L’ofici de regador

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero. Foto d’estudi feta a Madrid, cortesia de la família.

Article elaborat per Imma Vicent Cavaller

L’OFICI DE REGADOR

El mar de tarongers que contemplem ara, no ha sigut sempre així, temps enrere el nostre poble estava envoltat de garroferes, alguna vinya, ametlers, figueres: era una agricultura de secà. Els nostres avantpassats, hòmens molt treballadors, arrapaven el que podien per guanyar un bancal a la muntanya i transformar-ho en productiu. Al pla, a la partida de l’Horta, hi eren les hortetes que abastien a les famílies. A la primera dècada del segle XX  van començar, a la nostra terra els conreus de tarongers.

Com bé sabeu, el terme de la Vilavella és un mocadoret perquè Nules l’ha devorat en una abraçada mortal.

Els cultius estaven supeditats a l’aigua que queia del cel, però la transformació de les terres de secà en regadiu va menester buscar pous d’aigua per a regar els camps. És en aquest moment quan surt la necessitat de domar l’aigua i crear els motors de reg i la infraestructura adequada.

El primer motor que es té constància a la Vilavella, és el del Vaporet que rep eixe nom perquè anava a vapor. Fou creat per a regar la finca del senyoret Ranch, l’any 1908.

Un intent frustrat, poc abans de 1920: el motor de Sant Sebastià, ubicat prop del cementeri i conegut per Comptagotes per la quantitat minsa d’aigua que treia.

A principi, els mateixos propietaris de la finca s’ocupaven del reg a manta, l’aigua sortia del pou guiada per la regadora i en arribar a l’hort trencaven el cavalló -després vingueren les cadiretes- fins que tota la parcel·la quedava arrublida. Els zeladors avisaven del torn i cadascú anava i regava el seu tros.

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero, primer va treballar amb son pare, foradant la terra cercant aigua del subsòl, obrint pous i després va ser regador del motor de Sant Rafael, popularment Rafel, creat en 1943 i situat anant a Vila-real pel camí Terme. Manuel pare, eixia de casa dilluns al matí i passava dos dies i mig al terme, els fills Manolo i Miguel Mateo li portaven el menjar. El seu fill major Manuel Recatalà Ibáñez, acompanyava al seu progenitor i en jubilar-se, el va substituir, doncs ja coneixia la feina. Es va iniciar en aquest ofici abans dels 13 anys.

Pou de Sant Rafael.

El pou de Sant Rafael té 47 metres de profunditat i la temperatura de l’aigua sempre es manté a 19 graus,

és ovalat i té tres km de tubs. Regava 1.075 fanecades que després de l’abandonament de finques han esdevingut en unes 970. Per a les tandes existia una relació de 300 propietaris i regaven, escrupolosament, per l’ordre establit: s’iniciava pel número u fins al 300 i després a l’inrevés.

Quan l’hort necessitava aigua, el propietari ho sol·licitava mitjançant el paperet del motor corresponent i anotava el seu nom i cognoms i també els minuts de reg que precisava i ho dipositava a la bústia de la societat de reg que primer estaven en les façanes de les cases, una d’elles en ca Patolea; després les van agrupar a l’interior del casino de la Caixa Rural. El regador les replegava per saber les demandes. El reg mínim eren cinc minuts.

Amb els mal pagadors es va arribar a un acord: si tenien més de tres rebuts sense abonar, no els regaven els rogles.

Manolo Recatalà Ibáñez al Brasil, en una hisenda de tarongers.

El torn nocturn eren deu hores seguides que Manuel passava al voltant del motor i el diürn quatre hores més. Mentre el seu germà era menut ell feia sempre el torn de nit, més el que li pertocava de dia, més endavant, entre tots dos es repartien el treball, una setmana cadascú de nit. Manolo ha tingut sort i no li ha ocorregut cap sobresalt, però el seu germà sí que va veure com li obrien el cotxe per furtar-li. Portaven una navalla per a punxar-li les rodes.

El primer dia que Manolo va anar a regar de nit, a les tres de la matinada va caure de la paret i es va xopar, però el fet, no va tindre més conseqüències. Va encendre una foguerada per assecar-se i continuà la feina.

Manolo quan estava regant, ha vist passar helicòpters i una llum misteriosa sense soroll.

