L’ofici de regador

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero. Foto d’estudi feta a Madrid, cortesia de la família.

Article elaborat per Imma Vicent Cavaller

L’OFICI DE REGADOR

El mar de tarongers que contemplem ara, no ha sigut sempre així, temps enrere el nostre poble estava envoltat de garroferes, alguna vinya, ametlers, figueres: era una agricultura de secà. Els nostres avantpassats, hòmens molt treballadors, arrapaven el que podien per guanyar un bancal a la muntanya i transformar-ho en productiu. Al pla, a la partida de l’Horta, hi eren les hortetes que abastien a les famílies. A la primera dècada del segle XX  van començar, a la nostra terra els conreus de tarongers.

Com bé sabeu, el terme de la Vilavella és un mocadoret perquè Nules l’ha devorat en una abraçada mortal.

Els cultius estaven supeditats a l’aigua que queia del cel, però la transformació de les terres de secà en regadiu va menester buscar pous d’aigua per a regar els camps. És en aquest moment quan surt la necessitat de domar l’aigua i crear els motors de reg i la infraestructura adequada.

El primer motor que es té constància a la Vilavella, és el del Vaporet que rep eixe nom perquè anava a vapor. Fou creat per a regar la finca del senyoret Ranch, l’any 1908.

Un intent frustrat, poc abans de 1920: el motor de Sant Sebastià, ubicat prop del cementeri i conegut per Comptagotes per la quantitat minsa d’aigua que treia.

A principi, els mateixos propietaris de la finca s’ocupaven del reg a manta, l’aigua sortia del pou guiada per la regadora i en arribar a l’hort trencaven el cavalló -després vingueren les cadiretes- fins que tota la parcel·la quedava arrublida. Els zeladors avisaven del torn i cadascú anava i regava el seu tros.

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero, primer va treballar amb son pare, foradant la terra cercant aigua del subsòl, obrint pous i després va ser regador del motor de Sant Rafael, popularment Rafel, creat en 1943 i situat anant a Vila-real pel camí Terme. Manuel pare, eixia de casa dilluns al matí i passava dos dies i mig al terme, els fills Manolo i Miguel Mateo li portaven el menjar. El seu fill major Manuel Recatalà Ibáñez, acompanyava al seu progenitor i en jubilar-se, el va substituir, doncs ja coneixia la feina. Es va iniciar en aquest ofici abans dels 13 anys.

Pou de Sant Rafael.

El pou de Sant Rafael té 47 metres de profunditat i la temperatura de l’aigua sempre es manté a 19 graus,

és ovalat i té tres km de tubs. Regava 1.075 fanecades que després de l’abandonament de finques han esdevingut en unes 970. Per a les tandes existia una relació de 300 propietaris i regaven, escrupolosament, per l’ordre establit: s’iniciava pel número u fins al 300 i després a l’inrevés.

Quan l’hort necessitava aigua, el propietari ho sol·licitava mitjançant el paperet del motor corresponent i anotava el seu nom i cognoms i també els minuts de reg que precisava i ho dipositava a la bústia de la societat de reg que primer estaven en les façanes de les cases, una d’elles en ca Patolea; després les van agrupar a l’interior del casino de la Caixa Rural. El regador les replegava per saber les demandes. El reg mínim eren cinc minuts.

Amb els mal pagadors es va arribar a un acord: si tenien més de tres rebuts sense abonar, no els regaven els rogles.

Manolo Recatalà Ibáñez al Brasil, en una hisenda de tarongers.

El torn nocturn eren deu hores seguides que Manuel passava al voltant del motor i el diürn quatre hores més. Mentre el seu germà era menut ell feia sempre el torn de nit, més el que li pertocava de dia, més endavant, entre tots dos es repartien el treball, una setmana cadascú de nit. Manolo ha tingut sort i no li ha ocorregut cap sobresalt, però el seu germà sí que va veure com li obrien el cotxe per furtar-li. Portaven una navalla per a punxar-li les rodes.

