadores els podien atrapar per la roba, encara que algun nen no es va estalviar de rebre un colp.

Era quotidià i ben vist, veure xiquetes de set o huit anys que ja es feien càrrec d’un nen petit, encara que també se’n veien de més grans, fins als 12 o màxim 13 anys, perquè a partir dels 14 ja començaven a treballar. Exemptes d’obligacions escolars passejaven els tendres infants amunt i avall, però les més majors, de vegades ficaven més atenció en observar els xics que a interessar-se pels seus lactants. La majoria tenien seny i ja estaven acostumades de casa a controlar els seus germans més xicotets.

El fet de ser passejadores no significava que renunciaren als jocs propis de la infantesa: quedaven en una plaça a jugar a la corda, boletes, sambori o altres jocs, junt amb altres xiquetes que també acudien amb els nens. En eixos casos, moltes vegades, el bebé el deixaven a la vorera. No cal dir que els bebés portaven els “verderols”, mocs, penjant.

De matí acudien on vivia el nen i si estava dormint esperaven, quan es despertava se l’emportaven a passejar pel poble, portant-lo en braços, doncs els cotxets només se’ls podien permetre les famílies riques. Més o menys, cada tres hores el tornaven a sa mare perquè li donara de mamar i li canviara els bolquers. No els era gens fàcil saber quina hora era, perquè el rellotge del campanar estava en números romans i a no ser que prestaren atenció quan tocava les hores, o bé preguntaren a alguna persona que passara pel carrer, ho ignoraven.

La finalitat de passejar el nadó no era perquè gaudira de l’aire lliure, més bé responia a una forma, per dir-ho ràpid, de llevar-se’l de damunt i així es podien dedicar plenament, les mares, a fer cordell per a les espardenyes d’espart (en el cas de la Vilavella), o altres feines de la casa, a més d’atendre els altres fills.

El pagament de les passejadores era minso: un quinzet a la setmana, i a més, incloïa un berenar compost d’alguns d’aquests ingredients: pa amb sal i oli, pa untat amb tàrbena, o codonyat i en el millor dels casos pa i xocolata. Les més afortunades rebien un regalet per Nadal, tot depenia de la simpatia de la casa cap a la passejadora, la disponibilitat de doblers i quan desperta estava la xiqueta. També rebien unes mandarines per a anar matant el tedi. Per això ve el dit: “Fas olor a passejadora”.

Amparo Ferrandis Barruguer, la meua veïna de la Vilavella, em relata que quan tenia nou anys la van traure de l’escola per a fer de passejadora i les persones majors li preguntaven:

-Amparito, què no vas a escola?

Ella responia: -Passege. Això volia dir que s’ocupava d’una nena.

Encara que era molt prima, portava en braços una xiqueta de mesos que no deixava mai a terra. Abans que nasquera el bebé ja estava en la casa per vigilar un germanet. Estem parlant de l’any 1952. Amparo feia cap a la plaça a trobar-se amb altres passejadores, que més o menys tenien la seua edat, però ella era molt responsable i com tenia un cert temor que li llevaren la criatura o li poguera passar alguna cosa, no la soltava per res del món.

Certament l’absentisme escolar era bastant freqüent en la dècada dels anys 50, però cap a 1960 ja va començar a normalitzar-se, entre altres coses pel creixement i la modernització de l’economia que va incrementar la renda familiar, per eixe motiu, les xiquetes acudien més sovint a l’escola i van deixar de ser passejadores.

Article d’Imma Vicent