Per passar la nit portava dos entrepans, un per a les nou i el següent a les 11, després venia ressopar, el termo amb les magdalenes, però tot ho cremava. Perquè fóra més suportable la nit llegia novel·les de vaquers. En arribar a casa, quan finalitzava el torn, es dutxava i tot seguit agarrava el son, però el seu germà ho portava pitjor.

Diumenge el regador anava a cobrar els rebuts casa per casa, als agricultors que havien fet ús del motor. Recorda Manolo quan costava arrancar els diners a la gent de Nules i conta una anècdota: un dia de ponent es va apropar amb la bicicleta a la casa d’un llaurador, la dona estava en un balancí i va decidir que tornara per no alçar-se, perquè feia massa calor. Quan li ho va contar al marit, li va saber greu que la seua muller el fera tornar per capritx i aquest fet ja no es va repetir. Els mesos de juliol i agost, quan més regaven, la gent de Nules estiuejava a la mar i els regadors esperaven que tornaren al poble per a cobrar tots els rebuts endarrerits.

Primer els motors funcionaven amb gasoil i requerien un maquinista que s’encarregava d’engegar-ho, ficar-li oli i reparar-ho. Però en passar a ser elèctrics s’ocupava el regador. En temps d’escassetat feien servir com a combustible la corfa d’ametlla.

Les eines imprescindibles del regador eren: una lligona per trencar el cavalló, un rellotge per apuntar el temps que costava regar cada finca i abans, un fanal de carbur que Manolo encara l’ha fet servir a les nits. La manta per abrigar-se i descansar i les botes d’aigua per a no mullar-se els peus no podien faltar. Així i tot molts regadors han acabat malament de les cames per la humitat que sofrien.

Tots els motors del terme estan baix l’advocació de Déu, un sant o mare de Déu, representats en un retaule ceràmic a la façana del motor, encara que algú tinga un sobrenom com el dels Atrevits (Nules).

Sols el dia de la Candelera paraven i es reunien els regadors de la Vilavella i Nules, tots els del conveni per a celebrar la festivitat. Assistien a missa, dinar de germanor i després acudien al cinema Emo de Nules on es projectava la pel·lícula “Mi mula Francis” una bèstia que parlava o bé “Las chicas de la Cruz Roja”.

L’any 2000 un canvi va revolucionar l’ofici de regador en incorporar la tecnologia i el reg per goter. Cada motor ha afegit un dipòsit amb adob per a fertilitzar els horts, una feina que abans realitzava el citricultor manualment. Ara mitjançant un ordinador i des del telèfon mòbil es pot engegar o apagar la maquinària.

Per a Manolo la por més gran no venia de la terra sinó del cel, la tronada, encara que estiguera dormint, els llamps actuaven com una atracció fatal i el feien anar prest al motor.

Sant Isidre, és l’únic motor ubicat al nostre terme.

Pous de Nules que tenen la seu al nostre poble, però no hi són al terme de la Vilavella: Sant Sebastià, Sant Rafel i Cor de Jesús. Altre de la Vall d’Uixó tocant el nostre terme és Sant Josep de la Muntanya.

Material estret de la xarrada de Manolo Recatalà Ibáñez als Voluntaris pel Patrimoni.

 

Anuncis

Dones de paper, de Maria LLidó Vicent: una pintora a casa.

Dies arrere, Maria m’ha fet arribar el seu curriculum.

Filla de María José Vicent i Juan Llidó nasqué a Castelló i passà els primers anys de vida a Canet lo Roig; inicià els seus estudis musicals de piano a Vinaròs.

L’any 1990 tota la família es traslladà a viure a La Vilavella. Estudià al col·legi José Alba, a l’escola municipal de música de La Vilavella, i més tard, estudià piano al conservatori de Música de La Vall d’Uixò fins 1998. Alumna de la professora Renata Casero Alcañiz, actual pianista del quintet “Casulana”, compromesa amb la interpretació de la música composada per dones. Al mateix temps estudiava batxillerat al col·legi Santa Maria de Vila-Real, on fou alumna de dibuix del professor Juan Manuel González Campos.