El primer dia que Manolo va anar a regar de nit, a les tres de la matinada va caure de la paret i es va xopar, però el fet, no va tindre més conseqüències. Va encendre una foguerada per assecar-se i continuà la feina.

Manolo quan estava regant, ha vist passar helicòpters i una llum misteriosa sense soroll.

Per passar la nit portava dos entrepans, un per a les nou i el següent a les 11, després venia ressopar, el termo amb les magdalenes, però tot ho cremava. Perquè fóra més suportable la nit llegia novel·les de vaquers. En arribar a casa, quan finalitzava el torn, es dutxava i tot seguit agarrava el son, però el seu germà ho portava pitjor.

Diumenge el regador anava a cobrar els rebuts casa per casa, als agricultors que havien fet ús del motor. Recorda Manolo quan costava arrancar els diners a la gent de Nules i conta una anècdota: un dia de ponent es va apropar amb la bicicleta a la casa d’un llaurador, la dona estava en un balancí i va decidir que tornara per no alçar-se, perquè feia massa calor. Quan li ho va contar al marit, li va saber greu que la seua muller el fera tornar per capritx i aquest fet ja no es va repetir. Els mesos de juliol i agost, quan més regaven, la gent de Nules estiuejava a la mar i els regadors esperaven que tornaren al poble per a cobrar tots els rebuts endarrerits.

Primer els motors funcionaven amb gasoil i requerien un maquinista que s’encarregava d’engegar-ho, ficar-li oli i reparar-ho. Però en passar a ser elèctrics s’ocupava el regador. En temps d’escassetat feien servir com a combustible la corfa d’ametlla.

Les eines imprescindibles del regador eren: una lligona per trencar el cavalló, un rellotge per apuntar el temps que costava regar cada finca i abans, un fanal de carbur que Manolo encara l’ha fet servir a les nits. La manta per abrigar-se i descansar i les botes d’aigua per a no mullar-se els peus no podien faltar. Així i tot molts regadors han acabat malament de les cames per la humitat que sofrien.

Tots els motors del terme estan baix l’advocació de Déu, un sant o mare de Déu, representats en un retaule ceràmic a la façana del motor, encara que algú tinga un sobrenom com el dels Atrevits (Nules).

Sols el dia de la Candelera paraven i es reunien els regadors de la Vilavella i Nules, tots els del conveni per a celebrar la festivitat. Assistien a missa, dinar de germanor i després acudien al cinema Emo de Nules on es projectava la pel·lícula “Mi mula Francis” una bèstia que parlava o bé “Las chicas de la Cruz Roja”.

L’any 2000 un canvi va revolucionar l’ofici de regador en incorporar la tecnologia i el reg per goter. Cada motor ha afegit un dipòsit amb adob per a fertilitzar els horts, una feina que abans realitzava el citricultor manualment. Ara mitjançant un ordinador i des del telèfon mòbil es pot engegar o apagar la maquinària.

Per a Manolo la por més gran no venia de la terra sinó del cel, la tronada, encara que estiguera dormint, els llamps actuaven com una atracció fatal i el feien anar prest al motor.

Sant Isidre, és l’únic motor ubicat al nostre terme.

Pous de Nules que tenen la seu al nostre poble, però no hi són al terme de la Vilavella: Sant Sebastià, Sant Rafel i Cor de Jesús. Altre de la Vall d’Uixó tocant el nostre terme és Sant Josep de la Muntanya.

Material estret de la xarrada de Manolo Recatalà Ibáñez als Voluntaris pel Patrimoni.

 

Retaules ceràmics de Casa Escrig

Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)