Va començar en 1999 els estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, a la UPV. L’any 2004 va estudiar sis mesos, mitjançant el programa ERASMUS, a la Northumbria University of Newcastle Upon Tyne, on es dedicà a la tècnica del gravat i sistemes d’estampació. Es llicencià a València eixe mateix any.

L’any 2005 va ingressar en el cos de Professorat d’Ensenyament Secundari, en l’especialitat de dibuix, i llavors reprengué els estudis de piano al conservatori de Castelló, acabant el grau professional l’any 2010.

En 2007 obtingué plaça definitiva a l’IES Serra d’Espadà d’Onda, i l’any 2016 entrà a formar part de l’equip directiu d’aquest centre.

En 2014 va finalitzar el Màster Universitari en Filosofia Teòrica i Pràctica de la UNED.

Ha viscut a Castelló de la Plana, Santa Pola (Alacant) i Orpesa.

Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a La Vilavella, La Vall d’Uixó, Nules, Artana, Onda, Vila-Real, Suera i Benicarló.

Diu que li agrada llegir, caminar, escoltar música i interpretar al piano.

Mussol del cor, pintat a la paret de sa casa…

Mentrimentres regire pels interiors de tots els meus discos durs d’aquest vell i poderós ordinador. Cerque el fitxer que li vaig enviar i, de seguida, se’m presenta a la vista ” Les meues dones Maria Llidó.docx” 04/04/2016, 136 KB.

Abans havia vist a Maria moltes vegades pels carrerons del poble. Sempre li veia una particular llum als ulls.

Alguna vegada havia pensat en oferir-li aquesta obra que, inèdita encara, vaig escrivint des de 2008 i en contínua revisió.  I en un moment determinat li ho vaig dir; li vaig proposar la idea que tots vosaltres podreu observar i escoltar proper dia 9 de març de 2018 a les 19:00 a la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Era una excusa perfecta per a poder celebrar la III Setmana de la dona i gaudir del seu treball silenciós i pausat.

No li vaig donar cap data de termini. Sempre he cregut en la seua bondadosa bellesa; ella ha tingut tota la llibertat i totes les ganes del món per enfrascar-se en aquesta aventura.

M’estime Maria, les seues mans, la seua transparència, el subtil buceig entre els oratges i proceloses aigües de les meues dones de paper: ella ha omplert de color i matisos un apartat d’aquesta privada i secreta vida, ara ja pública i també, per ella, compartida amb tots vostès.

Gaudiu dels seus colors al vent i de tot allò que batega en la seua tranquil·la mirada.

US ESPEREM.

TRINITARIS, FUSTERS DE RENOM

Recentment s’ha clausurat al Museu una exposició sobre el Trinitaris i la seua obra sobre la noblesa de la fusta i que ha deixat empremta a la Vilavella. El present text i les fotos en forma d’enllaç que s’adjunten possibilitaran una nova visió digital de l’exposició.


Qui eren els anomenats “Trinitaris”? Per què una exposició dedicada a ells? Intentarem respondre: D’una cosa podem estar segurs, l´herència d’aquests artesans ha estat prolífica i d’excel·lent qualitat. Portes, mobles, aparells de camp, atifells quotidians i fins i tot taüts conformen una obra perfecta en els acabaments i d’un gust modernista refinat.

Una xicoteta burgesia i llauradors acomodats eren els seus principals clients. Aquells volien ostentar la riquesa recentment adquirida procedent de l’explotació de la taronja. Estem parlant de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. Borriana, Vila-real, Castelló, Nules… tots comptaven amb edificis modernistes molts d’ells amb obres dels Trinitaris. Els poms de taronges, les corbes i els motius vegetals com les roses es combinaven amb vidre i taulell entre altres elements arquitectònics.

En aquell moment la façana de la vivenda era la imatge de la família i els Trinitaris elaboraven la part principal: la porta d’entrada, el client a partir d’un catàleg elaborat pels mateixos artesants, triava els elements decoratius i la combinació de fustes (nouer, Flandes, pi de Soria…) que donarien pas a l’obra mestra. La fusta emprada era la més cara, de qualitat i alhora exòtica, la de “mobila”. Procedent d’Estats Units i triada pels artesans en el mateix port de València, era treballada a partir d’un disseny fet a mà alçada i traslladat després al material noble amb una precisió que rosa la perfecció. Pepe es feia càrrec també de treballar les filigranes que marcaven la distinció de la família o el seu poder econòmic. Algunes de les portes dels nostres carrers estan elaborades per ells (casa Sebastià Huesa, Vicent Huesa, Joaquim Silvestre “el Bollo”, Consuelo “la Ventura”, “Miguelito la Xima”, “Doloretes l’Alqueriera”, Jose María “Ximet”, “Don Roberto”…etc).

Casa Vicent Huesa ( Cliqueu a sobre per veure  part de la seu obra )

Sabem que Pepe es va formar a Castelló (desconeixem la data, suposem que a partir de 1900)  i tal vegada allí va rebre la influencia del Modernisme de l`època i la base científica de l’ofici, aprés d’avis a pares.

Al rebedor de la mateixa vivenda, es podia continuar admirant la seua habilitat en les portes del rebedor o la sala d’estar on s’ubicaven els malalts per a rebre les visites. Si continuem dins de la vivenda trobarem el dormitori amb el llit, l’armari, la còmoda, l’espill, l’engronsadora i fins i tot un “catret” tan utilitzat per anar a l’Església. Seguim endinsant-nos fins arribar a la cuina on cantereres amb flors i corbes, rebosts de fusta i vidre o “gibrells” per a fer pa formen part de la quotidianitat de casa. Si volem arribar fins el “corral” trobarem lligones i aparells per als cavalls, indispensables en pobles rurals com la Vilavella.

Vista parcial de l’exposició ( Cliqueu a sobre per veure el reportatge )

 

La trajectòria d’aquests mestres de la fusta va estar

marcada pels esdeveniments històrics. En els sistema de la

Restauració (1874-1931) i fins l’inici de la Guerra Civil (1936-39) el negoci experimenta un creixement. Cal pensar que és el moment d’expansió de la taronja. Va tan bé que havien decidit ampliar el taller construint-ne un de nou on està actualment consum (al camí-Real).

L’opulència i la importància de la família es veu en la foto de casament d’Enrique (el del mig dels tres germans homes i l’únic casat) amb Josefa Recatalà el 1923 i que fins i tot arribaria a ser nomenat alcalde del poble (construint el parc de la “Glorieta”). Els seus fills, Enrique i Juan, continuaran l’ofici fins la seua jubilació ja en democràcia. La Guerra Civil trencaria els seus somnis i obriria la porta a la misèria. Després d’estar evacuats a Castelló la tornada va ser dura. No trobaren ni ferramentes ni fusta, així que calia començar de zero. Afortunadament, trobaran una màquina per a serrar a Artana però els clients supervivents molts ja no poden pagar. No és que el preu de les seues obres fora excessiu, de fet, més bé al contrari, però ara la prioritat era menjar. Es dediquen a fer objectes de primera necessitat,  de supervivència. Tot havia canviat. Arriben així als anys 60 jubilats i amb ganes de descansar del dur treball de tants anys de servici i dedicació a tots els veïns.

Text…. Lola Molinos

Fotografia….Joan Antoni Vicent


La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

El Cacauero

lluis-caballer-foto-de-la-familia

Lluís Caballer, -fotografia de la família.

Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.
Es torrava el cacau, i les cacaues,
d’assuavides rodonors, serien
àvidament buscades; o bé es feien
roses, o bé hi havia carabassa.

Vicent Andrés Estellés
«El gran foc dels garbons»

Curiosament el mot cacauero manté en la nostra zona el sufix castellanitzat, però no així tramusser.
«Cacauets i tramussets, ¿qui rosega xiquets?».

El cacauet és d’origen americà, al segle XVIII ja n’hi havia plantes a València i a finals d’eixa centúria era molt corrent i es venia pels carrers i els mercats del Regne, i seria a Alginet (la Ribera Alta) on més arrelaria el conreu. Des d’aleshores que no ha deixat de consumir-se i si bé avui ja no hi ha venedors ambulants, se’n poden trobar a les botigues i els supermercats. Ma mare en torrava, als xiquets ens agradaven els cacauets perquè feien una festa per postres (Vicent Marqués. Publicat originalment a l’Avui, 2010).