Aquest immoble, situat al núm. 56 del carrer de Sant Vicent, ben a prop de la Font Calda, va ser bastit a les darreries del segle XVIII/inici del s.XIX. Una casa “de senyorets” ben reeixida, feta construir per Pedro Pascual Escrig. El tenim documentat com alcalde de districte de la ciutat de València durant la invasió napoleònica. En 1828 figura com a corredor de llotja i agend de canvis. Vivia al carrer de les Cuines núm. 18. Dos anys després está documentat a la nostra vila per primera vegada, mitjançant una donació a l’església parroquial: D. Pedro Pascual Escrig hizo el presente á la Virgen de la Asunción el 4 de Octubre del 1830… (Riba, 1906: 85).  Un net seu, José Escrig de Olóriz es va doctorar en dret canònic l’any 1878. Habitava a València, al carrer dels Cadirers, núm. 13, parròquia de sant Nicolau, en una casa burguesa que encara és dempeus.  Adquiriren a la Vilavella, i també al terme de Nules, un nombre elevat de finques rústiques que , majoritàriament, arrendaven. Els Escrig passaven llargues estades en aquesta casa del carrer sant Vicent.

Casa Escrig, afortunadament, es va salvar d’un enderroc més que probable, essent rehabilitada l’any 2003, per l’actual propietari Amador Berganza.  Allotja a la seua frontera dos retaules ceràmics singulars, tant per la seua vàlua artística com per les seues dimensions. Han estat declarats Béns de Rellevància Local. Foren realitzats a la ciutat de València, cap a 1810, molt probablement per un mateix pintor. L’autoria, pel moment, ens és desconeguda. Amb tècnica de taulell pla esmaltat, dibuix estergit i pintat a mà.

Sant Pere Pasqual de València

Banda esquerra de l’espectador. Configuració rectangular vertical. Mides: 174×92 cm. Quaranta cinc taulells: 32 de 20,5×20,5 cm, 12 de  20×10 i un de 10×10 . El taulell superior dret pertany a altre retaule.

Aquest sant naix a València, cap a 1227, al si d’una família cristiana mossàrab. Iniciat en els estudis eclesiàstics els continua a París, a partir de 1241. Nomenat canonge de la catedral de València en 1250. Viatja posteriorment a Roma i ingressa en l’orde de la Mercè.El 1296  a Roma estant, el papa Bonifaci VIII el consagra bisbe de Jaén. El 20 de febrer de 1297, mentre realitza una visita pastoral per la seua diòcesi és capturat durant una incursió comandada per Muhammat IIde Granada, on és traslladat captiu. Durant l’empresonament redacta  escrits de caire religiós. Mor decapitat en aquesta ciutat el 6 de desembre de 1300.

El pintor ceramista representa el sant a l’interior d’una capella,  vestit amb hàbit de canonge de la seu de València i portant un llibre on es llegeix Tota pulcra est Maria. En la part inferior descansa la capa blanca de l’orde mercedària, amb el seu escut, acompanyada de mitra i bàcul, com a bisbe de Jaén, més la palma de martiri. Front al sant, sobre un núvol, descansa la Immaculada Concepció, voltada d’angelets. Pere Pasqual va ser un ferm defensor del dogma de  la Immaculada.

El pintor ceramista es va inspirar, per a la realització d’aquest retaule, en un gravat de Manuel Bru sobre dibuix de Francesc Bru de 1794, servat a l’Acadèmia de Belles Arts de València.

Patriarca Sant Josep

Banda dreta de l’espectador. Configuració vertical. Mides: 174×92 cm. Trenta dos taulells de 20,5 x 20,5,12 de 20×10 i un fragment –que no correspon al retaule– de 10×10.

Sant Josep apareix assegut, enmig de núvols, vestit amb túnica morada, portant en braços el Nen Jesús, i sostenint la vara florida, en al·lusió a la narració dels evangelis apòcrifs. A la seua dreta apareix sant Joan Baptista xiquet, tot sostenint un bàcul creu amb filactèria on es llegeix Ecce Agnus Dei. Sobre les figures de sant Josep i el  Jesuset sobrevola l’Esperit Sant.

Tota l’escena està voltada de núvols, angelets (un d’ells portant una serra de fuster) i querubins. Possiblement el pintor ceramista coneixia el gravat de Vicent Capilla, que va realitzar sobre dibuix de Vicent López (Col·lecció municipal, València).

….

Durant la Guerra Civil, aquests dos retaules foren desmuntats, atenint-se a un edicte d’alcaldia. Els amagaren a les solletes de porcs del corral, tal com m’ha comentat ma mare, Maria, que en aquella època vivia a la casa dels Escrig, juntament amb els seus pares. Després de guerra acabada,  l’obrer Vicentet de Nabos els va tornar a instal·lar a la façana. Durant les obres de rehabilitació de l’edifici (2003) foren, novament, desmuntats i tornats a ficar, afortunadament sense conseqüències, car Vicentet havia emprat, com a suport, algep. En aquesta ocasió es va alterar l’ordre de posició: sant Josep va passar a la dreta i sant Pere Pasqual a l’esquerra. Val a dir, també, que abans de la darrera compra-venda, el retaule de Sant Pere Pasqual estava destinat a ser desmuntat per tal de  traslladar-lo a un pis del passeig de la Castellana de Madrid. El museu de la Vilavella es va oposar, fermament, a aquesta operació, perquè considerava que devien, ambdós,  continuar a la mateixa frontera per a la qual foren creats.

Fotografies dels retaules: Pascual Segura Moreno (Vila-real)

Bibliografia

PÉREZ GUILLÉN,Inocencio Vicente (1991): La pintura ceràmica valenciana del s. XVIII. Ed. Alfons el Magnànim. Valencia, planes489-90.

SEGURA MORENO, Pascual Luis (maig de 2013): www.retabloceramico.net, Los retablos cerámicos de la provincia de Castellón, números 112 i 114.

La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

La Vilavella d’ahir i d’avui: la Travessera del Pouet.

Donem a conèixer una fotografia inèdita de la Vilavella de l’any 1922. Forma part d’una col·lecció de nou unitats, pròximament les publicarem ací al nostre blog, que han arribat a Joan Antoni Vicent a través de Rafa Pallarés, propietari de l’Hotel Voramar de Benicàssim, amic d’ell i del seu germà Manuel Vicent, que se les va trobar i,  escanejades, li les ha remés.

La publiquem en aquesta secció de la Vilavella d’ahir i d’avui per tal de contrastar-la amb la realitzada en l’actualitat des del mateix punt i enquadrament, tal com de costum fem, per tal d’ observar el canvi urbanístic experimentat pel nostre poble durant el temps que separen les fotografies. En aquest cas contemplar el profund canvi experimentat en la Travessera del Pouet des del carrer Sant Antoni, lloc on es trobava l’antic pou que va ser enderrocat i abolit l’any 1967 juntament amb la resta de pous públics del  poble: Barranc, plaça de la Immaculada i santa Bàrbara.

 

 

 

La fotografia, realitzada amb una càmera de rotllo de les que existien aleshores, ens mostra una família, segurament banyistes,  posant davant del pou del carrer sant Antoni. Presenta un enquadrament perfecte – el fotògraf tenia mestratge-  i on s’observen diferent plànols, des del primer en la qual se situen els personatges al costat del pou, a la seua esquena els vilatans carregant aigua amb càntirs, la casa del carrer Sant Roc, i la torre al peu de la muntanya de santa Bàrbara que domina el vèrtex superior. Els elements centrals de la fotografia, i que entenem el fotògraf volia immortalitzar, són la família protagonista, el pou, la torre i la muntanya.

De la fotografia podem obtindre informació sobre els personatges i de la arquitectura d’aleshores al nostre poble. Com hem dit, ens trobem amb una família de 4 o 5 membres, si considerem que el fotògraf és del mateix parentiu, que amb les vestimentes de l’home, jaqueta i barret, i de la dona, xal i bossa, més la càmera, més el ser clients d’algun balneari dels onze que existien al poble, indica que és una família “amb possibles”.

La cases que observem són del tipus vivenda majoritària del poble, unes amb planta baixa, altres amb dalt,  senzilles, humils i pobres, fetes amb terra, calç,  pedra,  teula,  i emblanquinades. A part estaven les cases de la poca burgesia local i les dels més potentats, les dels “senyorets”,  propietaris agraris provinents de València i que tenien la seua casa d’estiu al poble o al terme: Llop, Ranch, Boldó, Guijarro, a més, clar està, dels onze magnífics edificis dels balnearis.