Els cacaus i tramussos sempre han anat plegats, el que venia cacau també portava tramús. Una festa no ho era si no s’acompanyava d’aquestos dos productes. Tant els cacaus com els tramussos eren un aperitiu molt desitjat i popular, a la vegada que omplien la panxa i si a més d’això, estaven acabats de torrar o preparar, guanyaven en sabor.

Lluís Caballer Martínez, de la Vilavella va començar a vendre cacaus i tramussos cap a 1948 amb el seu germà Pasqual, però aquest s’ho va deixar prompte. La seua mare, Freisqueta, ja en venia a la plaça en una paradeta al costat de l’església.

Lluís disposava d’un cossi gran de zinc, a sa casa, per elaborar els tramussos de la següent manera: primer els ficava a remull, després canviava l’aigua cada dia perquè perderen l’amargor i finalment els bullia en una caldera, d’aquesta mena són mengívols. Pel que fa als cacaus, a vegades en plantava a l’hort, o bé els comprava crus i els portava en llandes al forn per torrar-los.

El tramús era de la varietat groga, sembla que en aquella època els llauradors en plantaven a les vores dels ribassos i el cacau era l’autòcton, xurret, de dos grans, menut i saborós que alternava amb les cacaues de major tamany i tres grans.

Quan eixia a vendre es cobria el cap amb una gorra i a la cintura es nugava el davantal, segurament blanc, d’una o dues butxaques per portar el canvi i els diners que cobrava. En una cistella ovalada de vímet, d’una sola ansa que identificava els cacauers, col·locava la mercaderia: paper d’estrassa per a les paperines, dues mesures de distintes mides (uns gobelets de fusta) i els cacaus i tramussos i eixia a vendre-ho pel poble. Segons el preu que li demanaven, emprava la mesureta que costava dos quinzets -la moneda del foradet al mig- o bé la mesura gran d’una pesseta, agafava el gènere i ho dipositava en la paperina per servir-ho al client.

Lluís era un home ben plantat, alt per a la seua època i amb una veu molt potent i apropiada per pregonar: “El cacaueeeroooo”.

Quan feien bous, no tants com ara, la presència del cacauero no fallava mai, inclús n’acudien de fora, a fi de poder abastir a la gentada que es congregava. Tanmateix venia la neulera (barquillera), una dona de la Vall que portava neules cilíndriques embolicades en paper de seda blanc i cridava «la barquillera, al buen barquillo». Per això, en els bous de carrer hi estava Lluís, ja fóra a Nules, Mascarell, Borriana, etc. Primer amb bicicleta i després amb un Mobilet ficava en saquets grans de tela els productes, el paper d’estrassa i els gobelets. A la Vilavella tenia uns quants llocs fixos on acudir els dies festius: a les partides de pilota valenciana, al cinema, tavernes com la del tio Quico, al carrer de sant Antoni, la de Juan de Bota i cal tio Batano, al bar Nacional i la Caixa. Altra clientela fidel eren els rogles de dones que estaven jugant la partida de cartes, com a ca la Terència –segur que alguna broma li gastarien-, ca Tenra i ca Marina, la dona de Batano, tocant a la part nord del poble. No oblidem que els hòmens anaven a les tavernes, al casino, al Nacional o a la Caixa.

vicent-romero-foto-de-la-familia

Vicent Romero, fotografia de la família

Cap a 1952-53 s’ho va deixar per regentar el bar de la Caixa.

Em diu ma mare que en un bou del carrer dels sants de la Pedra, a un cacauero foraster, guardant-se del bou, li va caure la cistella a terra. Tothom arreplegant cacaus i tramussos, encara que alguns van anar a parar a les butxaques o la boca dels que ho recollien.

El darrer cacauero de la Vilavella va ser Vicent Romero Monlleó (Vicent la Cegueta, però més conegut com a Lietes que era el renom de la dona), el seu fill homònim, l’ajudava.

Els tramussos, en sacs, els ficava a remulla al sifonet (davant de ca Barbareta, al Camí-reial) o també a la regadora d’un motor, prop de la caseta del Pateno. A vegades quan anava a agafar-ho es trobava un foradet en el sac i no era una rateta. Després els bullia a cal seu germà Benjamín en unes calderes i els cacaus, en llandes grans, els torrava al forn de Manil.

A la cistella també portava xufes remullades que eren més cares.