Com a element urbanístic  destaca el pou de Sant Antoni, en el que posen els personatges de la foto. Els quatre pous serien per als banyistes punts de referència a visitar; actualment es considerarien construccions de alt valor turístic d’haver sabut protegir-los, – a qui se li va ocórrer enderrocar-los i abolir-los ?- igualment com haurien  sigut considerats els edificis dels balnearis, si s’ hagueren protegit.

Després de creuar el carrer Sant Roc observem que destaca en la part superior, al peu de la muntanya de santa Bàrbara, entre garrofers, un altre element arquitectònic diferenciador, la torre situada en el vèrtex superior d’un hort tancat de Llop i que comunicava amb la seua casa amb jardí situada entre el carrer sant Roc i el de Sant Antoni.

Aquesta torre era de construcció simple, oberta que tenia com a funció ser punt d’observació i contemplació de la Plana, en aquells moments amb garroferars com a cultiu, al mig Nules, les vies del tren,  la carretera general i al fons, a l’horitzó,  la mar Mediterrània, des de Castelló  fins a Casablanca d’ Almenara. Una excel·lent i privilegiada vista.

 

La fotografia actual de Joan A. Vicent mostra un paisatge urbà radicalment canviat. El temps i l’evolució del poble ha originat un  espai urbanístic amb   nous elements, però que en el contrast  s’enyora el pou desaparegut.

En primer pla veiem la casa cantonera del carrer sant Antoni on destaquen detalls modernistes en la seua façana, la decoració de la reixa i del balcó, la porta i finestres amb les llindes i brancals de rajoles amb sanefes. Al seu interior destaca , circumval·lant tota la planta baixa, un sòcol  de rajoles decorades amb sanefes i motius florals, una porta mitgera que separa el rebedor del menjador, i un xicotet jardí interior, elements propis del modernisme.

 La casa es va construir sobre els fonaments de la senzilla vivenda anterior als inicis dels anys 30 del segle passat per  una família de València, Galofre, emparentada amb els propietaris del balneari del mateix nom, com a residència per a les seues estades al balneari i en període de vacances. Incorporava un dels primer lavabos amb banyera del poble. Va ser adquirida posteriorment per la família  Carreguí – Adsuara  que han reforçat en el seu manteniment els seu caràcter modernista.

Creua la Travessera del Pouet el carrer sant Roc en el que, en aquest punt,  destaca una ampla i robusta casa cantonera que ofereix un fris  que envolta  una magnífica teulada construïda a quatre aigües amb teula àrab.

Continua amb la paret del jardí – hort de la vivenda que dóna al carrer sant Xotxim, bastida amb pedra de Borriol per obrers de camp vilavellers- el nostre poble ha donat excel·lents obrers especialistes en la construcció de parets de pedra sostenidores dels bancals- .  L’ element central d’aquesta vivenda, edificada l’any 2000, és una clàssica torre que trobem en construccions mediterrànies, tipus masos, xalets, etc. És de forma quadrangular i es va construir com a element identificador de la vivenda, evocant i homenejant  la torre d’observació anterior que observem en la primera fotografia. Recentment se li ha afegit un rellotge de sol.

Entre els carrers sant Roc i Sant Xotxim la Travessera del Pouet continua amb un escala de 88 graons que salva  el alt desnivell existent en aquest punt.

En un antic garroferar als inicis del anys 90 es van construir 12 cases adossades que han donat continuïtat al carrer Sant Xotxim fins al camí del Barranc Roget.

En la part superior de la foto guaita un xalet blanc amb formes cúbiques de la agosarada  – pels alts desnivells – urbanització de santa Bàrbara, pràcticament buida. Actualment estan construïdes sols cinc vivendes en els, aproximadament, setanta solars projectats. Un reflex del destí que han tingut els innombrables plans d’actuació urbanística disseminats per tot arreu durant el “boom” immobiliari.