Tenia una paradeta al costat del bar Nacional que ja incloïa més coses com regalíssia de bastó, pipes, xicles i altres llepolies.

La mort del fill, als 20 anys en un accident de trànsit, l’any 1966 va trasbalsar al cacauero i va ser el motiu de deixar de vendre.

Article elaborat per Imma Vicent

Elena Fenollosa, una vilavellera a Cambridge

Vaig anar a veure a la meua neboda  Elena Fenollosa que passava  uns dies de   vacances amb  la seua família ací a la vora en la platja de Nules, per tal de saber del seu treball com veterinària a Anglaterra. Estaven també presents la seua mare Consuelo, el seu marit Domingo, també veterinari com ella i Julia la filla de quatre anys que ja xampurreja en les tres llengües, valencià, castellà i anglès.

 

On fas fer els primers estudis ?

Al col·legi públic José Alba de la Vilavella fins tota l’EGB. Després BUP als Salesians de Borriana. La carrera de veterinària la vaig cursar a Saragossa.

Veterinària per vocació ?

Si totalment. Ja de xicoteta sempre deia que volia ser veterinària. És cert que sempre m’han agradat els animalets però a la família no hi havia precedents sobre aquests estudis, per tant clarament per vocació.

Una vegada acabada la carrera, vas exercir ací en Espanya ?.

Si, les primeres pràctiques ací a la vora, a Nules, però només uns mesos. Desprès i durant un any vaig treballar a una clínica de Badalona, encara que vivia a Barcelona. Va ser llavors quan Domingo, que ja treballava a Manchester, em va proposar d’anar allà doncs hi havia una oportunitat de treball.

elena-domingo-julia-dsc_0099p

Domingo, la xicoteta Julia i Elena a terres angleses

Com va ser el teu aterratge a Manchester, clima, idioma, ..?.

Doncs al principi molt mal ja que venint del sol i la llum nostra et trobes en capes i capes de núvols que no s’acaben mai. Referent a l’idioma, doncs no entens a la gent com si parlaren quelcom que no has estudiat. El meu anglès era correcte a nivell gramatical però d’això a parlar en la gent de la clínica, els clients amb els seus modismes, accents, etc…semblava que tot el que havia estudiat no servia per res…clar era la llengua l’obstacle inicial. Per altra banda passes d’una cultura i forma de fer nostra a una altra totalment diferent. Resumint, al principi “durillo”…

Quins van ser el primers treballs a la clínica ?

Vaig fer un internat de sis mesos en un centre de referència, un centre multidisciplinari en que hi havia moltes especialitats. Em va agradar especialment l’oftalmologia i va ser a Barcelona on temporalment vaig tornar per ampliar estudis sobre aquesta matèria. Ja de tornada a Anglaterra vaig treballar primer un any a Nottingham, desprès a Birmingham i darrerament a Bristol durant dotze anys. Ara en quan acabe les vacances ens mudarem a Cambridge. Allí a la vora hi ha una clínica-hospital de referència per ampliar estudis d’oftalmologia. Són tres anys d’estudis especialitzats i vull treure’m el títol europeu.

Però tu Elena, fa uns anys vas vindre amb unes companyes teues a Castelló per tal d’esterilitzar gatets ?

elena-fenollosa-img_5071

Esterilitzant un gatet                    (Foto JA Vicent)

Si, és cert. Això és un tema personal i episòdic ja que em sap molt greu veure gats abandonats i de forma altruista vaig participar en aquesta iniciativa. Però no, no és el meu treball.

 

Quines són les dolències en ulls en gats i gossos ?.

En gossos xatos problemes en la còrnia com úlceres per exemple. També hi ha gossos i gats diabètics que pel desequilibri en la glucosa els origina cataractes. En aquests casos és molt satisfactori adonar-se que venen cecs i just desprès de la intervenció marxen veient. També hi ha dolències de glaucomes, conjuntivitis etc…

img_2976

Cataracta

Quina és la resposta dels clients amb un gatet o gos curat ?.

Ací hi ha un gran respecte pels animals. Els clients i pacients que m’arriben a mi son diferits d’altres clíniques aleshores ja arriben amb una altra predisposició. La majoria estan molt agraïts. Normalment són molt dedicats a les seues mascotes.  El meu treball i tipus d’operacions no són barates. Són moltes visites i acabes tractant-los, però se senten molt agraïts, fan xicotets regals, molta cerimònia de “thank you” amunt i avall.

Alguna anècdota ?.

Si, una divertida. En anglès pastor es diu “shepherd”. Una vegada em van portar per curar un gos pastor alemany; en comptes de tractar-lo amb el seu nom que no el sabia, doncs li deia:”hello shepherd” o “good boy shepherd” etc… Però resulta que el seu amo es deia de cognom “shepherd” i vaig estar tota l’estona parlant-li al gos amb el cognom del seu amo. No em va dir res, senyal que no li va desagradar.     

elena-p

Elena                ( https://www.dickwhitereferrals.com )

Creus que esta especialitat teua la podries exercir al nostre país ?.

Abans clarament no. Però ara des de fa un tres o quatre anys, si. La gent és ja molt sensible al tema del animalets de companyia, s’estan obrint hospitals grans; hi ha gent que s’ha especialitzat a l’estranger i han tornat a Espanya. Concretament hi ha un hospital a València que porten la idea i forma de fer britànica. Tan de bo d’ací uns anys puga treballar a la nostra terra.

Un tema ara de moda, el Brexit. Com ho portes ?.

Tinc una sensació extremadament rara, de molta decepció. M’ha costat entrar en la  cultura anglesa però ara és un país que estime molt, m’agrada com funciona quasi tot. Resulta que un dia ens vam despertar i ens vam adonar que  el 52% de la població no et vol. De forma resumida, vam anar a dormir formant part del Regne Unit i ens vam despertar com a estrangers. De tota manera a nivell personal no he notat res. Ja veurem com evolucionarà tot aquest tema.

Per acabar, que trobes a faltar i que no tens ?

En primer lloc la família, ja que voldria que la nostra filla Julia s’alimentara del calor i companyia que donen agüelos, tios, cosinets i cosinetes. A les meus  amigues també, però es diferent,  ja que ara  hi ha vols barats, correus, whatsapps, skype, etc.. .La comunicació hui en dia es diferent a fa 15 anys quan vam aterrar per aquelles terres. I per damunt de tot també la forma de viure i el clima. 

Per a mi ha estat una conversa molt entranyable ja que conec a Elena des de xicoteta i ací en esta mar de Nules hem compartit estius amb familiars i amics. Sols afegir que aquestes respostes tan clares i concises han estat rodejades del seu somriure que fan encara més bonica la seua cara.

Joan Antoni Vicent

 

Inmaculada Traver Badenes, una restauradora d’obres d’art a la Vilavella

restauradoraEncara recorde quan dues tímides xiquetes, germanes i bessones, Inma i Beatriz, pujaven cada matí en el cotxe de gespa fosca i tal com ens acostàvem durant sis anys a la Vall, jo anotava en secret el bategar dels seus cors i de la seua vida.

En un primer moment, sempre per tallar el gel, parlava jo, després parlava jo i, un dia més rere una altre, havia passat. Vingueren setmanes, mesos, la lluna i el sol perseguint-se i poques voltes trobant-se, i lentament, tal com les roselles s’obren d’elegància i bellesa vaig començar a conéixer les seues veus, després els gests i enfront dels meus ulls prenia cos un feix d’il·lusions: elles vivien, parlaven, somreien, callaven, però també cantaven.

Des de xicoteta Inma Badenes  va mostrar interès per la cultura i el patrimoni. Amb dots per a la música i el dibuix, ella reté un record agredolç dels “Premis Capla” que, potser, algun dia ens narrarà.  Aquesta passió per la història i l’art la portaren a estudiar un primer cicle d’arqueologia en la Universitat de València.  A poc a poc, creixia un ímpetu per tal d’actuar amb el patrimoni de forma directa. Això la motivà a estudiar Belles Arts en la Universitat Politècnica de València, on va acabar els seus estudis l’any 2008. Es va especialitzar en restauració de Béns Culturals, en concret en el món de la recuperació dels metalls.

Ella ha participat i col·laborat activament en la cultura local des de molt primerenca edat, formant part del “Consell del Museu” i ajudant a la seua creació i desenvolupament i des de diverses associacions culturals.