Concloent, el paisatge urbà canvia per l’acció dels veïns en el moment de construir les seues vivendes. Si estan fetes amb gust estètic i seny, aleshores contribuïm a millorar el nostre urbanisme alhora que expressa que els seus propietaris i arquitectes autors tenen  sensibilitat i bon gust. D’aquesta forma, a banda de la nostra vivenda,  estem fent un poble més bonic.

Fotografia actual : Joan A. Vicent

Text: Joan Badenes

Exposició fotogràfica “La Vilavella, nit i dia”

L’hora del Barri

Joan Antoni Vicent Cavaller

(Museu de la Vilavella)

L’Ajuntament de la Vilavella ha ultimat l’emblanquinament de les cases del Barri, a càrrec dels pressupostos municipals. En total han sigut 49 els habitatges on s’hi ha actuat, 19 al carrer de la Presó i 30 al carrer del Calvari. Sols ha restat al marge una vivenda, més altres tres amb fronteres de rajola vista. Hi havia, inicialment, una certa suspicàcia,  però, progressivament, la desconfiança ha anat reduint-se, conforme avançaven els treballs i hom comprovava els beneficis que suposava acollir-se al pla.

Fotografia de Juan Escrig

Tal com s’indica al tòtem d’informació turística que ha estat instal·lat al creuament dels carrers Calvari i Presó, el Barri constitueix la part més antiga de la vila, juntament amb els actuals carrers de Sant Josep, Pou, Sants de la Pedra i Santa Bàrbara. Va ser  habitat, fins al 1609, per famílies morisques. A partir del segle XVIII els espardenyers van començar a instal·lar-se, fins a constituir una majoria aclaparadora. Als inicis del segle XX rebia altres dues denominacions populars: el Raval i el Gurugú, en record de la muntanya homònima marroquina confrontada amb Melilla, reconquerida per l’exèrcit espanyol el 29 de setembre de 1909.

A la dècada dels 70 del passat segle el Barri va patir una forta transformació. Es reformaren interiorment els habitacles i, fins i tot, alguns es tiraren a pla, per tal de bastir uns espais més concertats amb la vida moderna. Les teulades mores donaren pas a terrats plans. Les façanes deixaren d’emblanquinar-se. S’hi implantà l’alumini a portes i finestres; plàstic a les canals, taulells i marbre a les socalades. Sense comptar el cablejat elèctric. Es va crear una normativa específica per a les façanes, però la degradació va continuar. Als darrers temps feren aparició els aparells d’aire condicionat i caselles, poc adients, per a comptadors de la llum.

Ara, amb l’actuació que comentem, el Barri se’ns presenta als nostres ulls amb una imatge sorprenent, harmònica, mediterrània, un espai digne de ser visitat i viscut. “Açò pareix  Mikonos”, he oït recentment a un visitant. L’emblanquinat, màgicament, ha tingut la virtut d’emmascarar les dissonàncies. Blanc a les fronteres, conjugat amb blau indi i verd suau en brancalades i ampits de portes, finestres i balcons. Colors tradicionals.

El Barri allotja un immoble singular, molt preuat pels banyistes del balneari: la Casa-Museu dels Espardenyers, encertadament restaurada l’any 2010 ( Podeu veure l’àlbum fotogràfic de Joan A. Vicent Recatalà clicant en la fotografia del museu, en la portada del blog).  Però no acaba ací la cosa, perquè esdevé, també, viarany d’accés al Calvari, on es trobem amb les capelletes del Via Crucis, la gruta de Lourdes i, com a coronament, l’ermita del patró. Sense oblidar-nos dels caminets del Moro i les pedres Picadores, indrets on ja s’està actuant en la seua recuperació. Més els xiprers, plantats fa més de 150 anys, amb un exemplar força reeixit, l’anomenat pi Mascle.

Per a finalitzar, voldríem felicitar l’equip de govern, molt especialment la regidora de Patrimoni, Loles Orenga, per l’entusiasme mostrat en la tasca i la seua capacitat de diàleg i poder de persuasió. També l’equip de pintors (Miguel, Paco i Miguel Sebastián), per la seua professionalitat. I, com no, a tots els habitadors del Barri. Són ells els que possibiliten que  història i  vida s’hi agermanen.