El fet de ser becària del Departament de Restauració els dos últims anys de la carrera, li oferí unaInma1 oportunitat per presentar la seua primera conferència en congressos nacionals. Va ser guardonada amb el “Premi Millor Projecte Fi de Carrera Bancaixa” de tota la seua promoció  (Recuperació del Llegat escultòric de Perelló La Creu, del Museu de Medallística Enrique Giner de Nules). Aquest fet la va portar a realitzar pràctiques laborals en l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Generalitat Valenciana, on ha treballat conjuntament amb el Servei de Conservació i Restauració de la Diputació de Castelló fins l’actualitat.

Treballar en el IVC+R li ha donat l’oportunitat de poder recuperar i intervenir nombroses peces d’incalculable valor i rellevància. Des d’artefactes arqueològics (puntes de llança de l’Edat del Bronze, utensilis romans i ibers, col·leccions de numismàtica i tresorets…) com per exemple algunes peces del conegut Tresor de Villena. Ha intervingut també nombroses peces de bronze monumental i és la restauradora autoritzada per a la recuperació del llegat escultòric de Mariano Benlliure.

Per les seues mans han passat peces tan conegudes com tots els elements d’or i plata de la Mare de Déu dels Desemparats de la Basílica de València o el Tresor Reial de la Catedral d’aquesta mateixa ciutat. També s’encarrega de totes les escultures metàl·liques del Museu D’art Contemporani de Vilafamés i ha intervingut moltes dels fons de la Fundació Martínez Guerricabeitia en València.

MinisteriLa varietat de tipologies i cronologies que abasta la seua especialitat comporten preses de decisions i tractaments d’intervenció molt variats i que s’adapten a la necessitat de cada obra, sempre des d’un punt de vista científic, amb caracterització de materials, testat de productes i tractaments que respecten la deontologia de la restauració.

Intervenir aquestes obres d’art li ha donat l’oportunitat de participar en nombrosos congressos nacionals i internacionals des de 2008 fins a l’actualitat.

Ella treballa en diversos projectes de I+D del Ministeri de Ciència i Innovació i el Ministeri de Cultura (Projecte CREMEL, COREMANS) i uns altres en col·laboració amb la Universitat de Sevilla. Ha sigut durant uns anys co-editora francòfona-hispanòfona del Butlletí Internacional sobre investigació en metalls BROMEC.

Per a poder desenvolupar el seu treball de forma escaient, va continuar els seus estudis en diverses universitats; Gestora del Patrimoni Cultural Local l’any 2009 per la Universitat Jaume I, titulada en Màster Professional especialitat metalls nobles per la Universitat Panthéon-Sorbonne en Paris l’any 2011 amb la “Capacitació dels Museus Francesos”, Màster de Recerca en la Universitat Panthéon-Sorbonne en Paris l’any 2012, des d’on realitza un Doctorat Europeu juntament amb la Universitat de València.Inma2 Bilingüe en francès per la Escola oficial d’idiomes de Castelló.

Actualment el tema de recerca que porta entre mans; l’electrodeposició d’or sobre plata i la seua caracterització de tècniques no destructives (fluorescència de RAJOS X (CXRF)) aplicades a la recerca de patrimoni cultural.

CONGRESSOS: Metal España ’08, 12º Congreso Español de Ensayos No Destructivos 2010, Congreso Latinoamericano de Metales 2011, Jornadas sobre el patrimonio religioso y su conservación: valor social e inmaterial  2012, Jornadas sobre el Estudio de las artes Decorativas González Martí 2013, “Métal à ciel Ouvert” Paris 2014, Metal España 2015.

Per tant la nostra Inma està molt ben preparada:  si abans li costava parlar, ara domina el valencià (quan ho fa li brillen els ulls, de petita ja ho veia), parla castellà i francès. Sembla que la seua desimboltura ha crescut exponencialment i té un domini màgic pel seu cervell i les manetes.

Però vostès, amables lectors i veïns del poble, m’hauran de perdonar aquesta llicència afectiva: Sempre que li parle o pense en ella, em ve a la ment aquell aire invisible i silenciós que acompanyava aquella xiqueta.

Ara ella esculpeix l’aire i treu la bellesa amagada al cor de la matèria.

Inma Traver Badenes, una forma humil i callada de fer palesa, entre nosaltres, l’harmonia.